EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de febrer 29, 2008

IMPRESSING THE CZAR


de de William Forsythe, Ballet Reial de Flandes - Teatre Lliure - Sala Fabià Puigserver.
Coreografia William Forsythe / direcció artística Kathryn Bennetts / música Thom Willems, Leslie Stuck, Eva Crossman-Hecht i Ludwig Van Beethoven / decorats Michael Simon.


Aquest ballet s'ha fet dos dies a Barcelona, 27 i 28 de febrer. Crec que és una llàstima que un espectacle d'aquestes característiques estigui només un parell de dies perquè la fama que l'ha dut aquí i la bona acollida que segur li donarà la crítica haurien permès una estada més llarga per aquest troupe formada per desenes de dansaires.


L'espectacle s'ha dividit en quatre parts. El primer, Potemkin's signature és una veritable disbauxa en la que hi ha una mica de tot, des de els solos a una mena de pas à cinq i número que més aviat feien pensar amb el Cirque du Soleil. És evident que el corèograf és una persona molt sofisticada que té un gran sentit de l'espectacle escènic perquè es l'humor es mescla amb el virtuosisme.


El segon espectacle, In the middle, somewhat elevated ha estat el més aplaudit de tots. Un ballet que m'ha recordat els primers treballs de Béjart de la mateixa manera que la música, que el programa de mà en diu electrònica, però jo en diria concreta, com la que Pierre Henry va fer per Béjart. Aquest espectacle farcit també de solos i pas à deux es duu a terme en un espai lleugerament il.luminat, els ballarins vestits en fosques i lluents malles verdes executen una sèrie de pas à deux i solos impressionats al compas de la potent música de Thom Willems, que no cal dir avui es beneficia d'uns aparells acústics més potents que els d'aquell temps quan el sintetitzador era una novetat musical.


El terce espectacle La Maison de mezzo-prezzo és més aviat una pantomima amb més notes d'humor que de dansa, però li hem de personar que només ha durat 10 minuts. El quart i darrer espectacle ha tornat a posar-se el públic a la butxaca amb Bongo bongo Nageela & Mr. Pnut goes to the big top en el que els 40 ballarins i ballarines van amb faldilles plisades i bruses blanques, com si fossin nenes d'un col.legi pijo. Tots arrenglarats i fent diferents dibuixos a l'escenari per a demostrar-nos que el ballet clàssic és modern o el modern és clàssic.


Després d'un espectacle com aquest indubtablement sóc més ric.

dijous, de febrer 21, 2008

A una noia desconeguda


A uns metres de casa hi ha la llibreria Al peu de la lletra, que per ser de barri està força ben assortida.


No fa ni una hora que badava davant l'aparador, tot adonant-me de l'hegemonia de Harry Potter, i tot d'una he vist una noia, d'uns divuit anys, que sortia de la llibreria i amb la cara tota il.lusionada ha estret -que no estrenyut- el seu llibre contra el seu pit.


Segur que quan arribi a casa es posarà a llegir aquestes aventures que tan li agraden i que molt possible el llibre l'acompanyarà fins que se li tanquin els ulls de son.

dimecres, de febrer 20, 2008

El cercle de guix caucasià


de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Música original de Paul Dessau. Intèrprets: Marta Marco, Anna Lizaran, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pilar Pla, Jordi Banacolocha, Pere Ventura, Albert Ribalta, Jacob Torres, Marissa Josa, Màrcia Cisteró, Babu Cham, Josep Maria Domènech, Tomeu Amer, Martí Atance / Conrad Cortinas. Músics Cabo San Roque: Roser Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents. Veu cantaire: Víctor Estévez. Escenografia i vestuari: Jean-Guy Lecat. Col.laboració en el vestuari: Laurence Forbin. Il.luminació: Xavi Clot. So: Joan Manuel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Màscares: Paula Bosch. Assessorament moviment: Mercè Boronat. Treball cant coral: Pablo Puche. Construcció ninots: Sílvia Delagneau i Xesco Quadras. Direcció d'Oriol Broggi. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 17 febrer 2008.

La meva entrada era per la fila 2, però abans d'entrar a la sala me la van fer canviar per una de la fila 8 perquè les dues primeres files es van anul.lar. El motiu és que hi han muntat un hiper-escenari que s'ha cruspit dues files. Broggi no ha estat el primer director del TNC que es pensa que això és Broadway o més aviat Hollywood perquè l'espectacle, amb tant de realisme, sembla cinema.

Reconec que aquest espectacularitat no espatlla l'obra, però dubto que encaixi amb el pensament de l'autor, que hauria preferit que el seu conte s'expliqués amb més modèstia.

Això no treu que l'escenografia i la luminotècnia resulten encertades per a crear el clima escaient en cada moment.

L'obra fou escrita entre el 1938 i el 1944, quan Hitler estava eufòric i l'autor preveia o desitjava el seu final. Es tracta del conte xinès El cercle de guix, que es basa en el famós mite del judici de Salomó, però en el que el jutge se'ns presenta tant deformat que podria ser d'una obra del esperpento de Valle Inclán, la qual cosa ens porta a un veredicte que no és el que esperen els qui llegeixen la Bíblia, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de Brecht.

No cal dir que a la diàspora causada per la caiguda del governador autoritari es combina l'egoïsme, la fam, les agressions de tota mena, l'amor matern i l'amor que fa que el món giri, el caos, el classisme dels rics i l'arrossegar-se dels pobres.

Fan una bona tasca el músics de Cabo San Roque tot i que el cantat ho fa bé, no té una dicció prou clara, quan tractant-se d'una obra de teatre hauria de ser ben clar. El conjunt dels intérprets, però dels que hem de destacar la dama Anna Lizaran que broda el paper de jutge.

Per altra banda, la Marta Marco, té llum pròpia. A parer meu la Marta Marco s'està convertint la millor actriu catalana. Té una dicció claríssima, fins i tot, una de les vegades que canta sola ho fa amb una vocalització més clara que el cantant. A més a més, quan s'escau, li dona un to tràgic que la fa incomparable. Sóc de l'opinió que podria interpretar perfectament les tràgiques gregues.

dissabte, de febrer 16, 2008

El món de Francesca Llopis


Ahir divendres vaig estar passejant pel carrer Enric Granados, que a més que no em para gaire lluny fa de bon passejar perquè els pocs cotxes que hi passen ho han de fer a poc a poc. Això l'ha convertit en un carrer una mica especial en el que hi abunden restaurants, gal.leries d'art i botigues que s'aparten de les típiques, encara que necessàries, tendes de barri.

Em vaig ficar en una gal.leria que crec no hi havia estat mai, la n2. Vaig veure que hi exposa una tal Francesca Llopis, i dic una tal perquè en el moment de llegir el nom no em sonava gens, encara que des d'ahir va perdre el títol d'una tal i ara és una a tenir en compte.

Té una obra gràfica força interessant i m'ha atret en particular el díptic que poso aquí, també hi abunden paissatges solitaris, boscos nevats i mars i llacs, tot molt solitari, que encara que no hagi estat la intenció em recorda els pintors del romanticisme. En la seva obra també hi destaquen els videos, el darrer del qual ha tingut un premi, gotes cauen, i per descomptat recomano la visita que acaba el dia 29.
No sé si és perquè jo he viscut poc més de dos anys seguits a Anglaterra, tot i que només era fent de cambrer, tinc una especial simpatia envers aquelles persones que han tingut una dosi de coratge per estar un temps a l'estranger, sigui molt o poc.

dilluns, de febrer 11, 2008

El Centenari del Palau


Palau de la Música Catalana - Concerts del Centenari, Concert Inaugural - Orquestra Austrohongaresa Haydn-Philharmonie, Orfeó Català i tres solistes (soprano, tenor i baríton) - LA CREACIÓ, de F.J. Haydn.

La primera vegada que vaig ser al Palau seria pel 1957, tenia uns 13 o 14 anys. Vaig anar-hi en representació del meu col.legi a fer el lliurament del xec per Pro cama tuberculoso pobre que era una campanya que s'emetia per Ràdio España (antiga Radio Associació de Catalunya) amb les veus d'Enrique Casademont, Pilar Montero i el Paulinet, aquell dia s'emetia des del Palau perquè hi estaven representats tots els col.legis que havien recollit diner.

Més endavant, pel 1963 l'Orfeó Català va organitzar una campanya pels 3000 socis i vam arribar a ser 5000. I com a soci vaig anar-hi unes quantes vegades fins que vaig deixar de ser socis perquè la cultura catalana era una cultura de peatge i jo no em podia permetre estar en tots els peatges.

En qualsevol cas crec que el Palau és de les sales de concerts més belles i quan estic assegut al Palau, escoltant bona música, em fa l'efecte de ser un ser privilegiat perquè no em cansa la contemplació de les ceràmiques de l'escenari, les escultures que l'emmarquen o les seves columnes. Potser no sóc prou sensible per a la bellesa, tanmateix crec que és un lloc a on podria tenir el síndrome de Stendhal.

El que em va portar ahir abans d'ahir dissabte al Palau és que just era el dia que feia 100 anys i arran d'aquesta efemèrida s'hi farà un seguit de concerts, però el d'ahir era l'inaugural. Val a dir que he disfrutat el doble perquè a més de la bellesa del lloc s'afegeix que el concert ha valgut la pena malgrat que jo no em puc considerar un amant de la música clàssica. En aquest sentit he trobat més que bellíssim, especialment corprenador el duet amb cor De la teva bondat, oh Déu i Senyor, són plens el cel i la terra. Cal dir que aquest punt assenyalat és que més m'ha entusiasmat d'aquest obra que no havia sentit mai, però cal dir que tot el concert és una meravella, especialment recomanable per tot aquells que els agrada la música coral.

dissabte, de febrer 09, 2008

EL DIA DEL PROFETA


de Joan Brossa. Dirigida per Rosa Novell. Intérprets: Isaac Alcayde, Norma Cano, Roser Carbonell, Pep Cortès, Manel Dueso, Mònica Glaenzel, Amàlia Medina, Sergi Misas, Pilar Rebollar, Rosa Renom, Eugeni Roig, Oriol Tramvia. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

Si hi ha un únic autor teatral que se li pugui dir que és màgic, indiscutiblemente aquest és Joan Brossa. De tota manera si es tracta de Brossa, no n'hi ha prou en dir que és màgic perquè és també polifacètic.
Qui em llegeixi pensarà que erro el temps del verb perquè al referir-me a Brossa caldria dir era, però jo no tinc cap dubte que la forta personalitat de Brossa fa que per molts dels seus contemporanis fa que el sentem proper.
Tinc una especial feblesa per aquestes persones que en diem polifacètiques perquè són les úniques que es poden dir plenament humanes, de tant humanes que són, esdevenen quasi déus, uns deús, però que podem tocar. Ara ja no està de moda parlar de Marcuse, però ara és qual la gran majoria de la gent s'ha tornat unidimensional perquè en tot i per tot es demana que siguem especialistes, que dominem tal habilitat o màquina, però els especialistes són persones mancades, tot i que pel conjunt de la societat els especialistes siguin de gran utilitat.
Joan Brossa és poeta visual, dibuixant, autor teatral, circenc, literari, gran cinèfil, instal.lacions, poemes objecte i amb una baralla a les mans fa el que vol i és que, sobretot, és màgic. I fundador del Dau al Set, que no és poca cosa.
Encara que no hi vaig tant vom voldria, de tant en tant vaig a l'Espai Joan Brossa al Barri de la Ribera, allà he vist petites meravelles. Una d'elles va ser Cartes a Nines, amb lectures de Rosa Novell i Herman Bonnin, que són, sembla, els qui porten la casa.

Per fi Brossa ha arribat al T.N.C., no sé pas si li hauria agradat això a Brossa perquè no direm que malament, però si que arriba tard. Si aquesta obra no era representable els anys seixanta, s'hauria d'haver fet per la transició.

En qualsevol cas, hem d'estar agraïts de veure-la ara. Crec que tota persona interessada amb el teatre català ha de veure aquesta esbojarrada i màgica peça brossiana perquè, entre altres coses, l'escena entre sa eminència i sa excel.lència és d'absoluta actualitat.
I l'escena dels lampistes és Brossa amb majúscules, com l'escena de les dues misaires atrafegades amb salar un sant.
El toc brossià per excel.lència és que en una de les escenes, de les més aconseguides, és el teatre dins del teatre i en el públic d'aquest teatre, com no podria d'altra manera, un dels espectadors és Joan Brossa.