El dissabte passat, 25 de febrer, vaig tenir una agradable sorpresa al Palau de la Música i dic molt clarament sorpresa perquè va ser quelcom totalment inesperat. Francament no sóc un entusiasta de la sardana i menys de la tenora, encara que qui llegeixi la meva entrada del dia 20 de novembre d'aquest bloc veurà que sóc aficionat al ballet.
Així doncs vaig anar al Palau a veure la COMPANYIA DE DANSA CARLES IBÁÑEZ, malgrat que el títol genèric de l'espectacle era El so de la tenora i el ballet. La primera part era Solo de tenora, a base de peces d'Albert Guinovart, Paulí Peña, Joan Elias i la Companyia Elèctrica Dharma. La segona part era La cobla amb peces de Manuel Olta, Guiraut de Bornelh, Salvador Brotons, Féliz Martínez Comín i Joaquim Serra.
L'espectacle en conjunt es defineix en el programa com Coreografies de Carles Ibáñez i música d'arrel tradicional. Un espectacle de dansa a partir del llenguatge clàssic sobre músiques amb instruments tradicionals catalans.
Els qui van fer el programa de mà no sabien pas de què anava l'espectacle perquè a la portada hi ha una parella de densaries amb la típic vestuari d'esbart. El que sí és alliçonador és el que diu el programa: El 1937, la ballarina Teresa Boronat triomfava a la sala Pleyel de París, davant de milers d'espectadors, amb una coreografia insòlita: la recreació en solo d'una sardana. L'acompanyava la Cobla Barcelona -que la premsa parisenca batejà com la "troupe incomparable"- en un acte a favor de la República espanyola. Més endavant diu: Els espectadors del Palau assistiran, doncs, a la magnífica represa d'un somni estroncat... a la creació d'un ballet català. Efectivament podem dir que el 25 de febrer va néixer el ballet català, un ballet que no té, doncs res a veure, amb l'esbart.
Tant des del punt de vista tècnic com estètic l'espectacle va ser perfecte. Les danses que es va executar va ser totes d'una gran bellesa i algunes propostes va ser realment emocionant. És evident que el mèrit és de Carles Ibàñez i Padró, que des d'aquí aplaudeixo per a haver re-emprès amb gran encert i talent allò que va començar Teresa Boronat el 1937 i que el pparg parèntesi del franquisme ens ha tingut orfes d'un veritable ballet català, malgrat esforços d'altres, però que no va reixir-hi.
De tota manera, encara que pugui ser un art menor per alguns no em puc estar de dir que el vestuari de la trouppe era d'una gran originalitat, que no té res a envejar als figurins dissenyats per altres grans artistes, com el mateix Picasso.
