EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

diumenge, de juliol 09, 2023

L'ESCANYA-POBRES par Narcís Oller, Estudi intreroductori d'Alan Yates, Editorial El Garbell Edicions 62, Barcelona, 1981. (Pàgs. 107)


 

D'entrada convé apuntar que Narcís Oller és un clàssic de les lletres catalanes i que amb aquesta obra va guanyar en prosa als Jocs Florals de Barcelona d 1884.

L'obra és important perquè hi apareix el gran canvi que va haber a Europa amb la transició de l'antic règim (economia agrària) al capitalista (indústria). 

Al darrer capítol hi llegim: "Avui mesos després, Pratbell despertava de debò. No tots els viatgers havien passat, indiferents, via amunt i via avall. Alguns s'havien fixat amb les condicions naturals d'aquell territori, i, com abans l'Urgell hi abocà carrotades de blat, la industriosa Barcelona hi esmerçava diners ara. Es parlava ja de bonics xalets que projectaven fer-s'hi alguns barcelonins per passar-hi l'estiu; els antics molins, ja mig esfondrats i amb llur rodes corcades, quedaven aclaparats de la colossal farinera que prop d'ells d'estava bastint..."

El nom del poble, Pratbell, és ficció, però podria dir-se que l'activitat del Doctor Robert que el 1899 va esdevenir alcalde de Barcelona va ser un gran activistat i per això molts pobles de Catalunya hi tenen un monument  i en el cas de Camprodon el nom del doctor Robert hi és arreu. Narcís Ollé va ser clarivident en veure un canvi i el doctor Robert en fer-lo.



dimecres, de febrer 22, 2023

Les dues guerres mundials i el període d'entreguerres (1914-1945), de Josep Pich Mitjana (Col.lecció Perspectives)


 

Aquest llibre presentat en format d'espiral és indubtablement un gran llibre de prop de duescentes pàgines de lletra petita en unes pàgines que fa 30x22 cm. Aquest llibre el vaig adquirir per internet quan feia els estudis per a graduar-me (2014) en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Aleshores no el vaig llegir i l'he llegit ara perquè llegeixo només allò que entre en el camp de les Humanitats.

A primera vista pot semblar que Pic no és el veritable autor perquè és una obra plena de citacions, però mirat d'una manera més objectiva és evident que és una gran obra de història perquè si mirem el que han fet els historiadors famosos sobre el segle XX ens adonarem que han aprofundit en un tema concret. Posem per cas que hi ha historiadors que han aprofundit amb Stalin o Hitler, altres amb l'assalt de l'exèrcit a la redacció del Cu-cut.

Per descomptat que és un llibre molt recomanable a qui estigui interessat a tenir una visió àmplia del segle XX.

En tractar-se d'una edició digital, aquest llibre s'anirà ampliant a:                     

                       www.upf.edu/materials/fhuma/ebook

dilluns, de juliol 11, 2022

No ha proceder, Claudio Magris.


 

Després del llegir l'obra que ens ocupa hi ve la NOTA signada per l'autor, al marge del narrador, que ens diu: "La invención, la ficción, se alimenta inevitablemente, a veces más a veces menos, de esa verdad que Mark Twain definía más extraña, más fantástica que cualquier ficción". 

No fa gaire vaig llegir un llibre de història tan ben escrit que, de fet, és literatura, car es llegeix com una novel.la. Aquest és just al contrari, és una fabulosa novel.la que ens explica els expectes més dolorosos de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, concretament a Risiera (Trieste) a on hi va haver l'únic camp de concentració nazi de Itàlia.

A la pàgina 100 llegim: "Ella escupió cuando se enteró de que un verdugo sádico y obtuso, un imbécil burócrata del asesinato, es una persona como se debe, bien aceptada por personas respetables que no harían daño a una mosca; digamos, por prudencia, que nunca han hecho daño a una mosca; porque hay que ver qué habrían hecho si se hubieran encontrado en una situación en la que es normal echar insecticidas y no sólo contra las moscas."

El narrador diu haver llegit en una vitrina: "Mata más la pluma que la espada."

Encara que el llibre se centri amb Risiera també hi ha erudició sobre diferents formes de intolerància: "Esclavitud en Egipto y cautiverio en Babilonia, destrucción del templo y huida en todas direcciones, progromos en en Galitzia y linchamientos en Alabama, trata y Shoah. Mi padre vino hasta aquí para evitar que mataran a mi madre, arde, niño, arde; homicidios rituales y violaciones de mujeres blancas, la antigua serpiente es una mentirosa, pero es el testigo de cargo más acreditado para el enjuiciamiento y todos la creen, los judíos matan niños en Pascua y los negros violan a las mujeres blancas, sin embargo, todos hemos subido la escalera de Jacob."

Sobre els vaixells que portaven negres d'Àfrica a Amèrica ens diu que els mariners "por capricho, bajan a la bodega a violar a las jóvenes y no jóvcenes negras, en la oscuridad no hay mucha diferencia entre negro y negro, sin quitrarles siquiera las cadenass".

"La buena burguesía es mojigata pero también es benévola y tolerante, hace la vista gorda con la obscenidad pero hay si sale a la luz quien ha sido el espía que ha mandado a un judío a Auschwitz, o sólo el silencio.

Com ja he apuntat és un llibre de bon llegir i, alhora, molt erudit. L'autor domina l'afer jueu i el dels negres, de manera que ens recorda que hi ha jueus negres, com els fills de Cam. Tot i amb això, hem d'apuntar que el tema dels jueus és controvertit. No obstant és un bon llibre que recomano.



divendres, de novembre 23, 2018

MOMENTOS ESTELARES DE LA HUMANIDAD. Catorce miniaturas históricas. Autor: Stefan Zweig



Acabo de llegir aquest llibre i cl dir que és pura casualitat que l'anteior entrada del blog faci referència a un musical basat en una novel.la de Stefan Zweig, un dels grans autors del segle XX i dels de més ampli espectre, va escriure novel.les, teatre i les seves biografies són obres mestres, n'he llegit Fouché. Retrat d'un home polític i Maria-Antonieta, val a dir que aquesta darrera va ser emprada per Sofia Coppola per fer la pel.lícula Maria Antonieta.

El llibre que presento és força original perquè es pot considerar biogràfic perquè desfilen catorze personatges de la història de forma cronològica, però són talls a la vida dels personatges, evidentment són talls de moments transcendentals, per exemple, comença amb Ciceró, Núñez de Balboa que va descobrir el Pacífic,  Händel, un general de Napoleó, Goethe, el que va trobar un gran mina d'or, Dostoievski, etc.

Diguem que és un llibre que agradarà a tota persona interessada amb la història o la cultura en general i que compte amb el mestratge de Stefan Sweig, un home d'una gran humanitat, un humanista pur, d'una gran decència humana i amb una gran capacitat de síntesi, de manera que sempre apunta per allò essencial, tant si és per elogiar o tot el contrari.

divendres, de desembre 08, 2017

Reina Juana, d'Ernesto Caballero



Títol: Reina Juana

Autor: Ernesto Caballero
Director: Gerardo Vera

Intérpret: Concha Velasco

Teatre Borràs


Presentació


Concha Velasco se convierte en Juana de Castilla, más conocida como "Juana la Loca", uno de los personajes más conmovedores de nuestra historia, para contarnos sus vivencias y por supuesto, rendir cuentas a las personas que estuvieron en su vida antes de morir sola y alejada de lo que más quería: sus hijos.
Juana de Castilla fue convertida en una sombra primero por su marido, Felipe el Hermoso; después por su padre, Fernando el Católico, quien la recluye en Tordesillas; y finalmente por su hijo Carlos V, que la ignora.


Valoració personal

Com a obra de teatre no té gaire o cap interès. No hi he disfrutat gernsd ni mica, però no treu que Concha Velasco faci un gran paper, per la senzilla raó que és un papel molt difícil ja que el drama el sosté únicament Concha Velasco. El text té una única virtud: com la majoria no sabem res de la reina Joana de Castella el que li agradi la història té un motiu interessant per endinsar-s'hi. Admeto que he agafat curiositat per saber-ne més.



dimecres, de desembre 06, 2017

La formació d'una identitat - Una història de Catalunya, de Josep Fontana



Eume Editorial
496 pàgines


És evident que a Catalunya estem vivint temps políticament difícils i dolorosos com va ser el primer d'Octubre, tot just fa 66 dies, especialment dur veient com la policia, més invasora que amiga, anava a cops de porra, causant més de mil ferits de baixa i alta intensitat. A més de mantenir a la presó persones que han contravingut la Constitució Espanyola, però que no va promoure cap acte violent, mentre persones que sí han emprat la violència per manifestar el seu pensament són lliures i, per tant, tenen la porta oberta per repetir.

Aquest conjunt de fets no ho havíem vist mai des que hi ha una Constitució que crèiem que respectava la llibertat d'opinió i manifestació.

Tot plegat m'ha fet interessar sobre la història de Catalunya perquè tenia idea d'alguns aspectes, però amb moltes llacunes, per tant, aquest llibre que acabo de llegir ha estat perfecte per mi i crec que pot ser útil per molts. 

Es parla molt de què Espanya té 300 anys, 400, 500 o mil anys. No importa la xifra, el que sí importa és que podem veure de la mà de Josep Fontana que la relació Castella-Catalunya no ha estat mai una història d'amor perquè uns han tingut i tenen una visió militar, d'imposició, de la política i els altres una visió comercial, pactista.

A la pàgina 232, el Borbó Felip V ja mana i hi llegim: "Havien aconseguit posar fi a l'estat català, però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracterizava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s'enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d'una societat industrial."

A la pàgina 233 i arran del que es volia fer a Catalunya el 12 de març de 1715 s'ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella "sería una grande confusión" tant pel que fa a l'exercici de la justícia, com en "los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nulidades y defectos por dichas leyes, en prejuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado".

Crec que aquest parell de citacions mostren el rigor en que ha estat fet aquest llibre i que anima a llegir-lo.

dimarts, de novembre 28, 2017

Calígula, d'Albert Camus



Calígula

Autor: Albert Camus
Traducció: Borja Sitjà
Dramatúrgia i direcció: Mario Gas
Intérprets:
Pablo Derqui  (Calígula)
Borja Espinosa  (Quereas)
Mónica López  (Cesonia)
Bernat Quintana  (Escipión)
David Vert  (Helicón)
Pep Ferrer  (Corifeo)
Pep Molina  (Corifeo)
Anabel Moreno  (Corifeo)
Ricardo Moya  (Corifeo)

Teatre Romea

Una coproducció del Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinòpsi:
L’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder són alguns dels temes que toca aquest muntatge, que posa en escena una de les grans peces dramàtiques del novel·lista i dramaturg francès nascut a Algèria.
Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli César August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drussil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.


La meva valoració:
Avui dia no hi ha dubte de què Mario Gas és un dels grans directors, ja fa molts anys que està establert a Madrid a on és el director d'èxit. Això no treu que de tant en tant porti a Barcelona algunes de les seves produccions, de fet ara n'hi ha dues, aquest Calígula i Incendios.
Calígula es ja un clàssic, fa uns cinquanta anys que la vaig veure en una circumstància molt especial. Vaig fer el servei militar a la Marina en base a San Fernando. Vam anar a la badia de Mallorca a fer unes maniobres, però també hi havia temps per passejar per Palma. La gran casualitat va ser que em vaig trobar el meu amic d'infància que feia de cambrer. Després d'una xerrada ens vam posar d'acord per anar a veure Calígula que es representava en el teatre principal de la ciutat.
És una obra dura perquè posa en evidència el que pot arribar a ser el poder, quan el poder individual pot assolir cotes d'abús que no ens podem imaginar però que a vegades passen, com seria un exemple el pederasta austríac Josef Fritzl. Poso un exemple no polític intencionadament.





dimarts, de juny 07, 2016

Una HISTÒRIA DEL CINEMA, de JEAN-LUC GODARD


ES TRACTA D'UNA MENA DE REFLEXIÓ SOBRE LA HISTÒRIA DEL CINEMA O LES HISTÒRIES DEL CINEMA. NO TÉ, DONCS, ARGUMENT, PERÒ NO RESULT AVORRIT I NO CAL SABER FRANCÈS. 
JO TAMPOC SÉ FRANCÈS
/


////////////////
Watch Jean-Luc Godard - Histoire(s) du cinéma [1a] Todas las historias [sub esp] in Educational  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

divendres, de juny 27, 2014

España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal

A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.

Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.

Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente. 

Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.

L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.

L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya  de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI  i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.

Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:  
Lo que se produce es “una unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un siglo, de 1481 a 1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después (1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.

En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:

El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas. 

Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.

dimecres, de desembre 11, 2013

Ha estat o està Espanya contra Catalunya?

Suposo que són pocs els que honestament es fan aquesta pregunta perquè som en un món que tot se simplifica, un exemple eloqüent d'aquesta simplificació és que quan es parla de l'Església o de si Déu existeix, la majoria de la gent diu que un déu ha d'existir, però que no creu amb els capellans. Vull dir amb això, tot i que no té res a veure amb la pregunta del títol, que hi ha una inèrcia a la simplificació de forma que un se sol agafar allò que dóna seguretat, és a dir, allò que en diem ser conservador. El conservador creu en Déu o, diu que creu en Déu perquè dir el contrari li sona fort i li obliga a reflexionar.

Als espanyols que viuen a Catalunya, és a dir, els catalans els passa el mateix. Afirmar-se que "jo sóc català i res més" sona agosarat perquè a les monedes i als segells llegim clarament ESPAÑA, aleshores, com puc dir que jo no sóc espanyol? Hi podem afegir el DNI, el Passaport, etc. I què diu el DNA?

La meva opinió sobre aquest fenòmen que irònicament anomeno el DNA és que quan es tracta de política resulta infantil acollir-se al lloc d'orígen dels progenitors. Sartre deia que un home no neix, es fa, per tant el "homo politicus" no ha de fer política amb la mirada posada en el passat dels seus pares, per molt estimats que siguin, sinó que la política ha d'anar més enllà de l'entorn immediat. 

No fa gaire vaig llegir un interessant text de Jordi Évole. Molt intel.ligent i també molt conservador, però potser no tan conservador com sembla. A un amic meu que no està per la independència em va dir que Jordi Évole diu exactament el que ell pensa. Jo no sé exactament el que pensa aquest bon amic, però Jordi Évole sí que parla clar. Diu que no està per la separació de Catalnya perquè els seus pares són espanyols, ho té en el DNA, que ell té amics per tot Espanya, no parla de la feina, però s'entén perquè treballa per una televisió amb seu a Madrid; tanmateix, després de fer tot una defensa d'espanyolitat ens diu que cada cosa que fa el govern de l'Estat espanyol es converteix en arguments a favor de l'independentisme. Naturalment, no diu que Espanya està contra Catalunya, però...

Aquí no és el lloc de posar en relleu tot el que hi hagut de Castella, de la Corona Hispànica i d'Espanya (per ordre cronològic) contra Catalunya, però com si es tractés d'una ruleta, de tantes boles que podria agafar, n'agafaré només una. El 3 de novembre de 1842 Barcelona va ser bombardejada per ordre del general Espartero, que no era boig que acabava de sortir de la presó, sinó regent de la reina Isabel II. Això vol dir senzillament que l'Estat espanyol va anar contra Catalunya, és a dir, un exemple d'Espanya contra Catalunya.

Qui pensi que aquesta argumentació és exagerada, aleshores la cosa és senzilla, que faci un repàs per la història dels grans països d'Europa i miri si troba, per exemple, una Marsella bombardejada per ordre de París o un Manchester per ordre de Londres, etc. Crec que l'esperiment pot ser interessant. Si algun lector troba un cas semblant al protagonitzat per Espartero li agrairé molt que m'ho digui. En el meu blog es poden posar comentaris lliurament perquè no practico la censura prèvia que es fa a molts blogs.

El problema greu que tenim els catalans és que la nostra cultura, la real, té l'essencia del que significa anar contra Catalunya, contra la cultura catalana, perquè alguns tenen una falta de respecte contra les nostres institucions que no tenen amb les d'altres països, així poder veure com un diari digital unionista que es diu lavozdebarcelona.com es refereix a "Centro de Historia Contemporánea de Catalunya" i no al Centre d'Història Contemporània de Catalunya i també al "Instituto de Estudios Catalanes" i no a l'Institut d'Estudis Catalans. M'agafen ganes de preguntar què dirien si jo escric "Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola" o si ells escriurien "Escuela de Economía de Londres" quan es diu London School of Economics. Aquest és un exemple del personal que tenim el país.

Malgrat les denúncies presentades contra aquest simposi, la millor prova de què Espanya ha estat i està contra Catalunya es refleteix pel fet de l'existència de les denúncies presentades pel Partido Popular, Ciutadans i UPyD. Si això no fos cert aquestes denúncies no existirien perquè el simposi seria un motiu de broma, però saben que no és broma. A més els denunciants saben que compten amb el suport explícit d'un estat autoritari que prescindeix de la norma elemental de la democràcia, l'anomenat "espirit Montesquieu": la separació dels poders. Això significa que de la mateixa manera que el projecte de llei de protecció de la ciutadania va contra diferents drets reconeguts, tampoc hauria de sorprendre que busquin una sortida per a limitar a l'Acadèmia la llibertat d'expressió. Tot sabem que un estat que protegeix molt és un estat que s'ingereix massa en la vida dels ciutadans i esdevé el "Gran Germà" d'Orwell.

És clar que si  convé faran servir la Constitució per a suspendre el Simposi perquè la constitució és precisament per això i no per a defensar els drets dels ciutadans que per alguna raó se senten marginats, ignorats i menystinguts.



dijous, de febrer 28, 2013

La branca morta de l'arbre d'Israel


"Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tot el món és burgès per molt obrer que sigui." (La frase del dia)




________________________________________________________________________________

de Robert Graves. Edicions Arxipièlag. Palma de Mallorca. 1986. Traducció: Lucía Graves i Natàlia Farran. Pàgines: 38


Acabo de llegir aquest llibre tot tenint en compte que el pròleg arriba a la pàgina 15. Tanmateix, és una lectura força interessant perquè com se sap l'autor és poeta i novel.lista, però un gran coneixedor de la història i com ha viscut molts anys a Palma, lògicament s'ha interessant per la seva història.

El llibret és, com es pot endevinar pel títol, una història dels jueus de Mallorca, és a dir, dels xuetes. Resulta doncs evident que qui estigui interessat per les persecucions dels jueus a Europa, aquest llibret és un bon complement.

Entre les diferents petites històries que van desfilant com quan el 1229 els cavallers de Jaume d'Aragó s'apoderaren de l'illa, però com trobaren tres sinagogues, els sacerdots que formaven part de l'equip de Jaume s'apropiaren de la més gran.

Com també quan el 1344 es presentaren dos cristians alemanys que es volien convertir al judaïsme, quan ho aconseguiren el bisbe va iniciar una acció judicial de manera que les sinagogues mallorquines van ser sancionades amb 15.000 lliiures en or per perversió de dues ànimes cristianes.

Amb consideració que ara som en un país pacífic deixo de banda tot allò de cremar sers humans en vida quan al mateix temps es qualificava de cafres els indígenes de segons quins pobles del que avui és el Tercer Món.

Per a què es vegi el tarannà de l'autor hi podeu veure la darrera pàgina del llibret, que també és interessant.

dissabte, d’octubre 06, 2012

A la revista L'AVENÇ d'Octubre 2012

 
 
Em permeto posar a continuació un retall del diari The Times, Londres, que és l'únic que casualment m'ha quedat dels molts que vaig col.leccionar durant la meva estada a Anglaterra. Com es pot veure aquest retall confirma el que dic a L'AVENÇ, que Espanya era vista com el pària d'Europa
 
.
 


dissabte, de juliol 24, 2010

A la memòria del meu pare II


Amb aquest mateix títol el 27 juny 2007 ja va haver una entrada amb l'excusa que aleshores feia 114 anys que havia nascut el meu pare.

Tal com deia aleshores el meu pare va néixer a l'Havana a la casa dels Comtes de la Mortera i quan la comtessa era vídua va fer el necessari per a què el meu pare estudiés el que volgués a càrrec del comtat. Aquesta comtessa tenia dues filles i quan la que va heretar el títol es va casar amb Gabriel Maura, aleshores va ser aquest qui va fer el seguiment del meu pare fins que acabés els estudis.

Com Gabriel Maura era historiador es va establir una correspondència amb el meu pare a fi i efecte que l'hi informés dels esdeveniments polítics de Barcelona. El cas és que  aquesta relació es va acabar just quan es va declarar la República. Poc abans Alfons XIII li havia atorgat el títol de Duc de Maura, tant per haver estat ministre com a compensació dels mèrits del seu pare Antonio Maura.

Com se sap la declaració de la república, a Barcelona, va anar acompanyada d'uns xicots que prl carrer anaven cridant "Visca Macià, mori Cambó". El meu pare va comentar a la meva mare que anava a explicar això en la seva carta a Gabriel Maura; l'assenyada de la meva mare li va dir que no ho fes, però el meu pare va voler ser fidel a la veritat i ho va posar. El resultat va ser immediat: ja no es va rebre cap més lletra de Maura. Es va rencar, doncs, la relació.

El cas és que de tant en tant m'ha vingut la curiositat de saber què en queda d'aquella correspodència encara que els dos corresponsals ja no són en aquest món.

A tot això s'hi ha afegit que aquest curs 2010/2011 faré el tercer any d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (Perfil: Estudis històrics), la qual cosa m'ha fet interessar per l'esmentada relació epistolar perquè no hi ha cap dubte que les cartes del meu pare serien una font interessantíssima del que en historiografia se'n diu font primària.

Com vaig comentar aquests detalls del meu pare al professor d'Història Contemporània que he tingut aquest darrer trimestre, em va donar les dades per a què em posés amb contacte amb la Fundación Antonio Maura, que segur estaria molt ben atès. Així va ser i després d'algunes converses amb el Secretari de la Fundació Alfonso Berenguer Pérez Maura de la Peña es va averiguar que del meu pare només hi havia una carta. Val a dir que l'actual Duc de Maura és el seu germà Ramiro
Naturalment que a una carta no li podem dir que sigui un material historiogràfic, però des del punt de vista emocional no perd un gram d'importància, es tracta d'una carta datada el 6 desembre 1920 i té l'especial interès per ser just en la què el meu pare comunicava a Gabriel Maura que s'anava a casar amb qui esdevindria la meva mare. Això seria el dia 20 del mateix mes de desembre. La casualitat ha volgut que el mateix dia cinquanta-quatre anys després em casava jo.

Així doncs ahir divendres em vaig estrenar amb el tren d'alta velocitat i a les onze del matí visitava l'esmentada fundació i, com esperava, atès per Alfonso Pérez Maura. Certament tenir a les mans la carta del meu pare em va emocionar. Una vegada més vaig poder admirar la seva perfecta i bella cal.ligrafia. No cal dir que em vaig endur una fotocòpia.

Com ja se sap, les fundacions no estan passant pel seu millor moment i vaig comprar un parell de llibres, que es poden veure en aquesta entrada. El de l'inventarí es justifica perquè encara que només hi hagi una carta del meu pare, per les arxiveres va ser raó suficient per a què hi figuri en l'índex. L'adquisició del llibre del que Gabriel Maura és co-autor es justifica d'una manera més ambígua, tal vegada forçada, perquè cal suposar que per a escriure aquest llibre Gabriel Maura va fer ús, per mínim que fos, de la informació que el meu pare li havia enviat des d'abans del 1920 fins l'abril del 1931 o la República.

Cal consignar que Alfonso Pérez Maura va està en tot moment molt amable amb nosaltres -car anava amb la dona- i va lamentar que nosaltres no tinguéssim cap carta guardada de Gabriel Maura, per altra banda, li vaig estalviar el disgust de fer-li veure que es va trencar la relació per un acte de supèrbia, intolerància i arrogància.

Després de tres hores de petar la xerrada a la fundació, la meva muller i jo vam sortir per fer un piscolabis prop d'on es feia l'exposició de Turner.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Cal considerar aquesta entrada com la continuació de la del 27 de juny 2007, és a dir:

http://albertdelahoz.blogspot.com.es/2007/06/la-memria-del-meu-pare.html


dimecres, de setembre 12, 2007

A PORTRAIT OF BRITAIN BETWEEN THE EXHIBITIONS 1851-1951

de Donald Lindsay i E.S. Washington, editat per Oxford University Press, Oxford 1963, 321 pàgines.

En un dels llocs que vaig treballar a Anglaterra, a Eastbourne, durant un estiu vaig tenir de company de feina un xicot anglès, un bon xaval i ben educat. El cas és que un matí, només entrar m'allarga aquest llibre i em diu It's yours (és teu). Després em donà l'explicació. Feia uns dies que jo li havia comentat que tenia interès per a saber coses del perìode victorià.
Em va sobtar i plaure la manera seca de donar-me'l, però despullada de la teatralitat o auto-bombo que fem quan aquí regalem una cosa. Ell es va limitar a dir que era meu. En el seu moment vaig llegir-lo, però fa uns dies l'he tornat a llegir.

Ara l'he trobat més interessant que aleshores. Tenint en compte que és un llibre de text, per a nois i noies d'uns quinze anys, m'ha semblat molt progressista. I hem de tenir en compte que la primera edició era del 1952, quan el més semblant aquí era la Formación del Espíritu Nacional perquè aquest llibre és més que un llibre d'història de la manera convencional, que també, sinó de com vivien els anglesos.

Ens parla de la Revolució Industrial, de com vivien els pagesos, de l'aparició de la classe obrera, del que van dir Marx i Engels al respecte, de com anaven caient els privilegis de l'aristocràcia i com pujava la classe mitja, els reptes que va afrontar també l'Església d'Anglaterra.

En aquest sentit quan pel 1841 un sector de l'església es va acostar a Roma, els Tractarians, va ser titllats de Romish, mot curiós. Per altra banda, els primer parlamentaris en defensa la classe obrera eren gent d'església.

Un dels aspectes que més èmfasi posa el llibre, en molts capítols, és l'aparició de la dona a l'escena social. Un exemple és el cas de Florence Nightingale que al llgir a The Times dels horrors que passaven els anglesos a la guerra de Crimea, ella va abandonar el luxe victorià i se n'hi va anar a fer d'infermera.

Per descomptat que fa un detall força exhaustiu de la Gran Guerra i del conflicte dels Balcans.

No cal dir que a partir de certa data apareix la figura de Winston Churchill, admirat per uns i odiat per altres. Com totes les figures que han fet història.
En aquest cas no puc dir que el recomano perquè goso a dir que és l'únic exemplar a Barcelona, però en qualsevol cas, interessant pel contingut i més pensant a qui estava adreçat i quan.