EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, d’abril 27, 2014

IDA, dirigida per Paweł Pawlikowsk

Es tracta d'una molt magnífica pel.lícula que passa desapercebuda del mercat a l'engrós tot i que val a dir que la revista Fotogramas l'ha tinguda com la tercera millor valorada de les estrenes. Tracta un tema que no és gens nou i el considero molt interessant. Per a entrar en matèria diguem que el plantejament inicial de la pel.lícula es pot resumir. Polònia 1962, en la que Anna, maca i novícia que ha viscut tota la seva vida en un convent, li ha arribat el moment de fer els vots de pobresa, obediència i castedat a fi i efecte deixar de ser novícia i ser monja. El mateix convent li recomana que visiti la seva tia per tal que vegi una mica el món més enllà de les parets del convent. La seva tia Wanda és el seu únic parent viu, una jutgessa amb una vida desordenada i amb un passat d'heroïna antifeixista, l'hi diu que el seu veritable nom és Ida i que és jueva. Ambdues es posen a la recerca del seu passat comú, però si per Ida és dolorós saber el que va ser dels seus pares, per Wanda el dolor és que en un moment de la seva vida va passar per alt els que havia d'haver estat la seva obligació moral. Cadascuna, doncs, viurà d'una manera diferent la recerca del passat.
Fitxa de la pel.lícula

Ens adonem doncs de seguida que Ida i la seva tia són absolutament diferents, però no hi ha bons i dolents en aquesta pel.lícula com sol passar en el cinema de consum, sinó que es limita a presentar unes vides molt diferents que lògicament han condicionat la manera de veure el món. Per altra banda, un aspecte notable és la simplicitat en tots els aspectes, blanc i negre i llargs silencis, és a dir, no hi ha soroll.

Ara que aquí es parla tant de la memòria històrica, el tema principal també és la memòria històrica de Polònia.

La tia d’Ida era germana de la seva mare i hi van sortint les misèries de l’ocupació nazi. Tia i neboda van juntes al lloc a on van ser enterrats els pares de la jove Ida. Un fet que tindrà conseqüències diferents per a les dues dones.

El 1405 Christine de Pisan va escriure el "Llibre de la Ciutat de les Dames", que dóna un clar exemple de les dones valentes, que es pot considerar una mena de protofeminisme. Dintre dels cànons del moment es pot dir que va ser una dona lliure, però el món, és a dir, el món mascle no li deixava ser lliure i, per tant, va decidir tancar-se en un convent i viure al marge del món. 

El 1601 Shakespeare va escriure "Hamlet", que com és sabut la seva famosa pregunta tracta de si es pot viure en un món cruel en el que es mata per poder, de forma que tot i que estima a Ofèlia li diu que es tanqui en un convent, cosa que és considerada com una ofensa; tanmateix, el motiu és noble, Hamlet no vol que Ofèlia caigui en aquest món cruel que pot arribar al punt com va ser el cas de la seva mare, que de gust o per força dorm amb l'assassí del seu marit.

Evidentment la Ida de la pel.lícula no té res a veure amb Christine o la bella Ofèlia, però el món que va trobar no va ser millor.

Cap comentari: