EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de gener 13, 2007

gego, al MACBA



Avui dissabte he anat al MACBA per a veure l'exposició de Palazuelo, però abans de pujar al primer pis he anat a veure l'exposició d'un nom per mi totalment desconegut: gego.

El cas és que l'obra que he vist de gego m'ha fascinat, m'ha entusiasmat tant que després de veure-la m'he dit de deixar Palazuelo per un altre dia.

Això ha estat per dues raons.

L'exposició de la Palazuelo acaba el 18 de febrer, per tant, tinc temps. I la de gego, acaba demà diumenge 14.

Així doncs que he tornat a mirar la de gego sortir del MACBA amb el bon gust de boca que m'ha deixat gego perquè si mirava després Palazuelo podria ser que un tapés l'altra.

M'hauria agradat poder recomenar l'obra de gego, però essent demà el darrer dia no té sentit, però si recomano seguir-li la pista.

Val a dir que gego és el nom artístic de Gertrud Goldschmidt, nascuda a Hamburg el 1912 i que va emigrar a Veneçuela el 1932.

Així que es tracta doncs d'una artista sudamericana.

Tots tenim en ment aquells noms d'artistes preferits i que, per tant, no cal dir quins són els meus, però sense entrar en les motivacions, confesso que des d'avui gego és un dels noms preferits per mi.

dimecres, de gener 10, 2007

El meme dels pebr...


El pedro m'envia molt amicalment un meme d'aquests que es reenvien per la xarxa on cadascú explica una mica la seva vida i així els bloggers deixem de ser per un moment escriptors frustrats en potència per esdevenir persones de carn i ossos. El meme en qüestió em demana que digui 5 coses que probablement no se saben de mi, bé, cada lector és un món, n'hi que em coneixen molt bé i d'altres no, es farà el que es podrà, preservant la intimitat.

1.- Veig que els blocaires en general tendim a no dir l'edat i com, per altra banda, em ve a la memòria un acudit prou ximple en el que es pregunta què va fer Napoleó que va fer quaranta anys, la resposta és anar pels quaranta-u. Doncs jo dic que des d'ahir em preparo per quan I am sixty four.

2.- Com vaig viure la transició amb passió, vaig militar en un partit, en una associació de veïns i vaig estar ficat en dos àmbits del Congrés de Cultura Catalana, però en temps de Franco no vaig passar de ser soci de l'Orfeó Català i d'una entitat per la llengua catalana, que liderava Joan Triadú. Per descomptat vaig aprendre català per correspondència en una mena de campanya d'alfabetització del centre Francesc Eiximenis.

3.- Ara sóc un jubilat més a la colla i l'activitat fixe és aquest pobret bloc i vaig de dilettante per la vida, però com encara em prenc les coses seriosament en altres blocs faig el que hauria de fer en el meu, que és ficar cullerada opinant sobre política i societat perquè com em va dir un grafòleg necessito defensar els meus punts de vista amb passió. O sigui que ja ho veiu, no tinc remei.

4.- Sense queixar-me no faig res del que m'havia proposat fer quan estigués jubilat. 1) estudiar xinès ho vaig deixar al cap de pocs mesos perquè la gran demanda que hi ha d'aquest idioma actualment s'ha encarit i no es justifica en un idioma poc agraït. 2) treballar com a cooperant en allò que hi entenc (cacau i xocolata) perquè Intermón duu aquesta tasca fora de Catalunya (3) nedar a la Piscina Sant Jordi ho vaig fer al principi, però l'ordinador reclama la meva assistència.

5.- Tinc un fanatisme no declarat, però sí ferm. Així com compro llibres en català, castellà i anglès i discos en català, francès, anglès, xinès, etc., no he comprat mai cap en castellà d'Espanya, els que tinc en castellà són d'Amèrica Llatina. Com és un fanatisme, no cal que se'm demani la raó, és així i ja està

Estan invitats a seguir el meme:

dimarts, de gener 09, 2007

"El laberinto sentimental", de José Antonio Marina


Acabo de llegir El laberinto sentimental, de José Antonio Marina, Editorial Anagrama, Barcelona 1996, 280 pàgines. Tot i que el llibre llegit és una edició del Febrer del 2006.

Encara que el nom de l'autor em sonava molt, la veritat és que, fora d'alguna entrevista, no havia llegit mai res d'ell. El cas és que aquest llibre l'he trobat interessantíssim.

Es tracta d'un vol prou aprofundit per tot allò que afecta els sentiments i com els humans expressem els sentiments en paraules, es pot dir que el llibre és quasi un diccionari.

I és un diccionari en un sentit ampli, dins d'uns inevitables límits. Lògicament l'autor tira mà especialment del significat en castellà d'un determinat mot; tanmateix, precisament perquè una llengua és una cultura i una manera de sentir, també passa revista a determinats mots en altres llengües o els matisos que diferents idiomes donen a un sentiment; fent-nos descobrir tot un món dins un sentiment.

Per exemple, per a explicar-nos el sentit del mot japonès amae ens diu que mentre l'ego occidental fomenta una actitud individualista, dominant, competitiva i agressiva, la cultura japonesa està orientada envers les relacions socials i fomenta una personalitat depenent, humil, flexible, passiva.

El conegut aloha de Hawai té més significats dels que ens creiem i ve a significar amor, afecte, gratitud, amabilitat, compassió, pena.

A Java diuen que ser humà és fer-se javanès, però és que fer-se javanès significa quelcom semblant el que per nosaltres seria un cavaller sofisticat amb domini de vàries disciplines.

Ens parla del liget de les Filipines o del llegat de Margaret Mead sobre els arapesh i la seva visió de l'incest.

Com qui em llegeix sap que tinc l'ull ficat a la Xina, m'ha cridat l'atenció llegir: Varios estudios realizados en China y Japón, revelan que las personas modestas, no jactanciosas, son consideradas de forma más positiva que las que presumen de sus actividades, y que las personas que en nuestra cultura se definirían como asertivas allí se ven infantiles e inmaduras.

És molt bona la cita que l'autor fa de Cervantes: siempre miran los celosos con antojos de allende, que hacen las cosas pequeñas grandes, los enanos gigantes y las sospechas verdades.

Tots hem dit, fent honor a Ortega y Gasset, que jo sóc jo i la meva circumstància, però l'autor ens matisa que la circumstància no és un fet objectiu perquè depèn de com la veiem i que a més els nostres sentiments són també esclaus de la nostra fisiologia.

Ah! I podríem lligar això darrer amb què ens diu que no tenim memòria, sinó que som memòria.

Llibre molt recomanable.

dissabte, de gener 06, 2007

BABEL, de Alejandro González Iñárritu


He vist BABEL, dirigida per Alejandro González Iñárritu. Intérprets
Brad Pitt (Richard), Cate Blanchett (Susan), Mohamed Akhzam (Anwar), Peter Wight (Tom), Harriet Walter (Lilly), Trevor Martin (Douglas), Matyelok Gibbs (Elyse), Georges Bousquet (Robert)
Fotografia: Rodrigo Prieto. Música: Gustavo Santaolalla.Producció: Raúl Olvera Ferrer, Steve Golin, Jon Kilik, Tita Lombardo.Durada: 142 minutos.


Aquesta pel.lícula ha rebut una crítica força desigual i ha està xiulada que aplaudida.

A mi m'ha agradat tot i que reconec, com diuen alguns crítics, que per dir-nos el que ens diu no cal fer aquest luxós dispendi. Evidentment se li pot aplicar allò de Para este viaje no hacían falta tantas alforjas, però això és molt generalitzable perquè encara que el director sigui mexicà ja veiem que la pel.lícula és un made in USA com una casa de pagès, és a dir, és entreteniment amb algun missatge.

La crítica diu que tracta essencialment de la incomunicació i per dir-nos això no cal passejar-se per Mèxic, Marroc, Japó i Estats Units. I certament moltes escenes de Marroc i Japó podrien molt bé farcir un documental .

Tanmateix per mi el que també ens diu és quelcom sobre la impotència davant d'uns fets simples que esdeven fora de control.

No és una pel.lícula que farà història, com la majoria, però està perfectament treballada, fotografiada i escenificada.

I cosa que agraeixo, els personatges i els fets són versemblants, dintre del joc dramàtic que des de Shakespeare tira mà de certes casualitats.

La pel.lícula té més d'un personatge que inspira tendresa com és el cas de la japonesa que per ser sordamuda no té fàcil relacionar-se amb els nois de la seva edat tot i viure en un ambient socio-econòmic altíssim i, per altra banda un xiquet marroquí, pastor, es fa una palla a la muntanya pensant amb la seva germana que, per un forat a la barraca, l'ha vista despullar-se i és que sa germana és l'única noia que hi ha al seu món. Dues dares diferents de la mateixa moneda.

Detalls de la nostra fragilitat n'està plena la pel.lícula, per la qual cosa jo la recomano malgrat la severitat de com la tracta la crítica. Potser perquè n'esperaven més del director?

Em permeto assenyalar que aquí hi trobareu crítiques més bones que la meva, però no obstant això a EL PAÍS d'avui dissabte Manuel Rivas escriu en un article que no va de cine: "Pero deberían haber visto antes la tremente, inteligente y punzante Babel del mexicano Alajandro González Iñátirru, para meditar sobre la frágil linea roja de lo casual y lo causal."

dissabte, de desembre 30, 2006

Un any que acaba molt malament

Saddam Executat
Tots els dies, totes les setmanes i tots els anys porten males notícies i bones notícies. Tots sabem que les notícies dolentes fan més soroll, per la qual cosa la seva ona arriba a tots els mitjans. Dir quina és la pitjor notícia de l'any és difícil, com també la més bona, però aquest 2006 acaba amb dues notícies de força dolentes.

Una és l'atemptat d'ETA, però la que em fa escriure és l'altra perquè és el resultat del dictat d'una persona que ostenta un càrrrec democràtic, per tant, no hi ha comparació possible.

Aquesta persona, els president dels E.U.A. va enganyar a la humanitat amb allò de les armes de destrucció massiva, després va fer una guerra amb un nombre de morts elevadíssim. La ratio, com es diu ara, de morts entre Saddam Hussein/George W. Bush no m'interessa -i no és cinisme- perquè un home és un home i duu un compte corrent de morts és inmoral.

Tots sabem que Irak és un protectorat d'Irak i, per tant, la justícia d'aquest país està subjecte als desitjos de qui va dir he wanted to kill my dad (ell va voler matar a mon pare), per tant, Bush fill s'ha reconciliat amb son pare, els americans que encara el creuen i, per descomptat, els iraquians que havien patit la dictadura de Saddam Hussein.

No obstant això Saddam Hussein no és el darrer mort a Irak perpetrat pels E.U.A. Aui mateix, mentre uns celebren la seva execució, uns altres han fet protestes que han ocasionat ja dotze morts.

Què diu Europa d'això? L'Unió Europea s'amplia, però els qui creiem que Europa hauria de ser la lluerna de la civilització, crec que tenim motius per creus que el 2006 acaba molt malament.

divendres, de desembre 22, 2006

La meva resposta a TIME


TIME magazine PERSON OF THE YEAR
Per a veure el video, cal fer clic abaix a la dreta, a sobre de TUBE. Si feu clic al mig, no serveix de res

TIME, la persona de l'any 2006


TIME Person of the Year 2006
Com potser sabeu, la revista nordamericana TIME ha declarat que els usuaris d'internet, més ben dit de Web 2.0 (blogaires i usuaris de YouTube), som la persona de l'any.

I demana una resposta. La meva resposta està en el post següent

dijous, de desembre 21, 2006

Aniversari





NO. No es tracta de l'aniversari a la blogosfera, sinó de casament. Aquest aniversari sempre és, no això de sempre no és veritat. El primer va ser a casa, en un pis més petit i els postres van ser una macedònia. O sigui enlloc de sempre, direm darrerament. Darrerament ho celebrem en un bon restaurant de Barcelona.

Aquesta vegada, ahir per la nit, vam anar a un dels pocs que té una estrella Michelin, Caelis. I tot i que un pot creure que aquesta opció sona a papanatisme, el fet és que el que trobem en aquesta mena de restaurants no es troba arreu perquè un ja no va al restaurant a atipar-se, sinó a descobrir coses noves.

Sobreel fet d'atipar-se em permeto assenyalar que el doctor Valentí Fuster recomana que en el restaurant es mengi la meitat. Si mirem les fotos dels plats, ja es veu que no cal fer la meitat perquè el que posen són petites tapes.

Ho heu encertat, el primer plat no és de pisa, sinó un bloc de gel que deixe un petit espai per posar la menja.

La particularitat del segon plat és que la salsa que es posa a sobre, després de donar gust a i arreplegar gust de la peça que es veu, passar pels forats que es veuen i va a parar en el plat de sopa que hi ha a sota.

Tota la carn menjada és la que es veu al tercer plat, per tant, el doctor Fuster no em renyaria.

dilluns, de desembre 18, 2006

Ballet Carles Ibáñez i altres coses


Aquest diumenge he anat al Barcelona Teatre Municipal a veure un programa de ballet de l'Escola de Ballet - Companyia de Dansa Carles Ibáñez i Margarita Abad per a celebrar els seus 25 anys de dansa.

En aquest mateix blog -a l'entrada del dia 1 Març 2006- ja vaig donar notícia del Ballet Carles Ibáñez pel fet d'haver re-inaugurat al ballet clàssic català.

No em puc estar de dir que mentre molts es tiren els plats a sobre a veure qui estima més Catalunya, sigui en la llengua, la cultura i, sobretot, la política, Carles Ibáñez fa un treball callat i en mig del silenci nacional, ell intenta que el ballet clàssic català torni a ser com el va deixar Teresa Boronat el 1937.

El programa d'ahir hi havia de tenir, com era lògic, una mica de tots els nivells perquè aquesta escola de ballet és de barri, així tant és membre de la Coordinadora d'Entitats del Poble Sec com de la Royal Academy of Dance. La qual cosa es concreta en l'actuació d'alumnes i d'aquells que ja són professionals.

L'art de la dansa és un art dur perquè exigeix no solament tenir una sensibilitat especial per a la dansa, com passa a totes les arts, sinó també, calen unes facultats físiques i una gran disciplina perquè és, sobretot, un treball d'equip, una gran tècnica individual i col.lectiva. Això que resulta evident, val la pena dir-ho arran d'uns fets recents a Barcelona.

Tots hem sentit parlar aquests dies del moviment anomenat okupa, que el que fa és prendre el que no és seu i convertir-ho en un dret inalienable perquè com diuen ser artistes estan per sobre del bé i del mal.

Qui tingui curiositat, pot veure el seu estil a La Makabra, però alhora recomano el magnífic article de Pilar Rahola aparegut a El País del dia 16, Full Monty okupa. D'aquest article no cal que hi afegeixi res perquè és perfecte i des d'aqúí la felicito.

Em permeto doncs posar a l'equip de Carles Ibáñez d'exemple de com fan les coses els artistes de veritat. Primer té un local, de lloguer o propietat, per fer classes i assajar i, després, en casos excepcionals com el d'ahir diumenge l'Ajuntament li lloga el Barcelona Teatre Municipal que és pagat amb l'entrada que hem hagut de satisfer els pares d'alumnes, artistes i amics per tal de fer una exhibició de la tasca feta amb la dignitat que li correspon.

I no cal dir que l'esmentat equip fa una gran tasca si tenim em compte la qualitat i quantitat dels dansaires que ahir en va disposar.