El último discurso de Salvador Allende
Estic segur que el veí de dalt em perdonarà que li hagi copiat gairebé la totalitat de l'entrada que va fer ahir.
Jo tampoc oblido aquell 11 de setembre i també vaig veure en una llibreria de Londres fotocopies de documents en les quals l'empresa ITT demanava un cop de mà.
COMPATRIOTAS:
"Es posible que silencien las radios, y me despido de ustedes. Quizás sea ésta la última oportunidad en que me pueda dirigir a ustedes. La Fuerza Aérea ha bombardeado las torres de Radio Portales y Radio Corporación.Mis palabras no tienen amargura, sino decepción y serán ellas el castigo moral para los que han traicionado el juramento que hicieron, soldados de Chile, comandantes en jefes titulares, el Almirante Merino, que se ha autoproclamado, el general Mendoza, general rastrero que sólo ayer manifestara su solidaridad, también se ha denominado Director General de Carabineros.
Ante estos hechos sólo me cabe decirle a los trabajadores: Yo no voy a renunciar.
Colocado en un trance histórico pagaré con mi vida la lealtad del pueblo. Y les digo que tengo la certeza de que la semilla que entregáramos a la conciencia digna de miles y miles de chilenos no podrá ser segada definitivamente.
En nombre de los más sagrados intereses del pueblo, en nombre de la patria, los llamo a ustedes para que tengan fe. La historia no se detiene ni con la represión ni con el crimen. Esta es una etapa que será superada. Este es un momento duro y difícil. Es posible que nos aplasten, pero el mañana será del pueblo, será de los trabajadores. La humanidad avanza para la conquista de una vida mejor.
Trabajadores de mi patria: quiero agradecerles la lealtad que siempre tuvieron, la confianza que depositaron en un hombre que sólo fue intérprete de grandes anhelos de justicia, que empeñó su palabra en que respetaría la Constitución y la Ley, y así lo hizo.
Es éste el momento definitivo, el último en que yo pueda dirigirme a ustedes.
Espero que aprovechen la lección. El capital foráneo, el imperialismo unido a la reacción, creó el clima para que las Fuerzas Armadas rompieran su tradición, la que señaló Schneider y reafirmara el comandante Araya, víctimas del mismo sector social que hoy estará en sus casas esperando con mano ajena conquistar el poder para seguir defendiendo sus granjerías y sus privilegios.
Me dirijo, sobre todo a la modesta mujer de nuestra tierra, a la campesina que creyó en nosotros, a la obrera que trabajó más, a la madre que supo de nuestra preocupación por los niños.
Me dirijo a los profesionales de la patria, a los profesionales patriotas, a los que hace días están trabajando contra la sedición auspiciada por los colegios profesionales, colegios de clase para defender también las ventajas de una sociedad capitalista.
Me dirijo a la juventud, a aquellos que cantaron y entregaron su alegría y su espíritu de lucha.
Me dirijo al hombre de Chile, al obrero, al campesino, al intelectual, a aquellos que serán perseguidos, porque en nuestro país el fascismo ya estuvo hace muchas horas presente, en los atentados terroristas, volando los puentes, cortando las vías férreas, destruyendo los oleoductos y los gaseoductos, frente al silencio de los que tenían la obligación de proceder. Estaban comprometidos. La historia los juzgará.Seguramente radio Magallanes será acallada y el metal tranquilo de mi voz no llegará a ustedes. No importa, me seguirán oyendo. Siempre estaré junto a ustedes, por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la patria.
El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco debe humillarse.
Trabajadores de mi patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano. Tengo la certeza de que, por lo menos, habrá una sanción moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición."SALVADOR ALLENDE
EL MEU LOGO
a
dimarts, de desembre 12, 2006
Puerto de la Cruz, de nit
Aquest darrer pont, o com deia La Vanguardia, aqüeducte l'he passat a Puerto de la Cruz, a l'illa de Tenerife.
Al blog les fotos que he fet apareixeran en petites diòcesis, com deia Pic i Pont. Avui he posat les de la ciutat a la nit. La foto de portada és d'una plaça que és tan maca de nit com de dia.
Heus ací les fotos
dilluns, de desembre 11, 2006
Un meme
M'arriba, des del blog La panxa del bou i també del veí de dalt- aquest nou meme -quin nom, vatua- que corre per la xarxa:
Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!
Resultat: En Mateu li va dir que potser el propietarino ho voldria
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. 11ª Edició, Club Editor, Barcelona, genmer de 1976
Curiositats sobre el llibre: Crec que a hores d'ara no hi ha molt a dir d'aquest llibre perquè crec que estarem d'acord que és la millor novel.la catalana del segle XX.
Perquè dona la casualitat que l'he triada i no he fet trampes? És a dir, com és que aquest llibre és el que tinc a mà? La curiositat doncs no està en l'obra en si car vull suposar que els lletraferits en saben molt més que jo; tanmateix la curiositat del llibre com objecte té la seva raó per ser el que realment jo tinc al meu costat.
Alguns blocaires saben que jo faig cursets variats al Centre Cívic la Casa Golferichs, que té un enllaç recomenat a la dreta. Doncs si us hi entreteniu visitant virtualment la Casa Golferichs veureu que hi ha un curs que es diu INTERPRETACIÓ DAVANT LA CÀMERA que fa el professor Jordi Sànchez. Aquest professor, que ho fa molt bé per cert, ens ha donat tota la llibertat per a triar el text a treballar. Uns han triat lírica, altres èpica, cançó i jo prosa. Concretament el primer paràgraf d'aquesta novel.la perquè aquest paràgraf és per la seva sensillesa de paraules, per la naturalitat amb que parla una treballadora, és per mi el més bell que hi ha en català. I per això m'ha tocat aprendre'l de memòria.
Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. No busquis el llibre que més t'agradi, sinó el que tens al costat!
Resultat: En Mateu li va dir que potser el propietarino ho voldria
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. 11ª Edició, Club Editor, Barcelona, genmer de 1976
Curiositats sobre el llibre: Crec que a hores d'ara no hi ha molt a dir d'aquest llibre perquè crec que estarem d'acord que és la millor novel.la catalana del segle XX.
Perquè dona la casualitat que l'he triada i no he fet trampes? És a dir, com és que aquest llibre és el que tinc a mà? La curiositat doncs no està en l'obra en si car vull suposar que els lletraferits en saben molt més que jo; tanmateix la curiositat del llibre com objecte té la seva raó per ser el que realment jo tinc al meu costat.
Alguns blocaires saben que jo faig cursets variats al Centre Cívic la Casa Golferichs, que té un enllaç recomenat a la dreta. Doncs si us hi entreteniu visitant virtualment la Casa Golferichs veureu que hi ha un curs que es diu INTERPRETACIÓ DAVANT LA CÀMERA que fa el professor Jordi Sànchez. Aquest professor, que ho fa molt bé per cert, ens ha donat tota la llibertat per a triar el text a treballar. Uns han triat lírica, altres èpica, cançó i jo prosa. Concretament el primer paràgraf d'aquesta novel.la perquè aquest paràgraf és per la seva sensillesa de paraules, per la naturalitat amb que parla una treballadora, és per mi el més bell que hi ha en català. I per això m'ha tocat aprendre'l de memòria.
dimarts, de desembre 05, 2006
dilluns, de desembre 04, 2006
LA BARAQUE"
El dissabte vaig veure a la Plaça Margarida Xirgu LA BARAQUE, un espectacle de Théâtre Dromesko. Autor: Volière Dromesko. Companyia: Théâtre Dromesko. Cicle: Festival ¡Mira!Director: Volière Dromesko. Intérprets: Igor, Lily, Sani, Yansi, Jëno...El darrer dia va ser ahir diumenge.El Théâtre Dromesko i els germans Forman (fills del director Milos Forman), que fa anys que treballen junts, es van inventar l'espectacle. Una cantina rectangular, de fusta, amb uns aires siberians, amb un decorat interior molt original, on hi ha diverses taules i cadires d'estisores.
Aquesta cantina ambulant ens invita a passar-hi unes quatres hores. A les seves taules es veu de tot per a sorpresa del comensal. Una mena de cigonya fa acte de presència a la sala i els cambrers va recullen galldindis per sota de les taules sense que nosaltres, el públic, ens haguéssim adonat de la seva presència. Es podria dir que Lily porta el pes de l'espectacle perquè fa de tot, des de cantar a fer el pallasso o armar un escandol o mig despullar-se. Tot té un aire irreverent. I per descomptat la música no hi falta mai, música francesa, alemanya, italiana, eslava, amb un aire de cabaret surrealista.
Un espectacle que obliga a la participació i demana a un públic amb ganes de passar-s'ho bé. Un per exemple, un que es creu estar tranquilament en un racó a on no passa res i es troba que pel darrera se li obre una porta per la qual apareixen titelles o un que ser veix una mena d'estomacal que fa arriba a les copes de la taula mitjançant un tub de plàstic.
Evidentment un dels moments estrella és la sopa, que després de nomenar els corresponents cap de taula cal anar a buscar al centre de la barraca per a repartir-la a la taula, veieu les fotos, ah, i la sopa estava boníssima.
Al llarg de la funció passen moltes coses: actuacions musicals, números de prestidigitació, bellíssimes escenes de marionetes i titelles, cine i sorpreses. En aquesta singular cantina, càlidament il.luminada, hi ha moments en què es representen a la vegada fins a quatre accions diferents, formant un caos controlat que submergeix el públic en un clima de festa, així en el video podem veure que mentre el músics fan la seva feina el prestidigitador va fent de les seves per les taules.
dissabte, de desembre 02, 2006
Posa-hi color
El millor desig pel cap de setmana és que tingui color, que no sigui apagat, que el cap de setmana sigui un esclat de color i de joia i que ens porti coses noves. Sigui una bona obra de teatre o un passeig pel camp o tranquilament a casa fent allò que més ens abelleix, però en qualsevol cas que doni la sensació de color a la vida.
I crec que l'objecte que millor representa el color de les coses és una flor. Podria ser molt bé una papallona també, però si ja és un maltracte arrencar una flor de la planta per a posar-la civilitzadament en un vas, sabem, quan érem nens ho havíem fet, que agafar una papallona és matar-la, per molta cura que s'hi posi.
Ofereixo aquesta flor els qui facin una parada en aquest diari digital.
És un ciclamen, però el nom no fa la cosa.
divendres, de desembre 01, 2006
A l'estació de tren de Caldes de Malavella
De tornada de Girona, el tren va parar a Caldes de Malavella i com ja estava veient la posta de sol, em vaig dir que no me la podria perdre i no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar del tren.Una posta de sol és una posta de sol, que quasi sempre resulta un magnífic espectacle que ens dona la naturalesa.
Que el gran astre i els núvols ens apareguin entre els ferros i cables característics d'una estació de tren pot semblar que li tregui encant propi, però crec que no és així, sinó ans al contrari.
Precisament els ferros i els cables, que són la marca de l'home, no poden amagar el que de veritat hi ha al darrera, la natura amb tota la seva natural bellesa, amb perdó de la redundància.
De fet, dut pel sentiment vaig fotografiar la posta de sol des d'un punt que no es veuen els cables i el ferros, però m'ha sembla incoherent. Si estic en una estació de tren fem honor a la natura i allò més emblemàtic de la Revolució Industrial: el ferrocarril. I com he dit al començament, una posta de sol és una posta de sol.
A la segona foto veiem com hi ha un tren que està venint.
dijous, de novembre 30, 2006
GIRONA AIMADA
Ahir vaig ser per Girona i heus ací les fotos que vaig fer.
GIRONA AIMADA
Lletra : Joan Serracant i Lluís Papell
Música : Vicenç Bou
Girona estimada,
Girona immortal
ets aureolada
d'amor triomfal.
Ciutat estimada,
per què et vaig deixar?
Per què cruel ventada
de tu em va allunyar,
deixant-me sola isolada
d'un goig que passà?
En sentir el compàs de la sardana,
content venia el meu fadrí,
el més trempat de la plana,
que feia parella amb mi.
Bella sardana! Tot dansant,
sentia al cor un goig diví,
les nostres mans entrellaçant
com si ens ajuntés un bell destí.
Jorns de placidesa,
hores de goig i de tendresa
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.
Girona aimada,
et dic dintre el cor;
porto clavada
sageta d'amor.
Records de follia
m'omplen de condol;
sento nostàlgia
d'admirar el teu sòl,
i tinc por de fer ma via,
com també‚ tinc melangia
de viure l'amor.
Vaig marxar de la ciutat volguda
tenint el cor ple d'il·lusions
vagant sempre esmaperduda,
plena de folles passions.
I sento avui l'hora fatal
que de Girona vaig marxar.
Oh, trist record per mi mortal,
que ja mai més podré oblidar.
Jorns de placidesa,
hores de goig i tendresa,
d'amor ardent
i dolç turment
que ja passaren
i s'esfullaren
tristament.
dimecres, de novembre 29, 2006
"Borat", de Larry Charles
Acabo de veure BORAT. Títol original:Borat: Cultural Learnings of America for Make Benefit Glorious Nation of Kazakhstan. Any 2006. Durada 206 minuts. Director: Larry Charles. Guió: Sacha Baron Cohen, Anthony Hines. Intérprets: Sacha Baron Cohen, Ken Davitian, Luenell. Gènere: Comèdia.
Si hi ha una sola pel.lícula políticament incorrecte és aquesta, però aquest fet no li treu que sigui aquesta incorrecció li hagi aportat bons ingressos de taquilla.
Encara que no es pot dir que Sacha Baron Cohen, el protagonista, és qui crea el personatge, en certa mesura és així. De fet ell és co-guionista de la pel.lícula. Encara que la pel.lícula sigui el que abans en deiem astracanada no deixe de ser curiós que l'esmentat actor-guionista sigui una persona de gran cultura, titolat a Cambridge i expert en autisme.
Sacha Baron Cohen interpreta un periodista sexista i antisemita que per a fer un documental destinat al seu país, Kazajstan, viatja pels E.U.A., que deixe en ridícul en aspectes tan sensibles com la religió.La pel.lícula està farcida de fets pintorescos i alhora envoltada d'escandols igual o més pintorescos com és el cas de la demanda judicial de dos alumnes de la Universitat de Carolina del Sud asseguren van firmar enganyats els contractes per aparèixer a Borat després d'una llarga sessió de copes --pagades pels productors-- i que aquests els asseguressin que la pel.lícula estava destinada al mercat estranger i que no s'estrenaria mai al seu país.
També una professora de protocal ha fet una demanda perquè també surt a la pel.lícula donant lliçons de protocol o bones formes i que, evidentment, a la pel.lícula se'n fa una rexufla d'ella.
I per descomptat, les autoritats de Kazajstan també ha posat la corresponent demanda. Diguem que no agrada a cap Establishment.
Resumint, és una pel.lícula difícil de valorar i de recomenar perquè per una banda podríem dir que és dolenta, insubstancial, però alhora té també una crítica dura, escatològica, despietada i divertida. Se li pot aplicar allò de què se n'en fot del mort i de qui el vetlla.
dimarts, de novembre 28, 2006
"La Reina", de Stephen Frears
Ahir vaig veure LA REINA, Títol original: The Queen. Any 2006. Durada: 97 minutos. País Regene Unit, França i Itàlia. Gènere: Drama. Director Stephen Frears. Intérprets: Helen MIRREN, Michael Sheen, James Cromwell, Sylvia Syms, Paul Barrett, Forbes KB, Helen McCrory,
Amb aquesta pel.lícula Stephen Frears va guanyar en el darrer festival de Venècia el premi Fipresci de la crítica internacional, l'Osella Dorada pel millor guó i la Copa Volpi per la millor actriu, Helen Mirren o sigui La Reina.
I és que Helen Mirren com a reina té més dignitat que el personatge que representa.
La trama de la pel.lícula és la trifulga entre el govern de Sa Majestat i Sa Majestat arran de la mort de Lady Di a París, de la manera i circumstàncies que tothom sap.
Crec la pel.lícula té dos trumfos. El més notable és que els diàlegs al si de la monarquia o al si del govern són versemblants, de tal manera que un es pot imaginar que la dona de Tony Blair tinc un aire republicà i que el Duc d'Edimburg estigui més interessat en caçar un gran cèrvol que ha vist que no pas en considerar quines són les queixes del poble britànic envers la monarquia arran de tot el tripijoc que va envoltar a la Princesa de Gal.les abans i després de morir.
L'altre trumfo és l'ambientació de tot plegat, de tal manera que un es pensa que és dins del Palau de Buckingham o del de Balmoral o del nº 10 del carrer Downing. I té el seu encant veure a Blair amb la canalla o la reina passejant pel palau o mirant la tele, només ens ha faltat veure-la menjar amb tupperware, que és com ho fa.
No cal dir que la pel.lícula llueix de l'inevitable humor anglès i constato que unes sis vegades em va fer esclatar de riure per la finura de la ironia, una ironia que és la manifestació del cinisme.
Les caracteritzacions estan molt bé en general i són magnífiques les de la Reina, del Duc i de la primera dama.
Encara que per a anar al cine em deixo influir pels crítics de cinema, en aquesta ocasió em vaig deixar influir per Enric Juliana, un dels millors analistes polítics de La Vanguardia, que el darrrer diumenge deia : "La escena de la libreta de Cambell és una de la más interesantes de The Queen, película que hay que ver, por la extraordinaria interpretación de Helen Mirren y por ser una gran lección de política. Una de esas lecciones que sólo pueden dar los británicos..."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)