EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de març 10, 2019

EL DESGUACES DE LAS MUSAS, d'Eusebio Calonge


Teatre Romea

Autor: Eusebio Calonge
Direcció: Paco de La Zaranda
Amb: Gabino Diego, Inma Barrionuevo, Mª Ángeles Pérez-Muñoz, Francisco Sánchez, Gaspar Campuzano, Enrique Bustos 
Il·luminació: Peggy Bruzual
Vestuari: Encarnación Sancho
Fotografia i cartell: Víctor Iglesias
Producció Artística: Eduardo Martínez


Sinòpsi
El crostós cortinatge de lluentons desprèn tuf de suor i desinfectant. Les notes musicals s'escampen per la penombra mal ventilada abans de diluir-se en el fons dels gots. Sota els focus que difonen blau de nit, el delmat cor de cupletistes assaja una rudimentària coreografia. Mandra de barnussos, xandalls i mitges apedaçades, ornats amb boes desplomades, brillants quincalles i acoblaments de micròfon. Carns endurides que enterren tants desigs, mirades nues que saben de tants crepuscles. La ganyota de la mort oculta rere el maquillatge barat. Al mirall del camerino, envoltat per bombetes foses, quedà escrita amb pintallavis la veritable
història, on el gènere frívol es converteix en tràgic.
Allí es refugien aquestes restes de coristes, vedets esgotades i ruïnes d'imitador, agonia i furor d'una cultura, a l'hora de tancar, quan la nostàlgia balla en la penombra, el moment de col·locar les cadires damunt les taules.
Inspirada en la desapareguda Bodega Bohèmia de Barcelona, aquesta és l'al·legoria d'una cultura apuntalada, que espera l'ensorrament, situada en un cau lúgubre infestat per les rates que treuen el cap als nostres treballs, on un nucli d'artistes aïllats i a contracorrent resisteix, esgotats, entre la resignació i la rancúnia, sense cap heroisme, més aviat a la mercè d'una època que renuncia al fet poètic.

La meva valoració
Com passa a la majoria de les obres que ens volen fer riure hi ha una irregularitat perquè fer riure és molt més difícil que fer plorar. L'obra no m'ha entusiasmat gaire, però no treu que tingui puntes de bon humor i suposo que ho hem de donar per bo. El tema és fàcil d'explicar per aquells que tenen certa edat i que, en el seu moment, vam tenir la sort de conéixer la BODEGA BOHEMIA, que era l'antre on cantaven o ballaven aquells que havien fracassat amb la seva afició. En realitat no estem parlant de velles glòries, no, eren persones que no havien trepitjat mai un escenari de veritat, però es creien que ho feien prou bé.

En aquest sentit és prou explícit aquest film alemany fet s la BODEGA BOHEMIA, al carrer de Lancaster: