dissabte, de juliol 23, 2016

"El preu", d'Arthur Miller



Traducció: Neus Bonilla i Carme Camacho
Direcció: Sílvia Munt
Interpretació: Pere Arquillué, Ramon Madaula, Lluís Marco i Rosa Renom
Producció: Grec 2016 Festival de Barcelona y Bitò Produccions
Teatre Goya


No hi ha cap dubte que dins de l’oferta teatral d’aquest Grec l’obra “El preu” és de les més atractives de la temporada, clar que no és l’única perquè casualment també hi haurà una de les més famoses d’Arthur Miller, “Las brujas de Salem”.

Cal dir, ja d’entrada, que la Sílvia Munt toca el cel amb la direcció d’aquesta obra. No he estat un admirador del seu treball com actriu, però li desitjo que dirigeixi teatre català, el nostre, per molts anys. I és que la direcció d’aquest text no se li presentava fàcil perquè són quatre personatges amb una psicologia molt forta i una mica de tots contra tots.

Cal afegir, per altra banda, que la Sílvia Munt s’han valgut de quatre figures indiscutibles de l’escena catalana com són el veterà Lluís Marco, Rosa Renom, Pere Arquillé i Ramon Madaula.

Lluís Marco fa el paper del taxador, el que diu el preu del que està disposat a pagar pels “mobles i trastos vells” del pis patern dels dos germans que no s’han parlat en els darrers trenta anys. Cada un ha pagat un preu a la seva vida pel què ha fet i aquí juga el doble sentit que té en aquesta obra seu títol. El preu que van haver de fer per trampejar la crisi del crack del 29. Aquest enfrontament entre germans i el paper addicional jugat per la dona del germà que no ha fet fortuna i el que juga el taxador, que no podia deixar de ser un jueu amb molta història car representa que té més de 80 anys i ha fet tots els oficis.


No us la perdeu, que encara sou a temps.


La clase de esgrima, de Klaus Härö





Finlàndia 2015

Al principi de la dècada dels 50 del segle passat, poc després de la II Guerra Mundial, un home que havia tingut renom en esgrima arriba a un poble d'Estònia tot fugint de Leningrad perquè la policia de Stalin el va perseguint.

En aquest poblet va ser contractat per una escola com a professor esportiu. La majoria dels nens del poble eren orfes de pare perquè l'ocupació russa ja havia deixat la seva marca. El professor no pot evitar fer d'allò que en sap més i comença a donar classes d'esgrima a la canalla. Fet que és mal vist per la direcció de l'escola que considera l'esgrima un esport del passat, aristocràtic.

Al principi les espases eren fetes d'una mena de branquetes que es troben pel camp, aquí, al camp, ell comença a guanyar-se les simpaties dels nens. Gràcies a l'avi d'un nen que guardava con un tresor un floret, l'espasa de l'esgrima, l'esport es va consolidant a l'escola i es guanya l'odi de la direcció, un odi que culminarà quan a Leningrad, la petita escola d'Estònia guanyi el campionat a nivell de la URSS.


Aquesta victòria esportiva i moral li portarà a una marxa forçosa d'Estònia: la policia de Stalin. El drama és perfecte. S'ha posat a la butxaca la canalla i els seus avis i, a més a més, aquest home solitari ha trobat l'amor. Aquesta mena de desterrament no durarà tota la vida i arribarà el moment que torni el poble.

dijous, de juliol 21, 2016

Sociología de las tendencias, de Guillaume Erner

Editorial Gustavo Gili S.L.
Barcelona 2014
124 pàgines

És una obvietat que tot bon llibre ens aporta coses noves, nous descobriments, en el cas d'aquest llibre aquesta veritat es veu augmentada perquè no havia llegit mai un llibre en el que el tema central sigui la moda. De fet si el vaig comprar era precisament perquè no havia llegit mai sobre la moda de forma seriosa, lluny del paper couché. No cal dir que el segon factor era que l'editorial em mereix garantia de qualitat.

Els pocs que segueixen el meu blog ja han vist que sóc incapaç de resumir un llibre i que l'única manera que tinc és fer algunes citacions que, per mi, són les que millor ens diuen de què va el llibre.

Una de les primeres coses que ens diu l'autor és que la innovació va ser el motor de la Revolució Industrial, cosa que un no para esment, oerò de seguida s'adona que quan es parla de la III Revolució Industrial s'adona que precisament aquesta, com les anteriors, es deuen a les innovacions. És inqüestionable que són les innovacions les que han fet el món en què vivim i com podem veure per la següent citació les innovacions i el consumisme que generen és el que ha modelat el món.

"Según Daniel Bell, el capitalismo entendido como forma de sociedad y no únicamente como sistema económico reina sobre tres reinos a priori irreconciliables: ña economía regida por la ncesidad de la eficacia, la política que se supone, tiende hacia la igualdad, y, finalmente, la cultura en la que la preocupación dominante es la realización de uno mismo. En un contexto así. el sistema de la moda y de las tendencias es uno de los pocos, por no decir el único, susceptible de conseguir conciliar estos tres órdenes ... Al incitar a los consumidores a renovar sus bienes, el capitalismo ha hallado un método que e permite limitar los riesgos de exceso de producción"

Al llarg de llibre hi ha la discussió sobre fins a quin punt estem no no estem manipulats, és a dir, si comprem que el volem o el que ens diuen. La conclusó del llibre és que, efectivamente, les empreses, tant si venen cotxes o moda, totes intenten manipular-nos, però no és gens demostrable que sigui així perquè que les empreses ho intentin no vol dir que ho aconsegueixin, el que és cert és que unes a vegades encerten quan fan el llançament d'un producte i altres fracassen, però no podem pensar que sempre fracassin o tinguin èxit les mateixes.

La perspectiva ha canviat i ara "Las marcas tradiconales deseaban producir lo antes posible y llamar la atención sobre el carácter inédito de sus modelos; el circuito corto alimenta la obsesión opuesta: producir lo más tarde posible, para evitar equivocarse de tendencia. El conjunto de este sistema se basa, por lo tanto, en la reactividad; ésta ha sido posible gracias a enormes esfuerzos realizados en el plano informático y logístico para orquestas esta producción". Les cases que posen en pràctica el circuit curt són Zara i H&M.

Aquesta política, més estratègica que comercial, evidencia que la manipulació del consumidor ha fracassat i d'aquí que les darrera paraules del llibre siguin: 

"A partir de ahí, el propio consumidor se pone a trabajar: su comportamiento permite a la pàgina (s'entén a la pàgina web que mostra els productes que una empresa ofereix al mercat) sugerirle productos que él nunca hubiera elegido, sin conocimientos suficientes. Estos mecanismos permiten delimitar los gustos de los individuos a través de segmentaciones cada vez más sutiles. Como si acabara de inventarse la noción de tendencias individuales." 

És a dir, com les empreses han de renunciar a convéncer al cosumidor què ha de comprar, l'alternativa és que el consumidor tingui la capacitat de dir què vol exactament a través de la pàgina web i, per tant, el consumidor determina la seva pròpia tendència, que serà individual o personal.


dilluns, de juliol 18, 2016

L'INFRAMÓN, de Jennifer Haley





Traducció: Neus Bonilla
Direcció: Juan Carlos Martel Beryod
Interpretació: Andreu Bernito, Joan Carreras, Gala Marquès/Carla Schitt, Víctor Pi i Mar Ulldemolins

Teatre Lliure de Gràcia


Obre temporada a Gràcia havent passat pel GREC 2016 i amb el convenciment que el món que dibuixa és a dues cantonades d’on som ara. És The Nether, el text de Jennifer Haley guardonat amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation, i que ve del Royal Court de Londres, l’Off-Broadway, el West End... Un repte per al pensament moral, una visió inquietant de la vida virtual.
Un nou país de les meravelles virtual proporciona la immersió sensorial total. Només has d’entrar-hi, triar una identitat i gaudir de tots els teus capricis. Un drama criminal i un inquietant thriller de ciència-ficció que explora les conseqüències de viure els nostres somnis privats. Un examen de responsabilitat moral dels mons virtuals i una dura advertència sobre el futur d’internet.

L’obra es mou entre dos mons. El primer és una realitat opaca, on una detectiu interroga el creador d’un regne virtual. Un regne on els teus desitjos més ocults són realitzables. El segon és el regne mateix, on literalment pots ensumar, tocar, assaborir... i on, per complicar encara més les coses, els usuaris adults connectats des del món real poden crear avatars i triar-ne el sexe o l’edat... qualsevol edat... La peça mostra un món digital d’alta tecnologia on es pot viure en una realitat virtual i cometre delictes sense patir-ne conseqüències. La investigació d’un regne virtual i les seves activitats, tan realistes com ho podrien ser en la vida, és un terreny ètic relliscós si tenim la llibertat d’explorar fins als racons més desviats de la nostra imaginació, sense cap límit, les nostres fantasies més perverses. Un xoc de voluntats que condueix a un resultat que ningú no podria haver imaginat. Obra de suspens, enginyosament construïda i ferotgement intel·ligent, que ens obliga a afrontar preguntes profundament inquietants sobre els límits de la realitat. Que no existeixi no significa que no sigui real. Això també és la xarxa, la web: vides alternatives en un futur que ja és aquí.
Juan Carlos Martel Bayod
Aquesta obra és un veritable repte per l'espectador i jo he d'admetre que és tan complex l'argument que en alguns punts m'he perdut, però, per altra banda, he de reconéixer que és un gran treball de l'autora que ha tingut la capacitat d'anar més lluny que la majoria dels mortals, però amb intel.ligència, de manera que malgrat que de tant en tant es produeixi un buit de comprensió no treu que en general s'entengui.

L'espectador té davant el que representa un món virtual que es va alternant amb el món real. En el món real l'inspector (Mar Ulldemolins) renya a un personatge que alterna els dos móns que es passi setze hores diàries connectat amb el món virtual i li (Andreu Benito) contesta quer que sigui virtual no vol dir que no sigui real. La qüestió és que entrar al món virtual és com el LSD, que et permet entrar ("viatjar" es deia) en un altre món i realitzar els teus somins, per molt impossibles i prohibits que siguin.

El que es planteja doncs en aquesta obra és la lluita entre el bé i el mal, però enlloc de ser a l'antiga Grècia, som al futur, un futur que ens sembla perillós i que li haurem de fer cara.

dissabte, de juliol 16, 2016

El procés de Montjuïc - Barcelona al final del segle XIX, d'Antoni Dalmau



Editat per l'Ajuntament de Barcelona
Presentació: Jordi Hereu, Alcalde de Barcelona
Pròleg: Josep Termes

Aquest llibre de poc més de cinc-centes pàgines té d'entrada dues qualitats que el fan molt recomenable. La primera és que malgrat la seva aparença, un totxo amb llistes de noms de persones del segle XIX i de referir-se a uns fets molt concrets, que sembla estrany que donin per tant, doncs sí, el llibre es llegeix molt bé i no té res de feixuc. Evidentment les esmentades llistes no són de lectura imprescindible, però sí són indicadores del gran treball de recerca.

L'interès del llibre ens podria portar a entendre millor l'Espanya d'avui perquè, a parer meu, venim d'on venim. Recordo un professor d'història que vaig tenir a la Casa Golferichs que solia dir que l'Espanya d'ara es va fer al XIX. Crec que tenia raó.

El tema del llibre se centra en el terrorisme anarquista de finals del XIX i, per tant, el mal que van fer aquelles bombes en una població que en sa majoria era innocent. Clar que també podem considerar que el tema també és el tractament que li va donar l'Estat espanyol al terrorisme anarquista.

Només començar la lectura un no pot evitar de recordar un fet actual. Quan un 15 de març van esclatar unes quantes bombes a diferents trens de Madrid el govern estava als llimbs i va creure -o li convenia creure- que era obra de terrorisme basc, és a dir, no tenien ni idea del país que governaven.

Una circular del 6 abril 1892 del Ministeri de Governació deia: "no resulta aventurado el aserto de que difícilmente se registrarán entre nosotros atentados como los que con enérgica y universal reprobación se cometen en otras partes." Quan a Barcelona ja s'havien fet atemptats anys abans i el 9 de febrer, dos mesos abans de la circular, es va produir l'explosió d'un petard a la plaça Reial. Aixi que malgrat aquest optimisme el 24 de setembre de 1893, a la Gran Via de les Corts Catalanes, aleshores calle Cortes, va esclatar una bomba just davant del capità general de Catalunya, Arsenio Martínez Campos, tot aprofitant una parada militar arran de la festa de la Mercè. 

L'anarquista Paulí Pallàs no aconseguir el seu objectiu, el capità general, malgrat haver llençat dues bombes; per altra banda sabia molt bé que era el seu final. Va ser possiblement el més idealista de tots, totalment sol i de cara a la seva presa.  Els resultats van ser un sabater que va morir al cap de mitja hora a l'Hospital Militar i dos casos no gaire clars: la filla d'un militar per sobreexcitació i un estudiant-poeta de l'ensurt. Tretze ferits.

Paulí Pallàs passa a la història per ser el primer detingut per la policia, cosa que indica la poca eficàcia de la policia perquè va ser una detenció in fraganti. Davant aquesta ineficàcia la policia es va dedicar a buscar complicitats amb la intenció de donar un escarment al moviment llibertari.

A les nou del matí del 6 d'octubre de 1893 Paulí Pallàs va caure mort amb els ulls sense embanar. Quan estava en capella va dir: Vull donar la veu de foc al piquet que m'afuselli. No el van complaure.  Va voler morir com un heroi-màrtir.

A dos quarts de 9 del vespre del 7 de novembre de 1893 una bomba orsini queia des del cinquè pis a la platea del Gran Teatre del Liceu, en aquest cas l'objectiu no era un militar, sinó la burgesia de Barcelona. Hi van morir deu dones i deu homes; potser caldria afegir que un home que era al Teatre Romea i que de camí al Liceu -car sabia de la boma i hi tenia família a dins- va morir d'un espasme. Ferits 27.

Les autoritats van trigar dos mesos per saber qui n'era l'autor: Santiago Salvador i Franch, del Baix Aragó. No era un altre Pallàs, sinó un home sense ofici ni benefici, una mena d'etern desenfeinat.


Per raons òbvies aquest crim múltiple va circular per tot Europa per la significació social de les víctimes, entre les que també hi havia estrangers. El motiu va ser també que les autoritats van ser criticades per la seva incapacitat de previsió. Com va dir un comissari francès: "La faute de surveillance n'incombe pas entièrement au personnel dela police, mais aux differents Gouvernements qui se succédent en Espagne."

Aquest complex d'impotènci i incapacitat davant de la burgesia que volia venjança i d'Europa, tant a nivell de la premsa com de les autoritats polítiques, es va traduir el 9 de novembre de 1893 en suspendre les garanties constitucionals a la província de Barcelona. Van començar doncs les detencions que es feien de manera indiscriminada i a cegues. De dos detinguts el mateix dia de l'atemptat, que no trigaren a demotrar-se erronis, fins arribar a 415 el 14.3.1894 com a resultat d'un nou marc legal contra l'anarquisme organitzat, és a dir, contra la llibertat de pensament, expressió i reunió.

En aquest circuit de terror de l'Estat es va reobrir el cas de la bomba llençada per Paulí Pallàs per a afegir-hi més comdemnats per ser anarquistes.

A les 5 de la matinada del 21 de maig de 1894, en el baluard conegut com Llengua de Serp, del Castell de Montjuïc, van ser afusellats Josep Bernat (que va dir-li al seu pare que no plori perquè la burgesia havia estat més forta que ell), Jaume Sogas, Santiago Cerezuela, Manuel Ars, Josep Codina i Josep Sàbat. Joan Carbonell i Farael Miralles van ser condemnats a cadena perpètua.

A les 8 del matí del 21 de novembre de 1894 al pati dels Corders hi havia el cadafal a on va ser executat Santiago Salvador públicament per la bomba al Liceu. Cal dir que al final va fer una comèdia de penediment, tot un embolic que no assoliria la mena de glòria que s'havia guanyat el seu admirat Paulí Pallàs.

L'atemptat del carrer dels Canvis Nous representa la culminació dels despropòsits del Govern de l'Estat, la qual cosa no treu que va ser un crim horrible. A la cantonada de Canvis Nous amb el carrer les Arenes dels Canvis hi van morir dotze persones. La processó de Corpus de Santa Maria del Mar no tornaria a la via pública fins al 15 de juny de 1941 i, de nou, es varen suspendre les garanties constitucionals a Barcelona que no serien restablertes fins al 17 de desembre de 1897. 

Bomba al carrer Canvis Nous
Una vegada més, aquesta petita història es repetia: l'única persona que semblava haver-se adonat del risc potencial que certament existia era el comissari francès, que ja havia avisat. 

Aquesta processó era tradicionalment una festa alegre que recorria els carrers vells, indrets quiets i pacífics. El capità general assumia la màxima representació de l'autoritat, Eulogi Despujol Dusay, comte de Casp. A un quart de 10 del vespre, en el moment de l'explosió, acabava de passar la custòdia i tot el tàlem va oscil.lar, a punt de caure. Arran d'aquest fet van començar les especulacions sobre com era possible que la bomba esclatés a la cua de la processó, lluny de les autoritats. El resultat van ser 12 morts i 35 ferits. Entre els morts una nena de 6 anys i un nen d'11. La resta obrers i jornalers.

Avançant el que l'autor del llibre deixa per més endavant, apuntem aquí que qui va fer esclatar la bomba va ser un tal Giraul o Giraud que sembla que va posar el mar pel mig i va anar a Anglaterra i va morir als Estats Units. La qüestió és que fins i tot un diari republicà i anticlerical va clamar "¡Venganza!", per tant, va començar la cadena de detencions. El 8.11.1893 ja hi havia 11 detinguts, el 12.6.1896 eren 140,  el 7.9.1896 eren 359 detinguts, però van arribar a ser més de 600. Com és clar tots eren innocents, que es varen repartir per diferents presons, com és evident la més significativa va ser la del Castell de Montjuïc, encara que també a Barcelona hi havia una altra al carrer d'Amàlia. Com trobar els assassins entre aquests 600? Les tortures, que varen començar a l'estiu del 1896. 

EL TORTURADOR tinent Narciso Portas Ascanio
A un francès se'l va torturar per no saber parlar castellà? El cas és que la convicció de l'existència de tortures va acabar estenent-se per tota l'opinió pública catalana, espanyola i europea. Naturalment les tortures no existien sobre el paper, per això el torturador de torn escrivia: "después de once y nueve días de interrogatorio por el que suscribe, y presenciado por los guardias de esta Comandancia que en ellos se mencionan..."

El 20 de juny de 1896 s'iniciava el Procés de Montjuïc, que va establir 28 penes de mort pels autors dels fets i 59 de cadena perpètua per als còmplices. D'acord amb el judici fet a porta tancada i en secret el resultat va ser de 8 penes de mort, 4 condemnes a vint anys de cadena temporal i altres condemnes a presidi. La sentència definitiva va ser de 5 penes de mort (Tomàs Ascheri com autor, Joan Alsina, Lluís Mas, Josep Molas i Antoni Nogués.

Com aquell qui diu, l'endemà de l'execució va començar la campanya internacional per a fer una revisió del judici o Procés de Montjuïc per tal que paguessin els torturadors i còmplices. El 8 d'agost del mateix 1897 va morir en atemptat Cánovas del Castillo, màxim responsable dels fets relatats. El delegat cubà des de París va dir no ho aplaudim, però tampoc no plorem. En aquests temps a França tenia lloc l'afer Dreyfus, que té punts coincident, però que va esclatar gràcies a la ploma d'Emilie Zola.

En relació a la campanya per la revisió un dels que millors es va destacar va ser Pi i Margall i qui més es va destacar per crear-se una imatge propera a l'obrer va ser Lerroux. També hi va destacar alguns dels torturats. La internacionalització de la campanya va arribar a Amèrica en general i molt especialment als Estats Units.

Sobre la revisió de Procés de Montjuïc heus ací unes perles:

El Correo Militar va dir "Bueno es estar prevenidos para no consentir que, a pretexto de no atender a los pobrecitos anarquistas, se descalabre después a la jurisdicción de guerra". ¿No sona això a les pressions que van haver quan es feia la Constitució del 1978?

El fiscal militar va dir: "Bueno es hacer constar también la hipótesis sentada por los médicos militares de que los mismos supuestos martirizados se causaron determinadas lesiones para poder con ellas promover el escándalo".  

En una visita que els republicans Salmerón, Azcárate i González li feren al president Sagasta aquest va plantejar les dificultats que representava una revisió del procés, ja que la legislació no previa el cas de la tortura dels presos. ¿No sona igual que el que ha dit la Fiscalia General de l'Estat en què Jorge Fernández Díaz no ha delinquit per tenir una conversa innocent d'intent d'espionatge a un adversari polític?

Per tancar només assenyalar que els intel.lectuals van estar muts: Clarín, Galdós, Costa, Giner de los Ríos o Unamuno. Aquí no va haver un Zola.

La meva conclusió d'aquest relat és que l'Espanya de després de la dita Transició no és una veritable democràcia. És cert que tenim una Constitució, però el lligam entre els poders converteixen la Constitució en paper mullat perquè hi ha un acord, com a mínim implícit, entre els dos principals partits que recorden a l'acord que hi havia en el XIX entre el Conservador i Liberal, que quan els convé reformen la Constitució en menys de 24 hores o que -com els llops- no es mosseguen i ja no en grans temes de la "unidad de Espanya", sinó com el cas Jorge Fernández Díaz referit dos paràgrafs més amunt.

dilluns, de juliol 04, 2016

Cultura vs. Política a "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'un pare d'Europa", de Pere Villalba


A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans.


Miniatura VIII. Primer viatge a Tunis
A l'esquerra figura la bandera de Gènova dalt de la torre, que veu salpar el filòsof en vaixell l'any 1293 amb 61 anys. A la dreta, arribat a Tunis, Ramon Rull discuteix amb els doctors de l'islam, entre la torre coronada amb la bandera del país i la torre amb la bandera quatribarrada que simbolitza les instal.lacions comercials i residencials que tenien els catalans. Miniatura VIII del llibre que ens ocupa. Aquesta miniatura com les altres que figuren en el llibre són un encàrrec del deixeble Thomas Le Myésier, que "féu la primera síntesi lul.lista de tota l'obra lul.liana en l'Electorium magnum, incloent-hi sencera la Vida coetània en llatí, i en l'enomenat Electorium paruum seu Breuiculum, on encarregà dotze miniatures de gran valor artístic i documental sobre la vida de Ramon Llull que apareixen en aquest llibre (veure pàgines centrals en color)." L'esmentat Thomas Le Myésier va morir el 1336.

El diari La Vanguardia el dia de Sant Jordi venia, junt amb el diari, a un preu molt mòdic el llibre "RAMON LLULL ESSENCIAL-Retrat d'una pare d'Europa, de Pere Villalba, doctor i professor emèrit de Filologia Clàssica a la UAB, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Com estudiós de Ramon Llull és membre del Raimundus Lulius Institut, de Friburg, és autor de Ramon Llull. Vida i Obres (IEC. 2015)

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

No sé ben bé quina ha estat la raó, però confesso que al marge de la religió sempre m'he sentit atret per la figura de Ramon Llull. Encara que és difícil de saber el meu motiu per aquesta atracció crec que no erro en què a més de ser un savi que escrivia en català, va ser una d'questes persones que ara en diríem un veritable ciutadà del món. És clar que el fet que escrivia en català era un mèrit relatiu. El català era el seu idioma, però aleshores no era habitual escriure en llengua vulgar, sigui català, gallec o toscà; les persones cultes escrivien en llatí. Això ja ens diu que va ser un pioner a Europa en escriure en llengua vulgar. En la seva obra hi dominen els textos en llatí, com era normal, però també hi ha en català, occità i àrab. El fet que escrivís i parlés en àrab és el que el fa, com diu el títol del llibre, un pare d'Europa i, vist en la perspectiva d'un món globalitzat el fa un ciutadà del món, lògicament, del seu temps. Si ara la llengua franca és l'anglès, aleshores, a la ribera de la Mediterrània, eren el llatí i l'àrab.

Tanmateix, el paper que va voler jugar Ramon Llull era alguna cosa més que la religió. Aquest darrer punt pot no ser ben entès perquè normalment quan es barreja la política amb la religió es tendeix a pensar, i amb raó, en intolerància, fonamentalisme, fanatisme, xària, guerra santa, croada, Inquisició o yihadisme.

El que es pretén exposar (car no puc tenir la pretensió de demostrar) és que Ramon Llull no solament era un filòsof i un místic, sinó un home d'acció, un home que sabia molt bé en el món que vivia i que la política era més un afer eclesiàstic que no de reis, encara que els reis hi jugaven un paper, però només per la influència que podien tenir davant del Papa. La guerra havia de ser aprovada pel Papa.

En el famós Llibre d'amic i Amat escriu "-Digues, foll, ¿què és la religió? Respós: -Netedat de pensa, i desirar morir per honrar mon Amat i renunciar al món, per ço que no haja embargament a contemplar-lo i a dir veritat de sos honrament". La netedat de pensa  apunta contra el fanatisme d'arrel religiosa.

El 1289 és invitat a un debat a la Universitat de París en la seva qualitat de Magister Artium.

En aquesta estada a París escriu Compendi o comentari de l'Art demostrativa per a presentar-se davant els estudiosos de la seva manera de parlar a l'estil aràbic sobrtr la Teologia, la Filosofia, el Dret, Demostrativa i de l'Alfabet. 

El mateix 1289 escriu el famós Fèlix o Llibre de meravelles, que convida al lector  a contemplar l'univers i la vida a través del seu protagonista, en Fèlix, que ple d'admiració, s'obliga a preguntar, cercar el desllorigador de situacions incòmodes i explicar algunes solucions i, a la fi, entrar a formar part del meravellar-se, acte iniciàtic de tot saber. "El llibre s'estructura en més de cinc-centes semblances o narracions exemplars del bé i del mal, tot remarcant d'una manera especial les institucions públiques, que en principi han estat concebudes per al bé comú, però que després de l'anàlisi resulten organismes excloengts a favor del bé privat." La lluita contra la corrupció serà una constant en la vida de Llull.

Mentre és a París, Ramon Rull escriu tres cartes al més alt nivell, demanant l'ajut pel negoci més important del món, convertir infidels, en aquest cas mitjançant la creació de més escoles d'idiomes. La primera va dirigida al rei de França Felip IV, la segona a un bisbe del Consell Reial i la tercera a la universitat parisenca. L'altra constant és la conversió a través del coneixement i el raonament.

El 1290 a Montpeller escriu l'Art amativa, uns quants segles abans que Erich Fromm escrivís L'art d'estimar. La mateixa inquietud, mecanismes diferents. "Es una obra de mística sotmesa als imperatius de la raó, o dit d'una manera que hauria subscrit Ramon Llull, una mística científica o una ciència que busca la clau de la cambra de l'obscur.". A l'interior del jo, com Fromm a través de la psicoanàlisi.

Ramon Rull va intentar, successivament, davant dels quatre papes de Roma que va tractar d'organitzar una croada per a recuperar les pèrdues de la Cristiandat a Terra Santa; tanmateix, el seu objectiu no era essencialment militar com pot semblar si no es pren la seva tasca en conjunt. El seu primer objectiu era "la discussió amb els doctors de l'Alcorà, els intel.lectuals musulmans. Missionar, per a ell, representa un complex d'activitats intel.lectuals i dialèctiques, no una simple conversió de la fe seguida del bateig." Aquí l'autor de llibre fa un subtil crítica a "los conquistadores".

Seria pel 1290 a Tunis, que Llull tenia cada dia molt èxit en les seves discussions amb "les persones més versades en la llei de Mahoma...(veure al principi d'aquest text la Miniatura VIII). Llavors quan semblava que Ramon il.luminava les ments dels infidels sobre tals coses; tanmateix, s'esdevingué que un personatge, no poc famós entre els sarraïns, que havia apercebut les paraules i la intenció de Ramon, va suplicar al rei tot aconsellant-lo que manés tallar el coll d'aquell home que s'esforçava a subvertir la nació sarraïna i a destruir la llei de Mahoma amb gosadia temerària... El rei... va manar que fos expulsat del reialme de Tunis." Aquesta citació posa clar que Ramon no pretenia ni ser un inquisidor, ni un "conquistador", ell només volia conquerir ànimes per Déu i l'Església.

El 1294 escriu la Disputació de cinc savis que tracta principalment de l'origen de l'Esperit Sant i detalla la disparitat doctrinal sobre la doctrina del filioque entre llatins i grecs, passa a l'opinió que en tenen els nestorians i els jacobites, i, adraçar-se als sarraïns, exposa la Trinitat i l'encarnació, temes rebutjats per ells. És Ramon Llull qui té una visió ecumènica de les diverses creences, qui pensa en la unitat entre llatins, grecs, nestorians, jacobites i, també, sarraïns, els cinc protagonistes del llibre, essent ell encarnat en la persona d'un savi llatí." Veieu aquest enllaç.

Pel 1296 escriu el Llibre sobre la potència, l'objecte i l'acte, una "visió de la manera com les potències cooperen en l'acte de conéixer, és a dir, les potències elementativa, vegetativa, sensitiva, visiva, auditiva, odorativa, gustativa, tactiva, afativa, imaginativa, racionativa, intel.lectiva, memorativa i volitiva." En aquest paràgraf he volgut evidenciar que Ramon tenia una cosmovisió amplíssima, possiblement com ningú o molt pocs l'han tinguda mai al llarg de la història.

Avui dia es parla molt de la corrupció dels polítics, aleshores, com ja he dit, els clergues eren polítics, per tant, llegim què va escriure Ramon el dia 1 de juliol del 1299 a L'Art d'elecció: "Atès que una bona elecció dins la santa Església és molt necessària per elegir persones comunes a fi que l'Església sigui governada per elles i elles lluitin contra els enemics de l'Església, els quals fan pecats, com els infidels i els cismàtics. I això les persones comunes elegides no ho poden fer, si no són bones i si no estan ben relacionades amb llur mare, que és bona i noble. Llur mare és la sacrosanta Església romana, que pateix grans sofriments per culpa d'ells que fingeixen que són fills bons, sinó dolents, sostraient a la mare i engrapant injustament els seus béns." No satisfet amb això el 1304 escriu Llibre del consell, un estudi sobre el bon govern per utilitat pública, que ha de tenir tothom des del papa fins el darrer súbdit. És prou clar que Ramon era més que un home de religió, la seva preocupació, amb la religió com base, era el bé comú. Per Llull era clar que una persona de fe, sigui la que sigui, era un bon ciutadà. Es recomana la lectura del punt 10 d'aquest enllaç.

"L'any 1305, amb 73 anys, Ramon Llull continua l'alt ritme productiu: Ascens i descens de l'intel.lecte, una de les obres fonamentals de la filosofia lul.liana, pensada per a homes laics "que desitgen i anhelen adquirir les ciències, i, perquè no tenen coneixement dels vocables propis de les ciències ni, al seu començament, nodrien el seu intel.lecte en l'art d'aquirir les ciències, per això, quan volen aprendre les ciències, tenen una iniciació molt difícil i també ardorosa... Per això pensant en ells, fem aquest llibre o Art, observant el mètode de la nostra Art general. En aquest llibre, de fet, han estat posades les paraules pròpies de les ciències, i en ell es dona la manera i la doctrina, per la qual hom sàpiga utilitzar l'intel.lecte, tot descendint fins a les coses inferiors i ascendint fins a les superiors ... un home no pot pas sortir d'un gran pelag sense un gran desig i esforç." La meva identificació amb aquestes paraules de Ramon Llull és total i absoluta perquè quan tenia 64 anys vaig començar la carrera d'Humanitats després d'haver superat l'exament d'Accés a la universitat per més grans de 25 anys. Cinc anys després em graduava, per mi, la carrera, va ser un gran pèlag.

El mateix any fa balanç de la seva vida i de la seva obra amb el Llibre sobre el fi, un tractat de filosofia política: "sóc només un home, no he pogut aconseguir res d'això. I la causa per la qual no he pogut fer tot allò que volia és perquè el bé públic no té amics, i, si en té alguns, són pocs, com es fa evident per a qualsevol que contempli la veritat". La concepció lul.liana de croada en la qual es contemplen els mitjans militars i espirituals són : "fundació de quatre monestirs, on s'ensenyi l'àrab, l'hebreu, el grec i el tàrtar, i on es rebin homes pobres d'aquelles mateixes parts perquè hi facin classes pràctiques; elecció d'un rei lluitador, que serà un càrrec hereditari, creació d'un orde religiosomilitar únic, redacció d'una regla/constitució per regir-se, rutes a seguir prefixades: Turquia, illa Roseta a Alexandria, Xipre, Cilícia, Tunis, Andalusia, Ceuta i Marroc, tàctiques de lluita, avituallament, nomenament de l'almirall, acció apostòlica per mitjà d'una predicació feta amb bons clergues i religiosos, juristes, metges, cirugians, tramesa de germans que parlin àrab amb els prínceps dels sarraïns, religiosos vestits d'àrab com a exploradors, elecció d'un tresorer savi i fidel, d'un intendent a l'exèrcit perquè compri, i d'un altre als magatzems perquè vigili els queviures i els materials, i d'un tercer perquè enviï a l'exèrcit les coses que calgui; després ferrers, fusters, picapedrers, sastres, pelleters, pastors, forners, vinaters i proveïdors de llegums." Es confirma aquí que era un veritable home d'acció. 

El 1307, amb 75 anys, a Gènova s'embarca cap a Bugia (Bejaïa), a la costa d'Algèria. A on es dedica de seguida a exhortar, amb llengua sarraïna, una multitud ja present de pagans en la fe de Crist. Alguns ja el volen lapidar, però un inspector li fa preguntes i queda colpit pel seu savi raonament i enlloc de contestar va ordenar que fos empresonat. Camí de la presó "fou colpit, per l'una banda, amb cops de bastons, per l'altra, amb cops de puny, i després fou arrossegat ... fins a la comuna de la presó dels lladres". És clar que Ramon Llull era un intel.lectual, un home d'acció i d'una fermesa que no l'atura res ni ningú. Veure Miniatura IX.

Miniatura IX. Viatge a Bugia i empresonament
Primer veiem a Ramon Llull arribant al port de Bugia, a l'actual Algèria, quan tenia 75 anys, el 1307. Després Ramon Llull és apedregat mentre diu en el globus: "La lleis dels cristians és vertadera, santa i agradable a Déu, mentre que la dels sarraïns és falsa i errònia, cosa que estic preparat a provar", després cau a terra sota els cops de bastó de la multitud, és conduit davant del Cadi o jutge i finalment és tancat a la presó.

Aquest tarannà explica que en un acte a Gènova se li van presentar matrones devotes i vídues en gran nombre, els nobles de la mateixa ciutat que li prometeren vint-i-cinc mil florins en auxili de la Terra Santa.

El 1310 s'allotja per un temps a París a on va ser particularment prolífic en la seva activitat. A la Universitat de París els mestres i els estudiants encuriosits per les novetats, admirats davant d'aquell "català de les Mallorques", baixet, que escrivia i parlava àrab.

El 1311 Ramon Llull "està jugant el rol d'un intel.lectual compromès, que juga a totes les bandes, en aquest cas buscant influir en el rei més poderós del moment un cop esgotada la via papal que hagués comportat l'aliança de diverses nacions... El seu ideal segueix essent la constitució d'una Europa unida al voltant d'unes idees clau... que s'entengui amb la resta dels pobles mediterranis, encara que no pertanyin a la mateix cultura i religió, amb les eines de l'argumentació filosòfica. 

Aquest mateix any, el principal de la Universitat de París recomana Ramon Llull davant dels estudiosos universitaris en un acte que avui es pot considerar com l'equivalent a doctor honoris causa.

En un concili que té lloc al sud de Lió demana la creació de centres de llengües a Roma, París i Toledo; unitat de tots els ordes militars religiosos; destinar un dècima part dels béns eclasials a la conquesta de Terra Santa; austeritat de la jerarquia eclesiàstica i repartiment dels béns dels templers; austeritat en els clergues; demostració de la fe per la filosofia; eliminació de la usura, conversió; conversió dels jueus i sarraïns, sobretot a la Hispània; reducció de la ciència jurídica a sil.logismes i creació de jutges a les ciutats, sense rebre un salari; i que el Papa i els cardenals facin que la medicina es basi sobre principis innats.

Un dels apartats més interessants sobre la personalitat de Ramon Llull, que jo en diria el Llull utòpic, és a la Disputa del clergue Pere i de Ramon, el fantàstic en la que el propi Llull es descriu de la manera que creu que és vist pels altres. 
Pere li diu: "Ramon, fa temps que he sentit dir que ets un gran fantàstic. ¡Au, doncs, digues-me, que véns a demanar en aquest concili general!" Amb aquest provocació afegeix després que ell, el Pere, va per obtenir-hi prebendes o algun altre grau en l'escalafó clerical, que afegeix: "Jo no sóc un home fantàstic, sinó més aviat un home pràctic i distingit."
És evident que avui els "winners" (guanyadors) són els pràctics. Mentre Ramon li diu: "Ara sóc vell, ara sóc pobre, em mantinc en el mateix propòsit, en ell mateix romandré fins a la mort..."

"No hi ha documentació que permeti d'escatir si el mestre il.luminat morí abans, durant o després del viatge de tornada de Tunis a Mallorca. De fet, tampoc estem segurs si fou l'any 1315 o el 1316... el relat més difós sobre la mort del filòsof, a càrrec de Nicolau de Pax (segle XV-XVI), que escriu que Ramon Llull fou lapidat el 29 de juny de 1315 a Tunis, que uns mercaders lígurs el transportaren encara viu de tornada a casa i que espirà a les envistes de Mallorca, davant de l'illa de Cabrera."

Aquí poso punt final en el meu intent de resumir el que no es pot resumir perquè la vida i obra de Ramon Llull és massa gran, especialment si es té en compte que el que he resumit i, moltes vegades transcrit, és un llibre de nomé 176 pàgines, que pel títol ja es defineix com Ramon Llull essencial. Som a l'ANY LLULL i arran d'aquest fet l'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS prepara la vida i obra de Ramon Llull "condensada" en tres mil pàgines.

Al final del llibre hi ha un apartat sobre el lul.lisme o estudis sobre l'obra de Llull. En destaco una minsa part amb els noms que, a parer meu, em semblen els més interessants:

- Bartolomé de las Casas, dedicat a la conversió dels indis de la Nueva España, que utilitzà aspectes lul.lians, com les raons necessàries, i proposà una evangelització pacífica.
- El cardenal Cisneros, fundador de la Universidad de Alcalá, va acollir la càtedra del Filosofia i Teologia lul.lianes.
- El rei Felip II va fer que les obres lul.lianes qudessin fora de l'Índex de llibres prohibits de la Inquisició (1563). Felipe II va encarregar un catàleg de les obres de Llull per tal que la biblioteca d'El Escorial disposava d'una rica biblioteca lul.liana i a més es va publicar uns Commentaria in Dialecticam novam B. Raymundi Lulli (1579).
- L'arquitecte Juan de Herrera, expert lul.lista,  va escriiure el Tratado del cuerpo cúbico, que és una aplicació de la metafísica lul.liana als principis euclidians de les matemàtiques. L'edifici d'El Escorial fou configurat segons la sensibilitat lul.liana.
- Menéndez Pelayo, en un discurs digué que "el català fou gràcies a Ramon Llull la primera llengua vulgar en què es féu filosofia a Europa, com el castellà va ser la primera en matemàtiques i astronomnia gràcies a Alfonso X el Sabio.
- Ramon Llull i la intel.igència artificial

Cal dir que el lul.lisme neix poc després de la mort de Ramon Llull de la mà de qui fou el seu deixeble en vida Thomas Le Myésier, que a més de fer tot el possible per salvar la seva obra és qui va encarregar les dotze miniatures que són una obra d'art i un document històric. 

Entenc que forma part d'aquest text meu sobre el lul.lisme mostrar a continuació la Miniatura XII perquè és la mostra de l'interès lul.lista per part de la reina de França.

Miniatura XII. Entrega de tres compilacions lul.lianes a la reina de França.
Thomas Le Myésier, acompanyat de Ramon Llull, presenta a Joana II de Borgonya-Artois, muller de Felip V e França, els tres resums de l'obra lul.liana, de menys a més pàgines. La reina tria el Breuiculum, el més breu i el que conté aquestes miniatures, per tal com és un manuscrit luxós i d'una gran bellesa. L'escena real va tenir lloc cap al 1325, quan Ramon Llull, que aquí apareix envellit i recolzat en una crossa, era mort.



dissabte, de juliol 02, 2016

Filosofía en el tocador, del Marqués de Sade

Wikipedia


Abans de seguir la lectura, convé llegir el que diu la Wikipedia. 

La lectura del llibre que ens ocupa, el lector la té íntegra en aquest enllaç. Des del punt de vista de la moral del món d'avui, a qui no li soni el nom del Marqués de Sade ha de saber que el podem considerar un dels autors més immorals de la història. Entenent per moral aquella escala de valors que distingeix entre el bé i el mal i que és la prevalent en la majoria de les persones. Tanmateix, això no vol pas dir que el conjunt de la seva obra sigui brossa perquè aquest marquès passa també per un revolucionari.

Abans de seguir també vull explicar perquè m'he interessat pel Marqués de Sade. Com es pot veure en aquest blog en les darreres entrades abunden películes que la crítica ha considerat art o que, com a mínim, significatives en la Història del Cinema. 

Concretament a l'entrada anterior, del primer dia de juliol, hi ha L'AGE D'OR, de Luis Buñuel amb la participació amb el guió de Salvador Dalí. Al final d'aquesta película hi ha una explícita referència a Les 120 jornades de Sodoma, obra del Marqués de Sade. Com es pot veure el manuscrit d'aquesta obra es va perdre quan el marquès estava empresonat a la Bastilla, el 1904 va reaparéixer i el 1929 va ser comprat pels vescomtes de Noailles, que eren mecenes d'art i van ajudar a diversos artistes que feien cine en aquella època, com Jean Cocteau i Man Ray. En aquesta línia van finançar L'AGE D'OR, que va ser presentada al públic el 1930 i va generar un dels més grans escandols de la Història del Cinema, membres d'extrema dreta van fer malbé la pantalla i les pintures surrealistes que hi havia a l'entrada del cine. La película va ser confiscada per la policia, però la família havia amagat un negatiu i el 1981 la película va recuperar la legalitat que havia perdut.

De tota manera jo he preferit la lectura d'una altra obra del Marqués de Sade que no és tan escabrosa i no tan llarga. Tot i que només he arribat a la pàgina 47, que crec que és suficient per a adonar-se de l'estil, de la moral i del concepte de sexualitat que tenia el Marqués de Sade.

El tema és que en l'àmbit de la sexualitat és un dels autors que ha anat més lluny pel que fa a trencar allò que entenem per una sexualitat "normal".

En aquest sentit és interessant aquest llibre que ens fa veure que els límits en la sexualitat no existeixen, és a dir, així ho diu l'autor. Per altra banda no deixa de ser un plantejament acceptable si es tracta d'una relació entre iguals, vull dir d'adults. L'adult sempre pot dir que tal cosa no m'agrada i no la faig. Val a dir que els personatges d'aquesta obra fan el que fan per voluntat pròpia, cosa que no sembla així Les 120 jornades de Sodoma. 

Faig una citació que fins a cert punt es pot considerar reepresentativa, però a la novel.la hi entre molts aspectes que no caben aquí. També he de dir que, després he pogut comprovar que en aquesta novel.la no tots els personatges actuen lliuurament. El lector pot conéixer més detalls si visita aquest enllaç. 


EL CABALLERO — ¿Qué dices? Es el ateo más célebre, el hombre más inmoral... ¡Oh! Dolmancé es la corrupción más íntegra y completa, el individuo más malvado y perverso que pueda existir en el mundo... Amo a las mujeres y me libro a esos raros gustos sólo cuando un hombre amable me cautiva. En tal caso nada hay que no haga. Estoy lejos de esa continencia ridícula que hace creer a nuestros jóvenes frívolos que debe responderse con bastonazos a semejantes proposiciones. ¿Es acaso el hombre dueño de sus gustos? Es preciso compadecer a aquellos que tienen gustos particulares, pero nunca insultarlos: su error es el de la naturaleza. No eligieron llegar al mundo con inclinaciones diferentes, de la misma manera que nosotros no elegimos nacer derechos o chuecos. Por otra parte, un hombre que dice desearte, ¿dice una cosa desagradable? Por supuesto que no; te hace un cumplido; ¿por qué, entonces, responderle con injurias o insultos? Únicamente los estúpidos pueden pensar así. Un hombre razonable no dirá lo contrario de lo que sostengo. Pero el mundo está poblado de imbéciles que creen que se les falta el respeto si alguien confiesa que los encuentra apropiados para los placeres; pervertidos por las mujeres, celosas siempre de todo lo que tenga apariencia de atentar contra sus derechos, se imaginan ser Quijotes de esos derechos ordinarios, y atacan a quienes no los reconocen.

divendres, de juliol 01, 2016

L'AGE D'OR, de Luis Buñuel




PELÍCULA EN FRANCÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS


LA PANTALLA NO ES POT ENGRANDIR






PELÍCULA EN FRANCÈS, SUBTÍTOLS EN ANGLÈS I TÍTOLS EN FRANCÈS

LA PANTALLA ES POT ENGRANDIR




EN GENERAL NO TÉ MOLTA IMPORTÀNCIA QUE UN NO ENTENGUI EL FRANCÈS PARLAT PERQUÈ NO ES PARLA GAIRE


dimecres, de juny 29, 2016

dimarts, de juny 28, 2016

Metropolis, de Fritz Lang (1927)

PEL.LÍCULA MUDA

SUBTÍTOLS EN CAST4ELLÀ