Dilluns a Bordeus

Per veure les fotos, cliqueu aquí

Diumenge a Bordeus

De bon segur que més d'un sap més coses de França que jo, però per si de cas, em permeto posar algunes coses sobre Burdeus que jo sí les he apreses ara perquè el viatge també és una saludable excusa per interessar-se sobre el lloc que es visita.

Burdeus és una ciutat geogràficament propera encara que no figuri entre les preferències dels catalans i que té com idioma, propi? històric? mort?, el gascó o occità, del que el nostre aranès és una variant. En l'època pre-romana es deia Burdigala, després Bordigala, en basc Bordale, en gascó Bordèu i com a part de la nació o República Francesa es diu Bordeaux. Capital de la regió d'Aquitània i del departament de la Gironda.

Del segle XII al XV va pertànyar a Anglaterra gràcies a una senyora de molta empenta, Leonor d'Aquitània.

El segle XVIII va ser quan aquesta ciutat va esdevenir important gràcies el comerç amb les índies orientals. Aquest poder encara és visible en molts edificis. Té una població de quasi un quart de milió, per la qual cosa té unes dimensions amables, però que malgrat tot té un bon transport públic, el tramvia, que s'assembla força el que ara circula per la Diagonal de Barcelona.

Després de recórrer la ciutat he sopat al restaurant que hi ha al teatre de l'òpera, no per raons gastronòmiques, però si per apreciar millor l'entorn i perquè és la millor manera de fer temps per entrar a l'òpera. L'òpera en qüestió és Werther, de Massenet. També he de dir una cosa semblant, no em considero amant de l'òpera, tanmateix quan feia la mili, a la Marina, jove i romàntic, vaig llegir el llibre Werther, de Goethe, per tant, si més no, sabia de què anaven els patiments del pobre Werther.

El teatre és un dels més bells que he vist, especialment per fora. Recomano que mireu les fotos del teatre de l'òpera que estan a l'entrada del dia 4. Especialment la part exterior; el que és la sala de concerts no és de les més impressionants encara que la guia justifica la fusta, tot fusta per dintre, perquè li dona una millor sonoritat.

FOTOS

Dissabte a Saint-Emilion

Saint-Emilion no solament és famós pels seus Bordeus, sinó que a més tot el poble ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Al centre del poble hi ha la chapelle de la Trinité, del segle XIII, que com es pot veure per la foto conserva perfectament els colors. El motiu és que després de la confiscació revolucinària va ser usada per un boter, el fum del qual va servir de protecció.

De tota manera el més impressionant d'aquest poble és l'església monolítica que hi ha sota terra, d'una alçada que sembla una catedral soterrada.

FOTOS

Divendres a la recerca del vi de Bordeus

No cal que m'expliqui gaire de la reputació que té el vi de la zona de Bordeus, que s'ha fet famós amb la forma francesa de Bordeaux, encara que hauria de dir-se Bordèu, en gascó. El cas és a la zona de Bordeus es donen moltíssimes Denominacions d'Orígen i encara que m'he assabentat d'unes quantes curiositats, esmento les que tinc ara més presents com el fet que el vi negre ha estat fermentat dues vegades i que està prohibit regar les vinyes, només han de rebre l'iagua de la pluja, de tal manera que per absorbir l'humitat de la terra moltes vinyes hi posen herba en els ceps per a absorbir l'humitat.

Quan es parla de les bodegues, ells en diuen chateau i encara que aquest mot resulti en alguns casos exagerat i que la cosa no passa d'una masia senzilleta, val a dir que en molt casos són veritables palaus.

FOTOS

"Memòria del blau", de Josep Guinovart

Al Museu Marítim de Barcelona, les Drassanes, hi ha l'exposició que duu el títol de Guinovart Memòria del blau a les Drassanes. Encara que tard perque el dia 4 de juny és el darrer, no em volia perdre aquesta exposició perquè Guinovart és dels meus preferits.

Si interessant van ser les seves sèries de nombres, encara recordo un gran cartell de Guinovart al centre de la plaça Catalunya pocs dies abans de les primeres eleccions democràtiques; cal dir que d'un temps ençà treballa principalment amb el blau.

En aquest sentit li recordo una gran columne que va instal.lar al centre de La Pedrera o Casa Milà, així com a la torre El Far, de Vilanova i la Geltrú, el seu homenatge envers els pescadors que moriren.

El mateix blau, un color que els de certa edat em diem blauet, que era el nom d'un tint pels llençols, és el que ara domina en aquesta exposició perquè blau és l'aire i el cel i, sobretot, el mar. L'univers marítim de Guinovart té múltiples referents, entre d'altres: la percepció física del mar com quelcom que és inestable, infinit, alhora realitat i miratge, la tempesta i el naufragi; tot un món ple de drama, nostalgia i romanticisme; alhora ens porta al món de la infància, dels nostres records, d'aventures viscudes i de llegides, sigui en un llibre o en el cinema, ¿quin noi no s'ha embadalit en una pel.lícula de pirates?

Tot això és material que Guinovart l'ha fet poètic amb els seus pinzells, que ens han creat un univers mediterrani i nostrat.

Les fotos: 1ª Missatge. 2ª Plat i peix 3ª El sol de l'arangada

Volem l'Estatut

Abans deiem no vols tassa, doncs tassa i mitja. Ara alguns diuen com no puc tenir tassa i mitja, doncs cap tassa.

Fins i tot, com es pot veure, aleshores tothom va acceptar que la Generalitat de Catalunya digués Vota l'Estatut. Ara volen que digui, mira noi, tal dia hi ha un referèndum per l'Estatut, si no votes no passa res perquè la democràcia és per votar o per abstenir-se. Vaja, pedagogia política.

Fa avui 31 anys a El Correo Catalán

Els qui recordin esdeveniments del 1971, segur recordaran l'esbombori que es va muntar arran del llibre El varón domado d'Esther Vilar.

No pretenc aquí fer un resum de la seva obra perquè després de l'èxit d'aquest llibre en va treure d'altres, només em permeto dir que per les feministes ella no era feminista, però que tenia un discurs que encantava a les dones que no se sentien feministes. Evidentment va haver moltíssima polémica, va vendre molt bé els seus llibres durant un temps, era entrevistada per les televisions i ara fa temps que no se la sent.

Aquí poso una carta meva com exemple de què també hi vaig ficar cullerada, que és el que segueixo fent.

"Adreça desconeguda", de Kathrine Kressman Taylor

A la meva entrada del dia 17 Octubre 2005 feia referència a un doble programa teatral (Casa i Jardí), que vaig veure el mateix dia en dos teatre diferents de Reus. Era la primer treball del Centre d'Arts Escèniques de Reus (C.A.E.R.). Aquest equip dirigit per Ferran Madico va estrenar el 13 Gener al Teatre Bartrina de Reus Adreça desconeguda, de Kathrine Kressman Taylor, dirigida per Fernando Bernués i interpretada per Jordi Bosch i Ramon Madaula.

Com es tracta d'una funció itinerant, cosa que em sembla molt bona i que ja pel fet que el C.A.E.R. sigui de Reus, trenca allò que en podríem dir el centralisme barceloní, aquesta obra lhe vista aquest cap de setmana passat al Teatre-Auditori de Sant Cugat.

Adreça desconeguda ens situa a l'any 1932. L'alemany i el jueu nordamericà Max Einstein comparteixen una amistat i són socis d'una galeria d'art a San Francisco (Califòrnia). En Martin ha decidit tornar al seus país amb els seus, mentre que en Max es queda a San Francisco per portar el negoci comú. Han promès d'escriure¡s i ho fan des del moment de la separació, perquè s'estimen com a germans. A principis de 1933, a Alemanya, Hinderburg deixa el poder a un nou canceller, el nacionalsocialista Adolf Hitler. Mentre es produeix el tràgic ascens del Tercer Reich, la tendra complicitat de les cartes bascularà subtilment fins a l'horror. Els dos homes viuran aquest gir històric en detriment de la seva amistat, i a la llum de la seva correspondència quedarà atrapada, con en una instantànea, no només tota la tragència de l'Alemanya nazi, sinó, a més, una altra història, intemporal i universal: la veritable i imprevisible condició de víctima i botxí de l'ésser humà. Veurem com aquests dos germans, a poc a poc, es van devorant.

Els dos actors fan un magnífic treball, però potser perquè jo em miro amb especial simpatia a Jordi Bosch des que va fer El barret dels Cascabells el veig sempre com un actoràs.

En qualsevol cas, qui tingui l'oportunitat de veure aquest obra allà on la facin, que ho aprofiti. Jo en desconec l'itinerari.

Fa avui 34 anys a la revista DESTINO

Sospito que més d'un lector del meu bloc s'ha adonat que jo he viscut a Anglaterra, però cal dir que no era en qualitat d'estudiant, com passa avui per sort, gràcies a una beca o als diners dels pares, jo estava allà com un immigrant més amb la qualificació de unskilled worker, aquí en diem senzillaament peó. Com era normal a principis de la dècada dels setanta estava en elram de l'hosteleria, és a dir, feines de cuina o de cambrer. En aquest ram abundava la gent de Galícia, Castella, Madeira i Sicília, així com dels violents irlandesos. Algunes vegades m'he sentit dir que quina sort això d'haver estat vint-i-sis mesos a Anlgaterra, tot ignorant que anava acompanyat de moltes contrarietats que molts no acceptarien. Això no treu que haver tingut prop de la cara o de la panxa un ganivet de cuina sempre a mans irlandeses i altres coses, després resta un record i una vivència que jo no canvio perquè tot plegat és la vida en aquest món.

No cal dir que, en aquestes adverses condicions emocionals, la presència d'un grup teatral capitanejat per una catalana va ser per mi una cosa especial. O sigui que clar, vaig anar al Aldwhich Theater, que aleshores era la seu de la Royal Shakespeare Company.

Acabada la funció vaig anar al darrera del teatre, vaig petar la xerrada amb la Núria Espert i després vaig anar a sopar amb l'Enirc Majó i altres de la companyia.

Carta enviada avui a La Vanguardia

En su artículo del 25 de Mayo el Sr. Francesc de Carreras escribe como si el sentido común fuese parte de su patrimonio, así que nos alecciona que "la sociedad catalana es bilingüe y que la política lingüística debe adaptarse a este bilingüismo para respetar la libertad individual", pero no tiene empacho en no cuestionar el deber de conocer el castellano, por lo que considera fuera del sentido común el derecho de ser atendido en catalán por la Administración Pública de Cataluña.

Respecto a las empresas y establecimientos abiertos al público puedo estar de acuerdo con el Sr. de Carreras si se trata de empresas privadas, no monopolios, puesto que la práctica del libre comercio me permite escoger el proveedor. Sin embargo, es de sentido común que quien vive merced a mis impuestos tenga la obligación de atenderme en mi propio idioma, pues forma parte de mi libertad individual ser atendido en el idioma de Cataluña.

Es de sentido común en Cataluña el "derecho de vivir en catalán", que él critica, cuando este "vivir" se refiere a relacionarse ante lo público. Al Sr. Francesc de Carreras más le valdría procurar, sin que se note el cuidado, que el catalán y la cultura catalana penetrasen en el resto de España de forma que cuando se dice Literatura Española se entienda también la catalana y tengan algo de idea sobre quien fue Joanot Martorell, Mercè Rodoreda o Manuel de Pedrolo. Este es el verdadero problema de España, que tiene una cultura coja por todas las extremidades, léase, periferias.