EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juliol 18, 2019

Viatge al Líban

Per la segona quinzena d'abril vaig visitar el Líban, un país que, descobreixo ara que tinc setanta-cinc anys que és un país de visita obligada. Potser es podria dir, que no tant com la visita, sinó d'informar-se'n.

Parlem molt d'Israel, de Palestina i no ho fem del Líban perquè el Líban és una lliçó i el conflicte àrab-israelí una gran desgràcia.

Consti que jo no vaig d'expert amb el tema. Tot el que he llegit són aquests dos llibres i, naturalment el del barceloní Tomás Alcoverro és un imprescindible.




Mentre que l'altre, no és imprescindible si trobem un de millor que segur que es troba si es busca un treball històric, mentre que aquest està molt bé però tenint en compte que és una novel.la, ficció. De tota manera no cal ser més papista que el papa perquè la història moltes vegades té molt de ficció.





Aquesta darrera foto és la que per mi millor representa el Líban.

divendres, de maig 31, 2019

L'ESTAT ESPANYOL TÉ UN PROBLEMA I NO EL SAP RESOLDRE DE MANERA DEMOCRÀTICA

El que segueix és resultat de "copiar i enganxar" de "NACIÓ DIGITAL" d'avui 

Borrell i Lozano són la versió actualitzada del doublespeak
PROCÉS CATALÀ 

Els motius pels quals Espanya no hauria de desoir l'informe de l'ONU Dos precedents a Europa i una sentència del Suprem evidencien el valor del document dels experts de les Nacions Unides que la Moncloa ha desacreditat per Irene Ramentol, 31 de maig de 2019 a les 15:00

Malestar a la Moncloa per l'informe de l'ONU -avançat per NacióDigital- que reclama l'alliberament immediat d'Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El govern espanyol ha demanat inhabilitar dos dels experts que hi han participat al·legant conflicte d'interessos, amb l'argument que el document mostra "desconeixement" i "no té garanties". Però el termòmetre de la indignació també és el reflex de la complexa disjuntiva en què es troba l'executiu de Pedro Sánchez. 

I és que hi ha prou motius perquè l'Estat no desoeixi el dictamen. Informe desacreditat, o no? El document ha estat fortament desacreditat per alts càrrecs del govern espanyol, però el grup de treball que ha realitzat l'informe favorable als presos independentistes és el mateix que va elaborar el document en què s'exigia la posada en llibertat del dissident veneçolà Leopoldo López. Llavors, PP i PSOE van coincidir a presentar una proposició al Congrés per l'allibermanet de López, que tenia com un dels principals arguments l'informe del grup de treball de l'ONU.

També aleshores, la secretaria d'Estat d'España Global, Irene Lozano, va exigir que es complís el dictamen de l'ONU. "Hi ha algunes línies vermelles que, quan són traspassades per qualsevol règim, haurien de fer saltar les alarmes dels demòcrates", va sentenciar llavors Lozano, en fer-se públic el posicionament de Nacions Unides. 

Dos precedents a Europa Hi ha dos precedents a Europa sobre dictamens d'aquestes característiques en què, en tots dos casos, es va concedir la llibertat després de l'informe. Un d'ells és a França, relatiu a la detenció i intent d'extradició de l'opositor kazakh Mukhtar Ablyazov. 

Llavors, l'ONU va va concloure que l'arrest havia estat excessiu i, dues setmanes més tard, el Consell d'Estat francès va anul·lar l'extradició. Ablyazov va ser alliberat el mateix dia. 

La resolució i la posterior revocació del Consell d'Estat va ser un revés per al llavors primer ministre francès, Manuel valls, que havia arribat a donar llum verda a l'extradició. El segon cas, més recent, va tenir lloc a Polònia. Mateusz Piskorski, activista polític detingut des del 2016 acusat d'espionatge a favor de Rússia, va obtenir el mes d'abril del 2018 una resolució favorable d'un grup de treball de l'ONU. 

Aleshores, Nacions Unides va concloure que Polònia havia d'alliberar Piskorski immediatament i indemnitzar-lo. Un any després, aquest mateix mes de maig, i després de tres anys de presó, Piskorski ha estat alliberat. Informe vinculant, o no?

L'informe emès per l'ONU no comporta cap sanció, argument que s'utilitza per minimitzar l'impacte. Però el mateix Tribunal Suprem, que ara jutja els líders independentistes, vincula en una sentència recent un dictamen de l'ONU en un cas de violència masclista. L'alt tribunal estableix que les resolucions del Comitè contra la discriminació a la dona de l'ONU (CEDAW) poden ser aplicables a Espanya per la via de la reclamació per anormal funcionament de la justícia, i repara la víctima en considerar vulnerats els seus drets (aquí la sentència i aquí la nota de premsa de l'ONU celebrant la decisió del Suprem). 

Document de l'ONU contra la presó de Junqueras i els "Jordis" by naciodigital on Scribd

https://www.naciodigital.cat/noticia/181168/motius/pels/quals/espanya/no/hauria/desoir/informe/onu

Document de l'ONU contra la presó de Junqueras i els "Jordis"



diumenge, de maig 26, 2019

LA PARTIDA D'ESCACS, de Stefan Zweig



Teatre Romea

Autor: Stefan Zweig
Versió d'Iván Morales a partir de dramatúrgia d'Anna Maria Ricart
Direcció: Iván Morales

Sinòpsi
En un transatlàntic que viatja d’Europa a Amèrica poc després de la Segona Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs, Mirko Czentovicz, i el senyor B., un burgès vienès que fuig dels nazis. Tots dos s’enfrontaran en una partida que no sabem com pot acabar.

L'editor de la novel.la
Negat per qualsevol altra activitat intel·lectual, Mirko Czentovicz va revelar-se des de nen com un geni dels escacs, i ara n’és el campió del món. Però, en un viatge de Nova York a Buenos Aires, li sorgeix un contrincant enigmàtic: el senyor B., un noble vienès que fuig dels nazis. Un dels passatgers del vapor prova d’acostar-se a tots dos personatges, i així, junt amb ell, el lector en descobreix les històries i assiteix a la seva confrontació. En aquesta Novel·la d’escacs, doncs, se’ns presenta, d’una banda, l’enfrontament de dues naturaleses antagòniques i, de l’altra, la fragilitat i la força de la persona sotmesa a una pressió extraordinària. I tot això, en una història construïda amb art de mestre i amb bones dosis d’intriga.



diumenge, de maig 19, 2019

UN, NINGÚ I CENT MIL, de Luigi Pirandello


Teatre Biblioteca de Catalunya

Autor: Luigi Pirandello
Director: Ferran Utzet
Intérprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez

Presentació:
Com pot una persona desconèixer-se fins a l’extrem? És possible que els altres ens coneguin millor que nosaltres mateixos? Quants Vitangelo Moscarda existeixen, llavors? Un, cap o cent mil? A partir d’una anècdota aparentment trivial i humorística –  Vitangelo Moscarda, el protagonista, s’adona gràcies a la seva dona que té el nas tort – Pirandello aprofita per a fer una reflexió sobre la identitat i els seus límits. Un procés de recerca, a vegades metafísica i altres vegades ridícula i paròdica, de la veritable essència del jo.


l director diu: 
Qui soc jo en realitat? Poques preguntes tan senzilles de formular com aquesta han desencadenat més crisis d’identitat. Potser perquè la resposta, l’autèntica resposta, pot fer-ho trontollar tot… Aquest és l’abisme on, de forma inesperada, es veu abocat Vitangelo Moscarda (Marc Rodríguez), el protagonista de Un, ningú i cent mil. Tot comença el dia que la Dida (Laura Aubert), la seva esposa, li diu que té el nas tort. Aquesta observació aparentment banal precipita una reacció cada cop més desmesurada de Vitangelo, que comença obsessionant-se amb la imatge que els altres que tenen d’ell i, posteriorment, s’enfronta a la colossal tasca de descobrir quin és el seu autèntic jo. Si és que n’hi ha només un…
La profunditat, minuciositat i humor amb què Pirandello descriu l’odissea de Vitangelo Moscarda ens fa seguir-lo sense dubtar pels camins cada cop més delirants i lúcids de l’autoconeixement. No només això: la confusió de Moscarda pren una dimensió inesperada en la modernitat híper-connectada en què vivim. Perquè en l’època de la virtualitat, de les xarxes, dels perfils… Qui soc jo en realitat?
Un ningú i cent mil és un espectacle que adapta la novel·la homònima de Luigi Pirandello, escrita el 1925. Una primera versió de l’espectacle es va estrenar durant la primera edició del festival Escenes de Filosofia i Teatre. Les Nits de la Maleta a la Perla, celebrat a la Biblioteca de Catalunya a l’octubre de 2017.



dissabte, de maig 18, 2019

TODAS LAS NOCHES DE UN DÍA, de Alberto Conejero.


Teatre Goya
Autor: Alberto Conejero
Director: Luis Luque
Intérprets: Carmelo Gómez i Ana Torrent

º

dissabte, de maig 04, 2019

COM ELS GRECS, de Steven Berkoff


Teatre Liure de Gràcia
Autor: Steven Berkoff
Traductor: Joan Sellent
Director: Josep Maria Mestres
Intérprests: Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz, Pablo Derqui


Sinòpsi

Un dels pares de l’església cristiana deia que Homer maleducava el poble amb els seus mites perquè el poble els entenia de manera literal i irreverent. Despullats de religió i irreverents com els grecs, són aquí els mites creats per Steven Berkoff el 1980, en plena era Thatcher. Visionari és poc.

Inglaterra, 1978-1979. Los basureros y los sepultureros sostienen una huelga literalmente irrespirable. El hedor y las ratas recuerdan tiempos bubónicos, y la violencia callejera bate sus peores récords. Los periodistas recurren a Shakespeare y hablan de un 'Invierno del Descontento', citando el Ricardo III. La culpa es de James Callaghan, último laborista antes de Margaret Thatcher, la afable señora con permanente y pendientes de perlas que promete una revolución, y no miente. Con ella se desregulará la economía como nunca (y hasta hoy), aumentarán las huelgas y se debilitarán los sindicatos. Pero eso aún no lo saben los obreros del crudo y fétido invierno del 78. Lo que sí saben es que llevan años de vacas flacas, que se ha acabado la prosperidad de las treinta gloriosas, que arrecian las crisis del petróleo y de unas finanzas sin el freno del patrón oro. Desde las ruinas de la II Guerra Mundial no se veía en Reino Unido tanta miseria moral y material, una lucha tan encarnizada del último contra el penúltimo. Como los Sex Pistols en God Save the Queen, los ingleses parecían preguntarse cómo puede haber pecado cuando no hay futuro.
Steven Berkoff vio en aquel Invierno del Descontento una nueva peste tebana, y decidió oficiar de Sófocles inglés, pero dando la vuelta a su Edipo como a un calcetín. Porque Como los griegos no hace casi nada como los griegos. Hay mucha más comedia que tragedia: Eddy es un antihéroe punk que no calza el coturno, sino que se recrea en un florido lenguaje chabacano, pródigo en escatologías, machismos y racismo, con especial querencia al culteranismo porno. Hay anagnórisis, pero no hecho patético, porque este Edipo no se mutila los ojos cuando descubre que yació con su madre y que asesinó a su padre. Y hay una esfinge iracunda, pero no malvada: una deslenguada feminista cargada de razones que añora la libertad prehistórica del hermafroditismo. También hay parricidio, pero sin trivio ni mano airada, porque los personajes de Berkoff matan a irónicos golpes de palabra. Como los griegos es eso, un Edipo satírico, metateatral y barriobajero que lleva al extremo la metáfora política de la peste, y que relativiza los escrúpulos morales del temet nosce: un Edipo más acá de la catarsis, consciente de su pecado, más pícaro que trágico.
Josep Maria Mestres ha querido explotar la vis cómica de Berkoff, y ha eliminado una de las pocas fronteras que Como los griegos conservaba de los griegos: la que separa mostrar y contar, la famosa mímesis y la diégesis. El texto de Berkoff es un derroche de esto último: largos parlamentos solitarios y sin acotaciones, a reloj parado, donde las narraciones barrocas, estrafalarias y ambivalentes de los personajes valen más que mil imágenes. Vale más el verbicidio del padre que una truculenta escena de golpes, como nos muestra acertadamente Mestres. Pero también hubiera valido más la iconografía del orgasmo de Doreen que una tópica escena a horcajadas, o el argot costumbrista y cochambroso de Eddy que las cabezas de sus deudos asomando por las puertas, como relojes de cuco, travestidas o apayasadas, para ilustrar lo dicho. Si Berkoff escribió sus torrenciales parlamentos fue probablemente porque prefería contar que mostrar, sugerir con la palabra que redundar con la imagen, exornar que adornar.
Los intérpretes sobreviven, con todo, a su dirección clownesca, y no decepcionan. Pablo Derqui es un enérgico Eddy. Un poco mayor, cierto, para el cockney que abandona el nido paterno, al que los viejos odian por no llegar a la treintena, un improbable hijo biológico de Sílvia Bel. Pero Derqui llena de humor y convicción a este Mack el Navaja de Tufnell Park, y engancha al público con el descreído relato de su periplo vital. Bel es toda desparpajo como la hermana gamberra de Eddy y como su lúbrica esposa, aunque el guion le exige demasiados histrionismos en el sexo sobre la silla, en la micción de la anagnórisis, en su pecho final al aire, simplificando en exceso este personaje y la parte de la historia que le toca. Mercè Arànega es una genuina madre de familia empapuzando a sus crías, pero brilla sobre todo como esfinge, espetando el parlamento más lúcido de la función, echando sapos y culebras feministas contra los Eddies del mundo, que no son pocos ni merecen menos. Y Pep Cruz nos obsequia con sus buenos graves de siempre, a veces empañado por los desbarros que le exige el guion, pero fiel a su sólido tono sobrio, y con un hermoso alegato sarcástico contra el Estado del bienestar, ingrato con su veteranía de guerra en Dunkerque y con su magra jubilación proletaria, que arrastra una intoxicación por amianto, un pulmón de menos y un sistema nervioso destrozado por las máquinas.
Todo ocurre entre unas sencillas paredes alicatadas de rojo, que lo mismo hacen de bar de mala muerte, de hogar de mala muerte o de sórdida barraca de feria, con dos irónicas puertas al fondo que mandan al retrete o al exilio según la ocasión (uno de los mejores gags de Mestres). La música deambula, sin embargo, del punk setentero de los Sex Pistols a románticos estándars de Irving Berlin (Let’s Face the Music and Dance), pasando por solemnes coros de misa de réquiem, que a veces subrayan en exceso el sentido de la escena. Pero, en su conjunto, esta versión de Mestres vale la pena, entre sus indudables méritos y sus dudosas ocurrencias, porque la levantan cuatro portentos escénicos que brillan más allá del exceso. Y aunque Berkoff no es Sófocles, su blasfemia pagana y anti-thatcherista sigue muy viva, señalando la peste de una sociedad sin futuro, y la falta de dioses que la castiguen, y el cinismo simpático de los salvadores oficiales. Lo dice de un Reino Unido no tan lejano, que ha acabado encaminándose a un Brexit, quizá para deleite póstumo de Thatcher. Pero a la luz de Como los griegos, el resto de Europa no parece menos tebana.
Gabriel Sevilla

dissabte, d’abril 27, 2019

EL SOMRIURE AL PEU DE L'ESCALA, de Henry Miller



Teatre Lliure de Montjuïc

Autor: Henry Miller
Traductor: Màrius Serra

Director: Ramon Simó
Intérprets:
Joan Arqué          empresari
Oriol Boixader    Antoine
Tanja Haupt         música
Griselda Juncà     acròbata
Jordi Martínez     August


El universo del circo y del payaso vuelve a pisar el escenario del Teatre Lliure. Lo hace con 'El somriure al peu de l'escala', una narración de Henry Miller que nació como encargo para ilustrar una serie de dibujos de Fernand Léger en 1948.
Jordi Martínez encarna a Augusto, un payaso mundialmente reconocido que un día descubre que tiene un poder que va más allá de hacer reír al público. Se da cuenta por causalidad, cuando se queda en blanco a mitad de una actuación. Primero el público lo aplaude, pero después se harta y le despiden del circo. En este momento Augusto empieza una investigación para encontrarse a él mismo entre el hombre y el payaso.
Jordi Martínez afirma que "nunca había hecho un viaje tan bestia como este, en la investigación de la felicidad y lo imposible". Lo hace acompañado de Joan Arqué, Oriol Boixader, Tanja Haupt y Griselda Juncà. Ellos nos sirven la banda sonora original de Joan Alavedra, protagonizan números de clown, hacen acrobacia y acompañan el espectador en una historia con una gran fuerza poética que analiza el mundo del payaso y el dilema entre la ficción y la verdad.
Para Ramon Simó, director del montaje, el gran reto era hacer orgánica la relación entre teatro y circo, que los dos lenguajes dependieran entre ellos y no primara uno sobre el otro. "Me gusta trabajar con payasos porque son anárquicos, no aceptan el poder, son trabajadores... Y se divierten con sus propios errores. Si todos lo consiguiéramos, el mundo sería menos cruel".
Font: ARTEZBLAI 
http://www.artezblai.com/artezblai/jordi-martinez-protagoniza-el-somriure-al-peu-de-l-escala-de-henry-miller.html


La meva valoració

He llegit i he vist unes poques obres de Henry Miller, però aquesta és tot una altra cosa i és també una grata sorpresa.
Crec que els espectadors ens hem de sentir agraïts del treball de Màrius Serra com a traductor, diguem que aquest quasi-monòleg de Jordi Martínez funciona fantàsticament bé gràcies a la tasca del traductor perquè fa ben bé l'efecte que el text original sigui en català.
Sense ser desconsiderat amb els altres actors penso que la participació de Jordi Martínez és tant alta que ben bé sembla un monòleg i que si un punt i apart mereixen els altres intérprets ens hem de referir a l'actuació de Griselda Juncà, l'acròbata o com ella diu en una entrevista "poecista" (poeta i trapezista). 
Com Jordi Martínez és un gran actor des de fa uns quants anys vull retre un aplaudiment a Griselda Juncà perquè el treball que fa al trapezi és una meravella. Poc abans d'acabar l'obra ella també diu unes paraules plenes de poesia.
No cal dir que els altres actors fan també un bon treball i que aquesta obra marca un abans i un després en l'escena catalana perquè aquest còctel de teatre i pallassos sempre deixe un bon sabor.


Com he esdevingut un admirador de Griselda Juncà us invito a donar un cop d'ull

  

divendres, d’abril 26, 2019

Ballet de l'Opérada de Lyon, Teatree Liceu


Teatre Liceu





La meva valoració

Em resulta difícil o, més exactament, impossible escriure sobre ballet i l'única cosa que puc dir és que em va agradar i també emocionar.

dijous, d’abril 25, 2019

SEÑORA DE ROJO SOBRE FONDO GRIS, de Miguel Delibes


Teatre Romea

Autor: Miguel Delibes
Adaptació teatral: José Sámago, José Sacristán i Inés Camiña
Director: José Sámago
Intérpret: José Sacristán


Sinòpsi

Un pintor, amb molts anys en l'ofici, porta temps sumit en una crisi creativa. Des que va morir de forma imprevista la seva dona, que era tot per a ell, pràcticament no ha pogut tornar a pintar.
Estem a l’estiu i tardor de 1975. La filla major de tots dos està a la presó per les seves activitats polítiques, i és en aquestes dates quan sorgeixen els primers símptomes de la malaltia de la seva mare que la filla viurà des de dins de la presó. És un altre record permanent en la vida del seu pare, que també ara reviu.
Aquesta obra teatral és el relat d'una història d'amor en camí desenfrenat cap a la mort, que ens situa en aquella Espanya amb trets inequívocs, que ens parla de la felicitat i de la seva pèrdua, i que arriba a la intimitat de cada ésser humà, i a la seva emoció, pel camí recte i simple de la veritat.
La meva valoració
És un monòleg molt emotiu perquè, en primer lloc, les persones de certa edat hem viscut amb la companyia intel.lectual i emocional de Miguel Delibes, un escriptor que si no estimat per tothom, goso a dir respectat per tothom, però que va enviudar molt abans d'hora.
L'obra en qüestió no ens diu que sigui autobiogràfica, però llegim el que va escriure Miguel Delibes a propòsit:
Miguel Delibes el escritor, jamás hubiera existido sin la existencia y la influencia de Ángeles de Castro.
És important dir "el escritor" perquè en l'obra el protagonista no és un escriptor, sinó un pintor, però això és el típic recurs literari que fan molts escriptor.
Yo escribía para ella. Y cuando faltó su juicio, me faltó la referencia. Dejé de escribir, y esta situación duró años. En ese tiempo pensé, a veces, que todo se había terminado. 

dissabte, de març 30, 2019

LA REINA DE LA BELLESA DE LEENANE, de Martin McDonagh


Teatre BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Autor: Martin McDonagh
Traducció: Vicky Peña
Direcció: Julio Manrique

MARTA MARCO

El director diu: 
M’agrada Martin McDonagh. El seu humor salvatge. El seu estrany lirisme. La seva mirada. M’agrada el seu món de perdedors i frases curtes, de diàlegs delirants i situacions violentes fins al paroxisme. M’agrada el seu teatre, tant cinematogràfic. I també les seves pelis, tant teatrals. M’agrada visitar la seva Irlanda, on sempre plou i on, t’ho miris com t’ho miris, mai no hi ha res a fotre. Em fa pixar de riure i m’emociona, a parts iguals. M’agraden els seus personatges, alhora tan mesquins i tan autèntics, tan ferits, tan humans. I m’agraden molt les seves heroïnes, les dones enfadades de McDonagh. Les dones lluitadores de McDonagh. Les dones trencades, perdudes, venjatives de Mcdonagh. Com la Frances McDormand a la recent “Tres anuncios en las afueras”. O com la Maureen de “La Reina de bellesa de Leenane”. La pobra Maureen. La fràgil Maureen. La temible Maureen. La protagonista de l’obra de McDonagh que més m’agrada. I mira que m’agrada molt, Martin McDonagh. Sembla que la va escriure amb vint-i-sis anys. Ni un de més. Una mena de barreja de John Ford, Samuel Beckett, Brian Friel i Quentin Tarantino. Com es pot escriure “La Reina de bellesa de Leenane” amb només vint-i-sis anys? Com va poder inventar-se la Maureen, la pobra Maureen, la fràgil Maureen, la temible Maureen, amb només vint-i-sis anys? Vés a saber. El cas és que, t’ho miris com t’ho miris, ara ja existeix. Segueix tancada en un cony de casa d’un cony de poble d’un cony de país on sembla que s’hagin aturat tots els rellotges. I on mai no para de ploure. Allà la trobarem, la Maureen. La única i indiscutible reina de bellesa de Leenane.
Julio Manrique
ERNEST VILLEGAS, MARTA MARCO, MARISSA JOSA, ENRIC AUQUER

La meva valoració
No puc pas negar que sóc un fan de Marta Marco, filla de l'entranyable actor Lluís Marco. La corona que li tinc posada primer la va tenir Núria Espert des que jo tenia setze anys; més tard va venir el temps de l'Anna Lizaran i ara és Marta Marco, com l'actriu que té aquella maduresa que pot fer qualsevol paper, que tant ens pot fer riure com plorar.

Avui ha estat un dia especial per mi. Les coses no sempre surten dretes, però si alguns recorren a les drogues quan veig bon teatre substitueix a totes les drogues, especialment un teatre com aquest, més a prop de la tragèdia que del drama. Té algunes notes de comicitat, però si sóc franc,  l'únic que les ha rigudes he estat jo, si més no avui.

En aquesta obra la dolenta és la mare que té una relació d'odi, no és possible dir d'amor i odi, amb la seva filla. Les altres filles són feliçment casades i no li interessa que la soltera marxi de casa, es quedaria sense esclava. 

Una obra que és un magnífic reflex de la vida dels irlandesos que odien els anglesos i veuen els americans com els bons nois, per tant, de manera que el somni de la reina de la bellesa de Leenane és anar a Boston amb parella.