EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de desembre 28, 2011

"La verdadera vida de Sebastian Knight", de Vladimir Nabokov

Qualsevol persona mínimament avesada en literatura i se li pregunta quina novel.la va escriure Vladimir Nabokov respondrà amb tota certesa: "Lolita". Com aquell qui diu fa quatre dies que jo també hauria dit el mateix. Cosa que no ha de sorprendre perquè és gràcies a "Lolita" que Nabokov és va fer famós i milionari. Tampoc ha de sorprendre en aquest món que el que no surt en alguna pantalla no existeix "Lolita" és també el títol d'una pel.lícula d'èxit, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per James Mason.

Malgrat aquest fet l'única novel.la que he llegit d'aquest rus que va fer de l'anglès la seva llengua literària és "La verdadera vida de Sebastian Knight" . Una novel.la en la que el tema principal és la literatura i en la que l'autor jugar a enganyar el lector, cosa que quan un s'informa sobre Nabokov descobreix que per ell la literatura és como la natura una enganyifa. Al mateix temps és una novel.la farcida de transgenericitat, és a dir, que hi ha passatges que són una picada a l'ullet de la gran novel.la russa, altres de novel.la negra, periodisme, viatges i  sentimental.
Es tracta d'una novel.la procés com ho és tota l'obra de Kafka, però en Nabokov hi juga. Així com Kafka tenia allòa que en podríem dir el síndrome de la pàgina en blanc, Nabokov juga amb ell. En primer lloc diguem que el personatge Sebastian Knight és una projecció de Vladimir Nabokov de manera que hi ha un joc d'identitats perquè el seu germà bord V. és també un "alter ego" de l'autor i que Sebastian representa un afamat escriptor que abans no dóna per llesta una pàgina s'entrega a una orgia de correccions. Això vol dir que el lector hi trobarà com a mínim tres narradors, però cal dir que malgrat aquests embolics narratius la novel.la es llegeix molt bé perquè Nabokov és un veritable artista.
Com una mostra del domini literari de l'autor veiem aquest passatge naturalista i que no té res a veure en el conjunt de la novel.la, un enganyifa: "Libélulas de color azul oscuro vuelan lentamente en todas direcciones y se posan sobre las anchas flores acuáticas. Nombres, fechas y hasta rostros han sido grabados en la roja arcilla del barranco, de cuyos agujeros entran y salen veloces lagartos". Ningú no diria que és una novel.la de la postmodernitat o, potser, precisament per això. Encara que en un altre lloc llegim: "Parece usted -escribió en una carta- por qué diantres un escritor como yo, "en capullo" (expresión absurda, porque un autor "en capullo", como el que usted imagina, sigue siéndolo toda la vida, mientras que otros, como yo, florecen instantáneamente), parece usted preguntarse, permítame repetirlo (lo cual no significa que me excuso por ese paréntesis proustiano), por qué diablos he de tomar yo la delicada porcelana azul contemporánea ... para dejarla caer desde la torre de mi prosa al arroyo". Aquí el mestre Nabokov dóna una lliçó de literatura i, francament, no importa quin personatge diu això.