dissabte, març 31, 2007
"Plataforma"
Títol original: Plataforme, de Michel Houllebecq. Traducció i dramatúrgia: Calixto Bieito i Marc Rosich. Intèrprets: Juan Echanove Michel, Marta Domingo Valérie, Lluís Villanueva Jean Yves, Carles Canut Robert, Mingo Ràfols Lionel, Boris Ruiz i Belén Fabra Marey Lise. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mercè Paloma. Il.luminació: Xavi Clot. Banda sonora: Javier Gamazo i Marc Álvarez. Direcció: Calixto Bieito. Barcelona, Teatre Romea, 12 febrer 2007.
.
D'entrada hem de dir que l'autor no és pròpiament l'autor de la peça teatral perquè Michel Houllebecq va escriure una novel.la i són els traductors que l'han convertida en una obra de teatre.
.
Tot i que jo no em puc pas considerar un lector de Michel Houllebecq l'hi he llegit alguna cosa i és suficient per notar que en aquesta obra hi està present.
.
Michel Houllebecq és d'aquests que s'ho carreguen tot, podríem dir que és l'autor anti-sistema per excel.ència del Segle XXI, per la qual cosa puc sospitar que la parella Imma Mayol-Joan Saura es van trobar com peix a l'aigua. I no ho dic en va perquè estaven unes tres files davant meu.
.
I en aquest carregar-s'ho tot hi entra tot, el Déu cristià, l'Islam i tots els valors occidentals perquè es digui el que es digui, el cert és que els valors occidentals són els relacionats amb el comerç si partim de la base que tot és mercaderia i tots som mercaderia.
.
Tenim doncs a Michel que és un funcionari fastiguejat de la cultura contemporània, que és la que ara ven, per la qual cosa s'agafa al sexe com a taula de salvació abans de la mort. Un paper dur i difícil, sua i baveja sexe. I per aquest paper Juan Echanove ha guanyat el Premi del millor actor del Festival d'Edimburg, però sense desmeréixer el treballa que fan els altres.
.
L'autor que és titllat de misògin sembla que aquí faci una excepció perquè Valérie és una veritable self-made-woman i posa sota el seu control aquesta mena de maniac sexual que és Michel, per a qui representa la seva segona oportunitat a la vida.
.
Jean-Yves representa l'home d'èxit que la indústria del turisme posa la capdavant a Tailàndia per a gestionar amb tota llibertat el turisme sexual, que és el més rendible de tots perquè la dona tailandesa és l'única feina que sap fer i la fa molt millor que la dona occidental.
.
I és que la dona occidental, com diu Robert, ja ha pres els valors i rols de l'home. Robert, catedràtic de matemàtiques, pederasta, racista, de dretes argumenta el seu odi envers el monoteisme islàmic. També ataca el monoteisme cristià, però diu que és més refinat.
.
Lionel és el personatge simple, de classe mitja que ha de fer un gran esforç per poder fer aquest turisme i quan el pot fer com una invitació li sembla que toca el cel. Aleshores ja li atrau el sexe i ja no parla de drets humans com al principi, amb escàndol de Robert.
,
Mareylise no parla quasi mai, sempre despullada, alta, amb un cos perfecte, camina amb uns moviments estudiats, no sexy, sinó més aviat dansaire, però d'una manera molt subtil, sempre passejar entre els personatges, algunes vegades canta, podríem dir que és la silueta de la dona. Tot i la nuesa, goso dir que és l'únic personatge elegant.
.
I si dic que és l'únic personatge elegant és perquè malgrat de tractar-se d'una obra, com he dit, anti-sistema i per tant socialment molt crítica no puc pas dir que l'hagi gaudida.
.
No sé si he de passar per purità però cal dir que els mots més repetits, els americans en farien una estadística, són cony, polla, xupar, follar i mamar, més exactament els seus corresponents en castellà. I l'únic acudit és que al voltant d'una vagina hi ha una dona.
.
Constato que dues parelles es van posar d'acord per a marxar de la sala a mitja funció. No hi ha per tant. Quan fa més de 30 anys vaig veure Las Criadas al Poliorama també vaig veure importants abandonaments de la sala, aleshores no era el sexe.
.
De tota manera aquesta càrrega de llenguatge més lasciu que eròtic és a parer meu innecessari i crec que amb quinze minuts per fer entendre de què va n'hi hauria més que prou i si afegim que l'escenari està farcit de càmares de televisiu amb escenes, en primeríssims plans, de pornografia dura la cosa està servida.
.
D'entrada hem de dir que l'autor no és pròpiament l'autor de la peça teatral perquè Michel Houllebecq va escriure una novel.la i són els traductors que l'han convertida en una obra de teatre.
.
Tot i que jo no em puc pas considerar un lector de Michel Houllebecq l'hi he llegit alguna cosa i és suficient per notar que en aquesta obra hi està present.
.
Michel Houllebecq és d'aquests que s'ho carreguen tot, podríem dir que és l'autor anti-sistema per excel.ència del Segle XXI, per la qual cosa puc sospitar que la parella Imma Mayol-Joan Saura es van trobar com peix a l'aigua. I no ho dic en va perquè estaven unes tres files davant meu.
.
I en aquest carregar-s'ho tot hi entra tot, el Déu cristià, l'Islam i tots els valors occidentals perquè es digui el que es digui, el cert és que els valors occidentals són els relacionats amb el comerç si partim de la base que tot és mercaderia i tots som mercaderia.
.
Tenim doncs a Michel que és un funcionari fastiguejat de la cultura contemporània, que és la que ara ven, per la qual cosa s'agafa al sexe com a taula de salvació abans de la mort. Un paper dur i difícil, sua i baveja sexe. I per aquest paper Juan Echanove ha guanyat el Premi del millor actor del Festival d'Edimburg, però sense desmeréixer el treballa que fan els altres.
.
L'autor que és titllat de misògin sembla que aquí faci una excepció perquè Valérie és una veritable self-made-woman i posa sota el seu control aquesta mena de maniac sexual que és Michel, per a qui representa la seva segona oportunitat a la vida.
.
Jean-Yves representa l'home d'èxit que la indústria del turisme posa la capdavant a Tailàndia per a gestionar amb tota llibertat el turisme sexual, que és el més rendible de tots perquè la dona tailandesa és l'única feina que sap fer i la fa molt millor que la dona occidental.
.
I és que la dona occidental, com diu Robert, ja ha pres els valors i rols de l'home. Robert, catedràtic de matemàtiques, pederasta, racista, de dretes argumenta el seu odi envers el monoteisme islàmic. També ataca el monoteisme cristià, però diu que és més refinat.
.
Lionel és el personatge simple, de classe mitja que ha de fer un gran esforç per poder fer aquest turisme i quan el pot fer com una invitació li sembla que toca el cel. Aleshores ja li atrau el sexe i ja no parla de drets humans com al principi, amb escàndol de Robert.
,
Mareylise no parla quasi mai, sempre despullada, alta, amb un cos perfecte, camina amb uns moviments estudiats, no sexy, sinó més aviat dansaire, però d'una manera molt subtil, sempre passejar entre els personatges, algunes vegades canta, podríem dir que és la silueta de la dona. Tot i la nuesa, goso dir que és l'únic personatge elegant.
.
I si dic que és l'únic personatge elegant és perquè malgrat de tractar-se d'una obra, com he dit, anti-sistema i per tant socialment molt crítica no puc pas dir que l'hagi gaudida.
.
No sé si he de passar per purità però cal dir que els mots més repetits, els americans en farien una estadística, són cony, polla, xupar, follar i mamar, més exactament els seus corresponents en castellà. I l'únic acudit és que al voltant d'una vagina hi ha una dona.
.
Constato que dues parelles es van posar d'acord per a marxar de la sala a mitja funció. No hi ha per tant. Quan fa més de 30 anys vaig veure Las Criadas al Poliorama també vaig veure importants abandonaments de la sala, aleshores no era el sexe.
.
De tota manera aquesta càrrega de llenguatge més lasciu que eròtic és a parer meu innecessari i crec que amb quinze minuts per fer entendre de què va n'hi hauria més que prou i si afegim que l'escenari està farcit de càmares de televisiu amb escenes, en primeríssims plans, de pornografia dura la cosa està servida.
Etiquetes de comentaris: anti-sistema, Bieito, CalixtoBieito, cony, Echanove, Houllebecq, LasCriadas, lascívia, MichelHoullebecq, polla, Tailàndia
divendres, març 30, 2007
"El gran silencio"
El gran silencio. Títol original: Die grosse stille. Director/Producció/Fotografia/Muntatge: Philip Groning. Alemanya, 2005.
Les normes que regeixen la vida dels cartoixans són la soledat i el silenci i aquests dos aspectes són els que ha emprat l'alemany Philip Groning en la realització d'aquesta pel.lícula que dura prop de les tres hores.
La pel.lícula està tota feta amb llum natural i la música, més exactament el cant, és és propi de la cartoixa.
Aquesta pel.lícula m'ha recordat els dos dies que -quan tenia vint anys- vaig passar en una cel.la de Montserrat, dinant al refectori junt amb els altres monjos. La diferència, que no és petita, és la soledat i el silenci perquè a la cartoixa només conversen entre ells en determinades dates de l'any.
Per descomptat que la fotografia és boníssima. La pantalla ens apareix tota blanca, després es va veient que aquesta blancor és la broma i a mesura que es va esvaint es veuen uns punts negres per finalment veure's tota la Grand Chartreuse.
En aquest món competitiu en el que cadascú -com deia ma mare- té un rei al cos, resulta reconfortant veure que la mateixa persona que està llegint després la veiem treure la neu amb una pala, fer de perruquer o repartir el menjar per les cel.les.
Si la pel.lícula d'ahir és lenta, hauria de dir que la d'avui és quieta perquè efectivament de tant en tant la càmera es passa, potser mig minut, fent el primer pla a un monjo. Aquests monjos sempre mostren una envejable bonhomia, res a veure amb el català emprenyat. Com deia Llull, se'ls veu la bonea. Tanmateix, aquesta quietud s'agraeix.
La pel.lícula és tot un elogi a la lentitud i ara que es parla de slow is beautiful i de l'elogi a la lentitud, no hi ha dubte que els cartoixans en són pioners.
Es diuen moltes coses de la felicitat, però jo crec que la felicitat comença per saber estar un sol: saber estar amb la companyia d'un mateix. Jo crec que aquests monjos són feliços i, per això, són capaços de jugar i riure a la neu com si fossin canalla.
Només en una ocasió en tota la pel.lícula hi ha un diàleg entre ells. Es tracta d'una conversa informal en un passeig, el tema és la litúrgia i els símbols. Un li diu a l'altre que si treiem els símbols perdem el rumb.
La pel.lícula no és, doncs, parlada i per compensar això de tant en tant apareixen uns rètols per l'espectador. Alguns només apareixen una vegada i prou, però hi ha dos que apareixen tot sovint, que són:
1.- Qui no renuncia els seus bens, no segueix els meus passos, no pot ésser el meu deixeble.Tots els cristians saben aquesta màxima evangèlica, però...
2.- Senyor, m'has seduït, i jo m'he deixat seduir.
Aquesta m'ha portat a la pel.lícula que comentava ahir perquè el mot seducció té un component sensual. Ho deixo aquí.
A la pel.lícula hi ha una frase que també m'ha quedat, encara que es diu només una vegada: Us treuré el cor de pedra i en posaré un de carn.Vivim en un món dur, molt endurit. No cal que doni exemples. On no hi ha sang i mort hi ha odi i són molts els qui prediquen, però l'espècie no millora. La frase em recorda un llilbre d'Erich Fromm: The heart of man.
.
No sé si això anima a veure aquest bon documental, però com la pel.lícula comença a les onze del matí i acaba a tres quarts de dues, el cine Alexandra obsequia amb un petit esmorzar, que els qui solen esmorzar un cafè amb llet amb un croissant en tindran prou.
Etiquetes de comentaris: cartoixa, chartreuse, Fromm, lentitud, sensualitat, silenci, solitud
dijous, març 29, 2007
"Teresa, el cuerpo de Cristo"
Títol original: Teresa: el cuerpo de Cristo. Any: 2007. Director: Ray Loriga. Repartiment: Paz Vega, Leonor Watling, Geraldine Chaplin, José Luis Gómez, Eusebio Poncela, Álvaro de Luna, Paula Errando, Ángel de Andrés, Amparo Valle, Andrés Gertrudix. Guió: Ray Loriga. Música: Ángel Illarramendi. Productora: Iberoamericana Films / Future Films / Artedis - Coproducció España-GB-Francia. Gènere: Drama.
.
Creient o no, crec que Santa Teresa o Teresa de Cepeda y Ahumada és un dels personatges més interessants de la història de la pell de brau i que m'ha atret sempre. Quan tenia uns vint anys vaig llegir d'ella Camino de perfección en el que queda com una evidència que Teresa va ser una excepció.
.
La pel.lícula, com tantes altres, no agradarà als cinèfils perquè no aporta res al cinema, ni tampoc agradarà els que necessiten pel.lícules d'acció perquè és lenta i, per descomptat, no agradarà els catòlics puristes perquè tenen un sentit fix de la sensualitat i de la sexualitat.
És una pel.lícula parlada perquè la lluita de Teresa, no direm que va ser en contra de, però si davant de, de la misonia eclesiàtica. Ella tenia dos defectes: ser dona i anar de bona fe. I Teresa va se a prop de la foguera de la Inquisició.
.
Val a dir que encara que la Conferencia Episcopal Española ha fet el crit al cel, mai millor dit, per la sensualitat de Paz Vega (Teresa), no es pot dir que sigui ofensiu, com tampoc ho és l'escena de levitació. Tanmateix, la nuesa parcial de Teresa, tant a la pel.lícula com el cartell que veien aquí, és del tot innecessària, però el cinema i, sobretot, tota mena de publicitat necessita de la tirada del sexe, per això, de tant en tant surten afers del tipus de Dolce e Gabbana. Això no és un problema d'aquesta pel.lícula en particular, el cine és un negoci com un altre i no és precisament en una pel.lícula com aquesta la millor oportunitat per tracta el tema sexe i el món audiovisual. Malgrat aquestes consideracions, cal convenir que encara que sigui innecessari o oportunista, tampoc cal exagerar amb la condemna perquè ens movem entre els límits i Teresa també es va moure entres els límits, això és evident.
Val a dir que encara que la Conferencia Episcopal Española ha fet el crit al cel, mai millor dit, per la sensualitat de Paz Vega (Teresa), no es pot dir que sigui ofensiu, com tampoc ho és l'escena de levitació. Tanmateix, la nuesa parcial de Teresa, tant a la pel.lícula com el cartell que veien aquí, és del tot innecessària, però el cinema i, sobretot, tota mena de publicitat necessita de la tirada del sexe, per això, de tant en tant surten afers del tipus de Dolce e Gabbana. Això no és un problema d'aquesta pel.lícula en particular, el cine és un negoci com un altre i no és precisament en una pel.lícula com aquesta la millor oportunitat per tracta el tema sexe i el món audiovisual. Malgrat aquestes consideracions, cal convenir que encara que sigui innecessari o oportunista, tampoc cal exagerar amb la condemna perquè ens movem entre els límits i Teresa també es va moure entres els límits, això és evident.
.
El que m'interessa destacar és que els diàlegs estan molt ben fets, que resulten versemblants.
.
Les escenes amb Fray Pedro de Alcántara (José Luis Gómez), tenen molt força, i la priora del convent on entra de novícia esdevé entrenyable (Geraldine Chaplin),
.La pel.lícula té moments emotius al final, però resulta colpidor quan ens diu que veu massa i no veu el que vol veure. Crec que això ens passa a tots encara que sigui en un altre context.
Com el nacionalcatolicisme el tenim a prop i de fet contínuament l'Església Catòlica d'Espanya evidencia tot sovint enyorar duu a terme una Inquisició, encara que sigui matisada pels temps que vivim, ha fet el crit al cel i, per descomptat no en falten que fan el joc amb molt poca traça perquè trasllueixen més ideologia que religió, com es pot veure si mirem aquí, malgrat que també podem trobar altres crítiques més entenimentades si mirem aquí.
.
En aquest segon cas, es lamenta que no es doni prou importància a la vida d'una dona que va ser Doctora de l'Església, el que va escriure i la seva vida com a santa. És punt de vista lògic des de dins de l'Església, però el cinema és un activitat que té el dret d'entrat en qualsevol faceta humana sense necessitat d'identificar-s'hi. El doctorat esmentat i la santedat és una mena de títol que el donen els homes del club, però pels qui no som del club, Teresa de Cepeda no era doctora ni santa. Això no ho dic amb menyspreu, ja he dit que és interessant i ja m'agradaria saber més d'ella. I ja que l'únic que he llegit de Teresa és Camino de perfección, he de precisar que aquest llibre va ser víctima de la censura... O sigui que, no va ser doctora en vida. I ho dic amb ironia i amb la contundència de la veritat.
.
Certament altres crítiques troben també a faltar més èmfasi en el fet que Teresa va ser una de les grans escriptores del Siglo de Oro espanyol, però cal acceptar que la pel.lícula acaba quan comença amb la fundació del seu primer convent.
.
Fotogramas diu: un retrato lleno de rabia y de fuerza, por momentos, como en la discusión con los curas que la acosan, bordeando la genialidad. Es valiente, incluso arriesgada, y no hurta el cuerpo a cuerpo de la polémica: qué más se puede pedir.
Cultura - La Vanguardia (ahir) diu: hay que reconocerle un cierto valor, la osadía de querer representar el éxtasis, es decir, lo irrepresentable.....De nuevo, como en el caso "Alatriste", el autor sólo puede asomar la cabeza por encima del producto mercantil. Y que no se queje.
Etiquetes de comentaris: Inquisició, Santateresa
dimecres, març 28, 2007
Fa 26 anys deia...
Seràs roure, seràs penya,
seràs mal esvalotat,
seràs aire que s'inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobre home,
perquè en tens la voluntat
Joan Maragall
(fragment)
Etiquetes de comentaris: Maragall
dilluns, març 26, 2007
"Tres versions de la vida"
Tres versions de la vida, de Yasmina Reza. Traducció del francès Lluís Massanet. Direcció de Xicu Masó. Escenografia i vestuari Lluc Castells. Il·luminació August Viladomat. Intèrprets. Míriam Alamany Agnès Finidori / Ricard Borràs Humbert Finidori / Alicia González Sònia Teatre Lliure - Espai Lliure.
.
Els qui només van de tant en tant al teatre segur que saben molt bé que l'autora d'aquesta obra és la mateixa d'Arte, aquella peça teatral que el nostre Josep Maria Flotats ens va portar al Tívoli.
.
Tot i que no cal fer possibles comparacions entre ambdues obres, els que sí resta clar que l'autora domina el diàleg teatral. Si en aquell cas era una discussió a tres bandes sobre si aquella pintura era art o no, ara és una discussió entre quatre o dues parelles que a partir d'un tema científic sortien les frustracions de cadascú amb una mescla de patetisme i comicitat.
No deixa de ser una pirueta teatral que a partir doncs del mateix tema científic ens serveixin tres desenvolupaments diferents, és a dir, podríem dir tres petites peces teatral, així l'espectador té l'oportunitat de veure que podem ser patètics de moltes maneres amb situacions idèntiques.
.
Es tracta doncs, com Arte, d'una obra intel.ligent, però amb l'ingredient de ser força divertida.
Etiquetes de comentaris: Arte, Flotats, Lliure, Masó, Reza
diumenge, març 25, 2007
Buon Compleanno!
Mina Anna Mazzini, coneguda amb el nom artístic Mina, fa avui 67 anys. Va néixer a Busto Arsizio, Lombardia, Itàlia, el 25 de març del 1940, va créixer a Cremona, per la qual cosa duu el sobre nom de LA TIGRESSA DE CREMONA.Des d'aquí la felicito perquè és per mi la millor d'Itàlia i de les millors del món.
Etiquetes de comentaris: Cremona, Mina
dissabte, març 24, 2007
"NORA, Casa de nines"
.
La Casa de nines d'Ibsen és l'obra de teatre que més m'ha commogut tot i que per primera vegada la vaig veure al cinema amb un repartiment de pel.lícula, més ben dit de teatre de veritat perquè bona part de l'equip de la pel.lícula l'havia estat fent poc abans a l'escenari, cosa que em vaig perdre.
.
Des d'aleshores he vist totes les produccions de Casa de nines que he pogut i lògicament no em podia perdre la de la Sala Muntaner. Vaig anar-hi més per principis que per convenciment perquè d'entrada no m'agradava que es digui Nora i, menys encara, que en el programa de mà se'ns digui que és una versió escurçada feta com si fos cine, també ens avisa que es diu Nora perquè se centre en aquest personatge.
.
Ara que l'he vista no puc fer altra cosa que no es pot perdre perquè efectivament se centra magistralment amb Nora, que està estupendament interpretada tant en els moments que es fa la femella capriociosa com a la darrera escena quan li diu al seu marit imperativament: seu Torvald.
.
El plantejament del director és realment interessant perquè comença pel final i tota l'obra és com una mena de flash-back en la que els altres personatges volten a la vida de Nora, però es tracta d'això de la vida de Nora, que per Nora és la més important.
.
Si no és d'estranyar que aquesta obra el feminisme se la fet seva, també és interessant notar que el teatre de Henrik Ibsen va ser nostra pel Modernisme.
.
És d'agrair aquesta nova etapa de la Sala Muntaner que ens ha regalat aquest magnífic espectacle defensat per un equip de noms totalment desconeguts, però que de bon segur poden seguir fent vauloses aportacions al nostre teatre.
Etiquetes de comentaris: Ibsen, Muntaner, Nora
divendres, març 23, 2007
De Fortuny a Barceló
El dimarts passat vaig tenir l'oportunitat de ser a la inauguració de l'exposició que DE BARCELÓ A FORTUNY es fa a la seu de la Fundació Francisco Godia, amb el patrocini d'aquesta fundació i Bancaja.
Encara que sigui una exposició petita pel nombre de peces és interessant per la qualitat. A més un pot fer les seves descobertes. El Barceló no és el que més conec i, fins i tot, del Tàpìes puc dir el mateix. Hi trobem Marià Fortuny, Ramon Casas, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Juan Gris, Hermen Anglada-Camarasa, Joaquín Sorolla, Pablo Gargallo, Antoni Clavé, Ignacio Zuloaga, Jorge Oteiza, Joan Miró i Antonio Saura, a més clar, de Miquel Barceló i Antoni Tàpies.,
Ara que ens venen tants immigrants per mar, confesso que l'obra que més m'ha impressionat és una pintura de Joan Llimona, L'Emigrant, d'una gran força emotiva, no és una pintura bonica, sinó dura, dramàtica.
Qui viu a Barcelona farà bé en anar-hi. Encara que hi he posat l'enllaç de la web, no hi feu cas.
Etiquetes de comentaris: Fortuny, Godia, Llimona
dijous, març 22, 2007
Barcelona vista des de fora
A la meva estada de dos anys llargs a Anglatgerra vaig agafar el lògic costum de llegir tot allò que em queia a les mans i parlava de Barcelona, Catalunya o Espanya. Aquí no el tinc, lògicament també, però m'ha quedat el costum sempre que tinc l'oportunitat.
Saber com ens miren els de fora ajuda a tenir una visió pròpia més objectiva, encara que també es donin, a vegades, certs prejudicis.
Com a barceloní jo em sento amb una situació contradictòria perquè just ara que acabem de ser al mapa, gràcies fonamentalment als Jocs Olímpics del 92, ara es critica tot i sembla que estiguem a punt d'agafar el complex que vaig veure en una pintada del barri Alfama de Lisboa en la que es deia que som persones i no micos.
Ja sé que no tot és defensable, però tampoc no és tot censurable. El Forum de les Cultures va ser un cas paradigmàtic perquè certament era molt criticable, per vàries raons; tanmateix un exemple de fins a quin punt va arribar la protesta que es va actuar amb absoluta intolerància envers el pintor Antoni Tàpies, se li va fer un xantatge intel.lectual.
En motiu d'un treball que he fet a la Casa Golferichs he llegit La gata damunt la taulada, títol original Cat on a hot tin roof (1987), de Tennesee Williams, i traduïda, per sort, per Jordi Arbonès. Editat per Edicions 62, Barcelona 1987, en la col.lecció Els llibres de l'Escorpí - Teatre.
La primera versió és del 1955, però l'autor va renegar de la versió duta al cine el 1958 i en va fer la definitiva el 1987, però el que retrat següent és per sort del 1955.
Avi: Les muntanyes al voltant de Barcelona, farcides de canalla, tots mig despullats, que pidolen com gossos famolencs i udolen i criden. I recordo els capellans, tan grassos, que es passegen pels carrers de Barcelona. N'hi ha tants, i tan ben peixats, ha, ha... ¿Saps que jo podria alimentar tot aquell país? Tinc prou diners per a alimentar aquell endimoniat país, però l'animal humà és una bèstia molt egoista! Amb les monedes que vaig tirar a aquelles criatures famolenques no podria pagar ni un entapissat nou per a una d'aquestes cadires!
Diable, els vaig tirar monedes com aquell qui tira veces als coloms, els vaig tirar diners per tal de treure-me'ls de sobre i poder pujar ak cotxe i fotre el camp...
Saber com ens miren els de fora ajuda a tenir una visió pròpia més objectiva, encara que també es donin, a vegades, certs prejudicis.
Com a barceloní jo em sento amb una situació contradictòria perquè just ara que acabem de ser al mapa, gràcies fonamentalment als Jocs Olímpics del 92, ara es critica tot i sembla que estiguem a punt d'agafar el complex que vaig veure en una pintada del barri Alfama de Lisboa en la que es deia que som persones i no micos.
Ja sé que no tot és defensable, però tampoc no és tot censurable. El Forum de les Cultures va ser un cas paradigmàtic perquè certament era molt criticable, per vàries raons; tanmateix un exemple de fins a quin punt va arribar la protesta que es va actuar amb absoluta intolerància envers el pintor Antoni Tàpies, se li va fer un xantatge intel.lectual.
En motiu d'un treball que he fet a la Casa Golferichs he llegit La gata damunt la taulada, títol original Cat on a hot tin roof (1987), de Tennesee Williams, i traduïda, per sort, per Jordi Arbonès. Editat per Edicions 62, Barcelona 1987, en la col.lecció Els llibres de l'Escorpí - Teatre.
La primera versió és del 1955, però l'autor va renegar de la versió duta al cine el 1958 i en va fer la definitiva el 1987, però el que retrat següent és per sort del 1955.
Avi: Les muntanyes al voltant de Barcelona, farcides de canalla, tots mig despullats, que pidolen com gossos famolencs i udolen i criden. I recordo els capellans, tan grassos, que es passegen pels carrers de Barcelona. N'hi ha tants, i tan ben peixats, ha, ha... ¿Saps que jo podria alimentar tot aquell país? Tinc prou diners per a alimentar aquell endimoniat país, però l'animal humà és una bèstia molt egoista! Amb les monedes que vaig tirar a aquelles criatures famolenques no podria pagar ni un entapissat nou per a una d'aquestes cadires!
Diable, els vaig tirar monedes com aquell qui tira veces als coloms, els vaig tirar diners per tal de treure-me'ls de sobre i poder pujar ak cotxe i fotre el camp...
A mi m'agrada més la Barcelona d'ara que la de quan anava amb pantalons curts i encara que no corria amb la colla per Montjuïc amb tallava el cabell un gitano del barri de la Perona, tot assegut en una cadira voltada de conills.
Etiquetes de comentaris: Tennesee Williams
dimecres, març 21, 2007
"El último rey de Escocia"
Títol original: The last king of Scotland. Direcció: Kevin Macdonald. País: Anglaterra. Interpretació: Forest Whitaker (Idi Amin), James McAvoy (Nicholas Garrigan), Kerry Washington (Kay Amín), Simon McBurney (Stone), Gillian Anderson (Sarah Merrit).Guió: Peter Morgan i Jeremy Brock; basat en la novel·la de Giles Foden.Producció: Andrea Calderwood, Lisa Bryer i Charles Steel.Música: Alex Heffes.Fotografia: Anthony Dod Mantle.Muntatge: Justine Wright. Disseny de producció: Michael Carlin.Vestuari: Michael O'Connor. Estrena a Catalunya: 23.02.07 Versió doblada al català: No..
Un xicot escocés que acaba de treure's el títol de metge fa la petita revolució domèstica i enlloc de posar-se a treballar al costat de son pare, metge de capçalera, se'n va a Uganda d'aventures i, de passada, fer una bona obra.
.
I la pel.lícula creua la trajectòria de dos que comencen: el jove com a metge i Idi Amin com a dictador. Dictador per intercessió del govern de Sa Majestat Brità
nica..
La pel.lícula barreja amb traça ficció i realitat. Una realitat que va ser de les més cruels que va viure això que ara en diem la comunitat internacional, que en els fons no val res perquè els governs no tenen principis, sinó interessos.
.
El fet però és que el psicòpata Idi Amin la va fer tan grossa, va matar més de 300000 persones, que els governs ens van fer veure que se sentien incòmodes.
.
Aquest escocès, bon xicot i innocent, es vol desentendre de la política del seu país, però com passa en les coses de política exterior la seva ètica té unes imperfeccions que no veu a temps i es troba que quan s'adona de la crua realitat és quasi massa tard. Tanmateix, un cop de sort el permet fer la jugada mestra gràcies a la qual pot explicar al món el que ha vist. I el que ha vist és la pel.lícula.
Etiquetes de comentaris: Amin, Idi, Macdonald, Uganda
dimarts, març 20, 2007
Comiat d'un geni: GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ
Fa més de cinc anys que vaig visitar Nova York per primera vegada, estava en un hotel senzill però que té davant una de les entrades del luxós Waldorf i, clar, hi vaig entrar a tafanejar.El que em va cridar l'atenció va ser que en una tenda d'antiquari d'allà tenien a la venda la mateixa edició que tenim a casa i que aquí mostro. I això de tenir una petita joia sense adonar-se fa una il.lusió especial.
.
Val a dir, que de García Márquez no solament he llegit aquest, sinó uns quants més, encara que no tots.
.
El motiu d'aquesta entrada és trist, però com es tracta d'un geni de veritat sempre ens quedarà allò que va deixar escrit, tant si es tracta de Cien años de soledad com Botella al mar para el dios de las palabras. El fet és que he rebut el que a continuació segueix.
.
Se despide un genio
Gabriel García Márquez se ha retirado de la vida pública por razones de salud: cáncer linfático. Ahora, parece, que es cada vez más grave. Ha enviado una carta de despedida a sus amigos, y gracias a Internet está siendo difundida.
Gabriel García Márquez se ha retirado de la vida pública por razones de salud: cáncer linfático. Ahora, parece, que es cada vez más grave. Ha enviado una carta de despedida a sus amigos, y gracias a Internet está siendo difundida.
.
(Després de llegir el seu comiat, ens adonarem de bell nou que és un geni de la paraula. M'agradaria poder dir i per molts anys, però com va dir el poeta which is only living can only die) Aquests són els seus mots:
.
Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Escucharía siempre a mi corazón, él es mi mejor guía, él es quien me hace decir “te quiero”
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver , te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que siempre te querré..
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a quien amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederle un último deseo.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos.
ENVIA ESTO A QUIENES QUIERAS
Si no lo haces hoy, mañana será igual que ayer.
Y si no lo haces nunca tampoco importa.
El momento es este.
Si por un instante Dios se olvidara de que soy una marioneta de trapo y me regalara un trozo de vida, aprovecharía ese tiempo lo más que pudiera.
Posiblemente no diría todo lo que pienso, pero en definitiva pensaría todo lo que digo.
Daría valor a las cosas, no por lo que valen, sino por lo que significan.
Dormiría poco, soñaría más, entiendo que por cada minuto que cerramos los ojos, perdemos sesenta segundos de luz.
Andaría cuando los demás se detienen, despertaría cuando los demás duermen.
Si Dios me obsequiara un trozo de vida, vestiría sencillo, me tiraría de bruces al sol, dejando descubierto, no solamente mi cuerpo, sino mi alma.
A los hombres les probaría cuán equivocados están al pensar que dejan de enamorarse cuando envejecen, sin saber que envejecen cuando dejan de enamorarse!
A un niño le daría alas, pero le dejaría que él solo aprendiese a volar.
A los viejos les enseñaría que la muerte no llega con la vejez, sino con el olvido.
Tantas cosas he aprendido de ustedes, los hombres... He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir la escarpada.
He aprendido que cuando un recién nacido aprieta con su pequeño puño, por primera vez, el dedo de su padre, lo tiene atrapado por siempre.
He aprendido que un hombre sólo tiene derecho a mirar a otro hacia abajo, cuando ha de ayudarle a levantarse.
Son tantas cosas las que he podido aprender de ustedes, pero realmente de mucho no habrán de servir, porque cuando me guarden dentro de esa maleta, infelizmente me estaré muriendo.
Escucharía siempre a mi corazón, él es mi mejor guía, él es quien me hace decir “te quiero”
Siempre di lo que sientes y haz lo que piensas.
Si supiera que hoy fuera la última vez que te voy a ver , te abrazaría fuertemente y rezaría al Señor para poder ser el guardián de tu alma.
Si supiera que estos son los últimos minutos que te veo diría “te quiero” y no asumiría, tontamente, que ya lo sabes.
Siempre hay un mañana y la vida nos da otra oportunidad para hacer las cosas bien, pero por si hoy es todo lo que nos queda, me gustaría decirte cuanto te quiero, que siempre te querré..
El mañana no le está asegurado a nadie, joven o viejo. Hoy puede ser la última vez que veas a quien amas. Por eso no esperes más, hazlo hoy, ya que si el mañana nunca llega, seguramente lamentarás el día que no tomaste tiempo para una sonrisa, un abrazo, un beso y que estuviste muy ocupado para concederle un último deseo.
Nadie te recordará por tus pensamientos secretos. Pide al Señor la fuerza y sabiduría para expresarlos.
ENVIA ESTO A QUIENES QUIERAS
Si no lo haces hoy, mañana será igual que ayer.
Y si no lo haces nunca tampoco importa.
El momento es este.
Etiquetes de comentaris: cienañosdesoledad, GarciaMarquez, Marquez
dilluns, març 19, 2007
"Tornar a casa"
Després dels 40 anys que fa va ser escrita The homecoming, de Harold Pinter, ens ha arribat al TNC en traducció de Joaquim Mallofré, possiblement el millor traductor de l'anglès al català viu. I dic viu perquè no vull fer un lleig a Jordi Arbonès, qui va ser també un gran traductor de l'anglès, però com tants altres va morir a Argentina fa uns pocs anys.
.
Direcció: Ferran Madico. Amb:
Francesc Lucchetti (Max), Daniel Klamburg (Lenny), Santi Pons (Sam), Jacob Torres (Joey), Albert Triola (Teddy), Àurea Márquez (Ruth).
Francesc Lucchetti (Max), Daniel Klamburg (Lenny), Santi Pons (Sam), Jacob Torres (Joey), Albert Triola (Teddy), Àurea Márquez (Ruth).
.
Es tracta d'un boníssim espectacle teatral que cal veure en un aspecte simbòlic i també del temps que ha passat. En aquest sentit cal entendre que és d'una misogínia màxima, a on queda especialment palesada en una escena en la qual els homes s'estan fumant un magnífic cigar i ella, comme il faut, els serveix el te.
.
Tots fan un bon treball, però posats a dir, Franesc Luchetti fa un grandiós treball i alhora el més patètic que segurament ha fet i farà mai.
.
A qui pugui interessar: Dimarts 27 de març a les 19:00 h Coffee Corner, Amigó 83 tindrà lloc la presentació de l'obra pel British Council i intervindran Ferran Madico i Joaquim Mallafré
Etiquetes de comentaris: HaroldPinter, Madico, Pinter
diumenge, març 18, 2007
"PARIS, JE T'AIME"
PARIS, JE T'AIME és el títol original de la pel.lícula i amb el que es presenta a la nostra cartellera. Si normalment poso les dades del director i del artistes, com es tracta d'una pel.lícula que, de fet, són 18 pel.lícules, les dades principals de les qual són:
Montmartre - écrit et réalisé par Bruno Podalydès
Quais de Seine - écrit et réalisé par Gurinder Chadha
Le Marais - écrit et réalisé par Gus Van Sant
Tuileries - écrit et réalisé par Joel et Ethan Coen
Loin du 16e - écrit et réalisé par Walter Salles et Daniela Thomas
Porte de Choisy - écrit et réalisé par Christopher Doyle
Bastille - écrit et réalisé par Isabel Coixet
Place des Victoires - écrit et réalisé par Nobuhiro Suwa
Tour Eiffel - écrit et réalisé par Sylvain Chomet
Parc Monceau - écrit et réalisé par Alfonso Cuaron
Quartier des Enfants Rouges - écrit et réalisé par Olivier Assayas
Place des fêtes - écrit et réalisé par Oliver Schmitz
Pigalle - écrit et réalisé par Richard LaGravenese
Quartier de la Madeleine - écrit et réalisé par Vincenzo Natali
Père-Lachaise - écrit et réalisé par Wes Craven
Faubourg Saint-Denis - écrit et réalisé par Tom Tykwer
Quartier Latin - écrit par Gena Rowlands, réalisé par Gérard Depardieu et Frédéric Auburtin
14e arrondissement - écrit et réalisé par Alexander Payne
Com són 18 pel.lícules no puc pas dir que m'han agradat totes, però com entenc que hem de mirar el conjunt de les 18, aleshores he de dir que m'ha agradat força.
La primera de totes ens presenta un home que se sent frustrat perquè no té parella i els seus ulls, pel carrer, només veuen parelles felices, però la casualitat d'un petit accident li posa una dona en el seu cotxe, és a dir, una història que acaba feliç perquè aquest home ja no estarà sol.
També és commou la història d'una hispanoamericana que després de cantar dolçament una cançó de bressol al seu fill que ha deixat en una trista guarderia, surt pitant per anar a una casa d'un barri residencial de París per fer-se càrrec d'un nen que una executiva li confia. L'hi canta la mateixa cançó de bressol, però amb un altre to, sense cap somrís i la mirada lluny, com si volgués veure per la finestra al fill que té a una hora de metro.
O la història d'amor d'adolescents, aquestes històries sempre ens resulten tendres i pures. Ell és un francès i ella una musulmana practicant, però comença bé perquè el pare d'ella es mostra receptiu al veure la mirada de la seva filla.
És especialment emotiva la protagonitzada per Juliette Binoche, una mare que ha perdut un fill i no sap com afrontar-ho. Normal com la pròpia vida.
Montmartre - écrit et réalisé par Bruno Podalydès
Quais de Seine - écrit et réalisé par Gurinder Chadha
Le Marais - écrit et réalisé par Gus Van Sant
Tuileries - écrit et réalisé par Joel et Ethan Coen
Loin du 16e - écrit et réalisé par Walter Salles et Daniela Thomas
Porte de Choisy - écrit et réalisé par Christopher Doyle
Bastille - écrit et réalisé par Isabel Coixet
Place des Victoires - écrit et réalisé par Nobuhiro Suwa
Tour Eiffel - écrit et réalisé par Sylvain Chomet
Parc Monceau - écrit et réalisé par Alfonso Cuaron
Quartier des Enfants Rouges - écrit et réalisé par Olivier Assayas
Place des fêtes - écrit et réalisé par Oliver Schmitz
Pigalle - écrit et réalisé par Richard LaGravenese
Quartier de la Madeleine - écrit et réalisé par Vincenzo Natali
Père-Lachaise - écrit et réalisé par Wes Craven
Faubourg Saint-Denis - écrit et réalisé par Tom Tykwer
Quartier Latin - écrit par Gena Rowlands, réalisé par Gérard Depardieu et Frédéric Auburtin
14e arrondissement - écrit et réalisé par Alexander Payne
Com són 18 pel.lícules no puc pas dir que m'han agradat totes, però com entenc que hem de mirar el conjunt de les 18, aleshores he de dir que m'ha agradat força.
La primera de totes ens presenta un home que se sent frustrat perquè no té parella i els seus ulls, pel carrer, només veuen parelles felices, però la casualitat d'un petit accident li posa una dona en el seu cotxe, és a dir, una història que acaba feliç perquè aquest home ja no estarà sol.
També és commou la història d'una hispanoamericana que després de cantar dolçament una cançó de bressol al seu fill que ha deixat en una trista guarderia, surt pitant per anar a una casa d'un barri residencial de París per fer-se càrrec d'un nen que una executiva li confia. L'hi canta la mateixa cançó de bressol, però amb un altre to, sense cap somrís i la mirada lluny, com si volgués veure per la finestra al fill que té a una hora de metro.
O la història d'amor d'adolescents, aquestes històries sempre ens resulten tendres i pures. Ell és un francès i ella una musulmana practicant, però comença bé perquè el pare d'ella es mostra receptiu al veure la mirada de la seva filla.
És especialment emotiva la protagonitzada per Juliette Binoche, una mare que ha perdut un fill i no sap com afrontar-ho. Normal com la pròpia vida.
No cal dir que la dels germans Coen és especialment dura, la de la foto.
Val la pena veure-la i de passada recuperar velles glòries i altres, com l'esmentada, encara força presents. Ens apareixen: Fanny Ardant, Juliette Binoche, Steve Buscemi, Sergio Castellitto, Willem Dafoe, Gérard Depardieu, Marianne Faithfull, Ben Gazzara, Maggie Gyllenhaal, Bob Hoskins, Nick Nolte, Gena Rowlands, Miranda Richardson i Leonor Watling.
Val la pena veure-la i de passada recuperar velles glòries i altres, com l'esmentada, encara força presents. Ens apareixen: Fanny Ardant, Juliette Binoche, Steve Buscemi, Sergio Castellitto, Willem Dafoe, Gérard Depardieu, Marianne Faithfull, Ben Gazzara, Maggie Gyllenhaal, Bob Hoskins, Nick Nolte, Gena Rowlands, Miranda Richardson i Leonor Watling.
dissabte, març 17, 2007
Música a Santa Maria del Mar i Robert Hughes
Elliong
No descobreixo res a ningú que em llegeixi que Basílica Santa Maria del Mar és junt amb el Palau de la Música la més bella sala de concerts de Barcelona; tanmateix, com tants barcelonins, desaprofito allò que tinc més a l'abast.
El 1969 vaig ser a Santa Maria del Mar pel Second Sacred Concert que Duke Ellington i la seva orquestra van interpretar junt amb l'Oriol Martorell i la seva Coral Sant Jordi.
Possiblement en aquell concert, en ple franquisme, va ser la primera vegada a la vida que sentia de forma forta i clara la paraula Llibertat. El concert va ser magnífic i servo un emotiu record.
I si més amunt he parlat de desaprofitar és perquè des d'aleshores no havia tornat a Santa Maria per escoltar música.
Aquesta setmana doncs hi he tornat. Ha estat per un programa perfecte i estupend per aquells que com jo fem un vol ras per la música clàssica. Es tractava del Glòria en Re major, RV589 d'Antonio Vivaldi i el Rèquiem en re menor, KV626 de W.A. Mozart.
Tot a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Cambra de Pardubice i el Cor de Cambra de Pardubice (República Txeca).
Com tinc feblesa pel que diuen els de fora sobre nosaltres perquè se suposa que no tenen el pecat de la vanitat o xovinisme, Robert Hughes escriu sobre Santa del Mar: There is no church in the world that declares itself to be a citizen's church as plainly and vividly as Santa Maria del Mar, and whenever I go there, which is often, I look at the stone carving on the base of its altar and the little bronze figures of stevedores tacked to its oak doors, depicting the workers of the Ribera quarter carrying their loads -the church remembering the men who built it. I am filled with respect for the uncompromised , gritty reality that expresses itself in the city.
No descobreixo res a ningú que em llegeixi que Basílica Santa Maria del Mar és junt amb el Palau de la Música la més bella sala de concerts de Barcelona; tanmateix, com tants barcelonins, desaprofito allò que tinc més a l'abast.El 1969 vaig ser a Santa Maria del Mar pel Second Sacred Concert que Duke Ellington i la seva orquestra van interpretar junt amb l'Oriol Martorell i la seva Coral Sant Jordi.
Possiblement en aquell concert, en ple franquisme, va ser la primera vegada a la vida que sentia de forma forta i clara la paraula Llibertat. El concert va ser magnífic i servo un emotiu record.
I si més amunt he parlat de desaprofitar és perquè des d'aleshores no havia tornat a Santa Maria per escoltar música.
Aquesta setmana doncs hi he tornat. Ha estat per un programa perfecte i estupend per aquells que com jo fem un vol ras per la música clàssica. Es tractava del Glòria en Re major, RV589 d'Antonio Vivaldi i el Rèquiem en re menor, KV626 de W.A. Mozart.
Tot a càrrec de l'Orquestra Filharmònica de Cambra de Pardubice i el Cor de Cambra de Pardubice (República Txeca).
Com tinc feblesa pel que diuen els de fora sobre nosaltres perquè se suposa que no tenen el pecat de la vanitat o xovinisme, Robert Hughes escriu sobre Santa del Mar: There is no church in the world that declares itself to be a citizen's church as plainly and vividly as Santa Maria del Mar, and whenever I go there, which is often, I look at the stone carving on the base of its altar and the little bronze figures of stevedores tacked to its oak doors, depicting the workers of the Ribera quarter carrying their loads -the church remembering the men who built it. I am filled with respect for the uncompromised , gritty reality that expresses itself in the city.
Etiquetes de comentaris: CoralSantJordi, DukeEllington, Ellington, Hughes, Martorell, OriolMartorell, RobertHughes
divendres, març 16, 2007
"La vida de los otros",
La vida de los otros, títo original Das leben der anderen. Director: Florian Henckel. Intérprets: Martina Gedeck (Christa-Maria Sieland), Ulrich Mühe (Hauptmann Gerd Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Ulrich Tukur (Oberstleutnant Anton Grubitz), Thomas Thieme (Minister Bruno Hempf), Hans-Uwe Bauer (Paul Hauser), Volkmar Kleinert (Albert Jerska), Matthias Brenner (Karl Wallner), Charly Hübner (Udo), Herbert Knaup (Gregor Hessenstein). Any: 2006. Alemanya, 144 minuts.
D'entrada direm que malgrat ser una pel.lícula molt llarga no ho resulta gens perquè des del principi agafa interès encara que el el veritable interès de la pel.lícula no és solament pel que em podríem dir la trama o argument, sinó el rerafons que té tot plegat. Podríem dir que és una pel.lícula de bons i dolents, però que, com sempre, els bons no són tant bons i els dolents tampoc.
Personalment, sense tenir-hi cap relació, ni artística ni política m'ha fet pensar en el paper que fa Sergi López a El Laberinto del fauno perquè ens podria semblar que la seva dolentaria és el màxim, però resulta que tot és possible de superar. I és que les dictadures no tenen color.
Si aquesta pel.lícula em fa pensar amb el personatge encarnat per Sergi López és perquè representen un exemple de la diferència de tarannà entre espanyols -i catalans- i alemanys. No sé si és bo o dolent però els espanyols, catalans inclosos, som poc rigurosos i tenim una certa rebeldia -amagada, evidentment- enfront de l'autoritat; mentre que els alemanys tenen la justa fama de ser rigurosos i disciplinats.
Aquestes diferències no fan els espanyols bons o els alemanys dolents perquè com veiem ningú voldria per amic una mena de Sergi López, però podria semblar que la seva bestialitat l'humanitza, mentre que la fredor amb la què actua l'odiat Wiesler o els cínics dels seus comandaments ens fan un efecte més terrorífic.
Es tracta d'una gran pel.lícula en la que el veritable protagonista, el capità Wiesler, resulta un personatge antipàtic encara que al final ens resulta el contrari i això és degut a que durant molt de temps, potser massa temps, ell va creure en el socialisme stalisnista de la la RDA (o DDR) fins que s'adona de la seva crueltat i, aleshores, cau en desgràcia.
Etiquetes de comentaris: AlemanyaOriental, DDR, Lavidadelosotros, RDA
dijous, març 15, 2007
"Unes veus", de Joe Penhall
Al Teatre Villarroel, el que tinc més a prop de casa, he vist UNES VEUS, títol original SOME VOICES, de Joe Penhall, traducció de Joan Sallent, direcció Marta Angelat. Intérprets: Pablo Derqui (Roy), David Bagès (Pete), Maria Ribera (Laura), Jordi Ballester (Dave), Carles Sales (Ives), José Luis Mediavilla (Veu en off).
És una obra en la que els principals personatges són complexos, un esquizofrènic i el seu germà, una dona maltractada i el seu psicòpata, per la qual cosa el treball de la directora és el que mereix el primer aplaudiment perquè es tracta de fer lligar un treball dens, gràcies, és clar, al seu creador que ens mostra un panorama humà dens i dur.
Tot i que ha estat un espectacle teatralment excel.lent per part de tots els actors, em va commoure especialment el treball de David Bagès (el del centre de la foto), potser per identificació...
A causa de problemes informàtics aquesta entra surt quan ja fa quatre dies que l'obra ja no es representa.
Etiquetes de comentaris: esquizofrènia, JoePenhall, Penhall
He tornat !
Encara que un parell de blogaires s'han interessat per mi, cosa que sempre s'agraeix. Jo no he pogut respondre abans perquè he estat tot aquest temps sense ordinador, el pobret estava en un taller i el meu esperit estava com el del pingüí que cau de morros.
Això no vol dir que ara estigui molt amunt perquè ja sabeu les entremaliadures que solen fer-se en aquests tallers. Sembla que ho hagi de tornar a muntar tot.
Això no vol dir que ara estigui molt amunt perquè ja sabeu les entremaliadures que solen fer-se en aquests tallers. Sembla que ho hagi de tornar a muntar tot.
divendres, març 02, 2007
Pere Casaldàliga
Com segurament sabeu Pere Casaldàliga ha rebut el Premi Interinacional de Catalunya 2006 que atorga la Generalitat, per la seva tasca com a bisbe de Sâo Félix Araguaia (Brasil), com diríem aquí un poblet deixat de la mà de Déu.
I en aquest context Déu és tant el Vaticà com de les font de riquesa, que en definitiva les dues van juntes, encara que m'imagino que la tasca d'aquest català al Brasil ha consistit a demostrar que Déu està al costat dels més necessitats.
Amb aquesta entrada només pretenc doncs, especialment els qui viuen a Barcelona, que facin una escapadeta al Palau Robert, a les cotxeres, per a veure una petitat monografia sobre aquest personatge excepcional en el millor sentit del mot.
Com a mostra simbòlica del seu sentit del compromís i integració amb la terra que trepitja poso aquí el barret que va fer la funció de mitra mentre va ser bisbe.
Etiquetes de comentaris: Casaldàliga, PereCasaldàliga
dijous, març 01, 2007
Bravo Gelabert! Bravo! Bravo!
Al Teatre Lliure - Sala Fabià Puigcerver he vist el ballet ORION. Creació i direcció Cesc Gelabert. Companyia Gelabert-Azzopardi Cia. de Dansa.
L'espectacle la companyia de dansa l'explica així: Un treball a l'entorn de la ciència, el nou humanisme de la nostra època, sobre l'estructura del cervell, les drogues que prenem i que generem i la seva influència en el moviment i el comportament.Amb la col·laboració de la Unitat de Recerca de Neurociència Cognitiva de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Tanmateix és ballet i jo no l'he vist com una obra científica, encara que les aportacions de la ciència són clares. I com a ballet goso dir que és de les millor coses que he vist mai.
Si en alguns moment m'ha recordat el Nijinsky, Clown of God, de Maurice Béjart, que pel 1972 vaig veure a Londres, no es pot parlar d'imitacions perquè, com hem dit és una aposta científica, gens metafísica, i per altra banda, com a ballet, supera l'obra del meu també admirat Béjart.
I per descomptat, cap amant de la dansa es pot perdre aquest ballet amb el qual Gelabert toca el cel, mai millor dit.
Etiquetes de comentaris: CescCelabert, Gelabert
