L'Anell de Kerry i el Parc Nacional de Killarney

El dia 7 d'agost ha estat un dia esplèndid pel que fa a natura. He recorregut el que es coneix com Anell de Kerry (Ring of Kerry).

L’Anell de Kerry és una ruta turística pel comtat de Kerry. La ruta comprèn 170 Km. i té com a principals atractius Killarney, Sneem, Waterville, Cahersiveen, Staigue Stone Fort, Ladies’s View, etc.

Tot contemplant les vistes del llac de Caragh, he vist la península de Dingle. I sempre dins de l'Anell de Kerry doncs he anat a Cahirciveen és una ciutat que el nom se li pot escriure de vàries formes, com Cahersiveen, Caherciveen o Cahirsiveen, i és famosa per ser el poble natal de Daniel O'Connell, que es pot considerar el fundador del nacionalisme irlandès. Cosa sorprenent, la catedral del poble duu el seu nom. Primer ens hem aturat a un petit parc que duu també el seu nom i que està al costat del que queda de la seva casa natal.

Una altra curiositat d'aquest poble és que a l'Índia hi ha un poble amb un nom semblant i a un arquitecte militar se li va encarregar fer una caserna pel poble de l'ïndia, però ell va fer fer-la en aquest poble irlandès. Això sembla una llegenda, però estem parlant del segle XIX....

A la platja de Waterville hi ha un petit monument a Charles Chaplin, que solia estituejar en un hotel del poble. No cal dir que el poble on s'hi estatjava, també ens ho recorda.

Aquesta zona d'Irlanda es beneficia de la current del Golf. Hi creix una planta, la Gunnera (Gunnera manicata), la llavor de qual arriba pel mar. La particularitat d'aquesta planta és que les fulles són grandioses.

Un punt a dir sobre Irlanda en conjunt és que la seva principal font d'energia és la turba, que es mostra a la foto. Es pot dir que quasi tota la illa està sobre una turbera. Sobre la turba val a dir que el seu whiskey, no whisky, està tocat pel fum de la turba i que no és casualitat que whiskey ve del mot irlandès uisce beatha que vol dir aigua de vida.

FOTOS

Blarney, Cork i Killarney

El dia 6 d'agost he arribat al Castell de Blarney, que a dalt de tot hi ha la famosa -en el pitjor sentit de la paraula, car només és cosa del turisme- Blarney Stone (Pedra de Blarney), que -diuen- és la pedra de l'eloqüència o Stone of Eloquence. Al turista, que vol, s'ha de posr a sota la pedra i un del castell l'ha de subjectar per a què no caigui i es mati. Una bestiesa.El castell és una construcció medieval, prop del riu Martin. El castell original del 1200 va ser destrït el 1446, però va ser reconstruí per Dermot McCarthy, el Rei de Munster.

Després, sense sortir del comtat he visitat la ciutat de Cork, que és la segona ciutat de la República d’Irlanda i la tercera més poblada d’Irlanda després de Dublín i Belfast. Evidentment com a ciutat fa el seu efecte, però com Irlanda en general, és una ciutat sòbria.

De Cork he anat a Killarney, en irlandès Cill Airne, Comtat de Kerry, un dels centres turístics més importants d'Irlanda, no tant pels seus monuments, tot i que té la Catedral de Saint Mary, sinó per l'extraordinària bellesa dels paissatges que l'envolten. Malgrat Killarney no és espectacular, com de costum, m'ha impressionat positivament l'ambient, com es veure clarament en el video que precedeix aquesta entrada. Podem veure com són de respectuosos el automobilistes, que malgrat veure's interromputs no se sent cap clàxon. Vaja, com aquí a l'Eixample.

Encara que no acostumo a parlar d’hotels, aquest hotel està voltat d’un gran extensió de terra amb cavalls i esplèndid jardí botanic, amb plantes portades d’Amèrica, que fa que sigui fantastic. Pel meu gust és l’hotel més meravellós en el que he estat mai, no per la construcció o luxe, sinó per la verdor que l’envolta. He pogut fer una nit en aquest hotel per have vingut en grup, però malauradament no podré anar-hi mai pel meu compte, però no treu que hagi esdevingut per mi el més especial. Evidentment la foto d'aquí és la de l'hotel, que és als afores de Killarney.

FOTOS

Killarney-Cill Airne, Kerry, República d'Irlanda

Killarney no és espectacular, però m'ha impressionat positivament l'ambient, com es veure clarament en el video que precedeix aquesta entrada. Podem veure com són de respectuosos el automobilistes, que malgrat veure's interromputs no se sent cap clàxon. Vaja, com aquí a l'Eixample

Cahir, Cashel i Kinsale

El dia 5 d'agost vaig arribar a Cahir, en irlandès Cathair Dún Iascaigh, en el Comptat de Tipperary, el primer que em ve al cap sobre aquest nom és que és el d'una cançó que més o menys vaig sentir d'un amic que estudiava anglès, quan jo enia 14 anys; una cançó de la marina anglesa comença i es titula It's a long way to Tipperary .

Aquí a Cahir hi ha un castell que va ser construït el 142 per Conor O'Brien, Príncep de Thomond, en una illa a riu Suir. Ara situat al centre de Cahir. El castell està ben conservat. El 1375, el castell va passar a Butler, Baró de Cahir, per la seva lleialtat envers Eduard III. Els Butlers de Cahir va fer costat als irlandesos en les guerres de la Reina Elisabet, I el 1599 després d’un setge de tres dies el castell va caure a mans del Comte d’Essex i per any any estava a sota de Sir Charles Blount. En les guerres confederades del 1640 el castell va ser assetjat dues vegades. I el 1650 es va ser conquerit per Oliver Cromwell, sense cap tret.

És un castell que realment infon respecte i com es conserva prou bé, podem pensar que s'hi ha fet més d'una pel.lícula.

Sense haver deixat Tipperary he anat a Cashel, en irlandès Caiseal Mumhan. dominat per la imatge de les runes eclesiàstiques de Rock of Cashel i com no podria ser d'altra manera també hi trobem la Torre Rodona i el lot de creus celtes.

Finalment arribem a Kinsale que és un considerat un dels pobles més bonics, és un poble d'estiueig i es nota encara que no sigui a la manera de Sitges. Les cases tenen la façana bonicament pintada, les pubs estan animades a tota hora amb taules a fora, com mostro a la foto de més amunt, tot fent l'efecte que a Irlanda es viu molt bé. I crec que certament es viu bé.

Aquesta entrada del blog va precedida per una entrada que és una mica de video que va fer en una pub de Kinsale per la tarda i es pot apreciar que el xicot canta força bé.

FOTOS

Kinsale-Cionn tSáile, Cork, República d’Irlanda

En una pub el diumenge per la tarda

Glendalough i Kilkenny

El dia 4 d'agost vaig arribar a Glendalough, que en irlandès significa la valls dels dos llacs, és un poble situat al lloc d’un monastir del Comtat de Wicklow. Va ser fundat el segle VI per Sant Kevin, hermità, I destruït el 1398 per les tropes angleses, malgra això, en mig d'un paissatge esplèndid conserva parts interessants del monastir, la més destacable és la magnífica Torre Rodona. La Torre Rodona és una construcció medieval típica d’Irlanda encara que a Escòcia hi ha tres i una a l’Illa de Man. Hom creu que la finalitat era de campanar i refugi, o les dues coses alhora. Solien fer-se prop de monastirs. La Torre de Glendalough és la més important.

Una altra cosa a destacar, i que tampoc és exclusiu del lloc és la Creu Celta. La creu celta es troba a diferents parts amb origens celtes d’Irlanda i la Gran Bretanya, però el mite irlandès diu que va ser introduïda per Saint Patrick quan convertia els pagans. Es creu que es tracta de combinar la creu, signe cristià, amb el sol de manera que els pagans veiessin la importancia de la creu lligant-la amb la idea de les propietats del sol, donador de vida.

Tot gaudint del paissatge pel The Wicklow Way, anem a Kilkenny i fem la visita de la Catedral de Sant Canice, construïda al costat d’un excel.lent exemple de Torre Rodona. La Catedral és de l’Església d’Irlanda i rep el nom de Sant Canice, el qual va donar també el nom a la ciutat (Cill Chainnigh significa Església de Canice.

Una de les peculiaritat d'Irlanda i que a Kilkenny també es dona és l'interès que posen per a que les cases tinguin una façana bonica i amb colors vius. També m'ha fet gràcia veure el que fins ara només havia vist en pel.lícules, que és el vehicle que és una parada de gelats ambulant i veure com la canalla s'hi acosta tot fent acostar els pares.

Com Kilkenny té castell, l'he visitat. És un castell on tenia la seu principal la família Butler. Anteriorment el nom de la família era FitzWalter. El castell va ser venut al govern irlandès a mitjans del segle XX per 50 Lliures. Ha estat remoblat i està obert a les visites. Part de la Gal.leria Nacional d’Art s’exibeix en aquest castell. Per la banda de la ciutat el castell té un gran jardí decoratiu i davant té una gran extensió de terra. El 1640 el castell va ser seu parlamentària d’Irlanda.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Els dos primers dies i el darrer matí, d'Irlanda han estat a la capital, -o sigui, dies 2, 3 i 14 d'agost- més ben dit, a la capital de la República d'Irlanda, que com sabeu és un estat relativament nou. No té ni cent anys.

El fet és que Dubín és possiblment l'única capital d'estat que sembla un capital de província perquè no té aquelles grans avingudes, ni aquells grans palaus ministerials, com a Madrid en diuen Ministerios o a Londres Whitehall. Les embaixades segur que hi són, però no n'he vist cap. Aquests aspectes negatius de Dublín, tenen cap importància? Jo crec que cap.

No sé si tornaré o no a Dublín, però confesso que m'agradaria tornar-hi perquè m'ha agradat molt. Si ens posem davant el mapa d'Europa i tracem una línia imaginària des de Dublín fins el continent, veurem que està a la mateixa alçada que Bremen, que no conec, però em permeto dubtar que la gent es tiri al carrer com es tira a Dublín.

Dublín té una vitalitat que no té res a envejar a cap ciutat mediterrània malgrat que plou moltíssim i pots sortir fent un sol espeterrant i al cap de pocs minuts t'has t'obrir el paraigua.

Històricament Belfast és la ciutat d'Irlanda amb més potència, té un parlament i un ajuntament desproporcionadament grans pel país i per la ciutat. Entenent per país tota la illa, encara que des que hi ha l'Estat Lliure d'Irlanda, ara és el parlament només per Irlanda del Nord. El fet és que Belfast era la nineta dels ulls de l'Imperi o, com diuen ells, del Rule of Britannia. Belfast no solament s'ha esllanguit econòmicament, sinó que Dublín ha pujat com un souflé.

La primera visita que he fet ha estat per la figura de la Molly Malone, que és tot un personatge de la broma i el misteri. Fruit d'una cançó, diuen que era peixatera i meuca, el seu esperit passeja per Dublín i, per tant, la cançó ha esdevingut una mena d'himne apòcrif de la ciutat. No deixeu de clicar la cançó.

Un passeig per St. Stephen’s Green Park no ve mai malament perquè està a prop de l'hotel i és prou gran. I fa de bon veure com els dublinesos, a l'hora punta, el travessen no precisamnet xino-xano, però és un lloc per a passar una bella estona, turista o no, sigui per consultar la guia de Dublín o per llegir el diari.

En un petit parc proper, el Merrion Square Park, hi ha un grup escultòric dedicat a Oscar Wilde que té la seva gràcia i en un dels pilars hi ha dites seves, com: Whenever people agree with me I always feel I must be wrong - We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars.

Tot passejant pel cèntric carrer O'Donnell he visitat el palau de comunicacions que té un toc Art Deco i després he arribat davant del James Joyce que hi ha davant del Cafe Kylemore, un dels punts de la ruta del Bloomsday, aquesta estàtua és anomenada pels irlandesos com Prick with the Stick (la pixa amb el bastó).

He visitat el Castell de Dublín que és on hi ha el silló on seia el rei de Gran Bretanya... Suposo que no és un lloc gaire estimat, tot i que ara és on despatxa el president de la república.

Una visita interessant és la de la Presó de Kilmainham. Aquesta antiga presó ara és un museu. Com a presó ha jugat un important paper a la història d’Irlanda perquè els dirigents de moltes revolees irlandesos hi han estat empresonats i alguns executats, alguns figuren en una placa que hi ha al patí de les execucions.

La visita més obligada per molts és la del Trinity College perquè s'hi guarda i exhibeix el Llibre de Kells. Els qui tinguis ganes d'erudició poden clicar aquí.

Els irlandesos en general tenen molta cura en la seva façana i, sense dubte, el punt central de la façana és la porta. Per això les portes del Dublín georgià criden l'atenció, solen ser de colors vius, vermell, groc, blau, etc, que donen una vivor necessària a una terra sotmesa a més dies grisos que assoleiats.

Dublín té dues catedrals dedicades a dues necessitats de l'home ben diferents. La primera és la Catedral de Sant Patrici i la segona és fàbrica de la cervesa Guinness.

La primera està dedicada a Sant Patrici, gràcies el qual no hi ha serps a Irlanda.

La segona, molt més interessant per mi perquè quan vivia a Anglaterra (1972) em vaig aficionar a la cervesa negra de la Guinness, que en diuen stout. Des d''aleshores, a la meva nevera procuro que sempre hi hagi una Guinness, no em prenc cada dia, però de tant en tan n'obro una. Cal dir que com es tracta d'una empresa que és una potència econòmica, té muntat un museu magnífic sobre la seva cervesa, que està molt ben presentat. És de remarcar que des de fa dècades, la publicitat de la Guinness ha estat emblemàtica, fins al punt, que si és important la seva publicitat, ser la companyia publicitària de la Guinness és publicitat pel propi publicistat.

A dalt de tot de la fàbrica hi ha un magnífic mirador des del que es veu la fàbrica i la ciutat, tenint a la mà el premi: un got de Guinness.

Després de passejar per un barri tan vital com Temple Bar, he acabat el dia a una pub que és com la majoria de les pub irlandeses, fantàstica, per la música i l'ambient. Concretament he estat a O'DONOGHUES. Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les angleses, a les irlandeses es barregen els joves amb els vells sense distinció de classes, ni oficis, a on és perfectament possible que un advocat peti la xerrada amb un lampista. I per descomptat, els músics o cantants no tenen perque ser joves i macus.

Aquesta entrada va precedida per una entrada amb el mateix títol en la que hi ha una mica de la música que va sonar a O'DONOGHUES, que en aqest cas és instrumental, però quan canten, moltes vegades van acompanyats del públic que s'hi entrega. En qualsevol cas, en una pub irlandesa un sempre hi està bé i se sent benvingut.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les pubs angleses.

Cares irlandeses

D’entrada he de dir que el terme “exòtic” aplicat a les persones no m’agrada gens, però això no treu que en alguns viatges he fet el possible per a retratar persones de països que per les seves característiques racials m’ha semblat escaient pel fet de conformar també el paissatge.

Una terra o una ciutat poden tenir un impressionant riu, una cascada fenomenal, una gran catedral o un carrer o plaça amb encant, però qui ha fet moltes de les coses que veiem són les persones, per tant, no és un menyspreu endur-se la imatge d’aquestes persones mitjançant la fotografia.

El que passa és que en els pobles veïns les característiques físiques de les persones no ofereix cap diferència que els faci diferents. Precisament per això he cregut escaient fotografiar els de cabell de panotxa.

De tota manera el cabell de panotxa no és una característica irlandesa perquè persones de cabell amb aquest to vermellós degut al pigment de la feomelanina es troben a l’Europa més occidental i també a Àsia.

A nivell mundial els de cabell de panotxa no arriben a l’u per cent, però els països amb un percentatge més alt de persones amb cabell de panotxa són Escòcia i Irlanda amb un 13 i 10 per cent respectivament. Amb aquesta base em sembla just doncs haver-ne retratat algunes persones. Algunes sabien que eren retratades, altres no.

FOTOS

Lijiang ( 丽江市; Lìjiāngshì), Yunnan, Xina

Música d'arpa per Gu Zheng i música tradicional naxi per Gu Yue