COSA DE DOS...

de Gloria Montero. Traducció Ricard Salvat. Direcció Rafel Duran. Coreografia Raul Alejandro Mamone. Intérprets Lurdes Barba i Francesch Lucchetti. Biblioteca de Catalunya.

Com fa 47 anys que tinc el carnet de la Biblioteca de Catalunya fa certa il.lusió veure teatre en un marc d'aquestes característiques tot i que no res supera l'Informe per a acadèmia, de Kafka, que fa anys vaig veure a l'Amfiteatre Anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, tocant a la Biblioteca.

L'obra es presenta en tres parts que en diuen moviment i cada moviment és independent l'un de l'altre, la parella d'intérprets, que són matrimoni a la vida real, al primer moviment són un matrimoni, en el segon mare i fill i en el tercer germà i germana, però aquestes diferències són l'anècdota.

El fil conductor de les tres peces, que les cohesiona és la comunicació perquè malgrat el parentiu no hi ha mai un veritable diàleg, sinó que els personatges es pot dir que monologuen, que de fet, és ben normal a la vida real, en la que un deixe anar el seu rotllo, doncs just això és el que fa cada personatge.

En el primer cas el tema és una infidelitat que va haver fa trenta anys o més, però clar, va deixar les seves cicatrius. A la segona, tenim un fill que va marxar de casa perquè és homosexual i el pare, ara ja mort, no ho va tolerar i la mare vol recuperar el fill, però no l'amant del seu fill, de fet la mare encara vol casar-lo com Déu mana... La tercera és la més complexa i crec millor no parlar-ne, però possiblement és el text més agosarat dels tres i a on la incomunicació s'entén millor.

Hi ha un aspecte de l'espectacle que no em callo encara que pel que veig la crítica no en parla, potser és lògic perquè no és essencial a l'argument. L'obra seria igual de bona sense aquesta jove parella que al final de cada moviment balla un tango.

Estic tant acostumat a veure ballar el tango amb tanta força i ímpetu, que la majoria de les vegades sembla més aviat un exercici gimnàstic, mentre que els tres únics tangos ballats per aquesta parella són els més sensuals, delicats i tendres que mai he vist, una sensualitat i tendresa no gens mancada de la tècnica i poesia que pot tenir aquest ball rioplatense. No dic que es vagi a la Biblioteca de Catalunya a veure aquest espectacle només pel tango, però no és gens ni mica exagerat dir que la jove parella de ballarins són la guinda d'aquest pastís que ens ofereix aquesta parella que ha fet moltes milles a l'escena catalana.

STALIN

A partir de la novel.la Une exécution ordinaire, de Marc Dugain, Josep Maria Flotats n'ha fet l'adaptació teatral que és estrena mundial, que presenta al Teatre Tívoli i que el propi Flotats dirigeix.
Intérprets: Josep Maria Flotats, Carme Conesa, Pere Eugeni Font, Pepa Arenós, Pep Sais, Francesc Pujol. Alexander Korotkov i Vladimir Lukin.

Per començar he de dir que vaig veure Flotats per primera vegada al Teatre Lliure de Gràcia i des d'aleshores he vist tot el que ha fet a Barcelona i sempre ha demostrat ser un gran home de teatre, tant si només fa d'actor com, en aquest cas, a més fa de director.

Tots sabem que Josep Maria Flotats ha esdevingut un personatge especial a l'escena política de Barcelona i fa l'efecte que tingui ganes de mantenir aquest ser especial perquè no entenc que en el programa ens digui: A Lluís Torner i a Carles Sabater companys estimats. I a Anton Canyellas amic enyorat, que amb la llei a la mà com a Síndic de Greuges, en hores baixes, fa deu anys, em reconfortà. I al fidel i gran humanista Alexis Eudald Solà. Tot això està molt bé clar, però què hi pinta en aquest programa?

No hi ha dubte que és una obra que pot resultar dura per a aquelles persones més acostumades al cine d'acció perquè és una obra de discursos quasi monòlegs, però aquests quasi monòlegs amb els que Flotats ens obsequia donen una imatge perfecte del veritable objectiu de l'obra: mostrar-nos la humanitat de Josef Stalin. Evidentment he dit humanitat en un sentit ampli perquè en realitat ens mostra una manca d'humanitat absoluta, per això ens parla de la seva habilitat de practicar el terrorisme aleatori, que és el més refinat de tots perquè no saps mai per on, quan i perquè et vindrà la clatellada.

L'obra doncs ens mostra també la soledat del dictador, que de bon segur és aplicable als seus col.legues (Hitler, Mao, etc.) i és que quan es busca el poder absolut individual només és possible a costat de tots els altres, entre els quals cal comptar en primer lloc els que esta més a la vora, que són els que tenen més ganes d'agafar el relleu, com ell va tenir ganes de prendre el relleu a Lenin.

Pel que fa a les interpretacions, totes són excel.lents i, en aquest sentit, cal remarcar la de Carme Conesa que es mereix des d'aquí un aplaudiment especial.

DUBLIN

Aquí hi ha el segon i tercer dia a Dublín.
THE DUBLINERS canten ORO SE DO BHEATHA BHAILE

PILAR PRIM

de Narcís Oller. Edicions 62, Barcelona 1999. 278 pàgines.

A la meva entrada del 3 de Juliol en aquest blog deia, entre altres coses, que el setembre començaria un curs.

Doncs el primer resultat d'aquest curs ha estat la lectura d' aquesta novel.la. Malgrat la seva fama no l'havia llegida ni tenia intenció de fer-ho, però la disciplina i el propòsit de ser aplicat han fet que ja l'he llegida.

I he de reconéixer que m'ha agradat molt.

És de la meva opinió, que no sé pas si és generalitzada entre els crítics, que una de les coses més difícils és la descripció de paissatges i entorns, doncs en aquesta novel.la hi podem trobar descripcions per mi magnífiques com el riu fressejava al costat encabritant-se pels còdols de son llit o per il.lustrar que el tren va ràpid la mirada des del tren li fa dir Allà lluny, per damunt de les muntanyes que anaven davallant a trot seguit.

Pel que fa al contingut l'obra és un tros de la vida de Pilar Prim, una dona vídua d'uns quaranta anys que ha de lluitar contra l'opressió de la dona, el masclisme i tota la hipocresia característica de l'època. Goso dir que, sense saber-ho ni esperar-ho, m'he trobat amb un Ibsen català.

Per a fer palesa la lluita de Pilar Prim només cal dir que en dues ocasions, pel final, la protagonista diu Vull viure! i evidentment no és perquè la seva vida corri perill, sinó que és el natural crit de guerra de qui se sent aclaparat per la injustícia social de la que és víctima.

Que si ser d'esquerres, que si ser de dretes

Si cliquem aquí i després el triangle corresponent sentirem a Ana Botella que diu que no és d'esquerres i, més endavant defensa l'economia liberal.

Avui dia tot sovint sentim i llegint que això d'esquerres i dretes és un cuentu, però casualment i irónica mentre uns no ens avergonyim de ser d'esquerres els que són de dretes no ho declaren, els fa vergonya dir que són de dretes. Perquè?

D'això que dic són un bon exemple aquestes declaracions d'Ana Botella, l'esposa de José Mª Aznar, en la qual nega ser d'esquerres, però no diu ser de dretes. I després, en les mateixes declaracions defensa les idees liberals, és a dir defensa les idees de dretes.

Independent d'això confon idees liberals amb idees occidentals, per la qual cosa, també ens podria parlar de les bases cristianes d'Europa com fa el Papa perquè posats barrejar i crear un pensament únic d'Europa no cal quedar-se curts.

EL LLIBERTI

d'Eric-Emmanuel Schmitt, traducció Esteve Miralles, direcció Joan Lluís Bozzo. Intérprets: Laura Conejero, Ramon Madaula, Jofre Borràs, Nausica Bonnín i Paula Vives.


Potser sona com una una extravagància, però va ser molt va ser molt encertada. Arran d'un article de Marcos Ordóñez a Babelia, fa dos anys vaig anar a Madrid expressament per a veure El Libertino, dirigida per Joaquín Hinojosa, en el Teatro de la Abadía, que vaig gaudir de veritat. Aquell cap de setmana a Madrid va quedar completat en el Teatro María Guerrero amb Historia de una escalera de Buero Vallejo, que va també va ser tot un gaudi.

A l'adonar-me que aquesta divertidíssima obra s'estrenava a Barcelona em va encantar la idea perquè sempre agrada que es faci en català allò que té qualitat i que, al mateix temps, m'oferia l'oportunitat de tornar-la a veure d'una manera diferent.

I també ha estat un encert anar al Teatre Poliorama a veure El Llibertí. Aquí que val a dir que Marcos Ordóñez també a Babelia aplaudeix aquesta producció catalana. Ell diu que és el millor treball que darrerament ha fet Joan Lluís Bozzo, jo em permeto reblar el clau per dir que és més que el millor dels darrers anys, sinó l'únic interessant i de gran qualitat que ha fet en els darrers anys, diria que s'ha crescut. Un director que ja el donava per perdut després de tanta glòria que va donar a Dagoll Dagom.

El llibertí és una obra divertida, diuen que és un vodevil filosòfic. És una obra intel.ligent i que amb l'excusa que Diderot ha de fer l'entrada de moral a l'Enciclopèdia, l'obra es converteix en el divertit joc de paraules en el que queiem tots quan volem donar lliçons de moral.


El treball dels actors és perfecte i, evidentment, el duet protagonitzat per Ramon Madaula i Laura Conejero és dels que es recordaran. Encara que he vist bons espectacles de la Laura Conejero, en aquest he tornat a veure aquella magnífica actriu que vaig veure fa uns deu anys fent d'hostalera a L'Hostalera.

No us la perdeu i si el vostre nom és Mercè o se'n diu així a qui estimeu, és el millor regal que us podeu fer o li podeu fer avui

DUBLIN

THE DUBLINERS canten MOLLY MALONE i DUBLINERS.
MOLLY MALONE és alhora la figura que apareix al principi del video, es tracta d'un personatge fictici de Dublín, diuen que el seu fantasma recorre la ciutat i la cançó és una mena d'himne de la ciutat.

A SHORT HISTORY OF MODERN IRELAND

de Richard Killeen. Editat per Gill & Macmillan. Dublín 2003. 123 pàgines.

Aquest llibre me'l vaig comprar de tornada a l'aeroport de Dublín. Per ser una obra curta, està clarament pensat pels turistes que volem fer-nos una idea de com han anat les coses en aquell país.

L'autor té el mèrit d'adreçar-se d'una manera clara a un públic del qui no s'esperen coneixements previs de la història d'Irlanda.

A la vista d'aquest, del que fa poc comentava i altres coses que he anat recollint aquests darrers dies, goso dir que els quatre punts bàsics de la història de l'illa són: 1) el naixement del nacionalisme irlandès amb la figura de Daniel O. Connell, 2) la Gran Fam (1845/1849), que va representar una pèrdua demogràfica de 2,5 milions d'irlandesos, entre morts i emigrants 3) lei naixement de l'Estat Lliure d'Irlanda (1922), i 4) la retirada formal de l'exèrcit britànic d'Irlanda del Nord amb l'acord a tres bandes entre nacionalistes, unionistes i britànics, d'aquest estiu que acaba.

Ja sabem que ser objectiu en política o història és cosa de molt mèrit i, sembla que l'autor fa un sincer esforç d'objectivitat. Quan fa el balanç de la Gran Fam, al referi-se als perdedors (The losers) escriu: La Gran Fam va afeblir fatalment la moral legitimitzadora del Govern britànic a Irlanda. Als ulls dels nacionalstes irlandesos, establir que Irlanda era constitucionalment una part completament integrada de l'estat britànic va sembla més que una ficció. Bretanya no va tractar Irlanda com un igual del Regne Unit, sinó com una colònia problemàtica.

Tanmateix, la sorpresa pel lector és quan es refereix als guanyadors (The winners), aquí escriu Els més grans guanyadors d'aquesta desgràcia de la Gran Fam van ser els arrendataris rics, que en general eren catòlics perquè la fam va ser bàsicament una crisi a l'Irlanda rural, no a l'industrial (Ulster). En aquest sentit és instructiu donar un cop d'ull a les dates fundacionals de les institucions catòliques per a adonar-se del vigor econòmic que tenien moltes parts de la comunitat catòlica en els anys de la Gran Fam. Aquí l'autor ens detalla les catedrals que es van aixecar en aquelles dates.

El que també em crida l'atenció és que l'autor considera més determinant, pel procés de pau assolit, el que va signar Margaret Thatcher que el que va signar John Major.

LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS

de Bernard-Marie Koltès, adaptació i direcció Àlex Rigola, al Teatre Lliure, Sala Fabiàpuigserver. Traducció del francès Sergi Belbel / espai escènic Àlex Rigola i Pau Carrió / Vestuari Berta Riera / Il·luminació Maria Domènech (a.a.i.) / Música Eugeni Roig / so Igor Pinto. IntèrpretsPere Arquillué / Andreu Benito / Jordi Bosch / Francesc Orella / Josep Maria Pou / David Selvas.

Quan en el programa de mà vaig llegir que l'obra és un monòleg per un sol intérpret em va semblar un excés posar-hi sis grans intérprets, però a l'acabar l'obra i haver vist el resultat només puc dir que vaig aplaudir amb entuisiasme.

Es tract d'un text duríssim perquè aquest personatge únic és un immigrant que a la nit parla amb algú amb el que acaba d'encepegar. Li parla perquè no té a ningú en què parlar, però té una necessitat vital de comunicar-se, té una necessitat tendre de dir quelcom, té unes ganes d'adreçar-se a una persona, té ganes de fotre's a hòsties amb el primer que trobi, que també és una manera de comunicar-se, la de deixar anar tot aquesta agressivitat que porta a dins i té cru posar-la en pràctica perquè tal com ens diu, està prohibit trempar.

Tot i que és un text únic, les pauses estan sàviament aprofitades per a fer passar els sis diferents intérprets, cada un d'ells té la seva entonació, la seva manera de de dir que està fins els collons de tot plegat i, francament, no goso a fer la travessa de quin és el millor perquè, simpaties al marge, tots ho fa magníficament.

Però una vegada és una vegada, i aprofito aquesta oportunitat que tinc una especial simpatia envers Josep Maria Pou perquè els dos érem a la mateixa brigada a la Escuela de Suboficiales, de San Fernando, Cadis, i que en la nostra qualitat de marinero forzoso érem allà fent un curset per a ser escrivents a la Marina. Encara que jo no sóc baix, ell és més alt que jo i ell sempre, o quasi, feia de caporal gastador, mentre com jo marxava una mica darrera seu, només vaig ser-ho una vegada.

Dit això. Qui pugui que hi vagi.

Como, Llombardia, Itàlia

Lucio Dalla canta les seves creacions que són: "Spengo il telefono... e ti cancello" i "I.N.R.I. (con Marco Alemanno)"