El cercle de guix caucasià

de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música original de Paul Dessau. Intèrprets: Marta Marco, Anna Lizaran, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pilar Pla, Jordi Banacolocha, Pere Ventura, Albert Ribalta, Jacob Torres, Marissa Josa, Màrcia Cisteró, Babu Cham, Josep Maria Domènech, Tomeu Amer, Martí Atance / Conrad Cortinas. Músics Cabo San Roque: Roser Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents. Veu cantaire: Víctor Estévez. Escenografia i vestuari: Jean-Guy Lecat. Col.laboració en el vestuari: Laurence Forbin. Il.luminació: Xavi Clot. So: Joan Manuel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Màscares: Paula Bosch. Assessorament moviment: Mercè Boronat. Treball cant coral: Pablo Puche. Construcció ninots: Sílvia Delagneau i Xesco Quadras. Direcció d'Oriol Broggi. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 17 febrer 2008.

La meva entrada era per la fila 2, però abans d'entrar a la sala me la van fer canviar per una de la fila 8 perquè les dues primeres files es van anul.lar. El motiu és que hi han muntat un hiper-escenari que s'ha cruspit dues files. Broggi no ha estat el primer director del TNC que es pensa que això és Broadway o més aviat Hollywood perquè l'espectacle, amb tant de realisme, sembla cinema.

Reconec que aquest espectacularitat no espatlla l'obra, però dubto que encaixi amb el pensament de l'autor, que hauria preferit que el seu conte s'expliqués amb més modèstia.

Això no treu que l'escenografia i la luminotècnia resulten encertades per a crear el clima escaient en cada moment.

L'obra fou escrita entre el 1938 i el 1944, quan Hitler estava eufòric i l'autor preveia o desitjava el seu final. Es tracta del conte xinès El cercle de guix, que es basa en el famós mite del judici de Salomó, però en el que el jutge se'ns presenta tant deformat que podria ser d'una obra del esperpento de Valle Inclán, la qual cosa ens porta a un veredicte que no és el que esperen els qui llegeixen la Bíblia, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de Brecht.

No cal dir que a la diàspora causada per la caiguda del governador autoritari es combina l'egoïsme, la fam, les agressions de tota mena, l'amor matern i l'amor que fa que el món giri, el caos, el classisme dels rics i l'arrossegar-se dels pobres.

Fan una bona tasca el músics de Cabo San Roque tot i que el cantat ho fa bé, no té una dicció prou clara, quan tractant-se d'una obra de teatre hauria de ser ben clar. El conjunt dels intérprets, però dels que hem de destacar la dama Anna Lizaran que broda el paper de jutge.

Per altra banda, la Marta Marco, té llum pròpia. A parer meu la Marta Marco s'està convertint la millor actriu catalana. Té una dicció claríssima, fins i tot, una de les vegades que canta sola ho fa amb una vocalització més clara que el cantant. A més a més, quan s'escau, li dona un to tràgic que la fa incomparable. Sóc de l'opinió que podria interpretar perfectament les tràgiques gregues.

El món de Francesca Llopis

Ahir divendres vaig estar passejant pel carrer Enric Granados, que a més que no em para gaire lluny fa de bon passejar perquè els pocs cotxes que hi passen ho han de fer a poc a poc. Això l'ha convertit en un carrer una mica especial en el que hi abunden restaurants, gal.leries d'art i botigues que s'aparten de les típiques, encara que necessàries, tendes de barri.

Em vaig ficar en una gal.leria que crec no hi havia estat mai, la n2. Vaig veure que hi exposa una tal Francesca Llopis, i dic una tal perquè en el moment de llegir el nom no em sonava gens, encara que des d'ahir va perdre el títol d'una tal i ara és una a tenir en compte.

Té una obra gràfica força interessant i m'ha atret en particular el díptic que poso aquí, també hi abunden paissatges solitaris, boscos nevats i mars i llacs, tot molt solitari, que encara que no hagi estat la intenció em recorda els pintors del romanticisme. En la seva obra també hi destaquen els videos, el darrer del qual ha tingut un premi, gotes cauen, i per descomptat recomano la visita que acaba el dia 29.

No sé si és perquè jo he viscut poc més de dos anys seguits a Anglaterra, tot i que només era fent de cambrer, tinc una especial simpatia envers aquelles persones que han tingut una dosi de coratge per estar un temps a l'estranger, sigui molt o poc.

El Centenari del Palau

Palau de la Música Catalana - Concerts del Centenari, Concert Inaugural - Orquestra Austrohongaresa Haydn-Philharmonie, Orfeó Català i tres solistes (soprano, tenor i baríton) - LA CREACIÓ, de F.J. Haydn.

La primera vegada que vaig ser al Palau seria pel 1957, tenia uns 13 o 14 anys. Vaig anar-hi en representació del meu col.legi a fer el lliurament del xec per Pro cama tuberculoso pobre que era una campanya que s'emetia per Ràdio España (antiga Radio Associació de Catalunya) amb les veus d'Enrique Casademont, Pilar Montero i el Paulinet, aquell dia s'emetia des del Palau perquè hi estaven representats tots els col.legis que havien recollit diner.

Més endavant, pel 1963 l'Orfeó Català va organitzar una campanya pels 3000 socis i vam arribar a ser 5000. I com a soci vaig anar-hi unes quantes vegades fins que vaig deixar de ser socis perquè la cultura catalana era una cultura de peatge i jo no em podia permetre estar en tots els peatges.

En qualsevol cas crec que el Palau és de les sales de concerts més belles i quan estic assegut al Palau, escoltant bona música, em fa l'efecte de ser un ser privilegiat perquè no em cansa la contemplació de les ceràmiques de l'escenari, les escultures que l'emmarquen o les seves columnes. Potser no sóc prou sensible per a la bellesa, tanmateix crec que és un lloc a on podria tenir el síndrome de Stendhal.

El que em va portar ahir abans d'ahir dissabte al Palau és que just era el dia que feia 100 anys i arran d'aquesta efemèrida s'hi farà un seguit de concerts, però el d'ahir era l'inaugural. Val a dir que he disfrutat el doble perquè a més de la bellesa del lloc s'afegeix que el concert ha valgut la pena malgrat que jo no em puc considerar un amant de la música clàssica. En aquest sentit he trobat més que bellíssim, especialment corprenador el duet amb cor De la teva bondat, oh Déu i Senyor, són plens el cel i la terra. Cal dir que aquest punt assenyalat és que més m'ha entusiasmat d'aquest obra que no havia sentit mai, però cal dir que tot el concert és una meravella, especialment recomanable per tot aquells que els agrada la música coral.

EL DIA DEL PROFETA

de Joan Brossa. Dirigida per Rosa Novell. Intérprets: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

Si hi ha un únic autor teatral que se li pugui dir que és màgic, indiscutiblemente aquest és Joan Brossa. De tota manera si es tracta de Brossa, no n'hi ha prou en dir que és màgic perquè és també polifacètic.

Qui em llegeixi pensarà que erro el temps del verb perquè al referir-me a Brossa caldria dir era, però jo no tinc cap dubte que la forta personalitat de Brossa fa que per molts dels seus contemporanis fa que el sentem proper.

Tinc una especial feblesa per aquestes persones que en diem polifacètiques perquè són les úniques que es poden dir plenament humanes, de tant humanes que són, esdevenen quasi déus, uns deús, però que podem tocar. Ara ja no està de moda parlar de Marcuse, però ara és qual la gran majoria de la gent s'ha tornat unidimensional perquè en tot i per tot es demana que siguem especialistes, que dominem tal habilitat o màquina, però els especialistes són persones mancades, tot i que pel conjunt de la societat els especialistes siguin de gran utilitat.

Joan Brossa és poeta visual, dibuixant, autor teatral, circenc, literari, gran cinèfil, instal.lacions, poemes objecte i amb una baralla a les mans fa el que vol i és que, sobretot, és màgic. I fundador del Dau al Set, que no és poca cosa.

Encara que no hi vaig tant vom voldria, de tant en tant vaig a l'Espai Joan Brossa al Barri de la Ribera, allà he vist petites meravelles. Una d'elles va ser Cartes a Nines, amb lectures de Rosa Novell i Herman Bonnin, que són, sembla, els qui porten la casa.

Per fi Brossa ha arribat al T.N.C., no sé pas si li hauria agradat això a Brossa perquè no direm que malament, però si que arriba tard. Si aquesta obra no era representable els anys seixanta, s'hauria d'haver fet per la transició.

En qualsevol cas, hem d'estar agraïts de veure-la ara. Crec que tota persona interessada amb el teatre català ha de veure aquesta esbojarrada i màgica peça brossiana perquè, entre altres coses, l'escena entre sa eminència i sa excel.lència és d'absoluta actualitat.

I l'escena dels lampistes és Brossa amb majúscules, com l'escena de les dues misaires atrafegades amb salar un sant.

El toc brossià per excel.lència és que en una de les escenes, de les més aconseguides, és el teatre dins del teatre i en el públic d'aquest teatre, com no podria d'altra manera, un dels espectadors és Joan Brossa.

Allò que el JUEVES no digué

Los Borbones

From: cc.co2.vrf, 2 months ago

| View | Upload your own

Los Borbones


SlideShare Link

Essaouira (antiga Mogador), Marroc

Pel camí de Marràqueix a Essaouira

Tres dies a Marràqueix, Marroc

WHEN I'M SIXTY FOUR

Les dues cançons d'amor més belles que conec són Els vells amants, de Joan Manuel Serrat, i When I'm Sixty Four, de The Beatles. L'avantatge que té aquesta segona és que com fa referència a una edat justifica que jo la posi al meu blog avui amb l'excusa que faig seixanta quatre anys.

Fer anys o envellir, una cosa porta a l'altra, no té cap mèrit, però envellir vol dir que a la motxilla hi tenim més coses. Això és evident en molts aspectes i ja que el tema el centro en una cançó, o dues, el cas és que en el curs de la vida m'he familiaritzat amb moltes cançons.

Les primeres em resultaven alienes, era cosa de ma germana o de ma mare, com Angelitos negros que cantava Antonio Machín o Violetas imperiales que cantava Luis Mariano. La primera cançó que em vaig fer meva, la que cantussejava amb els amics va ser indiscutiblement Questa piccolissima serenata que cantava Renato Corassone y su cuarteto, però no el vaig idolatrar. Del primer que vaig ser un fan va ser Paul Anka i la seva Diana.

A partir d'aquí la cosa va anar augmentant. Aleshores el panorama era ampli i l'anglès encara no era hegemònic. Hi havia Gilbert Bécaud i el seu Et mainteant, Los Llopis amb Estremécete, Tommy Steele i La mitad de seis peniques i com encara sóc fan de Mina he de citar una d'aleshores: Il cielo in una stanza.

En aquella època no es ballava en una discoteca, sinó que els diumenges per la tarda ballavem a casa d'un amic o amiga de la colla, d'això en deiem una festa particular o, festa. A la meva colla hi havia una cançó que era el nostre emblema i que s'havia de posar al principi i al final de la festa, Il faut savoir, de Charles Aznavour.

Tot això era abans de The Rolling Stones i el seu (I can't get no) Satisfaction, els quals encara fan diners amb els seus world tours. Després van venir The Beatles.

Ni la llista fins a The Beatles és completa, ni tampoc des que ells van tancar la parada. M'he saltat la Nova Cançó tot i que vaig ser seguidor dels Setze Jutges des del primer dia al Romea i tampoc els d'ara, però per citar dos noms assenyalo la cantant Emma Shapplin i el conjunt italià Matia Bazar. Pel camí s'ha perdut Whitney Houston que podria haver estat una de les més grans, però s'ha autodestruït. Una pena.

QUAN TINGUI SEIXANTA QUATRE

Quan em faci vell i em caigui el pèl

Al cap de molts anys

¿Em seguiràs enviant una romàntica postal d’aniversari amb una ampolla de vi?
Encara que sigui a fora a tres quarts de tres
Posaries la balda?
Encara em necessitaràs?
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre
També seràs més vella
I si tu dius la paraula
Podria ser amb tu
Em tindries a mà, arreglant un fusible
Quan se n’anés la llum
Podries fer un jersei a la vora del foc
Faríem un passeig el diumenge pel matí
Arreglar el jardí, arrencar les herbes
Qui pot demanar més?
Em necessitaràs
M’alimentaràs
Quan tingui seixanta quatre
A l’estiu podríem llogar una caseta a l’Illa de Wight
Si no és massa car
Haurem d’estalviar fort
Els nets als genios
Vera, Check i Dave
Envia’m una postal, escriu-me alguna cosa
Posant el teu punt de vista
Precisa el que vols dir
Molt afectuosament, consumint-me
Dóna’m una desposta, omplena el formulari
Meu per sempre
Encara em necessitaràs
Encara m’alimentaràs?
Quan tingui seixanta quatre

(Nota 1. Més avall hi ha la lletra amb la veu de THE BEATLES Nota 2.- Com una joia tinc el LP de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, editat el 1967, que conté la meva cançó d'avui.

Quan tingui seixanta quatre

A l'entrada anterior hi ha la traducció al català.