EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de desembre 21, 2009

dilluns, de novembre 02, 2009

dimarts, de setembre 15, 2009

Pel sud del Vietnam

diumenge, d’agost 23, 2009

divendres, d’agost 21, 2009

Pel nord del Vietnam

diumenge, d’agost 02, 2009

2 jubilacions, 2 dones i 1 món que s'acaba






La primera fotografia, feta abans d'ahir, mostra la Mercè quan arriba de la feina i entra a casa ja com a jubilada. El moment de la foto representa l'instant en què deixa al seu darrera 51 anys de vida laboral i 46 anys a l'empresa a la qual ha dedicat pràcticament tota la seva vida.

La segona fotografia, feta ahir, mostra la Margarita a la seva parada de la plaça el dia de la seva jubilació. El moment de la foto representa no solament el final de la seva vida com a treballadora autònoma, sinó també el darrer dia de la parada, una parada que té història perquè fou inaugurada per la seva mare, de qui va heretar l'ofici de peixatera.

Si m'ha semblat pertinent dedicar aquests entrada a la meva dona i a la peixetera que m'ha servit el peix els darrers anys és per unes coincidències.

Les dues van fer els seixanta-cinc anys el març i s'han jubilat gairebé el mateix dia, però allò realment significatiu és que ambdues representen d'alguna manera el final d'una època: el final de molts oficis o d'habilitats adquirides a la feina o a l'escola per a ser més útils en el treball.

La Mercè va tenir clar des del principi que volia ser secretària i va adquirir tots els coneixements que aleshores es demanaven per ser una secretària de primera: francès, anglès i taquimeca (taquigrafia i mecanografia). La Margarida, com ja he apuntat, va aprendre l'ofici a la feina, al costat de la seva mare. Aquest ofici no demana escola, però sí molts anys d'entrega. La peixetera no es fa solament a la plaça perquè no tot es resumeix en posar bé la parada, tallar bé el peix i explicar al client la millor manera de cuinar-lo, sinó en saber-ne comprar.

Fa anys, per ser exactes el 26 Gener 2006 , vaig tenir la sort d'anar a Mercabarna amb la Margarita i vaig poder veure com comprava i el respecte que tenia guanyat en els homes del Mercat del Peix. La seva jubilació no solament és una pèrdua pel Mercat del Ninot, sinó que ho és per Barcelona. Els primers que se n'adonaran seran els seus proveïdors que trobaran a faltar una senyora exigent, complidora i que era la parada que venia més, precisament per això també la trobarem a faltar els qui érem els seus clients perquè si no era imprescindible, sí que és irrepetible.

El món de les secretàries també ha canviat molt, la seva transformació fa que avui dia el concepte de secretària sigui tot un altre perquè no tenen els coneixements de les secretàries d'abans, però és que els directius d'avui tampoc dicten les cartes, sinó que ells mateixos escriuen els emails.

Certament és un món que s'acaba perquè els dos exemples exposats són ampliables a moltes altres professions i oficis.

Felicitats a la Margarita i a la Mercè

divendres, de juny 12, 2009

Setmana Santa a Tànger

Durant anys en aquest espai hi havia totes les fotos fetes a la zona de Tànger amb un programa que feia que les fotos anessin passen com una pel.lícula, pero des que fa un temps el servidor va desaparéixer i tota la feina feta al blog es va perdre.

Per a què aquesta entrada o post del blog no quedi en blanc  hi he posat l'enllaç


A fi i efecte no tenir aquesta pàgina en blanc hi he posat un enllaç que permet veure les fotos. Si després es clica SLIDESHOW aleshores es poden veure en forma de presentació i si es clica a sobre de SHOW INFO apareixeran les dades de la foto

diumenge, de març 29, 2009

Vindicació artístico-democràtica

Avís a navegants: la foto de l'esquerra és ful (fake), està feta amb la tècnica del Photoshop, però... podria ser veritable.

Aquesta escultura és de l'artista nordamericà Alexander Calder (1898-1976) i l'obra es diu Quatre ales, 1972.
Si no vaig errat en base a l'amistat entre Calder i Joan Miró l'escultura va ser donada a la ciutat de Barcelona.

Va ser pel 1976 quan aquesta obra va venir a Barcelona i fou allotjada a l’Avinguda Pau Casals, que aleshores es deia General Goded, tocant a la plaça Francesc Macià, que aleshores es deia Calvo Sotelo. Els veïns d’aquesta zona tenien ja la fama de ser els més conservadors i els més carques de Barcelona, fins al punt que el castellà emprat per les famíles catalanes de la zona (car era más fino) se li deia castellà de Calvo Sotelo (pel nom de la plaça i no pel nom del polític feixista que donà nom a la plaça).

Aquests veïns van dir que l’obra “perturbaba el gusto” i van aconseguir de l’Ajuntament que l’obra fos retirada i marxés cap a on encara hi és. Cal dir que aquell era el lloc perfecte perquè el saló, l'Avinguda Pau Casals, és un nexe entre el jardí de la plaça Francesc Macià i el jardí del Turo Park, dos bells jardins dissenyats per l’arquitecte Rubió i Tuduri.

Quan l’Ajuntament democràtic va canviar el nom del saló i més tard va posar una escultura de Viladomat que representa Pau Casals assegut, tocant el violoncel; es va perdre l’oportunitat de recuperar l’obra de Calder que dialogaria entre els dos jardins de Rubió i Tuduri, la qual cosa és impossible amb la de Viladomat que resulta massa petita i queda com perduda en aquest generós espai, com evidencia la fotografia que tenim a la dreta i aquesta fotografia no és ful, sinó que ben actual.

Vull deixar clar que ámb aquesta entrada al blog no vull desprestigiar a l'escultor Viladomat perquè considero que és una escultura que dignifica a la persona que es vol homenatjar i recordar, Pau Casals. Jo crec que aquesta escultura estaria molt millor en una plaça petita, potser a Ciutat Vella o en algun lloc de Catalunya prop d'un conservatori de música; tanmateix és evident que per la seva dimensió no és escaient en un espai gran com el que ara ocupa perquè hi esdeve invisble.

Pel que fa a l'actual seu de l'escultura d'Alexander Calder cal admetre que tot i que es fa ben visible, a l'entrada de la Fundació Joan Miró, de Montjuïc, no gaudeix d'un entorn ideal perquè, com es veu per la fotografia, pel darrera no respira, queda massa a prop del ciment. Sóc conscient que aquesta vindicació ara té un problema afegit, que arran dels problemes que va patir l'escultura durant el franquisme, com he apuntat al principi; tinc entès que l'actual propietari de l'escultura és la Fundació Joan Miró, per la qual cosa caldria, cal un acord entre la Fundació i l'Ajuntament perquè, en qualsevol cas, si l'escultura va venir a Barcelona va ser per a la ciutat i no per a què entrés a formar part de l'inventari de la Fundació.

dijous, de febrer 19, 2009

Buff !







Recordo aquest lloc ple de gent, era el 20-N del 1970 per la nit.

dijous, de gener 01, 2009

Any Nou? Aquí no gaire nou

Aquí, a l'avinguda de Josep Tarradellas, no ha canviat res. Es diu, es promet que es treurà el monument al fundador de la Falange, però comença un any, quan fa més de trenta-tres anys que va morir Franco i encara hem d'aguantar la presència d'aquest homenatge al feixisme.





Afegit el dia 4 Gener 2009
La Vanguardia, a la pàgina 1 de la secció (rosa) de VIVIR, de Barcelona, llegim: La retirada de los vestigios franquistas de las calles de Barcelona se hace poco a poco y con retraso. El monumento de Primo de Rivera aún no tiene fecha de demolición. A sobre hi ha una foto semblant a la meva. A la pàgina 2 llegim: El primero de los monumentos que está previsto retirar es el de José Antonio Primo de Rivera -fundador de la Falange Española- que está en la avenida Josep Tarradellas...
Evidentment hom podria pensar que La Vanguardia ho ha fet a propòsit d'aquesta entrada meva del blog el primer dia de l'any, però ja sabem que aquests reportatges van a poc a poc.