EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges

dilluns, de juliol 04, 2016

Cultura vs. Política a "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'un pare d'Europa", de Pere Villalba


A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans.


Miniatura VIII. Primer viatge a Tunis
A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans. Miniatura VIII del llibre que ens ocupa. Aquesta miniatura com les altres que figuren en el llibre són un encàrrec del deixeble Thomas Le Myésier, que "féu la primera síntesi lul.lista de tota l'obra lul.liana en l'Electorium magnum, incloent-hi sencera la Vida coetània en llatí, i en l'enomenat Electorium paruum seu Breuiculum, on encarregà dotze miniatures de gran valor artístic i documental sobre la vida de Ramon Llull que apareixen en aquest llibre (veure pàgines centrals en color)." L'esmentat Thomas Le Myésier va morir el 1336.

El diari La Vanguardia el dia de Sant Jordi venia, junt amb el diari, a un preu molt mòdic el llibre "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'una pare d'Europa, de Pere Villalba, doctor i professor emèrit de Filologia Clàssica a la UAB, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Com estudiós de Ramon Llull és membre del Raimundus Lulius Institut, de Friburg, és autor de Ramon Llull. Vida i Obres (IEC. 2015)

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

No sé ben bé quina ha estat la raó, però confesso que al marge de la religió sempre m'he sentit atret per la figura de Ramon Llull. Encara que és difícil de saber el meu motiu per aquesta atracció crec que no erro en què a més de ser un savi que escrivia en català, va ser una d'questes persones que ara en diríem un veritable ciutadà del món. És clar que el fet que escrivia en català era un mèrit relatiu. El català era el seu idioma, però aleshores no era habitual escriure en llengua vulgar, sigui català, gallec o toscà; les persones cultes escrivien en llatí. Això ja ens diu que va ser un pioner a Europa en escriure en llengua vulgar. En la seva obra hi dominen els textos en llatí, com era normal, però també hi ha en català, occità i àrab. El fet que escrivís i parlés en àrab és el que el fa, com diu el títol del llibre, un pare d'Europa i, vist en la perspectiva d'un món globalitzat el fa un ciutadà del món, lògicament, del seu temps. Si ara la llengua franca és l'anglès, aleshores, a la ribera de la Mediterrània, eren el llatí i l'àrab.

Tanmateix, el paper que va voler jugar Ramon Llull era alguna cosa més que la religió. Aquest darrer punt pot no ser ben entès perquè normalment quan es barreja la política amb la religió es tendeix a pensar, i amb raó, en intolerància, fonamentalisme, fanatisme, xària, guerra santa, croada, Inquisició o yihadisme.

El que es pretén exposar (car no puc tenir la pretensió de demostrar) és que Ramon Llull no solament era un filòsof i un místic, sinó un home d'acció, un home que sabia molt bé en el món que vivia i que la política era més un afer eclesiàstic que no de reis, encara que els reis hi jugaven un paper, però només per la influència que podien tenir davant del Papa. La guerra havia de ser aprovada pel Papa.

En el famós Llibre d'amic i Amat escriu "-Digues, foll, ¿què és la religió? Respós: -Netedat de pensa, i desirar morir per honrar mon Amat i renunciar al món, per ço que no haja embargament a contemplar-lo i a dir veritat de sos honrament". La netedat de pensa  apunta contra el fanatisme d'arrel religiosa.

El 1289 és invitat a un debat a la Universitat de París en la seva qualitat de Magister Artium.

En aquesta estada a París escriu Compendi o comentari de l'Art demostrativa per a presentar-se davant els estudiosos de la seva manera de parlar a l'estil aràbic sobrtr la Teologia, la Filosofia, el Dret, Demostrativa i de l'Alfabet. 

El mateix 1289 escriu el famós Fèlix o Llibre de meravelles, que convida al lector  a contemplar l'univers i la vida a través del seu protagonista, en Fèlix, que ple d'admiració, s'obliga a preguntar, cercar el desllorigador de situacions incòmodes i explicar algunes solucions i, a la fi, entrar a formar part del meravellar-se, acte iniciàtic de tot saber. "El llibre s'estructura en més de cinc-centes semblances o narracions exemplars del bé i del mal, tot remarcant d'una manera especial les institucions públiques, que en principi han estat concebudes per al bé comú, però que després de l'anàlisi resulten organismes excloengts a favor del bé privat." La lluita contra la corrupció serà una constant en la vida de Llull.

Mentre és a París, Ramon Rull escriu tres cartes al més alt nivell, demanant l'ajut pel negoci més important del món, convertir infidels, en aquest cas mitjançant la creació de més escoles d'idiomes. La primera va dirigida al rei de França Felip IV, la segona a un bisbe del Consell Reial i la tercera a la universitat parisenca. L'altra constant és la conversió a través del coneixement i el raonament.

El 1290 a Montpeller escriu l'Art amativa, uns quants segles abans que Erich Fromm escrivís L'art d'estimar. La mateixa inquietud, mecanismes diferents. "Es una obra de mística sotmesa als imperatius de la raó, o dit d'una manera que hauria subscrit Ramon Llull, una mística científica o una ciència que busca la clau de la cambra de l'obscur.". A l'interior del jo, com Fromm a través de la psicoanàlisi.

Ramon Rull va intentar, successivament, davant dels quatre papes de Roma que va tractar d'organitzar una croada per a recuperar les pèrdues de la Cristiandat a Terra Santa; tanmateix, el seu objectiu no era essencialment militar com pot semblar si no es pren la seva tasca en conjunt. El seu primer objectiu era "la discussió amb els doctors de l'Alcorà, els intel.lectuals musulmans. Missionar, per a ell, representa un complex d'activitats intel.lectuals i dialèctiques, no una simple conversió de la fe seguida del bateig." Aquí l'autor de llibre fa un subtil crítica a "los conquistadores".

Seria pel 1290 a Tunis, que Llull tenia cada dia molt èxit en les seves discussions amb "les persones més versades en la llei de Mahoma...(veure al principi d'aquest text la Miniatura VIII). Llavors quan semblava que Ramon il.luminava les ments dels infidels sobre tals coses; tanmateix, s'esdevingué que un personatge, no poc famós entre els sarraïns, que havia apercebut les paraules i la intenció de Ramon, va suplicar al rei tot aconsellant-lo que manés tallar el coll d'aquell home que s'esforçava a subvertir la nació sarraïna i a destruir la llei de Mahoma amb gosadia temerària... El rei... va manar que fos expulsat del reialme de Tunis." Aquesta citació posa clar que Ramon no pretenia ni ser un inquisidor, ni un "conquistador", ell només volia conquerir ànimes per Déu i l'Església.

El 1294 escriu la Disputació de cinc savis que tracta principalment de l'origen de l'Esperit Sant i detalla la disparitat doctrinal sobre la doctrina del filioque entre llatins i grecs, passa a l'opinió que en tenen els nestorians i els jacobites, i, adraçar-se als sarraïns, exposa la Trinitat i l'encarnació, temes rebutjats per ells. És Ramon Llull qui té una visió ecumènica de les diverses creences, qui pensa en la unitat entre llatins, grecs, nestorians, jacobites i, també, sarraïns, els cinc protagonistes del llibre, essent ell encarnat en la persona d'un savi llatí." Veieu aquest enllaç.

Pel 1296 escriu el Llibre sobre la potència, l'objecte i l'acte, una "visió de la manera com les potències cooperen en l'acte de conéixer, és a dir, les potències elementativa, vegetativa, sensitiva, visiva, auditiva, odorativa, gustativa, tactiva, afativa, imaginativa, racionativa, intel.lectiva, memorativa i volitiva." En aquest paràgraf he volgut evidenciar que Ramon tenia una cosmovisió amplíssima, possiblement com ningú o molt pocs l'han tinguda mai al llarg de la història.

Avui dia es parla molt de la corrupció dels polítics, aleshores, com ja he dit, els clergues eren polítics, per tant, llegim què va escriure Ramon el dia 1 de juliol del 1299 a L'Art d'elecció: "Atès que una bona elecció dins la santa Església és molt necessària per elegir persones comunes a fi que l'Església sigui governada per elles i elles lluitin contra els enemics de l'Església, els quals fan pecats, com els infidels i els cismàtics. I això les persones comunes elegides no ho poden fer, si no són bones i si no estan ben relacionades amb llur mare, que és bona i noble. Llur mare és la sacrosanta Església romana, que pateix grans sofriments per culpa d'ells que fingeixen que són fills bons, sinó dolents, sostraient a la mare i engrapant injustament els seus béns." No satisfet amb això el 1304 escriu Llibre del consell, un estudi sobre el bon govern per utilitat pública, que ha de tenir tothom des del papa fins el darrer súbdit. És prou clar que Ramon era més que un home de religió, la seva preocupació, amb la religió com base, era el bé comú. Per Llull era clar que una persona de fe, sigui la que sigui, era un bon ciutadà. Es recomana la lectura del punt 10 d'aquest enllaç.

"L'any 1305, amb 73 anys, Ramon Llull continua l'alt ritme productiu: Ascens i descens de l'intel.lecte, una de les obres fonamentals de la filosofia lul.liana, pensada per a homes laics "que desitgen i anhelen adquirir les ciències, i, perquè no tenen coneixement dels vocables propis de les ciències ni, al seu començament, nodrien el seu intel.lecte en l'art d'aquirir les ciències, per això, quan volen aprendre les ciències, tenen una iniciació molt difícil i també ardorosa... Per això pensant en ells, fem aquest llibre o Art, observant el mètode de la nostra Art general. En aquest llibre, de fet, han estat posades les paraules pròpies de les ciències, i en ell es dona la manera i la doctrina, per la qual hom sàpiga utilitzar l'intel.lecte, tot descendint fins a les coses inferiors i ascendint fins a les superiors ... un home no pot pas sortir d'un gran pelag sense un gran desig i esforç." La meva identificació amb aquestes paraules de Ramon Llull és total i absoluta perquè quan tenia 64 anys vaig començar la carrera d'Humanitats després d'haver superat l'exament d'Accés a la universitat per més grans de 25 anys. Cinc anys després em graduava, per mi, la carrera, va ser un gran pèlag.

El mateix any fa balanç de la seva vida i de la seva obra amb el Llibre sobre el fi, un tractat de filosofia política: "sóc només un home, no he pogut aconseguir res d'això. I la causa per la qual no he pogut fer tot allò que volia és perquè el bé públic no té amics, i, si en té alguns, són pocs, com es fa evident per a qualsevol que contempli la veritat". La concepció lul.liana de croada en la qual es contemplen els mitjans militars i espirituals són : "fundació de quatre monestirs, on s'ensenyi l'àrab, l'hebreu, el grec i el tàrtar, i on es rebin homes pobres d'aquelles mateixes parts perquè hi facin classes pràctiques; elecció d'un rei lluitador, que serà un càrrec hereditari, creació d'un orde religiosomilitar únic, redacció d'una regla/constitució per regir-se, rutes a seguir prefixades: Turquia, illa Roseta a Alexandria, Xipre, Cilícia, Tunis, Andalusia, Ceuta i Marroc, tàctiques de lluita, avituallament, nomenament de l'almirall, acció apostòlica per mitjà d'una predicació feta amb bons clergues i religiosos, juristes, metges, cirugians, tramesa de germans que parlin àrab amb els prínceps dels sarraïns, religiosos vestits d'àrab com a exploradors, elecció d'un tresorer savi i fidel, d'un intendent a l'exèrcit perquè compri, i d'un altre als magatzems perquè vigili els queviures i els materials, i d'un tercer perquè enviï a l'exèrcit les coses que calgui; després ferrers, fusters, picapedrers, sastres, pelleters, pastors, forners, vinaters i proveïdors de llegums." Es confirma aquí que era un veritable home d'acció. 

El 1307, amb 75 anys, a Gènova s'embarca cap a Bugia (Bejaïa), a la costa d'Algèria. A on es dedica de seguida a exhortar, amb llengua sarraïna, una multitud ja present de pagans en la fe de Crist. Alguns ja el volen lapidar, però un inspector li fa preguntes i queda colpit pel seu savi raonament i enlloc de contestar va ordenar que fos empresonat. Camí de la presó "fou colpit, per l'una banda, amb cops de bastons, per l'altra, amb cops de puny, i després fou arrossegat ... fins a la comuna de la presó dels lladres". És clar que Ramon Llull era un intel.lectual, un home d'acció i d'una fermesa que no l'atura res ni ningú. Veure Miniatura IX.

Miniatura IX. Viatge a Bugia i empresonament
Primer veiem a Ramon Llull arribant al port de Bugia, a l'actual Algèria, quan tenia 75 anys, el 1307. Després Ramon Llull és apedregat mentre diu en el globus: "La lleis dels cristians és vertadera, santa i agradable a Déu, mentre que la dels sarraïns és falsa i errònia, cosa que estic preparat a provar", després cau a terra sota els cops de bastó de la multitud, és conduit davant del Cadi o jutge i finalment és tancat a la presó.

Aquest tarannà explica que en un acte a Gènova se li van presentar matrones devotes i vídues en gran nombre, els nobles de la mateixa ciutat que li prometeren vint-i-cinc mil florins en auxili de la Terra Santa.

El 1310 s'allotja per un temps a París a on va ser particularment prolífic en la seva activitat. A la Universitat de París els mestres i els estudiants encuriosits per les novetats, admirats davant d'aquell "català de les Mallorques", baixet, que escrivia i parlava àrab.

El 1311 Ramon Llull "està jugant el rol d'un intel.lectual compromès, que juga a totes les bandes, en aquest cas buscant influir en el rei més poderós del moment un cop esgotada la via papal que hagués comportat l'aliança de diverses nacions... El seu ideal segueix essent la constitució d'una Europa unida al voltant d'unes idees clau... que s'entengui amb la resta dels pobles mediterranis, encara que no pertanyin a la mateix cultura i religió, amb les eines de l'argumentació filosòfica. 

Aquest mateix any, el principal de la Universitat de París recomana Ramon Llull davant dels estudiosos universitaris en un acte que avui es pot considerar com l'equivalent a doctor honoris causa.

En un concili que té lloc al sud de Lió demana la creació de centres de llengües a Roma, París i Toledo; unitat de tots els ordes militars religiosos; destinar un dècima part dels béns eclasials a la conquesta de Terra Santa; austeritat de la jerarquia eclesiàstica i repartiment dels béns dels templers; austeritat en els clergues; demostració de la fe per la filosofia; eliminació de la usura, conversió; conversió dels jueus i sarraïns, sobretot a la Hispània; reducció de la ciència jurídica a sil.logismes i creació de jutges a les ciutats, sense rebre un salari; i que el Papa i els cardenals facin que la medicina es basi sobre principis innats.

Un dels apartats més interessants sobre la personalitat de Ramon Llull, que jo en diria el Llull utòpic, és a la Disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic en la que el propi Llull es descriu de la manera que creu que és vist pels altres. 
Pere li diu: "Ramon, fa temps que he sentit dir que ets un gran fantàstic. ¡Au, doncs, digues-me, que véns a demanar en aquest concili general!" Amb aquest provocació afegeix després que ell, el Pere, va per obtenir-hi prebendes o algun altre grau en l'escalafó clerical, que afegeix: "Jo no sóc un home fantàstic, sinó més aviat un home pràctic i distingit."
És evident que avui els "winners" (guanyadors) són els pràctics. Mentre Ramon li diu: "Ara sóc vell, ara sóc pobre, em mantinc en el mateix propòsit, en ell mateix romandré fins a la mort..."

"No hi ha documentació que permeti d'escatir si el mestre il.luminat morí abans, durant o després del viatge de tornada de Tunis a Mallorca. De fet, tampoc estem segurs si fou l'any 1315 o el 1316... el relat més difós sobre la mort del filòsof, a càrrec de Nicolau de Pax (segle XV-XVI), que escriu que Ramon Llull fou lapidat el 29 de juny de 1315 a Tunis, que uns mercaders lígurs el transportaren encara viu de tornada a casa i que espirà a les envistes de Mallorca, davant de l'illa de Cabrera."

Aquí poso punt final en el meu intent de resumir el que no es pot resumir perquè la vida i obra de Ramon Llull és massa gran, especialment si es té en compte que el que he resumit i, moltes vegades transcrit, és un llibre de nomé 176 pàgines, que pel títol ja es defineix com Ramon Llull essencial. Som a l'ANY LLULL i arran d'aquest fet l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS prepara la vida i obra de Ramon Llull "condensada" en tres mil pàgines.

Al final del llibre hi ha un apartat sobre el lul.lisme o estudis sobre l'obra de Llull. En destaco una minsa part amb els noms que, a parer meu, em semblen els més interessants:

- Bartolomé de las Casas, dedicat a la conversió dels indis de la Nueva España, que utilitzà aspectes lul.lians, com les raons necessàries, i proposà una evangelització pacífica.
- El cardenal Cisneros, fundador de la Universidad de Alcalá, va acollir la càtedra del Filosofia i Teologia lul.lianes.
- El rei Felip II va fer que les obres lul.lianes qudessin fora de l'Índex de llibres prohibits de la Inquisició (1563). Felipe II va encarregar un catàleg de les obres de Llull per tal que la biblioteca d'El Escorial disposava d'una rica biblioteca lul.liana i a més es va publicar uns Commentaria in Dialecticam novam B. Raymundi Lulli (1579).
- L'arquitecte Juan de Herrera, expert lul.lista,  va escriiure el Tratado del cuerpo cúbico, que és una aplicació de la metafísica lul.liana als principis euclidians de les matemàtiques. L'edifici d'El Escorial fou configurat segons la sensibilitat lul.liana.
- Menéndez Pelayo, en un discurs digué que "el català fou gràcies a Ramon Llull la primera llengua vulgar en què es féu filosofia a Europa, com el castellà va ser la primera en matemàtiques i astronomnia gràcies a Alfonso X el Sabio.
- Ramon Llull i la intel.igència artificial

Cal dir que el lul.lisme neix poc després de la mort de Ramon Llull de la mà de qui fou el seu deixeble en vida Thomas Le Myésier, que a més de fer tot el possible per salvar la seva obra és qui va encarregar les dotze miniatures que són una obra d'art i un document històric. 

Entenc que forma part d'aquest text meu sobre el lul.lisme mostrar a continuació la Miniatura XII perquè és la mostra de l'interès lul.lista per part de la reina de França.

Miniatura XII. Entrega de tres compilacions lul.lianes a la reina de França.
Thomas Le Myésier, acompanyat de Ramon Llull, presenta a Joana II de Borgonya-Artois, muller de Felip V e França, els tres resums de l'obra lul.liana, de menys a més pàgines. La reina tria el Breuiculum, el més breu i el que conté aquestes miniatures, per tal com és un manuscrit luxós i d'una gran bellesa. L'escena real va tenir lloc cap al 1325, quan Ramon Llull, que aquí apareix envellit i recolzat en una crossa, era mort.



dimarts, de desembre 23, 2014

EL PRESIDENT, de Thomas Bernhard

Traducció de Bernat Puigtobella. 

Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, 
Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. 
Direcció: Carme Portaceli. Coproducció TNC i Temporada 
Alta i El Canal, Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona. 
Teatre Nacional de Catalunya

Des del punt de vista literari aquesta obra és riquíssima, hi ha amor i odi en el si del matrimoni presidencial perquè tant important és el president com la presidenta. També hi ha corrupció que, com arreu, es tradueix en un menyspreuj absolut envers el poble, que és qui paga els capricis i vicis del matrimoni,  fins al punt que un va a descansar a Estoril amb l'amant i l'altra amb el amant a la muntanya.

Encara que l'obra hi ha uns quants personatges, de fet només són dos, la presidència; tanmateix, per palesar més el seu cinisme a l'obra el diàleg no existeix: els dos monologuen. El que podria ser el primer acte hi domina el monòleg interior de la presidenta, mentre que a la segona part hi preval el del president. Aquest fet evidencia la seva soledat a palau.

És de justícia dir, per una banda, que l'obra es fa quelcom de reiterativa perquè quan s'ha vomitat tot, la vida política i la domèstica, ja no hi queda gaire per dir. Per altra banda els dos, Francesc Orella i Rosa Renom fan un paperàs d'antologia. Com és sabut el monòleg interior se'l suposa ràpid, tal comles coses passen pel cap, i, així de ràpid és com ells escupen al públic els mots.





divendres, de desembre 12, 2014

PRENDRE PARTIT, de Ronald Harwood

El teló del teatre
Traducció: Ernest Riera
Direcció: Josep Maria Pou
Intérprets: Josep Maria Pou (Wilhelm Furtwängler)
Andrés Herrera (Comandant Steve Arnold)
Sandra Monclús (Tamara Sachs) Anna Alarcón (Emmi Straube)
Pepo Blasco (Helmuth Rode)
Sergi Torrecilla (Tinent David Wills)
Teatre Goya
Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.
El text aborda l’Alemanya post-nazi de 1946 i pretén involucrar a l’espectador com a part i testimoni d’un judici obert que presenta dues actituds absolutament oposades davant la terrible realitat política del Tercer Reich.
L’autor ens col·loca davant l’eterna confrontació entre cultura i poder, entre art i política.
I ens convida a “prendre partit”.

dilluns, de desembre 08, 2014

MISÁNTROPO, de Molière

Magnífica, contemporània i sorprenent versió 
lliure de Miguel del Arco. 
Direcció: Miguel del Arco
Intèrprets: Israel Elejalde Alcestes / Bárbara Lennie Celimena /
José Luis Martínez Clitandro / Miriam Montilla Elianta /
Manuela Paso Arsinoé / Raúl Prieto Filinto /
Cristóbal Suárez Oronte
Teatre Lliure, Montjuïc

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco




Si en el títols de crèdit he fet el que no s’acostumar a fer, que és elogiar el que ha fet la versió lliure d’un text clàssic, és perquè sens dubte sóc del parer que és la millor versió lliure  que he sentit d’una obra de teatre. Normalmente sóc del criteri que cal respectar el text de l’autor i si no que li posin un altre títol; tanmateix, estic conveçut que si Jean-Baptiste Poquelin, més conegut com a Molière, si aixequés el cap, es treuria el seu gran barret i abraçaria a Miguel del Arco.


L’espai de l’obra ja no és un saló en el que es reuneix l’aristocràcia per fer conxorxes i criticar-se entre ells hipòcritament, sinó una discoteca en la que es troben per a fer el mateix d’una altra manera.

No em puc estar que de dir que la millor escena i en la que és per mi l’actor més interessant pel seu magnífic treball, és l’escena interpretada per Cristóbal Suárez (Oronte) que en l’original representa un poeta que recita un sonet que acabar de fer i del que està la mar de cofoi, però que el protagonista (Alcestes) li diu que no val res, mentre que en aquesta versió el personatge va de cantautor, cantar la cançó i el protgagonista li diu que és un “truño”. La realitat és que la cançó podria ser una d’aquestes dolentes que Espanya podria haver enviat al Festival de l’Eurovision, però que el cantant és guapo i ho fa bé. No obstant, tots els intérprets broden el seu paper i destaquem també la que fa de Celimena és sexy i vestida amb elegant atreviment, guapíssima. 


Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Cristóbal Suárez.




 

dissabte, de novembre 29, 2014

EL DRAC D'OR, de Roland Schimmelpfennig

Traducció: Anna Soler i Horta  
Direcció: Moisès Maicas
Intèrprets:
Oriol Casals
Òscar Molina
Mingo Ràfols
Bàrbara Roig
Clara del Ruste

Teatre Invisible presenta aquest espectacle gràcies a
l’autorització de S. Fischer Verlag, Theater & Medien
per a la representació i traducció catalana de l’obra  
Der goldene Drache.
Premi del Festival Mülheimer Theatertage 2010 i
Obra Teatral guanyadora de la revista Theater Heute.

Teatre Akadèmia
Sinopsi
Schimmelpfenning situa la història a la cuina d’un restaurant xinès-vietnamita de menjar ràpid, on s’hi desenvolupen situacions en què els personatges femenins són representats per homes, els masculins per dones, els personatges joves per adults i els personatges adults per joves. Es tracta d’una comèdia àcida que revela un drama social amb un ritme embogit i ens mostra amb ironia la part fosca del món globalitzat. La crítica especialitzada ha definit El Drac d’Or com un text poètic, brutal, explosiu, enigmàtic i commovedor.

diumenge, de novembre 23, 2014

L'ÚLTIMA TROBADA, Christopher Hampton

TÍTOL ORIGINAL: Embers, de Chirstopher Hampton.
Basat en la novel·la de Sándor Márai
DIRECCIÓ: Abel Folk
REPARTIMENT:  Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Teatre Romea

És una obra molt bona i molt dura, però amb moltes qualitats també molt importants. La primera de totes és que ha estat l'oportunitat de veure una altra vegada a Rosa Novell, una gran actriu que les lleis, tantes vegades injustes, de la natura l'han deixada a les fosques; tanmateix, ella no ha perdut el bon humor i s'ha dirigit al públic de manera personal i natural, demostrant,alhora, saber molt bé a on està, al Teatre Romea, el teatre que ha estat fidel a llengua catalana des dels temps més foscos.

Per altra banda, cal apuntar que el pes de l'obra recau sobre Abel Folk perquè l'obra és quasi un monòleg. Cal apuntar que Jordi Brau fa un treball perfecte, però que per raons del text no ha pogut mostrar la seva vàlua.

Voldria assenyalar que he vist treballar vàries vegades a Rosa Novell, però recordo d'una manera especial el treball que va fer fa molts anys a l'Espai Brossa en un espectacle que duia el títol de Cartes a nenes, que eren textos de Lewis Carroll. La lectua d'aquestes cartes estava repartida entre ella i l'Hernan Bonín.



dijous, de novembre 20, 2014

KRUM (EL CROSTA), Hanoch Levin

Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets
Pere Arquillué Krum / Jordi Brunet Shkite / Lluïsa Castell Dupa / Jordi Collet Bertoldo, metge / Gabriela Flores Truda / Carme González Felícia / Oriol Guinart Tugatí / Mónica López Tuiti / Pepa López mare / Joan Negrié Takhtikh / Albert Pérez Dolce
Traducció Sergi Belbel i Roser Lluch i Oms / espai escènic Paco Azorín / vestuari Antonio Belart / il·luminació Maria Domènech / espai sonor Jordi Collet 'Sila' / moviment Ferran Carvajal
Teatre Lliure Gràcia 

 

diumenge, de novembre 09, 2014

Art Contemporani

L'artista navarrès Kepa Garraza exposa a Barcelona a la Galeria Víctor Lope sota el lema la fi del món



This is the end of the world as you know it (Este es el final del mundo tal como lo conoces) es un proyecto construido en forma de un relato de ficción sobre el futuro más inmediato.
Esta narración está compuesta por múltiples escenas que se suceden en el tiempo, para recrear así una historia donde se nos muestra un futuro distópico. Una especie de utopía negativa, un porvenir consecuencia de la sociedad actual pero de resultados totalmente indeseables.
Este proyecto pretende reflexionar acerca de la crisis económica y sus consecuencias sociales y evidenciar la sensación permanente de ausencia de futuro que desprenden las sociedades contemporáneas.
Otro aspecto fundamental sobre el que quiere reflexionar con este proyecto, trata sobre el límite cada vez más difuso entre la imagen periodística (comúnmente aceptada como un testimonio veraz) y las imágenes de ficción.
Ese terreno cada vez más transitado por el espectador y que le obliga a vivir en un mundo cada vez más incierto, más borroso y de verdades solo relativas.

Kepa Garraza






Hem llegit més amunt que l'artista ens diu que el relat o discurs d'aquesta exposició és ficcional i segur que és cert. Nosaltres, els simples espectadors, veiem que per a dir-nos que el món va a pitjor es representa amb dos països, un del món Occidental i l'altre de l'extrem de l'Extrem Orient, per tant, fa pensar que el primer potser també està a l'extrem, però no tant perquè estigui a la costa atlàntica com perquè es tracti també d'un país autoritari.


diumenge, d’octubre 05, 2014

LINAPOLINA

                      Espectacle musical de  
Lina Polina
4 Octubre 2014
                                                             









dimarts, de setembre 09, 2014

Susana Díaz em fa fàstic

Susana Díaz, l'actual dirigent del PSOE andalús, acaba de dir que el cas Pujol li fa fàstic. Estic d'acord amb ella, a mi el cas Pujol, com el cas Millet, em fan fàstic, molt de fàstic. Són persones que han jugat amb les emocions dels catalans per a fer diners.

Amb quin dret Suasana Díaz pot sentir fàstic pel cas Pujol? Curiosament del cas dels ERE i dels cursos de formació fraudulent es limita a dir: "ha hecho mucho daño a la democracia española porque erosiona la credibilidad de los políticos". Fixem-nos, ha fet mal a la democràcia espanyola, no a l'andalusa. Per altra banda, si li fa fàstic el cas Pujol hauria de ser perquè també fa mal a la democràcia española perquè no serà que ella és independentista catalana i considera que el cas Pujol només fa mal a la democràcia catalana. Si no és aquest el cas, un diria que el cas Pujol és com el cas Bárcenas, Gürtel, Nóos, etc. O no?

Jo suposo que Susana Díaz ha sentit una pudor molt forta al seu despatx de la Junta de Andalucía, però algú li deu haver dit que no és de dins, que ve del carrer.

Susana Díaz, com Dolores de Cospedal, fan fàstic perquè quan senten pudor els sembla que és del veí, però no, la tenen dintre de casa.

Potser algú, o alguna, em dirà que les xifres entre el cas Pujol i els dels ERE no tenen res a veure, però ja deia referint-me al cas Pujol que la moral no es jutja per la quantitat de diners robada, sinó pel fet d'aprofitar-se de la situació d'estar a prop de la caixa. El control democràtic és precisament perquè la cobdícia és part de la condició humana i, per tant, cal castigar a qui roba. La llei castiga d'acord amb la importància de la falta, però la manca de moral envers la societat és la mateixa.

Esperem que Susana Díaz mantingui la credibilitat política, però per fer-ho haurà de mirar el que té més a l'abast, esperem doncs que no sigui un cas de miopia, que només veu allò que està lluny.

divendres, de setembre 05, 2014

Una setmana a l'illa de La Palma, Canàries.


Balcons de La Palma
Vista de La Palma
Los Llanos de Aridane

Breña Alta
Posta de sol des de la Breña Alta

Los Cascajos, Breña Baja.
Salt a les aigües turbulentes de Los Cascajos, Breña Baja
Llargardaix a Los Cascajos, Breña Baja

dilluns, de setembre 01, 2014

Estirpe de papel, d'Anna Lidia Vega Serova

Acabo de passar una setmana a l'illa de La Palma, Canàries, i a l'hotel hi havia una mena de biblioteca, que em vaig posar a remenar i em vaig trobar aquest llibre d'un nom absolutament desconegut per mi, la cubana Anna Lidia Vega Serova, cosa que no és una anomalia perquè la meva principal inclinació no és la ficció i menys per la per mi desconeguda literatura cubana. Així que vaig convertir la biblioteca de l'hotel en un punt de book-crossing, m'explico?

El que em sorprèn és que l'autora aparegui a la Wikipedia en anglès i no a l'espanyola. El cas és que tot i que em vaig portar lectures per aquesta curta estada a La Palma em vaig lliurar a la lectura d'aquest llibre, que em va enganxar de seguida i l'he llegit d'una tirada, bona part tombat a la gandula que només la deixava per a nedar una mica. Es pot dir que la setmana m'ha passat entre la gandula i la piscina o llegir i nedar.

Es tracta d'un recull de contes. Val a dir que Estirpe de papel és el títol d'un dels contes d'aquesta antologia que d'acord amb Ediciones Cubanas la tria de les obres ha estat feta per la pròpia autora perquè ja té set llibres de contes.

No està de més assenyalar que Vega Serova vá néixer el 1968 a Sant Petersburg, per tant, és filla de quan Cuba i la U.R.S.S. estaven a partir d'un pinyó, la qual cosa explica també els seus cognoms; tanmateix, de la lectura dels contes no es desprén una defensa del règim castrista, no parla de política, però sí de societat, de forma que en el conte El día de cada día llegim: "No hay comida, no hay dinero, no
Jo llegint el llibre
hay ropa limpia, no hay detergente para lavar la ropa sucia, no hay jabón para bañarse, no hay champú, no hay pasta de dientes...¿Para que quieres cepillarte los dientes si no hay comida?" Amb aquesta pregunta s'envidencia la duresa de l'autora davant la realitat cubana.

De tota manera aquesta duresa la trobem també en els temes que tracta aquesta dona, que com se sol dir no té pèls a la llengua,  perquè l'autora dóna veu principalment a dones que estan a la recerca de la seva identitat o del seu lloc al món, un món que no és Cuba en particular, sinó temes universals i contemporanis, la problemàtica social, com la marginalitat de l'altre, la sexualitat, la soledat dintre de la pròpia família. Cal dir que que l'autora pren en moltes ocasions les referèncioes de les arts plàstiques (bad painting) i que admet que conrea el que se'n diu "literatura sucia".

A Naturaleza muerta con hierba protagonitzat per una noia llegim: "decidimos (junt amb una amiga) irnos para un convento donde casi me viola una monja .. si ella (la seva mare) no hubiera tratado de educarme como una superniña yo al llegar a Odessa, después del octavo grado, no tomaría vodka y estudiaría historia del arte".

Anna Lidia Vega Serova
I a Las ventanas el trobem ple di'idealitzacions: "Dicen que París está lleno de mujeres solas, ¡cómo si la Habana fuera diferente! Nada más en este piso, de los quince apartamentos, trece son mujeres solas o mujeres solas con niños, y la Liza mejor no tuviera marido, la pobre, porque para el que tiene..." En una altra finestra una altra dona té un altre somni: "poder salir a caminar por la calle y sentarme en el Parque Central a fumarme un cigarro o dos y que todos los negritos se metan conmigo y me digan piropos y volverles la cara escondiendo la sonrisa en la barriga y por la tarde elegir al más bonito, más inteligente para decirle . Para decirle ¿qué me ofreces? ¿Salir? Salgamos. ¿Bailar? Bailemos. ¿Templar? Templemos. (follem) Traerlo a mi casa pasando lentamente por la calle para que todos nos vean juntos, pasar por delante de la puertas de las tres Juanas y que revienten de envidía."

Els amants dels gossos quedarien aterroritzats si li llegissin el conte Misericordia perquè jo que no en sóc amant hi vaig quedar. Sempre he cregut que era inmune a la sensació de fàstic en la ficció, però em va costar acabar la lectura de Cñancer.


No hi ha dubte que un dels contes més punyent del llibre és precisament Estirpe de papel, que tracta d'una mare i una filla encara molt nena, que com no té joguines ha creat un món de paper: "Posee una gran familia de papel, cada vez más grande y unida; se casan, nacen hijos, nietos, son muy felices ... Pasa gran parte del tiempo con su estirpe de papel; cada vez los conoce mejor y lo quiere más, cada vez los siente más reales..." Un conte tremendament corprenedor, que no pot deixar indiferent quan sabem de l'absoluta indiferència de la mare envers la seva filla. El conte és una tragèdia, és a dir, acaba com acaben les tragèdies més grans de la literatura universal.

Un gran llibre que recomano, però difícil de trobar perquè no s'edita a Espanya perquè aquí no es coneix a Anna Lidia Vega Serova.

dijous, d’agost 21, 2014

Joaquim Sorolla a Caixa Forum

Fins el 14 de setembre podem veure i gaudir d'aquesta prou completa exposició de l'obra del pintor valencià Joaquim Sorolla a Caixa Forum sota el títol Sorolla-El color del mar.

Pot semblar que Sorolla no va innovar en la manera de pintar, però crec que és un error perquè ell coneixedor del realisme i del impressionisme va fer el que en podríem dir una fusió dels dos o, tal com ell deia, volia pintar la realitat tal com la veia, que s'ha convingut a denominar naturalisme, per això pintava ràpid i alhora trigava molt en tenir l'obra acabada perquè les seves pintures són el resultat de moltes observacions simultànies a moltes pinzellades.

Quan mirem el mar, les onades o les petites ones que fa un nen quan entra a l'aigua genera nombroses imatges canviats, instantànies diria el fotògraf, i Sorolla a cop de pinzellades en feia una instantània. Val a dir que el seu camp de treball era sempre a l'aire lliure, fins i tot quan feia un retrat l'havia d'acabar a fora. Per tant, és lícit dir que era un pintor naturalista fins al moll de l'os.

dijous, d’agost 14, 2014

LAS VIDAS DE GRACE, Destin Cretton, director.

Guió: Destin Cretton
Intérprets: Brie Larson, John Gallagher Jr., Kaitlyn Dever, Stephanie Beatriz, Rami Malek, Alex Calloway, Melora Walters, Keith Stanfield, Silvia Curiel, Harold Cannon
Sinòpsi: La protagonista, Grace (Brie Larson) una jove que coordina les tasques en un centre d'acollida per a nois i noies que estan en situació de risc per un desajustament social o per immaduresa. Tot i que és una mena d'institució que a Espanya no existeix, s'endevina que la seva funció és que quan tinguin l'edat penal o majoria d'edat hagin desenvolupat els recursos necessaris per no caure en un acte que els portaria a la presó, per tant, l'activitat del centre es podria definir com de prevenció del crim. La feina que fa Grace té un doble atractiu perquè ella també ve d'un entorn conflictiu i per tant l'empatia és màxima.

El títol original és Short Term 12, que és el nom del centre.

El tema doncs de la pel.lícula podria resumir-se en el turment que representa per a Grace aquesta empatia que la porta o la podria portar a la seva infelicitat degut al fet que al centre ingressa una noia amb un conflicte emocional com el que ella va tenir i, de fet, arrossega sense haver resolt.

Els americans tenen gran ofici amb el casting i com els EUA és una societat molt diversa culturalment, aquest tipus de pel.lícula és perfecte per a representar aquesta diversitat d'una manera objectiva i elegant, de manera que en el repartiment no hi ha moltes persones, però a parer meu un petit nombre suficient per a què l'espectador tingui la sensació que hi ha una representació de la societat americana. Els diàlegs són àgils i el conjunt de l'obra resulta versemblant, convincent: un microcosmos que reflecteix aquest gran macrocosmos que són els Estats Units.

Tots treballen molt bé i la protagonista excel.leix, a més de ser maquíssima.

dimarts, d’agost 12, 2014

Seguim amb Jack Kerouac

Jack Kerouac
Després de llegir A la carretera, m'he quedat amb les ganes de llegir algunes de les seves cartes, que són totes dirigides a Allen Ginsberg i que trobem al llibre Jack Kerouac - Allen Ginsberg - Cartas.

Així doncs, a continuació, segueixen les citacions que he extret de l'esmentat llibre. Val a dir que com és natural la tria és molt subjectiva, és la meva, i està en funció de A la carretera. No està de més dir que el títol original és On the road i en castellà En el camino.

21.VII.1957: "Se tardará poco en reimprimir En el camino, son sólo 305 páginas en la edición de tapa dura. Libro bestial, por cierto (la primera novela dostoievskiana pura que se escribe en América).
9.VIII.1957: "Bueno, he escrito el artículo que querían para EXPLICAR LA GENERACIÓN BEAT, todo sobre nuestras visiones, las tuyas, las mías, las de Bill, las de Philip Lamantia, Gregory. Visiones de "demonios y heraldos celestiales, las de Joan, Hunkey, Gary, Phil, incluso la de Alene y el chico de Times Square de la Segunda Venida."
1.X.1957: "Mientras tanto se gestan cosas sobre En el camino en Hollywood; me he enterado de que el agente de Marlon Brando (su papi) estaba interesado. Editores italianos han comprado la novela." "...gran habitación del hotel de Viking Press con miles de entrevistadores que gritaban y el rollo original de En el camino extendido en la alfombra, un manucrito de cien kilómetros, botellas de Oldgranddad,..." "... ni siquiera fui a Columbia, donde, naturalmente, habría multitud de jóvenes leyendo En el camino en el West En Bar... montañas de cartas de admiradores, algunas de diecisiete añeras que me habían visto en televisión y se habían enamorado de mí... soy el tranquilo Sam Lunático, en realidad un tranquilo y cobarde soñador del Hinayana..."
8.IV.1958: "en un gran debate organizado por la Liga de Jóvenes Socialistas, que hablaron de "El loco Kerouac", uno de mis espías me cuenta que el presidente quiso descalificarme, pero que un ruso muy divertido de sesenta y cinco años se puso en pie de un salto y con acento ruso dijo que mi escena del prostíbulo mexicano de En el camino hablaba por sí misma y no dejó de gritar sobre la revolución, y todo el mundo aplaudió, revolución de la novela, etc."
2.VII.1958: "Ten cuidado con NY en estos tiempos, ya sabes que los enemigos de Henri Cru me dieron una paliza y casi me mataron cuando estaba borracho y la gente escribe en las paredes de los lavabos del Village: "Kerouac vete a casa"
24.III.1959: L'America College Dictionary va demanar a Kerouac una definició de la generació beat. la resposta va ser: "generación beat, miembros de la generación que alcanzó la mayoría de edad después de la Segunda Guerra Mundial y la guerra de Corea y que promueven la relajación de las tensiones sociales y sexuales, son enemigos de la disciplina, defienden el antipartidismo místico y los valores de la sencillez material, al parecer a consecuencia de los desengaños producidos por la guerra fría. Expresión acuñada por JK." Kerouac no estava d'acord Allen Ginsberg del fet de promoure la generació beat perquè creia que es tractava d'un moviment passiu, és a dir, no era un moviment pròpiament dit.
18.VI.1959: "... he rechazado incluso artículos para Playboy, etc., estoy mentalmente agotado y espiritualmente desanimado por esa mierda de tener que hacer lo que quieren los demás en vez de dejarme con mi antigua vida privada de poesías y novelas"



diumenge, d’agost 10, 2014

A la carretera, de Jack Kerouac


Es tracta d'una novel.la qualificada de culte i considerada el llibre de capçalera per a capbusar-se en tot allò relatiu a la Beat Generation, que respon a l'ambient de insatisfacció, incertesa i por després de la II Guerra Mundia i especialment la por a una bomba atòmica. Aquesta novel.la figura entre les millors en llengua anglesa del segle XX. Com s'endevina pel títol és una "novel road" i, com per altra banda, la novel.la és un "roman à clef" perquè per ser autobiogràfica gairebé tots els personats que hi apareixen se sap a quina persona correspon cadascú, aquesta relació personatge-persona és la clau. No cal dir que amb aquest canvia de nom l'autor s'evita una possible acusació de libel. Entre els molts personatges que han estat persones significades a la vida real cal destacar Sal com l'autor, la tia que és la mare, Old Bull Lee com William S. Burroughs, Dean Moriarty com Neal Cassidy, Carlo Marx com Allen Ginsberg. Anagrama ha publicat les cartes entre Jack Kerouac i Allen Ginsberg. El narrador es manifesta en el monòleg interior que sol ser la part més profunda de la novel.la, tant pel que fa a opinions generals com en la descripció de personatges i del paisatge, que precisament per la velocitat de la trama, quasi sempre a la carretera i a més de 150 per hora, el paisatge és sempre canviant.

L'estil de Jack Kerouac ha estat qualificat com literatura espontània, però Truman Capote va dir que "això no és escriure, és mecanografia", per aquesta raó en carta de 6.X.1959 Kerouac li diu en una carta a Allen Ginsberg: "Diga lo que diga Truman Capote, todavía estoy peleando con lo que escribí a mano y ahora estoy (como tú) Orlando Blues, que escribí en 1957, y me da trabajo."

Pel mig del primer capítol podem llegir aquest passatge que és una mena d'introducció: "Anaven pel carrer plegats, entenent-ho tot de la manera ràpida que tenien, que més tard va esdevenir tan trista i perceptiva i buida. I després ballaven pels carrers com baldufes i jo arrossegava els peus al darrere com he fet tota la meva vida darrere les persones que m'interessen, perquè les úniques persones per a mi són les boges, les que estan boges per viure, boges per parlar, boges per ser salvades, desitjoses de tot alhora, les úniques que mai no badallen ni diuen un tòpic, sinó que cremen, cremen, cremen com bengales romanes grogues, fabuloses, exploten com palmeres entre les estrelles i aleshores pots veure una explosió blava i tothom fa "Ohhh!". Com deien els joves així d'Alemanya de Goethe?"

Els personatges, que tindran els hippies per hereus, es mouen sempre amb pocs mitjans es mouen gairebé sense rumb per Amèrica (no parlem mai dels Estats Units), moltes vegades amb cotxes robats i és que "-Ja saps el que deia el president Truman. Hem de baixar el cost de la vida." Les descripcions sempre són dures: "Los Angeles es la més solitària i brutal de les ciutats americanes; Nova York és terriblement freda a l'hivern, però hi ha una sensació de cordialitat boja en alguns carrers. LA és una jungla." Evidentment hi ha sentit de l'humor, però amarg: "van recollir (amb el cotxe) un paio que els va prometre un dòlar si el portaven a Memphis. A Memphis el paio va anar a casa seva, va vuscar el dòlar, es va emborratxar i va dir que no aconseguia trobar-lo."

Aquí un passatge que sembla una macabra premonició: "Va dir que érem una banda d'àrabs que arribaven per fer volar Nova York". Una "lectora" (?) ha marcat amb color rosa els mots següents: "La meva tia va dir una vegada que el món mai no trobaria la pau fins que els homes caiguessin als peus de les seves dones i els demanessin perdó". Recordo que al principi he dit que a la novel.la la tia és la mare de Jack Kerouac a la vida real. "... nosaltres érem allà davant dels precipicis i abismes de la mateixa vida beat en els terribles carrers del l'home". Sempre a la carretera o al carrer, disposat a robar, emborratxar-se, enganyar les noies i tenir fills de mares diferents, sense cap respecte per l'altre, si més no, per part d'uns.

Tenint en compte que aquests trinxeraries esparracats es mouen en llocs decadents, veiem aquest anàlisi: "Ara pensa en aquesta gent al davant nostre. Tenen preocupacions, compten els quilòmetres, pensen a on han de dormir aquesta nit. en els diners per a la gasolina, en el temps, com arribaran allà, de totes maneres, ja ho veus. Però els fa falta preocupar-se i traeixen el temps amb falses urgències i d'altres maneres, purament ansiosos i queixosos ... La gent que hi havia en aquell cinema obert tota la nit eren del més dolent. Negres fotuts que havien vingut d'Alabama per treballar en fàbriques de cotxes a causa d'un rumor; vells dropos blancs; joves hipster de cabells llargs que havien arribat al final del camí i bevien vi; putes, parelles normals i mestresses de casa sense res a fer, enlloc on anar, ningú en qui creure. Si es passés pel sedàs tot Detroit, no podrien reunir-se millors les seves desferres ... Un dia tu i jo baixarem un carreró plegats escorcollant els cubells. -Vols dir que acabarem com vells pòtols? - Per què no, tio? És clar que sí, si ho volem, i tot això. No hi ha cap mal a acabar d'aquesta manera. Hem passat tota la vida sense interferir en els desitjos dels altres, incloent-hi els polítics i els rics, i ningú no es preocupa per tu i tu et fas el teu propi camí.."

" nosaltres passàvem en aquell exacte moment per l'autopista cap a Mèxic contant les nostres històries. Oh trista nit americana! Després érem a New Mexico. El vell cotxe cremava i es queixava i lluitava desesperadament. - Això és tot! -Un funcionari mexicà va somriure-. Tot en ordre, nois. Endavant. Benvinguts a Mèxic. Divertiuvos. Atenció als diners. Conduiu amb cura"

Sobre Mèxic llegim: "Tots tenien les mans allargades. Havien baixat de les seves muntanyes remotes i dels indrets més alts per allargar les mans cap a alguna cosa que ells creien que la civilització podia oferir, i ni tan sols somniaven la tristesa i la seva pobra i decebuda il.lusió. No sabien que havia arribat una bomba que podria fer esclatar tots els nostres ponts i carreteres i fer-les pols i nosaltres seríem tan pobres com ells un dia, i allargaríem les nostres mans de la mateixa manera, de la mateixa manera. El nostre Ford atrotinat, un vell Ford americà dels anys trenta, va passar sorollós entre ells i va desaparéixer enmig de la polsaguera."

Aquesta sortida del Ford no és el darrer viatge malgrat sigui la tornada a casa, a Nova York. Sal trobarà al final una noia, Laura, però sempre serà un penjat, penjat de Dean que quan Sal estava malalt a Mèxic l'abandona, però un com tots a Amèrica tot segueix igual. L'experiència no ha servit de res, el futur és sempre allà i per altrapar-lo que anar allà, viatjar, però un cop s'hi arriba, torne-m'hi. No és un viatge d'aprenantatge com l'Odissea. No hi ha res, fugir per a què no t'agafi la bomba, que si cau també t'agafarà. En un món absurd, l'esperança no hi té lloc.

divendres, d’agost 01, 2014

Odissea, d'Homer

Versió de Joan Francesc Mira
Edicions Proa, Barcelona, 2011

Qualsevol persona llegida pot pensar que llegir l'Odissea als setanta anys és tard i admeto que és així, però ja se sap que les coses no són sempre com un voldria. M'excuso a mi mateix que fa molts anys vaig comprar i començar la lectura de L'Odissea en versió de Carles Riba, Edicions La Magrana, 1993. Tanmateix, no em vaig sentir còmode amb els versos de Riba i vaig acabar abandonant la lectura a menys de la meitat.

La millor manera d'explicar perquè el llenguatge de Mira em resulta més proper que el de Riba és posar un exemple.

Estem en el Cant VI quan Ulisses es dirigeix per primera vegada a Nausica, la filla d'Alcínous, rei dels feacis. És un dels capítols o cants més interressant i més bells d'aquesta obra. Áquesta trobada entre Ulisses i Nausica és fruit de l'aparició de la deessa Atenea mentre Nausica dorm i en el somni li diu el que ha de fer.



Joan F. Mira, pàgina 105

"Reina i senyora, als teus peus! Ets deessa o bé dona humana?
Si ets un dels déus, dels qui ocupen el cel de planes extenses,
jo t'acompare a Àrtemis, la filla de Zeus: ets com ella
exactament, en l'alçada del cos, la figura i la cara.
I si de cas ets un dels mortals, dels que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare i ta mare honorable;
tres vegades també els teus germans: per tu, i per la teua
causa, el cor se'ls escalfa de joia sempre que veuen 
un plançó com aquest quan fa el primer pas en la dansa.


Carles Riba, pàgina 112


- Jo te'm flecto, regina: ¡ets dea o bé moridona?
Si ets dea, entre els déus que l'ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l'alçada i el port al més justet comparo.
Si, però, ets mortal, de les que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare,
i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre
deu escalfar-se'ls el cor per a mor de tu d'alegria
quan et miren com entres, plançó florit, a la dansa.


He gaudit plenament amb aquesta lectura i no cal dir que he après o comprès aspectes que no tenia clars, tant referits a l'obra pròpiament dita com de la cultura clàssica dels grecs.

Ara que es parla tant de què el Déu de la Bíblia, Jahvé o YHWH, és un déu venjatiu, penso que és interessant, a través de l'Odissea, per exemple,. veure el tarannà dels déus mitològics del panteó grec perquè són uns pocs segles abans de la Bíblia, situats en un context geogràfic, la mar Mediterrània, que podem considerar proper. Aquest déus, a vegades anomenats els immortals, tenen pulsions humanes. Posidó es venja d'Ulisses per haver deixat cec el seu fill el ciclop Polifem. Per altra banda, el passatge transcrit és, com s'ha dit, la influència que en somnis fa la deessa Atena a Nausica. Ulisses ha arribat a l'illa de Feàcia cansat, famèlic i nu, per tant, la persona que millor el pot ajudar és Nausica. Si Atena té interès en ajudar a Ulisses és per a compensar-lo dels sufriments que ha patit durant aquests vint anys que ha passat des que va acabar la guerra de Troia. Queda explicat en el Cant V (pàgina 83, Mira) quan Atena o Pal.las Atena es dirigeix al Zeus:

"Pare Zeus, i la resta de déus benaurats i perpetus:
Ulisses, Atenea, Nausica i companya

mai cap dels reis que porten ceptre no siga benigne, 
dolç i atent, i que, a més, no conega què és la justícia,
sinó que siga ben dur i governe amb mà implacable,
ja que ningú d'aquell poble on ell va ser rei se'n recorda
del seu Ulisses, el noble, perdut patint els dolors més intensos;
viu amb la nimfa Calipso, que el té a casa seua per força, 
i ell no se'n pot escapar per tornar a la terra paterna,
ja que no té vaixells amb bons rems ni tampoc camarades
que l'acompanyen vogant per les amples esquenes de l'aigua.

Tant de bo, doncs, el déu bíblic hagués estat compassiu, potser la Història hauria anat diferent.

Sigui com sigui es una bella i molt recomenable lectura.