Galway, la Ruta del Cel, Abadia de Kylemore, Delphi i Westport

El 9 d''agost va haver una mica de tot. Fem una passejada per Galway a on veiem, entre altres coses el Castell de Lynch, la casa on va viure James Joyce i també a prop l'Església de Sant Nicolau, protestant, amb tots els escuts dels nobles de la ciutat, com sempre, admirant les façanes bonicament decorades.

Aques ciutat té l'Arc Espanyol, però que no se li troba el motiu del nom. Finalment visito la Catedral de la Mare de Déu del Cel, catòlica. A on no és estrany que ocupi un lloc important perquè a Irlanda veig que la Mare de Déu és una mena de senya d'identitat catòlica.

Vorejant el llac Corrib recorrem la Ruta del Cel (Sky Road), que deu al nom a la bellesa del paissatge. Dins d'aquest passeig arribem a l'Abadia de Kylemore, del segle XIX, que té al costat el jardí amb el mateix nom i que és un jardí exemplar, dels més bells que he vist mai.

Tot continuant la Ruta del Cel fem una parada a Delphi, que a més de tenir una magnífica vista té un petit monument amb el nom de Doolough Tragedy. Aquest petit monument -el de la foto- posat en aquest paratge es deu als fets que van passar el Març del 1847. Durant la Gran Fam d’Irlanda van morir més de dos milions i mig de persones i moltes més varen emigrar a Amèrica fugint de la fam. Com la resta de Connemara la fam va tenir efectes devastadors a la zona voltant al port de Killary. Encara ara es poden veure rastres de forats i pedres per a intentar construir inúltilment una casa. El Març del 1847, unes 600 persones amb fam, dones i nens inclosos, es varen reunir a Louisburgh cercant ajuda a l’oficial. Aquest oficial va contestar que hauria de demanar-ho al Consell de Guàrdia, que es reunia l’endemà en una casa a Delphi, deu milles més enllà. Havent atravessat la petita muntanya i passant la nit al ras, van anar a Delphi a peu. Quan va arribar a Delphi, el Consell estava dinant i no podia ser molestat. Quan finalment es varen trobar, van negar tota ajuda. Aquell dia plovia i nevava i feia un vent que tallava. En el camí de tornada a Louisburg, més de 400 perdones van ser arrossegades per l’aigua o morir a la vora del Kyllary.

Acabem el dia a Westport. Més exactament a Matt Molloy's Bar, que és la pub més important i animada de Westport. Matt Molloy és member fundador del famós grup The Chieftains.

FOTOS

DUBLIN, MON AMOUR

Els dos primers dies i el darrer matí, d'Irlanda han estat a la capital, -o sigui, dies 2, 3 i 14 d'agost- més ben dit, a la capital de la República d'Irlanda, que com sabeu és un estat relativament nou. No té ni cent anys.

El fet és que Dubín és possiblment l'única capital d'estat que sembla un capital de província perquè no té aquelles grans avingudes, ni aquells grans palaus ministerials, com a Madrid en diuen Ministerios o a Londres Whitehall. Les embaixades segur que hi són, però no n'he vist cap. Aquests aspectes negatius de Dublín, tenen cap importància? Jo crec que cap.

No sé si tornaré o no a Dublín, però confesso que m'agradaria tornar-hi perquè m'ha agradat molt. Si ens posem davant el mapa d'Europa i tracem una línia imaginària des de Dublín fins el continent, veurem que està a la mateixa alçada que Bremen, que no conec, però em permeto dubtar que la gent es tiri al carrer com es tira a Dublín.

Dublín té una vitalitat que no té res a envejar a cap ciutat mediterrània malgrat que plou moltíssim i pots sortir fent un sol espeterrant i al cap de pocs minuts t'has t'obrir el paraigua.

Històricament Belfast és la ciutat d'Irlanda amb més potència, té un parlament i un ajuntament desproporcionadament grans pel país i per la ciutat. Entenent per país tota la illa, encara que des que hi ha l'Estat Lliure d'Irlanda, ara és el parlament només per Irlanda del Nord. El fet és que Belfast era la nineta dels ulls de l'Imperi o, com diuen ells, del Rule of Britannia. Belfast no solament s'ha esllanguit econòmicament, sinó que Dublín ha pujat com un souflé.

La primera visita que he fet ha estat per la figura de la Molly Malone, que és tot un personatge de la broma i el misteri. Fruit d'una cançó, diuen que era peixatera i meuca, el seu esperit passeja per Dublín i, per tant, la cançó ha esdevingut una mena d'himne apòcrif de la ciutat. No deixeu de clicar la cançó.

Un passeig per St. Stephen’s Green Park no ve mai malament perquè està a prop de l'hotel i és prou gran. I fa de bon veure com els dublinesos, a l'hora punta, el travessen no precisamnet xino-xano, però és un lloc per a passar una bella estona, turista o no, sigui per consultar la guia de Dublín o per llegir el diari.

En un petit parc proper, el Merrion Square Park, hi ha un grup escultòric dedicat a Oscar Wilde que té la seva gràcia i en un dels pilars hi ha dites seves, com: Whenever people agree with me I always feel I must be wrong - We are all in the gutter, but some of us are looking at the stars.

Tot passejant pel cèntric carrer O'Donnell he visitat el palau de comunicacions que té un toc Art Deco i després he arribat davant del James Joyce que hi ha davant del Cafe Kylemore, un dels punts de la ruta del Bloomsday, aquesta estàtua és anomenada pels irlandesos com Prick with the Stick (la pixa amb el bastó).

He visitat el Castell de Dublín que és on hi ha el silló on seia el rei de Gran Bretanya... Suposo que no és un lloc gaire estimat, tot i que ara és on despatxa el president de la república.

Una visita interessant és la de la Presó de Kilmainham. Aquesta antiga presó ara és un museu. Com a presó ha jugat un important paper a la història d’Irlanda perquè els dirigents de moltes revolees irlandesos hi han estat empresonats i alguns executats, alguns figuren en una placa que hi ha al patí de les execucions.

La visita més obligada per molts és la del Trinity College perquè s'hi guarda i exhibeix el Llibre de Kells. Els qui tinguis ganes d'erudició poden clicar aquí.

Els irlandesos en general tenen molta cura en la seva façana i, sense dubte, el punt central de la façana és la porta. Per això les portes del Dublín georgià criden l'atenció, solen ser de colors vius, vermell, groc, blau, etc, que donen una vivor necessària a una terra sotmesa a més dies grisos que assoleiats.

Dublín té dues catedrals dedicades a dues necessitats de l'home ben diferents. La primera és la Catedral de Sant Patrici i la segona és fàbrica de la cervesa Guinness.

La primera està dedicada a Sant Patrici, gràcies el qual no hi ha serps a Irlanda.

La segona, molt més interessant per mi perquè quan vivia a Anglaterra (1972) em vaig aficionar a la cervesa negra de la Guinness, que en diuen stout. Des d''aleshores, a la meva nevera procuro que sempre hi hagi una Guinness, no em prenc cada dia, però de tant en tan n'obro una. Cal dir que com es tracta d'una empresa que és una potència econòmica, té muntat un museu magnífic sobre la seva cervesa, que està molt ben presentat. És de remarcar que des de fa dècades, la publicitat de la Guinness ha estat emblemàtica, fins al punt, que si és important la seva publicitat, ser la companyia publicitària de la Guinness és publicitat pel propi publicistat.

A dalt de tot de la fàbrica hi ha un magnífic mirador des del que es veu la fàbrica i la ciutat, tenint a la mà el premi: un got de Guinness.

Després de passejar per un barri tan vital com Temple Bar, he acabat el dia a una pub que és com la majoria de les pub irlandeses, fantàstica, per la música i l'ambient. Concretament he estat a O'DONOGHUES. Les pubs irlandeses no tenen res a veure amb les angleses, a les irlandeses es barregen els joves amb els vells sense distinció de classes, ni oficis, a on és perfectament possible que un advocat peti la xerrada amb un lampista. I per descomptat, els músics o cantants no tenen perque ser joves i macus.

Aquesta entrada va precedida per una entrada amb el mateix títol en la que hi ha una mica de la música que va sonar a O'DONOGHUES, que en aqest cas és instrumental, però quan canten, moltes vegades van acompanyats del públic que s'hi entrega. En qualsevol cas, en una pub irlandesa un sempre hi està bé i se sent benvingut.

FOTOS