L'ÚLTIM ACTE, basat en textos humorístics d'Anton Txékhov

Teatre Goya

Textos d'Anton P. Txékhov

Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent

Traducció:Anna Maria Ricart

Direcció: Carles Alfaron

Intérperets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas, Bárbara Granados.

Sinòpsi

Un reconegut actor teatral es desperta sol als camerinos d´un teatre de províncies de la seva ciutat natal, on la nit anterior ha rebut un homenatge per la seva llarga i exitosa carrera. Encara sota els efectes de l’alcohol i de les emocions contrastades, sol, perdut, desorientat i abandonat per l’oblit dels seus “homenatjadors”, en el teatre buit, tancat i a les fosques, reflexiona sobre el significat de la seva vida, de la seva professió, de la relació amb el públic, i del preu tan alt que ha hagut de pagar, que l’ha abocat a una vellesa en soledat.

De la mà de tres "esperits" femenins, iniciarà un singular viatge per diferents moments del seu passat als escenaris i s’enfrontarà amb la seva pròpia crisi existencial.

La meva valoració

D'entrada és innegable que Txékhov és del millor de la història del teatre i encarta que no sigui pròpiament una peça teatral, sinó textos, només ens cal que s'hagi tingut perícia en la tria dels textos i la seva escenificació, que no és poca cosa, per tant, cal aplaudir la feina feta per Carles Alfaro i Enric Benevent. Els dos han fet una magnífica tasca i això que jo sóc un enemic dels que aprofitens textos de tota mena d'autors per a fer un obra teatral. Per descomptat, han tingut la intel.ligència de fer-ho amb textos d'un autor teatral. Això es nota.

La cosa important doncs, en aquest cas és que allò que es diu a l'escenari flueix. Gràcies també a un repartiment de luxe. No cal que digui els nom aquí perquè ja estan posats al principi i no hi ha un de millor que un altre. En tot cas és just citar a Nina perquè a més de ser actriu també canta i ens demostra que és una gran cantant.

En conjunt, en l'obra de Txékhov es percep allò que podríem dir l'ànima russa o les misèries de Rússia, doncs en aquests textos també, la qual cosa li dóna un valor afegit perquè en alguns aspectes s'immgergeix en aquesta ànima russa, és a dir, l'abús de qui té poder i la disposició de deixar-se trepitjar qui no en té gens.

KINGDOM, creació de Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal

Teatre Lliure de Montjuïc

Repartiment:

Performes: Diego Anido, David Muñiz, Wang Ping-Hsiang, Nico Roig i Pablo Rosal

Música Nico Roig / videoprogramació David Muñiz / videocreació Vicenç Viaplana / espai escènic i maquetes Àlex Serrano i Silvia Delagneau / vestuari Silvia Delagneau / il·luminació Cube.bz / coreografia Diego Anido / espai sonor Roger Costa Vendrell / ajudant de direcció Martín García Guirado / suport tècnic Sergio Roca / cap de producció Barbara Bloin / producció executiva Paula Sáenz de Viteri / distribució Art Republic

Text de Núria Cañamares

L’última producció de l’Agrupación Señor Serrano, estrenada al Lliure en el marc del Festival Grec, reprodueix el llenguatge multidisciplinari “segell de la casa” de manipulació d’objectes sobre maqueta i vídeo en directe combinat amb vídeo-projeccions, llum i so, jugant amb l’artesanal i el tecnològic, l’ara i el diferit, la creació de metàfores i atmosferes que l’han convertit en un referent. [···] En definitiva, un treball minuciós i molt ben travat que es complementa amb una narració, cant d’alt voltatge i interpretació actoral cenyides a l’engranatge audiovisual.

La meva valoració

És un espectacle molt peculiar i que ja es percep des del primer moment que comença l'obra en la que un dels membres de la companyia es dirigeix al públic i diu "estamos bien" de forma que tots, els que són a l'escenari, com el públic, per tant, tota la societat, estem tots bé. Això ho repeteix, tot mantenint el to cínic. El públic comença a riure. Després comencen a sortir les desgràcies de la societat i les del planeta, però clar, no ens hi hem d'amoïnar, estem bé. 

A partir d'aquí comença l'espectacle de veritat, que queda explicat en el text de la Núria Cañamares i també pel video que segueix.

LA DANSA DE LA VENJANÇA, de Jordi Casanovas

Teatre LA VILLARROEL

Autor: Jordi Casanovas
Direcció: Pere Riera
Intérprets: Laia Marull i Pablo Derqui

Sinòpsi
Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

La meva valoració

Com diu molt bé la sinòpsi al final hi ha una cosa que esclata. Es pot dir de tota manera que no esclata al final de l'obra, sinó precisament quan comença ja s'està embolicant la troca, és a dir, es troben a la casa a on han viscut quan ella comptava que no trobaria a ell, però hi ha anat quan no hauria d'haver-ho fet. A partir d'aquí és clar que s'ha trencat el pacte que diu la sinòpsi. A partir doncs d'aquest moment s'inicia una lluita dialèctica que acabarà al final. Durant tot aquest temps hi ha un match molt ben travat des del punt de vista del llenguatge emprat i, no cal dir, de la interpretació. En aquest sentit és una obra magistral, goso a dir que haurien de veure tots els que volen ser actors.

DELIRI A DOS, d'Eugène Ionesco

Teatre Akadèmia

Autor: Eugène Ionesco

Traducció: Lluís Hansen i Montse Bonet

Direcció: Montse Bonet Intérprests: Montse Puga Òscar Intente amb la col·laboració d’Òscar Romera/Carlos Ulloa i Montse Bonet Sinopsi L’autor ens presenta dos personatges, ELL i ELLA, tancats en la seva closca, que estan junts des de fa molts anys. Un home i una dona, ja grans, en una mena d’amagatall on s’acumula tot el seu passat, envoltats per un món en guerra, que va penetrant a poc a poc dins el seu cau. Aquests ELL i ELLA som tots nosaltres, de la mateixa manera que aquest món exterior agressiu i violent és el món en què ens estem acostumant a viure i, per força, a conviure. Amb el seu sentit d’humor tràgic, Ionesco ens parla de la bogeria d’haver d’existir, de l’angoixa per la certesa de la mort, de la dificultat de les relacions humanes, de desitjos, de pors, de tendreses, d’innocències perdudes. Tot tractat des de l’òptica d’un autor que mai s’allunya de l’ésser humà i de la seva capacitat d’humor alliberador. La meva valoració Es tracta d'una obra amb una gran interpretació actoral i alhora un gran espectacle a dues veus perquè al principi un se sent enganyat perquè no entén res tot i que sabent que és un text de Ionesco, el mestre del teatre de l'absurd, s'hauria de sentit avisat. Óscar Intente i Montse Puga diuen el text i interpreten fent que tot acabi tenint una aparença onírica. Vestits en pijama podem pensar que tot plegat és un somni i alhora, com no tenen a on anar i res a fer és com si no s'aixequessin del llit en una mena de vida absurda perquè a fora hi ha una guerra.  Aquest darrer aspecte l'hem d'agrair a la magnífica i imaginativa direcció de Montse Bonet.

L'habitació del costat, de Sarah Ruhl

Teatre La Villarroel

De Sarah Ruhl
Traducció: Joan Sellent 
Direcció: Julio Manrique

Amb: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba FlorejachsEscenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Jaume Ventura
Disseny de so: Damien Bazin
Composició musical: Carles Pedragosa
Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez i Irene Fernández “Nené”
Construcció: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne.
Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti

SINÒPSI

Segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York, durant l’anomenada “època victoriana”.

Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).

Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat...

La meva valoració

M'ha agradat molt el joc que fa l'autora de l'obra i que potser hi ha un aspecte important que no s'explica prou. Un dels tòpics del masclisme és que quan una dona es queixa d'alguna cosa amb un to d'empipada se li deia que és una histèrica, que en el fons era dir-li que frustrada sexualment. La histèria era això i Sarah Ruhl fa un salt amb el temps i posa un vibrador, un consolador,  a les mans d'un imaginari Sigmund Freud. Evidentment el nom de Freud no surt de cap manera a l'obra no sigui que els seus hereus facin una demanda judicial, però ja se sap que Freud cercava guarir la histèria de les dones. Com no sóc expert transcric unes poques paraules que podeu trobar a la Viquipèdia a l'entrada de Histèria femenina:  La histèria femenina era una diagnosi, aplicable exclusivament a les dones, que avui ja no es reconeix per part de les autoritats mèdiques modernes com a malaltia. El seu diagnosi i tractament foren rutinaris en la medicina occidental durant segles, fins a finals del segle XIX. Durant l'època victoriana fou àmpliament tractada en la literatura mèdica. Es consideraven malaltes les dones que presentaven símptomes com defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, pèrdua d'apetit i “tendència a causar problemes”. Les pacients diagnosticades amb histèria femenina havien de rebre un tractament conegut com a “massatge pèlvic”, sent una violació curativa per part del metge, que en el context de l'època s'anomenava “paroxisme histèric” en considerar una malaltia el desig sexual reprimit de les dones.

Teniu els doncs els elements per a no solament per a gaudir de l'obra teatral, que és el principal motiu per anar al teatre, sinó que apreciareu el mèrit creatiu de Sarah Ruhl que vincula dos períodes històrics i del mal que ha fet i fa el masclisme. Per reblar el clau no està de més saber l'origen del mot "histèria". Veieu: ve del francès hystérie i aquest del grec ὑστέρα hystéra que vol dir úter o matriu.

Aquest vídeo no és de l'obra de teatre, però hi està molt relacionat:

L'omissió de la Família Coleman, de Claudio Tolcachir

Teatre Romea


Autor: Claudio Tolcachir
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran/Marc Rodríguez


Sinòpsi:

Claudio Tolcachir dirigeix actrius i actors catalans en una de les obres argentines de més èxit

Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats...tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l'àvia que està agonitzant. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Després de la producció argentina de Timbre 4, Claudio Tolcachir recupera l'espectacle, però aquesta vegada amb un repartiment d'actrius i actors catalans. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993), Roser Batalla, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran.

La meva valoració:
Es una obra molt valenta perquè comença d'una manera que desorienta o que a mi em va desorientar perquè d'entrada semblava el "teatre de l'absurd", però a poc a poc es va anar veient el fons i només puc dir que em va agradar molt, teatre de text, teatre de veritat, molt ben interpretat i emocionant.

MOMENTOS ESTELARES DE LA HUMANIDAD. Catorce miniaturas históricas. Autor: Stefan Zweig

Acabo de llegir aquest llibre i cl dir que és pura casualitat que l'anteior entrada del blog faci referència a un musical basat en una novel.la de Stefan Zweig, un dels grans autors del segle XX i dels de més ampli espectre, va escriure novel.les, teatre i les seves biografies són obres mestres, n'he llegit Fouché. Retrat d'un home polític i Maria-Antonieta, val a dir que aquesta darrera va ser emprada per Sofia Coppola per fer la pel.lícula Maria Antonieta.

El llibre que presento és força original perquè es pot considerar biogràfic perquè desfilen catorze personatges de la història de forma cronològica, però són talls a la vida dels personatges, evidentment són talls de moments transcendentals, per exemple, comença amb Ciceró, Núñez de Balboa que va descobrir el Pacífic,  Händel, un general de Napoleó, Goethe, el que va trobar un gran mina d'or, Dostoievski, etc.

Diguem que és un llibre que agradarà a tota persona interessada amb la història o la cultura en general i que compte amb el mestratge de Stefan Sweig, un home d'una gran humanitat, un humanista pur, d'una gran decència humana i amb una gran capacitat de síntesi, de manera que sempre apunta per allò essencial, tant si és per elogiar o tot el contrari.

24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA DE STEFAN ZWEIG

Teatre Condal 

Autor:  STEFAN ZWEIG

Intèrprets:
IntèrpretsSenyora C: SILVIA MARSÓ
el jove: MARC PAREJO
l’home: GERMÁN TORRES 
piano: JOSEP FERRÉ / CARLOS CALVO TAPIA
violí: EDURNE VILA
violoncel: ESTHER VILA


A La Vanguarida del 7 de novembre Justo Barranco escriu:

Sílvia Marsó torna als escenaris barcelonins quatre anys després de l’Erma de Miguel Narros al Tívoli. I per primera vegada parla en català a l’escenari. L’actriu, que ha fet bona part de la seva carrera a Madrid, torna amb una altra protagonista femenina poderosa: la de la novel·la Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, de Stefan Zweig. Això sí, no és una adaptació convencional: Marsó (Barcelona, 1963) va veure l’adaptació al teatre musical que van fer Christine Khandjian i Stéphane Ly-Coug a París. I va decidir que ella la portaria als escenaris. Contra vent i marea. I després d’embarcar-hi el director Ignacio García –responsable del Festival d’Almagro–, ho va aconseguir. Amb èxit: va debutar al teatre de La Abadía de Madrid i va acabar prorrogant. Des d’avui intenta ser profeta a la seva terra: ha muntat la versió catalana, i la presenta fins al 25 de novembre a l’Onyric Teatre Condal.

Llibre heretat de la meva mare

“Ja hem fet 105 funcions d’un espectacle arriscat, no convencional. És molt. No m’ho esperava. Quan vaig decidir fer l’espectacle, tothom em deia que estava boja i que el públic no estava preparat per veure una obra amb tanta connotació europea, una música tan culta i una història tan profunda com la de Zweig. Però, després de París, sabia que era possible fer un gran muntatge. I, quan vaig parlar amb Ignacio García, va veure totes aquelles possibilitats i va deixar altres ofertes per dirigir-lo”, assenyala.

Junts van portar a escena aquesta història ambientada a Montecarlo i protagonitzada per una dama britànica vídua d’uns 40 anys que se sent atreta inexorablement pel joc suïcida d’un jugador polonès. Una història de passió, decepció i alliberament de què han fet un muntatge diferent del de París.

“Té la mateixa música i la mateixa dramatúrgia, però la resta és nova. És una proposta molt teatral. I trepidant. Stefan Zweig condensa en 24 hores la vida sencera que

no va poder viure la senyora C, la protagonista. I en 24 hores passen tantes coses que el director ha volgut donar-hi aquesta intensitat emocional i de sorpresa. És un

espectacle ple de la vida que va ser negada a aquesta dona tota la seva existència i que només s’atreveix a viure per primera vegada durant aquestes 24 hores”, explica Marsó, que, de fet, recorda que ella havia llegit la novel·la: “Quan em vaig assabentar que la muntaven a París, no em podia creure que totes les coses que hi passen es poguessin ficar 

en un espectacle, i menys musical. Per això la vaig anar a veure. I em va enamorar. Des d’aleshores he lluitat per tirar-la endavant”. “El que em va atrapar més de la història –continua l’actriu– va ser la impossibilitat d’aquell noi, d’aquell jove, de sortir de la passió que sent pel joc. I com aquella dona intenta per tots els mitjans salvar-lo d’aquella condemna. Alhora, s’està salvant ella d’una vida absurda que li van planificar des del bressol per ser noble i que no ha pogut controlar mai. De fet, ella és una mena de Segismundo, de La vida es sueño: un ésser gran que no ha viscut la vida, amb majúscules. I, veient l’obra, un es planteja si no hem d’aprofitar les oportunitats que de vegades ens dona el destí per canviar el rumb de les nostres vides. Gairebé sempre per por, pel què diran o per no cridar l’atenció, no ens hi atrevim. I això és el que explica Zweig, també com molta gent durant generacions ha deixat passar la vida”.

I assenyala que l’obra és com un viatge oníric pels records en què la protagonista, ja gran, narra el seu passat. “Quan és jove és molt apassionada. Quan és més gran és més sàvia, i gaudeixo més d’ella perquè té el pes filosòfic i existencialista de Zweig”, diu Marsó, que assenyala que aquelles 24 hores “fan que aprengui i reflexioni sobre la seva vida: ha estat una víctima de la societat, la moral, els convencionalismes, i només es converteix en heroïna quan és capaç d’assimilar tot el que ha passat i perdonar-se”. Tot al ritme d’una música que mostra l’estat d’ànim dels personatges i que, destaca, “és un gresol de tota la cultura europea, amb connotacions poliestilístiques”. “De sobte apareixen Kurt Weill, Sondheim, Debussy, Xostakóvitx, Wagner... Fins i tot Piazzolla. I tota aquesta barreja de matisos fa que sembli que estiguis olorant el món d’ahir”, conclou.

SINOPSI

Amb més de 100 representacions a tot l’Estat, l'espectacle ha rebut el Premi Broadway World Spain al MILLOR ESPECTACLE MUSICAL!

“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida;  moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya,  24 hores de la vida d'una dona l'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig. Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong. Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.

La meva valoració

Fa més de deu anys que vaig llegir aquesta novel.la en una edició molt especial per mi perquè era un llibre de la meva mare editat el 1929. El fet és que és un text molt bo però em vaig avorrir al seient del Condal com poques vegades. Si Silvia Marsó està satisfeta de l'èxit, no tinc mé remei que felicitar-la pel premi guanyat i que la recaptació hagi estat bona. Evidentment no tinc res en contra, però per començar no em sembla que sigui correcte que es digui que l'autor és Stefan Zweig i en el repartiment hi hagi tres personatges. La protagonista de la novel.la és la que interpreta Sílvia Marsó, la , en la que té una conversa amb un resident de l'hotel en el que els dos són residents, però del que no sabem el nom perquè, de fet, és el narrador. El jove jugador forma part dels records que explica la senyora C, que quan se separa del jove apareix una cosina i que torna a aparéixer al final de la história: la meva cosina que m'esguardava esbalaïda, amb la boca oberta, alçada la mà com expressant terror. Evidentment no és un personatge imprescindible, però diguem que el personat l'home és inexistent, clar, pot fer de croupier, de l'estació de tren, però no s'ajusta al text original, és a dir, caldria haver posat "Basada en la novel.la de Stefan Sweig". Tanmateix, aquesta discrepància tècnica no té gaire importància si un hagué passat una bella estona al teatre, el problema és que em va resulta insubstancial tot plegat. No cal dir, que com fan tots, es juga fort la carta del sexe. M'explico. El text no diu res del que va passar la nit que van dormir els dos al mateix llit i, naturalment, el teatre dona per fet allò que és dubtós. A la novel.la, quan ella explica els primers moments de l'endemà, quan es va desvetllar, llegim: "Vaig incorporr-me en el llit per recordar i aleshores... quan vaig tombar l'esguard cap al costat...aleshores vaig veure-- mai no sabria descriure-li la meva terror-- un home estrany, estrany, estrany, un home mig nu, desconegut...".

El declive, de Nelson Valente

Teatre La Villarroel
Autor: Nelson Valente

Dramatúrgia, posada en escena i direcció: Nelson Valente 

Amb :

Enrique Amido - Tito
Cristina Pachi Molloy - Susana
Carlos Rosas - Antonio
Lide Uranga - Nelly 

Sinòpsi

A partir d'un realisme cru, l'obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els mandats que s'acumulen al llarg d'una vida.

La peça es desenvolupa a l’entorn del vincle entre dos matrimonis d'adults madurs, que transformaran un diumenge rutinari i avorrit en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a llum. El declive proposa així una reflexió sobre com construïm la felicitat i la possibilitat de canviar de paradigmes en l'últim instant.

La meva valoració

És teatre en majúscules, teatre de text, d’un bon text no basat en fets reals, però sí com és realment la societat avui. La il.lusió en la vida que molts posen de joves i quan són a punt de jubilar-se s’adonen que tot s’ensorra. Aquest declivi no solament és professional, sinó el de la parella, els amics, tot. 

Quan hom surt del teatre s’adona que l’obra genera o pot generar  catarsi.

A la Viquipèdia llegim

Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern; també és coneguda com "l'alliberament de les passions". El concepte té profundes arrels antropològiques i a partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, en la medicina, la tragèdia grega, la psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure. En l'obra dramàtica, és el moment en què els personatges viuen una experiència que canviarà el curs de la història.^[

Etimologia: El mot català "catarsi" prové del grec Κάθαρσις, katharsis, que significa "purga" o "purificació".

A sota tenim un video que no és de l'obra, sinó que és un entrevista amb una de les actrius, que recomano, molt interessant.

Per tots els amics i amigues que em visiteu. És una magnífic espectacle de ball, acrobàcia i diversió: Breakdance Battle

 Breakdance Battle

Massive Monkees vs Jinjo Crew / R16 BBOY Battle 2012 7 YAK FILMS

Si aneu directe a YouTube ho podreu veure en pantalla completa:

https://youtu.be/-kT0HJhm5ck