LA DAMA DE LES CAMÈLIES, d'Alexandre Dumas, fill

Director: Hermann Bonnín
Traducció: Anna Soler Horta
Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy
Intérprets: 

Toni-Lluís Reyes, Laia de Mendoza, 
Nausicaa Bonnín,  Anna Gonzalvo, Pep Jové, Montse Guallar, Joan Sureda,  Albert Prat, Òscar Intente, Joan Anguera i Aida Oset.  
Espai escènic: Hermann Bonnín. 
 Assessorament vestuari: 
Nidia Tusal. Col·laboració vestuari: Maria Roch (dissenyadora). Il·luminació: Josep Maria Civit. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció moviment: Leo Castro. Caracterització: Toni Santos. 
Teatre: LA SECA - ESPAI BROSSA

Al programa de mà que aquesta novel.la està inspirada en un fet real de la vida de l'autor i que la "protagonista és una dona que destil.la sensualitat i melacolia, una feminista abans d'hora que il.lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners."

No comparteixo l'opinió que la protagonista sigui una protofeminista, ni una feminista abans d'hora, ni res que s'assembli. L'únic element que cal reconéixer a la protagonista és que estima de veritat i ho demostra no acceptant ni un cèntim de la persona que estima, però, per descomptat, segueix essent una prostituta envers els altres homes, que són els que fa possible la seva relativa "independència econòmica". Feta aquesta puntulització ideològica cal dir que és un magnífic espectacle teatral.

Sorprèn especialment que en un teatre "low cost" apareguin a l'escenari onze actors, que no és poca cosa en els temps que vivim, i a més tres de llarg recorregut com són Montse Guallar, Joan Anguera i Pep Jové. El protagonisme se l'emporta la filla del director, Nausicaa Bonnín, mentre que la dramatúrgia és de la mare. O sigui que algunes coses són de casa, però aquest aspecte no afecta al bon producte i, tampoc fa de mal dir que qui fa un magnífic treball és la Montse Guallar, cosa que m'alegre perquè fa temps que no la veia a l'escenari.
 
Si per una banda l'escenografia és zero, no que sigui dolenta, sinó que no hi ha absolutament res a l'escenari, tampoc hi fa cap falta perquè el vestuari, de disseny, està molt encertat. Especialment notable és, com no podria ser d'altra manera, el vestit que porta Nausicaa Bonnín: vermell foc i sang, passió, amor, sensualitat. Per altra banda, els espectadors situats a dues bandes de l'escenari, els intérprets entrant i sortint, amb totes les escenes a peu dret, amb un ball tradicional francès de corranda entremig, diverses partides de cartes, tot plegat fa que sigui una obra coreogràfica que no fa altra cosa que pujar el llistó ben amunt com exemple de bon teatre sense necessitat d'una espectacular escenografia.

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina

BIG WILL SHAKESPEARE, de Quim Celina (a partir de textos de Shakespeare, José María Álvarez iGiuseppe Tomasi di Lampedusa).
Direcció: Quim Lecina i Eva Hibernia
Intérprets: 
Montserrat Bertral (actriu, mezzosobrano, piano)
Anna Farrio (actriu, violoncel)
Berta Vidal (actriu, piano, saxofon)
Teatre: LA SECA/ESPAI BROSSA

Quim Lecina, l'ànimal de l'espectacle, va descobrir Shakespeare en el Macbeth d'Orson Welles. M'ho crec, és una gran pel.lícula, de les que ja no se'n fan. L'espectacle teatral que ens ocupa no és un gran espectacle, ni és molt teatral. Malgrat que l'equip que acompanya a Quim Lecina és de gran categoria.

L'espectacle consisteix en retalls de textos teatrals i de música shakespearinana perquè aquest autor anglès feia servir la música per a representar la veu del poble o per a transmetre tristesa o feia servir la dansa per a transmetre alegria, és a dir, servia per a potenciar l'ambient. En aquest sentit la interpretació de la Montserrat, Anna i Berta és magnífica; tanmateix, insisteixo que el tema no és la interpretació, sinó que el plantejament no emociona.

Personalment m'agrada molt el text que es va dir de la Gertrudis quan explica la mort d'Ofèlia perquè reconec les paraules com si fossin una pregària, però, tanmateix, tot resulta per mi massa descontextualitzat; per altra banda, Quim Lecina és un bon actor, però per a ser la peça central de l'espectacle hauria de tenir més talla, noem refereixo a vàlua, sinó talla física, hauria de ser més alt per a representar la majoria dels paper que va fer.

EL DIA DEL PROFETA

de Joan Brossa. Dirigida per Rosa Novell. Intérprets: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

Si hi ha un únic autor teatral que se li pugui dir que és màgic, indiscutiblemente aquest és Joan Brossa. De tota manera si es tracta de Brossa, no n'hi ha prou en dir que és màgic perquè és també polifacètic.

Qui em llegeixi pensarà que erro el temps del verb perquè al referir-me a Brossa caldria dir era, però jo no tinc cap dubte que la forta personalitat de Brossa fa que per molts dels seus contemporanis fa que el sentem proper.

Tinc una especial feblesa per aquestes persones que en diem polifacètiques perquè són les úniques que es poden dir plenament humanes, de tant humanes que són, esdevenen quasi déus, uns deús, però que podem tocar. Ara ja no està de moda parlar de Marcuse, però ara és qual la gran majoria de la gent s'ha tornat unidimensional perquè en tot i per tot es demana que siguem especialistes, que dominem tal habilitat o màquina, però els especialistes són persones mancades, tot i que pel conjunt de la societat els especialistes siguin de gran utilitat.

Joan Brossa és poeta visual, dibuixant, autor teatral, circenc, literari, gran cinèfil, instal.lacions, poemes objecte i amb una baralla a les mans fa el que vol i és que, sobretot, és màgic. I fundador del Dau al Set, que no és poca cosa.

Encara que no hi vaig tant vom voldria, de tant en tant vaig a l'Espai Joan Brossa al Barri de la Ribera, allà he vist petites meravelles. Una d'elles va ser Cartes a Nines, amb lectures de Rosa Novell i Herman Bonnin, que són, sembla, els qui porten la casa.

Per fi Brossa ha arribat al T.N.C., no sé pas si li hauria agradat això a Brossa perquè no direm que malament, però si que arriba tard. Si aquesta obra no era representable els anys seixanta, s'hauria d'haver fet per la transició.

En qualsevol cas, hem d'estar agraïts de veure-la ara. Crec que tota persona interessada amb el teatre català ha de veure aquesta esbojarrada i màgica peça brossiana perquè, entre altres coses, l'escena entre sa eminència i sa excel.lència és d'absoluta actualitat.

I l'escena dels lampistes és Brossa amb majúscules, com l'escena de les dues misaires atrafegades amb salar un sant.

El toc brossià per excel.lència és que en una de les escenes, de les més aconseguides, és el teatre dins del teatre i en el públic d'aquest teatre, com no podria d'altra manera, un dels espectadors és Joan Brossa.