EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de desembre 12, 2018

L'habitació del costat, de Sarah Ruhl



Teatre La Villarroel

De Sarah Ruhl
Traducció: Joan Sellent 
Direcció: Julio Manrique


Amb: Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun Alba FlorejachsEscenografia i vestuari: Alejandro Andújar
Il·luminació: Jaume Ventura
Disseny de so: Damien Bazin
Composició musical: Carles Pedragosa
Confecció de vestuari: Maribel Rodríguez Irene Fernández “Nené”
Construcció: Pascualín Estructures, Pro-escènic (Pilar Albadalejo) i Benoît Duchesne.
Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti

SINÒPSI

Segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York, durant l’anomenada “època victoriana”.
Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat...


La meva valoració

M'ha agradat molt el joc que fa l'autora de l'obra i que potser hi ha un aspecte important que no s'explica prou. Un dels tòpics del masclisme és que quan una dona es queixa d'alguna cosa amb un to d'empipada se li deia que és una histèrica, que en el fons era dir-li que frustrada sexualment. La histèria era això i Sarah Ruhl fa un salt amb el temps i posa un vibrador, un consolador,  a les mans d'un imaginari Sigmund Freud. Evidentment el nom de Freud no surt de cap manera a l'obra no sigui que els seus hereus facin una demanda judicial, però ja se sap que Freud cercava guarir la histèria de les dones. Com no sóc expert transcric unes poques paraules que podeu trobar a la Viquipèdia a l'entrada de Histèria femenina:  La histèria femenina era una diagnosi, aplicable exclusivament a les dones, que avui ja no es reconeix per part de les autoritats mèdiques modernes com a malaltia. El seu diagnosi i tractament foren rutinaris en la medicina occidental durant segles, fins a finals del segle XIX. Durant l'època victoriana fou àmpliament tractada en la literatura mèdica. Es consideraven malaltes les dones que presentaven símptomes com defalliments, insomni, retenció de fluids, pesadesa abdominal, espasmes musculars, respiració entretallada, irritabilitat, pèrdua d'apetit i “tendència a causar problemes”. Les pacients diagnosticades amb histèria femenina havien de rebre un tractament conegut com a “massatge pèlvic”, sent una violació curativa per part del metge, que en el context de l'època s'anomenava “paroxisme histèric” en considerar una malaltia el desig sexual reprimit de les dones.

Teniu els doncs els elements per a no solament per a gaudir de l'obra teatral, que és el principal motiu per anar al teatre, sinó que apreciareu el mèrit creatiu de Sarah Ruhl que vincula dos períodes històrics i del mal que ha fet i fa el masclisme. Per reblar el clau no està de més saber l'origen del mot "histèria". Veieu: ve del francès hystérie i aquest del grec ὑστέρα hystéra que vol dir úter o matriu.

Aquest vídeo no és de l'obra de teatre, però hi està molt relacionat:

dijous, de novembre 29, 2018

L'omissió de la Família Coleman, de Claudio Tolcachir

l'omissió de la família coleman teatre romea barcelona



Teatre Romea


Autor: Claudio Tolcachir
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Claudio Tolcachir
Intèrprets: Roser Batalla, Bruna Cusí, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla Biel Duran/Marc Rodríguez


Sinòpsi:


Claudio Tolcachir dirigeix actrius i actors catalans en una de les obres argentines de més èxit
Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats...tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l'àvia que està agonitzant. L’omissió de la família Coleman és la versió catalana d’un dels espectacles argentins més aplaudits i representats dels últims temps. Un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. Després de la producció argentina de Timbre 4, Claudio Tolcachir recupera l'espectacle, però aquesta vegada amb un repartiment d'actrius i actors catalans. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993), Roser Batalla, Josep Julien, Francesca Piñon, Vanesa Segura, Ireneu Tranis, Sergi Torrecilla i Biel Duran.

La meva valoració:
Es una obra molt valenta perquè comença d'una manera que desorienta o que a mi em va desorientar perquè d'entrada semblava el "teatre de l'absurd", però a poc a poc es va anar veient el fons i només puc dir que em va agradar molt, teatre de text, teatre de veritat, molt ben interpretat i emocionant.

divendres, de novembre 23, 2018

MOMENTOS ESTELARES DE LA HUMANIDAD. Catorce miniaturas históricas. Autor: Stefan Zweig



Acabo de llegir aquest llibre i cl dir que és pura casualitat que l'anteior entrada del blog faci referència a un musical basat en una novel.la de Stefan Zweig, un dels grans autors del segle XX i dels de més ampli espectre, va escriure novel.les, teatre i les seves biografies són obres mestres, n'he llegit Fouché. Retrat d'un home polític i Maria-Antonieta, val a dir que aquesta darrera va ser emprada per Sofia Coppola per fer la pel.lícula Maria Antonieta.

El llibre que presento és força original perquè es pot considerar biogràfic perquè desfilen catorze personatges de la història de forma cronològica, però són talls a la vida dels personatges, evidentment són talls de moments transcendentals, per exemple, comença amb Ciceró, Núñez de Balboa que va descobrir el Pacífic,  Händel, un general de Napoleó, Goethe, el que va trobar un gran mina d'or, Dostoievski, etc.

Diguem que és un llibre que agradarà a tota persona interessada amb la història o la cultura en general i que compte amb el mestratge de Stefan Sweig, un home d'una gran humanitat, un humanista pur, d'una gran decència humana i amb una gran capacitat de síntesi, de manera que sempre apunta per allò essencial, tant si és per elogiar o tot el contrari.

divendres, de novembre 09, 2018

24 HORES DE LA VIDA D’UNA DONA DE STEFAN ZWEIG


Teatre Condal 

Autor:  STEFAN ZWEIG

Intèrprets:
IntèrpretsSenyora C: SILVIA MARSÓ
el jove: MARC PAREJO
l’home: GERMÁN TORRES 
piano: JOSEP FERRÉ / CARLOS CALVO TAPIA
violí: EDURNE VILA
violoncel: ESTHER VILA


A La Vanguarida del 7 de novembre Justo Barranco escriu:








Sílvia Marsó torna als escenaris barcelonins quatre anys després de l’Erma de Miguel Narros al Tívoli. I per primera vegada parla en català a l’escenari. L’actriu, que ha fet bona part de la seva carrera a Madrid, torna amb una altra protagonista femenina poderosa: la de la novel·la Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, de Stefan Zweig. Això sí, no és una adaptació convencional: Marsó (Barcelona, 1963) va veure l’adaptació al teatre musical que van fer Christine Khandjian i Stéphane Ly-Coug a París. I va decidir que ella la portaria als escenaris. Contra vent i marea. I després d’embarcar-hi el director Ignacio García –responsable del Festival d’Almagro–, ho va aconseguir. Amb èxit: va debutar al teatre de La Abadía de Madrid i va acabar prorrogant. Des d’avui intenta ser profeta a la seva terra: ha muntat la versió catalana, i la presenta fins al 25 de novembre a l’Onyric Teatre Condal.
Llibre heretat de la meva mare

“Ja hem fet 105 funcions d’un espectacle arriscat, no convencional. És molt. No m’ho esperava. Quan vaig decidir fer l’espectacle, tothom em deia que estava boja i que el públic no estava preparat per veure una obra amb tanta connotació europea, una música tan culta i una història tan profunda com la de Zweig. Però, després de París, sabia que era possible fer un gran muntatge. I, quan vaig parlar amb Ignacio García, va veure totes aquelles possibilitats i va deixar altres ofertes per dirigir-lo”, assenyala.

Junts van portar a escena aquesta història ambientada a Montecarlo i protagonitzada per una dama britànica vídua d’uns 40 anys que se sent atreta inexorablement pel joc suïcida d’un jugador polonès. Una història de passió, decepció i alliberament de què han fet un muntatge diferent del de París.


“Té la mateixa música i la mateixa dramatúrgia, però la resta és nova. És una proposta molt teatral. I trepidant. Stefan Zweig condensa en 24 hores la vida sencera que
no va poder viure la senyora C, la protagonista. I en 24 hores passen tantes coses que el director ha volgut donar-hi aquesta intensitat emocional i de sorpresa. És un
espectacle ple de la vida que va ser negada a aquesta dona tota la seva existència i que només s’atreveix a viure per primera vegada durant aquestes 24 hores”, explica Marsó, que, de fet, recorda que ella havia llegit la novel·la: “Quan em vaig assabentar que la muntaven a París, no em podia creure que totes les coses que hi passen es poguessin ficar 

en un espectacle, i menys musical. Per això la vaig anar a veure. I em va enamorar. Des d’aleshores he lluitat per tirar-la endavant”. “El que em va atrapar més de la història –continua l’actriu– va ser la impossibilitat d’aquell noi, d’aquell jove, de sortir de la passió que sent pel joc. I com aquella dona intenta per tots els mitjans salvar-lo d’aquella condemna. Alhora, s’està salvant ella d’una vida absurda que li van planificar des del bressol per ser noble i que no ha pogut controlar mai. De fet, ella és una mena de Segismundo, de La vida es sueño: un ésser gran que no ha viscut la vida, amb majúscules. I, veient l’obra, un es planteja si no hem d’aprofitar les oportunitats que de vegades ens dona el destí per canviar el rumb de les nostres vides. Gairebé sempre per por, pel què diran o per no cridar l’atenció, no ens hi atrevim. I això és el que explica Zweig, també com molta gent durant generacions ha deixat passar la vida”.
I assenyala que l’obra és com un viatge oníric pels records en què la protagonista, ja gran, narra el seu passat. “Quan és jove és molt apassionada. Quan és més gran és més sàvia, i gaudeixo més d’ella perquè té el pes filosòfic i existencialista de Zweig”, diu Marsó, que assenyala que aquelles 24 hores “fan que aprengui i reflexioni sobre la seva vida: ha estat una víctima de la societat, la moral, els convencionalismes, i només es converteix en heroïna quan és capaç d’assimilar tot el que ha passat i perdonar-se”. Tot al ritme d’una música que mostra l’estat d’ànim dels personatges i que, destaca, “és un gresol de tota la cultura europea, amb connotacions poliestilístiques”. “De sobte apareixen Kurt Weill, Sondheim, Debussy, Xostakóvitx, Wagner... Fins i tot Piazzolla. I tota aquesta barreja de matisos fa que sembli que estiguis olorant el món d’ahir”, conclou.



SINOPSI

Amb més de 100 representacions a tot l’Estat, l'espectacle ha rebut el Premi Broadway World Spain al MILLOR ESPECTACLE MUSICAL!

“El destí pot posar la teva vida en joc a una sola partida;  moure fitxa és l'única cosa que et queda per guanyar… o perdre”.Després de l'èxit obtingut al Teatro de la Abadia de Madrid, on es va haver de prorrogar les representacions, Silvia Marsó i la seva companyia, estrenen a Catalunya,  24 hores de la vida d'una dona l'espectacle musical basat en la novel·la del prestigiós escriptor austríac Stefan Zweig. Aquesta adaptació teatral dirigida per Ignacio García conjuga la música original del rus Sergei Dreznin i la dramatúrgia dels autors francesos Christine Khandjian i Stéphane Ly- Cuong. Acompanyats en directe per una orquestra de cambra dirigida per Josep Ferré, els actors catalans, Silvia Marsó, Marc Parejo i German Torres, ens conduiran fins a la Costa Azul, el Casino de Montecarlo, la Riviera i l'antiga Viena… endinsant-nos en una historia emocionant, tòrrida, trepidant, amb uns personatges carregats de força, que es debaten entre el be i el mal, entre la moral i les més profundes passions… i viure aquest remolí emocional que amb prou feines dura vint-i-quatre hores, però que transforma als protagonistes per sempre.

La meva valoració

Fa més de deu anys que vaig llegir aquesta novel.la en una edició molt especial per mi perquè era un llibre de la meva mare editat el 1929. El fet és que és un text molt bo però em vaig avorrir al seient del Condal com poques vegades. Si Silvia Marsó està satisfeta de l'èxit, no tinc mé remei que felicitar-la pel premi guanyat i que la recaptació hagi estat bona. Evidentment no tinc res en contra, però per començar no em sembla que sigui correcte que es digui que l'autor és Stefan Zweig i en el repartiment hi hagi tres personatges. La protagonista de la novel.la és la que interpreta Sílvia Marsó, la , en la que té una conversa amb un resident de l'hotel en el que els dos són residents, però del que no sabem el nom perquè, de fet, és el narrador. El jove jugador forma part dels records que explica la senyora C, que quan se separa del jove apareix una cosina i que torna a aparéixer al final de la história: la meva cosina que m'esguardava esbalaïda, amb la boca oberta, alçada la mà com expressant terror. Evidentment no és un personatge imprescindible, però diguem que el personat l'home és inexistent, clar, pot fer de croupier, de l'estació de tren, però no s'ajusta al text original, és a dir, caldria haver posat "Basada en la novel.la de Stefan Sweig". Tanmateix, aquesta discrepància tècnica no té gaire importància si un hagué passat una bella estona al teatre, el problema és que em va resulta insubstancial tot plegat. No cal dir, que com fan tots, es juga fort la carta del sexe. M'explico. El text no diu res del que va passar la nit que van dormir els dos al mateix llit i, naturalment, el teatre dona per fet allò que és dubtós. A la novel.la, quan ella explica els primers moments de l'endemà, quan es va desvetllar, llegim: "Vaig incorporr-me en el llit per recordar i aleshores... quan vaig tombar l'esguard cap al costat...aleshores vaig veure-- mai no sabria descriure-li la meva terror-- un home estrany, estrany, estrany, un home mig nu, desconegut...".



divendres, de novembre 02, 2018

El declive, de Nelson Valente


Teatre La Villarroel
Autor: Nelson Valente
Dramatúrgia, posada en escena i direcció: Nelson Valente 
Amb :
Enrique Amido - Tito
Cristina Pachi Molloy - Susana
Carlos Rosas - Antonio
Lide Uranga - Nelly 
Sinòpsi
A partir d'un realisme cru, l'obra aborda interrogants i conflictes universals de l’ésser com el valor de la llibertat, el desgast propi de les relacions interpersonals o els mandats que s'acumulen al llarg d'una vida.
La peça es desenvolupa a l’entorn del vincle entre dos matrimonis d'adults madurs, que transformaran un diumenge rutinari i avorrit en un obscur caos on les misèries més profundes de cada individu surten a llum. El declive proposa així una reflexió sobre com construïm la felicitat i la possibilitat de canviar de paradigmes en l'últim instant.
La meva valoració
És teatre en majúscules, teatre de text, d’un bon text no basat en fets reals, però sí com és realment la societat avui. La il.lusió en la vida que molts posen de joves i quan són a punt de jubilar-se s’adonen que tot s’ensorra. Aquest declivi no solament és professional, sinó el de la parella, els amics, tot. 
Quan hom surt del teatre s’adona que l’obra genera o pot generar  catarsi.

A la Viquipèdia llegim
Una catarsi o experiència catàrtica és una experiència interior purificadora, de gran significat interior, provocada per un estímul extern; també és coneguda com "l'alliberament de les passions". El concepte té profundes arrels antropològiques i a partir d'aquests orígens s'ha fet servir, sobretot, en la medicina, la tragèdia grega, la psicoanàlisi, i fins i tot aplicat al riure. En l'obra dramàtica, és el moment en què els personatges viuen una experiència que canviarà el curs de la història.[

Etimologia: El mot català "catarsi" prové del grec Κάθαρσις, katharsis, que significa "purga" o "purificació".

A sota tenim un video que no és de l'obra, sinó que és un entrevista amb una de les actrius, que recomano, molt interessant.

dissabte, d’octubre 27, 2018

Per tots els amics i amigues que em visiteu. És una magnífic espectacle de ball, acrobàcia i diversió: Breakdance Battle



 Breakdance Battle


Massive Monkees vs Jinjo Crew / R16 BBOY Battle 2012 7 YAK FILMS



Si aneu directe a YouTube ho podreu veure en pantalla completa:

https://youtu.be/-kT0HJhm5ck


divendres, d’octubre 19, 2018

FUN HOME: Música Jeannine Tesori Llibre i lletres: Lisa Kron


Teatre Condal

Música Jeanine Tesori
Llibret i lletres Lisa Kron
Basat en la novel·la gràfica Alison Bechdel
Direcció Daniel Anglès
Repartiment
Mariona Castillo – Alison Bechdel
Daniel Anglès – Bruce BechdelPilar Capellades – Helen Bechdel
Clara Solé – Alison joveJúlia Jové – Joan
Marc Andurell – Roy /Mark/ Pete/ Bobby Jeremy
Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart – Alison nenaFerran Alegre/ Aleix Colomer/ Daniel Pérez  Christian Bechdel Miquel Camps / Jan Galivan/ Stel·la Tarradellas – John Bechdel
Coreografia Óscar Reyes
Direcció musical Miquel Tejada
Productor Javier Pérez- Tenessa
Adaptació en català Daniel Anglès i Marc Gómez
Escenografia i vestuari Raquel Ibort, Marc Salicru, Marc Udina Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé
Sinòpsi
Quan el seu pare mor inesperadament, la novel·lista gràfica Alison se submergeix profundament en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic el temperament del qual i secrets van definir la seva família i la seva vida. Movent-se entre el passat i el present, Alison reviu la seva infància única jugant en l’empresa familiar, la funerària Bechdel, la seva creixent comprensió de la seva pròpia sexualitat i les preguntes imminents i sense resposta sobre els desitjos ocults del seu pare.
Fun Home és un musical refrescantment honest i totalment original sobre veure als teus pares a través d’ulls adults.



La meva valoració

No em considero un aficionat als musicals i, tanmateix, goso dir que FUN HOME és un dels millors musicals que s'han fet a Barcelona i, per descomptat, el millor que s'ha representat en llengua catalana.

Aquesta obra manté des del principi fins al final una curiosa i molt ben treballada la dualitat d'una gran duresa, perquè és més una tragèdia que cap altra cosa, però al mateix temps té el registre d'una gran tendresa. Si un vol trobar una certa explicació del perquè de tot plegat pot valdre la pena llegir a la Wikipedia la biografia de l'autora del llibret i les lletres: Lisa Kron.




El video que segueix està fet abans de l'estrena, però és emocionant i tendre




dissabte, d’octubre 13, 2018

La jaula de las locas, de Jerry Herman, libreto Harvey Fierstein




Teatre Tívoli



Transcripció del programa

¡LA VIDA EMPIEZA HOY!
La apacible vida de pareja de Albin y Georges, propietarios del club nocturno “La Cage aux Folles” de Saint Tropez, se ve totalmente alterada por una noticia inesperada. Jean Michel, el hijo de Georges, se va a casar con la hija de un diputado ultraconservador, acérrimo defensor de los valores más tradicionales en la vida familiar. El encuentro explosivo entre dos familias tan distintas desata una divertidísima comedia llena de amor y de situaciones delirantes.Inspirada en la popular obra de Jean Poiret, el musical es fruto del talento de Jerry Herman y Harvey Fierstein. Con nueve premios Tony y tres Drama Desk Award, “La Jaula de las Locas” se ha representado ininterrumpidamente por todo el mundo desde su estreno. Esta temporada, llega al Teatro Tívoli en una espectacular versión dirigida por Àngel Llàcer y Manu Guix.“La Jaula de las Locas” es un gran canto a la libertad individual y colectiva. Una atrevida puesta en escena, sorprendentes coreografías, exuberante diseño de vestuario y una temática universal, lo convierten en uno de los musicales más aclamados de la historia. Cada función transforma “La Jaula” en una fiesta, una celebración de la “joie de vivre`` que se sabe cómo empieza, ¡pero nunca como acaba!
La meva valoració

Hem de partir de la base que un sap què va a veure i que no trobarà res que li recordi un Shakespeare o un Molière o Goldoni o Beckett, així que un va al teatre, però en realitat va al cabaret, però no és cabaret perquè ja no existeix, però això funciona com un cabaret, però com si fos teatre. El cabaret no té un argument perquè és un espectacle pur i el que hem vist al Tívoli té un argument, hi ha una història, que té la la seva porció dramàtica, però el públic va a passar una bona estona i, per tant, ha d'acabar bé. Té els seu ingredient de crítica social, però que com és exagerada, no ens l'hem de prendre seriosament. Sigui com sigui, és un bon espectacle i tots els que surten a l'escenari ho fan molt bé. És un bon gtreball d'equip. 


dimarts, d’octubre 02, 2018

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT, de Quim Monzó



Fa més de deu anys que aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines córrer per casa, però fins ara no l'havia agafat de veritat. Alguna vegada n'havia llegit alguna cosa, però no m'hi havia decidit.

El cas és que l'acabo de l'he llegir i l'he gaudit de debò. Crec que un dels mèrits dels seus contes no ja és la varietat temàtica, sinó el joc que crea en les situacions, sempre resulta sorprenent.

En aquest sentit, un dels contes més sorprenents és EL GRIPAU que dóna la volta a la tradició de manera que no és el gripau que espera el príncep per tornar a ser un bella princesa, sinó que és el príncep que busca el gripau perquè està segur que així trobarà a la bella princesa del seus somnis.



dilluns, d’octubre 01, 2018

LÀ peça en blanc i negre per a dos humans i un corb, de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, cia. Baró d'Evel

Resultat d'imatges de "LÀ" Peça en blanc i negre per a dos humans i un corb, de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, cia. BARÓ D'EVEL
Transcripció del programa
El Gus és un ocell (un corb garsa africà) amb família humana. Viu des de fa cinc anys amb la Camille Decourtye, el Blaï Mateu Trias, responsables de la companyia Evel, i la Thaïs, filla de tots dos. “És un més”, assegura Mateu. S’hi avenen tant que el consideren capaç de reconèixer l’estat d’ànim dels humans abans que ells mateixos. Les plomes del Gus són blanques i negres, i amb aquest bicromatisme radical esdevé un dels protagonistes del nou espectacle de la companyia, . La peça, un poema escènic amb ingredients de molts llenguatges, és el duet de la Camille i el Blaï més micro i, per descomptat, aviari, que es veurà al Teatre Lliure en el marc del Grec i tornarà al mateix escenari la temporada vinent.
arriba a la trajectòria de Baró d’Evel com un oasi de calma després d’uns anys d’agitació. El seu anterior espectacle, Bèsties, que van portar fa uns mesos al Mercat de les Flors, ha sigut un èxit sostingut durant tres anys i el seu univers vital durant gairebé mitja dècada, si també es té en compte el llarg procés creatiu. Bèsties, que acomiadaran aquest estiu en una gira per diversos països, és una proposta coral amb molts intèrprets, humans i animals (cavalls i diferents ocells, entre els quals el Gus). Decourtye i Mateu necessitaven aturar-se per fer una mica d’introspecció, tornar a l’essència i provar nous camins per enriquir el seu llenguatge creatiu. “Quan acabes un espectacle sempre et preguntes: «I ara què?» Volíem anar una mica més lluny”, diu Mateu, malgrat reconèixer que “tots els espectacles són vasos comunicants; no tornem a començar mai sinó que tot és una evolució”.
Per fer-ho necessitaven reduir el nombre d’intèrprets i treballar a partir d’elements mínims: el cos, la veu, la matèria, el ritme. Així se’ls va acudir aquest joc de contraris, simbolitzat en el joc entre el blanc i el negre i amb la presència de l’home i la dona, com una paradoxa en què es reivindiquen els matisos, els “vasos comunicants”, diu Mateu. La nit i el dia, el riure i el plor, el dolor i el plaer. Una constatació de la impossibilitat de viure sense el teu contrari, que et complementa, manifestada des de la mateixa tonalitat tragicòmica de l’espectacle. A mesura que avança l’espectacle l’espai en blanc, nu, es va omplint i enriquint amb els rastres de la presència de l’altre. “La noció de l’espai és molt important; és un espai metafòric i imaginari, tot blanc. I allà s’hi queda el rastre de tot el que va passant”, diu Mateu, que subratlla el caràcter abstracte i poètic de la peça, molt exigent físicament malgrat fugir de l’“encara més difícil” propi del circ, l’univers referencial de Baró d’Evel. “Ens anem fent grans i els nostres cossos ho noten; jo per exemple tinc una hèrnia discal, però tant a la Camille com a mi el que clarament ens interessa és crear amb el que tenim”.
De l’acrobàcia al burlesc passant per la dansa, és una simfonia d’ingredients que els creadors i intèrprets conceben com una gènesi. És un punt de partida que ha d’esdevenir un díptic, Là, sur la falaise. La segona part ja serà altre cop amb tota la gran companyia de Bèsties. “ és la gènesi, la construcció d’una nova societat que ja es concretarà a La falaise ”, continua Mateu. El títol juga amb el triple significat de la paraula en francès: allà, aquí i ara. Malgrat que l’espectacle estigui molt pautat, les reaccions de l’ocell tenen un punt d’imprevisibles. Això obliga els altres intèrprets a mantenir l’atenció d’una manera extrema, per poder reaccionar si cal improvisar. Una manera molt poètica de recuperar la consciència del moment present, tan amenaçada pels milers d’impulsos del món quotidià. “El títol ve de les ganes de donar importància al moment present. El Gus ens hi situa sí o sí, i és una reivindicació del voler estar, de donar confiança a l’ara i l’aquí”.
es va estrenar a finals de juny dins del Festival de Dansa de Montpeller, un dels molts coproductors. Aconseguir la complicitat de molts teatres i festivals no és només la manera que té Baró d’Evel de poder produir els seus espectacles. És també la garantia d’una llarga gira, per mostrar-los a tots els llocs que hi han col·laborat. La segona part del díptic, que ja estan començant a preparar, serà especialment costosa per la magnitud de la producció i la quantitat d’intèrprets. “Serà el nostre espectacle més gran”, aventura Mateu.


La meva valoració
Si tota obra d'art té com a comú denominador l'originalitat, no hi ha dubte que aquest LÀ és una de les més originals que s'han fet. Aquesta obra és la primera part del díptic "Là, sur la falaise", de moment a Barcelona hi tenim la primera part i que si tot va bé l'any vinent vindrà "Falaise".
Aquesta obra es defineix per a dos humans, un micro, un corb anomenat Gus i dos colors: el blanc i el negre. 

Quins són els ingredients? Ella, francesa, canta en anglès i italià, parla en català i francès, balla, gesticula, salta. Ell, català, parla en català i anglès, balla, gesticula, salta. Els dos fan veritables actuacions de circ contemporani amb una poètica que a moments sembla cosa senzilla i altres moments és d'una gran sofisticació com, per exemple, allò que d'una manera aparentment maldestra dibuixa en negre a la paret blanca. El corb que juga el seu paper a l'escenari i en tres ocasions volar per damunt dels caps del públic, alguna vegada arriba a la cara el vent fet per les ales. Els espectadors del món casteller apreciaran l'escena final en la que ell sosté a ella fent un dels espectacles més bells que s'han vist mai en un escenari; per descomptat que damun del cap d'ella hi ha el corb. Estic a punt de dir que només per a veure el final es justifica el viatge d'anar al Teatre Lliure i veure "Là", encara que no se sigui casteller.