Cocktail o còctel i el Boadas Cocktail Bar

Arran d'un llibret de la casa Bacardí que es deia COCKTAIL BOOK i que anava de regal amb La Vanguardia de diumenge de fa uns deu anys llargs, em vaig aficionar els còctels.

Com el més bo del llibre eren els mojitos em vaig fer un tip i després vaig ampliar la cultura coctelera amb el llibre ELS CÒCTELS DEL BOADAS COCKTAIL BAR i "finalment" com qui va al metge anava al Boadas, del carrer Tallers, 1, cantonada amb la Rambla. A on anava com el malalt que va al metge a tractar temes coctelers amb l'experta, és a dir, amb la senyora Maria Dolors Boadas, que a més de portar la millor cocteleria d'Europa és l'autora de l'esmentat llibre.

O sigui que, amic lector, si encara no ho has fet, no et moris sense fer una visita al Boadas.

És un lloc petit, bonic, entranyable, acollidor, íntim i on es respira alta qualitat dintre d'una senzillesa perquè allò tant podeu trobar els qui fan un còctel abans d'entrar al Liceu com la que es pren un mojito quanja ha fet la compra a la Boqueria. La cosa és simple, tothom s'hi sent còmode.

Ballèt xinès

Aquest cap de setmana he estat al Teatre del Mercat de les Flors on actua l'Escola d'Òpera de Pequín.

Es tracta d'un espectacle insòlit per a nosaltres, però alliçonador pel fet que Xina és tota una altra cultura i entenen l'òpera, el teatre i la dans d'una manera totalment diferent a la nostra. Només això ja justifica veure l'espectacle.

Els artistes han de ser cantants, ballarins, acròbates i gimnastes. I tot dut a la perfecció tècnica. Com una mena de calentament, mentre el públic ens anem asseient a l'escenari ja han començat a fer demostracions de la seva preparació fent tombarelles de tota mena.

Després que una veu ens fa una petita introducció del programa, és quan comença el programa en el que els joves artistes fan els seus diàlegs, sempre davant d'un mestre, sigui ballant o cantant o les dues coses.

Val a dir que en el teatre xinès el gest de les mans o del cos i l'entonació poasada al cantar és essencial per a la comprensió, cosa que, com es pot suposar, escapa de la comprensió dels occidental i l'únic que podem apreciar és l'extraordinària preparació de conjunt.

Com un detall sobre aquest gran país, cal dir que avui ja hi ha més de cinc miliojs de weblogs

Arran de les bombes a Londres

GIVE PEACE A CHANCE

Two one two three four
Ev'rybody's talking about
Bagism, Shagism, Dragism, Madism.
Ragism, Tagims,
This-ism, That-ism, Is-m is-m is-m.
All we are saying is give peache a chance,
All we are saying is give peace a chance,
C'mon.
Ev'rybody's talking about Ministers, Sinisters,
Banisters
And canisters, Bishops, and Fishops,
Rabbis and Pop eyes, Bye bye, bye byes.
All we are saying is give peace a chance,
All we are saying is give peace a chance.
Let me tell you now
Revolutions, Evolution, mastication, flagellation,
regulations, integrations,
meditations, United Nations,
Congratulations.
Oh let's stick to it,
John and Yoko, Timmy Leary, Rosemary,
Tommy Smothers, Bobby Dylan, Tommy Cooper,
Derek Taylor, Normal Mailer, Alan Ginsberg,
Hare Krishna, Hare Krishna.

Released by Plastic Ono Band, July 1969.

(del llibre "The Beatles illustrated lyrics", Omega Book, 1969)

Encara que no he estat ni hippy, ni del hare krishna, estimo el record d'un Londres quan Barcelona era trista i grisa. Aquella ciutat representava la llibertat, però sembla que arreu es perd la innocència com evidencia el recent atac que han rebuts els londinencs i que molts hotels del centre de Londres han encarit els preus -de 65 a 270 lliures- per allotjar els treballadors que aquell dia no va poder tornar a casa, quan haurien de fer-ho de franc, com també va haver algun cas

Tot pensant que els hotels són un dels negocis que més profit treu dels Jocs Olímpics, només puc dir: No comment.

(Foto feta el 17 Agost 1969 a Charing Cross Road)

Arran de les bombes a Londres

Si d'una ciutat puc dir que és meva, després de Barcelona, aquesta és Londres.

Com qui es defineix per bellesa ingènua, no opto per les grans paraules, que no en tinc i regalo al possible lector d'aquest bloc un poema de Salvador Espriu.

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ

D'un vell color de plata

jo voldria que fossin

els meus versos: d'un noble,

antic color de plata.

Davant la mort, que porta

secrets senyals del rostre

que jo veig en mirar-me

cerco amb ells extingides

veus del mar, pas de núvol,

les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,

davant la mort que em mira,

a la llum, per la plata

antiga dels meus versos.

(del llibre OBRA POÈTICA, S. ALBERTÍ, 1963)

(Foto feta el 16 Agost 1969 a Portobello Road)

Nens, família, esglesía, acollida, etc.

Avui he sentit per la ràdio que falta una cinquanta per cent de famílies d'acollida de nens respecte a l'estiu de l'any passat. El motiu principal és que les famílies perden la il.lusió quan es troben que aquell nen que han tingut a casa i han estimat no el podran tenir mai com un fill, no el podran adoptar.

Per altra banda, a la manifestació dita a favor de la família, però en realitat en contra dels homosexuals, hi havia un noi que duia una pancarta que deia "Yo no soy un experimento". Segur que es tracta d'un noi d'una família estructurada i que per descomptat ningú no vol ser un experiment, com tampoc ningú voldria veure's amb la necessitat de ser adoptat o ó acollit durant l'estiu per una família d'acollida.

Resulta ser que hi ha famílies perfectament homologades per l'Església Catòlica i per associacions tan nostrades com http://www.e-cristians.net/cream/?site=ecristians&idioma=ca&page=8&post=6045 que igual que no donen carta blanca pel matrimoni a les parelles del mateix sexe, caldria que tampoc no la donessin a totes les parelles home-dona perquè hi ha molts homes ben mascles i moltes dones ben femelles que maltracten els seus fills i, per tant, abans d'atorgar el sagrament convindria que passessin un test d'idoneïtat com es fa en el cas de l'adopció. Només aleshores, tindríem la certesa que un fill no és un experiment -com deia el noi de la manifestació de Madrid- o carn d'adopció. I no cal dir que potser val més tenir uns pares homosexuals que no uns pares que peguen o es droguen o que protitueixen els fills. Tot això passa, però sembla més important el matrimoni gai.

Una de les proves que es tractava d'una manifestació contra els homosexuals és l'actual campanya a favor d'Aquilino Polaino.

Val a dir, que l'esmentada associació està dirigida per un ex-militant nacionalista, però hom pot veure a l'esmentada web que ofereix la informació en "Català" o "Español" i és que quan es tracta de fer proselitisme cal ser pragmàtic

Els diners dels que més guanyen

En EL PERIODICO d'avui podem llegir: "El president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Manuel Conthe, considera que les clàusules d'indemnització dels alts executius de les empreses espanyoles han de ser publicades. Les empreses "no s'enfonsen" quan publiquen les retribucions dels seus consellers i alts càrrecs, sinó quan se saben les indemnitzacions d'"escàndol" que s'enduen alguns dels seus executius, alhora que aquestes companyies i els seus accionistes sol.liciten noves regulacions laborals o més flexibilització del mercat de treball. Així de contundent es va mostrar ahir Manuel Conthe, durant la presentació de l'informe anual de la CNMV de l'any 2004."

Com sabem que la Conferència Episcopal és molt sensible a totes les coses de justícia i ètica, seria interessant saber què n'opina. Ara sabem què opina el Sr. Conthe

Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú és una ciutat que es mereix una visita per qui no hi ha estat mai.

Encara que l'havia visitada fa temps, darrerament hi he estat una parell de caps de setmana. Té una platja esplèndida i un passeig marítim magnífic, amb la seva balustrada.

Val la pena visitar el que en diuen el far que per dins és tot una obra del genial artista Guinovart, el treball interior està relacionat amb el que en diuen el dia dels negats o sigui amb un accident a la mar en el que moriren molts pescadors. La torre en qüestió se la distingeix pel penell que hi ha a dalt que -com es veu per la foto- està dissenyat per Guinovart.

Com les dues estades les he fetes a l'Hotel César no vull estalviar de fer-ne un comentari. És un hotel ideal per les persones que cerquen allò que en diem "tranquilitat i bons aliments" perquè efectivament és un hotel amb baix consum d'alcohol. Pensat per la gent que vol dormir quan toca i vol llegir, que per això té un jardí en el que s'hi està còmode. Encara que no es tracta de menysprear a cap restaurant -car Vilanova en té uns quants de molt bons, el qui no tingui ganes de caminar per fer un àpat, el restaurant La Fitorra, està també entre els molt bons de la vil.la. Encara que l'expressió sembli exagerada, però això ja va amb mi, es tracta un d'aquests pocs hotels en què un se sent estimat i no un que passa per només deixar la bossa.

Els Jocs Olímpics del 2012

"Madrid" és un mot que pels catalanistes està maleït i això, francament, no ens fa més humans, ans al contrari.

Demà el C.O.I. decidirà quina serà la ciutat olímpica dels Jocs del 2012 i jo crec que Madrid no ho serà perquè no fa gaire ja es van fer uns Jocs a una altra ciutat espanyola, Barcelona. En aquest tema, però, no val a dir allò de que "Catalonia is not Spain" o coses semblants com es diu a vegades perquè perquè tan fonamentalista és qui diu que Catalunya no és Espanya com el que nega que Catalunya sigui una nació.

Com tots sabem el cava és la beguda de les celebracions per excel.lència i seria deplorable que -en cas de ser Madrid la ciutat triada- el poble madrileny no ho celebrés amb cava català perquè va haver un senyor que no fa faltes d'ortografia, però que de polític no en té res.

La cosa és que, com deia al principi, "Madrid" és un mot maleït perquè representa el poder, l'abús, l'opressió, la injustícia i més, però Madrid és també una ciutat on viuen persones com nosaltres, que treballen com nosaltres i que nosaltres els necessitem si volem que les coses millorin.

Així doncs, l'alcalde de Madrid, que té un tarannà envejable, acaba de dir que la ciutat olímpica espanyola és Barcelona i que la marca de Barcelona a favor de la candidatura de Madrid és essencial.

A guisa de la meva presentació al món blogaire

Aquesta entrada és com una presentació que acompanyo d'una fotografia meva de quan tenia uns set anys. M'hauria agradat posar en el perfil una foto meva d'ara que en tinc seixanta un, però com no he estat capaç m'ha semblat oportú aquesta foto que és indicadora d'una època, la del "imperio hacia Dios".

M'ha semblat també escaient aquesta foto perquè mostra uns elements que avui han quedat obsolets i crec que són exponents dels canvis que alguns hem viscut. Mentre que em va semblar molt important adquirir la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, ara la meva obra de consulta és la Viquipèdia i si m'ha agradat sempre tenir a prop un "Fabra" ara amb una clicada tinc a la mà l'esplèndid Diccionari catalàvalencià-balear.

Val a dir que em vaig assabentar de l'existència dels blocs no fa encara un mes arran del programa SALÓ DE LECTURA que fa Barcelona Televisió. En aquest programa van participar entre d'altres Tina Vallès, Carles Miró, Marius Serra i Ponç Pons; he de deixar constància que Tina Vallès ha tingut la gentilesa en donar-me algunes orientacions per iniciar aquest bloc, que l'hi agraeixo.

A guisa de presentació ha de dir que fa un any i escaig que estic jubilat i que aprofito tant com puc aquest temps que els anys de treball -com administratiu- m'han permès comprar.

Quedar dit doncs que no sóc escriptor, però igual que el nen de la foto, no he deixat d'escriure i no solsament he escrit a la feia, sinó que a màquina o amb ordinador he estat un d'aquests pesats que han sortit a la secció de cartes al director de diversos mitjans, com els diaris "Avui", "El Correo Catalán", "La Vanguardia", "Tele-Exprés", "El País", "Mundo Diario", "Diario de Barcelona" i "El Punt", així com les revistes "Serra d'Or", "Destino", "Posible", "Triunfo", "The Guardian Weekly" , "Triunfo", "Cuadernos para el Diálogo", "L'Hora"; alguns casos també han sortit escrits meus com articles, però sempre referint-me a aspectes socials, polítics o culturals i mai res que es pugui definir com creació literària. Cal afegir que d'una manera genèrica, no vull dir estricte doncs, en els meus escrits en publicacions catalanes he defensat idees en el sentit ampli del mot perquè fer catalanisme a Catalunya m'ha semblat una redundància, encara que no sempre, especialment quan fan aparició a l'escena els botiflers. Per altra banda en els escrits a les publicacions madrilenyes he fet catalanisme.

Això darrer explica el perquè, encara que no sigui ni ho hagi estat, del ram perodístic, per tal d'arrodonir el meu intrusisme m'ha semblat escaient batejar aquest bloc com "L'Herald de l'Eixample", que com hom pot endevinar és al barri de Barcelona on visc i "herald" és el nom que reben molts diaris arreu del món i que en català vol dir missatger