L'ESCANYA-POBRES par Narcís Oller, Estudi intreroductori d'Alan Yates, Editorial El Garbell Edicions 62, Barcelona, 1981. (Pàgs. 107)

 

D'entrada convé apuntar que Narcís Oller és un clàssic de les lletres catalanes i que amb aquesta obra va guanyar en prosa als Jocs Florals de Barcelona d 1884.

L'obra és important perquè hi apareix el gran canvi que va haber a Europa amb la transició de l'antic règim (economia agrària) al capitalista (indústria). 

Al darrer capítol hi llegim: "Avui mesos després, Pratbell despertava de debò. No tots els viatgers havien passat, indiferents, via amunt i via avall. Alguns s'havien fixat amb les condicions naturals d'aquell territori, i, com abans l'Urgell hi abocà carrotades de blat, la industriosa Barcelona hi esmerçava diners ara. Es parlava ja de bonics xalets que projectaven fer-s'hi alguns barcelonins per passar-hi l'estiu; els antics molins, ja mig esfondrats i amb llur rodes corcades, quedaven aclaparats de la colossal farinera que prop d'ells d'estava bastint..."

El nom del poble, Pratbell, és ficció, però podria dir-se que l'activitat del Doctor Robert que el 1899 va esdevenir alcalde de Barcelona va ser un gran activistat i per això molts pobles de Catalunya hi tenen un monument  i en el cas de Camprodon el nom del doctor Robert hi és arreu. Narcís Ollé va ser clarivident en veure un canvi i el doctor Robert en fer-lo.

VIAJES POR EL SCRIPTORIUM par Paul Auster, 2006, traducció de Benito Gómez Ibáñez, Editorial Anagrama, Barcelona, 2007. (185 pàgs.)

 

No està de més apuntar que Paul Auster és, com el recent Julian Barnes, un dels escriptors en llengua anglesa de més fama. Llegir-lo no és fàcil però a poc a poc hom hi va veient com va la cosa.

Una de les escenes més sorprenent pel lector, tot i que magistralmente realitzada la tenim a la pàgina 139: 

"De acuerdo dice Mr. Blanck, empezando a ceder un poco. Pero con una condición. ¿Una condición? Pero ¿qué dice? Yo me tomo las pastillas. Peto ante tiene usted que desnudarse y dejar que la acaricie. Sophie encuentra la proposición tan ridícula, que le da un ataque de risa, sin comprender que así respondió exactamente la otra Sophie en circunstancias similares cuando se encontraba tantos años atrás en el estanque helado con Míster Blanck adolescente. Y encontonces, para rematar la faena, pronuncia las fatales palabras: No sea bobo. Ay, exclama el anciono, echando bruscamente hacia atrás, como si le hubieran cruzado la cara. Ay, se lamente. Di lo que quieras, mujer. Pero eso, no. Por favor. Eso no. Cualquier cosa menos eso. Al cambio de unos segundo, Míster Blanck tiene los ojos llenos de lábrimas, y antes de darse cuenta de lo que pasa, las siente correr por las mejillas mientras se ve sacdido por un llanto incontenible. Lo siento, dice Sophie. No pretendía herir sus sentimientos. ¿Qué tiene de malo que quiera mirarte?, pregunta él, con voz ahogada por los sollozos. Tienes unos pechos preciosos. Sólo deseo verlos y tocarlos. Quiero recorrer tu piel con mis manos, pasarte los dedos por el vello púbico."

El profesor de filosofía le llamaría: reminiscencia proustiana.

En la página 148"Tras una investigación minuciosa, se queda horrorizado al descubrir que ni una sola etiqueta está en el sitio de antes. La de la pared ahora dice SILLA. En la lámpara, ahora se lee BAÑO. En el sillón pone ESCRITORIO. Varias explicaciones posibles surgen de pronto en la mente de Míster Blanck. Ha sufrido un ataque o una lesión cerebral de algún tipo; se le ha olvidado leer; le han hecho alguna faena...Míster Blanck es consciente de que no se encuentra en plena forma, de que la cabeza no le funciona como debería".

En la página 184 leemos: "¿Cuándo acabará este disparate? No acabará nunca. Porque Míster Blanck ya es uno de los nuestros, y por mucho que se esfuerce por comprender su situación, siempre estará perdido ... Sin Míster Black no somos nada, pero la paradoja es que nosotros, seres puramente imaginarios, sobreviviremos a la mente que nos creó, porque una vez arrojados al mundo existiremos hasta el fin de los tiempos, y nuestras historias seguirán contándse incluso después de que hayamos muerto."

ELIZABETH FINCH par Julian Barnes, 2022, traducció d’Alexandre Gombau Arnau, Angle Editorial, Barcelona. 2023 (237 pàgs.)

 

Aquesta novel.la és molt complexa perquè a mesura que el lector llageix els paràmetres van canviant. Clar, hom pot dir que això passa a totes, com en el Quixot, però ni així, perquè el Quixot és l’únic protagonista i en aquesta no.

Així que el narració és la vida d’Elizabeth Finch. Una professora fora del comú, gens acadèmica, però que té uns seguidors fidels.

“Jo no he tingut mai un d’aquells mestres d’escola tan estimats i recordats de quan un era petit, un mestre que em mostrés els atractius de les matemàtiques, de la poesia o de la botànica, i que potser abusés de mi sexualment de passada. … Per tant, agraïa d’allò més haver trobat i conegut l’Elizabeth Finch. (pàg. 33)

Elizabeth Finch havia escrit un parell de llibres breus i descatalogats  “Dones explosives 1890-1910” i “Els nostres mites”. Els seus temes eren els mites, nacionalisme i religió. Interessant el que explica de la Princesa Santa Úrsula, obedient, devota i virtuosa, que s’havia de casar amb el fill del rei d’Ànglia, que adoren ídols. Ella va decidir prendre tres anys de gràcia per anar a Roma amb pelegrinatge. Quan això es va esbombar va ser acompanyada per onze mil verges. (pàg.16)

A internet he trobat aquest enllaç per a saber més d’aquest interessant tema.(https://www.ucm.es/bdiconografiamedieval/santa-ursula) .

“De debò pensem, per exemple, que els etruscos eren inferiors als romans? Que haurien influït millor sobre el món? No podem pensar que l’heretgia albigesa era més progressista i més just que l’Església romana medieval que la va esclafar tan despietadament?” Pàg.37

Faig un parèntesi coma català: el resultat d’aquesta guerra, a més dels morts, Roma va fer possible  l'eixamplament del domini dels Capets sobre el que actualment és França, eliminant el domini dels nobles occitans, i frenant l'expansió política dels catalans vers el Llenguadoc.

“¿Considerem que tots aquells colons blancs que van exterminar totes aquelles tribus indígenes arreu del món eren moralment superior a les seves víctimes?” Pàg. 37

“Julià l’Apòstata, l’últim emperador pagà de Roma, que va intentar revestir la desastrosa marea del cistianisme. I el no tant conegut Julià Eclanense, que va ser lax, per no dir entusiasta, pel que fa a l’instint sexual….de fet, reverend, ja que ho considerava natural i, per tant, inculcat per Déu. I això no és tot…encara més greu als ulls de l’Església….aquest altre Julià no subscrivia la doctrina del pecat original. L’Església, com recordeu, exigia…i encara exigeix…la cerimònia del baptisme per purgar el nadó del pecat original necessàriament heretat. Julià Eclanense no creia que Déu volgués que fos així. Lamentablement va perdre davant de Sant Agustí i repetia la idea d’una màcula eterna, transmesa entre generacions, i amb això la culpa irredimible pel que fa al sexe. Imagineu com hauria estat el món si sant Agustí no s’hagués imposat.” Pàgs. 37-38

“M’agradaria apuntar que l’error ens pot dir més coses que l’èxit; i un mal perdedor, més que un bon perdedor. I aixòno és tot, també que els apòstates sempre són més interessants que els vertaders creients o que els sants màrtirs. Els apostates representen el dubte, i el dubte…. el dubte insistent…és senyal d’un intel.ligència activa.” Pàg. 47

“Els vells déus de Grècia i Roma eren déus de llum i alegria; homes i dones comprenien que no hi havia una altra vida, de manera que la llum i l’alegria s’havien de trobar en aquesta, abans que ens engolís el no-res. En canvi, aquests estranys cristians obeïen un Déu de foscor, dolor i servitud; un Déu que declarava que la llum i l’alegria només es trobaven després de la mort al seu cel ensucrat, al final d’un camí ple de penalitats, culpa i por.”. Pàg, 49

—És clar —va prosseguir l’Elizabeth Finch—, sempre hauríem de procurar evitar l’autocompassió. Imaginem que tot sortís malament al desert persa el 363 dC, i que setze segles més tard descobrim en néixer que ens han donat cartes marcades, cosa que ens permet fer el ploricó: “No és culpa meva, senyor”.Val més creure que tothom està igual i que tenir les cartes marcades és normal. L’autocompassió històrica no resulta més atractiva que la personal.” Pàg. 49  

“Vaig rebre una notificació al funeral d’Elizabeth Finch.” Pàg. 65

Això no vol pas dir que la narració es quedi sense protagonista perquè Neil hereda la seva biblioteca i les seves notes i els seus estudis.

Neil aclara que “la gran majoria de l’art occidental Jesús es va presentar amb la pell d’un nord-europeu (un Crist de rostre blanc) a diferència de diferència de l’emperador Julià”. Fa l’efecte que sigui l’inici de l’eurocentrisme.

“Julià l’Apòstata va ser cridat a Milà. Va trobar una protectora en la segona esposa de l’emperador Constanci,el van posar a càrrec de l’exèrcit occidental i ella li va donar llibres de filosofia, història i poesia.

Així doncs, quan, en ser proclamat emperador, Julià es va declarar pagà, i com que no va posar mai ni un peu en una església cristiana, no va desastabilitzar el cristianisme perquè aquest últim tampoc havia estat consolidat mai. Els cristians, per descomptat, no ho veien així; i alguns sospitaven que, si Julià tornava victoriós de la guerra contra Pèrsia, es dedicaria a perseguir la seva Església. Què li impediria proscriure la seva religió de nou i convertir-se en un segon Dioclecià?”

Pàg. 105-106

“Julià va perfeccionar el sistema judicial i el sistema impositiu. Va tornar més segur l’imperi, però sempre seria un apòstata. Amb poc més de vint anys, es va iniciar en els misteris d’Eleusis, l’antic culte de Demèter. Al mateix temps, i al llarg d’una dècada, Julià va continuar comportant-se en públic com si fos cristià.” Pàg. 106

“Julià mateix “venera” el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob (que eren caldeus, encara més, Abraham com els hel.lens, creia en els sacrificis d’animals, l’endevinació a través dels estels fugaços, i els auguris a partir del vol dels ocells.

El mite fundacional dels galileus, la història del Jardíde l’Edén, és “totalment inventada” segons Julià; a més de completament injustaamb Adam i Eva, ja que Déu sabia exactament què passaria (el dit diví decantava la balança)… La idea de Déu mostrant-se “gelós” és “una difamació espantosa contra Déu.” Pàg. 109

“Jesús sembla enormement encisat amb la canalla, les dones i els pescadors; recomenava amb compte de la follia als seus apostols, però els prevenia davant la saviesa… A les escriptures s’esmenten sovint cèrvols, cèrvoles i xais, quan no hi ha éssers més babaus, si ens hem de creure la màxima d’Aristòtil, “tímid com un xai”. Pàg. 112 

“Val la pena remarcar que estudis científics recents han demostrat que, contràriament a l’opinió establerta d’antuvi, els xais són, fet i fet, animals molt intel.lligents i emocionalment complexos, amb bona memòria i l’habilitat de formar amistats i sentir tristesa quan s’envien els seus companys a l’escorxador.” “Miracles i martiri van ser dos dels grans atractius del cristianisme primitiu. Mories per la teva religió i assolies la vida eterna.”   Pàg. 113

“Miracles i martiris van ser dos dels grans atractius del cristianisme primitiu.”

“Un motiu és la natura tunàrica del monoteisme. “Tindràs un únic Déu; qui / serà a costa de dos?”, com va dir Arthur Hugh Clough. I això vol dir a costa de tenir sols un Déu, perquè ell té totes les respostes, dona tots els consells, exigeix tota l’adoració.” Pàg. 134 

“El demon personal de Julià l’Apòstata, no podem evitar de fixar-nos l’ha deixat morir en tan sols divui mesos des que es va proposar restaurar el paganisme helènic com a rteligió preferent de l’imperi romà (un projecte que expirarà amb ell al desert persa).” Pàg. 136

“El primer pensador modern que va fer servir el seu criteri pel que fa a l’Apòstata va ser Michel de Montaigne (1533-1592) al seu assaig “Sobre la llibertat de consciència”…”quan la nostra religió va començar a rebre el suport de l’autoritat de la llei. Aquest podeer va conduir a un excés de ràbia purificadora i a la immensa destrucció de “llibres pagans, cosa que a suposar que el públic culte sufrís pèrdues esbalaidores… Els zelotes cristians, per exemple, havien intentat eliminar tots els exemplars dels Anals de Tàcit.” Pàg. 138 

L’any 1644 Milton va fer una de les grans i apassionades defenses de la llibertat d’expressió, no només per a la promoció de la cultura, sinó també per a la promoció de la virtut… Milton insisteix: “Doneu-me la llibertad de saber, de parlar, de discutir amb llibertat, segons la consciència, per damunt de totes les llibertats.” Es posdria considerar que Julià és una elecció paradoxal en aquest context: al cap i a la fi, la destrucció a gran escala de manuscrits i biblioteques , i la consegüent pèrdua la van infligir els primers cristians als pagans., no pas a l’inrevés. Julià, pel que sabem no va ordenar la destrucció de cap text dels galileus. Pàg. 139-140

“Va arribar el moment en què Goethe, amb pessimisme, va comparar la seva tasca amb l’intent no reixit de Julià a fer retrocedir el ciristianisme.” Pàg. 151

Byron comença Don Juan (1819-1824) dedicant sorneguerament aquest poema èpic al seu amic i poeta Robert Soutley, que, com Woodsworth, s’havia entusiasmat inicialment amb la Revolució Francesa, i que amb el temps i l’edat es va temperar per convertir-se  en un membre conservador de l’establishment. Pàg. 152

/////////////////////////////////////////////////////////////

Enllaç: A internet he trobat: https://victorianweb.org/espanol/autores/swinburne/hay9.html

«Himno Proserpina» «Hymn to Proserpine» de Swinburne presenta una visión de la religión curiosamente diferente de la de otros poetas victorianos, de los que ya hemos hablado. La voz poética es la de un hombre que no está convencido del poder salvador de este "pálido galileo" ("pale Galilean"), por cuyo aliento "el mundo se ha vuelto gris" ("the world has grown grey"). Aquí, Swinburne considera el cristianismo como algo efímero, igual que el paganismo de la voz poética. Los dioses que un día fueron sagrados están ahora "destronados y muertos" ("dethroned and deceased”).

«Himno Proserpina» «Hymn to Proserpine» de Swinburne presenta una visión de la religión curiosamente diferente de la de otros poetas victorianos, de los que ya hemos hablado. La voz poética es la de un hombre que no está convencido del poder salvador de este "pálido galileo" ("pale Galilean"), por cuyo aliento "el mundo se ha vuelto gris" ("the world has grown grey"). Aquí, Swinburne considera el cristianismo como algo efímero, igual que el paganismo de la voz poética. Los dioses que un día fueron sagrados están ahora "destronados y muertos" ("dethroned and deceased").

En medio de su mundo carente de dioses, la voz poética crea una imagen muy poderosa y abrumadora, que domina todas las fuerzas vitales, incluidas las míseras creaciones divinas del hombre: la imagen del tiempo. Casi en el punto medio del poema, Swinburne crea una interpretación muy gráfica de las fuerzas temporales, pues recurre a elementos espaciales (como hemos comentado hoy en clase). Aquí encontramos otra vez las imágenes del mar donde observamos "la espuma del presente que arrastra al oleaje del pasado" "the foam of the present that sweeps to the surf of the past" y "grandes barcos que zozobran" "tall ships founder" en una tormenta creada por los "pálidos vientos del futuro, la oleada del mundo" whitening winds of the future, the wave of the world".

La imagen se vuelve especialmente poderosa en la extensa oración que sigue, en la cual Swinburne presenta en capas la desolación y fuerza de visión del Tiempo — Impío y absorbente:

The depths stand naked in sunder behind it, the storms flee away;
In the hollow before it the thunder is taken and snared as a prey;
In its sides is the north-wind bound; and its salt is of all men's tears;
With light of ruin, and sound of changes, and pulse of years:
With travail of day after day, and with trouble of hour upon hour;
And bitter as blood is the spray; and the crests are as fangs that devour:
And its vapour and storm of its steam as the sighing of spirits to be;
And its noise as the noise in a dream; and its depth as the roots of the sea:
And the height of its heads as the height of the utmost stars of the air:
And the ends of the earth at the might thereof tremble, and time is made bare.

Tras este intento de describir la fuerza de la naturaleza insuperable y absorbente del tiempo, la voz poética pasa a formular una pregunta retórica a los dioses construidos por el hombre: "will ye bridle the deeps sea with reins, will ye chasten the high sea with rods?" Su respuesta es firme y negativa: "Ye are Gods, and behold, ye shall die and the waves be upon you at last".

TO THE LIGHT HOUSE par Virginia Woolf, 1927, traducció d'Helena Valentí, La Temerària Editorial, Sabadell, 2022. (300 pàgs.)

 Un treball magistral de l'autora, en el que tot i inacabada és una obra mestra de com l'autora manipula el monòleg interior a fi i efecte el lector no està mai segur de qui pensa què.

Per altra banda l'autor té un domini del llenguatge que li permet crear un espai interior. Un dels aspectes que donen cos a la novel.la és la bellesa de la senyora Ramsay. Mentre ella tenia un bon tarannà amb la família i els amics el seu marit era un dèspota. Ella era estimada per tots. 

"Per tant, si hom es fixava només en la seva bellesa, calia que no oblidés aquell component tremolós, aquell detall ple de vida (en aquell instant pujaven rajoles per un tauló) i encaixar-ho en el conjunt; i si hom no la veia com a dona, calia conferir-li una particularitat un si no era estrafolària; o imaginar-la amb un cert desig de dessempellagar-se de l'excessiu esclat de bellesa, com si l'avorrís, tanta bellesa i tot el que els altres solien dir-ne, com si desitgés ser una dona qualsevol, insignificant. No ho sabia. No ho sabia. Havia de posar-se a la feina."

"la poca gràcia que li feia, que li havia fet mai, sentir-se superior al seu home; i a més, no suportava no està del tot conveçuda, quan parlava amb ell, del que deia. Les universitats i els alumnes el demanaven, el demanaven, les seves classes i els seus llibres eren molt importants: sí, d'allò no en dubtava; però l'amoïnava la mena de relació d'entre ells dos, i la manera que ell li demanava ajuda, en públic, davant de tothom; i en acabat tothom deia que ell depenia d'ella."

"Un cop més es va ressentir, encara que sense hostilitat, de l'esterilitat dels mascles, perquè si no ho feia ella ningú més ho faria, i per tant, després de sacsejar-se tota, com un rellotge que s'ha aturat, el conegut batec de costum, comença a sentir-se de nou, talment un rellotge que torna a fer tic-tac.  

Fins aquí hi ha aquestes citacions que tenen un contingut ideològic o de pensament o, senzillament, feminisme. La següent citació té a veure a la riquesa del vocabulari o, potser millor, la creació en mots d'una pintura.

"I aleshores, com si amb tant de netejar i de fregar i de tallar herba amb la falç i la màquina de tallar gespa, hagués estat ofegada, tornà a alçar aquella melodia a mig copsar, aquell música intermitent que l'orella agafa i després deixa anar, un lladruc, un bel; irregulars, intermitents, i tanmateix connectats; el brunximent d'un insecte, la tremolor de l'herba tallada, escadussers i no obstant per això aparellats; el xerriqueig d'un escarabat, el grinyol d'una roda, estridents, somorts, però misteriosament emparentats; sons que l'orella s'escarrassa per ajuntar i que estan sempre a punt de convertir-se en harmonia, però que mai no acaben de sentir-se ben bé, fins que a l'últim, quan arriba el vespre, moren tots, l'un darrera l'altre, i l'harmonia trontolla, i es fa el silenci."

KOJINTEKI na TAIKEN par Kenzaburo Oé, 1964, traducció de Yoonah Kim i Roberto Fernández Sastre, Editorial Anagrama, Barcelona, 1989. (185 pàgs.)

 En aquesta vida tots som aventurers, uns més que d'altres, però tots tenim quelcom d'aventurers. L'aventura ha pogut ser trucar un timbre i fugir o anar al poble veí perquè al teu et sembla poc. Jo vaig anar a Anglaterra a fer de cambrer i, de passada, aprendre l'anglés tot i que tenia una feina fixa a Barcelona perquè el 1977 les feines encara solien ser fixes. Tenia 27 anys i m'havia marcat tornar abans de fer els 30.

El personatge, Bird, té també 27 anys el seu somni era anar a l'Àfrica, tenia el mapa. Per altra banda la seva dona és a l'hospital esperant el moment del part, que triga més del normal, però quan el nadó arriba se li troba una hèrnia cerebral. A partir d'aquest moment Bird perd l'equilibri.

Es planteja anar-se a l'Àfrica i plantar-ho tot perquè  acorda amb  els metges que al seu fill prengui aigua amb sucre enlloc de llet de manera que a poc a poc es vaig debilitant i mori. Per altra banda la dona no es mou de l'hospital esperant el resultat final, no sap el que passa. 

Entre tot això Bird ha retrobat una companya d'estudis que ell havia desvirgat. Aquesta dona està desquiciadada perquè el seu marit es va suicidar, però per altra banda és una dona forta i anima a Bird a passar les nits amb ella. Bird està cada vegada més integrat amb la noia fins al punt que ara és ella qui està entusiasmada per anar els dos a l'Àfrica. 

Què faran per anar a l'Àfrica? Amb tot això Bird no té diners, allà on treballava ha estat acomiadat.

Hammerrklavier par Yasmina Reza, Paris, 1997, traducció de Joaquín Jordá, Editoprial Anagrama (128 pàgs.)

 Yasmina Reza és l'autora d'aquest llibre i sobretoto ha agafat gran fama com autora de d'obres de teatre. Aquest llibre és més aviat un text intimista en el que apareixen situacions familiars.

"Dios se oculta y quiere que se le busque. Ésta es la respuesa judía a la pregunta. ¿Dónde se oculta? También lo sabemos: fuera de la maldición del tiempo. Escondite infernal e injusto que hace tomar ojeriza a su inquilino como yo se la he tomado a Moïra apenas    º me ha dicho: "... me horrorizan los acontecimientos...".

L'autora parla de la seva filla Alta que és al llit jugant i "Sonríe llena de alegría, mostrando todos sus dientes. Y sobre este tema quiero escribir: sobre la sonrisa fabulosa, conmovedora, de la destentada. En su boca abierta se ven dientes de leche, agujeros, puntas de dientes y dientes de adulto, desiguales, recién salidos. Jamás tendrá una sonrisa menos estética y más hermosa."

Quan el seu pare es veia prop de la mort la filla li pregunta: ¿Qué desearías encontrar en el más allá? Me dicta una pequeña lista que encuentro hoy por casualidad, en el dorso de un sobre del Hospital Saint-Antoine". Leo, en este orden: Abraham, Moisés, Job, Platón, Spinoza, Galileo, Magallanes, Newton, Einstein, Mozart, Beethoven, Bach, Valéry, Dostoievski."

Val la lena la seva lectura.

FEUX ROUGES par Georges Simenon, 1953, LUCES ROJAS, traducció de Javier Albiñana, Tusquets Editores, juliol 2021.

Tot i que fa molts anys que sé de la fama de Simenon amb la novel.la negra tampoc l'havia llegit mai. Fins quasi al final el que més m'ha interessat del llibre, com tothom, és el desenvolupament de la trama. Una família de Nova York tenen dos fills en unes colónies i agafen el cotxe per a anar a recollir-los. Pel camí es discuteixen de manera que quan ell ha anat a un bar de la carretera per beure, ella està farta i li deixa una nota que agafarà un bus. 

Ell, que és un cap de trons fa males amistats, però no passa res per culpa d'ell. La mala sort la té ella que és després de ser molt ferida és violada. Quan ell s'assabenta fent trucades arreu i també està mig perdut aleshores s'humanitza i

"Tardó mucho en ser capaz de pasarse agua fresca por la cara, ponerse espuma y afeitarse. Miraba su propia imagen con la misma dureza con que había mirado al policía. Una tremenda ira tronaba en su interior ... un odio doloroso que se sintetizaba en la palabra "matar", no matar con un arma, sino matar con las manos, lenta, ferozmente, con plena conciencia de hacerlo, sin perderse una sola mirada de terror, un solo espasmo de agonía".

Quan la parella es troba, ella se sent culpable del que li ha passat i li vol demanar perdó. Com ella està molt malament. El primer encontre és curt. A la seva primera probada de veritat ella li diu:

"En pocas horas he envejecido por lo menos diez años. No te impacientes. Tienes que dejarme hablar hasta que acabe. - Oirla resultaba a la vez grato y desgarrador ... Nunca seré una mujer como las demás, nunca seré tu mujer ... Hay un tipo de vida que ya no existirá para mí ... Tú continuarás llevando una vida normal. Haremos lo que podamos para que eso resulte fácil."

Per unes raons que no és oportú explicar aquí. El policia oficial posa el marit davant del violador i aleshores "Su puño derecho se desplazó unos centímetros i el violador, que lo había notado, alzó bruscamente los dos brazos amarrados por las esposas y lanzó una mirada amedrentada a sus guardianes, como pidiéndoles ayuda ... El marido de la víctima lo miró un largo rato, como si se hubiera impuesto hacerlo porque le parecía imprescindible antes de intentar su nueva vida con Nancy."

Ara, 2023, que les notícies ja fa uns anys que van plenes de violacions i de viulència masclista crida l'atenció la gran sensibilitat envers la violació que va demostra tenir el 1953. Una època en la que sembla que no passava res de tot això, però crec que passava tant o més que ara perquè el masclisme estava protegit, és a dir, s'amagava i, per tant, no existia.

Una lectura molt interessant tant com des del punt de vista de la novel.la negra com la del masclisme que segueix viu. 

BETWEEN THE ACTS by Virginia Woolf, 1941 / ENTRE ELS ACTES, traducció de Marta Pera Cucurell, Editorial Llom dos colors, 3 (2022)

"Virginia Woolf escriu als diaris que Entre els actes és la seva obra més ambiciosa. L'escriptura l'embriagava i li feia oblida els bombarders de la Segona Guerra Mundial, que també planen per la novel.la. Quatre mesos després d'acabar-la, s'ompliria les butxaques de pedres i s'enfonsaria a les aigües fredes del riu Ouse."

És una novel.la molt curiosa, plena d'ironia i de sentit de l'humor, com de costum ho mostraré amb una citacions.

El llibre va d'una funció de teatre que es faca cada estiu en un poble, en un entorn, rural, i intervenen la gen del poble, les classes altes i el beneit del poble.

"El nois volien els primers papers, les noies els vestits més vistosos."

"I llavors es va girar aire i totes les cortines de mussolina es van posar a onejar cap a fora, com si una dea majestuosa, alçant-se del tron entre el seu seguici, hagués fet flamenjar tota la seva vestimenta de color d'ambre, i els altres déu, en veure-la, en veure-la alçar-se i marxar, haguessin esclafit a riure, i les rialles la mantinguessin flotant".

"No pot veure els caramells d'una candela sense pensar que és el seu cor que es fon, ni esmocar un ble sense recitar tot el santoral del calendari de Cupido..."

"LADY H.L. (mirant-lo amb coqueteria): Esteu lloant la meva perruquera, senyor, o les meves arrecades (sacseja el cap).

SIR S.C. (a part): Fa més dringadissa que una burra de fira! Va més empolistrada que un arbre de primer de Maig. (En veu alta) A la vostra disposició, senyora meva)."

 

CONTES ESTRANYS DEL PAVELLÓ DELS LLEURES, de Pu Songling, 160 pàgs., Editorial: Quaderns Crema, 2001. Traducció de Manel Ollé i Chün Chin.

 

Per a tots els que són seguidors de l'escriptor hispanoamericà Jorge Luis Borges haurien de saber que en la seva col.lecció de lectures fantàstiques "La biblioteca de babel" hi diu que aquest llibre de contes ocupa a la Xina una posició similar a la que ocupen "Les mil i una nits". Els contes de Pu Songlin reflecteixen un imaginari dens i prolix on la presència dels esperits damnats, de sortilegis, de seductors...

La meva impressió sobre aquesta lecturas, que és inevitable comparar-la amb l'esmentat llibre d'Orient té un contingut més humà. Evidentment que hi ha humanitat, però intervenen molts montres que són imbatibles pels humans, mentre que en els contes de l'Extrem Orient no hi ha cap monstres, el que sí hi ha són esperits, però aquests esperits són ànimes, com a molt amb pena, que entren i surten.

El llenguatge xinès que ens resulta dur a la oïda perquè no l'entenem, però que és molt florit, per exemple, "Havia descobert que un dels mercaders tenia una filla més bella que les flors del cirerer".

"Un dia es va presentar molt excitada i li va parlar d'una noia que posseïa la bellesa de la lluna plena". 

Una manera de definir la dona i l'home: "Tu ets el llunyà home errant i jo la solitària esposa a la llar".

"Així que va posar els peus a terra, es va anar engrandin fins a adquirir la mida d'una persona. Era molt estilitzada, tenia el coll finíssim i ballava amb molta gràcia la dansa dels vels de l'arc iris, mentre entonava una cançó: Ja heu arribat tots a casa, immortals de les muntanyes, ¿Em deixeu tota sola al palau de la lluna?"

MATAR EL MARIT, de Li Ang, pàg. 236, Ed. Males Herbes, 2021. Traducció de Mireia Vargas Urpí. Pròleg de Manel Ollé.

 

Si el títol és potent, em vaig decidir per la compra perquè té un pròleg de l'amic Manel Ollé, que és tot una garantia i no m'ha decebut. El text és al.legat contra el masclisme.

Posaré un exemple curt, que és prou com evidència del maltracte del marit: "-Que t'has mort o què, que no em portes ni vi?"

El més interessant del llibre és, però, el masclisme de les dones perquè per una raó o una altra la tenen jurada a Lin Shi, la dona que acabarà matan el seu marit.

Les dones del poble estan reunides i ocupades en una sola cosa, criticar a Lin Shi. Com pitjor, millor.

Per altra banda Lin Shi les estava escoltant des de fora del carrer, per tant, no sempre copsava qui ha dit què.

"I això no ho sabeu -Lin Shi va distingir que qui ara parlava era Wangshi.- La meva cunyada m'ha explicat que quan encara no s'havia casat solia asseure's a la porta per mirar els homes, i que llavors es va aficionar a mirar-los les parts... va dir amb una rialleta".

Cal dir que després de la novel.la de la pàgina 273 a la 281 hi la petita història de l'assassinat al marit 

Nota informativa que es troba a Internet:

• Matar el marit s’inspira en una notícia apareguda en un llibre de cròniques del vell Xangai, el 1955, que recull un assassinat que hi havia ocorregut als anys trenta: una dona mata l’home –de professió, escorxador– amb el ganivet que ell feia servir per matar els porcs perquè no aguantava més com la maltractava.