Una de les poques coses bones que ha tingut l'any que avui acaba és que el Monument a Jacint Verdaguer ja no està a les fosques.
Aquest monument està situat a la Diagonal en el punt que fa cruïlla amb el passeig de Sant Joan, l'escultura que hi ha a dalt de tot mira a la part de muntanya del passeig de San Joan. L'escultura, de bronze, és obra de l'escultor Joan Borrell i Nicolau; mentre que el conjunt del monement modernista és obra de l'arquitete Josep Maria Pericas. Les obres del monument van acabar el 1924.
De tota manera, en una ciutat moderna, en monuments a la via pública, és a dir, al marge de les escultures que es poden veure pels parcs i jardins; hem d'entendre doncs que les obres d'art que formen part del paisatge natural de la gent quan es mou per la ciutat, sigui per anar a la feina, a l'escola o qualsevol altra activitat, les obres d'art, escultures i tota mena
de monuments han de ser visibles a totes les hores.
Així doncs podem dir que el monument a mossèn Cinto ha entrat a forma part de la vida de la ciutat de Barcelona l'any 2012, és a dir, cent anys després de la seva mort. Demà comença
l'any Salvador Espriu, però cal dir que si no hagués estat per
Jacint Verdaguer poetes com Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba o Salvador Espriu no haurien existit.
Com un dels poemes més reixits de Verdaguer és LES FLORS DEL CALVARI, heus aquí:
Veyeume aquí, Senyor, á
vostres plantes,
despullat de tot bé,
malalt y pobre,
de mon no-res
perdut dintre l'abisme.
Cuch de la terra vil,
per una estona
he vingut en la cendra á
arrocegarme.
Fou mon breçol un grá de
polcinera,
y un altre grá será lo
meu sepulcre.
Voldría ser quelcom per
oferirvos,
però Vos me
voleu petit é inútil,
de gloria despullat y de
prestigi.
Feu de mi lo que us
placia, fulla seca
de les que'l
vent se'n porta, ó gota d'aygua
de les que'l sol
sobre l'herbey axuga,
ó, si ho voleu,
baboya del escarni.
Jo so un no-res, més mon
no-res es vostre;
vostre es, Senyor, y us
ama y vos estima.
Feu de mi lo que us
placia; no'n só digne
d'anar á vostres peus;
com arbre estèril
de soca á arrel trayeume
de la terra;
morfoneume, atuiume,
anihilaume.
Veniu á mi, congoxes del
martiri,
veiu, oh Creus,
mon or y ma fortuna,
ornau mon front,
engalonau mos braços.
Veniu, llorers y palmes
del Calvari,
si'm son aspres avuy,
abans del gayre
á vostre ombriu me será
dolç l'assèurem.
Espina del dolor, vina á
punyirme,
cuyta á abrigarme ab ton
mantell, oh injuria;
calumnia, al meu voltant
tos llots apila,
miseria, vínam á portar
lo ròssech.
Vull ser volva de pols
de la rodera
ahon tots los
qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una
escombraría
del palau al carrer, de
la més alta
cima á la afrau, y de la
afrau al córrech.
Escombreu mes petjades
en l'altura;
ja no hi faré més nosa,
la pobresa
será lo meu tresor, será
l'oprobi
lo meu ergull, les penes
ma delícia.
Desde avuy culliré los
vilipendis
y llengoteigs com perles
y topacis
per la corona que en lo
cel espero.
Muyra aquest cos
insoportable, muyra;
cansat estich de tan
fexuga cárrega;
devórel lo
fossar, torne á la cendra
d'hon ha sortit,
sum vermis et non homo.
Jo no só pas la
industriosa eruga
que entre'l fullam de la
morera's fila
de finíssima seda lo
sudari.
Jo me'l filo del cánem
de mes penes;
més , dintre aquexa
fosca sepultura,
tornat com vos, Jesús,
de mort á vida,
jo hi trobaré unes ales
de crisálida
per volármen ab Vos á
vostra gloria.
