Ferran Adrià és considerat, segur que merescudament, elBulli, a on va agafar la fama, hagi tancat. Es pot dir que el cuiner i el restaurant són sinònims. Després de tancar el restaurant ha dut a terme vàries activitats, com la Fundació Alícia, i altres que estan en projecte. No hi ha dubte que Ferran Adrià és un home d'èxit, com diuen els americans és un "winner" (vencedor).
el millor cuiner del món malgrat
Per altra banda, amb el protagonisme del seu germà, Albert Adrià, s'han oberta a Barcelona diversos establiments, tots pel Paral.lel, amb un format que no semblen restaurants, sinó uns bars especials, que són TICKETS - BODEGA 1900 - PAKTA - NIÑO VIEJO - HOJA SANTA i cal dir que el primer ja té una estrella Michelin. No cal dir que els dos primers treballen amb alguna recepte del Bulli, per tant, és indiscutible que d'alguna manera hi ha la mà del Ferran.
Com no vaig tenir la sort d'anar al Bulli hi he anat un parell de cops als tres primers i m'identifico plenament amb la cuina dels dos primers. Resultat de ser un client del grup avui he rebut per correu electrònic la felicitació de Nadal. La decepció em deixe sense paraules perquè és en castgellà i no s'han pres la molèstia de fer-la bilingüe. Això sí, si entreu a la web per a fer una reserva aleshores ho podreu fer en català, castellà i anglès. Una cosa és vendre i una altra cosa és un simple felicitació de Nadal.
Com estic sense paraules, deixo el detall a la vostra opinió.
Aquest blog està concebut com una mena de diari de les meves activitats (espectacles, viatges, etc.) i en algunes ocasions comento política. Les opinions dels lectors són benvingudes.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castellà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris castellà. Mostrar tots els missatges
dilluns, de desembre 22, 2014
dijous, de novembre 06, 2014
9N
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
9N,
castellà,
cat,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
democràcia,
diputat,
espanya,
Espanyol,
independència,
independentisme,
naciona,
nacionalisme,
política
diumenge, de novembre 02, 2014
El 9N
Tots sabem les dificultats que posa l'Estat Espanyol per a què els ciutadans de Catalunya tinguin l'oportunitat de decidir el futur.
El punt en què ha arribat el referendum original és més que grotesc i no cal que hi entri perquè ja s'ha escrit prou.
Del que es tracta ara és de què farem el proper diumenge 9 de novembre. Com és de pensar el Tribunal Constitucional ho prohibirà tot, per altra banda, tal com ha quedat després de la darrera sentència ja sabem que no serà un referendum de veritat i, de fet, la consulta del proper diumenge serà més aviat una manifestació, com si fos un altre Onze de Setembre, però amb una diferència.
Hem d'anar al nostre col.legi electoral amb la papereta i el DNI a la mà. El col.legi electoral estarà tancat i no hi haurà cap urna. Ens trobarem amb els voluntaris al carrer amb els papers a la mà.
El voluntari que ens toqui ficarà el vot en un sac o bossa (insaculació) i posarà una creu o marca a la llista a la vista del nostre DNI.
Així a la seu central es podrà fer el recompte
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
9N,
castellà,
cat,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
democràcia,
diputat,
espanya,
Espanyol,
independència,
independentisme,
naciona,
nacionalisme,
política
dijous, de setembre 18, 2014
Allò que no diu La Vanguàrdia
"Allò que no diu La Vanguardia" és el títol d'un llibre de J.V. Foix que no he llegit, però pel que vull dir aquí em va bé. Confesso que La Vanguardia Española i La Vanguàrdia han estat acollidors de les meves paraules perquè m'ha publica força cartes al Director, algunes ben llargues. Van ser especialment extenses les dues en què defensava la llengua catalana; tanmateix, noto que darrerament no me'n publica cap malgrat que solen ser curtes i, per tant, molt concises.
El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.
Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014
La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta
Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.
El cas és que el 10 de setembre 2014 van publicar una carta de Ramón Fernández López amb el títol "La guerra de Sucesión" que està plena de inexactituds. Vaig contestar l'esmentada carta en data 11 en la que tocava només un tema, cosa que permetia que fos curta, però com no me l'han publicada, la poso a continuació. Més avall hi poso l'esmentada carta del dia 10 a més de l'enllaç que surt més amunt. És una pena que La Vanguardia no hagi publicat la meva i hagi publicat una carta plena de mentides. Algunes vegades, quan ha passat això, he tingut el plaer de veure que es publicava una carta o un article millor que el meu text, però aquesta vegada s'ha permès que les mentides hi quedin.
Carta enviada per correu electrònic el 11 Setembre 2014
Acabo de leer en este periódico
que se diga que Cataluña era a finales del siglo XVII una democracia avanzada.
Efectivamente en Europa no había en la Edad Moderna ninguna clase de
democracia. No está demás precisar que la palabra "democracia" tiene
varios condicionantes, pero lo que es incuestionable que el Consell de Cent fue
una de las instituciones municipales más abiertas de Europa y a gran distancia
de los aristocráticos de la Península Ibérica.
Por abierta quiero decir
inclusiva, pues el Consell de Cent fue de los pocos en que dio cabida a los
artesanos. La importancia de esta inclusión no es una ocurrencia mía, lo dice
el historiador norteamericano James Amelang, Profesor de Historia Moderna de la
Universidad Autónoma de Madrid desde 1989.
Carta de Ramón Fernández López publicada el 10 Setembre 2014
Sorprende ver cómo ha calado en la sociedad catalana la idea de que una
especie de "problema" catalán estuvo en la génesis de la guerra de Sucesión,
que la guerra duró poco más de un día (la toma de Barcelona) y que
aquella Catalunya era algo así como una democracia avanzada. Los que han
logrado lo anterior obvian que fue una guerra europea en la que
participaron todas las potencias de la época y que las austracistas
usaron a Catalunya como una marioneta para sus intereses.
Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.
Omiten que lograron convertirla en una guerra civil española y que, aunque europea, la guerra se desarrolló, principalmente, en España. Pero además ocultan, maliciosamente, que parte de Catalunya luchaba con los Borbones y que parte de Castilla lo hacía con los Austrias. Acallan que antes de la guerra Felipe V había jurado los fueros de Catalunya y que en 1701 Felipe V fue recibido en Barcelona, aclamado y querido como rey de España. Ignoran que sólo el clero y la nobleza tenían derechos, no el pueblo llano. Pero sobre todo esconden que se trató de una guerra por la corona de España, nada más.
La cirereta de la carta, el final, es una altra mentida. La historiografia no es refereix a una guerra per la "corona d'Espanya", sinó per la "Corona Hispànica" perquè Espanya no existia, la seva existència comença just després de la guerra. Veure: Monarquía compuesta
Aprofito aquesta entrada per fer un petit apunt. Anit vaig veure el programa televisiu "8 al dia amb Josep Cuní" sota el títol Catalunya mira Escòcia, en el que entre altres ha intervingut José Vicente Rodríguez Mora, que ha dit que mentre els catalans sentim menyspreu per a la resta d'Espanya, els escocesos no menyspreen els anglesos. Això del menyspreu dels catalans ho deixo a la consciència de cadascú, però és evident que els anglesos, a Anglaterra, consideren que els escocesos estan en el passat, per exemple, no tenen un únic banc emissor de moneda com el Bank of England.
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
1714,
Amelang,
Barcelona,
castellà,
cat,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
democràcia,
europa,
independència,
lavanguardia,
nació,
nació catalana,
nacionalisme,
nacionalismo
dijous, de setembre 11, 2014
Fa 300 anys, en un Onze de Setembre, Barcelona...
Ja sabem que el 9 de novembre serà una jornada plena d'ombres també, però seran les ombres que ens venen de fora en forma de prohibicions.
La qüestió doncs no és si es votarà o no, sinó que el govern de l'Estat espanyol quedarà definitivament desemmascarat. Si li ha semblat poca cosa prohibir la presentació d'una novel.la (Victus) a Utrecht, aquest govern serà vist a Europa com el de les prohibicions i prohibir un acte democràtic com és deixar que els ciutadans de Catalunya votin d'acord amb una llei aprovada pel poble de Catalunya té unes connotacions autoritàries que no encaixen amb l'Unió Europea.
Tornant a mirar el passat algú podria dir que a Catalunya la Constitució
del 1978 va ser aprovada per la majoria, però cal ajustar-se a la
realitat i aquesta va ser modificada quan al Congrés de Diputats va
esmenar articles significatius del nou estatut per a Catalunya aprovat
en referendum i pel Parlament. Naturalment, aquesta trencadissa
democràtica -i dubtosament constitucional- és a la base de la situació
actual, que vol dir que Catalunya ha de sortir de l'Estat de les
Autonomies perquè ha confós l'Estat de Dret amb l'aplicació de la llei.
A guisa de comentari al marge no està de més apuntar que des del segle XIX han fracassat a Espanya tots els intents de federalisme. Fa pocs anys que els socialistes d'Espanya i de Catalunya es varen riure del federalisme asimètric de Pasqual Maragall, l'encara recent federalisme de Rubalcaba no era credible i el de Sánchez encara menys. No hem d'oblidar que el PSOE va protagonitzar, junt amb el PP, els retalls a l'Estatut ara en vigor, que van deixar per sota dels anhels del poble i de la democràcia. Més recentment hi hagut un manifest federalista per a combatre la independència de Catalunya, és això l'únic que saben fer els signants del manifiesto federalista?Article recomenat en anglès sobre Catalunya:
https://www.opendemocracy.net/can-europe-make-it/patrice-de-beer/catalonia-vs-spain-clash-of-two-nationalisms
Article recomenat en anglès sobre Escòcia i que mostra certes similituds polítiques, socials i econòmiques amb Catalunya:
http://www.monbiot.com/2014/09/09/england-the-brave/
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
1714,
castellà,
cat,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
federalisme,
independència,
independentisme,
indignat JordiPujol,
política,
september 11
divendres, de juny 27, 2014
España, proyecto inacabado. Costes/beneficios del Imperio, d'Antonio Miguel Bernal
A primera vista pot sorprendre que aquesta obra va guanyar el 2006 el Premio Nacional de Historia de España que atorga el Ministerio de Educación Cultura y Deporte, però cal dir que va ser quan el socialista José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern de l'Estat espanyol perquè és molt difícil imaginar que la FAES, el think tank del Partido Popular, pugui aprovar una obra tant heterodoxa o agosarada com aquesta. En aquest sentit només cal veure el que diu la contraportada.
Las naciones, como los imperios, son craciones históricas, artificiales, y, como tales, tienen fechas de origen y caducidad, pues con el tiempo todos terminan por desaparecer. El arranque de la construcción nacional de Estado moderno en España se hizo al unísono que la forja del Imperio. Una dimensión apenas explorada y que se aborda en este libro en términos de costes/beneficios bajo perspectivas económicas, políticas y sociales.
Val a dir, per altra banda, que com a llibre està molt ben construït i no li manca una picada a l'ullet al joc d'escacs, de manera que en el Prefaci duu el subtítol La apertura española i amb una mostra d'erudició del joc diu el desarrollo en punta, sutil y penetrante, de los álfiles -simulacro de descubridores, exploradores y conquistadores- y, sobre todo, por el poderío alcanzado por la Dama -la reina- hasta convertirse en la pieza fundamental del tablero -el Reino- mentre que el subtítol de l'epíleg es El enroque español que el justifica dient No es posible contrarrestar una ofensiva directa al rey mediante el enroque. Es una jugada que implica el movimiento simultáneo de dos piezas, la del rey y la torre, con la que se busca seguridad, defensa y fortaleza de una posición ... es requisito indispensable que la primera pieza en moverse sea la del rey y, a continuación, la torre o baluarte del Reino, que traducvido al simil político equivaldría a las Cortes o Parlamento. En la Monarquía de España, la Corona -el rey- carecía desde fines del siglo XVIII de la capacidad aglutinadora que hubiera podido ejercer hasta entonces y el Parlamento, o sea, las Cortes o baluarte del Reino, era inexistente.
Com sabem, les crítiques més dures i serioses sobre el colonialisme espanyol s'han fet des de fora i, cal dir, que no tot és caure en el tòpic de la Llegenda Negra. Així llegim que l'obra del francès G. Th. F. Raynal va ser editada tres vegades entre 1700 i 1780 i va escriure la Monarquía Hispana no tenía otro interés que la plata y el oro de América, de los que al final todos los europeo se lucraron, incluso los enemigos. Una praxis económica depravada, carente de cualquier contenido de política económica digna del tal nombre, terminaría por llevar a España a la "decadencia", quedando desde entonces el país sumido en un indisimulado "resentimiento antieuropeo", ensimismado en glorias pasadas del Imperio.
L'altre gran crític que cita l'autor és l'escocès W. Robertson que diu con el "monocultivismo minero" de los primeros tiempos sacaba riqueza, pero pronto surgen unos problemas a los que los españoles no dieron adecuada respuesta y que terminaron por pervertir la buena coyuntura incial.
L'aspecte més interessant és que essent Campomanes director de la Real Academia de Historia es va aconseguir que el 8 de gener de 1778 el rei Carles III (el que té ara Felip VI pintat al seu darrere) va autoritzar la publicació a Espanya de l'obra de Robertson traduïda, però al cap d'un any Campomanes va ser desautoritzat i es va preparar una gran obra de Juan Bautista Muñoz que tenia per objectiu, diu Bernal, contestar a las diatribas de Raynal, se rectificasen los errores de Robertson y, ya de paso, se corrigiesen también las exageraciones y falsedades de Las Casas, que tando daño -desde la Leyenda Negra- venían haciendo a España desde el siglo XVI i diu Muñoz una historia de América que desagravie a la nación de los injustos cargos de los extranjeros, e incluso de algunos españoles carentes de celo patriótico, donde se denigra el proceder de España en América ... desde que se halló el Nuevo Mundo por los Reyes Católicos ya empezaron en Europa a envidiar a España. Bernal diu Muñoz asume la corriente de pensamiento más tradicional y rancio emanado de las fuentes oficialese historiadores aúlicos y panegeristas: que la causa de la conquista fue la propagación de la fe.
Com son l'any del Tricentenari i alguns seguidors de la linea Muñoz en volen convéncer que Espanya va ser fundada pels Reis Catòlics, alguns diuen fins i tot abans, arran d'aquests reis Bernal escriu:
Lo que se produce es “una
unión personal de los dos Reinos –cada uno de ellos con instituciones propias e
independientes- en las personas de sus reyes. Es la misma fórmula que se
utilizará en 1580 cuando Felipe II acceda al trono de Portugal: este Reino –en
pie de igualdad a Castilla, Aragón y Cataluña- pacta su incorporación, que no
integración, a la Monarquía hispánica como “Reino unido a otro sólo en la
persona del rey y separado en derecho e instituciones”. En el transcurso de un
siglo, de 1481 a
1580, la pretendida unidad de los Reinos peninsulares era más aparente que
real: reunidos bajo una única Monarquía dinástica no habrían logrado fundirse
en la formación de un verdadero Estado moderno; más aún, setenta años después
(1640) quebraba la propia unidad de la Monarquía.
En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:
El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas.
Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.
En contra dels arguments dels catalans sobre el que es considera un victimisme no fonamentat del que va perdre Catalunya arran del Decret de Nova Planta, molts historiadors espanyolistes ens volen convéncer de què la reforma borbònica va ser positiva per Espanya i per Catalunya perquè va modernitzar el país, per tant, tanco aquesta entrada amb les paraules d'Antonio Miguel Bernal:
El reformismo borbónico de mediados del siglo XVIII, una especie de arbitraje impuesto desde arriba, deslegitimado por lau ausencia de cauces participativos y representativos de la sociedad, siquiera mínimos, no pasó de ser un vulgar remedo de las transformaciones en profundidad que exigían la economía moderna y el Estado nacional. El parcheo de la política colonial -suprimir o restablecer el sistema de flotas, a tontas y a locas, posponer el libre comercio lo más que se pudiere y retocar el sistema fiscal colonial sin alterar en lo sustancial el monopolio gaditano hasta 1778- deja bien patente las limitaciones de la política emprendida.
Junto al traslado de la Casa, las medidas complementerias adoptadas por el reformismo borbónico -Real Factoría de Indias, Real Proyecto de 1720 y los sucesivos Reglamentos de las primeras décadas del siglo XVIII- quedaban a años luz de los derroteros emprendidos por las potencias coloniales europeas.
Con el comercio colonial del siglo XVIII no se alcanzó el objetivo de promover un resurgir de la industria nacional, salvo la excepción de Cataluña y, en este caso, aún con reservas.
Si donem per bo el text de Bernal veiem que la recuperació industrial de Catalunya que alguns ens pinten com si hagués estat la panacea, no va ser ni de bon tros el que hauria pogut ser.
Etiquetes de comentaris:
castellà,
cultura,
espanya,
Espanyol,
història,
nació,
nació catalana,
nacionalisme,
nacionalismo
divendres, de juny 06, 2014
La guerra de 1714-La clau catalana d'un conflicte mundial, de Joaquim Albareda i Joan Esculies
Tot i que, com s'ha pogut veure en aquest blog, fa pocs dies que vaig llegir el famós VICTUS, que tracta sobre el mateix tema, precisament perquè és una novel.la, he passat uns dies amb més dubtes que abans de llegir la novel.la.
Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.
No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.
L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.
Com no havia llegit mai res a fons sobre l'Onze de Setembre es pot pensar, amb raó, que no m'hauria d'haver conformat amb un llibre de només 174 pàgines. Per descomptat que no descarto llegir-un un totxo, però de moment m'ha estat suficient la lectura d'aquest llibre perquè és molt didàctic, en el que els temes van apareguent en forma de pregunta i resposta, tal com podeu veure a sota d'aquestes línies.
No cal doncs que expliqui el contingut del llibre perquè a l'any del tricentenari dels fets que ens ocupen tot lector d'aquest blog segur que n'ha està assabentat.
L'única cosa que justifica aquesta entrada és que el llibre és molt recomenable per aquell que vulgui saber els aspectes essencials que hi ha al voltant del que significa o va significar el 1714 a Catalunya en particular i a Europa en general.
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
1714,
castellà,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
constitució,
cultura,
diputat,
espanya,
Espanyol,
nació,
nació catalana,
nacionalisme,
nacionalismo
divendres, d’abril 11, 2014
Carta avui a EL PERIÒDICO
Val a dir que tant Foro Asturias com UPN són partits propers ideològicament al PP.
En el meu original deia: "també van votar SÍ els que van votar en qualitat de la seva identitat".
A la versió digital que en castellà
elPeriódico.com
El texto original dice: "también votaron SÍ los que votaron en calidad de su identidad"
Etiquetes de comentaris:
castellà,
català,
catanisme,
espanya,
Espanyol,
nació,
nació catalana,
nacionalisme,
nacionalismo
divendres, de desembre 13, 2013
Les paraules del govern espanyol
![]() |
| el manual de Soraya |
Deixant de banda els continguts trobo interessant fixar-se amb el to de la veu, la forma pausada amb què va deixant sortir les paraules, la manca d'una mínima i natural entonació, es tracta d'una verbalització totalment plana, com la que ofereixen els metges quan expliquen l'estat d'un pacient.
No fa un discurs polític, sinó que llegeix el manual i el manual del govern es resum en un "no a tot". Evidentment no sorprèn, però sí que és una característica d'aquest govern. Tindria la seva gràcia veure com un tsunami entra a l'avinguda de Puerta de Hierro i acaba arribant a La Moncloa perquè, no és que desitgi cap desgràcia, perquè amb la mateixa entonació i parsimònia la Soraya ens estaria dient "las fuerzas y cuerpos de seguridad en coordinación con protección civil han tomado la medidas necesarias para desviar esta masa de agua que está a las puertas de Madrid" i que mentre ho està dient l'aigua ja ha enderrocat la porta del Palau de la Moncloa".
El problema no és ja de sentit democràtic, sinó que és un govern que no té la més petita sensibilitat del que significa governar per una majoria, de forma que no sap fer altra cosa que agafar-se al manual i si a Espanya no ha entra mai un tsunami doncs ara tampoc; si mai Catalunya ha sigut un estat independent, no ho serà ara; si mai s'han pres mesures natalistes encara que Espanya tingui la natalitat més baixa d'Europa, ara no es faran invents per a què millorin les condicions de les famílies, per això es vol evitar que l'avortament sigui barra lliure com ara.
El govern i la constitució no estan per invents i si hi ha uns catalans que es volen independitzar és que tenen un problema, però tots els espanyols estimen Catalunya i, per tant, no es permetrà que se'n separi. Per tal d'evitar-ho el govern disposa d'una bateria de possibles mesures i que, per tant, els espanyols poden estar tranquils que el Tribunal Constitucional tractarà sempre a tots els espanyols per igual.
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
castellà,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
CiU,
ERC,
espanya,
Espanyol,
EUiA,
PSOE,
separatisme,
september 11,
socialisme
divendres, de setembre 13, 2013
L'ENDEMÀ DE LA VIA CATALANA
El concepte de majoria silenciosa el va inventar Richard Nixon davant dels
problemes socials que havia de fer front als EUA i des d’aleshores és un
concepte que han aprofitat la majoria de partits conservadors perquè –en
teoria- manifestar-se al carrer és un acte més d’esquerres que de dretes, però
si hi ha un partit i un país que ha trencat aquesta norma és precisament el Partido
Popular d’Espanya. Evidentment aleshores ningú no va parlar de la majoria
silenciosa, però és que indubtablement en totes les manifestacions que s’han
fet al planeta Terra sempre han estat guanyades per la majoria silenciosa si
apliquem el savi i aprofundit raonament d’Alicia Sánchez Camacho, del Partido
Popular, que ha dit que la majoria s’ha quedat a casa. ¿Sap d’alguna
manifestació que no hagi estat així?
Tampoc no té pèrdua el que ha dit l’ombra de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de
Santamaría, que ha dit que el govern espanyol és el govern de tots, tant dels
que van a les manifestacions com dels que es queden a casa. Tant el que ha dit
l’Alicia com la Soraya dóna joc a molta broma per raons òbives.
El que sí cal és recordar al Partido Popular, el més constitucionalista de
tots els que es fa i dels que es desfan és que el Dret de Manifestació està
emparat per la Constitució Espanyola de 1978, per tant, cal entendre que té una
funció democràtica i política, especialment quan el nombre de participants té
un gruix considerable. Això vol dir que posar l’ènfasi amb els que es queden a
casa vulnera el sentit de la lletra de la Constitució perquè si és un dret cal
pensar que té una funció i aquesta funció és l’obligació de tot demòcrata a
respectar-la i el govern que es considera demòcrata i constitucionalista té
l’obligació de respectar-la i actuar de forma proporcional. Aquesta proporcionalitat
no és la que diu l’Alicia de 6/1,6 perquè del 1,6 cal extrapolar una quantitat
que s’identifica, però que no hi va. Això és aplicable a totes les
manifestacions, per això tots els polítics es miren amb lupa les enquestes, que
ara diuen, per exemple, que un 52% de ciutadans de Catalunya votaría SÍ a la
independència de Catalunya.
Arran de la cadena humana feta per la Via Catalana el diari MUNDO ha posat
maliciosament a la primera plana CATALUÑA ENCADENADA. El cas és que té raó,
Catalunya està encadenada des del 11 de Setembre del 1714, és a dir, que al cap
d’una l’encadenament cumplirà 300 anys. Haurem de recordar-l’hi al cap d’un
any. Podríem trobar moltes proves d’aquest encadenament, però em quedo amb una:
Barcelona bombardejada. El lector pensarà que sóc un altre pesat que s’està
referint als avions italians que va ajudar a Franco, doncs no. El desembre de
1842, el general Espartero va bombardejar Barcelona durant 13 hores i no
content amb el mal que va fer després va declarar que “Barcelona ha de ser
bombardeada cada cincuenta años”.
En aquest temps no hi havia separatistes, independentistes, sobiranistes o
senzillament catalanistes; el que sí hi havia van ser els federalistes, però
tots van fracassar, de la mateixa manera que va fracassar Pasqual Maragall. La
manifestació de la Diada de l’any passat va ser sota el lema “Catalunya, nou
estat d’Europa” i com ja va ser un èxit el Pere Navarro (PSC) i el seu cap del
PSOE es van fer federalistes convençuts, però ja no convencen. Només cal
recordar que un prohom del PSOE, Alfonso Guerra, estava satisfet perquè “Nos
hemos cepillado el Estatuto”, s’entén el darrer, el que va tombar el Tribunal
Constitucional. La conclusió doncs és que ni Estat de les Autonomies, ni Estat
Federal, ni Confederal, ni res que signifiqui un lligam polític amb Espanya. No
podem fer confiança a l’Estat Espanyol.
Podríem seguir comentant les altres perles amb les que ens han obsequiat
diaris com LA RAZÓN y ABC, però el més clar que podem dir els catalans és que
si volen donar veua a la majoria silenciosa ho tenen d’allò més fàcil: poder
tots els catalans decidir amb el vot democràtic, secret, lliure,
constitucional, etc. etc.
A tall de conclusió em permeto recordar que el primer president democràtic
després de Franco va ser Adolfo Suárez, un personatge que aleshores no em queia
bé, especialment quan va dir allò que era més important la ciència nuclear que
la llengua catalana. Tot i amb això, al pas del temps, demostra que ha estat el
president espanyol més líder, més capaç de prendre decisions difícils perquè,
no ens hem d’enganyar, Espanya no va entrar a la Unió Europea gràcies a Felipe
González, sinó que era l’U.E. que volia que Espanya entrés. Què va fer Suárez?
Davant la mirada de l’exèrcit i de l’ABC, etc. va improvisar la vinguda de
Josep Tarradellas i va deixar tothom amb un pam de nassos. Ara toca dir: Què fa
Mariano Rajoy? No res. Un president de
govern, un líder polític de veritat el que hauria fet és anticipar-se a CiU i
convocar el referèndum. Aleshores faria una bona campanya pel NO i ens deixaria
amb un pam de nassos. I de passada s’estalviaria aprenents esparteristes.
Nota:
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
castellà,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
constitució,
democràcia,
independència,
independentisme,
Maragall,
pasqualmaragall,
PP,
PSC,
PSOE,
rajoy,
september 11,
zapatero
dijous, de setembre 12, 2013
L'Onze de Setembre per la Travessera de les Corts
LA VIA CATALANA PER LA TRAVESSERA DE LES CORTS, BARCELONA
Etiquetes de comentaris:
11-s,
11setembre,
Barcelona,
castellà,
català,
catalanisme,
catalanismo,
catalunya,
catanisme,
independència,
independentisme,
pasqualmaragall,
PP,
PSC,
PSOE,
separatisme,
september 11,
sobiranisme,
ZP
divendres, de maig 10, 2013
Soraya: It's the culture stupid
Fa unes setmanes vaig llegir aquest llibre en el que s'esmenten totes les llengües d'Europa i en el que curiosament no hi figura ni el valencià, ni lapao.
El problema, o un dels tants problemes, és que l'esperit de Castella, el que impera més que governa, va acomplexat pel món. Tenir una de les llengües més parlades del món no és suficient, que la seva sigui l'oficial de l'Estat espanyol tampoc, que sigui obligatòria per a tots els espanyols doncs tampoc, que pugui està cofoia de Miguel de Cervantes menys. No vol ombres. I clar, li sembla que si s'anomenés "llengua catalana" a tot allò que és català, aleshores, aquesta llengua perifèrica per uns o dialecte per uns altres, esdevindria la segona llengua d'Espanya i a molta distància, massa distància, el basc i el gallec, no diguem l'aragonès, que ara es diu "lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica (lapapyp)".
No hi ha cap dubte que és l'aplicació de la filosofia del "café para todos", que es materialitza en què d'acord amb la Constitució cada raconet d'Espanya tingui la seva pròpia llengua.
En defensa d'aquestes creacions lingüístiques del govern de l'Aragó ha sortit com l'arcàngel Sant Gabriel la Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern d'Espanya.
Les seves paraules són d'allò més surrealistes que hom es pot imaginar. De les seves declaracions d'avui, el que deia irònicament, Soraya ho ratifica. Ens diu que aquestes noves denominacions, és a dir, que el català de la Franja de Ponent es digui "lapao" i que l'aragonès es digui "lapapyp" no està amb contradicció amb la Carta Magna i que és legal, per tant, el govern de l'Estat ho respecte.
Soraya està dient doncs que cadascuna de les disset Comunitats Autònomes pot tenir legalment llengua pròpia. El que no diu Soraya és que de les tres invencions fetes pel PP dues són variants del català (valencià i lapao), la qual cosa demostra el cinisme del govern i del PP. Respecte l'aragonès, no em toca parlar-ne; s'inventaran també una Acadèmia de la Llengua d'Aragó i endavant les atxes.
Aquí no queda tot senyora Soraya. Seria interessant veure l'espectacle en el que Andalusia o Extremadura, posem per cas, decideixen declarar l'andalús i l'extremeny respectivament les seves llengües pròpies. La Constitució del 1978 sembla que ho contempla. Què dirà aleshores?
No senyora, la llengua no es una joguina política, encara que vosaltres ho feu pitjor, no la tracteu com una joguina, tant de bo, això ja ho fa i molt bé Gabriel García Márquez; per vosaltres la llengua és una arma política i dispareu.
A vegades us ompliu la boca d'Europa i canvieu la Consitució perquè ho diu Europa, però Europa no solament és Economia, també és Cultura. Heu pensat l'efecte que farà aquest afer? Clar que no diran res oficialment, com tampoc diuen res sobre el dret a decidir. I més amunt? Heu avisat a la UNESCO que ara hi ha dues llengües més? O com en els vins, dues noves D.O.
Un altre aspecte interessant. L'Escola Oficial d'Idiomes de Barcelona ensenya i, oportunament, acredita documentalment el coneixement del català. No li càpiga cap dubte que, si convé, allargant una mica els estudis, l'alumne pot aprendre "valencià" i "lapao". ¿S'adona del significat de què el domini de dues llengües més sigui cosa d'un trimestre d'estudi com a molt?
Aquesta és la vostra cultura, la cultura de la burocràcia, de la ignorància i de la mort.
diumenge, d’octubre 14, 2007
Frankfurt, Monzó, Llull, Espanya, Catalunya i la Constitució
La queixa més hipòcrita que s'ha estat fent aquests darrers mesos és la de la discriminació dels escriptors catalans en llengua castellana pel fet que no poden representar Catalunya a la Fira del Llibre de Frankfurt.Des que va aparéixer als mitjans de comunicació aquesta queixa tenia ganes de dir alguna cosa en aquest blog i com el magnífic discurs inaugural del Quim Monzó m'ho ha posat molt fàcil avui poso aquests quatre mots per afegir-me a favor de la decisió de no incloure els escriptors en castellà com representats de la cultura catalana.
No tinc res en contra dels qui escriuen en castellà a Catalunya, entenc que el que fan ells també és cultura catalana, de la mateixa manera que tot el que fa a Espanya és cultura espanyola, per la qual cosa tot el que es fa en català a Espanya l'Estat espanyol ho hauria de reconéixer com cultura espanyola. Ja sé que m'he repetit, però que quedi clar.
Quan agafem un llibre que es diu Antología de la Literatura Española ... hauríem de trobar, entre altres, textos en català. Els trobarem? Potser en algun cas és possible, però serà l'excepció de la regla.
Quan es parla d'inversions de l'Estat diuen que el repartiment s'ha de fer pel nombre d'habitants que hi ha a cada comunitat i no pels impostos que cada comunitat aporta a l'Estat perquè, diuen, ha de prevaldre el ciutadà i no la comunitat. Aleshores, caldria que el repartiment d'inversions en cultura (Instituto Cervantes, Biblioteca Nacional, etc.) hauria de fer-se pel nombre de catalanoparlants.
Els escriptors catalans en castellà tenen tot el meu respecte com a ciutadans, però quan ells escriuen saben que el seu llibre estarà en el prestatge de qualsevol llibreria d'Espanya, saben que el seu mercat és Espanya com a mínim. Saben que a l'estranger compten amb les biblioteques de l'Instituto Cervantes, mentre que els qui ho fan en català estan en mans d'aquesta mena de Ventafocs que és l'Institut Ramon Llull.
Arran del magnífic discurs inaugural de la Fira fet per Quim Monzó s'han dit moltes coses, com a simbòlica, podria citar que Montilla ha suggerit que ja voldria que ell li fes els discur
sos.
sos. De tot el que va dir Monzó jo em quedo amb aquest paràgraf:
Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (Soyez propre, parlez français!) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.
Invito a tots els qui s'han queixat de la discriminació del castellà a la Fira que es manifestin en contra de l'Acadèmia Sueca i pressionin a l'Estat espanyol que no interfereixi, que això ho facin cada vegada que s'acosta el moment de la gran decisió. No es tracta d'analitzar perquè Espriu no el va rebre ni perquè Monzó no el rebrà. No entro si Monzó seria mai mereixedor del Nobel o no, ell fa bé no de comptar-hi. Tot i que aprofito per dir que The New York Times ha comparat Monzó amb Kafka.
I ara una mica de feina per Ciutadans com Albert Boadella i molt especialment per l'especialista en dret constitucional el senyor Francesc de Carreras. L'Article 3, punt 3, de la Constitució Espanyola diu: La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y promoción. ¿Poden dir-nos quants euros hi ha a la partida de pressupostos de l'Estat per a la promoció del català?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)























.gif)