"Con las muerte en los tacones", de Maribel Ibarz

Al Taller Sala 22, situat al carrer Tapioles, 22, al Poble Sec, he vist el millor espectacle dels tres darrers malgrat que la funció es faci en un espai petit i més incòmode que la Sala Becket abans de la darrera millora, que ja és dir.

La majoria ha de seure en bancs sense respatller i només els pocs que ens han vist de certa edat hem assegut a les poques cadires que hi havia a la segona fila.

La taquillera amb barret de copa de purpurina fa de responsable general, tant de l'entrada com de la sala, que està tot per fer, però que no hi manquen elements decoratius per a què ens anem fent la idea que estem entrant en un cabaret. Amb foto de, per exemple, la Bella Otero.

El minso programa de mà ens diu que l'espectacle és a cavall del teatre humorístic i el cabaret contemporani.
La sort d'aquest espectacle, i que no és poca, és la simpatia, l'energia i el talent artístic de Maribel Ibarz que des del principi sap donar el to. Així, quan demana al personal inexistent que apugi el teló, és ella mateixa qui ho ha de fer manualment.

Com a bon espectacle de cabaret, la Maribel sap fer riure i, alhora, sap donar aquell toc de picardial -sexual és clar- per a demostrar-nos que és una vedette de veritat, però que va tenir la mala sort que havia de començar a treballar de vedette just quan El Molino va tancar.

El que sí queda clar que val la pena anar a veure el magnífic treball que Maribel Díaz perquè és una vedette de veritat. I que, pel que sembla, és una espècie no protegida en extinció.

"La mujer de negro", Stephen Mallaratt

Adaptació de la novel.la amb el mateix títol de Susan Hill. Versió de Juan Vi Martínez i Ana Gimeno Sanz, dirigida per Eduardo Bazo. Intérprets : Emilio Gutiérrez CAba i Jorge de Juan. Al Teatre Apolo, un teatre nou amb un nom vell, del Paral.lel.

Fa uns anys ja vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta obra i com diu el programa de mà es tornar a representar a Barcelona amb una direcció nova.

La posta en escena és realment nova, és a dir, més espectacular amb el que quasi en podríem dir efectes especials, dintre del que cap en un escenari.

Tanmateix, aquesta espectacularitat afegida només permet que un s'adoni que s'han invertit més diners en aquesta nova producció, però no vol pas dir que quedar enlluarnat per l'enginy, l'obra resulti més convincent. No, no hem sortit amb el pèls de punta, no emociona, resulta plana. Tot hi reconeguent que els actors fan un treball excel.lent, però hi ha quelcom que deixe indiferent.

ANY NOU XINES A CASA ASIA BARCELONA

"El Jardí abandonat", de Santiago Rusiñol

í







Encara que parlem molt de Santiago Rusiñol amb el seu senyor Esteve no el tenim com un gran autor teatral, però crec que precisament amb aquestes dues obres evidencia que va ser un bon coneixedor del temps que va viure.

El Jardí abandonat és un text molt especial perquè és una obra de teatre que podríem dir que no té argument perquè si un argument li hem de posar és el rebuig d'una dona a la declaració que li fan diversos homes, però que ella opta per no abandonar la llar de la seva nissaga, podríem dir la casa pairal.

Evidentment es tracta d'un argument totalment inversemblant i contra-natura, però tot i que no l'hem de jutjar per aquesta banda, resulta difícil d'encaixar.

El salva la poesia del text, segons el programa de mà es tracta d'un duel entre poesia i prosa. No sé si es pot interpretar així, el que és indubtable és sort que hi tenim a Teresa Cunillé (Marquesa), Nausicaa Bonnín (Aurora), Ivan Morales (L'artista, Ernest i Lluís) i Carla Mercader (Veu de fada), sota la direcció de Franesc Nel.lo.

Tot i amb això, admetent, com he dit, que Rusiñol va sr un bon coneixedor del temps que va viure, la interpretació que en fa de la periclitada aristocràcia és més aviat exagerada, no està de més assenylar que les germanes de Txehov frissen per a què algú les tregui del seu ensopiment, mentre que aquí, no solament la nostra Aurora sembla que s'hi troba bé, sinó molt més absurd, la seva àvia li demana que la segueixi... a la tomba.

De l'home anunci a la noia anunci

Recordo de quan era petit que pel carrer Pelai hi havia uns homes que portaven sobre els hombros una simple estructura de fusta que a la part de dalt hi havia l'anunci pel qual se'ls pagava, també n'hi havia que duien el cartell penjat directament al coll, però no era tan visible i, per mi, no tan atractiu. La publicitat per sobre els caps de la majoria tenia certa gràcia, lògicament parlo de la vorera de mar del carrer Pelai.

Arran del 3GSM o la Fira del Mòbil -veure l'entrada d'ahir- han proliferat les noies anunci damunt d'una estructura amb rodes. Evidentment aquesta modernitat resulta, com ho podria dir?, com menys pejorativa que l'antiga i, com la feina la donen a noies queda més atractiva. Una altra cosa és la consideració que possiblement els homes anunci eren persones sense cap preparació mentre que aquestes noies segur que estan molt preparades i cobren, en termes relatius, el mateix que aquells pobres homes.

Els qui vam viure l'arribada de la Coca-Cola a la Fira de Barcelona ens adonem que la Fira no perd la capacitat de portar-nos novetats... als profans del ram, del mòbil o del que sigui.

Del cartellisme a les noves tecnologies

Com deia aquell la ciència avança que és una barbaritat i molts no podem evitar de mirar ja amb un cert romanticisme els cartells de Ramon Casas per l'Anís del Mono, Mucha per Sarah Bernhardt i tants altres com el que fa poc ens ha deixat, Fontseré, o el comunista que pintava, el valencià Josep Renau i molts més.

El cartellisme era un art individual que es podia fer al menjador de casa. Ara, com es pot veure ja no és així. Fins no fa gaire es feien aquestes gran vel.les publicitàries amb l'excusa que la finca estava amb obres; tanmateix, l'Hotel Plaza de la Plaça d'Espanya no té complexos i aprofitant que està davant del 3GSM a la Fira de Barcelona, 70000 persones de públic mínim i segurament una oferta atractiva no ha tingut cap complex i s'ha tapat.

Aquests cartells ja no es poden fer a l'estudi de l'artista, demanen grans espais per fer-los i alta tecnologia en la seva elaboració.

És prou evident que la publicitat no té cap límit, ho val tot, tant si és per a modificar la fesonomia d'una ciutat com per posar-nos una cançoneta mentre, per telèfon, una veu amable ens diu que totes les línies estan ocupades, etc.

LA REVISTA NEGRA, de Jérôme Savary

Al Teatre Tivoli.

Aquest cap de setmana he anat al Tivoli a veure aquest espectacle que com el títo indica ésd una revista sense més pretensions.

Dic això de les pretensions perquè a l'entrada anterior constato que prefereixo els musicals al cinema que no pas presentats com se'ls siposa, al teatre.

Aquesta Revista Negra s'acosta una mica al musical perquè per a presentar-nos uns ballarins i unes ballarines excel.lents ho fa sota l'excusa d'anar a la recerca de Josephine Baker, que fou llegenda viva. Constato que quan era nen, tant a casa meva com en altres membres de la família sempre va haver un moment que en vaig sentir parlar-ne.

El cas és que Josephine Baker va ser trencadora en el seu temps (1927) per aparéixer quasi nua a París en un espectacle que es deia LA REVUE NEGRE, era el període d'entre guerres i com el cabaret a Berlín un període de felicitat continguda.

En aquest espectacle al Tivoli que des de Méziers ens porta Jérôme Savary ens fa participar de la vida de la Josephine Baker barrejat d'una manera atractiva amb el desastre del Katrina a Nova Orleans.

Evidentment l'espectacle té un atractiu adicional per tots aquells que els agrada el jazz de Nova Orleans.

Els musicals i el cinema

Fa pocs dies que la blogaire més marinera de la blogosfera em va dedicar una entrada del seu blog i ho va fer posant el video d'un musical. Lògicament és un detall que li agraeixo des d'aquí de tot cor.

Quan era noi em vaig entusiasmar amb pel.lícules com Siete novias para siete hermanos i, ja més gran vaig ser d'aquells, com tants aleshores, que repetia West side story. Vaig fer-me la meva petita col.lecció de musicals amb discos de vinil (LP).

Més endavant, amb un escapada a Londres vaig veure el musical que també es definia com la primera òpera-rock, es tracta de HAIR. Anar a Londres per a veure HAIR va esdevenir com una obligació, representava la força de la juventut mundial contra la guerra i encara que un no fos hippy no podia posar-se en contra del flower people. Considero que HAIR va ser una cosa especial en el món dels musicals, no goso a dir millor, però anar en contra de l'amor lliure i de la pau encara és un sacrilegi pels agnòstics.

Quan encara es feia HAIR vaig anar a viure a Londres i em vaig estrenar amb Oh Calcutta, un espectacle dolent, però tenia la particularitat que homes i dones sortien despullats i per un que provenia de l'Espanya de Franco, la cosa tenia un valor afegit. I des daleshores he anat acumulant musicals com Les misérables a Londres i The phantom of the opera i Miss Saigon a Nova York.

Cap m'ha deixat el que se'n diu satisfet i, per altra banda, Les miserables i The phantom of the opera tinc el CD perquè la música i les veus s'ho valen, però aquestes veus no sempre són a la versió teatral.

Per altra banda, arare, l'esmentada marinera, admet que els musicals al cine són més vistosos. Evidentment. Després d'haver vist al cinema Hello Dolly i West side story, veure aquestes obres al teatre és com anar al taitru del barri a veure el veí jubilat fent de parella amb la filla de la portera.

Hi ha una escena dels musicals del cinema que jo la considero or en barra. Em vaig passar tot el dia d'ahir intentant-la posar en aquest blog per fer aquesta entrada, però Blogger Beta o YouTube no em fan cas i, cosa curiosa, me l'han pujada a les golfes.Per tant, prego que pugeu a les golfes per a veure la més bella escena de les que es fan i desfan al món del cine musical perquè dir del musical no seria dir la veritat. O anar directament a YouTube

Considero que aquest video exemplifica molt bé el perquè el musical, es queda petit davant del cinema. Una escena com la que us proposo mirar és quasi un impossible, i no perquè un dels dos ja és mort, sinó perquè un duet d'aquesta categoria a l'escenari és quasi un impossible. O la perfecció i categoria de les escenes de ball a West side story o a Siete novias para siete hermanos.

I no cal dir que és un altre impossible a l'escenari una pel.lícula com West side story perquè ja des del principi demostra la grandesa del cinema quan es tracta de ser espectacular. I evidentment, tot això no té res a veure amb el teatre de text, el teatre de veritat. Precisament a Londres vaig veure a l'encara jove -i jo també- Vanessa Redgrave protagonitzant L' òpera dels tres rals, de Bertold Brecht, en la que aquesta gran actriu es permet també ballar, però indubtablement una obra com aquesta no li cal anar a la gran pantalla perquè no és un espectacle, sino teatre a seques.

"Visitando al Sr. Green", de Jeff Baron. I Cuba

Títol original: Visiting Mr. Green. Adaptació: Bernardo Sánchez. Versió: F. Masllorens i F. González del Pino. Direcció: Juan Echanove. Intérprets: Juan José Otegui (Sr. Green) i Pere Ponce (Ross Gardiner)

Goso a dir que un dels trumfos d'aquesa peça teatral és la dinàmica del diàleg perquè el diàleg des del principi fins al final té una clara progressió perquè va passant de manera lenta, imperceptible, de la comèdia al drama. L'autor domina ala perfecció l'art del diàleg perquè el partit de ping-pong amb els mots que es porten la parella de personatges és viu i punyent. Si se'm permet dir-ho d'una manera gràfica diria que comencen tirant-se llufes i acaben i arriben a tirar-se ganivets enverinats.

Té interès a com s'arriba al final, però l'espectador no hoha de saber abans d'hora, per la qual cosa, només puc dir que s'hi vaig perquè es disfrutarà i segur que aquells que es dormen amb una obra de Becket en aquesta no corren cap risc i s'ho passaran tan bé que la recomenaran.

Punt i apart

Una bona amiga, Tate Cabré, que és perdiodista m'ha fet arribar per email el que segueix perquè crec que potser d'interès a molts pel fet que és una manera d'entendre la cultura catalana, és a dir, allò que se'n díu projecció de la cultura catalana.

I crec sincerament que Cuba és un cas especial.

Setmana Santa 2007
Viatge Catalunya-Cuba per la ruta dels catalans
(per segon any, últimes places)


Visita al llegat català de l’Havana, Trinidad, Camagüey, Cienfuegos i Santiago

Del 30 de març al 8 d’abril: 9 nits, tot inclòs 2.000€

Informació i reserves: Tate Cabré 669.481.486 info@tatecabre.com. Truca i t’enviem el programa complet

-9 nits en hotels escollits i garantitzats
-Vols BCN-Madrid-l’Havana i Santiago
-Sopars, dinars i cocktails inclosos en restaurants tematitzats
-Recepcions als casals catalans
-Xòfer i guia permanents, i guies locals a les visites culturals
-Trasllats, visat, assegurança mèdica i taxes d’aeroport espanyoles
-Sortides nocturnes al cabaret Tropicana i al cafè-cantant El Gato Tuerto de l’Havana i a La Casa de la Trova de Trinidad i Santiago
-Agència de Viatges a BCN Online Tours, i a l’Havana Viajes San Cristóbal

Hammershoi i Dreyer al CCCB

En un bloc que visito de tant en tant llegeixo que l'exposició de Gargallo a la Pedrera és com si es mofés de CaixaForum, doncs he de dir que la nova exposició al CCCB sembla que es mofi dels dos.

Aquesta exposició és una meravella, és màgica, perquè, per una banda, ens porta per primera vegada a Espanya l'obra del pintor Vilhem Hammershoi (1864-1916) i, per l'altra ens la porta de la mà, o més ben dit, a la llum del director de cinema Carl Theodor Dreyer (1889-1968), els dos aristes danesos més importants de tots els temps. Clar que l'obra de Dreyer és prou coneguda aquí, fa pocs anys la Filmoteca l'hi va dedicar un cicle i de tant en tant alguna pel.lícula seva es pot veure per TV; a la meva entrada del 22 Març 2006 comentava El senyor de la casa emesa per TV. Tanmateix el que no sabíem és que un expert danès ha dit que Dreyer és el veritable hereu artístic de Hammershoi.

Cal dir a favor doncs del CCCB que precisament per la singularitat de l'obra de Hammershoi els danesos no són gens partidaris que aquesta obra viatgi i fins ara només havia estat a París, Nova York i Hamburg.

En l'obra de Hammershoi la preocupació central és la llum i encara que va fer retrats i paissatges, el realment fascinant és el tractament que dona als interiors, la majoria fets a casa seva i que per obtenir diversos ambients jugava a canviar els mobles de lloc. Pintures com els finestrals o la dona que llegeix un llibre o la noia que escombra són sorprenents, però a mi m'ha entusiasmat la dansa de la pols en els raigs de sol, que és la que poso aquí. Al CCCB hi ha 36 obres de Hammershoi.

Respecte a Dreyer se'ns diu com ell va seguir les pejades del pintor fins al punt que ell mateix va dir que a la pel.lícula El president s'havia inspirat en els interiors de Hammershoi. El que resulta evident per a qualsevol que hagi vist alguna de les seves pel.lícules és que feia un tractament exquisit de la llum.

Un altre aspecte on hi ha una clara coincidència entre el pintor i el cineasta és la sobrietat. Si les obres del pintor, especialment les domèstiques, són d'una sobrietat absolutes, en les del cineasta
aquesta sobrietat no solament es palesa en els decorats, sinó en el llenguatge, ninú parla més del compte, es diuen les coses d'una manera senzilla i directe, evidentment molt escandinava, diríem nosaltres, però que la fa molt més emotiva.

Si hi ha una pel.lícula que jo m'enportaria a una illa deserta, indubtablement aquesta és Gertrud i m'hauria agradat posar ara al blog un fotograma de l'escena en la què Gertrud entra a l'habitació amb el seu amant. No hi ha res explícit, però l'ombra de la llum de la tauleta de nit projectada a la paret ens il.lumina. Aquí uns pocs fotogrames d'aquesta pel.lícula i per descomptat el que he posat al blog és Nina Pens Rode en el paper de Gertrud.

Malgrat que si es parla de Dreyer, jo només parlo de Getrud, he de dir que Ordet (La paraula) és considerada com una de les 10 millors pel.lícules de la història universal del cinema.

En qualsevol cas, al CCCB, mitjançant 12 audiovisuals un pot fer-se una bona idea del conjunt de l'obra de Dreyer.