The top one post?

Al mar de l'arare llegeixo que jo digui -entre altres- quina és la meva millor entrada o post del meu blog. Encara que no m'agrada jutjar-me, prefereixo que els altres ho facin; tanmateix, pel bon ambient de la blogosfera poso a continuació el que des de la meva total subjectivitat vaig escriure a la que per mi és la meva millor entrada.

Data: dijous, abril 06, 2006
Títol: Elisava i Sant Jordi

Segur que molts saben que a Barcelona hi ha una escola de disseny que es diu Elisava, però no saben perquè. Doncs m'he permès fer algunes averiguacions.

La Gran Enciclopèdia Catalana diu: Elisava (~ segle XII) Brodadora que signà l’anomenat Estendard de Sant Ot (Museu d’Art de Catalunya) Amb el símbol que hi ha una entrada relativa a l’Estendard de Sant Ot.

L'Estendard de Sant Ot és una petita peça brodada amb un de cadeneta damunt tela de lli amb fil de seda de colors diversos, entre els quals dominen el groc i el vermell. L’estendard és rectanguar i té tres peces penjants en la part inferior. A la part superior hi ha la figura de Crist en majestat, assegut i sostenint el llibre de la saviesa i altres detalls. A cadascuna de les tres llenques que pengen a la part inferior hi ha una figura femenina. Al costat esquerra, a mitja altura de l’estendard, podem llegir ELISAVA ME FCIT, és a dir, Elisava em va fer, signatura de la persona que el brodà.

Aquesta peça, està actualment al primer pis del Museu Tèxtil i d’Indumentària, carrer de Montcada. És dels segles XI-XII i fa 105 cm de llarg per 69 cm. d’ample. Fou trobada el 1918 a l’interior d’una caixa-reliquiari de fusta amagada en un dels nínxols de l’altar de Sant Ot, a la catedral de la Seu d’Urgell.

Sant Ot fou bisbe de la Seu des del 1095 fins el 1122, que morí, i onze anys després fou instituïda la seva festa i n’és el patró de la Seu d’Urgell. Frederic-Pau Verrié opina que possiblement es tracta d’un estendard guerrer.

És una de les peces més singulars i més importants de l’art tèxtil romànic: per la seva estructuració iconogràfica, seguint el model que apareix a les pintures sobre taula (frontals) i les pintures al fresc dels absis. Eduard Junyent opina que els tres personatges no són evangelistes, sinó tres religioses com Elisava, que brodà el tapís, la qual se suposa que també ho era.

En època romànica els brodats eren molt rars. Generalment eren de fil de seda o de llana de colors, bé que sovint apareixen barrejats amb fil d’or, sobretot en els exemplars que daten de després que els croats l’importaren de Xipre. A més l’estendard de Sant Ot, hi ha a Catalunya, com a peces importants, un frontal, procedent també de la Seu d’Urgell i actaulment al Victoria and Albert Museum, Londres, i, sobretot, el tapís de la Creació, de la catedral de Girona. Tots tres són anteriors al 1200. Josep Gudiol opina que la coincidència tècnica d’aquestes tres peces és una bona mostra que la tècnica del brodat era força coneguda i practicada amb força freqüència a Catalunya.

Fins aquí sabem que el nom d’Elisava a Catalunya apareix només a l’Estendard de Sant Ot (les dues primeres fotografies) Tanmateix, aquí no acaba tot. S’acosta el Dia de Sant Jordi i sabem –d’acord amb la llegenda- que va matar el drac per a alliberar una princesa. Sant Jordi és festejat també a Aragó, Anglaterra, Rússia (amb moltes icones que el representen), Geòrgia, Lituània, Palestina, Alemanya, Grècia, Estambul, Bavària, Txèquia, Eslovàquia, Polònia, Portugal, Lituània, Hongria, Gènova, Venècia. Patró dels soldats, pagesos, carnissers i cavalls, els qui pateixen la lepra i la sífilis.

Com a dada curiosa Portugal festejava Sant Jaume, com Castella, però en les lluites que va fer –com també les va fer Catalunya- per a independitzar-se va adoptar com a sant patró San Jordi, que encara preval, per si de cas.

No deixe de xocar que Sant Jordi s'hagi pres tanta feina per una princesa que pel que sembla no té nom. Clar que té les seves dues excepcions: en la tradició anglesa es diu Cleolinda, però val a dir que a la pràctica aquest nom sembla oblidat, tant com en les llegendes, com en la realitat. Així, per exemple, a la Wikipedia anglesa, ens parla de Sant Jordi, es fa un link amb princesa, que serveix per referir-se a princeses, Letizia i Leonor incloses, però no dius res de Cleolinda.

La segona excepció la trobem a Ucraïna. Com ho podem veure en l’explicació que es dona a d'aquesta icona (tercera fotografia) que hi ha a Sala 3 del Museu Ucrainés de Belles Arts de l’Estat d’Ucraïna. Aquí és a on volia arribar, com podeu llegir en català la Princesa Elisava és alliberada per Sant Jordi.

En el Diccionari d'Època de Noms Russos trobem Elisava, Elisavefa i Elisaveta, però mentre que explica que el segon i tercer són la russianització d'Elisabet, esposa de Zacaries, no ho diu d'Elisava. Això vol dir que el nom Elisava a Rússia existeix o ha existit sense tenir res a veure amb Elisabet.

He trobat una Elisava a Macedònia. És una història trista, però pel tema que ara m'ocupa resulta interessant veure que aquest nom s'usava no fa gaire, per la qual cosa puc pensar que a Macedònia encara hi ha dones que es diuen Elisava. Trista perquè fa referència al genocidi que l'exèrcit grec va fer a Macedònia el 1912-1913 i es tracta d'un treball en el que hi ha diferents testimonis que expliquen el que van viure i un d'aquests testimonis es deia Elisava, que trobareu traduït al català.

Finalment cal fer esment que la Filosofia Cabalística fa una anàlisi de tots els noms coneguts entre els quals hi ha també Elisava, com podem veure, o millor anar directament a la traducció feta al català del significat d'aquest nom en la filosofia cabalística.

Fotos vinculades al post del 6 abril 2006

(Aquí acaba l'entrada del 6 abril 2006 a L'HERALD DE L'EIXAMPLE, però aquesta entrada va tenir com a complement una altra entrada el mateix dia en el bloc fill que es diu LES GOLFES DE L'HERALD DE L'EIXAMPLE, per tant, en valor de l'entrada es basa amb les dues. Cal dir que aquesta doble entrada va ser el regal que vaig fer a la meva filla Elisava el dia del seu aniversari)

Així doncs deixo a les mans del lector opinar si aquest és la meva millor entrada.

Giulio Andreotti al Centre d'Estudis Jordi Pujol

Aquests dies el Centre d'Estudis Jordi Pujol està molt actiu i ahir vaig tornar a assistir a la conferència que va fer Giulio Andreotti a l'Hotel Majèstic sota el títol Del somni a la realitat d'Europa. Aquest era el camí.

Com era de suposar l'esmentat senador va parlar en italià i el poc ús que es va fer dels aparells de traducció simultània va cridar l'atenció del propi Jordi Pujol.

Bona part de la xerrada d'Andreotti consistí en fer una història de com s'ha arribat al punt que ara som. Va recordar de les dificultats de la Democràcia Cristiana a l'acabar la guerra, amb la figura de Mussolini per una banda i la dels comunistes per l'altra; de les raons per crear la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer fins arribar al Tractat de Roma; les diferents incorporacions com quan ho va fer la Gran Bretanya i com quan ho va fer Espanya, més endavant Austria, el Tractat de Masstricht, quedaven obsolets termes com Mercat Comú i C.E.E. per arribar a la C.E. i finalment a on som: la Unió Europea amb una moneda única.

Ara, els dos grans objectius són, per una banda que l'U.E. sigui tant per l'Europa Occidental com per l'Europa de l'Est, és a dir, una sola Europa.

L'altre aspecte és que hi hagi un únic sistema defensiu i un únic sistema judicial.

Un punt interessant que va plantejar és que l'Unió Europea sigui representada a l'O.N.U. com un país quasevol i els estatuts de l'O.N.U. sigui modificats de tal manera que desapareixi el dret a veto que tenen alguns països. Un dret que tenen, entre altres, Gran Bretanya i França, que són de l'U.E., la qual cosa crea una certa distorsió per dur una veritable política exterior europea.

També ens va recordar unes paraules de De Gaulle que encara tenen vigència, el general francès va dir que els Estats Units són els nostre aliat, però no el nostre mestre que ens diu el que hem de fer.

També ens va parlar de Turquia i de l'islamisme. No va arribar a cap conclusió, però va deixar el tema com dels més difícils, afegit que Europa rep molta immigració islàmica. Mig en broma, mig seriosament ens va dir que del llibre de'Oriana Fallaci s'ha venut més que en quatre segles de la Divina Commedia.

"Lost Horizon", de James Hilton

Acabo de llegir LOST HORIZON, de James Hilton, editat per Yunnan Publishing Group Corporation, Yunnan 2006, 351 pàgines, 20 yunans. L'original va ser enllestit l'abril del 1933.

Qui segueixi el meu blog s'ha pogut adonar que darrerament he llegit, i segueixo llegint, llibres sobre Xina. Aquest llibre vaig demanar-lo prestat a la biblioteca municipal, però l'únic exemplar que hi ha en tota la xarxa estava ja prestat.

En un poble de la zona de Yunnan vaig encepegar amb aquest llibre en anglès i editat allà mateix, a la zona pre-tibetana, la qual cosa té la seva gràcia i el preu encara té més gràcia, un parell d'euros.

En un bloc català he trobat casualment una referència a aquesta ficció i efectivament una de les característiques de la novel.la és que els personatges viuen més de dos-cents anys.´

Els fets tenen lloc en un monestir lama de Shangri-La, a recer d'una gran muntanya que se suposa més alta que l'Everest i que té formà cònica, el Karalar. Tanmateix abans passa quelcom que obliga a pensar que Bin Laden ha llegit aquesta novel.la perquè els quatre personatges que arriben a Shangri-La han estat segrestats per un pilot d'avió que his plan included a period of tuition at an American flying-school (el seu pla incloïa un període d'entrenament en una escola de vol amerincana).

Evidentment no és el tema principal, però ara que fa cinc anys d' aquell onze de setembre un s'adona que la ficció s'anticipa a la realitat més sovint del que hom pensa.

Aquesta novel.la va tenir el seu moment de glòria perquè sota la direcció de Frank Capra va anar al cine el 1937 amb el mateix títol que la novel.la i val a dir que per l'època que va ser feta la pel.lícula va ser de les més cares fins aleshores i va tenir un parell d'Òscars (Best Interior Decoration (Stephen Goosson) and Best Film Editing (Gene Havlick and Gene Milford) i cinc nominacions. O sigui que va ser un film d'èxit. Jo tinc interès a veure-la perquè entre altres hi actua John Gielgud.

No em puc estar de dir que si en el recent viatge a Xina la ciutat que abans es deia Zhongdian ara es diu Shangri-La és una absoluta manipulació de l'administració xinesa per raons turístiques perquè l'autor del llibre enlloc precisa la situació, aquest lloc de ficció a on quasi no s'envelleix i les herbes locals ho guareixen tot, és en un lloc del Tibet, però cap país se'l pot apropiar, ni el Tibet, ni Xina, ni Birmània. Encara que tots reclamen tenir Shangri-La.

Evidentment a Internet es troba molta informació sobre aquesta novel.la, per exemple aquesta és força didàctica, encara que aquest enllaç és també força bo.

El llibre m'ha agradat perquè sap crear un clima i és molt respectuós envers les altres cultures, sia la tibetana o la xinesa. I a més està molt ben escrit, no diré que sigui poètic però té una gran finor en certes descripcions com quan per referir-se al lama superior escriu: If there were such a thing as presence divorced from actuality, here it was, adorned adorned with a classic dignity that was more an emanation than an attibute. I és molt agut quan posa en boca del lama aquestes paraules per a criticar tot això que avui dia diem que ens estressa: Laziness in doing stupid things can be a virtue, no gaire calvinista per cert.

Confesso que mentre llegia aquest llibre a la terrassa d'un bar, se'm va acostar un home per dir-me que tant el llibre com la pel.lícula eren la seva passió. No diré que m'ha apassionat, però l'he gaudit.

Aquí tenim una visió turística i sofisticada del fenèmen Shangri-La

Venècia, Murano, Burano i Lido

Com gràcies a la Diada hem gaudit d'un pont llarg, l'he aplicat a fer una escapada a Venècia, que si ja hi havia estat fa la tira d'anys, una segona visita dona l'oportunitat de veure-la amb altres ulls, especialment perquè un distreu ara la mirada d'una altra manera, per exemple no ha de mirar què fa o què vol la filla.

Goso a dir que Venència, així com Murano i Burano, són fotogèniques per excel.lència.

De tota manera, si es miren una mica les fotos que he posat a l'àlbum vinculat amb aquesta entrada, es pot veure que vam fer una visita a la Col.lecció Peggy Guggenheim, de fet només poso tres peces de les que hi ha al jardí, però és una col.lecció que val molt la pena de visitar, en el meu cas no tenia excusa perquè per casualitat estava a cinc minuts de l'hotel.

A la Scuola Grande di S. Teodoro vaig gaudir d'un concert a base de les Quatre Estacions de Vivaldi i l'Adagio d'Albinoni, en el que els músics van vestits d'època. Interessant.

La visita a una fàbrica de vidre de Murano i passejar la mirada per les puntes de Burano no és mai un esforç quan aquestes dues artesanies són de les que més m'atrauen. I també perquè els dos llocs són bonics.

A més a més a favor de Venècia, Murano i Burano tenen al seu favor que no circulen bicicletes, motos i cotxes. Quan un li sembla normal que a la seva ciutat la circulació rodada li sembla allò més normal del món és realment un gaudi passejar a la vora dels canals sense aquesta preocupació ni de la contaminació acústica de cotxes i motos, una contaminació que no fan les bicicletes, però que són responsables que passejar sigui una cosa que ja no es pot fer badant.

Aquí les fotos

Centre d'Estudis Jordi Pujol

Ahir vaig estar novament en un acte organitzat pel Centre d'Estudis Jordi Pujol, que tingué lloc a la seu d'Òmnium Cultural. L'acte va consistir, tal com estava anunciat, amb una conferència a càrrec del senyor Jordi Pujol sota el títol Davant d'una cruïlla i d'un gran repte.

El conferenciant va ser presentat pel Vicepresident de l'Òmnium per absència del President. Com és normal en aquesta classe d'actes Jordi Pujol va ser presentat en termes molt elogiosos entre els quals va ser destacat el qualificatiu d'estadista. Qualificatiu que em sembla just, però no deixe de ser xocant aplicat a una persona que ha estat durant dues dècades la primera autoritat d'un país, que no és estat i quan hi ha una campanya amb el lema Jo també vull un estat propi.

D'entrada ens va dir que havia fet un mal càlcul perquè havia pretès fer la conferència a un nombre relativament reduït i ens hem trobat tots que la sala de l'Òmium estava plena de gom a gom i molts, ben bé un terç, ens vam estar drets. Això ens ho relacionava que ell, que ja no és president, ara no vol fer nosa i per tant no està per fer política i que pretén, com a molt, ser una referència, sempre d'una manera discreta i no com altres que continuen dient coses, a dintre i a fora del país, perjudicant tant el país com el partit.

Va insistir que entrem en una etapa nova i que tenim un estatut millor que el que teníem, però tenint en compte que l'orígen de l'estatut va ser més tàctic per part d'algun partit que no per una ambició d'autogovern, que el que es pretenia era posar el PP contra les cordes.

A més a més, la negociació de l'Estatut ha palesat vàries coses. En primer lloc que alguns partits han patit de ignorància, genuïtat, frivolitat i una certa fatxendaria. En segon lloc tampoc va ser bo per Catalunya que l'Estatut fos al final negociat només entre CiU i el PSOE quan l'hauria d'haver negociat el Govern. Això va donar una mala imatge tant al món polític espanyol com a l'opinió publica.

Per cert. Jordi Pujol no va dir mai l'Estat espanyol, sempre va dir Espanya. Evidentment és un estadista.

Va donar-li un toc de solemnitat quan va dir, arran de tot això de l'Estatut, que els catalans en conjunt no ens hem agradat, i no hem agradat.

Des del punt de vista econòmic va ser relativament optimista, va dir que la gent gasta malgrat la pèrdua d'autoestima i d'imatge davant la resta d'Espanya i d'Europa.

Com aspectes determinants de la cruïlla en què som va referir-se a la globalització, a les noves tecnologies, a la deslocalitzacions i a la immigració.

En aquest sentit va assenyalar que el 50% de les inversions/exportacions espanyoles a Xina són catalanes i el 42% a Corea del Sud.

Va considerar que les localitzacions són positives perquè, encara que puntualment dolguin, vol dir que allà a on van les indústries és perquè estan 30 anys de retard respecte a nosaltres.

Ens va parlar amb cert optimisme de país quan va assenyalar que Catalunya és dels països d'Europa en que funcionar millor l'ascensor social. Un frase recurrent de Pujol va ser que el nostre món és el món i per això no és anècdota que hi hagi un diccionari sànscrit-català. També va assenyalar que el R+D tot i que és baix que està pujant més ràpid del que sembla i que en aquest camp s'ha fet una gran tasca des de la Generalitat.

El que compte és que Catalunya està viva i això ho demostra tant una revista de barri o de poble com el sincotron.

Per tot això, va demanar la importància d'un sentiment de país, que els nostres intel.lectuals estan endarrerits perquè diuen el mateix que fa tenta anys; que l'economia basada en tecnologia mitja no aguantarà; que cal pensar més amb el bé comú; que s'ha d'acabar amb la cultura del NO, sense menystenir el dret a dir NO, perquè aquesta cultura ha fet mal a la identitat; que s'ha de buscar l'excel.lència en tot; que els nostres mestres són molt bons, però els fonaments teòrics i ideològics de l'escola s'han quedat antiquats també; que calen empreses, com s'ha fet a alguns països, en les que els treballadors són accionistes.

Entre elpúblic vaig reconéoxer la presència de Miquel Roca i Junyent, també estava dret.

Va passar per sobre del federalisme assimètric i va fer una crítica a l'autonomisme de la resta d'Espanya perque de fet ells no entenen ni respecten el nostre dret a ser diferent. Els empipa que volem ser diferents i per això quan es pregunta a Andalusia quin nivell d'autonomia volen, la resposta és, la mateixa que nosaltres, que el seu lema es redueix a no discriminació. No passen d'aquí.

"Giselle", d'Adolphe Adam

Encara que quasi puc dir que m'agrada el ballet de tota la vida, la veritat és que n'he vist poc.

Aquest disc de vinil de la DECCA, amb aquesta preciosa i atípica caràtula (car les caràctules de la música clàssica solien ser sosses) el vaig comprar fa més de quaranta anys.

O sigui que he trigat quaranta anys a veure el ballet. Si em descuido...

El fet doncs és que ahir vaig veure Giselle, música d'Adolphe Adam, coreografia original de Jean Coralli i Jules Perrot, revisada per Marius Petipa.

La companyia de ballet és English National Ballet.

He gaudit de debò la representació i és que si aquest disc el tinc una mica ratllat és perquè me l'he posat moltes vegades i quan ha sentit les primeres notes de l'orquestra m'ha fet un estrany efecte i m'ha emocionat veure l'equi de ball que m'ha donat uns moments magnífics.

Com encara porto el contagi de les danses xineses la comparació ràpida és que mentre les xineses treballen més el moviment del cos en el que entenem per ballet clàssic sembla que els dansaires superin la llei de la gravetat, que no és poca cosa.

Val a dir que és un ballet romàntic per excel.lència i que s'ha de veure sense exigències de realisme si es vol disfrutar.

Teatre musical a Madrid

La vegada anterior que vaig anar a Madrid va ser per a veure dues magnífiques obres de teatre de text; doncs el que són les coses, aquesta vegada les dues han estat el que de manera genèrica en diem teatre musical.

TEATRO ESPAÑOL

En aquest teatre municipal vam veure un programa doble dedicat a Pablo Sorozabal. Compositor basc nat el 1897 i dedicat a la sarsuela.

Després d'haver vist la crítica que ha tingut aquest programa i, jo totalment analfabet de sarsuela, em va semblar que era una bona excusa per fer-hi una capbussada.

En primer lloc vaig veure ADIÓS A LA BOHEMIA, definida com Ópera chica en un acto, amb llibret de Pío Baroja, 90 minuts. Direcció musical Manuel Gas. Direccció d'escena Mario Gas.

És una peça realment curta, però amb substància i els seus pocs minuts són prou per a donar-li el vigor que cal per a què al final tingui la força romàntica que hom espera. Encara que dintre del romanticisme es diuen coses interessants perquè són realisme pur i per això l'autor ho declara dues vegades, al principi i al final quan diu ¡Realismo, reallismo, cosa triste, amarga, vale más vivir en el sueño!, ¡En el sueño!

I és que es tracta d'una obra que té un alt contingut de crítica social.

La segona peça és BLACK EL PAYASO, definida com Opereta en un prólogo y tres actos, amb llbret de F. Serrano Anguita, 90 minuts. Direcció musical Manuel Gas. Direcció d'escena Ignacio García. Estrenada al Coliseum de Barcelona el 1942.

Aquesta obra té també un contingut de crítica social amagat en el món del circ, de tal manera que tracta el poítics de paiassos o que, dit d'una altra manera, els paiassos poden perfectament dedicar-se a la política.

Segon l'estat d'ànim de l'espectador, un dia pot agradar més la primera i l'endemà la segona...

Com l'Espanyol és un teatre que depèn de l'Ajuntament de Madrid, a pocs seients del meu seia l'alcalde perquè em fa l'efecte que per animar la cosa hi va sovint. En una crítica que vaig llegir es parlaven dels bravos d'Alberto Ruiz Gallardón.

TEATRO LOPE DE VEGA

Si el dia abans vaig veure teatre musical a l'espanyola, al Lope de Vega ha estat a l'americana que se li diu senzillament musical.

Aquest musical arriba acompanyat de la popularitat que té tot allò que és global perquè efectivament MAMMA MIA! se'l pot veure a qualsevol lloc del món i qui vulgui saber a on exactament només ha de clicar a la Web Oficial, que recomano visitar per pura curiositat.

Com potser sabeu són cançons del grup suec ABBA, que segurament a més d'un li sonaran sense saber d'on i perquè. Si més no és el que em va passar perque jo creia que no sabia res d'ABBA i resulta que sí que en sabia.

L'obra com a tal té gràcia i té l'espurna necessària per a mantenir el públic de bon humor i els artistes s'hi esforcen fins al final, que demostren que tenen gràcia de fer-nos-ho passar bé perquè a l'hora dels bis ja tenen algunes coses preparades.

Dels artistes que surten a l'escenari cal destacar que és la catalana Nina, la que va agafar fama peninsular gràcies a Operación Triunfo, la que es porta la palma perquè és la protagonista amb el paper de Donna.

Com es pot veure, aquesta funció és de les que millor funcionen a Madrid.

Encara que el motiu de l'escapada no han estat les arts plàstiques, les hem aprofitades i al Thyssen hem vist una interessant i àmplia exposició d'impressionistes en el sentit més ampli del terme, per ser exactes es tracta de la Col.lecció Pérez Simón, de Mèxic, i hi ha obres de Rubens, Cranach, Goya, Pisarro, van Gogh, etc. És una exposició que realment val la pena per a qui estigui per allà. L'entrada a Eur.4 està bé de preu, però Eur.3 per l'audio-guia em sembla excessiu tot i que admeto que està molt ben feta.

Per ser diumenge el Reina Sofía és de franc i ho hem aprofitat per a veure l'exposició de Manolo Valdés de l'Equipo Crónica, que sempre m'ha atret; però he tingut temps per veure també el que hi ha la temporal de Picasso

Les papereres xineses

Com a barceloní el mobiliari urbà m'interessa perquè d'alguna m'afecta. M'interesso com són els fanals i les fonts d'altres ciutat i les comparo, lògicament, amb les de Barcelona.

Recordo molt bé que els fanals de Zhongdian agafen la forma de la flor de lotus i, per altra banda, no m'he adonat de cap font pública, sigui per beure'n o decorativa.

El que m'ha sorprès gratament de Xina és que les papereres a Xina no són gens sortides d'un motlle. Cada ciutat té el seu tipus de paperera, saben posar imaginació a una cosa que nosaltres trobem natural que siguin de sèrie.

No estem a la ciutat del disseny? Doncs perquè posem imaginació a la cosa?


Aquí les hi trobareu

BEIJING, tercer dia, per la tarda. Final Quadern Bitàcola

La tarda d'avui no ha estat una tarda qualsevol, després de tants dies d'activitat turística ens han deixat lliures per a què anem a fer compres en una tenda de cinc o sis pisos que, diuen, té tot el que es pot trobar a Xina, des de la millor seda natural al Rolex d'imitació, però per mi aquestes darreres hores a Xina m'han servit per a adonar-me que era al final d'un somni fet realitat.

L'única cosa que m'he comprat són aquestes boles xineses, que es troben arreu del món, però m'ha fet il.lusió que fessin amb mi el viatge a Barcelona.

Aquesta entrada o post del blog és la darrera del que és el viatge pròpiament dit. Potser algun dia faré alguna generalitat o un tema concret. Ja veurem.

Les fotos que acompanyen aquesta entrada al blog no tenen un caràcter pròpiament turístic, ans al contrari, són fotos que pretenen retratar el Beijing d'ara.

Per això he volgut posar en primer lloc unes mans aguantant una ostra -acabada d'obrir- amb les seves perles, com a símbol de Xina i de les seves belleses.

La segona és un ciclista que porta un tub de ben bé cinc metres de llargada, quelcom impensable aquí, però no sembla pas que la bicicleta perjudiqui gaire el trànsit perquè a Xina totes les bicicletes circulen tranquil.lament i no passa com a Barcelona que n'hi ha que es pensen que fan la Setmana Catalana de Ciclisme. Evidentment, la baixa velocitat dels cotxes contribueix a què el trànsit no tingui la histèria que té a Barcelona.

A la f.767 tenim una cruïlla normal, bicicletes i una mare amb el seu fill. La f.774 és ben curiosa, un carrer que per estar prop d'un temple quasi totes les tendes venen incensos, així la foto ens mostra dues tendes juntes venent el mateix producte.

La f.771 també és molt curiosa, els qui no tenen diners per a comprar el diari no tenen problema, a diferents llocs es veuen panels com aquest que reprodueixen diferents planes del diari del partit i hi veiem com la gent llegeix.

Les f.669 i 670 estan fetes des de la finestra de l'hotel, les que segueixen estan fetes des de l'autocar, per la qual cosa es pot entendre que els enfocaments deixen que desitjar, però em van semblar interessants. La f.844 és la del Ministeri d'Afers Estrangers, del que la gent diu que té tantes finestres perquè des de cada una es mira un país. I les dues darreres representen l'entrada i el sopar de comiat entre els companys de viatge i Xina.

Aquí hi ha les fotos

BEIJING, tercer dia pel matí

Avui 16 d'agost comencem el dia visitant el Temple tibetà dels lames, Yonghegong, el Palau de la Pau i de l'Harmonia, un dels més famosos temples de Xina i la lamaseria més gran de Beijing. Construida el 1694 per l'Emperador Kangxi de la Dinastia Qing, es va convertir el 1744 en monestir lama.

Consta de cinc pavellons en els que es mesclen els motius han, mongol i tibetans. El primer pavelló acull, entre altres, el Guardià de la Doctrina Budista (f. 777f). El pavelló Yonghe té les tres manifestacions de Buda (f. 777a). En el pavelló Falun trobem l'estatua de Tsonghapa, el fundador de la secta de la gorra groga, tibetà (f. 777c).

La primera foto que hi ha aquí és dd'un tapís tibetà que representa la llarga vida.

La joia del temple és al pavelló Wangfu. Wangfu He. Es tracta d'una gran estatua (18 metres d'alçada) de Maitreya (el buda futur), està esculpida a partir d'una peça única de fusta de sandal. A causa d'aquest buda, a l'entrada del temple hi ha una placa amb el corresponent segell de Guiness Book of Records que diu: This is to certify that the statue of Maitreya in the lama temple in Beijing was carved out of a single white sandalwood tree 26 metre high August 1999.

D'aquí ens anem a visitar el Palau d'Estiu, Yihe Yuan, del segle XVIII, fet per a què els membres de la Dinastia Qing tinguessin un lloc una mica fresquet perquè, evidentmen, Beijing fa moltíssima calor a l'estiu.

Tal com és ara aquest palau es deu a l'emperadiu Cixi pel 1795. Posteriorment va ser destruit per angblesos i francesos el 1860 i pels bòxers el 1902. O sigui que no és un lloc de sort. Tanmateix, té encara coses valuoses com l'extravagant vaixell de marbre, que es va fer amb diners que havien de ser per a modernitzar la marina xinesa (f.809, 811 i 812). A la f.812 hi tenim els dits de la xinesa que el dibuixa.

Aquí hi trobareu les fotos