EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de juliol 31, 2005

"Celebració" al Teatre Romea


Avui he vist al nostrat TeatreRomea CELEBRACIÓ, el seu títol original és FESTEN i és dels autors danesos Thomas Vinterberg i Mogens Rukov.

Es tracta del seixantè aniversari del protagonista que és representat per Carles Canut, un gran actor de la casa, que és acompanyat per una gran dama del nostre teatre, però que ens té una mica abandonats, Marta Angelat, de la que molts recordem també el seu pare. Marta ha doblat a Angelica Houston, Cher, Emma Thomsoni Geena Davies.

El cas és que en aquest seixantè aniversari venen els fills que estan en la lògica diàspora, però que arrosseguen unes injustícies o uns maltractes de quan vivien a casa. Això surt cada vegada que s'ha de brindar i per tant no hi ha cap brindis feliç.

Així doncs tenim el drama servit que està portat per una direcció ferma amb alguna concessió a la permissivitat sexual, però és part de la realitat. De tota manera com demà diumenge és el darrer dia, crec que qui no la vista, farà molt bé en anar al Romea

divendres, de juliol 29, 2005

"Usted Primero", de Pierre Salvadori


Ahir vaig veure la pel.lícula USTED PRIMERO, el títol original és APRÈS VOUS.

Encara que no sé francès, una de les frustracions que arrossego, sempre he tingut una atracció pel cinema francès, com també hauria de dir, per la cançó francesa.

Aquesta pel.lícula està dirigida per Pierre Salvadori, que per mi és un desconegut, com també ho és per molts l'actor José García. El que sí és conegut és l'actor principal, Daniel Auteuil, que l'hem vist a moltes altres.

No va en el meu estil explicar l'argument perquè el lector el pot trobar a molts llocs. Jo només em permeto dir que el personatge Antoine no sap dir que no i això el du a ajudar exageradament a un total desconegut, la qual cosa porta inevitablement a la comèdia i fa que sigui una peli recomenable, sense pretensions de gran cinema, però crec que és de les millors que s'han estrenat els darrers dies. El que més hi remarcaria, és el gran treball actoral de l'Auteuil.

dilluns, de juliol 25, 2005

L'Escola Industrial


Per fi m'he decidit a donar contingut al nom del meu bloc, és a dir, a deixar palès que realment visc a l'Eixample. Com abans l'Eixample estava dividit entre esquerra i dreta i jo visc a l'esquerra, començo per l'esquerra que em para a la vora i pel que tinc més a la vora, l'Escola Industrial.

Com a vegades passa que hi ha qui no sap on és o què és, aquí la teniu. Evidentment és un recinte del que es podrien fer més fotos, però jo no sóls sóc un amant de les obres fetes amb totxo, ara en diuen d'això arqueologia industrial, sinó que a més m'agraden en particular les xemeneies, que encara que dissenyades per arquitectes, eren els nostres avis que les havien enlairat amb les seves mans, posant a mà un totxo a sobre d'un altre.

Pels qui mireu aquest bloc i no sou de Barcelona, he de dir, en primer lloc que l'Escola Industrial té la façana al carrer Urgell i que està entre els carrers Rosselló, Viladomat i París. En recomano la visita.

Aquesta escola va ser creada el 1904 com a centre general d'ensenyament tècnic, des d'estudis elementals per a obrers fins als de caràcter superior. El projecte definitiu d'organització fou elaborat per un patronat, representant de les forces vives de la ciutat, amb l'ajut econòmic oficial, adquirí per a la instal.lació de l'escola els terrenys de l'antiga fàbrica Batlló.

La fàbrica Germans Batlló, dedicada a la filatura i al teixit, assolí 2200 treballadors, una de les empreses més modernes de l'època. El 1876 la raó social canvià el nom per Batlló i Batlló, i funcionà fins el 1895: l'edifici, venut el 1906 es convertí amb l'escola que ara podeu visitar a http://www.ceib.upc.es/

diumenge, de juliol 24, 2005

Cocktail: SAN FRANCISCO

Avui és diumenge i encara que no tots els diumenges faig un còctel, avui m'ha vingut de gust fer-ne un. I com fa molt calor i vindrà la meva filla, faré un San Francisco, com el de la foto. Per descomptat que el de la foto també està fet per mi.

O sigui que el/la blogaire que li vingui de gust, ja ho sap, que en serà servit.

Salut!

"Llámame Peter"


Avui he vist la pel.lícula LLÁMAME PETER, el títol original de la qual és The Life and Death of Peter Sellers.

Com el nom indica és part de la vida d'aquest gran còmic anglès.

No es tracta pas d'un gran film, per tant, no és apte per a cinèfils, però sí per a cinèfils que han vist a Peter Sellers com un actor especial. Per descomptat que Sellers no passa a la història com els grans actors britànics, tots shakespearians, com els knights Alec Guinnes, Lawrence Olivier, John Gielgud, com més coneguts. Probablement el fet de no tenir l' O.B.E. l'hi va doldre, però el fet és que la seva vida va ser fins al final un fracàs per voler fugir de ser un gran actor còmic i encara que els còmics ens fan molta falta perquè riure és la cosa més sana que existeix, sembla que per ser qualificat un gran actor cal fer drames i si ets anglès has de fer Shakespeare.

El film doncs és un recorregut per la seva vida en parella i la professional amb un especial èmfasi en la relació espiritual que tenia amb la seva mar, una mare molt possessiva. I una vida que va ser un continua lluita per reconciliar la seva vida en parella amb el fet de ser un home d'èxit a la gran pantalla. Efectivament no hi ha cap dubte que va ser el còmic més important del món.

No cal dir que Geofrey Rush fa un gran treball amb el molt convincent paper de Peter Sellers.

dimarts, de juliol 19, 2005

"Guerra i Pau", de Lev Tolstoi


En el suplement cultural del dia 2 del diari "El Pais" as fa un petita ressenya de la nova edició de "Guerra y Paz", Debolsillo, i m'he queixat per enèssima vegada que quan fan referència a una obra no espanyola i està traduïda al català, haurien de fer menció de la versió catalana perquè, de no fer-ho, practiquen una mena de colonialisme cultural dons un català mal informat pot animar-se a comprar "Guerra y Paz".

Val a dir, que darrerament, quan "El Pais" fa ressenya d'una novetat literària, fa esment de l'edició castellana i de la catalana. O sigui que han millorat.

Si dic tot això és perquè just acabo de llegir "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi, Edicions 62, 1998. Com diu l'autor de l'esmentada ressenya a "El Pais" aquesta novel.la és un vuit mil - per emprar terminologia d'alta muntanya- perquè és una de les obres cimeres de la literatura mundial.

Evidentment recomano la lectura perquè és veritablement la crònica d'una època de la Russia del s.XIX. Ho fa seguint le vicissituds de dues famílies i que a través de les quals es van veient les principals circumstàncies que els va tocar viure, la invasió napoleònica.

Pel qui tenen un interès sobre l'Europa del XIX entenc que és un llibre essencial i a més una bona novel.la. L'única cosa que m'ha sapigut greu és que l'editorial no ha estat molt curosa i hi ha errors que més que ortogràfics són d'imprempta, però que el corrector hauria d'haver detectat.

dijous, de juliol 14, 2005

Arran d'un article a La Vanguardia

Arran de l'article de Francesc de Carreras a LA VANGUARDIA d'avui, jo he escrit el següent, que ho poso aquí pel cas probable que no se'm publiqui la carta

Sobre el asunto de catalanismo, españolismo y europeismo da la sensación que el Sr. Francesc de Carreras ha descubierto la sopa de ajo, pues pone la palabra “catalanismo” al mismo nivel que, pongamos por caso, italianismo, es decir, amor a Cataluña. Y, por lo tanto, se queja de la apropiación indebida que ha hecho el nacionalismo catalán.

Se puede ser catalanista sin menosprecio de lo español, pero no cabe ser catalanista y españolista, puesto que un españolista nunca defenderá que el catalán sea la lengua propia de Cataluña. El objetivo final del nacionalista catalán es el Estado catalán, mientras que el del catalanista es que la nación catalana –a pesar de Alfonso Guerra- se acomode a una España Federal.

Igual que hay separatistas hay separadores, que son los españolistas. Quizá un día al buen español no le saldrán ampollas por oir hablar de la nación catalana porque será una cosa natural y entonces no será necesario hablar de españolismo o catalanismo, pero mientras haya españoles que digan qué somos los catalanes, los catalanes les diremos “españolistas” a estos españoles

dimecres, de juliol 13, 2005

Cocktail o còctel i el Boadas Cocktail Bar

Arran d'un llibret de la casa Bacardí que es deia COCKTAIL BOOK i que anava de regal amb La Vanguardia de diumenge de fa uns deu anys llargs, em vaig aficionar els còctels.

Com el més bo del llibre eren els mojitos em vaig fer un tip i després vaig ampliar la cultura coctelera amb el llibre ELS CÒCTELS DEL BOADAS COCKTAIL BAR i "finalment" com qui va al metge anava al Boadas, del carrer Tallers, 1, cantonada amb la Rambla. A on anava com el malalt que va al metge a tractar temes coctelers amb l'experta, és a dir, amb la senyora Maria Dolors Boadas, que a més de portar la millor cocteleria d'Europa és l'autora de l'esmentat llibre.

O sigui que, amic lector, si encara no ho has fet, no et moris sense fer una visita al Boadas.

És un lloc petit, bonic, entranyable, acollidor, íntim i on es respira alta qualitat dintre d'una senzillesa perquè allò tant podeu trobar els qui fan un còctel abans d'entrar al Liceu com la que es pren un mojito quanja ha fet la compra a la Boqueria. La cosa és simple, tothom s'hi sent còmode.

dilluns, de juliol 11, 2005

Ballèt xinès


Aquest cap de setmana he estat al Teatre del Mercat de les Flors on actua l'Escola d'Òpera de Pequín.

Es tracta d'un espectacle insòlit per a nosaltres, però alliçonador pel fet que Xina és tota una altra cultura i entenen l'òpera, el teatre i la dans d'una manera totalment diferent a la nostra. Només això ja justifica veure l'espectacle.

Els artistes han de ser cantants, ballarins, acròbates i gimnastes. I tot dut a la perfecció tècnica. Com una mena de calentament, mentre el públic ens anem asseient a l'escenari ja han començat a fer demostracions de la seva preparació fent tombarelles de tota mena.

Després que una veu ens fa una petita introducció del programa, és quan comença el programa en el que els joves artistes fan els seus diàlegs, sempre davant d'un mestre, sigui ballant o cantant o les dues coses.

Val a dir que en el teatre xinès el gest de les mans o del cos i l'entonació poasada al cantar és essencial per a la comprensió, cosa que, com es pot suposar, escapa de la comprensió dels occidental i l'únic que podem apreciar és l'extraordinària preparació de conjunt.

Com un detall sobre aquest gran país, cal dir que avui ja hi ha més de cinc miliojs de weblogs

diumenge, de juliol 10, 2005

Arran de les bombes a Londres

GIVE PEACE A CHANCE

Two one two three four
Ev'rybody's talking about
Bagism, Shagism, Dragism, Madism.
Ragism, Tagims,
This-ism, That-ism, Is-m is-m is-m.
All we are saying is give peache a chance,
All we are saying is give peace a chance,
C'mon.
Ev'rybody's talking about Ministers, Sinisters,
Banisters
And canisters, Bishops, and Fishops,
Rabbis and Pop eyes, Bye bye, bye byes.
All we are saying is give peace a chance,
All we are saying is give peace a chance.
Let me tell you now
Revolutions, Evolution, mastication, flagellation,
regulations, integrations,
meditations, United Nations,
Congratulations.
Oh let's stick to it,
John and Yoko, Timmy Leary, Rosemary,
Tommy Smothers, Bobby Dylan, Tommy Cooper,
Derek Taylor, Normal Mailer, Alan Ginsberg,
Hare Krishna, Hare Krishna.

Released by Plastic Ono Band, July 1969.

(del llibre "The Beatles illustrated lyrics", Omega Book, 1969)

Encara que no he estat ni hippy, ni del hare krishna, estimo el record d'un Londres quan Barcelona era trista i grisa. Aquella ciutat representava la llibertat, però sembla que arreu es perd la innocència com evidencia el recent atac que han rebuts els londinencs i que molts hotels del centre de Londres han encarit els preus -de 65 a 270 lliures- per allotjar els treballadors que aquell dia no va poder tornar a casa, quan haurien de fer-ho de franc, com també va haver algun cas

Tot pensant que els hotels són un dels negocis que més profit treu dels Jocs Olímpics, només puc dir: No comment.

(Foto feta el 17 Agost 1969 a Charing Cross Road)

divendres, de juliol 08, 2005

Arran de les bombes a Londres

Si d'una ciutat puc dir que és meva, després de Barcelona, aquesta és Londres.

Com qui es defineix per bellesa ingènua, no opto per les grans paraules, que no en tinc i regalo al possible lector d'aquest bloc un poema de Salvador Espriu.

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ

D'un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d'un noble,
antic color de plata.
Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.
Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.
(del llibre OBRA POÈTICA, S. ALBERTÍ, 1963)
(Foto feta el 16 Agost 1969 a Portobello Road)

dijous, de juliol 07, 2005

Nens, família, esglesía, acollida, etc.

Avui he sentit per la ràdio que falta una cinquanta per cent de famílies d'acollida de nens respecte a l'estiu de l'any passat. El motiu principal és que les famílies perden la il.lusió quan es troben que aquell nen que han tingut a casa i han estimat no el podran tenir mai com un fill, no el podran adoptar.

Per altra banda, a la manifestació dita a favor de la família, però en realitat en contra dels homosexuals, hi havia un noi que duia una pancarta que deia "Yo no soy un experimento". Segur que es tracta d'un noi d'una família estructurada i que per descomptat ningú no vol ser un experiment, com tampoc ningú voldria veure's amb la necessitat de ser adoptat o ó acollit durant l'estiu per una família d'acollida.

Resulta ser que hi ha famílies perfectament homologades per l'Església Catòlica i per associacions tan nostrades com http://www.e-cristians.net/cream/?site=ecristians&idioma=ca&page=8&post=6045 que igual que no donen carta blanca pel matrimoni a les parelles del mateix sexe, caldria que tampoc no la donessin a totes les parelles home-dona perquè hi ha molts homes ben mascles i moltes dones ben femelles que maltracten els seus fills i, per tant, abans d'atorgar el sagrament convindria que passessin un test d'idoneïtat com es fa en el cas de l'adopció. Només aleshores, tindríem la certesa que un fill no és un experiment -com deia el noi de la manifestació de Madrid- o carn d'adopció. I no cal dir que potser val més tenir uns pares homosexuals que no uns pares que peguen o es droguen o que protitueixen els fills. Tot això passa, però sembla més important el matrimoni gai.

Una de les proves que es tractava d'una manifestació contra els homosexuals és l'actual campanya a favor d'Aquilino Polaino.

Val a dir, que l'esmentada associació està dirigida per un ex-militant nacionalista, però hom pot veure a l'esmentada web que ofereix la informació en "Català" o "Español" i és que quan es tracta de fer proselitisme cal ser pragmàtic

dimecres, de juliol 06, 2005

Els diners dels que més guanyen

En EL PERIODICO d'avui podem llegir: "El president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), Manuel Conthe, considera que les clàusules d'indemnització dels alts executius de les empreses espanyoles han de ser publicades. Les empreses "no s'enfonsen" quan publiquen les retribucions dels seus consellers i alts càrrecs, sinó quan se saben les indemnitzacions d'"escàndol" que s'enduen alguns dels seus executius, alhora que aquestes companyies i els seus accionistes sol.liciten noves regulacions laborals o més flexibilització del mercat de treball. Així de contundent es va mostrar ahir Manuel Conthe, durant la presentació de l'informe anual de la CNMV de l'any 2004."

Com sabem que la Conferència Episcopal és molt sensible a totes les coses de justícia i ètica, seria interessant saber què n'opina. Ara sabem què opina el Sr. Conthe

dimarts, de juliol 05, 2005

Vilanova i la Geltrú



Vilanova i la Geltrú és una ciutat que es mereix una visita per qui no hi ha estat mai.

Encara que l'havia visitada fa temps, darrerament hi he estat una parell de caps de setmana. Té una platja esplèndida i un passeig marítim magnífic, amb la seva balustrada.

Val la pena visitar el que en diuen el far que per dins és tot una obra del genial artista Guinovart, el treball interior està relacionat amb el que en diuen el dia dels negats o sigui amb un accident a la mar en el que moriren molts pescadors. La torre en qüestió se la distingeix pel penell que hi ha a dalt que -com es veu per la foto- està dissenyat per Guinovart.

Com les dues estades les he fetes a l'Hotel César no vull estalviar de fer-ne un comentari. És un hotel ideal per les persones que cerquen allò que en diem "tranquilitat i bons aliments" perquè efectivament és un hotel amb baix consum d'alcohol. Pensat per la gent que vol dormir quan toca i vol llegir, que per això té un jardí en el que s'hi està còmode. Encara que no es tracta de menysprear a cap restaurant -car Vilanova en té uns quants de molt bons, el qui no tingui ganes de caminar per fer un àpat, el restaurant La Fitorra, està també entre els molt bons de la vil.la. Encara que l'expressió sembli exagerada, però això ja va amb mi, es tracta un d'aquests pocs hotels en què un se sent estimat i no un que passa per només deixar la bossa.

Els Jocs Olímpics del 2012

"Madrid" és un mot que pels catalanistes està maleït i això, francament, no ens fa més humans, ans al contrari.

Demà el C.O.I. decidirà quina serà la ciutat olímpica dels Jocs del 2012 i jo crec que Madrid no ho serà perquè no fa gaire ja es van fer uns Jocs a una altra ciutat espanyola, Barcelona. En aquest tema, però, no val a dir allò de que "Catalonia is not Spain" o coses semblants com es diu a vegades perquè perquè tan fonamentalista és qui diu que Catalunya no és Espanya com el que nega que Catalunya sigui una nació.

Com tots sabem el cava és la beguda de les celebracions per excel.lència i seria deplorable que -en cas de ser Madrid la ciutat triada- el poble madrileny no ho celebrés amb cava català perquè va haver un senyor que no fa faltes d'ortografia, però que de polític no en té res.

La cosa és que, com deia al principi, "Madrid" és un mot maleït perquè representa el poder, l'abús, l'opressió, la injustícia i més, però Madrid és també una ciutat on viuen persones com nosaltres, que treballen com nosaltres i que nosaltres els necessitem si volem que les coses millorin.

Així doncs, l'alcalde de Madrid, que té un tarannà envejable, acaba de dir que la ciutat olímpica espanyola és Barcelona i que la marca de Barcelona a favor de la candidatura de Madrid és essencial.

diumenge, de juliol 03, 2005

A guisa de la meva presentació al món blogaire


Aquesta entrada és com una presentació que acompanyo d'una fotografia meva de quan tenia uns set anys. M'hauria agradat posar en el perfil una foto meva d'ara que en tinc seixanta un, però com no he estat capaç m'ha semblat oportú aquesta foto que és indicadora d'una època, la del "imperio hacia Dios".

M'ha semblat també escaient aquesta foto perquè mostra uns elements que avui han quedat obsolets i crec que són exponents dels canvis que alguns hem viscut. Mentre que em va semblar molt important adquirir la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana, ara la meva obra de consulta és la Viquipèdia i si m'ha agradat sempre tenir a prop un "Fabra" ara amb una clicada tinc a la mà l'esplèndid Diccionari catalàvalencià-balear.

Val a dir que em vaig assabentar de l'existència dels blocs no fa encara un mes arran del programa SALÓ DE LECTURA que fa Barcelona Televisió. En aquest programa van participar entre d'altres Tina Vallès, Carles Miró, Marius Serra i Ponç Pons; he de deixar constància que Tina Vallès ha tingut la gentilesa en donar-me algunes orientacions per iniciar aquest bloc, que l'hi agraeixo.

A guisa de presentació ha de dir que fa un any i escaig que estic jubilat i que aprofito tant com puc aquest temps que els anys de treball -com administratiu- m'han permès comprar.

Quedar dit doncs que no sóc escriptor, però igual que el nen de la foto, no he deixat d'escriure i no solsament he escrit a la feia, sinó que a màquina o amb ordinador he estat un d'aquests pesats que han sortit a la secció de cartes al director de diversos mitjans, com els diaris "Avui", "El Correo Catalán", "La Vanguardia", "Tele-Exprés", "El País", "Mundo Diario", "Diario de Barcelona" i "El Punt", així com les revistes "Serra d'Or", "Destino", "Posible", "Triunfo", "The Guardian Weekly" , "Triunfo", "Cuadernos para el Diálogo", "L'Hora"; alguns casos també han sortit escrits meus com articles, però sempre referint-me a aspectes socials, polítics o culturals i mai res que es pugui definir com creació literària. Cal afegir que d'una manera genèrica, no vull dir estricte doncs, en els meus escrits en publicacions catalanes he defensat idees en el sentit ampli del mot perquè fer catalanisme a Catalunya m'ha semblat una redundància, encara que no sempre, especialment quan fan aparició a l'escena els botiflers. Per altra banda en els escrits a les publicacions madrilenyes he fet catalanisme.

Això darrer explica el perquè, encara que no sigui ni ho hagi estat, del ram perodístic, per tal d'arrodonir el meu intrusisme m'ha semblat escaient batejar aquest bloc com "L'Herald de l'Eixample", que com hom pot endevinar és al barri de Barcelona on visc i "herald" és el nom que reben molts diaris arreu del món i que en català vol dir missatger