Roses, llibres i soroll

No hi ha cap dubte que el Dia de Sant Jordi és una de les festes més maques del calendari català i jo he de dir del calendari barceloní. Aquest Sant Jordi que ha caigut en diumenge i he llegit que alguns no els agradi que caigui en diumenge, jo els puc contestar que precisament gràcies a què ha caigut en diumenge molts catalans no barcelonins han vingut aquest any a Barcelona i de passada han pogut visitar, per exemple, el Palau de la Generalitat.

Tots sabem que la UNESCO intenta que el Sant Jordi sigui una festa global... Si s'assoleix ho aplaudiré.

Tots sabem que al capdevall el llibre és una mercaderia i la tasca dels professionals del llibre és fer que el seus llibres es venguin tant como sigui possible.

Tots sabem també que la rosa també és una mercaderia i les floristes i altres intenten també vendre al màxim.

Com no sóc de cap dels dos rams l'intrusisme que pugui haver no és cosa meva. El que sí reclamo és el dret que la compra del llibre ha de ser tranquil.la. Uns ja saben quin llibre compraran, uns altres, encara que sigui per vici, tenen el costum de fullejar-lo primer. Això demana que el dia de Sant Jordi no es converteixi en una muixiganga en que s'atacostin continuament amb el vol una rosa?

Crec que aquest assetjament als passejants és impertinent i tant si es tracta d'una ONG o el que sigui, tant si són infants com no, crec que aquesta pressió al passejant que vol fullejar un llibre, els anglesos tenen un mot molt bonic per això perusal, no s'adiu amb la festa.

Per tot això demano un Sant Jordi amb un mica de silenci, que ja sabem que Barcelona és una ciutat mediterrània, sorollosa, però si us plau, no augmentem el soroll.

"Hamelin", de Juan Mayorga

Finalment he vist Hamelin, dic finalment perquè l'he agafada al Teatre Romea pels pèls. Dirigida per Andrés Lima. Intèrprets: Roberto Álamo, Nieve de Medina, Javier Gutiérrez, Andrés Lima, Nathalie Poza, Alberto de San Juan i Guillermo Toledo. Escenografia i vestuari: Beatriz de San Juan. Il.luminació: Pedro Yagüe. Música original i so: Nick Powel. Violoncel: Sarah Wilson. Violí: Lucy Wilkins. Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario. Barcelona, Teatre Romea, estrena 21 març 2006.

Es tracta, que jo sàpiga, de la segona obra que de Madrid ens porta a Barcelona la companyia Animalario, ja vam tenir ocasió de veure'ls a La Paloma amb una obra que usa com excusa el nostrat Floquet de Neu. La casualitat sembla que agafen temes barcelonins perquè aquesta tracta dels fets de pederàstia que van succeir al Raval fa uns pocs anys. Els fets ja va ser motiu d'un documental.

L'obra dura dues hores i val a dir que sense concessions perquè manté la tensió fins al final. Una tensió esgarrifadora perquè els fets són lamentablement d'allò que posa en evidència fins a on pot arribar la mesquinesa.

Afortunadament això queda compensat des del punt de vista teatral amb un excel.lent per la direcció com per la interpretació i l'escenografia i el vestuari passen a segon ordre, no tenen cap importància perquè amb el que es diu ja n'hi ha prou.

Hem de dir que Hamelin ja ha estat distingit pel seu text amb el Premio Nacional de Teatro de l'any passat i que, en els premis Max, ha estat ratificat com a millor espectacle, millor autor, millor director i millor productor.

Una obra molt dura, però dura com ho és la matèria sensible exposada.

No puc pas dir que ho recomano perquè ahir diumenge va ser el darrer dia.

Tunísia és groga

Una de les coses que més m'ha quedat després d'aquests dies que he passat recorrent Tunísia és el groc esplèndid de les mimoses.

Circulant per les carreteres tunisenques es veuen figueres de moro, palmeres i, sobretot, les mimoses.

Les mimoses es veuen en llocs diríem sense nom, a la carretera, i també fent de tanca en hotels i jardins de tota mena.

Així que mentre nosaltres avui escampem el país amb el roig de la rosa, Tunísia porta setmanes feta un esclat del groc de la mimosa per arreu. Una veritable espectacle per gaudir i recordar.

És doncs un dels bons records que m'he endut d'aquest país proper i llunyà alhora.

Per Tunísia: Toūnis, Gartās i Sidi Boū Zid

Dintre del mateix Toūnis (Tunis) visitem el Museu Nacional el Bardo que té una gran col.lecció de mosaics de l'època romana entre els que destaca un amb la figura de Virgili.

Després vam sortir cap a Gartās (Cartago) a on vam visitar les ruïnes de les termes romanes d'Antonino del segle II, que són considerades les més grans de l'imperi romà després de Caracalla i Dioclecià. Val a dir que quan es fan fotos a les termes l'objectiu no ha d'anar mai en direcció a la casa del president que està al costat. Ho diuen els guies, els cartells i hi ha vigilància...

Finalment vam anar a Sidi Boū Zid, que com es pot veure per les fotos és un poble preciós. Té un port esportiu i l'ajuntament obliga a pintar les cases de blanc i les portes i finestres de blau, que ja s'ha vist pel país i també recorda a Essaouira (Marroc).

Les sis primeres fotografies estan fetes a Sidi Boū Zid. Una de les coses que m'ha cridat positivament l'atenció a Tunísia són les reixes de les finestres que enlloc de ser verticals són corbes en la sortida cap enfora, això fa que des de dins no sembli tant una presó i permet, doncs, abocar-s'hi i mirar cap a avall. En aquest sentit preciso que la segona i la tercera foto són de la mateixa finestra, per dintre i per fora respectivament.

La foto nº 7 està feta a les termes i la nº 8 és l'aqüeducte que duia l'aigua a les termes.

Les dues darreres fotos estan fetes al Museu Nacional el Bardo

Més fotos

Per la ciutat de Toūnis

Avui hem tingut dia lliure, la qual cosa vol dir que hem passejat pel centre de Toūnis (Tunis) sense guia, al nostre aire i com ha dit un blogaire sense anar formant part de cap ramat. Evidentment això fa il.lusió, especialment quan es porten ja uns quants dies formant part d'un grup de circumstàncies. Avui que ningú del grup m'escolta em permeto dir que nosaltres dos hem estat els únics catalans i els altres quinze madrilenys. Cap fuma, cosa que sempre s'agraeix, encara que hem pogut remarcar que els tunisencs i les tunisenques fumen molt.

D'entrada començarem per les fotos. La primera és el portal de la Medina des de fora i totes les altres són de dins de la medina. Les fotos de fora de la medina les he pujat a les golfes. Resulta òbvi que hi ha tres fotos de portes característiques, dues instantànies dels suqs, dos fotos de minarets i la zona coberta del suq, que és on hi ha els joiers. Un bar amb fumadors i a la foto anterior hi ha una tenda que es veuen bé el tipus de pipa que fan servir aquests fumadors.

Fa anys vaig regalar a la meva dona un llibre meravellós, es diu Barcelona Tendra, de la diubuixant Aurora Altisent, em ve al cap el títol d'aquest llibre perquè Toūnis n'és el contrari, per mi ha estat la Ciutat Dura.

Com a tots el suqs que he visitat de Tunísia, hem estat assetjats per fer-nos comprar el que no volem. Fins aquí normal. El que ja no és tant normal es que fem una consulta a uns policies i que un paisà que estava amb els policies petant la xerrada, uns minuts després se'ns presenti per fer-nos de guia, tot anomenant a Ronaldinho i Jordi Pujol -per fer-se el simpàtic, quan el seu objectiu real era dur-nos a la seva tenda...

Per fotografiar els minarets cal pujar a una terrassa perquè nosaltres no podem entrar a les mesquites, aleshores arreu de la medina se'ns ofereixi pujar a una terrassa; tanmateix resulta que per pujar a la terrassa has de passar pel mig d'una tenda...

Evidentment són llestos com la gana i sense sentir parlar a la meva dona va haver un que li va dir catalana guapa. Tot això passava dins de la medina, que amb el seus suqs estrets i laberíntics fan el seu efecte i a vegades són bon lloc per deixar-te pelat. Per tant, quan vam donar per visitada la medina vam anar a fer un cafè a una terrassa que ens feia patxoca de l'avinguda Habib Bourguiba, que és el seu Passeig de Gràcia.

Vam triar una taula i vaig deixar la meva bossa a terra i la meva dona es va quedar sola amb la seva bossa i la meva mentre jo era al lavabo. A la tornada ella tenia les dues bosses a les mans i enganxat a la meva esquerra dos joves fumant, ella em va dir que quan es van apropar s'havien mirat la meva bossa. Sort que fumaven i el seu fum tan a prop meu m'incomodava. A més em vaig adonar que no havien demanat res al cambrer. Me'ls mirava i al final em vaig posar dret fent un posat per marxar, mentre jo tenia ben agafada la bossa. Aleshores ells van marxar i em van mirar... Havien perdut la presa. S'havien assegut només per robar-nos, evident.

Pocs minuts després un altre jove es posà al meu costat, tampoc no demanà res al cambrer. Vam notar que aquest jove intercanviava la mirada amb un altre que estava assegut en una altra taula. Ja no vam resistir més, vam agafar les tasses de cafè i vam entrar a dins. Mentre entravem vam veure com aquest parell tocava el dos...

No cal dir doncs que després d'aquests dos intents clars de robar-nos i els diferents enganys que hem anat aguantant deixen un mal gust de boca. Sort que el proper dia hi ha una sortida amb guia. O sigui que, a segons quins llocs cal formar part del ramat. Pels qui fan comparacions he de dir que aquesta incomoditat no l'hem tingutda ni a Marràqueix ni Estambul.

Aquí a les golfes tinc les fotos del Toūnis fora de la Medina

Per Tunísia: El-Djem, Monastir i Port el Kantaoui

De sortida de Safāqis hem anat cap a El Djem per fer una visita a l'Amfiteatre Romà del 238 de la nostra era i el més important del nord d'Àfrica (fotos 1 i 2) en el mateix poble de Monastir he fotografiat un parel de portals comercials, una papereria que m'ha atret per la retolació sobre la paret, de fet hi ha moltes així en zones no turístiques i de fet em vaig apartar del grup per tenir-la prop i he de dir que des de l'autocar n'he vist de més maques (foto 3) i l'altra és una barberia, la característica de totes les barberies a Tunísia és que tenen esteses les tovalloles al carrer, com es pot veure (foto 4).

Les fotos 5 i 6 corresponen al faraònic mausoleu a la memòria de Habib Borguiba, que és l'home que va assolit la independència de Tunísia de França i va ser el primer president de la república.

Parada per dinar a Port el Kantaoui i de passada foto al cartell en que hi ha la foto de l'actual president (foto nº 7). Cartells com aquest n'he anat veient en tot el viatge, per la qual cosa recomano molt vivament fer una lectura aquí. Finalment (foto nº 8) tenim una petita vista del port esportiu.

Més fotos

Per Tunísia: Hoūmet es Soūq, Medenine, Gabēs i Safāqis

Hem fet nit en un hotel de l'illa de Djerba, d'aquesta illa puc dir que em va ser molt recomenada pel professor que vaig tenir en el curs que recentment he fet de Informador Turístic, però la veritat del viatge no ha respost a les expectatives a causa essencialment de l'enfoc que es dona a Tunísia del turisme.

De tota manera alguna cosa direm, més pel que he averiguat que cap altra cosa. D'entrada és imprescindible dir que Homer la va definir com l'illa dels menjadors de lotus i que quan Ulisses s'hi aturà els de la tripulació que varen tastar aquest lotus ja no va seguir la navegació per la sensació de placidesa que donava aquest fruit. Aquest fruit potser és llegenda.

L'illa també conserva una fortalesa del segle XIII feta per Borj elk Qébir i hi ha una altra feta el 1285 per Roger de Llúria. No vaig veure cap de les dues.

Aquesta illa té una comunitat jueva que va fugir de Palestina el 584 a.c. i que a Ghriba hi ha una sinagoga que té una de les torà més antigues del món. Com era Pasqua no vam poder visitar ni la sinagoga ni el poble.

Així doncs vam arribar a Hoūmet es Soūq, que és la capital de Djerba, que una de les coses interessants és el Mercat d'Espècies (fotos 1, 2 i 3).

Després vam visitar Medenine per a veures les ghorfes, es tracta d'unes construccions del segles XVII que servien a les tribus nòmades berebers que servien d'habitatge, graner, castell, rerfugi i mercat (fotos 4 i 5).

Després a Gabēs a on també vam visitar el mercat d'espècies (fotos 6 i 7) i finalment la ciutat de Safāqis (Sfax en francès) que és la segona ciutat de Tunísia i que té un important port i de la que vam visitar la medina, que com totes les medines està voltada per un mur (darrera foto).

Més fotos

Per Tunísia: Chott el Jerid, Zaafrane, Douz, Matmāta i Guellala

Per les vivències que hem tingut puc dir que ha estat un dels dies més interessants encara que soni a turistada, però anar al llom d'un dromedari no es fa cada dia, però és que l'experiència turística del viatge té inevitablement el fet que un se sent manipulat perquè s'és conscient que tot es fa d'una manera gens natural, sinó perquè es donen uns diners ara toca fer això.

Se m'ha demanat que opinés sobre el viatge i clar, des de la primera entrada al bloc sobre aquest viatge per Tunísia en sóc conscient que hauria de dir coses, encara que m'adono prou que sóc un turista si vull viatjar i sé molt bé què significa ser turista, el cas és que en aquest viatge és dels que m'he sentit més turista que mai i ho dic en el sentit negatiu del mot: persona que se li ha de fer posar la mà a la butxaca per tot, favor cap, tot es paga.

Entre les fotos veureu alguna a l'interior d'una casa troglodita. Evidentment que tenen un gran interès aquestes cases que són les més ecològiques del món. No fa gaire a la contra de La Vanguardia en parlava un expert en aspectes medioambientals dient que és l'habitatge del futur perquè és fresc a l'estiu i calent a l'hivern. Aquestes construccions estan fetes en cercle amb un pati interior, com els patis cordovesos. També, ens diuen, han sortit a Stars War.

Una peculiaritat geogràfica d'aquest país són els seus llacs salats secs, el més gran dels quals és Chott el Jerid (foto nº 1) i del que el país n'obté la sal, una sal que agafa, diuen, diversos tons, tot i que el que destaca és el rosat. Evidentment és una vista impressionant que resulta difícil de mostrar prou bé en fotografia. També diuen que a vegades es produeixen miralleigs. El punt de la foto està a 150 km. d'Algèria.

A la zona de Zaafrane vam fer un passeig en dromedari (foto nº 2 i 3) que té la seva cosa perquè va ser una bona excusa per a endinsar-se en el desert. Una sorra molt fina que em va donar, després, problemes a la càmera fotogràfica, avís a navegants.

En un portal de la plaça principal de Douz, poble considerat la Porta del Desert, vaig captar aquests homes (foto nº 4) de tertúlia.

Les fotos 5 i 6 són de les cases troglodites a Matmata. La primera és el pati i la segona és l'interior a on hi ha una dona que treballa amb una pedra. Diem treballa amb una pedra perquè és el que representa, però la seva veritable feina és precisament la representació que fa, amb el corresponent vestit folklòric, perquè els turistes, un per un, havíem de deixar-li un dirham. Escales més amunt hi havia la filla que representava que estudiava. Em va fer vergonya retratar-la.

Després vam anar a Guellala, que és un poble de l'illa de Djerba. Aquí tenim (foto nº 7) els homes anant a la misa musulmana. Pocs minuts abans havíem sentit la convocatòria des del minaret. Com Guellala és famós per la seva ceràmica aquí (foto nº 8) tenim uns nois petant la xerrada al peu d'un emblema de la ciutat.

Passejant per Guellala vaig percebre com queiem de simpàtics els turistes a la població tunisenca. En una parada d'espècies vaig fer una foto només al producte i se'm va reclamar un dirham i al no donar-lo se'm digué, en un to coactiu, que això no estava bé. Un tunisenc el veig venir caminant depressa i vaig aturar ràpidament la meva dona que no s'adonava, del contrari ell li hauria donat un cop prou violent; un altre tunisenc que es va adonar de tot va riure.

Més fotos