EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de juny 19, 2013

LUCES DE BOHEMÍA, de Valle Inclán

de Valle-Inclán
Direcció: Carlos Martín
Coordinació: Alfonso Plou
Intérprets:
Mariano Anos
Jorge Basanta
Gabriel Latorre
Francisco Fraguas
Laura Plano
Rafa Blanca
Amanda Recacha
Néstor Arnas
Escenografia: Tomás Ruata
Vestuari: Beatriz Fdez. Barahona
Il.luminació: Bucho Cariñena
Caracterització: Virginia Maza
Música original: Miguel Ángel Remiro
Producció: Teatro del Temple
Teatre Goya

Anar a veure un clàssic té un gran avantatge, si el director de l'obra ha respectat com a mínim el text original, per l'espectador, que l'èxit és garantit, de la mateixa manera que quan es compra un rellotge de marca.

Evidentment aquesta obra també peca del mateix que l'anterior, d'un grau de sobreactuació, però és lògic, especialment si apliquem la mesura d'allò que el mateix Valle-Inclán es va inventar: l'esperpento. En un dels moments de l'obra Valle-Inclán fa allò que se'n diu metaliteratura, és a dir, literatura dins de l'obra literària, que en aquest cas concret consisteix en explicar el significat de esperpento, consisteix a posar els personatges deformats com si els veiessim a través dels miralls còncaus.

Aquest fet explica la teatralitat afegida que té Feréstecs o Luces de Bohemia. No perquè comparteixin l'estil, sinó perquè en els dos casos hi ha una mena d'exageració que fan que els diàlegs no siguin versemblants, però mentre en el primer cas reforça la comèdia, en el segon cas reforça el drama. Així, quan el personatge principal sent els gemecs de la mare pel seu fill mort per la policia en un to grandiloqüent diu Esta voz me traspasa. Perquè a la tragèdia els personatges són vistos des debaix, són gairebé majestàtics, mentre que a la comèdia són vistos des de dalt, com si fossin mirats des d'una alta torre.

Aquest producció que fan al Goya està molt ben interpretada i val la pena mira de no perdre-se-la.


dijous, de juny 13, 2013

ELS FERÉSTECS

de Carlo Goldoni.
Direcció: Lluís Pasqual
Traducció del venecià Lluís Pasqual / escenografia Paco Azorín / vestuari Alejandro Andújar i Luis Espinosa / caracterització Eva Fernández / il·luminació Rai Garcia i Lluís Pasqual / vídeo Marc Lleixà
ajudant de direcció Juan Carlos Martel / ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli / ajudant de vestuari Adriana Parra / assessorament lingüístic Noëlia Motlló (Oficina d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu UdL) / alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre Aleix Duarri / alumna en pràctiques de vestuari de l’Institut del Teatre Maria Albadalejo
intèrprets
Laura Aubert Llucieta / Andreu Benito Pepito / Jordi Bosch Arturo / Laura Conejero Victòria / Pol López Quimet / Carles Martínez Ricardo / Xicu Masó Salvador / Rosa Renom Margarita / Boris Ruiz Tomeu / Rosa Vila Marina
Teatre Lliure de Montjuïc
 
 
Si la primera exigència que li fem a una obra de teatre és el factor espectacle, aquesta producción del Teatre Lliure és una de les seves millors. A més, cal dir, que és un magnífic espectacle en el millor sentit de la paraula perquè l'espectacularitat no està en l'escenografia, sinó la que hi posen els mateixos actors. Cal agrair a Lluís Pasqual la idea de ser fidel en el llenguatge, de manera que si en l'original es parlen diferents dialectes italians a Montjuïc es parlen diferents parles de la Península, com gallec, castellà, lleidetà, etc. Si en l'original tenim la societat burgesa de la Venècia del XVIII aquí hi tenim la Catalunya de la I República, el XIX.
 
L'obra és una farsa plena de gresca i d'humor, en la que no hi ha res de versemblant, però com es respira la de Commedia dell'Arte, amb uns personatges carnavalescs fins al punt que sembla que el director els ha donat llibertat absoluta per a què facin i diguin els que els vingui amb gana; de forma que tot plegat és una disbauxa teatral.
 
Els actors i actrius són de categoria i ho demostren, de forma que gràcies a les seves facultats teatrals i el domini de l'espai, pero no dir, el cosmos teatral de Lluís Pasqual, tenim a Montjuïc el millor espectacle del món amb el permís de Cecil B. DeMille.
 
 


diumenge, de juny 02, 2013

El Cesc, Colom i l'esport

Els dibuixos d'en Cesc (Francesc Vila i Rufas) han estat per mi entranyables perquè ja de noi seguia els seus ninots del Diario de Barcelona. Arran dels Jocs Olímpics va fer aquest simpàtic dibuix que Dry Martini va convertir en postal de la seva publicitat.

Fa anys que vaig perdre la postal i la casualitat ha fet que avui, remenant llibres, ha aparegut. Dic casualitat perquè l'anterior entrada meva al blog va ser la samarreta del Barça vestint a Colom, mentre que el Colom d'en Cesc fa jocs malabars amb les anelles olímpiques.

Amb aquesta postal recuperada aprofito fer un modest homenatge a en Cesc que va morir el 2006 i de qui, estic segur, que arran de la ridícula polèmica amb la samarreta hauria fet un dels seus irònics, que no innocents, gargots.