EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de febrer 20, 2025

DAFNIS I CLOE, autor Longus (literatura grega escrita entre els segles II i IV, traduïde del grec Jaume Berengues i Amenós) Primera edició 1963. Primera edició: Editorial Vergara (1963). Aquesta edició : Edicions de la Magrana (1993)


 He disfrutat la lectura d'aquest llibre perquè és tan diferent de com s'escriu i es parla avui que sorprèn, però el lector es pot escandalitzar del món com era, tanmateix, si som una mica crítics en com són ara les coses potser no ho veuríem tant diferent. Les vergonyes avui també s'amaguen i encara que sorprenen les vergonyes del segle III podem pensar que no és tan diferent. Evidenment no ho hem de llegir d'una manera literal.

Personalment el trobo molt interessant i es llegeix força bé.

Després d'un llarg pròleg, la novel.la comença a la pàgina 45 i a la 50 llegim: 

"Tot ho feien junts, fent pasturar els ramats, l'un al costat de l'altre. I sovint Dafnis feia tornar les ovelles de Cloe que s'allunyaven del ramat, i sovint Cloe feia baixar de les roques escarpades les cabres massa atrevides. Més d'una vegada, un tot sol guardava els dos ramats mentre l'altre es divertia amb algun joc. Aquests jocs eren propis de pastors i de jovenalla. Ella se n'anava alguna banda a collir joncs, en feia una gàbia per a les cigales i, distreta en aquesta tasca, no es recordava més del ramat. Ell, per la seva banda, tallava canyes primes, les furadava dels nusos, les enganxava amb cera molla i s'exercia fins el vespre tocant aquesta caramella. De vegades, fins i tot es partien la llet i el vi i posaven en comú les viandes que s'havien emportat de casa. En fi, que més aviat s'haurien vist dispersades les ovelles i les cabres que no separats Dafnis i Cloe."

A la pàgina 58 Dafnis, el noi: -¿Què m'ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella.-

 A pàgina 75 llegim: "a la primavera, roses, lliris, jacints, pomes de tota mena, i ara, raïms, figues, magranes, murtra verda."

A la pàgina 80 llegim: "-Ens hem besat -es deien-, i no hem guanyat res; ens hem abraçat, i no trobem cap millora: jeure plegats és, doncs l'únic remei de l'amor. També hem de provar-ho; de segur que deu tenir més virtut que les besades."

A la pàgina 116 llegim: "Licènion va manar-li de seure al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d'abraçar-la i de ajeure's a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella quan el va sentir a punt i turgent, l'aixecar una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d'ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s'acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer.

La lliçó d'aquest text, d'aquesta novel.la és que tot s'aprèn d'una manera o una altra. Jo, que vaig néixer el 1944 en aquella època els pares no parlaven mai davant dels fills de res relacionat amb el sexe, però recordo que un amic-veí de l'escala em va preguntar què en sabia d'això i com ell era tres anys més que jo m'ho explicar. Jo tenia 10 anys. Vaig quedar molt sorprès.

dimecres, de febrer 12, 2025

LA IMPOSTURA, de Zadie Smith. Títol original: The fraud. Traducció: Eugenia Vázquez Nacarino. Narrativa/Salamandra. Penguin/Random House. Impreso en Romanyà-Valls, Capellades, Barcelona.

 


Hace años leí DIENTES BLANCOS, que fue su primer libro. Desde entonces Zadie Smith ha seguido escribiendo libros, algunos con cierto éxito pero siempre se da la circunstancia que DIENTES BLANCOS sigue siendo el mejor de su trayectoria literaria. 

Sobre este libro que acabo de leer, pues fue el regalo de aniversario de mi hija, cuando vi el nombre de la autora me alegré. Ahora no estoy tan contento.

Admito que estoy en una incertidumbre. Se supone que uno lee un libro para disfrutarlo. No ha lugar, no lo he disfrutado.

Esto no significa que sea un mal trabajo. Tengo la impresión que la pluma de Zadie Smith es la más potente del mundo, pues desde el principio hasta el final el libro es una cascada de situaciones nuevas y continuamente. Eliza y Touchet dominan el mundo en que ellas participan desde el principio hasta el final. 

En la penúltima página leemos "En medio de ese soliloquio Eliza recordó que el manuscrito de La impostura estaba arriba, encima de su tocador, a la vista, liberado de su escondite habitual: una pila de papel secante...

¿De quién iba a ser la casa ahora? ¿Quién heredaría los libros, este escritorio, estas plumas? ¿Quién se sentaría a escribir en este estudio? Retiro el brazo que le cubría los ojos y se horrorizó al verlos muy abiertos. "¡Mi William!" Con la frente petrificada en un gesto afectuoso e intrigado, parecía mirar fijamente a aquella mujer llorosa inclinada a su lado, como si la estudiase para describir a un personaje:

"La señora Touchet era, al fin y al cabo, un misterio insondable."

FIN

No hay duda que la pluma de Zadie Smith tiene una capacidad infinita de ir creando nuevas situaciones, nuevos personajes; unos aparecen a lo largo de toda la historia y otros desaparecen. Tengo el convencimiento que Zadie Smith podría seguir escribiendo y prolongado esta historia y crear la novela infinita.

dijous, de gener 02, 2025

LA CRIDA DEL BOSC, de Jack London, Traducció d'Antonio Rovira i Virgili. a crida dels Bosch, de Jack London. Edicions LA MAGRANA .

Tenim aquí un llibre petit, de 110 pàgines. El títol és coherent que si per una banda s'aprecia com és de veritat, per l'altra banda té un punt desagradable, és el món del fons de la veritat. I si hi ha persones que els afecte. La crueltat hi està present. 

Això no deixa de ser interessant. La crueltat d'avui s'amaga, però e
xisteix.


diumenge, de febrer 25, 2024

LA VIOLENCHELISTA, título original: The Cellist (2021). Traducción: Victoria Horrillo Ledesma. Editorial: Harper-Collins Ibérica S.A., Madrid (2022). (446 págs.)

 


Estem davant d'un llibre de lectura fácil des del punt de vista de l'escriptura que fa que passen les pàgines com un riu, per altra banda, té un contingut molt sofisticat i amb una gran quantitat d'informació. No cal entendre de finances ni d'espionatge, però el centre de l'argument va d'això i cal estar concentrat amb el que es llegeix, de tota manera la narració és fluida i té al començament prou força per arribar a interessar. El lector queda absorbit per un relat que mostra la facilitat amb què determinades persones es mouen al seu gust amb la connivència de càrrecs i institucions. Espionatge al més alt nivell bancaris també del més alt nivell. Però la complexitat del seu argument fa de vegades complicat seguir el ritme de la narració. Governs, polítics, economies de mercat, anàlisi de riscos, enginyeria financera, serveis secrets i ultra secrets, execucions selectives, paradisos fiscals, papers de Panamà, corrupció i rentat de diners. El director d'un servei secret israelià, Gabriel Allon, que va començar com a agent de camp i executor d'objectius sensibles i perillosos, s'enfronta avui, des d'un dels seus despatxos, a finances opaques i tèrboles en què hi ha interessos russos i banca suïssa mitjà. El seu objectiu és una operació perillosa i difícil per aconseguir desestabilitzar el mercat negre de les finances il·legals.--------------------------------------------------------------------------------------

Pàg. 373 "Estos acontecimientos causaron un gran revuelo en Whiteall. Algunos miembros del Partido Laborista en la oposición, así como varios periódicos hostiles al Gobierno, criticaron la forma en que  Downing Street había manejado el asunto; especialmente, las imputaciones que la Fiscalía de la Corona había presentado contra Nina Antonova. El primer ministro, Jonathan Lancaster, admitió alegremente que había sido una estratagerma poco ortodoxa pero necesaria para proteger a la periodista de las represalias de los servicios de inteligencia rusos. Y acto seguido se tomó a su vez una pequeá revancha ordenando a la Agencia Nacional contra el Crimen que se incautara de una larga lista de valiosos inmuebles; entre ellos, el  edificio de oficinas Canary Wharf. Al mismo tiempo, las autoridades suizas congelaron los activos de NevaNeft Holdings SA y confiscaron el avión de Akimov y su casa a orillas del lago de Ginebra. Fuentes de ambos países dieron a entender que aquello era solo el principio."

Pàg. 381 "La insurrección comenzó incluso antes de que el presidente terminara de hablar. Menos de diez minutos después de que les dijera a sus seguidores que si eran débiles nunca recuperarían el país, que debían mostrarse fuertes y luchar a brazo partido, miles de personas se dirigieron hacia el este por Constitution Avenue. Una vanguardia de militantes -supremacistas blancos, neonazis, antisemitas, partidarios de la teoría conspirativa QAnon- se había reunido ya en torno a las barreras de seguridad que rodeaban el capitolio.







dimarts, de gener 23, 2024

EL CUENTO DEL GRIAL, título original Li Contes del Graal, último tercio del siglo XII, Introducción, traducción y notas de Carlos Alvar, El libro de bolsillo Biblioteca artúrica Alianza Popular, Madrid. (págs.259)

 
 

En la introducción Carlos Galvar dice: "La figura de Galván aparece ya en plena madurez y, por lo tanto, no exige este proceso de formación o de catarsis. Considerado así, El Cuento del Grial es algo más que la simple yuxtaposición de aventuras; como suele ocurrir en los textos de carácter didáctico o moralizante, se pueden ir distinguiendo distintos niveles de interpretacón o de significación... Galván es el héroe perfecto del universo cortés: es valiente, decidido, buen vasallo, bien educado, galante...En definitiva, reúne todas las virtudes que se pueden relacionar con la cortesía... no se le halla falta alguna; es perfecto, demasiado perfecto... Perceval: su ignorancia inicial ha sido superada gracias a las enseñanzas y a la experiencia, de tal forma queha llegado a convertirse en el mejor de los caballeros; pero suitinerario no se queda ahí... en la vida de Perceval se peroduce un hecho significativo, la visita al ermitaño el Viernes Santo, que transforma al mejor de los caballeros en un caballero de Cristo... La idea de un grial productor o portador de alimentos, situado en el centro de un ritual espléndido como el que ve Perceval, pudo tomarla Chretien de algún antiguo mito relacionado con cuernos de la abundancia o cornucopias... El Santo Grial es símbolo de la presencia real de Cristo entre los hombres.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Página 106

- Señor, ¿por qué no cogisteis la cabeza de Aguignerón y no lo tragisteis aquí?

El responde:

- Señores, por mi fe, no habría hecho bien, creo, si yo no hubiera sido garante, pues él ha matados vuestros parientes, y lo habríais matado a mi pesar. Habría hecho mal si al vencerlo no hubiera tenido compasión de él. ¿Sabéis cuál ha sido mi merced? Irá como prisionero al rey Arturo, si mantiene la promesa.

En esto llega la doncella con gran alegría por él y lo lleva a sus habitaciones para que descanse y esté a gusto. De abrazos y besos no hizo ningún reparo; en vez de beber y comer, juegan, se besan, se abrazan y hablan de buen talante.

Pág. 126

Entonces llegaron otros criados con candelabros de oro puro en la mano, trabajado con nieles. Loa criados que llevaban los candelabros eran muy bellos. En cada candelabro ardíamn al menos diez velas; una doncella que venía con los criados, bella, agradable y bien ataviada, sujetaba un grial entre las dos manos. Cuando entró allí con el grial que llevaba sobrevino tan gran claridad que todas las velas perdieron su luz como las estrellas y la luna cuando sale el sol. Debrás de ella venía otra que llevaba un plato de plata. El grial, que iba delante, era de fino oro puro; tenía piedras preciosas de muchas clases, de las más ricas, de las más caras que hay en el mar y en la tierra: a todas las demás piedras superaban las del grial, sin duda. Igual que la lanza, pasaron por delante de él y fueron de una habitación a otra. El muchacho los vio pasar my no se atrevió a preguntar a quien servían con el grial, pues él siempre recordaba el en corazón las palabras del noble sabio.

Pág. 135

Él, que no sabía su nombre, lo adivina y dice que se llama Perceval el Galés, y no sabe si dice la verdad o no, y dice la verdad sin saberlo.

Pág. 149 

Perceval empieza a aguijar hacia donde ha visto el vuelo. El ganso estaba herido en el cuello, y derramó tres gotas de sangre que se extendieron sobre el blanco, y parecia color natural... y Perceval vio hollada la nieve que había estado bajo el ganso, y la sangre que aún se notaba. Se apoyó en la lanza para contemplar aquella visión, pues la sangre y la nieve juntas le recuerdan el fresco color que hay en el rostro de su amiga y piensa tanto que se queda ensimismado. A su parecer, tal estaba el rojo sobre el blanco. Mientras lo contemplaba, le pareció, tanto le agradaba, que estuviera viendo el fresco color del rojo de su bella amiga. Sobre las gotas Perceval pasa toda la mañana y emplea tanto rato que de las tiendas salieron escuderos... Pág. 154 el que quería sacarme de él no iba buscando mi provecho, pues delante de mí en este lugar había tres gotas de sangre que coloreaban el blanco. Al contemplarlas me parecía estar viendo el freco color del rostro de mi amiga la bella, y no quería separar de allí mis ojos. -Ciertamente -responde mi señor Galván-, ése no era un pensamiento villano, era cortés y dulce y fue loco y estúpido quien vuestro corazón apartó de él. 

Pág. 159

- Ay, Perceval, Fortuna es calva por atrás y por delante peluda, maldito sea quien te salude y te quiera algún bien, pues no retuviste a la Fortuna cuando la encontraste. Fuiste a casa del Rey Pescador y viste la lanza que sangra, y te costó entonces tanto esfuerzo abrir la boca y hablar, que no pudiste preguntar por qué la gota de sangre en la punta del blanco hierro; y del grial que viste no preguntaste ni pediste noticias de qué rico hombre se servía con él. Es muy desdichado quien ve tan buena ocasión que le conviene y espera una mejor. Ése eres tú, el desdichado que viste era el momento y el lugar de hablar y te callaste.

Pág. 191 (Perceval y el Ermitaño)

Perceval, eso cuenta la historia, había perdido la memoria de tal forma que no se acordaba ya de Dios. Cinco veces pasaron abril y mayo, que son cinco años enteros, sin que adorara en iglesia o en monasterio a Dios ni a la Cruz. Así permaneció los cinco años y no por eso dejó de buscar hechos de armas; iba cuscando las aventuras extrañas, las crueles y las difíciles, y las encontraba de forma que se portó muy bien y nunca emprendió cosa tan dura que no la llevara a cabo con bien. Y durante cinco años envió prisioneros a la corte del rey Arturo cincuenta caballeros con renombre.

Pág. 195

-Señor, en casa del Rey Pescador estuve una vez y vi la lanza cuya punta sangra sin duda, y con el grial que vi allí, no sé a quien se sirve, y desde entonces lo he sentido tanto que me hubiera gustado estar muerto, y me olvidé de Nuestro Señor Dios que luego no le clamé piedad ni hice nada, que yo sepa, por lo que debiera merced.

Pág. 196 El Rico Rey Pescador y Perceval

Mi hermana, y suya, fue tu madre, y el Rico Rey Pescador creo que es hijo de aquel que se hace servir con el grial. Y no creáis que tiene lucios, lampreas o salmones: con un sola hostia, lo sabemos, que le llevan en ese grial, mantiene su vida y la reconforta, tan santa cosa es el grial; y es algo tan espiritual que va en él. Quince años ha estado ya así, sin salir de la habitación en la que viste entrar el grial. Ahora quiero imponerte y darte penitencia por este pecado.




dissabte, de desembre 23, 2023

NUESTRAS RIQUEZAS - Una librería en Argel per Kaouther Adimi, títol original "Nos richeses", 2018, traducció Manuel Arranz, Editorial Libros del Asteroide, Barcelona. (181 pàgs.)


Aquest llibre és el resultat d'un gran treball de recerca perquè encara que els fets narrats no siguin antics, tot el contrari comence pel 1930 cal tenir en compte que en el Tercer Món la cura dels arxius és inferior encara que també aquí podem trobar amb arxius que ens farien caure la cara de vergonya. Cal precisar que com el llibre no pretén ser un treball historiogràfic, sinó que és literatura pura i de la millor, per això l'autora al dedica la seva obra "A los de la calle Hamani".
-------------------------------------------------------------------------------------

Te hallarás frente a la Historia, la grande, la que ha conmocionado a este mundo, pero también frente a la pequeña, frente a la de un hombre, Edmond Charlot, que en 1936, a la edad de veintiún años, abrió la libreria de préstamo. Las Verdaderas Riquezas.

Diario de Edmond Charlot - 28 de abril 1936
Rebelión en Asturias se publicará en unas semanas. La obra está dedicada a "Argel por los amigos del Teatro del Trabajo. A Sánchez, Santiago, Antonio, Ruiz y León.


Diario de Edmond Charlot - 22 de julio de 1939

Confieso a mis amigos que yo jamás he separado la librería de la edición... No puedo creer que se pueda ser editor si no se ha sido antes, o no se es a la vez, librero.

Alemania, 1940 

Se cuenta que algunos soldados alemanes han sido lanzados en paracaídas en plena noche sobre los pueblos perdidos de Argelia. Traen latas de conserva y regalan chocolate a los niños. Han venido para tratar de convencernos que nos unamos al ejército hitleriano, que promete expulsar a Francia del país. 

Pero Francia necesita a los indígenas en sus tropas...Nos convertimos un poco en franceses, pero no realmente. Sobre todo, somos francotiradores, carne de cañón... No paran de repetirnos patria, valor, honor...pero en realidad, en el frente, en lo que pensamos sobre todo es en el hambre, en el frío, en que no comprendemos esta guerra,...

Diario de Edmond Charlot - Argel,1940-1944

Mi hermano Pierre y el hermanos de Albert Camus, Lucien, se unen al equipo de Las Verdaderas Riquezas. 19 de marzo de 1941

Acabo de salir de la cárcel. ¡Un mes en chirona! Gracias a Gertrude Stein.17 de marzo de 1942

¡Nos libramos de la autoridad de Vichy y nos convertimos en la capital de la Francia libre! 6 de abril de 1942

Robert Aron me hace saber que el general De Gaulle nos felicita por el primer número de L'Arche, cuyas pruebas ha podido ver. 8 de febrero de 1944

Me comunican que Saint-Exupéry puede haberse estrellado. 1 de agosto de 1944.

Diario de Edmond Charlot - París, 1945-1949

Ahora estamos instalados en el Café de Flore, donde tomamos el desayuno  no lejos de Sartre y Simone de Beauvoir. 11 de febrero de 1945

He cedido la librería Las Verdaderas Riquezas a mi hermano Pierre, pues ya no podía ocuparme de ella y necesito dinero para terminar los trabajos en mi "burdel". Me está costando más de lo que había previsto. Congoja al pensar en el largo pasillo a que se reducía mi pequeña librería en el 2 bis de la calle Charras. ¡Con Pierre y su mujer estará en buenas manos! 3 de mayo de 1947

Camus me notifica que se retira y reclama sus derechos de autor. Le comprendo. 16 de junio 1948.

---------------------------------------------------------------------------------

En NUESTRAS RIQUEZAS la autora mezcla pasado y presente, realidad y ficción, para hablarnos de la historia de Argelia y, sobre todo, de un oficio que no se entiende sin el amor a los libros y que es fundamental para la supervivencia de la literatura. Un libro que se lee con gusto y que tiene una mezcla interesante de humanidad y de historia.







dimecres, de desembre 20, 2023

CORRER - Título de la edición original: Courir. Les Édtions de Minuit, Paris,2008 - Autor: Jean Echenoz, Editorial Anagrama, Barcellona, 2019.




Aquest llibre em va interessar al primer moment que al vaig veure perquè en el període dels meus 14 a 18 anys vaig ser atleta, corredor, primer a l'Institut Balmes i després el C.F. Barcelona (Barça).

El tema principal és el neguit del corredor perquè no n'hi ha prou en guanyar, sinó que cal tenir una prepració física perquè com més ampli és la zona de l'èxit, més esforç i preparació.



diumenge, de desembre 17, 2023

PEDRES A LA BUTXACA per Kaouther Adimi, títol original “Despierres dans ma poche”, 2016, traducció d’Anna Casassas Figueras, Edicions del Periscopi SLU. (164 pàgs.)

 



Crec que la millor presentació del llibre és la que fa l’autora.

Kaouther Adimi (Alger, 1986) és llicenciada en literatura moderna i en gestió internacional de recursos humans. Va decidir instal.larse a París després de viure a Alger, Orà i Grenoble, i es considera algeriana i francesa d’adopció. Els seus relats curts  han estat distingits dues vegades amb el Premi Jove Escriptor Francès de Muret (2006 i 2008)  i el Premi del FELIV (Festival Internacional de la Literatura i del Llibre Juvenil d’Alger, 2008). Amb la seva primera novel.la, L’envers des autres (2011), va guanyar el Premi Literari de la Vocació. El setembre del 2017 va publicar Les nostres riqueses (Periscopi, 2018), el llibre que l’ha consagrat en l’escena francesa i algeriana i que, a més de nombrosos premis al seu país, li va valer la Menció Especial del Premi Llibreter 2019.



L'obra que m'ocupa es pot considerar autobiogràfica, però casl dir que d'aquesta paraula no en podem fer gaire cas. No oblidaré el meu professor de literatura que solia repetir el cas del gran Vladimir Nabókov en el que hi havia més veritats de la seva vida real en les seves novel.les, com el cas de "Lolita", i més mentides en les seves obres autobiogràfiques. Aquesta observació no és per a què penseu que Kaother Adimis també menteix, però sí que és una premisa per a tenir en compte.


Evidentment hi ha dos aspectes que es relacionen i que en certa mesura confirmen la seva veritat. La principal preocupació d'ella i de la seva mare és que no es casi. En aquest sentit a ella li preocupa tenir poc pit. Les dues coses són veritat i més encara si es vol casar amb un home de la seva terra. 


La coincidència bàsica és que l'autora i el personatge va néixer a Alger i treballa a París. Un aspecte interessant és que el personatge no té a París amics ni amigues. Precisem, sí té una amiga, però que és una relació d'amistat pura perquè ella és una dona molt culte, per això fa una feina intel.lectual i la seva amiga, la Clothilde és una dona del carrer, és a dir, sempre està al carrer. 


La Clothilde vol saber quan tinc previst marxar cap a Alger, però no té cap noció del temps. Cada dia es pensa que és l'endemà...Em pregunta: "Perquè tens els ulls apagats?. Aleshores explico. Algèria i les seves dones. Els somnis de casar-se. Les feministes, les arribistes, les guapes, les riques, gairebé totes han abandonat la causa. Volen un home, un benestar, una situació. Tenen por d'aquests mateixos homes: "I les òrfenes?"


Sóc una barra travessera: ben al mig, ni al davant, ni al darrera, ni lletja, ni superba. Atrapada entre Alger i París, entre l'obstinació de la mare perquè torni a casa per casar-me i la meva vida còmoda a París.


Ser una barra travessera és com un integrista sense barba, un policia sense bigoti...És incoherent. Totema la setmana em pregunten: "Vostè hi està a favor o en contra?. Jo sempre estic entremig, ni a favor ni en contra. És la barreja extranya de toc de queda i rai, de dones amb vel i dones en biquini, el que ha fet de mi una barra travessera."


Aquest matí m'he despertat tard. M'he descuidat de posar-me els sostenidors. No se n'ha adonat ningú tret de la Françoise, que amb tota la perfídia m'ha preguntat si volia que m'anul.lés les cites del matí perquè pogués tornar a casa a acabar de vestir-me. La bruixa.


- La Clothilde em diu: Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes.

- Però la solitud desapareixerà.

- Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella.

- Doncs així de què serveix?

Riu


Espero que els qui han tingut la paciència de llegir aquestes citacions acabin llegint el llibre. Són només 164 pàgines, però tot és pura psicologia de la bona i, per descomptat, una llenguatge planer que entra com bresques.


Sophie Joubert, L'Humanité - "Discret homenatge a Virginia Woolf, que es va suicidar amb les botxaques plenes de còdols, ...






´

dimarts, de desembre 05, 2023

...Y ahí lo dejo - CRÓNICA DE UN PROCESO, de Gonzalo Boye, Editorial: Rocaeditorial, Barcelona, 2019.

 


Aquest llibre tracta de l'aventura legal que van viure a partir del moment que van sortir d'Espanya per no anar a la presó per ser dels que van prendre part activa en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017, és a dir,  Carles Puigdemont, Lluís Puig, Antoni Comín, Meritxell Serret i Clara Ponsatí.

Són moltes les pàgines interessants que un voldria transcriure, per tant, com de costum he fet una tria:

------------------------------------------------------------

Pg. 31: distinguir entre lo que realmente es una rebelión y/o sedición y lo que es no más que el ejercicio de derechos fundamentales como la libertad de expresión, reunión, manifestación, etc.

Pg. 41: explicarle a un juz belga que una jueza española estaba actuando en función de criterios políticos no era fácil, y por eso decidimos invertir el orden de nuestros planteamientos, comenzando por la falta de garantías de debido proceso para concluir que esta se sustentaba en que estábamos ante una persecución política.

Pg. 43: Este es un criterio español que contraviene las diversas normas europeas, así como claras sentencias del Tribunal de Justicia de la Unión y del propio Tribunal Europeo de Derecho Humanos, pero en la Audiencia Nacional, y luego en el Supremo, esas cosas no parecen preocupar.

Pg. 177: Bélgica, el 2 de septiembre, en la adiencia de la reclamación extradicional de Josep Arenas (Valtònyc) en Gante y, además teníamos señalada la vista, en el caso de Llarena, para el 4 a las nueve de la mañana. ..., por la postura del fiscal (belga) que no admitió la pretensión española de presentar el caso como un delito de terrorismo.




dilluns, d’octubre 30, 2023

A propòsit de l'amor





L'11 de juny del 2022 vaig publicar a l'anterior blog el comentari de la novel.la PURA VIDA, de José María Mendiluce que em va agradar molt i que conté unes pàgines que son una obra mestra de l'acte sexual entre una dona i un home. En cas que pugui inteessar el meu text sobre la novel.la i alhora conéixer més detalls sobre l'autor o la novel.la ho podreu trobar a l'anterior blog: L'Herald de l'Eixample. Jo no sóc tan ambiciós però hi he escrit una mica sobre l'acte sexual entre un home i una dona

/////////////////////////////////////////////////////

A propòsit de l'acte sexual

Hola Marta, suposo que no t'ha costat gaire arribar aquí. Gens ni mica Quimet, clar que he vingut amb taxi. Això està bé, però una altre dia passejarem pels voltants. Des d'aquí, el Guinardó, hi ha una gran vista de Barcelona i, per altra banda, prop d'aquí,  hi ha una bateria antiaèria. A la guerra va fer un bon servei perquè s'hi visualitzava tota la ciutat. Tot això tan interessant m'ho explicaràs el dia del passeig. Tens raó Marta. Segueix-me. 


Al moment d'entrar a l'habitació la Marta s'anava a treure la roba i el Quimet li atura el braç tot dient "Para, aquí jo mano". Quan jo vagi a upper Diagonal ja manaràs tu.D'acord. Jo quieta.

Donam la jaqueta i seu al llit. No et treguis les sabates. Caram Quimet! Sembla que ho tinguis tot calculat. Sí, però, en sortiràs guanyant. Ja em vols enlluar-nar abans d'hora.


Sense respondre, s'agenolla davant d'ella. I la Marta li diu, per mi no cal que t'agenollis, no sóc Afrodita. T'equivoques. Aquesta la sé. És la deessa de l'amor dels grecs. Jo penso que s'hauria de dir l'Afrodita de Milo. Caram Quimet! M'has impressionat. Jo t'impressionaré més ara. 


Així que el Quimet li treu les sabates. Què fas tu? Ell li respon. No miris i tanca els ulls. D'acord, la nena calladeta i a cegues. Ara ell es disposa a treure-li les mitges.El Quimet comença fer massatges als peus. Al cap d'una estoneta li agafa un peu i li llepa. Després fa el mateix amb l'altra peu. Vols creure Quimet que no m'esperava això dels peus i m'agrada molt. No creia que els peus fossin tan sensibles a les carícies.


El Quimet no contesta i es llença de ple als dos peus, té un a cada mà i ja estan untats de la seva saliva, o com diu ell, el seu lubricant natural. Llepada i petons per tots els costats dels peus.

Ara el Quimet es dedica a fer un petit massatge a les dues cames, com si ella fos un futbolista i després de fer un petó a cada genoll entra en un dels espais més bonics i eròtics. 


Les cuixes de les dones son molt agraïdes i deixen que les mans s'enfonsin. Aquí el Quimet està excitat i sent la veu de la Marta que no diu paraules, sinó un murmurri de plaer, de goig. El Quimet va llançat i l'acarícia, la mossega, l'enpetona i la lubrica. No cal dir que la Marta se sentia mimada com mai tot gaudint d'una plaer infinit. Impensable. 


Suparat l'espai de les cuixes arribem al lloc principal de la sexualitat de la dona: la vulva. Per fer les coses bé el Quimet li diu que el millor pels dos posarà les mans a les natges i amb tota la comoditat la boca  es posa a la vula i la llengua acaricia el clítoris que li dona a ella un gran plaer, un plaer tan ple i profund que es fa present l'orgasme.


A nivell de pausa la llengua passejarà per la panxa i seguit dels pits per entretenir-se amb els mugrons i delicadament fer unes  mossegadetes, potser no són plaents però agraden, tenen màgia.


Després d'aquests plaers ve el moment de l'amor que és el moment del petó calent, llarg, suau i ple d'emoció dels dos. Els dos saben que estan fent quelcom de molt bell, que té un sentit que aclapara els pensaments.

Ara és el moment de fer l'amor. Arribat en aquest punt ja està tot dit.


No és un ritual, és una necessitat, un plaer i la culminació de la parella. Ell es posa la panxa enlaire i ella a sobre d'ell.  El penis ja és dins de la cova i ella li vol fer un petó però es troba que els pits es posen a la carra d'ell de manera que per ell és com si xupés a galet. Fantàstic.


El Quimet pot sentir una gran quantitat d'emocions quan la Marta és a sobre seu. Es pot sentir excitat, nerviós, intimidat o fins i tot espantat. Però no, si fins ara ell decidia el joc. Ara és ella qui domina i de quina manera més gloriosa. El Quimet sentirà més estimat que mai i la dona haurà descobert que està  amb el seu home de veritat.