D'entrada direm que malgrat ser una pel.lícula molt llarga no ho resulta gens perquè des del principi agafa interès encara que el el veritable interès de la pel.lícula no és solament pel que em podríem dir la trama o argument, sinó el rerafons que té tot plegat. Podríem dir que és una pel.lícula de bons i dolents, però que, com sempre, els bons no són tant bons i els dolents tampoc.
Personalment, sense tenir-hi cap relació, ni artística ni política m'ha fet pensar en el paper que fa Sergi López a El Laberinto del fauno perquè ens podria semblar que la seva dolentaria és el màxim, però resulta que tot és possible de superar. I és que les dictadures no tenen color.
Si aquesta pel.lícula em fa pensar amb el personatge encarnat per Sergi López és perquè representen un exemple de la diferència de tarannà entre espanyols -i catalans- i alemanys. No sé si és bo o dolent però els espanyols, catalans inclosos, som poc rigurosos i tenim una certa rebeldia -amagada, evidentment- enfront de l'autoritat; mentre que els alemanys tenen la justa fama de ser rigurosos i disciplinats.
Aquestes diferències no fan els espanyols bons o els alemanys dolents perquè com veiem ningú voldria per amic una mena de Sergi López, però podria semblar que la seva bestialitat l'humanitza, mentre que la fredor amb la què actua l'odiat Wiesler o els cínics dels seus comandaments ens fan un efecte més terrorífic.
Es tracta d'una gran pel.lícula en la que el veritable protagonista, el capità Wiesler, resulta un personatge antipàtic encara que al final ens resulta el contrari i això és degut a que durant molt de temps, potser massa temps, ell va creure en el socialisme stalisnista de la la RDA (o DDR) fins que s'adona de la seva crueltat i, aleshores, cau en desgràcia.
