Como, Llombardia, Itàlia

Lucio Dalla canta les seves creacions que són: "Spengo il telefono... e ti cancello" i "I.N.R.I. (con Marco Alemanno)"

A POCKET HISTORY OF IRELAND

Fa uns quinze anys que a l'estiu la meva filla anava a Irlanda i li vaig demanar que em portés un llibre petit de la història d'Irlanda. Em va portar aquest de Breandán, editat per The O'Brien Press, Dublín, 1989. 109 pàgines.

Ma filla la va encertar perquè era just el que aleshores volia i vaig llegir. Arran, però del viatge a Irlanda el mes passat l'he tornat a llegir i m'ha plagut doblement perquè encara que el turisme avui estigui tan criticat, com va fer Lluís Foix a La Vanguardia del 14 d'agost, el cas és que jo no sóc ni millor ni pitjor viatger que Josep Pla, la diferència està en què ell era un home de posibles i a més, això sí que és un mèrit, escrivia moltíssim més bé que jo; tanmateix, en les meves limitacions no treu que mirant i escoltant, alguna cosa en trec.

I no és cap casualitat que moltes de les coses que he llegit en aquest llibre se m'han fet més reals i clares, és a dir, aquest llibre ara és menys abstracte que quan el vaig llegir el 1993.

Són moltes les coses que, gràcies a la meva ignorància, m'han cridat força l'atenció. Evidentment la que més de totes, car és la dominant en el llibre, és el tractament de colònia que ha rebut Irlanda de l'Imperi britànic, que queda simbolitzada en quan la Reina Victòria va ser a Irlanda i es va sentir ofesa perquè no se li va deixar posar la seva signatura en el Llibre de Kells. Val a dir que els monjos irlandesos eren els més experts d'Europa en l'art o tècnica d'il.luminar llibres.

Ara que vivim en una època en què es confonen les coses i no sabem ben bé què és pitjor, si una guerra o terrorisme seguit per una banda o un atac bèlic o un atac terrorista. I quin va ser el primer acte terrorista o l'últim de guerra declarada i com es diu tot el que hi ha pel mig. Doncs avui que uns miren amb enveja i altre amb menyspreu el que es fa a Irlanda, no està de més assenyalar que la primera vaga de fam no la va fer Mahatma Gandhi, sinó Terence MacSwiney el 1920, de la que va morir.

Un llibre petit, però com es diu ara, un compacte en el que ens diu l'essencial, des de l'arribada dels primers pobladors per Larne fa uns 8000 anys fins a Margareth Thatcher i el no resolt problema de la llengua, entre altres.

Com a català és inevitable tenir especial esment amb el tema de la llengua, una llengua que va tenir la gran caiguda a causa de la Gran Fam (1845-9), però també val a dir que pel fundador del nacionalisme irlandès, Daniel O'Connell, la llengua no era el problema i tot i que dominava l'irlandès era un ferm defensor de l'ús de l'anglès. O sigui, un Prat de la Riba en castellà...

EL EXTRAÑO

Aquesta entrada es pot dir que és la continuació de la del dia 5 perquè tal com deia vaig anar al cine a veure una pel.lícula i em vaig trobar amb una altra. No puc pas dir que he voltat la seca i la meca, però al final, al cine Verdi, he vist EL EXTRAÑO, títol original L'ÉQUIPIER. Director/Guinista: Philippe Loiret. Intérprets: Sandrine Bonnaire, Philippe Torreton. Grégori Derangère. Émilie Dequenne, Anne Consigny. Martine Sarcey. França. 2005.

La trama té lloc en un poblet perdut de la mà de Déu, més exactament a l'illa de Quessant, a la costa bretona, aon ha arribat una jove per fer-se càrrec de la casa, des de la qual es veu el far en el que son pare -ja mort- hi havia treballat, per la qual cosa vol des-fer-se'n. De tota manera, el punt essencial és el que va passar abans, quan son pare vivia i els fars no estaven automatitzats.

La feina al far era duríssima, però era feina i tot nouvingut era un estrany, no era bretó. I un estrany es va trobar en tota mena d'incomprensions i hostilitats. Tots aquests elements tan humans són els que conformen la trama que és hàbilment duta pel director en la creació d'uns personatges i uns fets força versemblants, en els que qualsevol de nosaltres s'hi pot identificar. En un moment de ràbia sé quin personatge és el meu i en un moment de comprensió també tinc el meu.

I no cal dir que un dels aspectes que té un encant afegit aquesta pel.lícula: el far. Tot i que els fars tenen una màgia que no tenen les xemeneies, jo tinc una petita col.lecció de fars i xemeneies.

Precisament per això la literatura ha tirat mà dels fars, que és el que ens diu la Júlia al comentar aquesta pel.lícula, que és el que em va animar a veure-la. I, com ella, també suggereixo clicar Els fars de Catalunya.

Ah! I si hi sou a temps, veieu la pel.lícula, que compte amb una magnífic treball interpretatiu.

A PORTRAIT OF BRITAIN BETWEEN THE EXHIBITIONS 1851-1951

de Donald Lindsay i E.S. Washington, editat per Oxford University Press, Oxford 1963, 321 pàgines.

En un dels llocs que vaig treballar a Anglaterra, a Eastbourne, durant un estiu vaig tenir de company de feina un xicot anglès, un bon xaval i ben educat. El cas és que un matí, només entrar m'allarga aquest llibre i em diu It's yours (és teu). Després em donà l'explicació. Feia uns dies que jo li havia comentat que tenia interès per a saber coses del perìode victorià.

Em va sobtar i plaure la manera seca de donar-me'l, però despullada de la teatralitat o auto-bombo que fem quan aquí regalem una cosa. Ell es va limitar a dir que era meu. En el seu moment vaig llegir-lo, però fa uns dies l'he tornat a llegir.

Ara l'he trobat més interessant que aleshores. Tenint en compte que és un llibre de text, per a nois i noies d'uns quinze anys, m'ha semblat molt progressista. I hem de tenir en compte que la primera edició era del 1952, quan el més semblant aquí era la Formación del Espíritu Nacional perquè aquest llibre és més que un llibre d'història de la manera convencional, que també, sinó de com vivien els anglesos.

Ens parla de la Revolució Industrial, de com vivien els pagesos, de l'aparició de la classe obrera, del que van dir Marx i Engels al respecte, de com anaven caient els privilegis de l'aristocràcia i com pujava la classe mitja, els reptes que va afrontar també l'Església d'Anglaterra.

En aquest sentit quan pel 1841 un sector de l'església es va acostar a Roma, els Tractarians, va ser titllats de Romish, mot curiós. Per altra banda, els primer parlamentaris en defensa la classe obrera eren gent d'església.

Un dels aspectes que més èmfasi posa el llibre, en molts capítols, és l'aparició de la dona a l'escena social. Un exemple és el cas de Florence Nightingale que al llgir a The Times dels horrors que passaven els anglesos a la guerra de Crimea, ella va abandonar el luxe victorià i se n'hi va anar a fer d'infermera.

Per descomptat que fa un detall força exhaustiu de la Gran Guerra i del conflicte dels Balcans.

No cal dir que a partir de certa data apareix la figura de Winston Churchill, admirat per uns i odiat per altres. Com totes les figures que han fet història.

En aquest cas no puc dir que el recomano perquè goso a dir que és l'únic exemplar a Barcelona, però en qualsevol cas, interessant pel contingut i més pensant a qui estava adreçat i quan.

Accidents de trànsit, cotxes ràpids i Ole Thorson

Tot sovint sento de persones assenyades que és una contradicció lamentar els accidents de trànsit i, per altra banda, permetre la fabricació de cotxes ràpids. Evidentment és un argument que té la seva lògica, però per a organitzar la vida de les persones en el món que vivim no serveix de gaire la lògica perquè hi ha moltes coses implicades que cal tenir en compte.

A més a més passa una cosa molt interessant que no és nova. En un article a El País fa molts anys vaig llegir de Josep Ferrater i Mora com criticava a les persones que tienen soluciones tajantes para todo. I efectivament no tot té un solució clara.

Comencem pel principi. L'Estat espanyol no pot determinar la velocitat màxima dels cotxes que surten de les fàbriques espanyoles perquè una mesura d'aquestes característiques crearia greus problemes a Brusel.les i faria que els cotxes fets a Espanya no es venguessin. I Brusel.les tampoc ho pot legislar perquè vindrien els cotxes d'EUA i Àsia.

De tota manera la cosa no passa per aquí. El problema de fons és de mentalitat. A la mentalitat espanyola, per raons que no són ara al cas, no li causa un problema moral l'incumpliment de la llei i la desobediència és quasi admirada, cosa que és impensable a molts països. Aquí, una persona que fa un engany a l'Administració no s'avergoneyix i més aviat en presumeix.

Quan vivia a Anglaterra, un diumenge pel matí, poca gent i pocs cotxes, llegia el diari tot caminant a poc a poc; a l'arribar a la vorera per travessar, em vaig aturar per seguir la lectura. Al cap de poc vaig sentir una claxonada que no vaig fer cas. A la tercera claxonada vaig aixecar el cap i vaig adonar-me de la cua de cotxes, potser cinc, que s'havia fet esperant que jo travessés el carrer. Vaig fer-ho corrent. Aquí és un risc fiar-se d'un pas cebra.

Per altra banda, qui ha voltat pels EUA ha pogut veure, en aquelles carreteres prou amples i rectes per uns quants quilòmetres, que els cotxes van a una velocitat que aquí seria ridícula. Suposo que ningú dubte de les possibilitats dels cotxes americans per anar a més de 150 Km/h.

És per això que em permeto reivindicar la tasca que fa Ole Thorson, una persona que per unes raons molt peculiars li segueixo la pista des de fa quaranta anys. Ole Thorson és l'expert que hi ha a Catalunya i a Espanya en temes de trànsit. Va venir a Barcelona fa més de quaranta anys i sempre amb aquesta preocupació, com es pot comprovar si es clica aquí i no deixe de ser exempificador que quan va anar a un poble del Maresme a fer una conferència per a racionalitzar el trànsit del poble la gent del poble quasi el va lapidar, per això és evident que l'afer no és com s'han de fer els cotxes, sinó que siguem civilitzats, que és el que demana Ole Thorson.

La millor manera de no afrontar el problema és dissimular-lo i nosaltres els catalans no podem ser titllats de país incívic, nosaltres no som espanyols, diuen alguns, però el comportament cívic dels catalans és igual que els de la resta d'Espanya.

Un exemple més de que és demagògic fer exigències a la indústria de l'automòbil és el que passa dins de la Ciutat de Barcelona. Cal veure el reportatge que va aparéixer a La Vanguardia d'ahir, en el que en alguns carrers de la ciutat l'Ajuntament ha determinat -amb l'aplaudiment d'Ole Thorson- que la velocitat màxima no ha de superar els 30 Km/h, per tant, és evident que fins i tot que reduint la velocitat màxima dels cotxes, només es reduiria una part dels accidents perquè anar a 50 Km./h pel carrer Vila i Vilà, Poble Sec, és arriscat.

¿És casual que Ole Thorson no hagi dit res, que jo sàpiga, sobre amb quina velocitat màxima han de fer-se els cotxes?

Una pel.lícula meravellosa

Fa uns dies, en el blog de la Júlia, vaig llegir que deixava bé una pel.lícula francesa, que encara que no sé francès, m'atrau el cinema francès i, com per altra banda, la meva dona sap francès doncs era segur que la veuria i per això vaig posar el corresponent comentari en el blog de la Júlia.

Decidit a veure-la vam anar a peu, al mateix cine on l'havia vista la Júlia, el Renoir Floridablanca. Resulta, però, que havien canviat la programació i la pel.lícula havia passat a sessió golfa i ja ens tens haver de decidir a corre-cuita una altra pel.lícula. Vam entrar a veure BARRIO CUBA, producció Santi Camuñas, Jorge Gómez, Camilo Vives, guionista Sergio Benvenuto, Elia Solás, Humberto Solás, intérprets Adela Legra, Luisa Maria Jimenez, Jorge Perugorría, Isabel Santos, Mario Limonta, musica Esteban Puebla, director Humberto Solás, fotografa Carlos Rafael Solís, Any 2005, Cuba-Espanya

Segurament aquesta pel.lícula passarà sense pena ni glòria per les mans de la crítica perquè potser no aporta res de nou al cinema. És una drama en el que no hi ha dolents, cada personatge té un dolor, un dolor fons.

I és que la pel.lícula està poblada de persones que cerquen la felicitat en L'Havana que s'està fent a miques. Aquestes persones es revolten contra allò que les ha fet caure: la circumstància, Cuba. El poeta ens va dir que l'home no suporta la realitat, però a vegades és que la realitat no el deixe ni suportar-se ell mateix perquè la realitat ha esdevingut una mena de contrari. Això és el que passa a Cuba, això és el que passa arreu quan no es té confiança, ni esperança, ni futur, ni res que ajudi a viure, sobreviure i gràcies.

Per això la mare diu que farà una remenat d'ou perquè no té un ou per a cadascú, el no es pot fer és indignar-se quan els fills són davant, ni cal preguntar gaire quan un d'ells ha portat a casa carn per tothom.

Enaquesta pel.lícula les vides dels homes, les dones, els joves i els vells es creuen entre ells i creen un mostrari de sentiments i emocions d'una manera colpidora, honesta i a on no hi ha cap dolent, tots comparteixen una mateixa cosa: dolor. No és una pel.lícula de guanyadors i perdedors, tots són perdedors.

Un cerca l'amor que no troba; una altra vol superar la mort d'una persona estimada, l'altra vol tenir fills, l'altra deixar Cuba i la seva gent, relacionar-se amb el pare que no t'accepte com ets.

Un dels personatges més commovedors malgrat ser una actuació curta és el de la jinetera, que passa de la rialla còmplice a la llàgrima més humana i tendre que un es pot imaginar, un canvi de registre magistral.

Tot això en uns escenaris que mostren la part més grisa de L'Havana, on no es veu cap imatge de postal, sinó les d'aquesta ciutat-que-fou i ara és un grup de cases desconjuntades.

Monasterboice

El 14 d'agost va ser el darrer dia a l'illa Maragda i, per tant, el de la darrera visita perque a la tarda agafava l'avió a Dublín.

O sigui que torno ser a l'Estat Lliure d'Irlanda. A Irlanda prou molt, per això és tant verda, però els qui estem en un lloc per una sola vegada ens empipa que plogui, tot i que els núvols s'han comportat força bé durant tot el viatge, la manifestació dels Apprentice Boys a Londonderry i ara la de Monasterboice han estat sota l'aigua.

Cada país té les seves joies, doncs unes de les joies més significatives d'Irlanda està a Monasterboice. Durant en el viatge m'he adonat de la importància i càrrega identitària tenen a Irlanda tant la Torre Rodona com la Creu Celta. A Glendaralough hi ha la torre rodona més important de l'illa doncs aquí hi ha la tercera, però si a Glendaralough vaig descobrir la creu celta aquí, a Monasterboice hi ha la més important, tot i que hi ha una altre de respectable i una altra més normal.

Les ruines històriques de Monasterboice són d'un antic assentament cristià al comtat de Louth, que va ser fundat el s.V per Sant Buite.

Malauradament l'iagua que cau del cel no em va deixar fer unes decents, per la qual cosa, encara que hi poso una foto aquí, poso també un enllaç per a què qui tingui interès, pugui fer una visita clicant aquí.

Cal dir que en el cristianisme irlandès primitiu el monastir feia la funció que en el continent i a la Gran Bretanya feia la diòcesi.

Encara que sigui un aspecte que no té res a veure amb Monasterboice, cal dir que la immensa majoria dels nascuts a Irlanda són batejats i que en aquest moment els noms preferits pels irlandesos pels seus fills són Sarah i Sean. Llegit en un diari irlandès.

Amb aquesta entrada al blog acaba el que en podríem dir la ressenya del viatge. Molt possiblement de tant en tant sortirà alguna cosa relacionada amb Irlanda, l'Illa Maragda, l'illa dividida amb una part lliure i una altra formant part d'un imperi més que d'un estat.

FOTOS

Belfast

La visita a Belfast ha estat especialment interessant perquè és la ciutat que reflecteix millor la contradicció i conflicte de l'illa d'Irlanda respecte al Regne Unit.

Dublín és la capital d'Irlanda, entenent Irlanda tota l'illa; tanmateix Dublín no té l'aparença de ser la capital d'un estat, és un poble gran, potser aquest factor juga a favor seu que la fa amable.

Per altra banda, Belfast, per ser la ciutat protestant, era la nineta del ulls dels anglesos, de tal manera que amb una població de 280000 habitants (580000 amb l'àrea metropolitana inclosa) té un ajuntament que ja voldria més d'una capital d'estat i que el seu parlament sembla un palau reial. I això es reflecteix en altres construccions, com podria ser la duana.

Un altre punt que crida l'atenció és veure la drassana on es va fer el Titanic i ara queda la grua com una icona del que ha estat una de les ciutat més importants en la construcció de vaixells.

Un dels llocs que més m'ha agradat és la pub Crown Liquor Saloon, una meravella. Com és molt antiga, està voltada d'històries que no tenen res a envejar del que es deia del Liceu de Mariona Rebull.

Com he visitat Irlanda formant part d'un grup d'una agència de viatges, que es distingeix per fer tots els documents i catàlegs en català, una dama del grup duia una senyera que ha fet possible la foto de dalt de tot.

De tota manera a la tarda, mentre els altres han anat a fer compres, la meva dona i jo hem anat al barri catòlic a fer fotos dels graffiti polítics, que n'hi ha molts i es poden veure a FOTOS, encara que jo poso aquí només el relacionat amb Catalunya.

FOTOS

Londonderry o Derry i la Calçada de Causeway

La Wikipedia catalana, és a dir, la Viquipèdia diu el següent a l'entrada de Derry:

Oficialment el nom de la ciutat és Londonderry d'acord amb el reial decret de la ciutat, i així mateix surt inscrit en diversos mapes. Aquest nom substituí el de Derry l'any 1613 arran de la colonització de l'Ulster per tal de reflectir el canvi de la ciutat efectuada pels gremis londinencs. Tot i així, actualment gran part dels habitants fan referència a la ciutat amb el nom de Derry.
La disputa pel nom ha esdevingut un peça més dins del conflicte entre irlandesos i britànics. Mentre que el nom de Derry és usat preferentment per irlandesos (catòlics-republicans), el bàndol dels britànics (protestants-unionistes) prefereix utilitzar el terme oficial de Londonderry. Més enllà dels habitants, la majoria de catòlics i alguns protestants utilitzen el nom de Derry. A la República d'Irlanda, tant la ciutat com el comtat són encara anomenats com a Derry.
D'altra banda, en irlandès se l'anomena com a Doire o Doire Cholm Chille segons la terminologia triada anteriorment.
Popularment, també se l'anomena com a la ciutat intacte (Maiden city) degut a que llurs muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

I si busques Londonderry apareix Derry. Encara que els independentistes (catòlics) irlandesos tenen totes les meves simpaties, una enciclopèdia que vol ser de referència està obligada a acceptar el nom oficial, sobretot si té prop de 400 anys de vigència. Si un dia les províncies d'Irlanda del nord -ara en minúscules- deixen de ser colònia britànica i passen a formar part de la República d'Irlanda, aleshores, i només aleshores, direm Derry amb molt de goig.

I si passeges per Derry has d'anar en compte a on dius un nom o l'altre. El que és evident, d'acord amb la Viquipèdia, que la realitat en aquesta ciutat és dura.

Si el dia 11 d'agost em va servir per veure la manifestació d'Apprenteice Boys, que en molts casos acaba en borratxera, el dia 12 el vaig dedicar a fer de turista pur, més ben dit, turista català, com ja es veu per la segona foto.

La duresa de la ciutat queda palès amb el que hi ha al darrera de la primera foto. Quan els britànics van fer de les seves, és a dir, matar innocents, l'IRA va dir que no entrés cap servei de l'Estat britànic, ni policia, ni exèrcit i ni el carro de la brossa. Aquesta amenaça va queda manifestada amb aquest gran mural.

Es pot dir que aquest fet va ser el principi del final, per tant, no és clar des de quina banda es feia terrorisme.

Graffiti com els dos de les dues primeres fotos n'he fotografiat uns quants i que, per tant, recomano vívament que es vagi al final si cliqueu FOTOS.

He vist les famoses muralles i per arreu he vist murs amb la part de dalt filferrada, càmeres de vigilància i una gran torre de control.

Als nostres diaris tots llegim que s'han fet acords de pau i, per descomptat, molt millor que sigui així, però la sensació els que els odis segueixen vius i caldrà molt de temps per calmar no solament les armes, sinó el nervi que prem el gatell.

No hi ha dubte que després d'aquesta atmosfera enrarida ha estat un plaer fer una mica de natura, això ha estat per La Calçada de Causeway, per la qual cosa he anat a Bushmills que amb aquest nom és el poble on es fa el millor whiskey del món, no he he entrat. El que sí valia la pena és La Calçada de Causeway (tercera foto), que són les excepcionals formacions basàltiques estructurades en més de 38000 columnes hexagonals. Considerades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des del 1986. Com el nom en anglès és Giants de Causeway (Gegants de Causeway) perquè hi ha una llegenda al voltant. Quin tingui curiositat que cliqui aquí.

Finalment he fet un passeig agradable per Glenariff Forest Park, que no cal dir gaire per a entendre que aquests llocs sempre resulten agraïts pel cos.

FOTOS

The Ulster American Folk Park i Londonderry

La primera visita del dia 11 d'Agost ha estat a donar un cop d'ull des de fora del Castell de Coole, en realitat no és per nosaltres un castell, sinó una gran mansió, feta amb pedra importada i d'unes dimensions faraòniques. És un bon exemple de què l'aristocràcia d'aleshores no tenia cap complex; mentre bona part del poble passava fam aquest individu es va fer una caseta d'estiu que sembla (si mireu les fotos es veu que no exagero) un palau reial. Es tracta doncs d'una mansió neoclàssica del s.XVIII, que va ser construïda entre el 1789 i el 1798 com a residència d’estiu de Armar Lowry-Corry, primer comte de Belmore. Lord Belmore va ser membre del parlament del Comtat de Tyrone en el primer parlament irlandès de Dublín i un dels hereus més rics d’Irlanda per la fortuna feta pels seus avanpassats en el comerç.

Després vaig anar a Omagh a visitar The Ulster American Folk Park, que podríem traduir pel Parc del Poble d’Amèrica i de l’Ulster. Es tracta d’un museu que explica la història de l’emigració de l’Ulster a Amèrica durant el segles XVIII i XIX tot donant als visitants l’experiència de la història viscuda en un ambient d’exteriors. El personal del museu va vestit de la manera tradicional i fa les tasques de cada dia d’una manera autèntica tant pel que fa a les construccions del Vell com del Nou Món.

Veritablement és una visita interessantíssima que cal agrair a un nordamericà d'orígen irlandès que amb la fortuna que va fer a les Amèriques va voler ser fidel als seus orígens i es va portar dels EUA cases i igual que també va fer-ne portar d'altres de la zona per a tenir-les totes i fer una ciutat en la que una part és la Irlanda que va deixar i l'altra l'Amèrica que va trobar, com també hi ha ambientat un vaixell com els que duia els irlandesos a l'altra costa de l'Atlàntic, per descomptat que tot això ho va muntar en el seu poble irlandès.

Com és normal ara ens sentim concernits pels africans que fan uns pocs quilòmetres per a arribar a Andalusia o Canàries, però la diferència amb aquells irlandesos és que encara era molt pitjor en el segle XIX perquè una bona part ja estava malalta o feble per la fam en el moment d'embarcar, la navegació durava mesos i l'embarcació era també feble i l'embarcament i recepció a Amèrica també, com ara, a mans de traficants, que ara en diuen màfies.

Explicar com anava el tema de la immigració a Amèrica és llarg i esgarrifa, però com a petita dada direm que eren duts normalment al Canadà, que encara era part de l'Imperi Britànic, i naturalment els irlandesos que podien fugien perquè per ells era més del mateix, però passar a EUA no ho tenien fàcil. Una història tràgica.

Amb tot això arribo a Londonderry o Derry. Londonderry és el nom oficial i és com l'anomenen els que tenen sentimen britànic o unionista i Derry pels que tenen sentiment irlandès, això vol dir que parlant cal mirar bé a on emprar un nom o l'altre. Popularment, també se l'anomena com la Ciutat Intacte (Maiden city) degut a que les seves muralles en cap moment foren penetrades durant el setge de Derry (1688-1689).

El cas és que a l'arribada, dissate 11 d'agost, era el dia de la manifestació dels unionistes que en diuen APPRENTICE BOYS’ PARADE

Escriure sobre el que hi ha al darrera d'Apprenice Boys no és per mi ara el millor moment perquè el tema és delicat per ser altament sensible i jo he quedat sorprès de la meva ignorància.

El que és una realitat, encara que sigui parcial, és que acabada la manifestació es vien pel carrer borratxos i moltes deixalles al terra d'un lunch fet al carrer (tercera foto); que un manifestant va voler que el fotografiés amb la meva dona, cosa que jo vaig compensar fotografiant-me amb una simpàtica policia; que si abans la policia disparava contra els catòlics ara els protegeix com es pot veure amb les tanques (segona foto).

Pel que fa a la projecció internacional del conflicte se sap que els catòlics, pel fet de ser les víctimes, abans queien simpàtics i ara els protestants, sense ser víctimes de res, se senten víctimes i intenten fer-se simpàtics, per això jo no vaig tenir problemes de fer fotos a la seva marxa, cosa que no hauria estat possible no fa gaire temps.

Per donar la paraula els qui es van manifestar crec que la forma més justa és que es visita la seva pàgina web oficial, de la que jo m'he permès traduir el primer article dels seus objectius, que diu: L’Associació dels Apprentice Boys de Derry és una organització històrica els membres de la qual es comprometen a mantenir l’esperit de llibertat demostrat pels Apprentice Boys el 1688 contra l’opressió. Els Apprentice Boys perpetuen l’esperit de llibertat, inherent a la fe protestant reformada, commemorant en fe les Celebracions de Derry a la Ciutat Intacte I altres poblacions, conservant viva la memòria dels 13 Valents i els heroics sacrificis dels qui eren dins de les muralles. L’Associació vol posar un perfil alt davant d’un públic més enllà de la Ciutat, mitjançant desfilades, demostracions, lectures i qualsevol altre mitjà de comunicació.

Queda evident que en els temps que vivim tenen ganes de caure simpàtics. Si el temps m'ho permet més endavant intentaré explicar el perquè de tot plegat.