divendres, de febrer 10, 2017

Ballet Preljocaj, Spectral Evidence i La Stravaganza

Gran Teatre del Liceu

SPECTRAL EVIDENCE
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj, MÚSICA John Cage
BALLARINS/ES
Céline Marié, Nuriya Nagimova, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz i Fran Sanchez
LA STRAVAGANZA
COREOGRAFIA
Angelin Preljocaj  
MÚSICA
Antonio Vivaldi (Concert n°8, RV249, fragments de Dixit Dominus, Laudate Pueri Dominum), Evelyn Ficarra (Source of Uncertainty), Serge Morand (Naïves), Robert Normandeau (Eclats de voix) i Åke Parmerud (Les objets obscurs)
BALLARINS/ES
Clara Freschel, Céline Marié, Nuriya Nagimova, Nagisa Shirai, Anna Tatarova, Yurié Tsugawa, Sergi Amoros Aparicio, Marius Delcourt, Jean-Charles Jousni, Víctor Martínez Cáliz, Simon Ripert i Fran Sanchez

dissabte, de febrer 04, 2017

Davant la jubilació, de Thomas Bernhard


Teatre Lliure de Gràcia

Direcció KRYSTIAN LUPA

Intèrprets:  
Marta Angelat Clara /  Mercè Aránega Vera /  Pep Cruz Rudolf

Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.
Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.
Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.
Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.
La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.
Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...

Krystian Lupa




dilluns, de gener 02, 2017

STEPHEN HAWKING dóna un toc d'alerta a la Humanitat

Totes les meves entrades fins ara han estat sempre només en català, però excepcionalment aquesta és en anglès per la seva importància. Si algú troba la seva traducció al català, amb molt de gust la posaré aquí mateix. Cal dir que el text l'he copiat de THE GUARDIAN



This is the most dangerous time for our planet

A
s a theoretical physicist based in Cambridge, I have lived my life in an extraordinarily privileged bubble. Cambridge is an unusual town, centred around one of the world’s great universities. Within that town, the scientific community that I became part of in my 20s is even more rarefied.

And within that scientific community, the small group of international theoretical physicists with whom I have spent my working life might sometimes be tempted to regard themselves as the pinnacle. In addition to this, with the celebrity that has come with my books, and the isolation imposed by my illness, I feel as though my ivory tower is getting taller.

So the recent apparent rejection of the elites in both America and Britain is surely aimed at me, as much as anyone. Whatever we might think about the decision by the British electorate to reject membership of the European Union and by the American public to embrace Donald Trump as their next president, there is no doubt in the minds of commentators that this was a cry of anger by people who felt they had been abandoned by their leaders.

It was, everyone seems to agree, the moment when the forgotten spoke, finding their voices to reject the advice and guidance of experts and the elite everywhere.

What matters now, far more than the victories by Brexit and Trump, is how the elites react

I am no exception to this rule. I warned before the Brexit vote that it would damage scientific research in Britain, that a vote to leave would be a step backward, and the electorate – or at least a sufficiently significant proportion of it – took no more notice of me than any of the other political leaders, trade unionists, artists, scientists, businessmen and celebrities who all gave the same unheeded advice to the rest of the country.

What matters now, far more than the choices made by these two electorates, is how the elites react. Should we, in turn, reject these votes as outpourings of crude populism that fail to take account of the facts, and attempt to circumvent or circumscribe the choices that they represent? I would argue that this would be a terrible mistake.

The concerns underlying these votes about the economic consequences of globalisation and accelerating technological change are absolutely understandable. The automation of factories has already decimated jobs in traditional manufacturing, and the rise of artificial intelligence is likely to extend this job destruction deep into the middle classes, with only the most caring, creative or supervisory roles remaining.

This in turn will accelerate the already widening economic inequality around the world. The internet and the platforms that it makes possible allow very small groups of individuals to make enormous profits while employing very few people. This is inevitable, it is progress, but it is also socially destructive.

We need to put this alongside the financial crash, which brought home to people that a very few individuals working in the financial sector can accrue huge rewards and that the rest of us underwrite that success and pick up the bill when their greed leads us astray. So taken together we are living in a world of widening, not diminishing, financial inequality, in which many people can see not just their standard of living, but their ability to earn a living at all, disappearing. It is no wonder then that they are searching for a new deal, which Trump and Brexit might have appeared to represent.

It is also the case that another unintended consequence of the global spread of the internet and social media is that the stark nature of these inequalities is far more apparent than it has been in the past. For me, the ability to use technology to communicate has been a liberating and positive experience. Without it, I would not have been able to continue working these many years past.

But it also means that the lives of the richest people in the most prosperous parts of the world are agonisingly visible to anyone, however poor, who has access to a phone. And since there are now more people with a telephone than access to clean water in sub-Saharan Africa, this will shortly mean nearly everyone on our increasingly crowded planet will not be able to escape the inequality.

The consequences of this are plain to see: the rural poor flock to cities, to shanty towns, driven by hope. And then often, finding that the Instagram nirvana is not available there, they seek it overseas, joining the ever greater numbers of economic migrants in search of a better life. These migrants in turn place new demands on the infrastructures and economies of the countries in which they arrive, undermining tolerance and further fuelling political populism.

For me, the really concerning aspect of this is that now, more than at any time in our history, our species needs to work together. We face awesome environmental challenges: climate change, food production, overpopulation, the decimation of other species, epidemic disease, acidification of the oceans.

Together, they are a reminder that we are at the most dangerous moment in the development of humanity. We now have the technology to destroy the planet on which we live, but have not yet developed the ability to escape it. Perhaps in a few hundred years, we will have established human colonies amid the stars, but right now we only have one planet, and we need to work together to protect it.

To do that, we need to break down, not build up, barriers within and between nations. If we are to stand a chance of doing that, the world’s leaders need to acknowledge that they have failed and are failing the many. With resources increasingly concentrated in the hands of a few, we are going to have to learn to share far more than at present.

With not only jobs but entire industries disappearing, we must help people to retrain for a new world and support them financially while they do so. If communities and economies cannot cope with current levels of migration, we must do more to encourage global development, as that is the only way that the migratory millions will be persuaded to seek their future at home.

We can do this, I am an enormous optimist for my species; but it will require the elites, from London to Harvard, from Cambridge to Hollywood, to learn the lessons of the past year. To learn above all a measure of humility.


The writer launched www.unlimited.world earlier this year

dimecres, de desembre 21, 2016

ART, de Yasmina Reza










Autora: Yasmina Reza
Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Miquel Gorriz
Repartiment:Pere Arquillué
Francesc Orella
Lluís Villanueva

Teatre Goya

Sinopsi
“Marc, sol.
El meu amic Sergi ha comprat un quadre.
És una... tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc. El fons és blanc i, si mig acluques els ulls, s’hi poden entreveure unes ratlles fines, transversals, blanques.
El Sergi és amic meu de fa molt temps.
És un xaval que ha triomfat, és dermatòleg i és amant de l’art.
Dilluns passat vaig anar a veure el quadre que el Sergi s’havia comprat el dissabte anterior, un quadre que feia mesos que perseguia.
Un quadre blanc, amb unes ratlles blanques.

És bon teatre, però no la gran obra de teatre que un espera. Tres grans actors tot i que, cal dir, que el Pere Arquillué hi fa una veritable exhibició de velocitat oral, una habilitat que fins ara només coneixia l'exhibició, per la ràdio, de Dany Keye.


dimarts, de desembre 20, 2016

COPPELIA, de Léo Delibes



Gran Teatre del Liceu

Fitxa artística

COREOGRAFIA
Enrique Martínez (✝ 1998)
MÚSICA
Léo Delibes
LLIBRET
Charles Nuitter, basat en el conte Der Sandmann (L’home de sorra), d'E.T.A. Hoffmann
ADAPTACIÓ MUSICAL
John Arthur Lanchbery
ESCENOGRAFIA I VESTUARI
José Varona
IL·LUMINACIÓ
Paulo César Medeiros
PRODUCCIÓ
Theatro Municipal de Rio (Brasil)
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
DIRECTOR MUSICAL
Martín García


Coppélia és una nina autòmat de Coppelius amb la qual vol robar l’ànima de Franz. Però Swanilda, promesa de Franz, fent-se passar per Coppélia, el salva. Història divertida i profunda, qüestiona la moral científica que desafia la fe i vol crear vida amb la raó; alhora ens fa qüestionar els qui estimem.

L’obra, composta per Léo Delibes i basada en els contes fantàstics d’E. T. A. Hoffmann, té un marcat caire realista, tant en els personatges com en l’ús de danses tradicionals.

En aquesta producció, Julio Bocca dirigeix el ballet del Sodre de l’Uruguai en una versió d’un fort caràcter teatral. La proposta juga amb els colors del vestuari per reforçar amb gran força i elegància la dramatúrgia en els ballarins.

Feia temps que no disfrutava tant d'un espectacle. No vaig gaire al Liceu, però la darrera vegada que em vaig emocionar va ser amb un ballet de Maurice Béjart quan encara vivia i, per tant, va estar ell també al Liceu. En el cas d'avui, tot i que el relat ha estat una mica diferent, el que compte és la dansa i cal reconéixer que Julio Bocca ha fet un gran equip de ball i que el vestuari és una meravella, no cal dir que els primer ballarins són excelsos.

dijous, de desembre 15, 2016

LA TREVA, de Donald Margulies



Teatre La Villarroel

Títol original: Time Stands Still
Direcció: Julio Manrique
Intérprets: Clara Segura, Ramon Madaula, David Selvas i Mima Riera

Sinopsi Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida. És un text molt bo, molt actual, que permet a l'espectador entrar una mica a fons en el món dels mitjans de comunicació i, al mateix temps, permet copsar les realitats profundes dels perdiodistes, o més ben dit, de del món d'un determinat periodisme. No sabrem mai si el periodista és honest, no ja amb el públic, sinó amb ell mateix. Malgrat que hem d'admetre que molts poders no dubtarien a fer callar els periodistes si els fos possible, per tant, penso que encara que no sempre siguin prou respectuosos amb la gent que retraten, crec que val més que ho facin


diumenge, de desembre 04, 2016

LA FORTUNA DE SÍLVIA, de Josep Maria de Sagarra






Teatre Nacional de Catalunya

Dramatúrgia i direcció


Jordi Prat i Coll
Intérprets: Anna Alarcón, Muntsa Alcañiz, Albert Baró, Laura Conejero, Berta Giraut, Pep Munné
L’evolució d’Europa i els trasbalsos de la Segona Guerra Mundial a través dels ulls d’una dona capaç de preservar la seva fortuna privilegiada, malgrat els cops que li esperen del destí i les humiliacions amb què es veurà castigada per la pobresa.
Sens dubte un dels personatges més excepcionals i memorables de la literatura dramàtica catalana, pel seu enfrontament amb els grans dilemes que pesaran sobre la reinvenció del vell continent. Amb aquesta obra d’una modernitat sorprenent, se’ns revela el Josep Maria de Sagarra més personal i universal.






Avui he vist aquest clàssic de l'escena catalana i, com sol passar amb els clàssics, vaig gaudir de debò de teatre en majúscules perquè no és que el teatre d'abans sigui millor que el d'ara.

La qüestió no és que el teatre d'abans és millor que el d'ara, sinó que allò dolent d'abans no és classic, no queda ningú per explicar-lo, mentre que el teatre modern, el d'ara encara ha d'estriar allò que passarà a formar part del teatre de tots els temps.

Ahir va ser el darrer dia d'aquesta obra al T.N.C. i em permeto suggerir que si l'obra es presenta en algun altre teatre de Catalunya que ho aprofiti.

dissabte, de novembre 19, 2016

RELATO DE UN NÁUFRAGO, basat en una obra der Gabriel García Márquez


Teatre Lliure de Gràcia

Adaptació: Ignacio García May
Dramatúrgia i direcció: Marc Montserrat-Drukker
Intérprets: Emilio Gutiérrez Caba i Àngel Llacer

Arriba a escena la història de Luis Alejandro Velasco, un mariner que va caure a l’aigua des de la fragata militar colombiana A.R.C. Caldas quan se’n va afluixar una càrrega de contraban, i va estar-se deu dies perdut en alta mar. De jove, va seguir el cas Gabriel García Márquez, i anys després, a Barcelona, se'n va publicar el relat. Nàufrag i reporter seran, aquí, Àngel Llàcer i Emilio Gutiérrez Caba.
Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre. Aquest és el llarguíssim títol complet d’una de les històries veritables més corprenedores que he llegit mai. Va ser escrita el 1955 per un jove reporter del diari El Espectador de Bogotà anomenat Gabriel García Márquez. Una aventura fantàstica que es mou entre la tragèdia d’uns fets reals i l’inesperat i cruel sentit de l’humor dels dos protagonistes: el reporter i el nàufrag. L’excel·lència d’aquest reportatge, que transforma cada paraula escrita en una imatge tridimensional, i que demostra el talent immens de narrador d’històries que ja caracteritzava el Gabo des dels seus inicis, és el que em va fer pensar que tenia entre mans una narració que podia ser perfectament transformada en material dramàtic. Un espectacle, un conte, que submergirà el públic en la soledat i la lluita per la supervivència d’un ésser humà a punt d’ofegar-se en la mentida i el silenci, i de ser devorat pels taurons del Carib i els depredadors de la dictadura. I si són l’Emilio Gutiérrez Caba i l’Àngel Llàcer els qui ens l’expliquen... sóc jo qui es queda sense paraules.
Marc Montserrat-Drukker

Fa uns pocs dies vaig poder veure en el programa de televisió la 8 al dia l'entrevista que Josep Cuní feia a la víctima real, Luis Alejandro Velasco, que va viure el naufragi car https://flic.kr/s/aHskDL2wts.

diumenge, de novembre 13, 2016

LA REVOLTA DE BRUIXES de JOSEP MARIA BENET I JORNET



Teatre Lliure de Montjuïc

Direcció JUAN CARLOS MARTEL BAYOD
cia. LA KOMPANYIA LLIURE
Intèrprets Chantal Aimée Aurora / Clàudia Benito Paulina / Raquel Ferri Dolors / Àurea Márquez Sofia / Xicu Masó vigilant / Andrea Ros Filomena / Júlia Truyol Rita


Debut de les noies de La Kompanyia Lliure amb el famós text de Josep Maria Benet i Jornet, el degà de la dramatúrgia catalana contemporània. El va estrenar a barcelona el Josep Montanyès. hi torna ara, mirant la revolta amb ulls d’avui, el Juan Carlos Martel Bayod.
La història de Revolta de bruixes narra tot allò que succeeix a sis dones i un home en el transcurs d’una nit de lluna plena. Elles componen la brigada encarregada de la neteja diària d’uns grans locals de caràcter despersonalitzat; ell s’ocupa de la vigilància i control nocturn d’aquests mateixos locals. Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Amb termes manllevats del tarot podríem dir que, a les forces del dia, s’hi oposaran les forces de la nit; a l’emperadriu s’hi enfrontarà la papessa; a un concepte racional de la vida, una visió irracional de les forces que regeixen el nostre destí. De mica en mica, cobren importància i s’interfereixen entre si el problema dels límits de la intel·ligència humana, el problema de l’esquinçament interior que pot produir la passió amorosa, el problema de la por davant el dolor i la mort; tots ells acabaran per ser elements decisius en una lluita el resultat de la qual, al final de l’obra, no pot ser res més que provisional. Mentre, al marge de la batalla, però incidint en ella, la imaginació, l’instint de la vida, que ens presenten potser una alternativa. No es pretén donar respostes gaire contundents. Només plantejar unes angoixades qüestions, recordar alguns aspectes de la crisi ideològica que viu el nostre entorn, intentar l’anàlisi de per què, inesperadament, els bruixots tornen i es fan amb el poder.
Josep Maria Benet i Jornet desembre de 1981
Qui vulgui saber més d'aquesta obra res millor que visitar aquest enllaç. Tanmateix, jo no hi estic gens interessat perquè aquest obra no em va agradar gens, per molta fama que tingui.

dimarts, de novembre 01, 2016

EL FILÓSOFO DECLARA, de Juan Villoro



Teatre Romea

Autor:  Juan Villoro
DIRECCIÓ: Antonio Castro

INTÈRPRETS:
Mario Gas
Rosa Renom
Ricardo Moya
Meritxell Calvo
Jordi Andújar


Sinopsi
En aquesta obra es posa al descobert el duel entre dos filòsofs que han estat companys d'estudis, desafiaments i fatigues. Es tracta d'una trobada final, on la seva intensa amistat és també una forma d'enemistat. L'esposa del protagonista coneix tots dos i pot influir en l'acarament final. La neboda apareix inesperadament i es converteix en un testimoni presencial dels fets.

Un d'ells s'ha apartat de la realitat per filosofar, l'altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l'afecte?
Text de l'autor
Sempre m'ha intrigat saber quan veuré per última vegada a una persona. El filòsof declara part d'aquesta cruïlla dramàtica: dos filòsofs es troben per a una confrontació final. La seva amistat ha estat una peculiar forma de rivalitat. Professionals de la raó, procuren mantenir les emocions a distància. Aquesta trobada serà diferent: els acompanyarà una dona que va definir la vida de tots dos. Hi ha límits reconeixibles per a la intel·ligència? En quin moment les idees es transformen en neurosi? George Steiner diu que un lloc comú és una idea cansada. Per contrast, el disbarat pot ser vist com una idea anticipada. En aquesta zona es mou El filòsof declara: el demorat trobada de dos precipitats.
Juan Villoro


M'ha semblat una obra amb moltes pretensions perquè, començant pel títol, un es pensa que la declaració d'un filòsof ha de ser una cosa molt important, transcendent, d'abast universal i que farà història. Res de tot això perquè l'obra no és pròpiament una obra, de la mateixa manera que una pila de totxos no fan una casa. M'explico.

All llarg de tota la funció assistim a moltes dosis de frases intel.ligents, totes molt encertades, però que fan l'efecte que són retalls perquè el conjunt de frases no fan un argument, una història. Les paraules en un bona història són com l'aigua d'un riu, que neix, fa un recorregut i arriba a un punt final.

Com exemple assenyalem que la relació sexual, més que no pas amorosa, entre el filòsof i la seva esposa és massa per la gal.leria, poca talla. De fet un no sap què són o què fan junts.

VIDEO:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/33-recomana/el-filosofo-declara/video/5625777/#.WGa_nnvnMAo.google