UNA LLIBRERIA A BERLÍN, Françoise Frenkel. Títol original: Rien oú poser sa tête. Traduït del francès per Mia Tarradas. Michel Francesconi, que va trobar un exemplar d' "Una llibreria a Berlín" en uns encants a Niça i que va ser el primer de llegir-lo i fer-lo conèixer"

Françoise Frenkel (1889-1975), jueva d'origen polonès, a principis dels anys 20 va obrir la primera llibreria francesa a Berlín, La Maison du Livre, que es va convertir en un punt cultural de referència. Però davant l'horror nazi, el juliol del 1939 va haver de fugir d'Alemanya per refugiar-se a París. La seva vida està plena d'incògnites i podria haver quedat a l'oblit si no fos perquè l’escriptor Michel Francesconi va trobar el seu llibre Rien où poser sa tête (Una llibreria francesa), en una botiga de segona mà a Niça, i va convèncer l'editorial Gallimard perquè el publiqués.

L’autora hi descriu el feixisme de la França dels anys 40, feta de mesquineses i traïcions, però també l’esforç i la solidaritat d’aquells que eren conscients del pla de destrucció fredament orquestrat, i que s’hi oposaven, proporcionant protecció i amagatall, o es negaven a col·laborar amb les autoritats alemanyes. Aprofitant que Edicions de 1984 l'ha publicat (traduït en català per Mia Tarradas), us n'oferim el pròleg, en què el Nobel de literatura Patrick Modiano se submergeix en la vida de la llibretera i de la llibreria.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Aquest llibre té unes quantes qualitats que el fan llegible amb entusiasme. Françoise no solament escriu bé, sinó que té la qualitat d'explicar la història de la seva vida i també la història de la Segona Guerra Mundial amb una agilitat que fa la lectura atractiva. 

 

A l'horitzó. Autor: Hernán Díaz. Traducció de Josefina Caball.

Com sóc un seguidor d'EDICIONS DEL PERISCOPI, per mi la millor editorial de la llengua catalana, però aquesta editorial té el mal gust de no permetre posar al meu blog la portada de l'edició del llibre que en aquesta entrada que aquí es tracta i, per tant, em permeto presentar la portada d'una edició en anglès que és l'idioma del llibre que aquí ens ocupa. 

El meu blog, aquest blog, té dècades d'activitat i sempre m'he pogut permetre posar la imatge del producte que identifica la identitat del que es presenta sigui una pel.lícula, ballet o el títol de l'obra com és el cas.

Quina millor manera de poder presentar aquí la imatge del llibre objecte d'aquesta entrada.

 

FORTUNA, Hernán Díaz. Traducció de Josefina Caball. Títol original: Trust.

 

És un llibre bestial com no he vist mai cap, però en el més gran sentit de la paraula. L'autor té una saviesa del món i dels éssers humans que sorprèn i deixa al lector com poqueta cosa. Té la capacitat de discutir-ho tot amb arguments: "Considerava que els asutomòbils eren un destorb, tant als carrers com a les converses. (Els cotxes eren el tema dominant i, segons el seu parer, infinitament tediós, entre els empleats i socis.) Sempre que era possible, evitava travessar els ponts nous que unien les diferents parts de la ciutat, i no volia saber res de les multituds d'immigrants que desembarcaven cada dia a l'illa d'Ellis. Pg. 29.

L'autor, com bon literat regala al lector una bella descripció de la natura: "El matí estenia una blancor més intensa provinent de les neus immutables dels cims de l'altre costat de la vall, que, més tard, sota el sol del migdia, es transformaria en estelles encegadores. Una esquella ressonava pel cel esdquitxat de ramats de núvols petits i compactes, mentre els ocells, invisibles, continuaven sent incapaçós d'alliberar-se del captiveri de les seves dues o quatre notes." Pg. 117

Coneixedor de la història econòmica dels Estats Units llegim: "Un d'aquests moments va ser l'any 1873, quatre anys després del casaments dels meus pares. Aquella primavera, els mercats de tot Europa es van esfondrar. Al cap de poc, Jay Cooke & Company, la principal societat d'inversió d'aquell temps, va fer fallida. A continuació hi va haver un període de pànic bancari... Mentrestant l'Edward, amb la seva intenció infal.lible havia demanat el retorn dels préstecs abans del pànic i havia comprat bons del Ferrocarril Central de Nova York." Pg. 170

Aquestes tres citacions no defineixen el el treball d'Hernán Díaz, però suficient per demostrar la varietat de la manera de treballar. Indubtablement és de les millors textos que he vist amb 81 anys. El llibre no es pot comparar amb cap encara que podem dir que no és cosa nova si diem que els fets esdevenen al voltan del creck del  29 a Nova York i hi ha personatges que ens acompanyen durant tota la vida de manera Mildred Bevel i Andrew Bevel. La història gira a l'entorn d'ells.

Les darreres paraules del llibre són una mena de poesia descarnada, com:

Matí                                                                                                                                                                                             L'A ha anat a Z

Cal.listènia  inerta

Tarda                                                                                                                                                                                     El dolor fora de mi, com les muntanyes del voltant, creix en onades de crestes agrestes que es pacifiquen abans de rompre's.

Vespre                                                                                                                                                                                   No tinc son. Sempre m'arriba algun soroll exasperant, un record incòmode, un punt delicat, un greuge. Pg. 440                                                                                                                                                                                                                

"Tinc la sensació que fa dècades que sóc aquí. El temps s'ha alentit o s'ha accelerat? Pg.454

"El peu bo de vegades toca el guix. El peu enguixat no ho sap. Pg.455

Quan dic que penso en totes les coses que no he fet, quin és, realment, el contingut d'aquests pensaments? Pg.455

Arbres atapaïts d'ocells Pg.456

He trigat una mica a adonar-me que la remor només era dins del meu cap.                                                                  un soroll sense ones és un so? Pg. 457

ANTÍGONA, Sòfocles. Traducció de Joan Castellanos i Vila. Edicions de la Magrana, S.A.

 L'obra de Sòfocles es podria dir que és amb la que la literatura occidental excel.leix. Concretant una mica més podríem afegir que Antígona i Èdit Rei és el máxim de la literatura naixent.

Si hem de dir de què va aquesta primerenca obra grega la resposta és la de sempre. La defensa del poder de qui el té ja i no està disposat al més mínim.

Antígona és la qui contesta al qui té tot el poder de la ciutat. Quin mana, potser el predecesor de Putin, no està disposat a cedir. 

INTERMEZZO, Sally Rooney. 2024. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Edicions del Periscopi. 2024.

 

La casualitat va ser que quan vaig començar la lectura d'aquest llibre coincidia en què començava un curs de litertura. 

A la que vaig tenir, casualment, el professor a prop li vaig engegar que estava llegint una novel.la que es llegeix com una pel.licula. El cas és  que aquesta ocurrència resultava que el professor em va dir que als Estats Units hi ha ara molt autors joves que escriuen com una pel.lícula i que l'autora és una mostra. 

Llegiu-la i la gaudireu.

LA COLÒNIA, d'Audrey Magee, títol original: The colony. Traducció de Josefina Caball. Publicat per Edicions del Periscopi. Impressió: Romanyà Valls, Capellades. Aquest llibre ha comptat amb l'ajuda de Literature Ireland.

 

Aquest llibre és dels que més m'ha agradat en la meva vida quan tinc 81 anys. El tema principal és que Irlanda és i ha estat des de centenars d'anys una colònia d'Anglaterra. És fàcil dir que essent jo un que voldria també una Catalunya deixés de ser una colònia d'Espanya i és veritat i és mentida perquè en aquest llibre no tot és la llengua, és a dir, el fet que els irlandesos saben millor l'anglès que no l'irlandès. Només la gent gran i no tota, parlen irlandès.

Irlanda és una colònia per moltes raons. Una dada que diu moltes coses encara que sigui del segle XIX és quelcom que no es pot oblida: La Gran Fam o fam irlandesa de la patata (sobretot fora d'Irlanda) fou un període de fam i malalties massives a Irlanda del 1845 al 1852. És clar que ara és un país lliure, però fins a cert punt doncs tots sabem que hi ha un tros que es diu Irlanda del Nord, que vol dir la Colònia d'Irlanda, que per descomptat és més rica que la República d'Irlanda. Com es pot veure tot està tèrbol però en profit d'Anglaterra.

A la pàgina 123 hi llegim: "La nuesa, la cruesa els espanta. Els empeny a amagar-se darrera d'horaris, factures, vacances i cases, sofàs, taulells de cuina i cortines, darrera una vida de comprar i tenir per emmascarar la nuesa de l'existència. Pere dissimular-ne la duresa. Fer-la més agradable. Tolerable. Però no sé si amb això s'aconsegueix.

A la pàgina 229 hi llegim: "D'aquí a vint anys. Algun estudiós francès s'inclinarà davant teu i declararà que ha trobat l'últim parlant d'irlandès d'Irlanda."

A la pàgina 268 hi llegim. "Tres vídues de l'illa que fan punt de mitja, beuen te, fumen pipa. I esperen que el seus homes surtin de l'aigua. Per tornar a començar a viure." 

Comentari meu: És una manera de matar el cuc. Els seus homes eren pescadors i van morir treballant a la barca. 

DAFNIS I CLOE, autor Longus (literatura grega escrita entre els segles II i IV, traduïde del grec Jaume Berengues i Amenós) Primera edició 1963. Primera edició: Editorial Vergara (1963). Aquesta edició : Edicions de la Magrana (1993)

 He disfrutat la lectura d'aquest llibre perquè és tan diferent de com s'escriu i es parla avui que sorprèn, però el lector es pot escandalitzar del món com era, tanmateix, si som una mica crítics en com són ara les coses potser no ho veuríem tant diferent. Les vergonyes avui també s'amaguen i encara que sorprenen les vergonyes del segle III podem pensar que no és tan diferent. Evidenment no ho hem de llegir d'una manera literal.

Personalment el trobo molt interessant i es llegeix força bé.

Després d'un llarg pròleg, la novel.la comença a la pàgina 45 i a la 50 llegim: 

"Tot ho feien junts, fent pasturar els ramats, l'un al costat de l'altre. I sovint Dafnis feia tornar les ovelles de Cloe que s'allunyaven del ramat, i sovint Cloe feia baixar de les roques escarpades les cabres massa atrevides. Més d'una vegada, un tot sol guardava els dos ramats mentre l'altre es divertia amb algun joc. Aquests jocs eren propis de pastors i de jovenalla. Ella se n'anava alguna banda a collir joncs, en feia una gàbia per a les cigales i, distreta en aquesta tasca, no es recordava més del ramat. Ell, per la seva banda, tallava canyes primes, les furadava dels nusos, les enganxava amb cera molla i s'exercia fins el vespre tocant aquesta caramella. De vegades, fins i tot es partien la llet i el vi i posaven en comú les viandes que s'havien emportat de casa. En fi, que més aviat s'haurien vist dispersades les ovelles i les cabres que no separats Dafnis i Cloe."

A la pàgina 58 Dafnis, el noi: -¿Què m'ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig mel; però el seu bes és més picant que el fibló d'una abella.-

 A pàgina 75 llegim: "a la primavera, roses, lliris, jacints, pomes de tota mena, i ara, raïms, figues, magranes, murtra verda."

A la pàgina 80 llegim: "-Ens hem besat -es deien-, i no hem guanyat res; ens hem abraçat, i no trobem cap millora: jeure plegats és, doncs l'únic remei de l'amor. També hem de provar-ho; de segur que deu tenir més virtut que les besades."

A la pàgina 116 llegim: "Licènion va manar-li de seure al seu costat, tal com anava, de besar-la de la mateixa manera i tantes vegades com feia a Cloe, i, tot besant-la, d'abraçar-la i de ajeure's a terra. Ell es va asseure, la va besar i es va ajeure, i ella quan el va sentir a punt i turgent, l'aixecar una mica de la posició que tenia de costat, lliscà sota d'ell i, amb enginy, el va posar en el camí que fins aleshores havia buscat. Després, no fent altra cosa que el que s'acostuma, la mateixa naturalesa ja li va ensenyar el que calia fer.

La lliçó d'aquest text, d'aquesta novel.la és que tot s'aprèn d'una manera o una altra. Jo, que vaig néixer el 1944 en aquella època els pares no parlaven mai davant dels fills de res relacionat amb el sexe, però recordo que un amic-veí de l'escala em va preguntar què en sabia d'això i com ell era tres anys més que jo m'ho explicar. Jo tenia 10 anys. Vaig quedar molt sorprès.

LA IMPOSTURA, de Zadie Smith. Títol original: The fraud. Traducció: Eugenia Vázquez Nacarino. Narrativa/Salamandra. Penguin/Random House. Impreso en Romanyà-Valls, Capellades, Barcelona.

 

Hace años leí DIENTES BLANCOS, que fue su primer libro. Desde entonces Zadie Smith ha seguido escribiendo libros, algunos con cierto éxito pero siempre se da la circunstancia que DIENTES BLANCOS sigue siendo el mejor de su trayectoria literaria. 

Sobre este libro que acabo de leer, pues fue el regalo de aniversario de mi hija, cuando vi el nombre de la autora me alegré. Ahora no estoy tan contento.

Admito que estoy en una incertidumbre. Se supone que uno lee un libro para disfrutarlo. No ha lugar, no lo he disfrutado.

Esto no significa que sea un mal trabajo. Tengo la impresión que la pluma de Zadie Smith es la más potente del mundo, pues desde el principio hasta el final el libro es una cascada de situaciones nuevas y continuamente. Eliza y Touchet dominan el mundo en que ellas participan desde el principio hasta el final. 

En la penúltima página leemos "En medio de ese soliloquio Eliza recordó que el manuscrito de La impostura estaba arriba, encima de su tocador, a la vista, liberado de su escondite habitual: una pila de papel secante...

¿De quién iba a ser la casa ahora? ¿Quién heredaría los libros, este escritorio, estas plumas? ¿Quién se sentaría a escribir en este estudio? Retiro el brazo que le cubría los ojos y se horrorizó al verlos muy abiertos. "¡Mi William!" Con la frente petrificada en un gesto afectuoso e intrigado, parecía mirar fijamente a aquella mujer llorosa inclinada a su lado, como si la estudiase para describir a un personaje:

"La señora Touchet era, al fin y al cabo, un misterio insondable."

FIN

No hay duda que la pluma de Zadie Smith tiene una capacidad infinita de ir creando nuevas situaciones, nuevos personajes; unos aparecen a lo largo de toda la historia y otros desaparecen. Tengo el convencimiento que Zadie Smith podría seguir escribiendo y prolongado esta historia y crear la novela infinita.

LA CRIDA DEL BOSC, de Jack London, Traducció d'Antonio Rovira i Virgili. a crida dels Bosch, de Jack London. Edicions LA MAGRANA .

Tenim aquí un llibre petit, de 110 pàgines. El títol és coherent que si per una banda s'aprecia com és de veritat, per l'altra banda té un punt desagradable, és el món del fons de la veritat. I si hi ha persones que els afecte. La crueltat hi està present. 

Això no deixa de ser interessant. La crueltat d'avui s'amaga, però e
xisteix.

LA VIOLENCHELISTA, título original: The Cellist (2021). Traducción: Victoria Horrillo Ledesma. Editorial: Harper-Collins Ibérica S.A., Madrid (2022). (446 págs.)

 

Estem davant d'un llibre de lectura fácil des del punt de vista de l'escriptura que fa que passen les pàgines com un riu, per altra banda, té un contingut molt sofisticat i amb una gran quantitat d'informació. No cal entendre de finances ni d'espionatge, però el centre de l'argument va d'això i cal estar concentrat amb el que es llegeix, de tota manera la narració és fluida i té al començament prou força per arribar a interessar. El lector queda absorbit per un relat que mostra la facilitat amb què determinades persones es mouen al seu gust amb la connivència de càrrecs i institucions. Espionatge al més alt nivell bancaris també del més alt nivell. Però la complexitat del seu argument fa de vegades complicat seguir el ritme de la narració. Governs, polítics, economies de mercat, anàlisi de riscos, enginyeria financera, serveis secrets i ultra secrets, execucions selectives, paradisos fiscals, papers de Panamà, corrupció i rentat de diners. El director d'un servei secret israelià, Gabriel Allon, que va començar com a agent de camp i executor d'objectius sensibles i perillosos, s'enfronta avui, des d'un dels seus despatxos, a finances opaques i tèrboles en què hi ha interessos russos i banca suïssa mitjà. El seu objectiu és una operació perillosa i difícil per aconseguir desestabilitzar el mercat negre de les finances il·legals.--------------------------------------------------------------------------------------

Pàg. 373 "Estos acontecimientos causaron un gran revuelo en Whiteall. Algunos miembros del Partido Laborista en la oposición, así como varios periódicos hostiles al Gobierno, criticaron la forma en que  Downing Street había manejado el asunto; especialmente, las imputaciones que la Fiscalía de la Corona había presentado contra Nina Antonova. El primer ministro, Jonathan Lancaster, admitió alegremente que había sido una estratagerma poco ortodoxa pero necesaria para proteger a la periodista de las represalias de los servicios de inteligencia rusos. Y acto seguido se tomó a su vez una pequeá revancha ordenando a la Agencia Nacional contra el Crimen que se incautara de una larga lista de valiosos inmuebles; entre ellos, el  edificio de oficinas Canary Wharf. Al mismo tiempo, las autoridades suizas congelaron los activos de NevaNeft Holdings SA y confiscaron el avión de Akimov y su casa a orillas del lago de Ginebra. Fuentes de ambos países dieron a entender que aquello era solo el principio."

Pàg. 381 "La insurrección comenzó incluso antes de que el presidente terminara de hablar. Menos de diez minutos después de que les dijera a sus seguidores que si eran débiles nunca recuperarían el país, que debían mostrarse fuertes y luchar a brazo partido, miles de personas se dirigieron hacia el este por Constitution Avenue. Una vanguardia de militantes -supremacistas blancos, neonazis, antisemitas, partidarios de la teoría conspirativa QAnon- se había reunido ya en torno a las barreras de seguridad que rodeaban el capitolio.