Avui és Sant Martí

L'Herald de l'Eixample és, de fet, un martinenc. No Martinenc com diminutiu de Martí, sinó com gentilici de Sant Martí de Provençals perquè és a on va passar els quasi primers trenta anys de la vida.

Parròquies dedicades a Sant Martí bisbe de Tours n'hi ha moltes, per exemple a Talarn, Palafrugell, Fontanilles, la Seu Vella de Lleida, Mallorca, Cerdanyola, Arenys de Munt, etc.

Sant Martí de Provençals aplega els barris de La Sagrera, El Clot, El Poble Nou, El Camp de l'Arpa, La Verneda i encara que sigui del Clot, com la seva parròquia és lletja sempre he servat una simpatia per la Parròquia que em deiem la de Sant Martí Vell, que és la que està a La Verneda.

No solament era cosa d'estètica sinó que La Verneda és relativament prop d'on vivia i de nen tot eren camps que a l'estiu, els qui no anàvem a la torre o al poble, anavem a descobrir món pels camps i horts de Sant Martí Vell i la seva parròquia.

La Parròquia de Sant Martí era coneguda també com l'Església de les Ferradures perquè la porta era plena de ferradures. Malauradament no se'm va ocórrer fotografiar la porta i no fa gaire vaig fer-hi una visita i em va decebre trobar-hi una porta moderna...

El fet és que Sant Martí, bisbe de Tours, va esdevenir sant perquè als començaments de la seva carrera, com a soldat, quan era cap de patrulla a la ciutat de Amiens al nord de París, es quan succesix el famós passatge de la seva trobada a les portes de la ciutat amb un captaire quasi mort de fred. Martí amb l’espasa tallà en dues parts la seva capa, i va cobrir el captaire amb l’altre meitat, Aquella nit segons Sulpico Severo, va somiar que Jesús li cobria les espatlles amb la seva capa.

Les dues fotografies estan fetes el 2 Febrer 1963, poc després d'una nevada. I valgui dir l'obvietat que la primera foto avui seria impossible perquè l'espai està ple de cases, cases que empresonen la parròquia.

Al cap d'un any tornarem a celebrar Sant Martí i si un Martí em llegeix: Felicitats!

"Salvador", de Manuel Huerga

Ahir vaig veure Salvador. Dirigida per Manuel Huerga. Repartiment: Daniel Brühl (Salvador Puig Antich), Tristán Ulloa (Oriol Allau), Leonardo Sbaraglia (Jesús), Joel Joan (Oriol), Leonor Watling (Cuca), Ingrid Rubio (Margalida) Celso Bugallo (pare de Salvador), Mercedes Sampietro (mare de Salvador). Porductor: Jaume Roures. Gènere: Drama. País: Espanya.

He anat tard a veure aquesta pel.lícula perquè em feia un efecte estrany. Quan va ser executat, l'any 1974, jo era un més d'allò que Richard Nixon va definir com la majoria silenciosa i, per tant, estava a la lluna de tota lluita clandestina i només sabia allò que diu La Vanguardia.

Manuel Huerga ha dit que Salvador Puig Antich era el símbol d'una generació i jo en discrepo. Possiblement va ser un símbol per aquells joves que des de l'Universitat o des d'una gran empresa (Seat, Harry Walker) es mobilitzaven, però a l'entorn en que jo em movia (administratiu) Salvador era el nom d'una víctima més de la dictadura, però sense cap mitificació. Aleshores jo treballava a Santa Eulàlia, L'Hospitalet, i es va parlar una mica a l'hora de dinar i encara perquè el comptable deia ser marxista.

Després d'haver llegit els articles que el diletante anarquista Joan de Sagarra ha escrit a La Vanguardia, només podria dir-li que jo tampoc vaig anar a la porta de La Model. Em permeto assenyalar que Salvador era anarquista.

Joan de Sagarra -com des del blog de la júlia- ha parlat de la passivitat dels altres partits polítics davant de la previsible pena de mort. Jo aquí no hi tinc res a dir, com he dit, estava a la lluna d'aquestes coses.

Per mi la pel.lícula té dues parts, la primera és un documental i la segona emociona com una pel.lícula i això comença quan a casa el pare del Salvador arriba la trucada que ha estat definitivament condemnat a mort.

Això no treu que els actors estan en el seu paper i d'una manera especial el germànic-català Daniel Brühl que ja havia vist a Bood Bye, Lenin!

Passatge d'en Sagristà

Tot i que és difícil aplaudir sempre el que fa l'Ajuntament de Barcelona, cal admetre que la tasca de millora, encara que lenta, dels passatges mereix una remarca.

I més en aquest cas perquè no està de més que l'Herald de l'Eixample, de tant en tant, sigui coherent amb el seu nom i faci una mica d'altaveu de les coses que milloren a l'Eixample més proper.

Això ve a tomb perquè com es pot veure per les dues fotografies el Passatge d'en Sagristà ha estat endreçat i mereix que se sàpiga perquè està a menys de cent metres de casa meva.

La primera fotografia està feta des del carrer París -el meu- i la dels llums encesos des del carrer Londres.
mera

"Scoop", de Woody Allen

Fa pocs dies he vist:

Fitxa tècnica
Títol original: Scoop. Direcció: Woody Allen Guió: Woody Allen Intèrprets: Scarlett Johansson, Woody Allen, Hugh Jackman, Ian McShane Distribució: On Pictures Estrena: 27 d'octubre de 2006
Sinopsi
Una estudiant de periodisme investiga, amb l’ajut d’un mag, la suposada doble vida d’un jove aristòcrata perquè té pistes irrefutables que es tracta d’un assassí.

A Woody Allen li passa el mateix que passa en aquells artistes que tenen un públic fidel, que tenen l'èxit garantit encara que, com passa en aquesta pel.lícula, que per molt intranscendent, inversemblant i caricaturesca sigui, doncs resulta diveretida i té la seva gràcia.

Una pel.lícula perfecte pels qui van anar al cine la nit de la castanyada i és que se n'en riu del mort i de qui el vetlle perquè la trama l'inicia quan un gran periodista que està mort aprofita una representació de màgia per a informar a una estudiant de periodisme que ha descobert una assassí en sèrie.

Aquesta pel.lícula està entre les menys aconseguides, té una mica de Match Point (2005) i una mica de Crimes and Misdemeanors (1989), però aquestes són molt bones i la de la castanyada és molt fluixa, però reconec que com sóc addicte a Woody Allen l'he gaudida perquè m'agrada el seu humor jueu i perquè m'identifico amb aquest personatge que sol crear d'ell mateix, que com jo, es tira pedres a sobre.

Crec que la feina de casting no ha estat gaire acurada perquê tant com Scarlett Johansson c om Hugh Jackman no resulten encertats en els seus papers encara que la primera ara estigui a cresta de l'ona, no acaba d'encaixar i el noi resulta una mica pal.

Magic of the Dance

Abans d'ahir vaig veure l'espectacle MAGIC OF THE DANCE, que avui diumenge fa la darrera representació al Barcelona Teatre Musical, l'antic Palau Municipal d'Esports.

No hi ha cap dubte que qui vulgui apreciar el ball faré bé d'anar-hi, però amb la premisa que es tracta de gaudir del ball i res més que el ball.

L'espectacle, més ben dit, el ball es fonament amb les danses populars irlandeses que són realment populars, vull dir encara molt arrelades al poble i he pogut comprovar que en una festa, si hi ha irlandesos, ells i elles acaben ballant les seves danses. I val a dir que en el ball tradicional irlandès hi conflueixen vàries tradicions, de les que destaca el tap dance, que és el dominant a l'espectacle.

Magic of the Dance es fa ressó d'aquestes i en aquest sentit, l'espectacle és recomenable, però, per raons òbviament i purament comercials, l'espectacle va acompanyat, sense abusar-ne, d'una veu en off que ens diu grans paraules, algunes de les quals, qui tingui curiositat, les pot escoltar si va a l'enllaç que he posat més amunt, és a dir, la pàgina web.

La dansa popular irlandesa és, a parer meu, freda, gens sensual, per tant, paraules i expressions com the power of love, to overcome the devil, the human passion of love and death, resulten ridícules.

Resumin l'espectacle té pretensions intel.lectuals, però de fet és buit de contingut; tanmateix qui hi vagi veurà uns ballarins que no tenen res a envejar a Fred Astaire perquè evidentmen el claqué ocupa una bona part de l'espectacle i els organitzadors han pres les mesures per a què el so del taconeig ens arribi perfectament.

L'argument de l'obra o la seva excusa intel.lectual és que una història romàntica neix a les terres celtes amb tota la càrrega de la bruixeria i que per sortir de la fam abandonen la seva illa verda per anar a Nova York, la pàtria del enterntainment, que en definitiva és el que ens dona Magic of the Dance.

Una posta de sol

Fotografia feta l'Agost del 1999.

"Uuuuh!, de Gerard Vàzquez

Recentment he vist Uuuuh!, de Gerard Vàzquez. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Escenografia: Mario Herrero i Josu González. Il.luminació: Salvador Cuenca. So: Pepe Bel. Intèrprets: Ferran Rañé, Jordi Martínez, Jordi Rico, Pep Molins i Alfonso Blanco. Direcció de Joan Font. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya.

L'obra parteix de la ficció que Hitler va demanar els serveis al pallaso Charlie Rivel, la qual cosa comporta unes referències que ajuden la lectura d'aquesta peça teatral.

Charlie Rivel va actuar durant la Segona Guerra Mundial en diversos escenaris de l'Alemanya nazi. Era a Dinamarca quan les tropes de Hitler van envair el país. I Charlie Rivel es va veure obligat a complir amb els contractes que tenia signats abans de la guerra.

És en aquest ambient on Gerard Vázquez ambienta l'obra Uuuuh! i Joan Font, de Comediants, ha dirigit l'espectacle que es mou entre la reflexió de l'horror nazi i la ironia del llenguatge dels pallassos.

Charlie Rivel està molt ben interpretat per Ferran Rañé, encara que el treball dels altres intérprets és també meritori.

La trama essencial és que un membre de la policia nazi vol que el nostre pallasso faci una actuació davant de Hitler en la festa del seu aniversari i aquí comença la comèdia, és a dir, la ironia, la fina ironia perquè el pallasso és fidel a ell mateix i això provoca la continua censura per part del policia, que representa qui el contracte, que no troba res bé del que s'assaja per representar davant de Hitler. I no ho troba bé perquè veu que li va el cap.

Aquí és on la peça esdevé tant poètica com tendre i dura alhora.

Veritablement una magnífica obra.

Sexe, política i emails

Tots els que estem a la xarxa rebem cada dia uns quants email que ens ofereixen grans inversions, allargament de penis i productes específics, la majoria dels quals relacionats amb el sexe (Viagra, entre altres.

Ahir, però jornada dita de reflexió a la Catalunya que avui vota pel Parlament de la Generalitat de Catalunya, em va arribar, per primera vegada un d'aquests emails que com els d'abans tenen el qualificatiu de brossa.

Si qui em va enviar l'email (Anna Ventura) hagués estat una persona coneguda, que és el que de moment vaig pensar, innocent que sóc, no tindria més importància; tanmateix, després vaig comprovar que aquesta Anna Ventura té molts amics ... i com es pot veure l'estil és informal de tot, comença amb ei i acaba amb petons, tot disfressa de què el subjecte principal és notícia.

La foto que figura més amunt és la que hi ha si es clica a l'enllaç que m'han enviat

Heus aquí l'email i recomano clicar el que jo he marcat amb vermell


Ei, Hola;

M'he enterat d'un fet bastant impactant.Us reenvio a sota el correu que m'han fet arribar, mireu-vos-ho

Petons

Anna

----- Original Message -----
From: "www.camiverd.org" <info@camiverd.org>
To: <anna.ventura21@hotmail.com>

Sent: Monday, October 30, 2006 10:42 PM
Subject: NOTICIA IMPORTANT: CAMI VERD DEL VALLES

Només dos partits polítics signen el Projecte del Camí Verd del Vallès Benvolgut

amic/amiga:

Aquest dilluns 30 d'octubre hem convocat en roda
de premsa a tots els partits amb representació parlamentària
per saber què pensen del nostre projecte.

Feu clic al següent link per veure la noticia:
http://www.camiverd.org/actuacions/compromis/


Si encara no coneixes el projecte del Camí Verd del Vallès fes clic ahttp://www.camiverd.org/powerpoint/pres_cat.pps (Power Point)

Esperem que la informació sigui del vostre interès.

Reenvia aquest correu a tota la gent que li pugui interessar.

Atentament

L'equip de Ciutadans pel Camí Verd

info@camiverd.org

La República i la Dona

Suposo que tothom convindrà que la república a nivell ideal és la millor forma de govern perquè és la que estableix la llibertat com la regla d'or de la convivència, entenent-la sempre acompanyada del respecte envers els altres, per això m'agrada la frase de què la llibertat del teu puny acaba en el meu nas i totes les religions tenen una màxim semblant a la norma confucianista que no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu.

L'altre aspecte consubstancial és que amb l'ús de la llibertat tots som iguals o hauríem de ser iguals, peròaquí ja topem amb la pedra que ens va assenyar George Orwell a Animal Farm, que hi ha uns més igual que els altres.

Com es pot endevinar la tercera demanda per a una república ideal és el sentit de la solidaritat. Aqúí no cal que m'extengui perquè personalment sóc pessimista en aquest punt perquè es prima la curta distància i a curt termini, sense tenir en compte que som al mateix món i que els nostres fills l'heredaran segons el deixem.

Sé que he tocat les grans paraules i això implicaria un treball molt més extens, però no puc negar que el que m'ha impulsat a escriure sobre la República és que arran de la discussió de l'entrada anterior sobre la manipulació de la dona, l'endemà vaig veure al Museu d'Històrica de Catalunya l'exposició sobre cartells i repúlica (1931-1939).

Entre aquests cartells hi ha el de més amunt i tot que aleshores no existia una sensibilitat diguem feminista, ens hauríem de preguntar com malgrat les grans paraules que ja s'empraven posaven la dona com a decoració perquè hauria d'haver cridat l'atenció un cartell amb quinze homes degudament encorbatats voltant una dona nua que amaga les vergonyes amb un bocí de la bandera.

L'Alegoria de la República que es va fer després amb el nom de Niña Bonita, el nom ja ho diu tot.

Evidentment això no va néixer aquí. La república per excel.lència és la francesa i la pintura d'Eugène Delacroix va deixar emprempta que ha fet que el govern francès sempre tingui una francesa, no un francès, que sigui símbol vivent de la república. Actualment ho és la top-model Laetitia Casta, és a dir, una Letizia.

No paga la pena polemitzar sobre si això que he assenyalat es pot considerar manipulació de la dona, sobretot en el conteext de l'anterior entrada perquè queden molt distanciats els dos aspectes, però m'ha semblat interessant assenylar-ho.

Com normalment comparteixo els punts de vista feministes assenyalo la meva discrepància sobre modificar la Constitució per a què una dona sigui reina perquè el que jo vull és que la monarquia sigui clarament un anacronisme de la mateixa manera que el fet que no pugui haver una Mama de Roma palesa l'anacronisme del catolicisme romà.

Puritanisme guai

Tots sabem molt bé que l'article número 1 de l'ètica diu que els fins no justifiquen els mitjans, però també sabem molt bé que aquest article no l'aplica cap organització humana perquè qui està al capdavant d'una organització el que ha de fer és assolir uns objectius i per a asssolir-los, per a mantenir-se en el càrrec, farà tot el que calgui.

Això és aplicable tant en el món de l'empresa com en un partit polític, qualsevol església, club esportiu o la coral del barri.

El fet que em mou escriure aquesta entrada és l'exhibició de ceguesa social i hipocresia suposadament progressista que acaba de fer l'Ajuntament de L'Hospitalet, aquesta ciutat que a la pràctica és un barri més de Barcelona i s'esforça honorablement a voler-se distingir de la gran ciutat que té per veïna. Un veïnatge que li genera riquesa i problemes. Quan el veinatge genera pobresa els problemes són uns altres.

El fet és que aquest ajuntament ha decidit que el Festival de Cinema Eròtic no s'hi celebri més. Així es va aprovar ahir per unanimitat, mercès a una moció del grup municipal d'ERC, en què es manifestava que la mostra és degradant per a la imatge de la dona car en potencia una imatge d'objecte sexual i no aporta res a la ciutat.

Com sempre he estat a favor del moviment feminista em consta el punt de vista negatiu que mereix l'erotisme fet mercaderia, però també m'agradaria ara que els edils de L'Hospitalet fessin un estudi exhaustiu de totes les activitats que també degraden la dona i es fan també en el si de la seva àrea de govern.

D'entrada, m'agradaria saber si és home o dona la persona que passa l'escombra cada matí pel despatx de l'edil d'E.R.C. que va presentar aquesta iniciativa i quin sou guanya. També seria interessant saber si hi ha sexisme a la publicitat que fan les empreses de L'Hospitalet i què s'ensenya a les escoles de models que pugui haver-ne, etc.

No fa massa temps que un conseller de treball de la Generalitat, que era d'E.R.C., arran de la deslocalització que va fer una multinacional va dir quelcom que va esvalotar el galliner empresarial.

En aquest cas podem estar tranquils, el món empresarial no dirà res perquè practica la mateixa hipocresia i perquè no té molta simpatia envers el món del cinema.

Tanmateix, aquesta decisió implicarà una deslocalitzció amb uns costos econòmics. Com un es malfia de tota decisió feta per una colla de gent reunida, puc sospitar que havien calculat que aquest festival no deixa gaire diner a la tresoraria de l'Ajuntament de L'Hospitalet.