A la revista POSIBLE fa avui 29 anys

Encara que a vegades usava pseudònim, aquest tipus de cartes publicades a Madrid van originar que rebés més d'un anònim per correu.
El nom de Jaume Compte és un homenatge a Jaume Comte.

Comprenc que més d'un no ho llegirà perquè la lletra surt un xic massa petita, però si més no, aquí queda constància del que vaig fer quan encara no s'havia aprovat la Constitució i les aigües polítiques estaven molt remogudes, més que ara. Ara la política és de partidismes, aleshores er una altra cosa.

REMAKE, de Roger Gual

Acabo de veure la pel.lícula REMAKE. Direcció/guió: Roger Gual. Intérprets: Juan Diego, Sílvia Munt. Eusebio Poncela, Mercedes Morán, Mario Paolucci, Gustavlo Salmerón, Alex Bredemühl, Marta Etura, Juan Navarro. Espanya. 95 minuts.

Es tracta de la trobada que fa dues parelles amb els seus fills ja grans en una masia que trenta anys abans, eren joves, havien fet una vida una mica hippy i se suposa que havien fet allò tan desitjat aleshores com era l'amor lliure.

Aquestes parelles ara esta divorciades i surten doncs tots els odis i ràbies acumulades o, en el millor dels casos, adormides.

Els pares estan frustrats de com els hi han anat les coses i de veure que els seus fills tampoc no van bé, els fills empipats perquè quan els pares eren joves semblava que els donaven un món meravellós i resulta que ells també estan frustrats i fan pagar les seves faltes als pares.

Evidentment en el aquest match generacional es diuen coses intel.ligents, però pel meu gust la pel.lícula no està reïxida. No l'he disfrutada.

CULTO ZEN. El Poder de la simplicidad, de Adriana Bielba i Igor Zabaleta

En un prestatge, com qualsevol altre llibre hi tinc un de molt luxós, folrat amb pell blava i al llom, en lletres d’or, diu El libro del niños cristiano, es tracta del llibre que duia a les mans ambvestit de mariner quan vaig fer la primera comunió. Des d’aleshores tots els llibres de religió que he llegit han estat dins del cristianisme; el màxima que m'havia permès va ser un d'un bisbe anglicà.

Ara que estic en l’edat taoista ja era hora que fes un canvi i comencés a revisar què es despatxa en altres llocs i, en particular, a la Xina. Així doncs he llegit Culto Zen. El Poder de la Simplicidad, de Adriana Bielba i Igor Zabaleta. Editat per Edimat, Madrid, 2005, de 192 pàgines.

Com es pot endevinar no és cap gran llibre, sospito que és un de tants dels que hi ha al mercat com introducció, en aquest cas, al Zen. Tanmateix, m’ha anat prou bé perquè he partit de coneixement zero sobre el tema.

Així doncs per exemple he de dir que el Zen és una mescla de budisme amb el taoïsme i ioga. I que al Japó el sintoïsme conviu amb el budisme, de manera que molts practiquen els dos alhora. El punt essencial per nosaltres és que el concepte de religió és un altre. No cal dir que l’essència de les tres religions monoteistes és la de creure i seguir unes pràctiques, com la d’anar a missa quan toca. Mentre que en el budisme, com l’element central, és la meditació, ningú no pot veure si l’altre és un bon seguidor o no perquè, especialment el Zen, més que una religió és una filosofia.

Una filosofia que és molt oberta gràcies al budisme, que mai ha tractat d’imposar-se a una altra religió i per això no ha causat cap guerra. Més ben dit, el budisme és l'única que no ha causat cap guerra.

Val a dir que si el Zen va néixer a la Xina, a on sembla que més s’ha extès és al Japó i ara ha arribat a Occident. No és estrany l’èxit a Occident pel que ja hem apuntat i perquè La idea es que no se tiene que intelectualizar lo místico: se ha de vivir.

Després d’uns capítols orientadors sobre el Zen hi ha uns koans, uns contes i, com no podria ser d’altra manera, uns haikus.

Transcric un koan que l’he trobat molt enginyós i que no té res a envejar a la més enginyosa de les paràboles de Jesucrist.

Dos monjes iban hacia su monasterio cuando al pasar un río escucharon los gritos de una dama que pedía socorro. Era una joven que estaba en peligro de ahogarse. Uno de los mojes se tiró al agua, cogió a la hermosa joven en sus brazos y la puso a salvo en la orilla. Tras despedirse, los monjes continuaron su camino. Transcurrido un tiempo, el que no había hecho nada dijo:

- Deberías saber que nuestras normas no permiten tocar a mujer alguna.
- Yo cogí a esa joven con mis brazos y luego la dejé en la orilla. Tú todavía la llevas encima

MADE IN CHINA. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé

Acabo de llegir MADE IN CHINA, Es despertar social, político y cultural de la China contemporánea, de Manel Ollé. Editat per DESTINO, Barcelona, 2005.351 pàgines.

Tot i que es tracta d’un llibre ple de noms propis val a dir qu es llegeix com una novel.la perquè està molt ben escrit i, sobretot, molt ben estructurat.

Certament la Xina està de moda, encara que jo prefereixo dir que des que fa tres anys està d’actualitat quasi cada dia, que si el tèxtil, que si el petroli, que si els vols barats cap a la Xina. El cas és que des del meu punt de vista està al món passa per saber quina tendència presenta la Xina. Alguns diuen que l’Índia prendrà el lloc que ara ocupa la Xina, és possible, però de moment són els xinesos els qui estan posant nerviosos als nordamericans.

Consegüentment goso dir que aquest llibre és d’imprescindible lectura perquè efectivament fa un repàs històric a la Xina. Des de referències al darrer emperador passa el que l’autor considera el penúltim emperador, Mao Zedon, i després l’últilm que seria Deng Xiaopin fins a parlar-nos del que mana ara, Hu Jintao, que el descriu com un funcionario, distante y afable, moddesto y desconocido para sus súbditos, de momento un mero primo inter-pares en la permanente del comité central.

Lògicament l’autor toca tots els problemes que té Xina, com, essencialment, la manca de democràcia i, per tant, de justícia, llibertats, prestacions social, dret a la migració interna, etc. També presenta una aprofundida monografia a tota la casuística històrica i polítca que hi ha a l’entorn de Hong Kong, Macao i Taiwan.

Finalment el llibre hi dedica poc més de cent pàgines per fer un retrat dels aspectes culturals. En aquest sentit, ens parla tant de la cultura xinesa que es fa al continent com la que es fa als esmentats territoris i a la diàspora, com també la que es fa en anglès, per exemple, Amy Tan.

Un dels escritors que hi posa més relleu és Yu Hua (1960) del que diu que A diferencia del empacho de extranjería que conducía a cándidos mimetismos en la década de los ochenta, hay en Yu Hua una sabia y personal manera de inserirse en el diálogo estético que le ofrece la lectura de los clásicos contemporáneos... Su objetivo no es retratar la realidad sino desnudarla, buscar una verdad que es simple aceptación de lo brutal que puede llegar a ser el mundo.

Sobre les dones joves que escriuen ens diu Coincidiendo con el cambio de milenio, surgieron una serie de escritoras que presentan una pose literaria provocativa y escandalosa, que hablan sobre sexo, drogas y rock and roll. Se trata de las llamadas escritoras guapas, un fenómeno tan literario como de moda alimentado por la prensa, que, sin embargo, responde a un nuevo perfil sociològico emergente.

Lògicament també ens parla del premi Nobel, Gao Xingjian, sobre qui el CCCB va dedicar no fa gaire una exposició sobre la seva vessant literària i pictòrica i el seu hiterptext. Val a dir que per Manel Ollé l’obra de Gao Xingjian no està per sobre de la de Bei Dao, Yang Lian, Ma Jim, Ha Jin, etc. Això no treu que ens digui que La Muntanya de l’ànima sigui un viaje iniciático en busca de la belleza y del conocimiento absoluto: un viaje hacia el propio yo realizado a partir de materiales del paisaje ancestral de la vieja sabiduría china.

Com podem endevinar són molts els xinesos que com Gao Xingjian s'han exiliat, però també tenen valents exemples del compromís i de no marxar com Hong Ying que diu: Aquí la gente escucha pero no nos podemos expresar. Allí podemos expresarnos pero nadie escucha. Fa plorar.

Tanmateix Manell Ollé escriu: No hay libro o película prohibida en China que no tenga una subterránea y extensa difusión por toda China. Un consol.

Cosa no corrent en aquesta mena de llibres, Manel Ollé també fa un treball sobre el cinema xinès que no està per sota del que ha fet sobre la literatura. Posar el cinema al nivell de la literatura no és gaire corrent.

Així doncs fa més que una pinzellada més que exhaustiva de la trajectòria de Zhan Yimou, del que en sóc un seguidor des de Sorgo rojo i m'ha resultat especialment interessant quan fa la comparació entre l'etapa de Sorgo rojo, Ju Dou i La linterna roja amb la que comença amb Quiu jiu.

Evidentment, com en la literatura, fa també una panoràmica del cine de Hong Kong i el de Taiwan, un estil peculiar d'aquelles terres és el que s'anomena wuxia, que coneixem en general per kung fu i del que ha destacat Tigre y dragón (del taiwanès Ang Lee), mentre que el honkongnès Jogn Woo ha fet Impossible Mission II.

Manel Ollé ens diu: Lo cierto es que los nuevos cines chinos representan a estas alturas uno de los fenómenos más excitantes del panorama cinematográfico actual.

Com no podia ser d'altra manera Manel Ollé acaba el llibre parlant-nos d'internet. Suposo que els lectors ja saben com Google i Yahoo s'han oblidat allà del liberalisme, per tant, d l'autor transcric China llegó al sigle XXI con una red de telefonía fija muy poco desarrollada, lo cual facilitó que la implantación de Internet apuntara a una conectividad de alta calidad i l'esperança és una glasnost a ritmo de gigabyte.

Més per intuició que no pas per erudició he de dir que és el llibre imprescindible per aquells que desitgin posar-se al dia de la Xina actual amb un sol llibre.

A guisa d'annex, aquí teniu un article que ens diu que el xinesos són mediterranis, mentre que els japonesos gens ni mica.

Avui fa 25 anys a l'AVUI

Arran d'uns aldarulls que van haver a Brixton, dintre de l'Àrea Metropolitana de Londres, exactament a Brixton, fa avui 25 anys que se'm va publicar aquest article basat en la meves vivències com ex-resident a Brixton i per informacions fidedignes que em van arribar. Aquestes informacions no van aparéixer a la premsa internacional perquè eren coses sense importància de barri.

Era evident l'actuació racista de la policia britànica

Primo di Maggio a Torino

No, no he anat a Torí a fer turisme polític, però quan pel matí agafàrem la via Po per anar cap al Monte Cappucini ens vam trobar amb la manifestació del Primer de Maig. Així doncs ens hi vam estar una estona perquè no deixava de ser interessant de veure l'ambient, tant dels que feien la processó amb banderes o formant part d'una banda, com del públic que estava a les voreres.

Per un que ve d'on ve, amb les vivències malsanes que porta, em xocava sentir La Internacional per una filharmònica.

Al costat meu una senyora va dirigir-se a una policia que teníem just davant per dir-li amb duresa i educació que era la primera vegada que veia la policia el Primer de Maig. La policia li va respondre amb el mateix tarannà que sabien molt bé perquè ho feien. Aparentment ens va semblar que entre les persones de la tercera foto, que el públic els deia Produ, Prodi, Prodi, hi havia un d'alt nivell de la política italiana.

Les fotos no requereixen gaire explicació a part del fet que quan van passar els partigiani em va emocionar sentir el comentari de què ja queden pocs, però, malgrat tot, els pocs duien el seu estendard.

Finalment he de constatar el que ja he dit alb bloc més d'una vegada sobre la visita a la capital del Piamonte: la civilització en el comportament de la gent. Acabada la manifestació tots formals cap a casa i aleshores és quan em ve a la memòria que no fa gaire estava al carrer Pelai, tocant a la plaça Universitat i va haver una manifestació de no sé per a què. Al darrera de tots van haver uns tres joves que es van posar el passa-muntanyes i vinga! a embrutar parets!

Per més fotos heu de pujar a les golfes

Tres dies a Torí - III

Nosaltres els barcelonins estem molt cofois de l'arquitectura modernista de la ciutat perquè ens dona identitat i crec que ens ho mereixem perquè encara que segur no ho he vist tot, he vist modernisme a diferents llocs, però fins ara només he vist coses esparses per Salamanca, Praga, Budapest, Viena, Brusel.les i Nova York; no em recordo més. Aquesta visita a Torí ha estat una sorpresa també en aquest sentit i m'ha plagut de veure'n tot i que no figura a tots els llocs.

Com sabeu el modernisme és un art un tant eclèctic que a més agafa diferents noms, com Liberty i Art Nouveau. A Torí l'arquitecte hegemònic en aquest camp és indiscutiblement Pietro Fenoglio. Les dues primeres fotos són d'una finca que està al carrer Giovanni Lanza, mentre que la tercera i quarta al corso di Francia, la més emblemàtica és la quarta.

Qui segueix el meu bloc ha pogut veure de tant en tant que sóc aficionat al còctel i a més he de dir que sóc soci honorari (i honorable!) del Top Friends Cocktail Club, que no és poca cosa. Així doncs al saber que la casa Martini té un museu a prop de Torí, vam agafar un taxi per anar a Pessione di Chieri i visitar el Museo Martini di Storia dell'Enologia. Un museu que no té res a veure amb, per exemple, les caves Codorniu i les Bodegues Domeq perquè en aquests casos fan comerç, mentre que Martini té un veritable museu. S'entra sense pagar res, es fa un recorregut per tota la història i la indústria del vi; es poden veure peces d'abans de la nostra era de Grècia i Mesopotamia, així com de romanes fins arribar al porró amb la sardana o l'ampolla amb forma de torero.

A les golfes hi trobareu més fotografies

Tres dies a Torí - II

Si a l'entrada interior m'he referit a l'educació i afabilitat dels torinesos, he d'insistir que podem dir que es una ciutat molt més civilitzada que Barcelona i no solament perquè a tots els interiors estan lliures de fum, que això no deu agradar a l'italianòfil Joan de Sagarra, sinó també estan lliures de música. I pel que fa els exteriors podem dir que és una ciutat realment neta, on les parets estan lliures de graffitti. El poc graffitti que he vist està en tanques.

Encara que conec el Museu del Cine que hi ha a Girona, el que hi ha Torí és impressionant. D'entrada té la sort de la mena d'edifici en què està allotjat. Un edifici realment estrany, però que té la seva gràcia i que per això ha esdevingut amb el símbol de Torí. Em refereixo el que hi ha a la primera foto, és conegut com la Mole Antonelliana. Una obra començada el 1862 dissenyada per Alessandro Antonelli per ser la Sinagoga de Torí, però la comunitat jueva es va quedar sense diners i aquesta torre de 167,5 metres va ser feta el mateix temps que la Torre Eiffel, però per convertir-se amb el temps en el Museo Nazionale del Cinema, que evidentment és una institució ben viva i d'interès per tot aficionat al cinema, però que s'hi s'està de passada a Torí també paga la pena la visita i de passada hi ha el premi de la millor vista de la ciutat i també dels Alps si es té sort i fa sol, sort que també vaig tenir.

Un altre lloc que val la pena i que també citava Sagarra és el Ristorante del Cambio, la segona foto, a la Piazza Carignano, on hi ha el Palazzo Carignano, seu del primer parlament italià, i el preciós Teatro Regio. Aquesta restaurant va obrir el 1757, la seva cuina no és la millor de la Città di Torino, però no deixe de ser un fugiser plaer gaudir d'una joia com aquesta, en la que hi seia Vittorio Emanuele i el comte Cavour. De fet el lloc exacte on seia el rei no hi seu ningú.

La tercera foto és l'altar de la Catedral perquè Torí és una ciutat eminentment barroca o, potser més ben dit, plena d'art barroc. I quan no és l'or d'un altar, tenim l'or d'un cafè, com és el cas de la foto següent amb el Caffè San Carlo i la seva opulent làmpada.

Després tenim la capella de la Santa Sindone o Llençol Sant, que està a bon recer prop de la capella, diuen, i després tenim la Capella de l'Ave Consolatrix a la Parròquia Santa Annunziata.

Finalment un anunci clàssic de Caffè Ligure

Per més fotos, pugeu a les golfes

Tres dies a Torí - I

He aprofitat aquestes darreres festes per a conéixer Torí i arran de la visita he procurat fer-me una idea d’aquesta ciutat.

Va ser la ciutat que va liderar el procés d’unificació nacional pel 1861 i fent de Vittorio Emanuele II primer rei d’Itàlia i de Torí la capital. Aquesta captalitat va durar poc i el 1864 va passar a Florència, i després a Roma. Joan de Sagarra diu a La Vanguardia del 19 de Març que els torinesos estan empipats de què se'ls traiés la capitalitat i parla del "piemontismo frente a la ingrata Italia, algo que en Catalunya, frente a la ingrata España, más de uno suscribiría"

De tota manera Torí està farcida de palaus i esglésies barroques.

Tanmateix la pèrdua del funcionariat Torí va entrar en una decadència, però el 1899 es va dona la gran empenta que donà la fundació de FIAT (Fabbrica Italiana Automobili Torino) fent de Torí el que es defineix com una one company town, que va arribar a tenir 60000 treballadors en contra dels justets 11500 d’avui.

De tota manera la II Guerra Mundia va dona un nou ímpetu industrial que va fer que a Torí arribés gent de tota Itàlia que se'ls deia els napoli, que no necessàriament eren napolitans, podríem dir que era una manera de dir xarnego.

Precisament per això ara Torí s’ha passat al turisme i s’ha estrenat també amb uns jocs, els recents Jocs Olímpics d’Hivern. Ara que és una altra ciutat posindustriale s’ha fet amb l’eslògan Turin Always on the move.

Val a dir que estem parlant d’una ciutat d’uns 910000 habitants, és a dir, no massa gran, la qual cosa la fa amable perquè dos o tres dies són suficient per a conéixer-la bé i gaudir del seus passejos, dels seus 16 quilòmetres de porxos, dels seus luxosos cafès i, per descomptat, de l’afabilitat i educació dels turinesos.

Interior entrada a Caffè Mulafsano a Via Po
Les dues següents a l’interior del Palazzo Reale, Sala del Tron i escala.
Porxos de la Via Roma.
La font típica de Torí a la Piazza San Carlo.
Vista de la Piazza San Carlo amb les esglésies de San Carlo i Santa Cristina.
Interior del Caffè Torino, també a la Piazza San Carlo.

Per veure més fotos cal pujar a les golfes, cliqueu aquí

Alejo Vidal-Quadras

En política és normal insultar o considerar que tal mot és un insult. Així fa molts anys vaig veure usar el mot comunista per insultar i avui dia és també relativament normal emprar el mot feixista també per insultar.

De la mateixa manera doncs a Catalunya a vegades a un se li ha dit botifler amb ànim d'insultar perquè no s'està d'acord amb les seves propostes, per exemple, molts no estarem d'acord amb l'Albert Boadella, però no se li pot dir botifler, però indiscutiblement el senyor de la foto és un botifler amb tots els drets perquè el que ha fet només té una finalitat: fer mal a la llengua catalana, la llengua de la seva regió o C.A. o com a ell li plagui dir.

Ningú no li demana que sigui nacionalista català, però em permeto dir que fins i tot un nacionalista espanyol no hauria de declarar-se enemic de la llengua i cultura catalana perquè un nacionalista espanyol en estat pur el que hauria de fer és defensar en carn i ungles totes les cultures i llengües espanyoles. Tanmateix, a la pràctica el nacionalisme espanyol s'engreixa trepitjant les altres cultures de la pell de brau i fent-ne del castellà una mena de religió única i posant, doncs, en marxa una inquisició per declarar la nostra llengua ilegal fora d'Espanya ja que no ha pogut fer-ho dintre.

Si us plau, cliqueu aquí