EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ballet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ballet. Mostrar tots els missatges

dilluns, de setembre 02, 2019

Teatre Liceu, IBSTAGE GALES. Director: Leo Sorribes


Aquest diumenge passat, primer de setembre, vaig anar al Liceu per a veure el ballet que l'escola de ballet que gestiona Leo Sorribes ens porta a Barcelona. Nosaltres, els catalans, que a vegades presumim i de vegades menyspreem, no les tenia totes. 

L'espectacle va començar amb RAYMONDA, coreografia de Petipa, música de Glazunov i l'equip de ballet de l'escola. És obligat assenyalar que la interpretació dels joves estudiants va ser prou digne, cosa que és d'agrair i que no desmereixia el conjunt del que vindria després, tot assenylant que aquesta va ser l'únic espectacle fet pels alumnes i que la resta ja van ser ballarins de categoria internacional.

En aquest sentit, em permeto posar a continuació l'article de Maricel Chavarria que surt avui a La Vanguardia.

A veure-les volar en el món del ballet




Hi ha un públic entès i amant del ballet que espera l’estiu per prendre-li el pols a aquest art a la gala que té lloc al Gran Teatre del Liceu. És un públic que, cada cop més, quan es troba davant artistes de primer ordre, es torna boig i necessita desfogar-se i ovacionar-los a crits quan superen de llarg les expectatives.

Qui mana avui dia a l’olimp del ballet? Qui despunta? Qui és l’exponent d’aquest o l’altre estil? Quin jove astronauta esquiva amb elegància i serenitat les lleis de la física?

Fa una dècada que les gales IBStage donen l’oportunitat al públic barceloní d’obtenir algunes respostes a aquestes preguntes, que d’altra banda serien d’obligat compliment en un Estat de dret del ballet. Un Estat on no pogués ser tingut impunement per un art tronat i circense.

La prova que no ho és pas es troba a les grans cases d’òpera d’aquest planeta –si més no les que van decidir tenir escola i companyia pròpia–, teatres que mantenen el llustre i la màgia al més alt nivell i se superen any rere any. I val a dir que en aquesta 10a edició de les gales IBStage que es va celebrar aquest cap de setmana, al teatre de la Rambla, es va poder gaudir d’uns contrastos estilístics exquisits.

A saber: d’una banda, la correcció, polidesa i delicadesa d’un Royal Ballet londinenc representat pel seu màxim exponent femení –la gran Marianela Núñez–, i de l’altra, l’expressivitat i l’elegància del Mariinski de què va fer gala aquest astre astronauta neptunià anomenat Kimin Kim, el volador serè, un coreà format a l’escola russa. Un noi que fa 12 anys que alimenta aquesta alquímia amb un professor rus... d’ascendència coreana.

Veure Núñez i Kim formant parella en joies del repertori, com els pas de deux de Giselle (Jules Perrot i Jean Coralli) i El corsari (Marius Petipa), va ser com sentir-se part de la història, com potser es va sentir al seu dia el públic de l’època que Rudolf Nuréiev va allargar la carrera de Margot Fonteyn. Esclar que l’argentina Marianela, que als 36 anys domina els tempos de cada gest com una deessa, i el somiador Kimin, de 26, capaç de creuar l’escenari del Liceu d’un sol salt, es troben a anys llum d’aquells mites en qüestió de tècnica. Perquè, lluny de ser un art de museu, el ballet evoluciona i renova la capacitat de sorprendre.

Dit això, aquesta vegada IBStage va saber administrar la presència d’alumnes a la gala, que van ballar només uns minuts de Raimonda a tall d’obertura. Ja es va dir fa un any en aquestes mateixes pàgines: si es ven una gala d’estrelles al Liceu, no es pot fer passar bou per bèstia grossa permetent que els estudiants copin la meitat del xou.

De la resta de la gala caldria destacar la impressionant Oksana Skorik, a qui ja es va veure en una edició anterior en Scheherazade . Aquesta vegada va canviar la dolorosa sensualitat –no s’ha d’oblidar que es va formar a la dura escola de Perm– per la passió de La mort del cigne, de Michael Fokine, en què va convertir les seves línies extremes en fràgils extremitats, ferides i tremoloses fins a l’última ungla. El Mariinski té en Oksana una assegurança a tot risc, com es va poder comprovar en el límpid Gran pas classique de Victor Gsovski, que va ballar amb l’elegant Philippe Stepin.

I com correspon a una gala conseqüent, es va donar l’oportunitat a l’emergent Maria Khoreva, per a qui el Mariinski ha apostat amb només 19 anys. Va ballar el rutilant pas a dos de Don Quixot, jove i àmpliament preparada, tot i que amb l’excel·lència per assentar. El seu partenaire va ser el nord-americà Julian McKay, estrella del Mikhàilovski –recorda amb agraïment l’etapa de Nacho Duato– que, potser inspirant-se en Kimin, va mostrar una gran facilitat i joia de viure en els salts i els girs. McKay es va sumar també a Anastasia Limenko, la reina dels fuetée, en un altre Petipa, Esmeralda.

Don Quixot, Esmeralda i El corsari estan tallats pel mateix patró i podrien resultar redundants a la gala, si no fos perquè aquí es ve a veure brillar en les peces més exigents. Això és un mostrari del bo i millor.
I cal dir que van encaixar molt bé en el programa la parella flamenca Sergio Bernal i Miriam Mendoza, que va desfermar passions amb El último encuentro de Ricardo Cué. Va quedar més disruptiva la peça #NoMe de Duato, interpretada per Luisa María Arias. I pel que fa al Ballet de Catalunya que impulsen els mateixos Leo Sorribes i Elías García, responsables d’aquestes gales, va fer la seva aparició amb sengles tastets de Beethoven. Lorenzo Misuri va traçar moviments en cascada amb la 5a Simfonia i Leo Sorribes va fer una interessant lectura del tercer moviment de la 7a, obeint en l’estructural al seu classicisme i en el tarannà al seu romanticisme. Ben fet. A veure com continua.

Marianela Núñez
Kim Kimin

divendres, d’abril 26, 2019

Ballet de l'Opérada de Lyon, Teatree Liceu


Teatre Liceu





La meva valoració

Em resulta difícil o, més exactament, impossible escriure sobre ballet i l'única cosa que puc dir és que em va agradar i també emocionar.

dissabte, de maig 26, 2018

OPUS creació YARON LIFSCHITZ amb el QUATUOR DEBUSSY y CIRCA

Resultat d'imatges de OPUS creación YARON LIFSCHITZ con el QUATUOR DEBUSSY y CIRCA


Teatre Lliure de Montjuïc

Fitxa artística
acròbates Caroline Baillon / Nathan Boyle / Marty Evans / Keaton Hentoff-Killian / Rowan Heydon-White / Bridie Hooper / Todd Kilby / Nathan Knowles / Cecilia Martin / Daniel O'Brien / Kimberley O'Brien

músics Quartuor Debussy Christophe Collette i Marc Vieillefon violins / Vincent Deprecq viola / Cédric Conchon violoncel
música Dmitri Xostakóvitx / escenografia Yaron Lifschitz i Jason Organ / vestuari Libby McDonnell / il·luminació Jason Organ
cap tècnic Jason Organ / tècnic de so Quartuor Debussy Christophe Germanique / producció executiva Danielle Kellie / agent internacional Paul Tanguay / distribució per l'Estat espanyol Ysarca Art Promotions - Pilar de Yzaguirre
coproducció Nuits de Fourvière/Département du Rhône, Les Théâtres de la ville de Luxembourg, GREC Festival de Barcelona, Le Cirque-Théâtre d’Elbeuf, Düsseldorf Festival, Barbican Theatre i CACCV Espace Jean Legendre-Compiegne
amb el suport de l'Australian Government’s Major Festivals Initiative, organitzat per l'Australia Council Its Arts Funding and Advisory Body en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals, el Brisbane Festival, el Perth International Arts Festival i el Melbourne Festival.

Circa
 rep el suport de l'Australian Government a través de l'Australia Council gràcies als seus fons per a l'art i el seu òrgan assessor, com també del Queensland Government a través d'Arts Queensland.
 

El Quartour Debussy rep el suport del Ministère Français des Arts, la Région Rhône-Alpes, la Ville de Lyon i SPEDIDAM


LA MEVA VALORACIÓ

Tot i que aquest espectacle va ser el 26 de maig, aquesta entrada no està escrita quan tocava, sinó   el 5 d'octubre del mateix any. El que m'ha quedat a la memòria és que és un ballet fet per acròbates. Això, encara que ho pot semblar, no és un menyspreu perquè el producte és tènicament perfecte.

Podem dir que no emociona. No té una poètica visual, però les acrobàcies sí tenen un objectiu estètic de manera que l'espectador queda convençut perquè té qualitat. 

Qui no hi hagi anat se sorprendrà del video que segueix.

dimecres, de juny 14, 2017

Ballet Nascional de Cuba - La magia de la danza


LA MAGIA DE LA DANZA

Dirección y coreografia: Alicia Alonso

Teatre Tivoli

Ballet Nacional de Cuba, arriba amb La Magia De La Danza, interpretant les peces més famoses de: Giselle, La bella durmiente, Cascanueces, Coppélia, Don Quijote, El lago de los cisnes, Sinfonia de Gottschalk.

LA COMPANYIA

El Ballet Nacional de Cuba és una de les més prestigioses companyies del món del ballet que ocupa un lloc prominent en la cultura hispanoamericana contemporània. El rigor artístic-tècnic dels seus ballarins i l’amplitud i diversitat en la concepció estètica dels coreògrafs, atorguen a aquesta agrupació un lloc rellevant entre les grans institucions del seu gènere en l’escena internacional. El Ballet Nacional de Cuba és la màxima expressió de l’escola cubana de ballet, que sobre la base cultural que brinden diversos segles de tradició en la dansa teatral.
La companyia sorgeix en 1948, amb Alicia Alonso com a principal fundadora i primera figura. Alicia Alonso, directora del Ballet Nacional de Cuba, és una de les personalitats més rellevants en la història de la dansa i constitueix la figura del ballet clàssic en l’àmbit iberoamericà. Les seves versions coreogràfiques dels grans clàssics són cèlebres internacionalment, i s’han ballat per altres importants companyies com els Ballets de la Òpera de Paris (Giselle, Grand Pas de Quatre, La bella durmiente del bosque); de la Òpera de Viena i el San Carlo de Nápoles (Giselle); de la Òpera de Praga (La fille mal gardée); del Teatre alla Scala de Milán (La bella durmiente del bosque) i el Real Ballet Danés (Don Quijote

La meva valoració
Quan tenia menys de vint anys vaig començar a anar sol al Liceu. Al principi era pura curiositat. Havia de descobrir que m'agradava i què no m'agradava. La resposta no es va fer esperar: encara no m'agrada l'òpera i segueix agradant-me el ballet o la dansa, sigui clàssic o modern. No sentia un gran entusiasme d'anar a veure una companyia en la que la directora, Alicia Alonso, té 97 anys, però, per altra banda, sóc dels que creuen que un no s'ha de deixar portar per un prejudici perquè la coreagrafia pot fer dècades que la va fer i l'única cosa és procurar que es faci com sempre. 
L'equip de ball no em va decebre, les ballarines i els ballarins estan molt ben preparats i no tenen res a envejar de les companyies més internacionals.
















diumenge, d’abril 16, 2017

SHEN YUN 2017 al Teatre Liceu




Shen Yun és una escola de la dansa tradicional xinesa fundada per a fer propaganda política i religiosa contra el Partit Comunista de la Xina perquè va declarar fora de la llei Falung Gong pel fet que Shen Yun va ser fundada per un grup de membres de Falung Gong com es pot llegir a Los Angeles Times.

Shen Yun 2017 és un bon i respectable espectacle de dansa xinesa però té un punt de monòton, la qual cosa no treu que siguin molt belles la majoria de les coreografies; tanmateix, es fa una mica pesat el factor de propaganda política perquè en dues coreografies apareixen els dolents de la pel.lícula, els policies de l'Estat xinès. Fa uns anys vaig visitar la Xina i vaig veure quatre vegades ballet i no hi havia gens de propaganda explícita; una altra cosa que un pugui dir que el fet en si ja és propaganda.




Recomano visitar la web

A continuació una de les poques que vaig registrat a la Xina. Encara que no es veu molt bé a causa perquè no tinc un bon equip per fer video i perquè, en general no m'atrau fer-ne. Es pot veure que les xineses no solament ballen, també canten.

divendres, de febrer 10, 2017

Ballet Preljocaj, Spectral Evidence i La Stravaganza

Gran Teatre del Liceu

SPECTRAL EVIDENCE
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj, MÚSICA John Cage
BALLARINS/ES
Céline Marié, Nuriya Nagimova, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz i Fran Sanchez
LA STRAVAGANZA
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj  
MÚSICA
Antonio Vivaldi (Concert n°8, RV249, fragments de Dixit Dominus, Laudate Pueri Dominum), Evelyn Ficarra (Source of Uncertainty), Serge Morand (Naïves), Robert Normandeau (Eclats de voix) i Åke Parmerud (Les objets obscurs)
BALLARINS/ES
Clara Freschel, Céline Marié, Nuriya Nagimova, Nagisa Shirai, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Sergi Amoros Aparicio, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Simon Ripert i Fran Sanchez

dimarts, de desembre 20, 2016

COPPELIA, de Léo Delibes



Gran Teatre del Liceu

Fitxa artística

COREOGRAFIA
Enrique Martínez (✝ 1998)
MÚSICA
Léo Delibes
LLIBRET
Charles Nuitter, basat en el conte Der Sandmann (L’home de sorra), d'E.T.A. Hoffmann
ADAPTACIÓ MUSICAL
John Arthur Lanchbery
ESCENOGRAFIA I VESTUARI
José Varona
IL·LUMINACIÓ
Paulo César Medeiros
PRODUCCIÓ
Theatro Municipal de Rio (Brasil)
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
DIRECTOR MUSICAL
Martín García


Coppélia és una nina autòmat de Coppelius amb la qual vol robar l’ànima de Franz. Però Swanilda, promesa de Franz, fent-se passar per Coppélia, el salva. Història divertida i profunda, qüestiona la moral científica que desafia la fe i vol crear vida amb la raó; alhora ens fa qüestionar els qui estimem.

L’obra, composta per Léo Delibes i basada en els contes fantàstics d’E. T. A. Hoffmann, té un marcat caire realista, tant en els personatges com en l’ús de danses tradicionals.

En aquesta producció, Julio Bocca dirigeix el ballet del Sodre de l’Uruguai en una versió d’un fort caràcter teatral. La proposta juga amb els colors del vestuari per reforçar amb gran força i elegància la dramatúrgia en els ballarins.

Feia temps que no disfrutava tant d'un espectacle. No vaig gaire al Liceu, però la darrera vegada que em vaig emocionar va ser amb un ballet de Maurice Béjart quan encara vivia i, per tant, va estar ell també al Liceu. En el cas d'avui, tot i que el relat ha estat una mica diferent, el que compte és la dansa i cal reconéixer que Julio Bocca ha fet un gran equip de ball i que el vestuari és una meravella, no cal dir que els primer ballarins són excelsos.

divendres, de maig 27, 2016

EL SECRET DE LES MEDUSES Espectacle de dansa per a quatre ballarins, una trapezista i un ac


Idea: Sabine Dahrendorf, Josep Sanou
Direcció: Sabine Dahrendorf

Coreografia:
Sabine Dahrendorf amb la col.laboració
de tot l'équip intérpret

Ballarins:
Carolina Garcia
Èlia Genís
Hervé Costa
Sara Sanguino
Trapezista: 
Sofía Núñez
Actor:
Josep Cosials


Aquest espectacle de dansa només es pot entendre i gaudir en un espai que tingui certa màgia, com és el cas del Pavelló Alemany de l'Exposició del 1929, de manera que el públic, seguint una noia que porta dues potents llanternes fa llum als ballarins i, al mateix temps, fa guia per a què el públic la segueixi per allà on va; de forma que les ballarins i el públic van per una sala àmplia, com passen al jardí o finalmente, quan es fa fosc, de nit, l'espectacle té lloc a l'estany exterior de les dues fotos de dalt.

Aquí hi ha un YouTube de com va ser l'espectacle l'any passat. De moment sembla que no hi ha un YouTube del d'aquest any, tanmateix, per fer-se una idea del que s'ha fet enganuay és més que suficient.



divendres, d’agost 23, 2013

Ballet al Teatre Mariinsky-II de Sant Petersburg

El dos d'agost i tornant l'onze he estat uns dies per Rússia, però en primer lloc, per separar-ho del viatge, com amant del ballet, no em puc estar de fer una petita ressenya de la visita perquè ja se sap que en qüestions de ballet clàssic els russos són considerats els que tenen l'hegemonia mundial.

Si a dal s'ha escrit Mariinky II és perquè hi ha el Mariinsky I, el de sempre, el clàssic, però que no reuneix les condicions òptimes per fer ballet avui. Mentre que el Mariinsky-II s'ha inaugurat aquesta primavera.

La cortina del teatre



 En primer lloc va haver la Carmen Suite, amb la música de Bizet, però reelaborada per Rodion Shchedrin, mentre que la coreografia és del cubà Alberto Alonso. Manté alguns aspectes de l'original, però cal considerar-lo del tot un altre ballet. Va ser el millor de l'espectacle.

Després va haver el Prodigal Son, amb música de Prokofiev i coreografia de George Balanchine. Aquest ballet està basat amb el relat bíblic i encara que hi havia els seus moments espectaculars en general crec que no va convéncer.



 El darrer va ser Le Jeune Homme et la Mort. Un ballet força interessant pel seu plantejament, tant en l'aspecte de l'argument com del ballet. Molt agosarat en conjunt. La música, com és potser lògic, de Bach  i la coreografia d'un clàssic de la segona meitat del segle XX: Roland Petit.


dilluns, de maig 13, 2013

BARCELONA


Autor/Director
Pere Riera
Núria
Míriam Iscla
Elena
Emma Vilarasau
Joan Vila
Jordi Banacolocha
Victòria
Anna Moliner            
Simó
Pep Planas
Nati
Pepa López
Tinet
Carlos Cuevas
Ramon
Joan Carreras

Teatre Nacional de Catalunya

Aquesta obra se li pot dir retrat o retaula en el millor sentit de la paraula perquè el que fa és pintar-nos com es vivia a Barcelona mentre queia en la dissort de convertir-se en la primera capital del món que era bombardejada des de l'aire (.), aquest retrat es fa sempre en el saló d'una casa burgesa i en la que coincideixen personatges de distintes procedències vitals per tal de fer un quadre el més ampli possible des del punt de vista social.

El protagonisme de l'obra se l'emporta la guerra perquè està al darrera de cada paraula que es diu, tant si és la preocupació de la minyona (Nati) per la falta de menjar, o de veure com el món i la casa s'ensorren pel que d'alguna manera és el cap de casa (Joan Vila) o el noi de casa que es passa l'estona dient que vol regals pel seu aniversari, però que és més aviat un crit de desesper que no pas una criaturada. També, per descompatat, en les baralles entre dos que no són de la casa i que ideològicament estan enfrontats.

Tots aquesta diàlegs són molt vius i punyents; tanmateix, en el diàleg que porten les dues amigues de tota la vida, la Núria i l'Elena, és on l'obra es fa dir "chapeau" perquè hi trobem tot allò que té la guerra des de les dues perspectives humanes. Un representa la de qui ha marxat i l'altra de la que s'hi ha quedat. Naturalment la que s'ha quedat considera que ha fet el que calia i a més es pensa que aquesta mena d'emigració és un viatge turístic en el que a cada lloc hi ha un senyor que t'agafa les maletes i t'obsequia amb una copa de suc de taronja o de cava, segons l'hora. Inevitablement aquest enfrontament dura gairebé tota l'obra, però sempre, no ho oblidem, amb uns diàlegs magistrals amb unes interpretacions perfectes.

L'aspecte que també cal valorar de manera molt favorable d'aquesta producció del TNC és un punt que no és mèrit de l'autor com a tal, sinó del director, encara que sigui el mateix: la coreografia.

A la festa de l'aniversari del xicot no va haver cap regal, però sí ball. La veritat és que els meus ulls no estan acostumats de veure un bon ball per actors i actrius de teatre, doncs aqu´´i vam tenir la primera excepció. La segona va ser que el duel dialèctic entre Miriam Isla i Emma Vilarasau és substituït en forma de ball: tango. Magnífic: tres estrelles Michelin, que vol dir que no es pot perdre.
 

divendres, de juny 01, 2012

GRUPO CORPO

Grupo Corpo és una magnífica companyia de ballet del Brasil i ha estat una sort poder-la veure al Teatre Liceu. Com és difícil d'explicar les característiques coreogràfiques d'aquest ballet és indubtablement millor donar un cop d'ull a la mostra que aquí s'ofereix del YouTube.

divendres, de febrer 10, 2012

EL LLAC DELS CIGNES

Música: Piotr I. Txaikovski Coreografia: Marius Petipa i Lev Ivanov revisada per Ángel Corella) Escenografia i vestuari: Benjamin Tyrrell Il·luminació Ángel Corella i Luis Perdiguero Gran Teatre del Liceu És un clàssic sense discussió, que no necessita el canvi i que encara ara tingui moments moments carrinclons cal valorar sempre el conjunt que és bellesa pura.

dilluns, de novembre 21, 2011

Le Corsaire

Música:Adolphe Adam, Cesare Pugni, Léo Delibes, Riccardo Drigo i Pavel Oldenburgsky
Coreografia:Piotr Gusev (segons Marius Petipa)
Escenografia:Teymuraz Murvanidze
Vestuari:Galina Solovyova
Orquestra del Teatre Mariinski Director d’orquestraAleksei Repnikov

Com es tracta de ballet l'única cosa que interessa és el ball, la dansa. No cal dir que tractant-se de ballet rus i d'una companyia de dansa russa la qualitat de l'espectacle és màxima, però cal fer un esforç per anar encaixant alguns aspectes de l'espectacle perquè als ulls d'avui l'argument és del tot carrincló i a més a més carregat d'orientalisme, encara que amb aquest aspecte hem de ser tolerants perquè hem de ser conscients en quina època es va fer.
En aquest darrer sentit l'obra està basada en un poema de Lord Byron i d'acord amb el programa de mà Le Corsaire es va estrenar el 1856 al Théâtre Impérial de l’Opéra de París, amb música d’Adolphe Adam i coreografia de Joseph Mazilier. El 1858 Le Corsaire s’estrena a Sant Petersburg amb una coreografia adaptada per Marius Petipa per al Ballet Imperial. La versió actual que interpreta el Ballet del Teatre Mariinski és de 1955, reinterpretada per Piotr Gusev, amb un nou llibret que simplifica la narració però manté la romàntica atmosfera oriental. La versió definitiva de Gusev s’estrenà al Teatre Kirov (Mariinski) el 1987.
Qui tingui curiositat, a continuació transcric l'argument de l'obra: Tres mariners lluiten per salvar el seu vaixell enmig d’una tempesta. El vaixell s’enfonsa.

Acte I
Escena 1 Arran de mar
El mar retorna els tres homes, Conrad, Alí i Birbanto, a una platja. Unes joves gregues s’hi acosten per ajudar-los. Entre elles hi ha Medora. Conrad, atret per Medora, li explica que és corsari. Ara l’amenaça i el perill pren forma de patrulla turca. Medora i la seva amiga Gulnara amaguen els corsaris, però els turcs les agafen presoneres. El malvat Lankedem, un traficant d’esclaves, està saquejant la costa grega i, en complicitat amb l’oficial de la patrulla, segresta les noies.
Escena 2 Al mercat d’esclaves
Lankedem ven les esclaves a la plaça del mercat, on el paixà Seid està assegut al lloc d’honor, cercant noves belleses per al seu harem. Se sent atret per Gulnara i la compra. Quan se l’emporten, apareix Medora, d’una bellesa tal, que el paixà Seid s’afanya a pagar per ella qualsevol preu per tenir-la. Però, de sobte, apareix un nou comprador, que Medora reconeix com a Conrad disfressat. Mentre va augmentant el preu per Medora, el paixà Seid, sorprès, pregunta el nom al nou postor. En aquest moment, Conrad i els seus seguidors es treuen les capes i es mostren com a corsaris armats. S’emporten Medora, agafen captiu Lankedem i escapen mar endins. La guàrdia turca ha demostrat que no serveix per a res i el paixà Seid està enfurismat.
Acte II A la cova dels corsaris en una illa grega
Els corsaris es mostren satisfets per haver-se emportat un botí tan gran del mercat i haver salvat les belles noies. Ballen per celebrar-ho i Medora dansa amb Conrad i el seu amic Alí, amb gran plaer dels corsaris. Les altres noies demanen a Medora que intercedeixi davant Conrad a fi de poder tornar als seus pobles d’origen. Conrad veu amb bons ulls deixar-se persuadir, però Birbanto i la resta dels homes volen que les noies es quedin allà. Conrad és inflexible i Medora guia les joves fins a la costa. Lankedem ha observat aquest conflicte d’interessos i, a canvi de la seva llibertat, ofereix a Birbanto una poció que produeix un son molt profund quan és administrada. La poció es vessa en un ram de flors que és lliurat a Medora, la qual, al seu torn, el regala a Conrad per agrair-li la seva cavallerositat amb les noies. És així com Lankedem rapta Medora una altra vegada.

divendres, de juliol 29, 2011

Tapeando



de Tap Olé
DIRECCIÓ: Tap Olé
COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font
DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós
BALLARINS:
Guillem Alonso
Roser Font
Ruben Pérez
Laia Molins
MÚSICS:
Roger Raventós (Guitarra)
Mario Mas (Guitarra)
Dani Figueras (Guitarra)
Paco Weth (Baix)
Blanca Giménez (Baix)
Carlos Cortes (Percussió)
Pablo Gómez (Percussió)
Teatre Goya

Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.

El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.

Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.

dissabte, de juny 25, 2011

Giselle


GUIÓ: David Campos
VERSIÓ: David Campos
COREOGRAFIA: David Campos
MÚSICA ORIGINAL: Adolphe Adam
ADAPTACIÓ MUSICAL: Llorenç Peris
MESTRE DE BALLET I REPETICIÓ: Irene Sabas
INTÈRPRETS:
Jesús Pastor (Albrecht. Ballarí principal de l'American Ballet Theatre)
Vincent Gros (Albrecht)
Aileen Gallinera (Giselle)
Elline Damian (Giselle)
Eva Basulto
Karina Campos
Lea Baduria
Raquel Gil
Camile Margaux
Eduardo Espejo
Jerome Peytour
Miguel Rodríguez
Carlos Pires
Teatre Goya

Interessant coreografia basada en un argument nou que parteix de les dones víctimes fatals de la violència de gènere que es converteixen en dones d'aigua

divendres, de febrer 29, 2008

IMPRESSING THE CZAR


de de William Forsythe, Ballet Reial de Flandes - Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver.
Coreografia William Forsythe / direcció artística Kathryn Bennetts / música Thom Willems, Leslie Stuck, Eva Crossman-Hecht i Ludwig Van Beethoven / decorats Michael Simon.


Aquest ballet s'ha fet dos dies a Barcelona, 27 i 28 de febrer. Crec que és una llàstima que un espectacle d'aquestes característiques estigui només un parell de dies perquè la fama que l'ha dut aquí i la bona acollida que segur li donarà la crítica haurien permès una estada més llarga per aquest troupe formada per desenes de dansaires.


L'espectacle s'ha dividit en quatre parts. El primer, Potemkin's signature és una veritable disbauxa en la que hi ha una mica de tot, des de els solos a una mena de pas à cinq i número que més aviat feien pensar amb el Cirque du Soleil. És evident que el corèograf és una persona molt sofisticada que té un gran sentit de l'espectacle escènic perquè es l'humor es mescla amb el virtuosisme.


El segon espectacle, In the middle, somewhat elevated ha estat el més aplaudit de tots. Un ballet que m'ha recordat els primers treballs de Béjart de la mateixa manera que la música, que el programa de mà en diu electrònica, però jo en diria concreta, com la que Pierre Henry va fer per Béjart. Aquest espectacle farcit també de solos i pas à deux es duu a terme en un espai lleugerament il.luminat, els ballarins vestits en fosques i lluents malles verdes executen una sèrie de pas à deux i solos impressionats al compas de la potent música de Thom Willems, que no cal dir avui es beneficia d'uns aparells acústics més potents que els d'aquell temps quan el sintetitzador era una novetat musical.


El terce espectacle La Maison de mezzo-prezzo és més aviat una pantomima amb més notes d'humor que de dansa, però li hem de personar que només ha durat 10 minuts. El quart i darrer espectacle ha tornat a posar-se el públic a la butxaca amb Bongo bongo Nageela & Mr. Pnut goes to the big top en el que els 40 ballarins i ballarines van amb faldilles plisades i bruses blanques, com si fossin nenes d'un col.legi pijo. Tots arrenglarats i fent diferents dibuixos a l'escenari per a demostrar-nos que el ballet clàssic és modern o el modern és clàssic.


Després d'un espectacle com aquest indubtablement sóc més ric.

divendres, de novembre 23, 2007

A la memòria de Maurice Béjart


Ahir va morir el que possiblement passarà a la història com el coreògraf més important de la segona meitat del segle XX, Maurice Béjart


Cada vegada em costa més identificar-me amb el meu col.lectiu, tant si és Barcelona com Europa. L'única cosa que em salva són les persones concretes que tinc a prop i altres persones també concretes que no em coneixen, però que m'han donat unes engrunes o uns cabassos de felicitat, de bellesa.


Maurice Béjart m'ha donat felicitat i bellesa a cabaços.

dimarts, d’octubre 02, 2007

COSA DE DOS...

de Gloria Montero. Traducció Ricard Salvat. Direcció Rafel Duran. Coreografia Raul Alejandro Mamone. Intérprets Lurdes Barba i Francesch Lucchetti. Biblioteca de Catalunya.

Com fa 47 anys que tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya fa certa il.lusió veure teatre en un marc d'aquestes característiques tot i que no res supera l'Informe per a acadèmia, de Kafka, que fa anys vaig veure a l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, tocant a la Biblioteca.
L'obra es presenta en tres parts que en diuen moviment i cada moviment és independent l'un de l'altre, la parella d'intérprets, que són matrimoni a la vida real, al primer moviment són un matrimoni, en el segon mare i fill i en el tercer germà i germana, però aquestes diferències són l'anècdota.

El fil conductor de les tres peces, que les cohesiona és la comunicació perquè malgrat el parentiu no hi ha mai un veritable diàleg, sinó que els personatges es pot dir que monologuen, que de fet, és ben normal a la vida real, en la que un deixe anar el seu rotllo, doncs just això és el que fa cada personatge.

En el primer cas el tema és una infidelitat que va haver fa trenta anys o més, però clar, va deixar les seves cicatrius. A la segona, tenim un fill que va marxar de casa perquè és homosexual i el pare, ara ja mort, no ho va tolerar i la mare vol recuperar el fill, però no l'amant del seu fill, de fet la mare encara vol casar-lo com Déu mana... La tercera és la més complexa i crec millor no parlar-ne, però possiblement és el text més agosarat dels tres i a on la incomunicació s'entén millor.
Hi ha un aspecte de l'espectacle que no em callo encara que pel que veig la crítica no en parla, potser és lògic perquè no és essencial a l'argument. L'obra seria igual de bona sense aquesta jove parella que al final de cada moviment balla un tango.


Estic tant acostumat a veure ballar el tango amb tanta força i ímpetu, que la majoria de les vegades sembla més aviat un exercici gimnàstic, mentre que els tres únics tangos ballats per aquesta parella són els més sensuals, delicats i tendres que mai he vist, una sensualitat i tendresa no gens mancada de la tècnica i poesia que pot tenir aquest ball rioplatense. No dic que es vagi a la Biblioteca de Catalunya a veure aquest espectacle només pel tango, però no és gens ni mica exagerat dir que la jove parella de ballarins són la guinda d'aquest pastís que ens ofereix aquesta parella que ha fet moltes milles a l'escena catalana.

diumenge, de juliol 08, 2007

"Mies"

He vista al TNC l'espectacle de dansa de la companyia NATS NUS DANSA. Idea i direcció Toni Mira. Creació i interpretació: Fàtima Campos, Gema Díaz, Emili Gutiérrez, Joan Palau, Noemí Ventura i Toni Casas.

L'obra es presenta com un homenatge a l'arquitecte Mies van der Rohe, que els barcelonins coneixem pel Pavelló d'Alemanya de l'exposició del 1929 que ara tenim reconstruït davant de CaixaForum. I també per haver dissenyat la cadira Barcelona.
Se'ns explica que l'esperit renovador que l'arquitecte Mies van der Rohe va infiltrar en les arrels de l'art modern ha tocat també el coreògraf Toni Mira, director de la companyia Nats Nus Dansa. Profundament interessat per la filosofia que desprèn l'obra de l'inventor del minimalisme, Toni Mira ha viatjat a les ciutats gratificades amb la seva arquitectura.
"Vaig fer el que no havia fet mai: vaig demanar una beca que em permetés viatjar per observar i comprendre d'una manera subjectiva els edificis que va construir a Nova York, Chicago, Berlín... bé, i també a Barcelona, esclar!", diu Toni Mira. D'aquest viatge físic i emocional n'ha sortit Mies, un espectacle que fusiona la dansa amb l'arquitectura.
Tot haver apreciat en alguns gests dels dansaires una influència de l'entorn immediat, podríem dir les suposades parets de l'habitatge, així com pel final de l'obra ens apareix la cadina Barcelona que serà objecte per a què els dansaires facin alguns moviments a sobre de la cadira, cosa que és relativament habitual en el món de la dansa, fins i tot del cabaret, he de dir que jo no he sabut veure aquest homenatge a l'arquitecte.
El que sí he vist és un bon espectacle de ballet, en treballs força innovadors, per la qual cosa hi ha una creativitat innegable, acompanyada d'un cert humor. I tampoc em puc estar d'aplaudir a l'equip de ball en general i en particular un home, del que no sé el nom, però em va impressionar l'extraordinària preparació física que és capaç de fer passar per dansa el que podria ser molt bé gimnàstica d'élite.

A qui també aplaudeixo és a Miquel Ruiz, com a responsable de l'escenografia, especialment per l'escena del bosc amb riu, sense convertir l'escenari en un pessebre nadalenc.