EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, d’octubre 21, 2020

Moltes gràcies infermera!

 Fa un pocs dies he passat una hora escassa al quiròfon -la segona vegada a la vida que m’operaven- com estava anestessiat no recordo res d’questa hora. El més dur va ser després, però sort del tracta humà de totes les infermeres no solament no em puc queixar, ans tot el contrari. Com passa en totes les coses subjectes al què en diem el factor humà, que moltes vegades i apareix una persona que d’alguna manera, potser injusta, fa ombra a les altres perquè s’hi ha destacat.


Abans de tornar a parla d’aquesta persona no em puc estar de fer un mica de història, no pas exhaustiva, de l’ofici de d’inferemera. A més a més aquesta història és present també a la meva vida.



No hi ha dubte que la infermera més important de la història va ser l’anglesa Florence Nightingale, de família rica. Es va fer infermera responent a una crida divina a dedicar la seva vida al servei dels altres. Ella va fer grans reformes al sistema sanitari britànic i va anar a la Guerra de Crimea com infermera. El 1860 va fundar el primer programa oficial de formació d’infermeres i rebé màxims honors de la Reina Victòria. 


De la Viquipèdia transcric: “Durant el segle xix, el servei de les germanes es donà a l'Hospital de la Santa Creu, a l'Institut Mental de la Santa Creu (Sant Andreu de Palomar) i l'Hospital de Sant Llàtzer o leproseria. Depenia directament i exclusivament de la junta de l'administració d'aquests centres, En 1927, la pia associació va demanar a la Santa Seu la seva conversió en congregació religiosa, procés que inicià la superiora Teresa Albà i Busquets (1927-1936). (Veure la primera fotografia en blanc i negre). 

El 16 de juliol de 1927 es constituí la Congregació de Germanes Hospitalàries de la Santa Creu, congregació de vots simples.


Durant la Guerra d’Espanya, el 1938 el personal religiós de l’Hospital del Sant Pau fou subsituït per personal laic d’ambdós sexes a tots els nivels de l’organització. (Veure segona foto en blanc i negre). 




La meva opinió és que fer-se monja no deixava de ser una mena de feminisme perquè a les dones, els estranyava un món en el que els homes manaven massa i malament. En aquest sentit hi ha un clar feminisme en l’obra de Nightingale com escriptora.


La meva primera operació va ser als sis anys. Recordo perfectament que em venia a veure com infermera una monja, vestida de negra, era la principal de la clínica, que no sé perquè em queia malament. També em visitava una altra monja que anava de blanc i em feia pessigolles, aquesta em queia molt bé. D’una manera desdibuixada recordo les dues.


La infermera de la segona operació només entrar a l’habitació em tocava un cama, encara que pel mig hi hagués la flaçada i m’acaronava el clatell amb guants amb una mirada  inexpressiva a causa de la maleïda mascareta (Covid-19). 



El contacte físic no és altra cosa que donar humanitat, com l’abraçada o el petó. És clar que podem dir-li amor! És evident que hi ha diferents formes d’amor. L’amor eròtic, com diu Erich Fromm, és condicionat l’amor matern és incondicionat, però també va dir “L’amor no és essencialment una relació amb una persona específica; és un actitud, una orientació del caràcter que determina el tipus de relació d’una persona amb el món com totalitat, no com un objecte amorós.” Les dues dones, una monja, una infermera, de segles diferents, donen amor a canvi de no res.


Segur que aquella no sabia res de feminisme i la jove d’ara domina el tema, però les dues m’han donat amor. De fet aquest amor no és quelcom personal, com diu Fromm, jo no he estat en cap dels dos casos la “persona específica”.




Les fotos aquí posades no són de la clínica d’on m’he operat, sinó de l’Hospital de Sant Pau, ric en història i arts visuals. La imatge de l’àngel amb la creu és significativa perquè  com hem vist el cristianisme i la seva doctrina de la caritat ha fet que moltes monges s’hagin lliurat al servei dels altres, com Florence Nightingale, per altra banda, encara avui, en el llenguatge col.loquial, per dir que una persona és molt bona l’associem a un àngel. Sí, la monja que em feia pessigolles i la infermera que m’acariciava el clatell amb guants han estat per mi uns àngels.


dissabte, de setembre 07, 2019

CASA DE NINES 20 anys després, de Lucas Hnath



Teatre Romea

Autor: Lucas Hnath
A partir del clàssic de Henrik Ibsen
Traducció: Helena Tornero
Direcció: Sílvia Munt
Interpretació: Emma Vilarasau, Ramon Madaula, Isabel Rocatti i Júlia Truyol
Escenografia: Enric Planas



Sinòpsi

En l'escena final de l'obra mestra d'Ibsen del 1879, Nora Helmer pren la sorprenent decisió de tancar la porta a la seva vida anterior: deixar el marit i fills, i començar una vida en solitari. A Casa de nines, 20 anys després han passat 20 anys des que la Nora va marxar de casa. Ara, algú pica sobre aquella mateixa porta. La Nora ha tornat. Però per què? I què pot significar per als que va deixar enrere?


Nora Helmer i la dida (Isabel Rocatti), la que va aixecar els fills de Nora

Vaig veure per primera vegada CASA DE NINES, de Henrik Ibsen, pel 1972 al teatre que hi ha a Piccadilly Circus, a Londres. Com no en sabia res d'aquest obra, quan vaig sortir del teatre estava com immers en un altre món. Va ser un impacte molt fort. Un impacte feminista, un món o un tema que no existia a la meva ment i que vaig haver d'anar enriquin a partir d'aquell dia. Vaig començar a entendre les coses.

La meva valoració

Com sap tothom que va al teatre l'esmentada CASA DE NINES és un clàssic del segle XX i no és normal que una obra que pretén ser la continuació d'un clàssic sol ser una desgràcia, com és el cas de la novel.la que pretenia ser la continuació de Allò que el vent s'endugué, però per sort aquesta obra és boníssima, ben interpretada, cosa que avui dia, afortunadament, és normal. I no solament pels actors consagrats com la Vilarasau i el Madaula, sinó que és una satisfacció veure noms que no havia vist mai i fer un treball magnífic, com són Isabel Rocatti i Júlia Truyol, que fan de dida i filla respectivament.

Des del meu punt de vista el que més em va agradar del conjunt de l'obra va ser Júlia Truyol, no només com actriu, sinó perquè em va entusiasmar el discurs que va fer, un discurs que és mèrit de l'autor, Lucas Hnath, però que pel seu contingut és el discurs que millor representa el moment històric que vivim. Els valors d'avui.

Nora Helmer i la seva filla (Júlia Truyol)
Resumint, goso dir que és un dels millors espectacles teatrals de la temporada, evidentment, de teatre de text, vaja, el de veritat. Si hi aneu, disfrutareu.


Nora Helmer i el seu marit, que va deixar fa 20 anys amb els seus filla i la dida
No dic res de Silvia Munt per un pur prejudici, que sense voler la ignoro. Quan era actriu no m'agradava gens i des que es dedica a la direcció m'agrada molt, per tant, em disculpo i l'aplaudeixo.

dilluns, de setembre 02, 2019

Teatre Liceu, IBSTAGE GALES. Director: Leo Sorribes


Aquest diumenge passat, primer de setembre, vaig anar al Liceu per a veure el ballet que l'escola de ballet que gestiona Leo Sorribes ens porta a Barcelona. Nosaltres, els catalans, que a vegades presumim i de vegades menyspreem, no les tenia totes. 

L'espectacle va començar amb RAYMONDA, coreografia de Petipa, música de Glazunov i l'equip de ballet de l'escola. És obligat assenyalar que la interpretació dels joves estudiants va ser prou digne, cosa que és d'agrair i que no desmereixia el conjunt del que vindria després, tot assenylant que aquesta va ser l'únic espectacle fet pels alumnes i que la resta ja van ser ballarins de categoria internacional.

En aquest sentit, em permeto posar a continuació l'article de Maricel Chavarria que surt avui a La Vanguardia.

A veure-les volar en el món del ballet




Hi ha un públic entès i amant del ballet que espera l’estiu per prendre-li el pols a aquest art a la gala que té lloc al Gran Teatre del Liceu. És un públic que, cada cop més, quan es troba davant artistes de primer ordre, es torna boig i necessita desfogar-se i ovacionar-los a crits quan superen de llarg les expectatives.

Qui mana avui dia a l’olimp del ballet? Qui despunta? Qui és l’exponent d’aquest o l’altre estil? Quin jove astronauta esquiva amb elegància i serenitat les lleis de la física?

Fa una dècada que les gales IBStage donen l’oportunitat al públic barceloní d’obtenir algunes respostes a aquestes preguntes, que d’altra banda serien d’obligat compliment en un Estat de dret del ballet. Un Estat on no pogués ser tingut impunement per un art tronat i circense.

La prova que no ho és pas es troba a les grans cases d’òpera d’aquest planeta –si més no les que van decidir tenir escola i companyia pròpia–, teatres que mantenen el llustre i la màgia al més alt nivell i se superen any rere any. I val a dir que en aquesta 10a edició de les gales IBStage que es va celebrar aquest cap de setmana, al teatre de la Rambla, es va poder gaudir d’uns contrastos estilístics exquisits.

A saber: d’una banda, la correcció, polidesa i delicadesa d’un Royal Ballet londinenc representat pel seu màxim exponent femení –la gran Marianela Núñez–, i de l’altra, l’expressivitat i l’elegància del Mariinski de què va fer gala aquest astre astronauta neptunià anomenat Kimin Kim, el volador serè, un coreà format a l’escola russa. Un noi que fa 12 anys que alimenta aquesta alquímia amb un professor rus... d’ascendència coreana.

Veure Núñez i Kim formant parella en joies del repertori, com els pas de deux de Giselle (Jules Perrot i Jean Coralli) i El corsari (Marius Petipa), va ser com sentir-se part de la història, com potser es va sentir al seu dia el públic de l’època que Rudolf Nuréiev va allargar la carrera de Margot Fonteyn. Esclar que l’argentina Marianela, que als 36 anys domina els tempos de cada gest com una deessa, i el somiador Kimin, de 26, capaç de creuar l’escenari del Liceu d’un sol salt, es troben a anys llum d’aquells mites en qüestió de tècnica. Perquè, lluny de ser un art de museu, el ballet evoluciona i renova la capacitat de sorprendre.

Dit això, aquesta vegada IBStage va saber administrar la presència d’alumnes a la gala, que van ballar només uns minuts de Raimonda a tall d’obertura. Ja es va dir fa un any en aquestes mateixes pàgines: si es ven una gala d’estrelles al Liceu, no es pot fer passar bou per bèstia grossa permetent que els estudiants copin la meitat del xou.

De la resta de la gala caldria destacar la impressionant Oksana Skorik, a qui ja es va veure en una edició anterior en Scheherazade . Aquesta vegada va canviar la dolorosa sensualitat –no s’ha d’oblidar que es va formar a la dura escola de Perm– per la passió de La mort del cigne, de Michael Fokine, en què va convertir les seves línies extremes en fràgils extremitats, ferides i tremoloses fins a l’última ungla. El Mariinski té en Oksana una assegurança a tot risc, com es va poder comprovar en el límpid Gran pas classique de Victor Gsovski, que va ballar amb l’elegant Philippe Stepin.

I com correspon a una gala conseqüent, es va donar l’oportunitat a l’emergent Maria Khoreva, per a qui el Mariinski ha apostat amb només 19 anys. Va ballar el rutilant pas a dos de Don Quixot, jove i àmpliament preparada, tot i que amb l’excel·lència per assentar. El seu partenaire va ser el nord-americà Julian McKay, estrella del Mikhàilovski –recorda amb agraïment l’etapa de Nacho Duato– que, potser inspirant-se en Kimin, va mostrar una gran facilitat i joia de viure en els salts i els girs. McKay es va sumar també a Anastasia Limenko, la reina dels fuetée, en un altre Petipa, Esmeralda.

Don Quixot, Esmeralda i El corsari estan tallats pel mateix patró i podrien resultar redundants a la gala, si no fos perquè aquí es ve a veure brillar en les peces més exigents. Això és un mostrari del bo i millor.
I cal dir que van encaixar molt bé en el programa la parella flamenca Sergio Bernal i Miriam Mendoza, que va desfermar passions amb El último encuentro de Ricardo Cué. Va quedar més disruptiva la peça #NoMe de Duato, interpretada per Luisa María Arias. I pel que fa al Ballet de Catalunya que impulsen els mateixos Leo Sorribes i Elías García, responsables d’aquestes gales, va fer la seva aparició amb sengles tastets de Beethoven. Lorenzo Misuri va traçar moviments en cascada amb la 5a Simfonia i Leo Sorribes va fer una interessant lectura del tercer moviment de la 7a, obeint en l’estructural al seu classicisme i en el tarannà al seu romanticisme. Ben fet. A veure com continua.

Marianela Núñez
Kim Kimin

diumenge, de setembre 01, 2019

MACEDÒNIA DEL NORD

 Entre els dies onze i dotze de juliol vàrem fer una escapada per Macedònia del Nord


Una bona dona d'Ohrid
Vevcani
Església d'Ohrid

Monestir d'Ohrid

Llac d'Ohrid





Llac d'Oherid, Parc Nacional


Home al Monestir de Naüm
Monestir de Sant Naüm


Centre d'Ohrid

Dolça dona d'Ohrid

divendres, d’agost 30, 2019

ALBÀNIA

Viatge per Albània entre el 5 i el 14 de juliol 




Tirana

Tirana

Tirana

Fier

Ciutadella de Gjirokaster

Castell d'Ali Pasha de Tepelena

Home de Permet

Ull blau, Muziné, Vlorê

Pantokràtor a la cúpula de la Catedral de Korcê

Catedral de Korcê

Sant Jordi (1725) per Konstantinos, Museu Nacional d'Art Medieval, Korcê

dimecres, d’agost 28, 2019

Viatge a la Pulla (en italià Puglia)



Pel Maig vam fer un curt viatge a la Pulla (Puglia), però molt ben aprofitat





Pocs dies abans del viatge, els viatgers vam tenir una reunió amb l'Elisabet, el cervell organitzador del viatge, de manera que una de la colla ens va recomenar aquest llibre de Rafel Nadal perquè la novel.la narra fets històrics que van passar a la Pulla, tant a la Guerra Europea com a la Mundial. 
No havia llegit mai res de Rafel Nadal, però sí sabia que les seves novel.les solen basar-se en fets reals i que lògicament ell s'ha informat a fons. 

No m'estranya que Nadal sigui un escriptor d'èxit tant a Catalunya com al món perquè les seves novel.les són molt traduïdes i La maleddició dels Palmisano s'ha traduït a 21 llengües, una de les quals, com és lògic, és l'italià.

Així que vista la novel.la i vista la Pulla, recomano les dues coses pel mateix ordre.




Matera
Els "trulli" d'Alberobello
Polignano a mare

 
Polignano a Mare
Polignano a Mare





                          Castel del Monte

Castel del Monte


San Vito del Normanni















dimecres, de juliol 24, 2019

UN DIA QUALSEVOL, Oriol Tarrasón i Les Antonietas



Teatre LA VILLARROEL

Autor i director: Oriol Tarrasón
Repartiment: Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimeta Pla

Sinòpsi

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el seu marit s'acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. 
Solange és molt més elegant. 
A la residència, hi coneixerà l’Ernest i el Mateu. Dos avis que malauradament s’han acostumat a avorrir-se i discutir passadís amunt, passadís avall. 
La influència de la Solange i les seves ganes de viure en l’apatia dels dos amics acabarà provocant un munt de situacions absurdes i divertides que complicaran i de quina manera, la vida de la Rosa, la directora de la residència. 
Com diu un dels personatges: “la vida és massa curta per viure només cent anys”.

Article de José Carlos Sorribes


Y se marchan a compartir piso con la ilusión del joven que abandona el nido familiar. Solo que en su caso lo hacen en el crespúsculo de la vida. Son Marta (que  quiere llamarse Solange, más glamuroso), Ernest y Mateu. Son Imma Colomer, Quimet Pla y Pep Ferrer, los tres grandes protagonistas, junto a su enfermera Rosa (Annabel Castan), de Un dia qualsevol, el texto que significa un decidido paso al frente de Oriol Tarrasón. Actor, director y fundador de la compañía Les Antonietes, ha firmado adaptaciones de Chéjov, Shakespeare, Ibsen o el ambicioso colaje de Un somni americà que presentó en el Lliure, pero es esta la primera obra al 100% de su puño y letra que estrena.
Y el debut es de cum laude. Tarrasón ha escrito una pieza espléndida, de una escritura que fluye, natural, y que no tiene nunca la vanidad de dejar huella. Es la sencillez de los grandes textos, los que saben definir personajes y situaciones con mano firme y delicada a la vez. Y eso que abordar el tema de la tercera edad puede llevar con facilidad a un sentimentalismo edulcorado, algo que aquí no sucede. Porque Marta (Solange), Ernest y Mateu nos ganan siempre en esta pequeña (gran) historia acerca de la vejez y las relaciones familiares, del paso del tiempo y de la amistad.
'Un dia qualsevol', lección de vida en la tercera edad
Todo empieza cuando ella llega a la residencia Bon Repòs. Se ha quedado viuda, no acaba de entenderse con su hija y decide vender su casa. En el geriátrico conocerá a Mateu, un tipo solitario que mata el tiempo como el locutor de la emisora del centro, Ràdio Diàlisi, donde pone música y recuerda a compañeros fallecidos. Comparte habitación con Ernest, un cascarrabias que va en silla de ruedas por sus problemas de movilidad.
Los conocen como los Dupont y Dupond de Tintín, y le amargan la vida a la paciente enfermera Rosa, un ángel de la guarda para todos ellos. La llegada de Marta (Solange) será un terremoto por su fuerza vital y su búsqueda de una vida apasionada y divertida. En ese propósito embarcará a sus nuevos amigos.

Tarrasón escribió el texto pensando en Imma Colomer, y ella le responde con una actuación repleta de verdad y gracia. Se sale, sin más, igual que sus compañeros Ferrer y Pla. Son tres pilares que realzan una obra que al lado de esa reflexión necesaria sobre cómo tratamos a la gente mayor en una sociedad fascinada por la juventud, como dice Tarrasón, se suceden las situaciones divertidas. Ocurre  a través de réplicas agudas y ocurrentes en las que, por ejemplo, Pla se siente en su salsa. Son muchos años de contacto directo con el público desde que fue uno de los fundadores de Comediants. Junto a Colomer, por cierto.

En un espacio prácticamente desnudo, con dos mesas y poco más, Tarrasón mueve a sus cuatro intérpretes en una dinámica puesta en escena. También participan en ella un grupo de figurantes,  como un coro de acompañamiento. Es un recurso que funciona y que sirve, además, para romper barreras entre actores profesionales y aficionados. Es una aportación más de Un dia qualsevol, una pieza que sin duda se merece un recorrido más largo que el de su estreno durante el festival Grec.
Font: https://www.elperiodico.com/es/onbarcelona/mirar/20190719/estreno-teatro-villaroel-un-dia-qualsevol-7556648

dijous, de juliol 18, 2019

Viatge al Líban

Per la segona quinzena d'abril vaig visitar el Líban, un país que, descobreixo ara que tinc setanta-cinc anys que és un país de visita obligada. Potser es podria dir, que no tant com la visita, sinó d'informar-se'n.

Parlem molt d'Israel, de Palestina i no ho fem del Líban perquè el Líban és una lliçó i el conflicte àrab-israelí una gran desgràcia.

Consti que jo no vaig d'expert amb el tema. Tot el que he llegit són aquests dos llibres i, naturalment el del barceloní Tomás Alcoverro és un imprescindible.




Mentre que l'altre, no és imprescindible si trobem un de millor que segur que es troba si es busca un treball històric, mentre que aquest està molt bé però tenint en compte que és una novel.la, ficció. De tota manera no cal ser més papista que el papa perquè la història moltes vegades té molt de ficció.





Aquesta darrera foto és la que per mi millor representa el Líban.


A continuació segueix un article de Tomàs Alcoverro publicat a LA VANGUARDIA el dia 3 de setembre de 2019, és a dir, setamanes després de la publicació d'aquesta entrada del blog. Qui llegeixi aquest article s'adonarà de què he fet molt bé en posar aquest text que és una molt bona definició del què ha estat i el que és el Líban.

Crepuscle d’un festival

Tomás Alcoverro

Karajan, Nuréiev, Ella Fitzgerald o Umm Kalzum (diuen que va cobrar tant pel seu recital com “tots els diners de l’exportació de taronges libaneses a Egipte”) van actuar al festival internacional de Baalbek des del 1956. Maurice Béjart, amb el seu esplèndid ballet, Jean Cocteau, per a qui “no hi ha al món millor lloc que Baalbek per muntar grans espectacles”. El festival es va suspendre el 1975 a causa de la guerra i es va reprendre el 1997 amb el violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx, que ja havia emocionat l’auditori el 1964. El retorn del gran músic rus a aquest escenari de temples romans va servir per a la seva nova consagració com a santuari de la creació artística.
A Beirut, malgrat tants anys de guerres, hi ha un públic que admira obres musicals i artís­tiques nascudes fora d’Orient. Ni a Egipte, Síria, Jordània, ni en els opulents emirats del Golf no hi va haver mai un festival de música com el de Baalbek. És evident que la composició plural de la societat libanesa fa possible aquesta obertura de cultures. El festival és una història artística entre Orient i Occident a la monumental ciutat de l’estratègica planícia de la Beqaa, contigua a Síria, vulnerable a les intrigues dels senyors de la guerra.
A l’estiu del 1972 vaig assistir per primer cop a les seves representacions, amb l’actuació del ballet dels Estats Units d’Alvin Ailey. Eren anys alegres i con­fiats. Al jardí del modest i encantador hotel Palmira, davant de les ruïnes, un dels hotels amb més història d’aquell Orient enyorat, acostumaven els espectadors, i de vegades els artistes, a prendre un refresc abans del viatge de retorn a Beirut. Aquells espectacles eren també pretext perquè l’alta societat lluís els seus vestits elegants. Entre els models d’alta costura sobresor­tien els kaftans, precioses túniques orientals de vegades brodades en or i plata, que vestien les dones, i les capes, o abaies, les més costoses fetes de pell de camell, amb què els homes reco­brien els seus vestits occidentals.
Però el festival no sempre era ben acollit per tots els habitants d’aquesta ciutat xiïta, bressol del Hizbul·lah, primera força politicomilitar del Líban. Els seus edils van amenaçar de prohibir una obra inspirada en el Càntic dels càntics que enaltia “els valerosos homes d’Israel”.
Hi ha veïns de Baalbek que consideren que aquestes re­presentacions ja només els deixen “escombraries i soroll”. Juntament amb Rostropóvitx, quan el festival es va reprendre el 1997, vaig poder escoltar la veu de Fairuz i contemplar el ballet de Caracal·la en un espectacle titulat Andalusia, la glòria perduda, del gran poeta Said Akl.
El seu crepuscle és avui indubtable, no només per la impossibilitat de contractar grans figures artístiques internacionals, també per un declivi dels gustos del seu públic. En el darrer dia del festival, en ple concert d’un gran músic iraquià, Bechar Omar, príncep del llaüt, es va incrustar un lamentable espectacle de flamenc espanyol. Aquesta nostàlgia, fascinació pel passat, no concerneix únicament a la generació de la guerra, sinó també als joves que no van conèixer mai aquell Beirut dels seixanta i setanta, un món en blanc i negre que vaig poder encara assaborir.
La brillantor de Baalbek ha quedat empal·lidida per aquest temps desolador que pateixen aquests pobles llevantins i àrabs. Ha escrit Amin Malouf al seu llibre Le naufrage des civilisations que no hagués volgut fer servir “ni el jo ni el nosaltres”, però era inevitable “quan la meva nació àrab ha estat la que, en precipitar-se en la seva desgràcia suïcida, ha arrossegat tot el planeta a un engranatge destructor”. “Les tenebres –diu– s’han estès pel món quan els llums del Llevant s’han apagat”.