EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de novembre 27, 2005

Torre Agbar










Quan era nen a la plaça de les Glòries Catalanes em diem el Camp del Sidral i com vivia al carrer del Clot (final carrer València) i el col.legi era davant la plaça o mercat, alguna vegada, havíem anat a fer un partit de pilota al Camp del Sidral.

Aquesta zona se li vol donar certa centralitat perquè en teoria la plaça de les Glòries havia de ser una mena de "place de l'Etoile" de París, però sí això està lluny, és un fet que el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori ja hi són, sembla que arribaran altres edificis d'interès public. El que també acaba d'estrenar-se és la seu central d'una empresa privada que ha volgut donar un toc de prestigi i fer el que no sol fer darrerament la burgesia catalana, aquesta burgesia que va deixar una ciutat modernista.

Així doncs la societat que fa possible que a Barcelona no ens manqui l'aigua a l'aixeta ens ha plantat la Torre Agbar, un edifici que ja és emblemàtic.

He tingut l'oportunitat de fer-hi una visita guiada que ha resultat molt interessant.

Es tracta d'una torre de 142 metres d'alçària, amb 34 pisos i 4 pisos de sòtan, dos dels quals són aparcament i els altres dos sales audotòrium amb capacitat de 316 persones.

En el seu interior la Torre Agbar ofereix un espai únic: plantes diàfanes i minimalistes que aporten llum mitjançant 4500 finestres.

Com a dada curiosa és que a sota de la Torre Agbar, com passa al Liceu, però el què han fet aquí és treure'n partit d'aquesta aigua i que mitjançant una tècnica dona a l'edifici una certa estabilitat que el fa menys vulnerable en cas de terratrèmol.

Després de dues fotos externes de la torre, tenim una feta a l'auditori on ens han explicat aspectes interessants de la construcció, seguides de dues fotos de la cúpula, que recorda a la del Reichstag a Berlín, per acabar amb una vista del pont de Calatrava i una dels Encants.

"Saraband", d'Ingmar Bergman






Quan era noi, una de les pel.lícules que va crear molta polèmica va ser El manantial de la doncella, del director suec Ingmar Bergman. Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria d'aquest director, no puc pas dir que m'han agradat totes, però sí que quan m'han agradat, m'han entusiasmat.

Avui he vist Saraband, que és el darrer film de Bergman, en el que hi ha actors clàssics de Bergman com la Liv Ullmann (64 anys) i Erland Josephson (80 anys i amb parkinson), que són els del cartell i les dues primeres fotos, però m'ha impressionat el treball de Julia Dufvenius (30 anys), la de la darrera foto.

A http://es.movies.yahoo.com/db/f/2/0/2000789.html s'hi pot trobar la sinòpsi de la pel.lícula, per tant, el que em permeto assenyalar que tracta de l'amor i de l'odi. Això fa que se la compari amb Escenas de un matrimonio, però encara que feia 30 anys que Bergman no feia cap pel.lícula, la maduració s'ha notat en positiu. Això és valid pels seus actors veterans com pel propi director perquè malgrat la comparació, aquesta pel.lícula diria que és de les més dures que ha fet, però tranmateix una gran pel.lícula que cap aficionat al cinema s'hauria de perdre.

Val a dir que la fotografia es manté en la línia bergmaniana, que per alguns és lenta, però d'una gran bellesa com l'escena en que Karin (Julia Dufvenius) està tombada al llit i son pare al seu darrera.

El títol fa al.lusió a un moviment d'una suite per a violoncel de J.S.Bach