ALTA SENSIBILITAT, de Isabel Palomeque, Edicions 62, 2010. Amb col.laboració de Mònica Garcia Massagué.

 

Es tracta d'una autobiografia que comença quan la nit del divendres 28 de febrer de 2004, a la Isabel li va canviar completament la vida. Tan sols tenia vint-i-quatre anys i, com moltes altres joves, estava sopant amb uns altres amics. De sobte, els músculs se li van destensar, va intentar cridar i... ja no recorda res més. Va patir un ictus, un accident cerebral. Sis anys després, gràcies al seu esperit inconformista i lluitador i el seu afany per superar els contratemps i ser feliç, ha aconseguit a portar el timó de la seva vida.

El llibre que acabo de llegir és molt emotiu perquè un no pot evitar identificar-se, sinó amb ella, sí amb els seus pares perquè la tenacitat de la Isabel es converteix amb la tenacitat dels seus pares. La mare fent de terapauta quan ell no hi és, mentre que el pare fent la gestió de carrer o de despatx, que vol dir el telèfon i el correu electrònic per a trobar el millor tracta, tècnic i humà, per la seva filla.

RIPLEY EN PELIGRO, de Patricia Highsmith. Edit. Anagrama, 1992. 314 pàgs.

Tom Ripley viu feliç amb la seva dona que és un encant, però Tom té un passat fosc amb més d'un crim. El se passat ja no està en mans de la policia, però hi ha algunes persones que se la tenen jurada. Aquesta felicitat es comença a complicar, de manera que la lectura es fa interessant i té un final que no és el que espera el lector i això és precisament el que dóna emoció al lector que se sent lligat amb el llibre fins a la carrera pàgina.

HISTORIA DE ROMA - El Imperio a través de los seres humanos que lo forjaron, de Indro Montanelli. Any 1959. 332 pàgines.

Com es pot veure més amunt aquest llibre ja és vell, de manera que l'autor va morir el 2001 amb 92 anys. L'autor tracta els emperadors romans com homes polítics i, per damunt de tot, ambiciosos. Vaja, com els d'avui i és que el periodista Montanelli coneixia molt bé la política del seu país, va ser fundador del diari Il Giornale. El 1977 les Brigades Roges el van ferir de bala. En els darrers anys va ser molt crític envers Berlusconi.

El llibre en qüestió m'ha plagut molt perquè és una manera molt humana de tractar la història i molt humnana vol dir, molt realista. Al llarg del llibre tot sovint llegim que aquell va esdevenir emperador després de matar el seu predecessor. Diríem que aquesta manca d'humanitat és també humanitat, com està passan ara a Rússia, a la Xina i sempre als Estats Units. 

Com exemple de la Roma de l'any 88 faig un citació del capítol dedicat a Sila.

Sila se presentó al consulado de 88, no para hacer política, sino para tener el mando del ejército que se estaba aprontando Mitridates en la misma turbulenta provincia de Asia Menor, donde ya había combatido contra Ariobazarnes de Capadocia. Y ganó la causa sobre todo, de las munjeres. En efecto, se divorció, cubriéndola de regalos, de su tercera mujer, Clelia, para casarse con una cuarta: Cecilia Metela, viuda de Escauro e hija de Metelo "el Dálmata", pontífice máximo y principe, esto es, presidente del Senado. Por este parentesco, con una de sus más poderosas familias, la aristrocracia comenzó a ver en Sila a su propio Adalid. Y favoreció su elección, asignándole enseguida el codiciado mando.

El tribuno Sulpicio Rufo trató de invalidar este nombramiento y propuso a la Asamblea transferirlo a Mario, quien, pese a sus setanta años, todavía solicitaba puestos, cargos y honores. Pero Sila no era un hombre dispuesto a renuncias. Corrió a Nola donde se estaba organizando el ejército. Y, en vez de embarcarlo a Asia Menor, lo condujo sobre Roma, donde Mario había improvisado otro para resistirle. Sila venció fácil y rápidamente, Mario huyó a África y Sulpicio fue muerto por un esclavo suyo. Sila expuso la cabeza decapitada en las rostras y recompensó al asesino libertándolo primero a cambio del servicio prestado y matándolo después a cambio de la traición cometida.

Después de esta primera restauración no hubo represalias, o fueron pocas. Con sus treinta y cinco mil hombres acampados en el Foro, Sila proclamó que en adelante ningún proyecto de ley podía ser presentado a la Asamblea sin el previo consenso del Senado y que el voto en los comicios tenía que ser dado por centurias, según la vieja constitución serviana. Pàgines 138 i 139.

EN LA ORILLA, de Rafael Chirbes. Any 2013. 437 pàg.

 

Ja fa anys vaig llegir del mateix autor CREMATORIO i he repetit perquè he tingut l'oportunitat i tinc el bon record de la seva lectura.

L'autor era valencià, va morir el 2015. Com és lògic era un profund coneixedor de la societat valenciana, encara que més exactament del que podríem dir els baixos fons. Això no treu que també apareixen els rics perquè sense rics no hi hauria pobres. Encara que ara no hi ha, diuen rics i pobres, jo els veig i amb unes altres paraules Chirbes Eels tenia ben estudiats.

Es podria dir que en les seves obres, si més no aquestes dues que he llegit, visita el microcosmos d'uns i altres, però aquesta exposició que fa se li desprèn una anàlisi que val per a bona part del món. Aquest és precisament el mèrit de la bona literatura.

SOCIOLOGÍA DE LAS TENDENCIAS, de Guillaume Erner. 2014, (124 pgs.)

 

Fa uns anys 

vaig llegir aquest llibre. I ara hi he tornat a llegir-lo, és un treball interessantísisim.

Com el tema de les tendències ens porta ràpidament al de les modes que millor "El experto, en este caso, es Coco Chanel que decía: "La moda es aquelll que pasa de moda". pg.13

"Por ejemplo, el hecho de sumarse a la moda "bio" supone la voluntad de militar, en distintos grados, a favor del medioambiente",. pg. 23

"en una época en que la vivienda es cara, las familias prefieren vivir más alejadas antes que disminuir la superficie de su hogar". pg. 28

"Las tendencias nacieron con la modernidad, son la consecuencia de los grandes cambios observados desde finales del siglo XVIII en los ámbitos económico, tecnológico y sociológico". pg. 34

"Las tendencias constituyen una solución para nuestra época; por ello, la sociedad burguesa de los años cincuenta, escribe Daniel Bell, suprimió la oposición clásica entre cultura de masas y cultura de élite, y la substituyó por la distinción entre lo que está de moda y lo que está pasado de moda". pg. 35

"Como  consecuencia de las mutaciones socioeconómicas en curso, aparece el tiempo libre, ese tiempo disponible para ser gastado. Un puñado de privilegiados, cada año más numeroso, disponen de ocio."p.37.

"Jardin des modes, revista creada en 1922 por Lucien Vogel, simboliza el papel de la prensa en la democratización de las tendencias. En las páginas de esta publicación, se encontraba lo que dio identidad a la "premsa femenina" naciente: una mezcla inédita de patrones de costura y recetas de cocina destinada a cumplir dos funciones, vestir a la mujer y alimentar a la familia." pg.39 

"La existencia de una cultura joven contribuye a atenuar las diferencias sociales que existen entre ellos. pg.41

LA NOVELA DE LA MOMIA, de Théophile Gautier. (156 pàgs.)

 

Molt interessant aquest llibre per a fer-se una idea de l'Egipte de l'antiguitat. És per això que em permeto transcriure aquí alguns passatges.

"Bajo la cabeza de la momia se había colocado un rico espejo de metal bruñido, como si hubiesen querido proporcionar al alma de la difunta el medio de contemplar el espectro de su belleza." pg. 32

"Junto a Tahoser, tal es el nombre de la joven egipcia, había arrodillada, con una pierna replegada bajo el muslo y la otra formando ángulo obtuso, en esa actitud que los pintores gustan reproducir en las paredes de los hipogeos." pg. 44

"-Sí, es verdad, los dioses delas zonas superiores me han tratado favorablemente, pero ¿qué importan las cosas que se poseen si no se tiene la única que se desea? Un deseo no satisfecho vuelve al rico en su palacio dorado y pintado de colores vivos, en medio de sus montones de trigo, de esencias y materias preciosas, tan pobre como el más miserable..." pg. 48

"El amor no es el mismo en las cálidas regiones a las que abrasa un viento de fuego que en las orillas hiperbóreas en las que la serenidad baja del cielo con las escarchas; no es sangre, sino llama lo que circula por las venas: de modo que Tanhoser languidecía y defallecía, aunque respirase perfumes, se rodease de flores y bebiese los brebajes que hacen olvidar. La música la aburría..." p. 81.

"Tanhoser acababa de salir del baño, y los aceites aromáticos con lo que la habían frotado hacían aún más suave la mullida y fina pulpa de su piel. Su carne adoptaba transparencias de ágata y la luz parecía atravesarla; era de una belleza sobrehumana, y, cuando clavó en el metal bruñido del espejo sus ojos realzados con antimonio, no pudo evitar sonreir ante su propia imagen. Una amplia túnica de gasa envolvía su hermoso cuerpo sin ocultarlo, y como único adorno llevaba un collar formado por corazones de lapislázuli, coronados por cruces y colgados de un hilo de cuentas de oro. p. 138

CUESTIÓN DE FE, de Donna Leon.

  

Aquest és el primer llibre que llegeixo d'aquesta afamada autora de la novel.la negra. Admeto que no he estat mai un lector d'aquest tipus de novel.la. Certament fa dècades vaig llegir "Murder on the Orient Express" d'Agatha Christie i una altra que no recordo, tot i que en els seus temps encara no es deia novel.la negra. És evident que els fundadors de la novel.la negra són Agatha Christie i Arthur Conan Doyle. D'aquest darrer vaig llegir-li "The Hound of the Baskervilles", però aleshores no se'n deia "novel.la negra". Ara es diu que es pot considerar Edgar Allan Poe va ser-ne el pioner amb "Els crims del carrer Morgue". Resumint: si vaig llegir novel.la negra no em vaig adonar.

He disfrutat força amb la lectura d'aquest llibre fins arribar al punt que durant els dies que el vaig estar llegint, sobretot els darrers, no em venia de gust fer una altra cosa, tenia ganes d'arribar al final. Un final que per cert, crec que s'aparta de la norma, però per això llegim.

L'AGULLA DAURADA, de Montserrat Roig. (233 pàgines)

 

Una vegada, per un azar vaig tenir a prop a la Montserrat Roig, va ser el juny del 1976, al Palau Blaugrana, va ser el primer míting democràtic a Catalunya des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola (1939). Aquell acte, convocat sota el lema “Guanyem la llibertat” i que va reunir 10.000 assistents, malgrat que havia estat promogut pels socialistes formalment era clandestí. Montserrat Roig era aleshores militant del PSUC i, per tant, la seva presència responia, com la de tants altres, "Puix parla català, vejam què diu."

No li havia llegit res, fora d'algún article a la premsa, però com esquerrana li tenia simpatia. Al principi de la lectura L'AGULLA DAURADA em va caure antipàtica perquè a les primeres pàgines vaig llegir tres vegades "em delia per fumar una altra vegada una cigarreta de Winston". M'empipa que es faci propaganda d'un producte americà que  mata. 

Tanmateix el centre del llibre no és que fumava, sinó que ens explica meravellosament molts aspectes de la vida russa. Per exemple, aquí a Catalunya, l'Estat espanyol i molts espanyols voldrien que s'ensenyés menys català i més "castellano" perquè ens volen espanyolitzar, és a dir, que no siguem tant catalans. Al nord de Rússia, en una zona que en la que arriben als 60 graus sota zero hi ha la cultura txuktxi. Aquesta cultura és respectada per la URSS i per la UNESCO. Quedi clar que el llibre de Montserrat Roig es va editar el 1985, per tant, el que dic és una veritat que podria haver-se alterat amb el pas del temps. Desconec, per tant, la situació actual del poble txuktxi.

El tema principal del llibre és el patiment del poble de Leningrado a partir de quan els "nazis ataquessin per sorpresa l'URSS la matinada del 21 i 22 de juny de 1941." A partir d'aquí el llibre deixa de ser una cosa agradable i està farcit de passatges que fan plorar. Aquí tenim un trist exemple d'un home que es va voler ser simpàtic, però després es va maleir ell mateix:

"Un dia de finals de gener de 1942, l'escriptor Nikolai Txukovski es topà amb la Bergggolts a la Perspectiva Nevski. Aquesta duia un mocador que li cobria el cap i les espatlles i tenia el rostre blavis de gebre. Feia molt de temps que Txukovski no la veia ien quedà impressionat. Va voler fer un comentari poca-solta: Tens molt bon aspecte, Oletxka. Ella arrosegava un trineu buit. --Vinc del cementiri -li va respondre-. Acabo de deixar allí el meu marit."

Perdre la cartilla del raccionament era la garantia de morir de fam...

"El silenci i el pa eren els signes externs de la pau"

Els alemanys podrien haver destruït totalment Leningrado en un parell de dies, però aquest no era l'objectiu, es tractava d'humiliar al poble rus i, per tant, van tancar la ciutat amb canons i bombes per a que no entré menjar i morissin tots de fam.

FORA DEL MÓN, de Graham Swift. (237 pàgs.)

 

M'ha agradat molt la seva lectura i a més té un plantejament curiós. Cada capítol té un protagonista i aquest dialoga amb un sol personatge que en un altre capítol pot ser el personatge, de manera que la majoria, no tots, són diverses vegades el personatge. A més a més la majoria són de la mateixa família. 

Penso que els lectors els pot agrada un personatge més que d'altres. Una de les reflexions d'un personatge que m'ha semblat molt bona és la que segueix:

"La gent bjusca motius, raons (i al capdavall s'empesquen el complex d'Èdip , explkicacions que aclareixen les coses. No importa la causa si l'efecte falla, no importa si l'efecte si se'n pot desacreditar la causa. Una qüestió personal, sabeu? Una qüestió de psicologia. Ell era un cas petit. De manera que no cal que us prengueu seriosament aquests macabres records que us ha portat de contrades llunyanes.

Només un observador! Només un ull darrera d'un joc de lents. Heu sentit mai la histyòria d'aquell científic amb bata blanca. (O, diguem d'aquell observador imparcial, o millor encara, d'aquell fotògraf?) Tornava de tant en tant i deia: "Ara, per fi estic en estat d'ensenyar-vos com és el món en realiotat". Molt impressionant, molt convincent. Fins que algú li va replicar: "Espera un moment. El fet que tu siguis allà mirant com canvia el món no l'afecta de cap manera. Si pretens ensenya-vos com són les coses, potser hauries de començar per tu mateix."

Animo a la lectura aquest llibre i, per si de cas, la pistola de la portada no té res a veure amb l'argument. No ni ha cap crim. En tot cas té un sentit simbòlic.

EL DÍA DE LA INDEPENDENCIA, de Richard Ford, (564 pàgines)

 

En El Día de la Independencia, Richard Ford recupera a Frank Bascombe, protagonista de El periodista deportivo. Es el verano de 1988, Frank sigue viviendo en Haddam, Nueva Jersey, pero ahora se dedica al negocio inmobiliario y, tras el divorcio, mantiene una relación sentimental con otra mujer, Sally.

Mientras busca una casa para unos insoportables clientes, Frank aguarda ilusionado la llegada del fin de semana del 4 de julio, Día de la Independencia, que va a pasar en compañía de Paul, su conflictivo hijo adolescente.

Ford retoma a su antihéroe y lo lanza a una nueva aventura cotidiana, en la que se entremezclan desolación, melancolía, humor y esperanza. Gerardo Vizueta. El narrador-protagonista té una constant preocupació pel civisme com exemple li llegim: "Hace varios días que no han recogido la basura, y un número llamativo de vehículos abandonados o saqueados invade los laterales de la calle".

Sobre el 4 de juliol o dia de la independència escriu "había colgados de las farolas y los cables, semáforos y parquímetros, como para proclamar que hay un modo de hacer las cosas bien, y es éste. Carteles en todas las esquinas anuncian "Un gran desfile de famosos" para el lunes con "estrellas de música country", y todos los visitantes que recorren las aceras parecen contentos de estar aquí."

Un dels aspectes més sorprenents de la cultura made in USA és la seva passió per l'esport. És evident que a Catalunya al voltant del Barça veiem també una passió que sorprèn, però res a veure amb els EUA. Quan jo era nen i noi el gran ídol del Barça va ser Kubala, tamateix avui dia no hi ha cap rastre de caràcter institucional mentre "Trato de recordar a quién consagrarán el mes que viene, pero no se me ocurre otro hombre de jugador de beisbol que el de Babe Ruth".

És un llibre molt recomanable perquè, entre altres qualitats, és una visió des de dintre dels Estats Units.

LIBRO DE HORAS, de Nélida Piñón. (166 págs.)

 

Nélida Piñón (Río de Janeiro, 3 de mayo de 1937) es una escritora hispano-brasileña, nacida en Vila Isabel (Río de Janeiro), y miembro de la Academia Brasileña de Letras. Su nombre es, como ella vio tardíamente, un anagrama del nombre de su abuelo Daniel, diligente y grato para ella.

WIKIPEDIA

No soy fuerte ni poderosa. Tampoco estoy en la flor de los veinte años.” Con estas rotundas palabras da comienzo el particular Libro de horas de la escritora brasileña Nélida Piñón. Con un estilo poético y embellecido, Piñón plasma en el libro algunas de sus más preciadas memorias. Los dilemas, preocupaciones y anhelos de la autora se dan cita en la obra en forma de desordenadas reflexiones sobre la vida, los afectos, el paso del tiempo o los viajes. Símiles y metáforas se convierten en figuras clave de un lenguaje que inspira quietud, profundidad, transcendencia, desasosiego en ocasiones. La reflexión sobre el mismo lenguaje también está presente: “El diccionario es una cornucopia”, afirma Piñón. 

Lorena Valera, EL IMPARCIAL, 8 diciembre 2013

El LIBRO DE LAS HORAS es un sabio relato con dos ingredientes que se combinan muy bien. La memoria y su conocimiento de la literatura, el arte y la historia, de manera que en sus textos, ya que el libro es una sucesión de textos explica una estancia en, pongamos Bayreuth, donde tiene amigos y asiste a una opera wagneriana que aprovecha para referirse a estos amigos, a dicha ciudad y, desde luego, de Wagner y Tristan e Isolda.

La memoria funciona como una herramienta que va acumulando relatos y vivencias. Evoca a su madre que le explicó el papel que desempeñanba Narciso y escribe “Si la vanidad de Narciso es un axioma, resume igualmente el ideal de la perfección. Pues, además, de refutar a los que censuraban sus excesos, propagaba, bello e impávido, un paradigma estético inalcanzable para los mortales”.

Desde luego Nélida Piñón es una gran escritora y pensadora de forma que tiene páginas en las que no dependen de la memoria ni de nombres propios, sino que es ella misma con toda su fuerza: “Cada día aprendo a perder las pequeñas utopías y los ideales indomables. No lamento vivir sin ellos. Me siento más leve sin el lastre que representan. Es imposible servir a los dioses y a mí misma.”

Es muy posible que esta última cita casi sin darme cuenta la comparta, quizá sea que no sé si es una debilidad o quizá la fuerza de mis setenta y ocho años.

Knautia maxima (Opiz) J. Ortmann. Captura: Camprodon, Vall de Camprodon, Ripollès, Catalunya.

 

LA TAZA DE ORO. Vida de Henry Morgan, bucanero, con ocasionales referencias a la historia, de John Steinbeck

 

Títol original: Cup of Gold. A Life of Sir Henry Morgan, Bucaneer, with Occasional Reference to History

He disfrutat plenament la lectura perquè perquè hi ha una penetració esplèndida de la vida del protagonista fins el punt que comença quan era un nen que visia amb els seus pares al País de Gal.les.

L'ambició de Henry va ser arribar a pirata bucaner per fer-se ric, famós i admirat. Va sortir de casa amb 14 anys i el seu principal objectiu no se'l va plantejar fins quan ja tenia uns 30 anys:_ conquerir Panamà per a destruir-la i fer-se un bon botí. Panamà havia estat rica i poderosa, però amb el pas del temps es va anar dormint, es varen confiarm massa.

"La seguridad se fue ablandando a los habitantes de Panamá. La ciudad de se consideraba inexpugnable. El mar la protegía por un lado y en el mar del sur no había buques extranjeros; y hacia el interior, había murallas y un pantano que podía inundarse en caso de peligro, convirtiendo la ciudad en una auténtica isla"

"Un día llegó a Panamá la noticia de que el temible Morgan iba a ir a conquistarla... Todos corrían a las iglesias, se confesaban, besaban las reliquias..."

Per altra banda, la fama de l'invencible Henry Morgan va atreure la participació de pirates de les dues costes de l'Atlàntic.

"... los viejos expertos piratas de Gonave, franceses, holandeses, ingleses, portugueses: los proscreitos del mundo...llegaron en canoas esclavos que habían escapado de los españoles"

Quan Henry va tenir a tots reunits va dir: "Esto no es pillaje sino una guerra gloriosa. Imaginaos a la gente de Tortuga señalandoos y diciendo "Ese hombre estuvo en la batalla de Panamá, ese hombre es un héroe, y es rico."

M'ha agradat el detall feminista de l'autor quan Henry Morgan està davant d'una dona que és considerada la més bella de Panamà quan els do-s estan parlant i ell li ensenya la fortuna que ha cobrar del seu marit per a alliberar-la, volent dir que ella val tota aquella fortuna i ella l'hi respon així: "-¿Pero que tengo yo que valga todo este oro? -insistió ella-, ¿Cree que serían mis brazos? ¿Mi cabello? ¿O será tal vez que soy la encarnación de la vanidad de mi marido?"

No us la perdeu

Phlox paniculata. Captura: Camprodon, Vall de Camprodon, Ripollès, Catalunya.

 

1Q84, de Haruki Murakami

 

1Q84 (いちきゅうはちよん , Ichi-Kyū-Hachi-Yon^?) és una novel·la de Haruki Murakami, publicada per primera vegada en japonès en tres volums. El primer mes després de la seva publicació es van vendre més d'un milió d'exemplars, convertint la novel·la en un best seller. En japonès, la lletra «Q» es pronuncia com el 9 (kyuu). Alguns crítics consideren que la novel·la de Haruki Murakami és un homenatge a la novel·la 1984 de George Orwell.

1Q84 és una novel·la que ens transporta a un Tòquio alternatiu on les vides dels personatges principals, l'Aomame i en Tengo, es van encreuant. El llibre està ambientat el 1984, a Tokio, any que George Orwell va fer emblemàtic al seu llibre 1984. Escenes màgiques i personatges solitaris, componen la novel·la, potser la més esperada de l'autor —acollida arreu del món amb gran expectació—, que recupera un dels seus grans temes, el de l'enfrontament de l'individu amb la societat i amb el sistema imperant, i reprodueix un món original, fosc i alhora lluminós, que molts reconeixeran com l'univers narratiu de Haruki Murakami.

WIKIPEDIA

ANEMONE NEMEROSA BLAVA. Captura: Camprodon, Vall de Camprodon, Ripollès, Catalunya.

 

No ha proceder, Claudio Magris.

 

Després del llegir l'obra que ens ocupa hi ve la NOTA signada per l'autor, al marge del narrador, que ens diu: "La invención, la ficción, se alimenta inevitablemente, a veces más a veces menos, de esa verdad que Mark Twain definía más extraña, más fantástica que cualquier ficción". 

No fa gaire vaig llegir un llibre de història tan ben escrit que, de fet, és literatura, car es llegeix com una novel.la. Aquest és just al contrari, és una fabulosa novel.la que ens explica els expectes més dolorosos de la Segona Guerra Mundial a Itàlia, concretament a Risiera (Trieste) a on hi va haver l'únic camp de concentració nazi de Itàlia.

A la pàgina 100 llegim: "Ella escupió cuando se enteró de que un verdugo sádico y obtuso, un imbécil burócrata del asesinato, es una persona como se debe, bien aceptada por personas respetables que no harían daño a una mosca; digamos, por prudencia, que nunca han hecho daño a una mosca; porque hay que ver qué habrían hecho si se hubieran encontrado en una situación en la que es normal echar insecticidas y no sólo contra las moscas."

El narrador diu haver llegit en una vitrina: "Mata más la pluma que la espada."

Encara que el llibre se centri amb Risiera també hi ha erudició sobre diferents formes de intolerància: "Esclavitud en Egipto y cautiverio en Babilonia, destrucción del templo y huida en todas direcciones, progromos en en Galitzia y linchamientos en Alabama, trata y Shoah. Mi padre vino hasta aquí para evitar que mataran a mi madre, arde, niño, arde; homicidios rituales y violaciones de mujeres blancas, la antigua serpiente es una mentirosa, pero es el testigo de cargo más acreditado para el enjuiciamiento y todos la creen, los judíos matan niños en Pascua y los negros violan a las mujeres blancas, sin embargo, todos hemos subido la escalera de Jacob."

Sobre els vaixells que portaven negres d'Àfrica a Amèrica ens diu que els mariners "por capricho, bajan a la bodega a violar a las jóvenes y no jóvcenes negras, en la oscuridad no hay mucha diferencia entre negro y negro, sin quitrarles siquiera las cadenass".

"La buena burguesía es mojigata pero también es benévola y tolerante, hace la vista gorda con la obscenidad pero hay si sale a la luz quien ha sido el espía que ha mandado a un judío a Auschwitz, o sólo el silencio.

Com ja he apuntat és un llibre de bon llegir i, alhora, molt erudit. L'autor domina l'afer jueu i el dels negres, de manera que ens recorda que hi ha jueus negres, com els fills de Cam. Tot i amb això, hem d'apuntar que el tema dels jueus és controvertit. No obstant és un bon llibre que recomano.

Plaça del Doctor Robert, Camprodon, Vall de Camprodon, Ripollès Catalunya.

 

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ, Claudio Magris

 

Un llibre estrany, sort que només té 60 pàgines, en el que tracta d'un matrimoni en el que ella está en un residència geriàtrica o ja està morta, però ella és la que ho diu tot. Parla per ella i per ell. Com per exemple "però jo tot sol com ho he de fer, volto per la casa buida com si fos d'un altre, d'un foraster, si obro un calaix no és mai el bo, m'escalfo el cafè del dia abans, infecte, i el llit, el llit buit."

Tot plegat un cúmul d'exageracions que són difícil d'empassar. Penso que la idea és bona, però no pot ser una història en la que ella ho domina tot i ell és un inútil.

CONFESIONES DE UNA MÁSCARA, de Yukio Mishima.

 

En molts aspectes cal tenir en compte que aquest llibre es va imprimir per primera vegada al Japó el 1949 i, per tant, hi ha aspectes del llenguatge que confonen, com és del concepte "inversión sexual", de Hirschfeld, correspon el que avui en diem "homosexualitat".

"És important aquest aclariment perquè estem davant un text autobiogràfic i l'autor era un home d'una gran sensibilitat. Un bon exemple d'aquest estil senzill, elegant i sensual el tenim aquí com un dels tants exemples: "Ante mis ojos, la silueta del profesor se iba transformando en la estatua de un Hércules desnudo. Cada vez que él alargaba el brazo para escribir una ecuación con una tiza en la mano derecha y movía el borrador con la izquierda, yo veía los pliegues de los músculos de Hércules tensando el arco en el tejido de la ropa del profesor."

De tota manera aquest invertit es va sentit atret per una noia dos anys més jove. Aquí cal veure  una persona enamorada de la bellesa i de la manera humil de la noia, és a dir, una noia que era bella i molt bona persona. Aquesta atracció no vol dir que estigués enamorat, però l'estimava i aquí entrem en una altra faceta d'aquest personatge i de l'autor perquè al capdavall l'autor és el narrador de la seva vida sentimental, si més no és com ho diríam ara.

LA PISTA DE ARENA, Andrea Camilleri.

 

Abans d'aquest llibre l'únic havia llegit de lladres i serenos alguna cosa d'Arthur Conan Doyle i d'Agatha Christie. No sé que amb Andrea Camilleri m'hagi posat al dia, però a la pràctica serà així.

No cal dir que el gran tema d'aquesta obra considero que ha estat genial   i ha seguit la tradició en el sentit que després del moltes pàgines amb les darreres es resolt el crim. Les víctimes mortes són dues: un desgraciat sense futur (presó i discapacitació cerebral) i un cavall de carreres. 

"El passatge que m'ha cridat l'atenció és la pura sensualitat. Una mena de sensualitat prou original i, que m'ha agradat.: "Se había perdido unos instantes contemplando la boca de Rachele al abrirse, el tenedor que entraba dejando momentáneamente al descubierto la intimidad del paladar rosado como el de una gata, el tenedor que salía vacío entre el brillo de los dientes, la boca que se cerraba, los labios que se movían ligeramente y rítmicamente mientras ella masticaba. Tenía una boca que hechizaba de sólo mirarla." Pàg. 153

PURA VIDA, de José María Mendiluce.

 

Aquesta novel.la és de les que més m'ha agradat. L'autor demostra una gran habilitat per a introduir canvis de ritme i, alhora, una elevada consciència social, com és el casa del que entenem per racisme. En aquest sentit hi ha el doble punt de vista. La protagonista que és una catalana que treballa en una institució vinculada a la ONU que suposa inverteix per a ajudar al poble de Costa Rica a millorar, però "pronto descubrió que su proyecto tenía un objetivo adicional, subtil y perverso ... Todas las mejoras de gestión y productividad, todos los créditos y condonaciones de deudas para el sector cooperativo... sino garantizar a la compañía, que monopolizaba la exportación, el poder continuar con sus precios de compra o incluso ajustarlos más y obtener mejor calidad de producto". n dona natural de Costa Rica diu "¿Huir adónde? El color es una marca imborrable. La negritud delata más que la marca del ganado..."

Aquesta és l'essència de l'obra, però conté les complicades relacions sexuals entre la catalana i l'home del país. Naturalment quan només hi ha sexe la relació es estupenda i l'autor evidencia un gran habilitat en obsequiar al lector una escena en la que no hi manca res, podríem dir que són les pàgines més eròtiques que mai s'han escrit. El que em llegeixi no pensi que aquestes pàgines justifiquen llegir el llibre, però sí l'enriqueixen perquè l'obra és un drama de gran alçada.

EL COR DE LES TENEBRES, de Joseph Conrad.

 

Fa molts anys que se'm deia que aquest llibre era d'imprescindible lectura. L'he llegit i m'ha avorrit.

Clar que potser no hi entès res. Potser sí.

GRAND UNION, de Zadie Smith.

 

Per Sant Jordi em vaig comprar aquest altre de Zadie Smith. Un recull d'articles. Ja se sap. En aquests casos hi ha uns que agraden molt i uns altres que no. Sort!

EL MUNDO DE AYER-MEMORIA DE UN EUROPEO, de Stefan Zweig.

Llibre també comprat per Sant Jordi.

Sóc un admirador de la vida i obra de l'austríac Stefan Zweig. Diria que és el millor historiador-pensador del segle XX. 

Podem dir que en aquest llibre es va al moll de l'os de com va arribar la Primera Guerra Mundial i que va ser causa de la Segona.

LA CAZA DEL CARNERO SALVAJE, Haruki Murakami.

 

El nom de Haruki Murakami em sonava molt i volia llegir-li alguna cosa. La veritat és que no m'ha decepcionat, encara que no sigui un estil que m'atregui. La meva opinió és que la fantasia no és el que més m'atrau. Clar que es pot defensar que la fantasia és part de la creativitat humana.

El que és evident, malgrat el que acabo d'apuntar, és que és una gran novel.la i l'autor combina molt sàviament la part fantàstica amb com som els humans. 

DIENTES BLANCOS, Zadie Smith.

 

És un títol que ja fa uns anys sabia que havia de llegir, però com ens passa a molts no apareixia el moment. Ja ho he fet i no me'n penedeixo.

L'autora, després d'aquest llibre n'ha publicat uns quants més i tots amb gran èxit, però la crítica continua dient que aquést segueix essent el millor.

A parer meu el llibre al cap d'unes quantes pàgines fa una crítica molt ben raonada que una de les pitjors característiques de les societats és la defensa de la tradició.

Evidentment les religions són part de la tradició. Així que els daus ja estan llençats. Qui en dubti, que llegeixi aquest punyent llibre.

LA SOMBRA DEL VIENTO, Carlos Ruiz Zafón.

 

Acabo de llegir aquesta gran novel.la de 575 pàgines, és a dir, gran en quantitat i gran perquè m'ha apassionat. Per llegir-la he deixat o minvat altres activitats per no deixar anar aquest llibre, que per raons òbvies, Déu n'hi do el que pesa.

És interessant que a més dels personatges que lògicament acompanyen al lector durant tota l'obra també hi ha un petit detall, una estilogràfica, que com tot personatge es manté des del principi fins al final.

A més cal dir que l'autor empra un lleguatge que podríem dir rebuscat, però que és perfecte per donar força a les paraules.

PANDORA, de Henry James.

 

L'editora d'aquest llibre ha tingut el noble propòsit de posar al mercat llibres en català a un preu força económic. Això sí, té un problema per a molta gent: la lletra és molt petita. La col.lecció és molt recomenable perquè tots els llibres són de grans firmes, però el possible lector, abans de comprar-lo ha de mirar la lletra si li va bé. Jo no he tingut problema, però una amiga meva no el pot llegir.

Sigui com sigui PANDORA és una història d'amor molt recomenable i manté l'interès des del principi fins la darrera pàgina.

. 

NO DIGUIS RES, de Patrick Radden Keefe.

 

La Casa del Llibre presenta el llibre amb aquestes paraules: 

"El desembre del 1972, a Belfast, uns homes amb passamuntanyes es van emportar Jean McConville de casa seva. No la van tornar a veure. Tenia trenta-vuit anys i era mare de deu fills. Aquest és només un dels molts episodis ocorreguts durant el conflicte que es coneix com els Troubles. Aquest llibre sobre el conflicte nord-irlandès i les seves repercussions utilitza el cas McConville com a punt de partida per mostrar una societat devastada. La violència brutal no només va deixar marca en persones com els fills de McConville, sinó també en membres de l’IRA ressentits per una pau que estava lluny d’aconseguir una Irlanda unida, i els va obligar a plantejar-se si les morts que havien provocat no eren sinó mers assassinats."

Ara que tot són flors i violes arran de l'aniversari a la reina d'Anglaterra ens oblidem que els disturbis o Troubles tenien com a màxima responsable el cap d'Estat que va enviar l'exèrcit a pacificar Irlanda del Nord perquè la policia local estava massa al costat dels unionistes o protestants. El poble republicà va rebre l'exèrcit amb aplaudiments, però no van durar gaire perquè aviat es va veure que l'exèrcit va fer el mateix.

Cal afegir que la reina Elisabet II d'Anglaterra va donar la mà per primera vegada a l'excomandant de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA, per les seves sigles en anglès) el 27.6.2012 a Martin McGuiness. Tard.

Un llibre objectiu des del punt de vista històric o polític i, a més a més, està escrit d'una manera tan bella que es llegeix com una novel.la. Una meravella de llibre.

UN HOME A LES FOSQUES, Paul Auster.

 

No hi ha dubte de què Paul Auster és un dels grans escriptors a nivell mundial i té una gran capacitat creativa de situacions no ja impensables, sinó impossibles, però amb el seu art les fa versemblants.

LA VERGÜERNZA i EL ACONTECIMIENTO, de Annie Ernaux

 

A la Wikipedia llegim: "Annie Ernaux (Lillebone 1940) professora i escriptora francesa, amb una obra essencialment autobiogràfica i amb un fort contingut sociològic. Premi Marguerite-Yourcenar de 2017 pel conjunt de la seva obra.

Els seus llibres són de tant poques pàgines que per a què semblin llibres de debò està imprès amb lletres força grosses per a què un no tingui la sensació de què no és una llibreta. Això no treu que la seva obra en general és força interessant perquè pinta realitats de la vida i de la vida urbana amb molt de realisme. És un gran coneixedora de la societat en què viu.

No sóc un entusiasta de la seva però invito a llegir com a mínim un d'aquests dos llibres. Cal dir que domina els temes durs, com, per exemple, l'avortament d'una noia.