EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de desembre 23, 2010

Agost


de Tracy Letts
Teatre Nacional de Catalunya
Intérprets:
Jordi Banacolocha
Abel Folk
Montse German
Maife Gil
Anna Lizaran
Almudena Lomba
Òscar Molina
Clara de Ramon
Rosa Renom
Albert Triola
Manuel Veiga
Carles Velat
Emma Vilarasau

dimarts, de desembre 21, 2010

Bon Nadal


La fotografia està feta aquesta setmana
a la plaça de Sant Jaume de Barcelona

dissabte, de desembre 18, 2010

Fin de partida



de Samuel Becket

Teatre Lliure

Intérprets:
Lola Cordón / José Luis Gómez / Ramón Pons / Susi Sánchez


Aquesta representació és una producció del Teatro de la Abadía, de Madrid, la qual cosa ja és d'entrada una garantia.

Val a dir que ningú no discuteix la validesa d'un text de Samuel Beckett, però la veritat és que una obra molt dura per a l'espectador i si l'espectador té agorafòbia el millor que pot fer és no anar-hi i si ja té l'entrada que es quedi al bar del teatre que des de la darrera remodelació està força bé.

diumenge, de novembre 28, 2010

L'HORT DELS CIRERERS


d'Anton Txèkhov
Teatre Romea
versió David Mamet
Direcció Julio Manrique

Una crítica

diumenge, de novembre 21, 2010

VIDA PRIVADA



de Josep Maria de Sagarra.
Adaptació i direcció: Xavier Albertí
Teatre Lliure - Montjuïc

Video

Vegeu la crítica d'Andreu Satorra

dissabte, de novembre 06, 2010

Misteri de dolor


d'Adrià Gual.
Director Manuel Dueso
Teatre Nacional de Catalunya

M'ha agradat força l'obra, especialment si tenim en compte quan va ser escrita, vull dir que s'havia de ser molt valent per posar a l'escenari un text com aquest. De tota manera m'anticipo a la possible lectora anònima d'aquesta entrada per a dir que l'acció de la noia d'abaixar els pantalons del noi que desitja no solament és innecessària, sinó que no respon al personatge. Maria Rodríguez Soto fa el paper d'una noia que encara no sap res de les coses del sexe, apart de somniar i plorar al llit, però encara no ha tingut mai un home als braços i tot de cop li'n treu els pantalons, com una experta; tot el contrari de la Maggie de la famosa i recent obra de Tennessee Williams que fan al Teatre LLiure que ja és una dona amb anys casada.

De tota manera aquest desajust no treu que es tracta d'una gran peça literària del nostre Adrià Gual

divendres, d’octubre 15, 2010

Joan Maragall, la llei d'amor


Una adaptació de
Carles Guillén
i Joan Ollé sobre
l'obra de Joan Maragall

Pels que som admiradors de la figura i de l'obra de Joan Maragall una proposta en forma teatral com aquesta és d'agrair; tanmateix, com el teatre no és un espectacle de masses, les masses seguiran ignorant qui va ser Joan Maragall, cosa que és una veritable pena. Avui dia, que veiem les batalles ideològiques entre els mitjans de comunicació social, tenint en compte que Maragall era periodista podem adonar-nos que aquestes baralles han existit sempre, però Maragall va ser un home eminentment ètic, objectiu i profundament cristià, una cristianisme més proper a l'ètica i el perdó que no el càstig; per tant, és dir que avui faria falta un periodisme maragallià.

Teatre Nacional de Catalunya

divendres, de setembre 24, 2010

El pregó de Joan Margarit

Fa fàstic sentir d'Alberto Fernández Díaz que tracti a Joan Margarit de vocero nacionalista, si aquest és el númeo 1 del PP a l'Ajuntament de Barcelona produeix vergonya per la poca cultura que demostren les seves paraules.

Recordo que fa anys Mercè Rodoreda va fer un magnífic pregó per la Festa Major de Barcelona, la Mercè; però he de reconéixer que el pregó fet avui per Joan Margarit és també prfecte, especialment si tenim en compte el moment que vivim.

dissabte, d’agost 21, 2010

QUATRE DIES A LITUÀNIA



Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

dijous, d’agost 19, 2010

Cinquanta hores a Letònia




Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

dimarts, d’agost 17, 2010

Cinquanta hores a Estònia




Recomano clicar la creu que hi ha abaix, a la dreta, per tal de treure aquesta cosa carrincle que tapa part de la fotografia.

diumenge, d’agost 01, 2010

dissabte, de juliol 24, 2010

A la memòria del meu pare II


Amb aquest mateix títol el 27 juny 2007 ja va haver una entrada amb l'excusa que aleshores feia 114 anys que havia nascut el meu pare.

Tal com deia aleshores el meu pare va néixer a l'Havana a la casa dels Comtes de la Mortera i quan la comtessa era vídua va fer el necessari per a què el meu pare estudiés el que volgués a càrrec del comtat. Aquesta comtessa tenia dues filles i quan la que va heretar el títol es va casar amb Gabriel Maura, aleshores va ser aquest qui va fer el seguiment del meu pare fins que acabés els estudis.

Com Gabriel Maura era historiador es va establir una correspondència amb el meu pare a fi i efecte que l'hi informés dels esdeveniments polítics de Barcelona. El cas és que  aquesta relació es va acabar just quan es va declarar la República. Poc abans Alfons XIII li havia atorgat el títol de Duc de Maura, tant per haver estat ministre com a compensació dels mèrits del seu pare Antonio Maura.

Com se sap la declaració de la república, a Barcelona, va anar acompanyada d'uns xicots que prl carrer anaven cridant "Visca Macià, mori Cambó". El meu pare va comentar a la meva mare que anava a explicar això en la seva carta a Gabriel Maura; l'assenyada de la meva mare li va dir que no ho fes, però el meu pare va voler ser fidel a la veritat i ho va posar. El resultat va ser immediat: ja no es va rebre cap més lletra de Maura. Es va rencar, doncs, la relació.

El cas és que de tant en tant m'ha vingut la curiositat de saber què en queda d'aquella correspodència encara que els dos corresponsals ja no són en aquest món.

A tot això s'hi ha afegit que aquest curs 2010/2011 faré el tercer any d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (Perfil: Estudis històrics), la qual cosa m'ha fet interessar per l'esmentada relació epistolar perquè no hi ha cap dubte que les cartes del meu pare serien una font interessantíssima del que en historiografia se'n diu font primària.

Com vaig comentar aquests detalls del meu pare al professor d'Història Contemporània que he tingut aquest darrer trimestre, em va donar les dades per a què em posés amb contacte amb la Fundación Antonio Maura, que segur estaria molt ben atès. Així va ser i després d'algunes converses amb el Secretari de la Fundació Alfonso Berenguer Pérez Maura de la Peña es va averiguar que del meu pare només hi havia una carta. Val a dir que l'actual Duc de Maura és el seu germà Ramiro
Naturalment que a una carta no li podem dir que sigui un material historiogràfic, però des del punt de vista emocional no perd un gram d'importància, es tracta d'una carta datada el 6 desembre 1920 i té l'especial interès per ser just en la què el meu pare comunicava a Gabriel Maura que s'anava a casar amb qui esdevindria la meva mare. Això seria el dia 20 del mateix mes de desembre. La casualitat ha volgut que el mateix dia cinquanta-quatre anys després em casava jo.

Així doncs ahir divendres em vaig estrenar amb el tren d'alta velocitat i a les onze del matí visitava l'esmentada fundació i, com esperava, atès per Alfonso Pérez Maura. Certament tenir a les mans la carta del meu pare em va emocionar. Una vegada més vaig poder admirar la seva perfecta i bella cal.ligrafia. No cal dir que em vaig endur una fotocòpia.

Com ja se sap, les fundacions no estan passant pel seu millor moment i vaig comprar un parell de llibres, que es poden veure en aquesta entrada. El de l'inventarí es justifica perquè encara que només hi hagi una carta del meu pare, per les arxiveres va ser raó suficient per a què hi figuri en l'índex. L'adquisició del llibre del que Gabriel Maura és co-autor es justifica d'una manera més ambígua, tal vegada forçada, perquè cal suposar que per a escriure aquest llibre Gabriel Maura va fer ús, per mínim que fos, de la informació que el meu pare li havia enviat des d'abans del 1920 fins l'abril del 1931 o la República.

Cal consignar que Alfonso Pérez Maura va està en tot moment molt amable amb nosaltres -car anava amb la dona- i va lamentar que nosaltres no tinguéssim cap carta guardada de Gabriel Maura, per altra banda, li vaig estalviar el disgust de fer-li veure que es va trencar la relació per un acte de supèrbia, intolerància i arrogància.

Després de tres hores de petar la xerrada a la fundació, la meva muller i jo vam sortir per fer un piscolabis prop d'on es feia l'exposició de Turner.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.--.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Cal considerar aquesta entrada com la continuació de la del 27 de juny 2007, és a dir:

http://albertdelahoz.blogspot.com.es/2007/06/la-memria-del-meu-pare.html


diumenge, de juliol 11, 2010

La hipocresia del nacionalisme espanyol



Un dels molts arguments que darrerament hem pogut sentir i llegir en els mitjans cada vegada que es produeix alguna reclamació dels catalans és que amb la crisi que hi ha a Espanya el país no està per atendre el victimisme dels catalans. Primer s'ha de resolde la crisi i després ja en parlarem, que no és tenir visió d'Estat fer reclamacions territorials quan hi ha problemes més importants.

El cas curiós és que portem setmanes que el tema de l'Estatut ha quedat força tapat pel futbol. Quan escric això he sentit que Espanya s'ha proclamat campiona mundial de futbol. Espanya ha guanyat? Què ha guanyat Espanya? Una copa. Exactament ha guanyat una copa i res més. Quina part em toca d'aquesta copa? Com estem en plena crisi, suposo que ens diran quan ha guanyat cada jugador i l'entrenador que han participat amb aquesta contesa. És del nacionalisme més obscè dir que Espanya ha guanyat i no saber quans diners ens ha costat aquesta competició. Aleshores ens adonem que es pot parlar de futbol tranquilament perquè això no té res a veure amb la crisi, però parlar de les reivindicacions dels drets dels catalans és perjudicial per Espanya perquè el més important ara es resoldre la crisi, de moment ja ens han fet un gol i ens l'ha fet un jugador del Barça. Moltes gràcies.

Espanya no ens convé



La primera Diada mig legal que es va fer quan Franco era mort i enterrat es va fer a Sant Boi, vaig ser-hi i vaig seguir els parlaments de Jordi Carbonell, Miquel Roca i Octavi Saltor. També vaig participar a la famosa Diada de 1977, va ser famosa arreu del món perquè hi varen participar més d'un milió de persones. Un dels aspectes significatius d'aquelles dues diades nacionals era que s'hi havia banderes estelades, no eren la nota significativa, senzillament es volia LLibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Aleshores hi havia catalanistes i nacionalistes, però uns i altres volíem que Espanya esdevingués un país normal, democràtic i que respectés el fet diferencial català que s'havia de concretar amb un Estatut d'autonomia.

Això no va ser prou ben entès i per a aigualir els anomenats "nacionalismes perifèrics" -car el nacionalisme espanyol no és perifèric, sinó l'únic que és fruit d'una llei natural- doncs per a aigualir els nacionalismes de poca talla es va fundar l'Estat de les Autonomies. La idea potser no era del tot dolenta si ens havia de fer d'Espanya un Estat Federal. Al cap d'uns anys Pasqual Maragall amb molt bon criteri va parlar del federalisme asimètric i totes les parts varen mofar-se.

Del què ha fet el Tribunal Constitucional ab el segon Estatut de Catalunya no cal que ho digui perquè ja se sap prou bé. El resultat és que a la manifestació d'avui he vist més banderes estelades que mai. I és que ha quedat clara una cosa, Espanya no ens serveix. Catalunya ha de cercar la independència No hi ha dubte que si el Rei Joan Carles I d'Espanya vol continuar essent el rei de tots els espanyols, és a dir, també dels catalans, hauria de convocar els dirigents de tots els partits en representació a les Corts i a tots els membres del Tribunal Constitucional a fi i efecte anul.lar la sentència perquè és un tribunal que legalment estava caducat i políticament està mort.

Espanya? Constitució? Democràcia!

diumenge, de maig 16, 2010

Barcelona, la meva ciutat i el Barça

VISCA EL BARÇA!
M'avorreix veure un partit de futbol, però
que perdi el Barcelona no ho puc suportar.

dilluns, de març 22, 2010

Res de nou al Vaticà


El 1686 el Vaticà va condemnà el tràfic d'esclaus, però no va prendre cap mesura contra els negrers.

En els darrers anys, el Vaticà, dia sí i l'altre també, condemna els delictes sexuals (pederàstia, abús d menors, etc.), però no condemna d'una manera convincent els culpables.

Ahir el Papa va afegir la gota que ha fet besar el vas al dir aquelles paraules de Jesús, que en un altre context va dir que "qui estigui lliure de culpa tiri la primera pedra". És vergonyós, cínic i insultant a la intel.ligència dir aquests mots de Jesús. Evidentment no va ser tot el que va dir ahir, va dir que s'ha de ser intransigent amb el pecat i indulgent amb les persones. Igual que el 1686.

Fa pocs dies tots hem pogut sentir al secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, dir que no oden combregar els polítics catòlics que votin a favor del dret d'avortar. Sembla doncs que aquest vot és més greu que abusar de menors.

Un altre aspecte que és molt oportú assenyalar és que en el discurs de l'actual papa hi ha una explícita tendència a ser crític amb el relativisme que actualment domina el pensament. És segur que el relativisme té aspectes negatius, però precisament això de ser indulgent, que equival a ser comprensiu, a saber perdonar, porta a un relativisme. Quan els principis morals no són clar, és precisament quan es pot millor entendre la comprensió, la indulgència.

dissabte, de gener 02, 2010

CINC NITS A PARIS