"Un matrimoni de Boston"

Com molts d'altres sóc un enamorat del Teatre Lliure de Gràcia i he seguit la trajectòria de l'inoblidable Fabià Puigserver (pre-Teatre Lliure) des dels temps heroics quan es va fer l'estrena de l'"Adefesio", de Rafael Alberti, amb l'Emma Cohen. Ha plogut molt des d'aleshores i ara, coses de la modernitat, o potser de la postmodernitat, per a anar al Lliure, hem d'anar a l'Espai Lliure, de la Ciutat del Teatre, que ens han muntat a Montjuïc, una mica abans d'arribar al Teatre Grec.

El nou Lliure doncs ocupa un espai restaurat que ha quedat molt bonic i la sala és un clon de la de Gràcia. Esperem que tot sigui per bé. Vull dir pel bé de l'escena catalana, que tant necessita d'autors del país i, sobretot, de públic. No n'hi ha prou de tenir el teatre a la sang perquè la sang del teatre som el públic.

Com podem llegir, "Un matrimoni de Boston" és una peça més de David Mamet, dirigida per Josep Maria Mestres i traduïda per Joan Sellent. Tot té un 10. D'entrada preciso que el títol duu a l'engany perquè no és que l'obra passi a Boston, sinó que un matrimoni de Boston és com en la societat victoriana es deia a una parella de dones, és a dir, d'aquella cosa inpronunciable aleshores, lesbianes. Com diu l'Empar Moliner en un article, en el Vaticà encara no saben que les lesbianes existeixen.

Aquesta obra està defensada per dues dames de l'escena com són Anna Lizaran, que es menja l'escenari i que representa la veu de l'experiència, l'Emma Vilarasau està magnífica i representa la il.lusió de la joventut. De la tercera, Marta Marco, és molt jove per dir-li que ja és una dama, si més no en el sentit anglès que jo aplico a aquest mot en el teatre, però jovenesa no està renyida amb la bonesa de la seva actuació i que representa una encertada mescla de picardia i ingenuïtat; suposo que ha après molt de teatre al menjador de casa perquè és la filla d'un cavaller de l'escena del país, Lluís Marco.

Es tracta d'una comèdia d'època, però que podria ser molt bé d'ara. L'obra és el que en diem teatre de text, text de veritat, compromès, farcit de frases enginyoses i que en forma de comèdia, tot fent esclatar el riure, es diuen coses dures i cruels sobre la vida, els prejudicis, la moralitat, convencionalismes, doble moral, i, ai las, l'amor.

Arnold Newman fotografia Marilyn Monroe

Val a dir que a l'entrada que vaig fer el dia 5 d'agost ja em refereixo a la Marilyn Monroe.

Ara podríem dir que d'una manera simbòlica aquesta actriu està fent una llarga visita a Barcelona perque a la GALERIA HARTMANN, de Barcelona, hi ha una exposició de fotografies de Marilyn Monroe fetes per Arnold Newman, que fins ara han estat inèdites. La gràcia d'aquestes fotos és que ella no posa perquè està en una petita festa a casa del productor de cine Carl Sandburg i es veu que es mou amb la mateixa naturalitat com si estigués a casa seva.

Són poques les fotografies exposades, però si un no passa lluny, val la pena la visita.

L'actriu se la veu un xic trista, però crec que no és una tristesa d'infelicitat...

Museu CHILLIDA LEKU

A sis quilòmetres de Sant Sebastià hi ha la casa museu d'Eduardo Chillida rep el nom de CHILLIDA LEKU, que significa el lloc de Chillida. Un aspecte curiós és que es tracte d'un gran espai dividit en dues parts separades per una tanca amble. Una part és la particular on viu la família i l'altre és el museu, però des de la part de museu es poden veure també les peces grans de la part particular.

L'obra de Chillida està doncs escampada pel camp entre arbres, en paraules de Chillida es tracte d'un espai escultòric on l'obra de l'autor es "plasma d'una manera perfecta la seva visió de la forma, l'espai i el temps acumulat"

Un dels aspectes que els catalans hem d'agrair a aquest gran basc és que el petit programa de mà està en diversos idiomes entre els quals hi ha el català.

Em permeto detallar a continuació el nom de les peces:
1.- Lottura XXXII 1998
2.- Lo profundo es el aire IV 1987
3.- Gora Bera III 1991
4.- Consejo al espacio VI 1996
5.- Homenaje a Balenciaga 1990
6.- Arco de la Libertad 1993
7.- Las Jaulas de la Libertad
8.- (no vaig anotar el títol)

Com es veu les dues darreres són dins del museu, es tracta del Caserío Zabalaga, del segle XVI.

Em fa l'efecte que a Can Michelin no els entusiasme l'obra de Chillida perquè aquest museu li posen una estrella mentre que la Fundació Tàpies i la Fundació Miró a Barcelona, tenen dues i tres respectivament

L'obra de Chillida a Sant Sebastià

No puc pas negar que sóc un enamorat de l'obra de l'escultor basc Eduardo Chillida, així doncs vaig fotografiar-li tot el que vaig poder del que hi ha a Sant Sebastià, indepentment que un altre dia hi posaré unes poques fotos de la seva casa museu que hi va fer als afores d'aquesta capital basca.
Les primeres fotos són del grup escultòric anomenat "El Peine del Viento"La Plaza del Tenis i el Peine del Viento es tracta d'una obra constructiva entre arquitectònica i escultòrica, va ser projectada per l'arquitecte Peña Ganchegui i per Eduardo Chillida. Es tracta d'una composició plenament integrada a l'entorn i enmarcada morfològicament amb l'abrupte orografia que l'envolta. El conjunt (veure la 1ª foto) està format per una sèrie de grades, plataformes i espais de granit rosat. volcats envers el mar, essent l'element unificador de la composició. Les plataformes creen successius ambients i perspectiveses fins arribar a l'espai escultural El Peine del Viento (2ª foto). Tres escultures de ferro massís de deu a dotze tones de pes, que conformen la transició des de la zona urbanitzada fins a l'abrupte costa cantàbrica.El passeig es divideix en tres parts. La primera és l'accés i la diferència de cotes ajuda a percebre el canvi de caràcter d'aquest espai. La segona (1ª foto) és la intermitja que consta de grades. La tercera o darrera és l'escenari propi de les escultures (2ª, 3ª i 4ª), que en dies de mar brava l'aigua passa amb força per unes perforacions que ho fa especialment espectacular i reforça la idea de la força de la natura en una zona urbanitzada.
Personalment, considero aquest conjunt, les tres escultures i l'entorn que se li ha fet, és una de les meravelles urbanes que considero he vist, com puguin ser la Fontana de Trevi (Roma) o la plaça del Rei (Barcelona), però que injustament no té cap estrella de Michelin

Homenaje al Pintor Rafa Alberdi (5ª foto). Escultura situada en un lloc conegut pel Pico del Loro, que es considera un punt estratègic entres les platges de la Concha i la d'Ondarreta. En aquest lloc hi havia hagut una capella a la Verge del Loreto -els tarragonins en diuen del Lluritu. Aquest lloc en basc se li diu Loretopea, que vol dir a sota de Loreto.

En una mena de balconada de cara a la platja de la Concha tenim el Monumento a Fleming, 1955, (6ª foto) pel Jardí de Ategorrieta

En el frontis de la porta principal de la Iglesia del Buen Pastor, la catedral, tenim Camino hacia la Paz, (darrera foto)

"EL LLIBRETER ASSASSÍ DE BARCELONA"

Acabo de llegir el llibre EL LLIBRETER ASSASSÍ DE BARCELONA. Es tracta d’un llibre peculiar en el sentit que l’autor del llibre és Ramon Miquel i Planas (1874-1950), però no és l’autor de la història del llibreter assassí. Edició a cura de Josep Sarret, Editorial Montesinos, Barcelona 1991.

Val a dir que si he encepegat amb aquest llibre és perquè la Biblioteca Joan Miró, la del meu barri, té a l’entrada uns llibres sobre llibres o la lectura en virtud que som a l’Any del Llibre i la Lectura. I com és un tema molt barceloní m’ha interessat.

Ramon Miquel i Planas era un expert en textos medievals i va ser membre de la Cambra del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

Així doncs va fer una recerca aprofundida i total de la Llegenda del Llibreter Assassí de Barcelona. Queda clar doncs que és una llegenda i el llibre no és altra cosa que el que en podríem dir l’expedient de la seva recerca.

No explicaré la llegenda car això ho deixo per a qui llegeixi el llibre, però val a dir que com totes les llegendes té diversos autors. D’acord, de tota manera, amb l’autor del llibre, hem de creure –i certament és credible amb els arguments exposats- que l’autor va ser Charles Nodier, un bibliòfil parisenc que va venir a Perpinyà i va fer una escapada a Barecelona per veure si trobava algun llibre interessant.

Aquest home culte va veure bé l’ambient cultural i polític de Barcelona i Catalunya, com les guerres carlines i la crema de convents. Això i la seva necessitat de guanyar uns calerons, va ser el motiu d' inventar la història, la llegenda.

Una llegenda que sembla un fusellatge d’un conte d’E.T.A. Hoffman i que per altra banda va ser fusellat per Gustave Flaubert quan tenia catorze anys, com exercici d’escola.

L'eclipsi de lluna vist des de l'Eixample

L'eclipsi de lluna vist a quarts de dotze des dels Jardins de Montserrat, a l'Esquerra de l'Eixample, Barcelona.

EVANGELIS

Una de les coses de les que estic més orgullós de la meva biblioteca són aquelles que tinc d'herència, és a dir, setze llibres editats a mitjans del segle XIX. Entre els quals hi ha la Bíblia, malgrat que l'oncle besavi no era creient.

La Bíblia no me l'ha llegida tota, sinó que a estones perdudes he fullejat una mica per aquí i una mica per allà.

Tanmateix, recentment, m'he entretingut més que de costum perquè m'he comprat el llibre EVANGELIS.

Aquest llibre és "una versió "literària", i no doctrinal ni dogmàtica" dels quatre evangelis amb els fets dels apòstols, la carta de pau als romans i el llibre de l'apocalipsi, feta directament del grec al català per Joan F. Mira, Editorial Proa, 2004.

Per desig del traductor aquest llibre no està en una col.lecció de llibres religiosos, sinó literaris, concretament, està precedit per Groc d'India, de Isidre Grau.

Així doncs he gaudit de la lectura del que es coneix com el Nou Testament en la versió catalana esmentada i anar-la comparant amb "La Santa Biblia, traducida al español de la vulgata latina y anotada conforme al sentido de los Santos Padres y Espositores Católicos, por el Ilmo. Sr. D. Felipe Scio de S. Miguel, publicada con parecer, exámen y censura de la autoridad eclesiástica, Madrid, Gaspar y Roig, Editores, 1854", la qual també té el seu interès pel fet que el text castellà va al costat del text llatí i a sota els comentaris amb lletra petita per alliçonar-nos, cosa que els ignorants sempre agraïm.

Una de les coses que més sobte de la versió catalana és que enlloc d'esperit sant, llegim l'alè sagrat.

Com deia, he fet algunes comparacions amb els dos llibres i hi ha un cas que de fet m'agradaria saber l'opinió del traductor Joan F. Mira. ConcretamentEn el Capítol 19 de Mateu llegim "Us diré, fins i tot, que és més fàcil que passe un camell per forat d'un agulla que no que un ric entre en el reg de Déu".

Com hem llegit, la versió en castellà va "anotada" i si aquest passatge no canvia gens a l'anotació amb lletra petita hi diu "MS. Por el forado del aguía. Algunos hallando más proporcionada la comparación, entienden por la voz camelus , el cable o maroma, con que se atan las áncoras en los navíos; porque esto es lo que también significa cameloz * en griego. Otros creen que era una puerta que había en Jereusalém llamada el agujero de una aguja, por la cual no podía entrar un camello, sino es de rodillas, y dejada la carga; y que del mismo modo los ricos no pueden entrar por la puerta estrecha, que conduce á a la vida, sino depuesta la carga de las riquezas. Pero la interpretación que damos es la más común, puesto que para Dios no hay nada imposible, pudiendo hacer que los ricos guarden los divinos mandamientos; que den liberalmente, y con alegría á los pobres de lo que tienen; que no sean soberbios; y que cuiden de hacerse ricos en toda suerte de obras"

(* He de precisar que amb el word he pogut fer la transcripció amb els símbols grecs, però el blogger m'ho ha deixat així)

Personalment, trobo que té lògica que hauria de dir-se maroma i no camell, però millor que mai hem de dir que savis té l'església

Una cosa que es llegeix sovint als Evangelis després que Jesús havia salvat a algú: se'n va tornar, cantant en veu alta la glòria a Déu. Aleshores es veu que es cantava sol pel carrer.

Una altra curiositat és en el Capítol 8 de Jooan: "Creiu-me si us dic una cosa: jo sóc d'abans que existira Abraham." Llavors van agafar pedres per a tirar-li-les, però Jesús s'amagà i va eixir del temple". El que és bo és el comentari de l'edició canònica: Diu que va eixí "pasando por medio de ellos". Estas palabras no se hallan en la vulgata. Con lo que dio el Señor otra prueba de su divinidad

Quan jo era nen, un dels dies més divertits de l'any era el que se'n deia Dissabte de Glòria (el dia abans del Diumenge de Ressurrecció). Era el dia que la canalla sortíem al carrer a "matar jueus", que era a base de fer soroll amb xerracs o amb una massa de fusta picant el que sigui. No cal dir que aquesta festa tenia un clar to antisemita.

El que jo no em podia imaginar és fins a quin punt hi ha antisemitisme al Nou Testament. Els exemples són aclaparadors.

En el Capítol 17 d'Els Fets dels Apòstols llegim: Però els jueus, engelosits, van reclutar per les places una colla de facinerosos i entre tots van esvalotar la ciutat i es presentaren a casa de Jàson buscant a Pau i Siles per potar-los davant l'assemblea popular. Abans com ara sembla que la identitat era l'essencial. Més endavant llegim Molts d'ells hi van creure, i bastants dones gregues de bona posició, i no pocs homes; però quan els jueus de Tessalònica van saber que també a Barea escampava Pau la paraula de Déu.... Curiós, aquí es destaca que les gregues eren de bona posició, es vol dir que eren més intel.ligents? Sembla que el factor identitari és essencial, jueu, grec, bona posició.

En el Capítol 20 llegim: i amb les proves que he hagut de passar per les insídies dels jueus. El cas és que això ho deia Pau que era jueu.

Crec que la "Carta de Pau als romans" justifica la lectura. A parer meu és el més poètic de tots i llegim al Capítol 13: La nit avança, el dia s'acosta; partem, doncs, les obres de la foscor i vestim-nos amb les armes de la llum. Pel traductor és probablement el primer i més profund escrit fundacional d'una teologia llavors encara inexistent

Respecte "El Llibre de l'Apocalipsi" trio un passatge de la introducció que en fa l'esmentada edició en castellà: En el se ve ensalzada la magestad de Dios, y abatida la criatura rebelde; se hallan instrucciones muy importantes , y de la mayor edificación para los fieles; consuelos y dulzuras inexplicables para las almas santas. Llegiu-ho

Cap de setmana a Sant Sebastià

La primera foto és una vista de la platja d'Ondarreta des del Parque de Miramar.
La segona és un fanal sobre el riu Urumea.
La tercera és la Iglesia del Buen Pastor, la Catedral
La quarta és la Plaza Cataluña
La cinquena la Casa Consistorial
La sisena la Plaza de la Constitución
La setana m'estan servint al txacoli
La vuitena una vista del jardí del Parquede Aiete
La novena és una vista de l'Hotel Maria Cristina
Les dues darreres fotos són sengles vistes del Kursaal, de l'arquitecte Rafael Moneo

Cal dir que és una ciutat petita i bonica i seronyívola. Crida l'atenció d'una manera especial de que està molt polida, sense els maleïts grafittis que embruten les parets, la gent molt educada se t'acomiada sempre amb un "hasta luego". Sense captaires o tan pocs que no criden l'atenció.

Per descàrrec dels que vivim en una gran capital cal dir que precisament no tenen els problemes de convivència o civisme que representa la vida d'una gran capital. Tot no es pot tenir. Ells no tenen la varietat ètnica i cultural que tenim aquí.

al diari AVUI avui fa 22 anys

Si avui hagués d'escriure sobre aquest tema, segur que empraria altres mots, però ara, després de rellegir-lo encara el signaria.

FOTO-DENUNCIA avui al diari QUÈ!

El meu suggeriment seria que posessin una torreta amb una planta dins el cistell. Seria una decoració digne i de passada evitaria que les llaunes es quedessin dins.