EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de juny 29, 2006

"Víctimas y terrorismo", per Gregorio Peces-Barba


Ahir 28 de juny vaig assistir a la conferència inaugural de la Universitat d'Estiu Ramon Llull 2006 presentada pel president del Patronat Excm. Sr. Leopoldo Rondés, i la rectora de la Universitat Ramon Llull Excmo. i Mgfca. Sra. Esther Giménez-Salinas, la conferència era a càrrrec del rector de la Universidad Carlos III, Excmo. i Mgfc. Sr. Gregorio Peces-Barba, sota el títol VÍCTIMAS Y TERRORISMO.

D'entrada no em puc estar de dir que Gregorio Peces-Barba és d'aquestes persones que no deixen indiferent a ningú. Uns l'adoren, uns altres l'odien i uns altres ens movem amb un aiguabarreig que, potser, és la cosa més natural del món si un no vol entrar al grup de les intoleràncies. El fet és que jo vaig comprar en el seu moment el nº 1 de la revista Cuadernos para el diálogo, en la que hi havia noms com l'esmentat i Joaquín Ruiz Giménez, més tard Pedro Altares. Tots noms que marquen època, l'època de quan no es podia fer gaire cosa a Espanya. Més tard vindria la revista Triunfo.

L'acte va ser presentat pel Sr. Rodés que va voler deixar constància que l'U.R.L. té ambició d'ocupar un espai geogràfic en el conjunt de Catalunya i vol ser generalista i universalista. Va voler també deixar constància del suport econòmic de la Caixa.

La Sra. Giménez-Salinas va presentar-lo com rector de rectores i va manifestar la seva esperança que el 2006 sigui l'any de la pau.

En la conferència de poc més d'una hora Peces-Barba va dir moltes coses interessants i algunes que podríem dir de curioses, però no va dir cap que es pogués dir que era notícia, cosa lògica,
per altra banda, perquè en aquest àmbit ja sabem que l'únic que pot donar una notícia és el president del govern espanyol.

Va dir que la gran majoria de les víctimes porta el sufriment en silenci i que encara que hi ha comptabilitzades 17000 víctimes només un 20% estan en alguna associació, les més importants són, com ja sabeu, AVT, la Federació AVT i l'AA 11-M.

Com Espanya és el país del món occidental més castigat pel terrorisme podria dir-se que és lògic que el defensor del poble a nivell de la U.E. valori molt positivament el tracte que reben les víctimes per part de l'Estat, entenen Estat des de l'Administració Central fins l'Ajuntament.

Després va detallar les diferents millores que l'organisme que presideix ha anat introduint en benefici de les víctimes sense distingir si són dels que l'insulten o no.

Va assenyalar que els assassinats de Tomás y Valiente y el de Miguel Angel Blanco van marcar el que podríem dir-ne un abans i després perquè com molts saben des de Carrero Blanco fins fa relativament poc ha estat molt extesa la cultura del algo habrá hecho.

Un altre aspecte plantejat és si hi ha el risc que a Espanya passi com a E.U.A. (Guantánamo, lleis especials, etc.), del que va dir que si els fundadors dels E.U.A. aixequessin el cap renegarien de Bush.

Preguntat sobre les possibilitats de pau va dir que era pessimista i va lamentar que el Partido Popular hi estigui en contra, tot recordant que Aznar va definir ETA com a movimiento vasco de liberación.

dimarts, de juny 27, 2006

"El asesinato de Richard Nixon", de Niels Mueller

Ahir vaig veure El asesinato de Richard Nixon. Títol original The Assessination of Richard Nixon. Direcció i guió: Niels Mueller.País: EUA.Interpretació: Sean Penn (Samuel Bicke), Naomi Watts (Marie Andersen Bicke), Don Cheadle (Bonny Simmons), Jack Thompson (Jack Jones), Brad William Henke (Martin Jones), Nick Searcy (Tom Ford), Michael Wincott (Julius Bicke), Mykelti Willliamson (Harold Mann), April Grace (Mae Simmons), Jared Dorrance (Sammy Jr.), Jenna Milton (Ellen).Guió: Niels Mueller i Kevin Kennedy. Música: Steven M. Stern.Fotografia: Emmanuel Lubezki.

L’estiu de 1974, època de gran malestar polític, Samuel L. Bicke vol obrir un negoci de reparació de pneumàtics, però ha de demanar un préstec bancari. Mentre espera la resposta del banc a la seva sol·licitud, comença a veure injustícia i hipocresia per tot arreu. Però, hi ha un villà que destaca per sobre de la resta, Richard Nixon, que és per a ell l’encarnació de tot el que hi ha de dolent al món.

D'entrada no em puc estar de dir una cosa molt personal, que aquestes pel.lícules em posen nerviós i em posen nerviós fins al punt que me n'aniria del cine, cosa que no faig, però sí ho faig quan la fan a la televisió de casa, que deixo la dona sola mirant la peli.

I el motiu de posar-me nerviós és quan veus aquests persones, perdedors nats, que no encerten ni una i la caguen a cada pas que fan o cada vegada que obren la boca. Comença la pel.lícula dient que ell, Samuel L. Bicke, és només un gra de sorra dels 210 de milions grans de sorra que hi ha als Estats Units, però aquest gra de sorra serà conegut si mata un home poderós, injust, Richard Nixon.

I és un perdedor nat perquè està divorciat, perquè no ha tingut mai una feina que li duri i comença la pel.lícula ensenyant a tothom la targeta que li han fet a la casa de mobles que acaba d'entrar com a venedor. Quan veus que està fent el ridícul amb la targeta...

Després s'empipa amb l'amo de la casa de mobles perquè li ensenyen que s'ha de mentir per vendre i aquest desgraciat considera que va contra el seus drets com treballador haver de mentir per vendre, per viure...

Malgrat això té una il.lusió: obrir un servei de reparació de pneumàtics a domicili juntament amb el seu amic Bonny, (Don Cheadle), mecànic d'automòbils, un negre que sí sap els seus límits en el seu taller als afores de Baltimore. El seu objectiu de negoci necessita un petit préstec bancari. Bicke efectua la sol·licitud i espera amb nerviosisme el període estipulat perquè es processi. No deixa de tenir els nervis de punta perquè el resultat, la seva única possibilitat per a un futur amb sentit, és del tot essencial per a ell.
Mentre l'ansietat no fa sinó créixer, Bicke comença a enfonsar-se; el seu estat de vulnerabilitat li fa veure injustícia i hipocresia per tots costats. No obstant això, hi ha un villà que planeja per sobre de la resta. Richard Nixon, considerat pel superior de Bicke (Jack Thompson) com el major venedor de la història, ja que va enganyar dues vegades al poble americà, és per Bicke la mateixa encarnació de tot el que és dolent pel món. Quan Bicke experimenta una sèrie de desgràcies seguides, decideix que l'única manera de recuperar la seva insignificant existència passa per dur a terme un gest de grandesa històrica que farà que el seu ésser pesi en la consciència de tots. En un dels seus moments, Samuel li diu al futur soci dels pneumàtics que Nixon també vol que els negres es facin rics i és cert, des del punt de vista propagandístic, perquè jo recordo molt bé que Nixon va parlar del capitalisme negre. Evidentment Nixon era un gran venedor.

Aquesta pel.lícula, a més de posar-me nerviós, m'ha recordat l'obra d'Erich Fromm en la que diu que els bojos són els més sans perquè són els que posen en evidència que vivim en una societat malalta, el problema està que els bojos no ho poden resistir la dura realitat i com el nostre protagonista, magníficament interpretat per Sean Penn, no arriba a ser un heroi perquè la notícia de la seva criminal obra passa desapercebuda en un programa de notícies a on la guerra de Vietnam i les mentides de Nixon (Watergate) dominen la televisió.

És una bona pel.lícula, però els qui es posen nerviosos amb els qui neixen estrellats que no hi vagin.

diumenge, de juny 25, 2006

" ¿¡Y tú que sabes!? ", de Betsy Chasse


He vist la pel.lícula ¿¡Y tú que sabes!?. Titól original: What The BleepDo We Know!?. Dirigida per Betsy Chasse. Intérprets: Barry Newman, Barry Newman, Elaine Hendrix, Marlee Matlin, John Ross Bowie, Robert Bailey Jr., Larry Brandenburg

Es tracta d'una pel.lícula estranya i interessant alhora que per treure-li el cinquanta per cent del suc hauria de veure-la un parell o tres de vegades perquè si la Física per mi va ser ja una cosa difícil, de la física quàntica només havia estat un nom que sortia als diaris de tant en tant perquè el cas és que el protagonista veritable és la Física Quàntica i no és broma.

La pel.lícula és doncs un documental presentat de manera que sembli una obra de ficció, però evidentment això té trampa.

La pel.lícula tracta de donar resposta a Què és la realitat?, De què estan fets els nostres pensaments?, Qui som? D'on venim? A on anem?

Amanda, interpretada per Marlee Matlin (Òscar per HIjos de un dios menor) una fotògrafa divorciada, intenta a través de la seva pròpia experiència, aclarir alguns tòpics i algunes idees pre-concebudes. A tal efecte Amanda s'endinsa en el món fantàstic d'Alícia en el país de les meravelles amb les seves trobades casuals i aquells fenòmens inexplicables. A través d'aquest viatge Amanda veu el món des de dins enlloc d'explicar-lo des de fora.

Així per exemple conceptes tan diferents com el sexe i déu ens diu que no venen de fora, sinó que ho tenim dins, en el sentit que quan veiem les cames boniques d'una dona hi ha unes substàncies químiques en el nostre cervell que es posen en acció i que déu és un concepte que hem creat nosaltres d'acord amb la nostra idea de déu.

Encara que Amanda sigui el personatge constant de la pel.lícula els qui realment l'omplen són els científics i teòlegs que ens parlen, així al final un d'ells, William Arntz, ens diu que la pel.lícula vol inspirar que la gent digui: Sóc poderós, puc crear la meva realitat i no m'empassaré el que em digui la tele.

O sigui que si voleu treure de dins vostre aquesta energia que porteu, però fins ara no haviau gosat a què li toqui l'aire, aneu a veure aquesta pel.lícula, que és molt bona, una vegada com a mínim i, potser, al cap d'un any sereu un ser superior.

dijous, de juny 22, 2006

"No estoy hecho para ser amado", de Stéphan Brizé


Acabo de veure la pel.lícula No estoy hecho para ser amado. Títol original Je ne suis pas là pour être aimé. Dirigida per Stéphan Brizé. Intèrprets: Patrick Chesnais (Jean-Claude), Anne Consigny (Françoise), Georges Wilson (El pare de Jean-Claude), Lionel Abelanski (Thierry), Cyril Couton (El fill de Jean-Claude), Geneviève Mnich (La mare de Françoise), Hélène Alexandridis (La germana de Françoise), Anne Benoit (La secretària), Olivier Claverie (El que lliga a les classes de tango), Marie-Sohna Condé (Rose Diakité), Isabelle Brochard (Vetlladora), Stephan Wojtowickz (El metge), Pedro Lombardi (El professor de tango). País: França Any: 2005 Durada: 93' Guió: Stéphane Brizé i Juliette Sales Fotografia: Claude Garnier Música: Christoph H. Müller.

Va ser presentada al Festival de Cine de Sant Sebastià i va rebre el Premio del Círculo de Escritores.

La pel.lícula té una molt imperceptible duresa perquè ens presenta un home, Jean-Claude, de 55 anys, solitari i melanconiós, divorciat, amb una pare a la residència geriàtrica que quan el visita es mantenen els rols de sempre, es tracta d'un pare dur i despòtic que només sap renyar-lo, com també renya a les infermeres del geriàtric. Té una relació freda amb el fill, del que només rep un petó al final del film, la reconciliació. Com a secretari d'un jutjat li toca fer una feina per rebre insults: anar a les cases dels morosos que no paguen el lloguer per a desauciar-los. Una vida més gris impossible.

Des de la finestra del seu despatx es veuen les classes de tango que es fa en un pis del veïnat.

Aquest home callat canvia quan ballant el tango té per parella a Anne Cosigny, una dona que en els seus trenta va a les classes de tango per fer bé el ball d'obertura en la festa del seu proper casament amb un home que estima, però que no se la mira prou i ella té il.lusió per la vida.

Es tracta doncs d'un sàvia mescla de drama i comèdia perquè els dos personatges són quelcom més que el que és visible, els dos tenen una vida interior intensa que no acaba d'esclatar. Jean Claude estima el seu fill, però no ho sembla. Anne té ganes de viure plenament, però està acorralada per la família, la traidicó i, per tant, li costa ser el que ella és fins que fa el pas. I Jean-Claude s'enamora però no ho diu.

Com es pot veure els intérprets són per la majoria de nosaltres desconeguts o, com es deia abans, a casa seva els hi fan sopes, però elaboren molt bé els seus personatges encara que no sigui un film de guapos i guapes és molt recomenable.

dimecres, de juny 21, 2006

dilluns, de juny 19, 2006

"La condesa rusa", de James Ivory

Acabo de veure La condesa rusa. Títol original: The white countess. Dirigida per: James Ivory.Països: Regne Unit, EUA, Alemanya i Xina.Interpretació: Ralph Fiennes (Todd Jackson), Natasha Richardson (Sofía Belinskya), Vanessa Redgrave (Tia Sara), Lynn Redgrave (Olga), Madeleine Potter (Greshenka), John Wood (Peter), Madeleine Daly (Katya), Hiroyuki Sanada (Matsuda), Allan Corduner (Samuel), Luoyong Wang (Liu).Guió: Kazuo Ishiguro. Músicaica: Richard Robbins.Fotografia: Christopher Doyle. Durada: 135'
Gènere: drama Any: 2005

Sinòpsi: El Xangai de 1936 era una cruïlla d'intrigues polítiques, barreja de refugiats escapant, forces militars destinades, negocis internacionals i cultura de submon, podríem dir com el que més tard seria Tànger. Dues persones atrapades en aquesta voràgine creen un vincle a la vora de la invasió japonesa: una bellíssima comtessa russa, Sofia Belinskya (Natasha Richardson), empesa per les circumstàncies a mantenir a la seva família treballant de cambrera de bar i parella de ball, i un ex diplomàtic cec, Todd Jackson (Ralph Fiennes), destrossat per la pèrdua de la seva família en la violència política i desil·lusionat per la incapacitat del món a assolir la pau.

És una pel.lícula una mica estranya i no dubto que per alguns pot ser avorrida, però té el seu preciosisme quan Todd demana a Sophia que li deixi tocar la cara per fer-se una idea de com és i poder-la recordar quan arriba el moment del darrer adéu.

A parer meu aquesta pel.lícula, com tantes de James Ivory és com un fresc d'una època i d'un lloc i cal mirar-la amb la mateixa calma que es mira un quadre.

Per mi és una pel.lícula magnífica, però no puc pas negar que la meva mirada és molt tendenciosa per dues raons. Una que m'agrada tot el que he vist de James Ivory, com, The Remains of the Day, Howards End, A Room with a View, The Bostonians, The Europeans.

L'altra raó és simple simpatia a una de les nissagues més productives d'actors anglesos, els Redgrave. Encara que estigui mort cal fer esment primer de Michael Redgrave pare de Vanessa Redgrave i Lynn Redgrave, que surten en aquesta pel.lícula. Vanessa va ser especialment famosa quan va interpretar a Isadora Duncan al film Isadora, pel.lícula de gran impacte que va popularitzar el nom de Vanessa per aquestes terres. I confesso que no em perdo cap treball de Vanessa Redgrave, la qual vaig veure al teatre de Londres and The three penny opera. Del curt matrimoni amb Tony Richardson va néixer Natasha Richardson, que és precisament la comptessa rusa de la protagonista.

La primera pel.lícula en la que vaig veure a Lynn Redgrave va ser precisament amb un duel interpretatiu amb la seva germana Vanessa, es tracta de Whatever Happened to Baby Jane?" (1991), un drama psicològic que no té cap complex malgrat ser un remake de la que el 1962 van interpretar Bette Davies i Joan Crawford.

diumenge, de juny 18, 2006

Avinguda Josep Terradellas


L'Avinguda Josep Terradellas està a una illa de L'Herald de l'Eixample i aquesta avinguda, en el tram que va de la plaça Francesc Macià fins el carrer París, separa Les Corts de Sarrià de l'Eixample.

La ciutat de Barcelona és de les que té una relació habitant/espai ajardinat més baixa i, sospito, que a l'Eixample aquesta relació és més baixa encara, per la qual cosa qualsevol espai florit, encara que siguin pètals caiguts dels arbres, fa gust de veure. I porto uns dies veient aquest paissatge, que no és gran cosa, però és el que tenim.

dissabte, de juny 17, 2006

Còctel: Pink Lady



Ja feia massa temps que no posava un còctel en el meu bloc i això és preocupant, espero que els meus amics no em renyin.

Avui doncs proposo aquest que és fàcil de fer

Gel
Un terç de suc de llimona
Dos terços de ginebra
Una culleradeta de granadina
Dues culleradetes de clara d'ou

Sacsageu-ho en una coctelera i servi-ho en una copa de còctel.

Aquest còctel té la gràcia, que és bo i, de passada, pel seu color resulta espectacular.

divendres, de juny 16, 2006

"Plan oculto", de Spike Lee


Ahir vaig veure Plan oculto. Títol original: Inside Man. Direcció: Spike Lee. País: E.U.A. Any: 2006.Durada: 129 min.Gènere: Drama, thriller.Intérprets: Denzel Washington (Detectiu Keith Frazier), Clive Owen (Dalton Russell), Jodie Foster (Madeline White), Christopher Plummer (Arthur Case), Willem Dafoe (John Darius), Chiwetel Ejiofor (Detectiu Bill Mitchell), Kim Director (Stevie), James Ransone (Steve-O), Peter Gerety (Capitán Coughlin), Victor Colicchio (Sargento Collins), Peter Frechette (Peter).Guión: Russell Gewirtz.Producción: Brian Grazer.Música: Terence Blanchard.Fotografía: Matthew Libatique.

Sinòpsi: El detectiu Frazier, pretén mesurar la seva intel.ligència amb un astut lladre de bancs, Dalton, que ha liderat la presa d'un banc només amb quatre homes, però a dincs tenen d'hostatge tots els empleats i els clients. Aleshores, quan Frazier vol negociar li apareix una dama misteriosa, Madeline, una bróker amb una agenda secreta que que dona a la història un tombant tan imprevist com imprevisible.

Arran d'un comentari anònim de l'entrada anterior sobre la pel.lícula El juego de los idiotas admeto que té raó quan diu que en la traducció del títol es vol aprofitar d'una obra de teatre duta al cine amb el títol de El sopar dels idiotes. De tota manera, i què? El cine és art i comerç. Els títols en literatura tenen molta importància i d'això ja en va saber Miguel de Cervantes, però en el cinema és diferent i una traducció del títol ridícula o absurda no perjudica gens ni mica a la pel.lícula o el públic perquè, entre altres factors, les pel.lícules ens arriben amb molta publicitat, de la que destaca el cartell, que és per molts objecte de culte, a més del nom del director i intérprets. Tot plegat fa que ningú va al cine enganyat pel títol, que és el que compte.

Recomano molt aquesta pel.lícula perquè és un thriller que s'aparta de la majoria. Una pel.lícula feta a l'americana pel que fa a mitjans, com de costum veiem la policia de Nova York actuar professionalment dintre dels normals corporativismes, però la cosa important és que en aquesta curiosa història el veritable hostatge no és el personal que és dins del banc, sinó el president del banc que està còmodament assegut al seu despatx. I aquí és on rau la gràcia d'aquest original film.

El treball d'interpretació és molt bo, però vull remarcar el de Jodie Foster que fa un paper d'una dama misteriosa que sembla que torni de tot, res a veure amb altres papers. Aquí la tenim elegant i sofisticada amb la paraula exacte a cada moment. Surt poc a la pantalla, però l'omple.

Qui sigui només una mica aficionat als thrillers que no se la perdi.

dijous, de juny 15, 2006

"El juego de los idiotas", de Francis Veber

Ahir vaig veure la pel.lícula El juego de los idiotas. Títol original: La doublire. Direcció i guió: Francis Veber.País: França. Any: 2006. Durada: 85 min.Gènere: Comèdia.Intérprets: Gad Elmaleh (François Pignon), Alice Taglioni (Elena), Daniel Auteuil (Levasseur), Kristin Scott Thomas (Christine Levasseur), Richard Berry (Maître Foix), Virginie Ledoyen (Émilie), Dany Boon (Richard), Michel Jonasz (André), Michel Aumont, Laurent Gamelon (Paul), Patrick Mille (Pascal), Michele Garcia (Louise).Ledoux.Música: Alexandre Desplat.Fotografía: Robert Fraisse.

Sinòpsi: Després de ser sorprès per un paparazzi en companyia d'Elena, el seu amant i famosa top model, el multimilionari Pierre Levasseur intenta evitar un complicat divorci inventant una mentida inversemblant. Aprofita la presència a la foto d'un transeünt, François Pignon, per dir-li la seva dona, que Elena no estava amb ell, sinó amb Pignon. Pignon és aparcacotxes, un modest homenet. Per provar el seu artifici, Levasseur es veu obligat a enviar la bellíssima Elena a viure amb Pignon. Elena a casa de Pignon és una au del paradís en un habitatge de protecció oficial; i una mina de situacions còmiques per a El joc dels idiotes.

Abans de dir alguna cosa sobre la pel.lícula, no em puc estar de fer esment dels títols de crèdit. Com hem pogut anar veient els espectadors, cada vegada tenen més importància els títols de crèdit fins al punt que en algun festival de cinema ja són objecte de premi. Suposo que agafaran importància definitiva quan siguin objecte d'Oscar a Hollywood. El cas és que els d'aquesta pel.lícula són dels millors que he vist.

Com es pot veure per la sinòpsi de la pel.lícula no és gran cosa, però sí un bona forma de passar l'estona i realment sembla mentida que un director de seixanta-nou anys tingui la capacitat de fer una pel.lícula tan fresca i divertida i tan acida davant de la vellesa.

Encara que no té grans ambicions no treu que té més d'un pensament de crítica social perquè no hem d'oblidar que està feta pel mateix de la famosa Salir del armario (Le placard), del 2000.

Com no ha de sorprendre el treball dels actors és magnífic, sobretot el del vell Michel Aumont. Una pel.lícula que sap a poc, podria ser més llarga renoi!

Sense ésser un gran paper, tampoc és un paper fàcil precisament el que fa de top-model que es mou amb l'ambivalència de pertànyer al gran món de la moda, marca Chanel, i la presència del diví Karl Lagerfield, per una banda, i per l'altra el bon noi de Pignon

dimecres, de juny 14, 2006

dilluns, de juny 12, 2006

Museu Agbar






Aquest cap de setmana he estat una mica pecular perquè per raons familiars vaig cancel.lar anar a veure a la Sra. Klein i una altra peça petitat que feien en un lloc petit, así per a compensar enlloc de fer cultura de capital he visitat un museu que segur que és una assignatura pendent per molta gent. En aquest cas concret és el Museu Agbar, però això d'assignatura pendent ho escrit en general per tot allò que entra en el camp del que se'n diu turisme industrial.

Barcelona avui és essencialment una ciutat de serveis, com ho és París, Londres, Torí o Nova York, però totes han estat fins no fa gaire industrials. Així per exemple el smog (suma de smok i fog) de Londres és una llegenda i jo, de nen, des del balcó de casa meva al Clot, que es veia tot el Poble Nou, hi havia comptat 72 xemeneies. Ara tot això és història, en diuen arqueologia industrial com si fos cosa de segles, visitem el MNAC, el MACBA i el Museu d'Història de Catalunya perquè és cultura, sense adonar-nos que el fum de la fàbrica que respirava el nostre avi o pare també era cultura. I en molts casos, també l'àvia de nena, com ens recorda el poeta Miquel Martí i Pol.

No ens adonem que tant l'arquitectura de les fàbrica d'abans, de totxo, com moltes màquines tenien estètica perquè si un les mira de prop, moltes tenen elements decoratius, cosa que ara tot és minimal, però no un minimal estètic, sinó gasiu.

Personalment sento una especial fascinació per les xemeneies, aquestes grans obres de totxo, que s'han anat posant els totxos a poc a poc, a mà, un per un, amb els conseqüents riscos ara dits laborals. Hom pot dir el mateix dels campanar de les esglésies, però quan hom fa turisme, fotografia el campanar i oblida la xemeneia si hi és. Veure.

Així doncs ahir va ser a Cornellà de Llobregat per tal de visitar les antigues instal.lacions que l'antiga Société d'Eaux de Barcelone, ara Aigües de Barcelona, tenia en aquest poble, que ara és una ciutat.

El Museu Agbar mereix una visita i sobre el que vaig veure no m'hi estenc gaire perquè a més de les fotos que ja poso es fareu molt bé el càrrec clicant aquí. Val a dir que és un museu pulcríssim, perfectament cuidat, sobre un aqüífer del Llobregat i permet fer-se càrrec molt bé del procés que tenia l'aigua allà per a què no ens faltés a nosaltres, els barcelonins.

dissabte, de juny 10, 2006

Sonets a una rosa















From fairest creatures we desire increase,
That thereby beauty's rose might never die,
But as the riper should by time decease,
His tender heir might bear his memory:
But thou contracted to thine own bright yes,
Feed'st thy light's flame with self-substantial fuel,
Making a famine where abundance lies,
Thy self thy foe, to thy sweet self too cruel:
Thou that art now the world's fresh ornament,
And only herald to the gaudy spring,
Within thine own bud buriest thy content,
And, tender churl, mak'st waste in niggarding:
Pity the world, or else this glutton be,
To eat the world's due, by the grave and thee.

William Shakespeare


Fresca, lozana, pura y olorosa,
gala y adorno del pensil florido,
gallarda puesta sobre el ramo erguido,
fragancia esparce la naciente rosa.

Mas si el ardiente sol lumbre enojosa
vibra, del can en llamas encendido,
el dulce aroma y el color perdido,
sus hojas lleva el aura presurosa.

Así brilló un momento mi ventura
en alas del amor, y hermosa nube
fingí tal vez de gloria y de alegría.

Mas ¡ay! que el bien trocóse en amargura,
y deshojada por los aires sube
la dulce flor de la esperanza mía.


José Espronceda

dilluns, de juny 05, 2006

Dilluns a Bordeus

Per veure les fotos, cliqueu aquí

diumenge, de juny 04, 2006

Diumenge a Bordeus

De bon segur que més d'un sap més coses de França que jo, però per si de cas, em permeto posar algunes coses sobre Burdeus que jo sí les he apreses ara perquè el viatge també és una saludable excusa per interessar-se sobre el lloc que es visita.

Burdeus és una ciutat geogràficament propera encara que no figuri entre les preferències dels catalans i que té com idioma, propi? històric? mort?, el gascó o occità, del que el nostre aranès és una variant. En l'època pre-romana es deia Burdigala, després Bordigala, en basc Bordale, en gascó Bordèu i com a part de la nació o República Francesa es diu Bordeaux. Capital de la regió d'Aquitània i del departament de la Gironda.

Del segle XII al XV va pertànyar a Anglaterra gràcies a una senyora de molta empenta, Leonor d'Aquitània.

El segle XVIII va ser quan aquesta ciutat va esdevenir important gràcies el comerç amb les índies orientals. Aquest poder encara és visible en molts edificis. Té una població de quasi un quart de milió, per la qual cosa té unes dimensions amables, però que malgrat tot té un bon transport públic, el tramvia, que s'assembla força el que ara circula per la Diagonal de Barcelona.

Després de recórrer la ciutat he sopat al restaurant que hi ha al teatre de l'òpera, no per raons gastronòmiques, però si per apreciar millor l'entorn i perquè és la millor manera de fer temps per entrar a l'òpera. L'òpera en qüestió és Werther, de Massenet. També he de dir una cosa semblant, no em considero amant de l'òpera, tanmateix quan feia la mili, a la Marina, jove i romàntic, vaig llegir el llibre Werther, de Goethe, per tant, si més no, sabia de què anaven els patiments del pobre Werther.

El teatre és un dels més bells que he vist, especialment per fora. Recomano que mireu les fotos del teatre de l'òpera que estan a l'entrada del dia 4. Especialment la part exterior; el que és la sala de concerts no és de les més impressionants encara que la guia justifica la fusta, tot fusta per dintre, perquè li dona una millor sonoritat.

FOTOS

dissabte, de juny 03, 2006

Dissabte a Saint-Emilion




Saint-Emilion no solament és famós pels seus Bordeus, sinó que a més tot el poble ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Al centre del poble hi ha la chapelle de la Trinité, del segle XIII, que com es pot veure per la foto conserva perfectament els colors. El motiu és que després de la confiscació revolucinària va ser usada per un boter, el fum del qual va servir de protecció.

De tota manera el més impressionant d'aquest poble és l'església monolítica que hi ha sota terra, d'una alçada que sembla una catedral soterrada.

FOTOS

divendres, de juny 02, 2006

Divendres a la recerca del vi de Bordeus

No cal que m'expliqui gaire de la reputació que té el vi de la zona de Bordeus, que s'ha fet famós amb la forma francesa de Bordeaux, encara que hauria de dir-se Bordèu, en gascó. El cas és a la zona de Bordeus es donen moltíssimes Denominacions d'Orígen i encara que m'he assabentat d'unes quantes curiositats, esmento les que tinc ara més presents com el fet que el vi negre ha estat fermentat dues vegades i que està prohibit regar les vinyes, només han de rebre l'iagua de la pluja, de tal manera que per absorbir l'humitat de la terra moltes vinyes hi posen herba en els ceps per a absorbir l'humitat.

Quan es parla de les bodegues, ells en diuen chateau i encara que aquest mot resulti en alguns casos exagerat i que la cosa no passa d'una masia senzilleta, val a dir que en molt casos són veritables palaus.

FOTOS

dijous, de juny 01, 2006

"Memòria del blau", de Josep Guinovart





Al Museu Marítim de Barcelona, les Drassanes, hi ha l'exposició que duu el títol de Guinovart Memòria del blau a les Drassanes. Encara que tard perque el dia 4 de juny és el darrer, no em volia perdre aquesta exposició perquè Guinovart és dels meus preferits.

Si interessant van ser les seves sèries de nombres, encara recordo un gran cartell de Guinovart al centre de la plaça Catalunya pocs dies abans de les primeres eleccions democràtiques; cal dir que d'un temps ençà treballa principalment amb el blau.

En aquest sentit li recordo una gran columne que va instal.lar al centre de La Pedrera o Casa Milà, així com a la torre El Far, de Vilanova i la Geltrú, el seu homenatge envers els pescadors que moriren.

El mateix blau, un color que els de certa edat em diem blauet, que era el nom d'un tint pels llençols, és el que ara domina en aquesta exposició perquè blau és l'aire i el cel i, sobretot, el mar. L'univers marítim de Guinovart té múltiples referents, entre d'altres: la percepció física del mar com quelcom que és inestable, infinit, alhora realitat i miratge, la tempesta i el naufragi; tot un món ple de drama, nostalgia i romanticisme; alhora ens porta al món de la infància, dels nostres records, d'aventures viscudes i de llegides, sigui en un llibre o en el cinema, ¿quin noi no s'ha embadalit en una pel.lícula de pirates?

Tot això és material que Guinovart l'ha fet poètic amb els seus pinzells, que ens han creat un univers mediterrani i nostrat.

Les fotos: 1ª Missatge. Plat i peix El sol de l'arangada