EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimarts, de febrer 28, 2006

"LA CABRA o Qui és Sylvia?", d'Edward Albee



El divendres passat, després de la conferència que he ressenyat a l'entrada anteior, vaig anar a corre- cuita cap al Teatre Romea per a veure La cabra o Qui és Sylvia? Autor: Edward Albee, Dirigida i traduïda per Josep Maria Pou. Intérprets: Marta Angelat (Stevie), Josep Maria Pou (Martin), Pau Roca (Billy) i Blai Llopis (Ross), citats amb elmateix ordre que a la segona fotografia.

En el programa de mà Josep Maria Pou ens diu:
LA CABRA és una història d'amor.
Una història d'amor "diferent".
És una comèdia que fa riure i és una tragèdia desoladora.
És teatre convencional i és teatre de l'absurd.
És pura poesia i és una barroeria salvatge.
És una humorada.

Una riallada animal.
Un acudit que ningú no sap com acaba.
L'història d'una soledat i de molt males companyies.
És la sorpresa, la batzegada, l'incredulitat, el dubte.
La provocació pura i dura.

És la "prova del nou" per a la tolerància i la comprensió.
És el cor obert a la irracional naturalesa de l'amor.
És la por i la perversió.

És el desig.
I és la millor obra de teatre que m'ha caigut a les mans des de fa molts anys.


Jo no goso dir que es tracti de la millor obra dels darrers temps, però d'entrada puc dir que l'autor és un dels grans autors i amb el ja he gaudit a Barcelona d'obres com Història del zoo, fa molts anys al Poliorama, i Qui té por de Virginia Woolf, aquesta darrera no fa massa per la gran parella Núria Espert i Adolfo Marsillach al Tívoli.

LA CABRA és possiblment una altra dissecció d'Albee de la vida matrimonial, cosa que ja va fer amb Qui té por de Virgínia Woolf, però aquesta obra desconcertant del tot, però alhora és molt divertida, encara que tingui un rerafons molt seriós: la complexa naturalesa de l'amor, la mescla de la innocència i la seva pèrdua

L'obra comença presentant a Martin, un important arquitecte que acaba de guanyar un premi del màxim prestigi en el ram, i la seva estimada esposa Stevie. Els dos estan pletòrics i hi ha bons gags plens de santa complicitat matrimonial. La cosa no pot pintar millor

Martin rep a casa el seu gran amic de tota la vida, que és un presentador televisiu i li ha de fer una entrevista per a ser emesa i que està relacionada amb el premi. A partir d'aqui comencen els problemes. Martin l'hi enraona del seu amor secret. Aquí l'obra pren un canvi de rumb, comença el que en podríem dir el teatre de l'absurd, en el que Blai Llopis fa un paper magnífic i ple d'agudesa.

Quan la caixa dels trons esclata a les mans de Marta Angelat fa un magnífic treball on surt tota la seva agudesa i ironia. Una violència domèstica plena, alhora, d'elegància, la qual cosa no deixe de ser un premi pel director

Per altra banda el fill del matrimoni que ja ha fet pública la seva condició gai completa el quadre que passa de la placidesa casolana a l'escàndol domèstic. Aquí val a dir que Pau Roca fa un paper magnífic i també emocionant.

Encara que l'obra fa pensa amb la zoofília, i això és que li dona aquest punt d'absurditat a tot plegat, no hi ha un tractament a fons del que en podríem dir sobre aquesta perversió sexual perquè de fet no és en si el tema més important. El tema és, com ja hem dit l'amor i, com sempre, la comunicació o la seva absència.

El que resulta evident per a qualsevol que vegi aquesta obra és que els quatre fa un magnífic paper i només per això ja val la pena veure-la

De tota manera goso a dir que és la millor peça teatral que tenim ara a Barcelona

Recomano molt aquesta obra i aquesta vegada em permeto dir-ho en anglès, en el llenguatge curt dels tabloids: THE BEST SHOW IN TOWN

dilluns, de febrer 27, 2006

Dret a Morir Dignament


Oganitzada per l’ASSOCIACIÓ DRET A MORIR DIGNAMENT, de Barcelona, el divendres passat vaig assistir a la conferència sota el títol EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES, que ens acaba de fer el Dr. Marc-Antoni Broggi, el qual és doctor en Medinicina i Cirugia i des de 1991 és el Cap dels Serveis de Cirugia General de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, president de la Societat Catalana de Bioètica i president del Comité d’Ètica Assistencial de l’Hospital Germans Trias i Pujol. És autor de diversos articles, ponències i conferències sobre bioètica i s’ha especialitzat en les relacions metge-pacient. També ha contribuït en la redacció de l’actual projecte d’Estatut de Catalunya

És precisament aquesta relació metge-pacient el punt central o, com es diu ara, la idea force, que va dominar el conjunt de la conferència d’aquest metge que ens va agradar pel seu alt nivell pedagògic, cosa que els profans sempre agraïm.

Així doncs una de les primeres coses que ens va dir és que la Medicina no és dels professionals com ho ha estat històricament, sinó dels pacients. Aquesta distinció tan simple i, per tant, lògica és la que presenta més dificultats perquè el metge es considera que està al seu món. Ens ho va dir d’una manera un xic sorneguera en fer-nos la imatge que, abans quan un pacient passava per la porta de la consulta, el metge que el veia entrar es deia a si mateix tu no saps on entres, estàs entrant a tot un un món que és el meu i del que tu gairebé no ens saps res, però els temps, gràcies a déu, canvien i ara és a l’inrevés i avui dia quan un pacient passa per la porta de la consulta, el pacient s’acosta al metge tot pensant tu no saps qui entra i jo sóc tot un món, del que tu creus saber-ho tot, però no és així, pare compte el que em dius i el que em fas.

Aquest canvi de mentalitat ha causat certa perplexitat en el cos dels metges i ha creat certes intoleràncies en alguns aspectes.

El metge ha considerat que l’objectiu de la Medicina és la màxima eficàcia davant la malaltia, la qual cosa feia que la seva autoritat prevalgués sobre tot, fins i tot la mentida; mentre que ara l’objectiu és el màxim respecte envers el malalt. El malalt té el dret a la informació, tampoc l’obligació, i té també el dret a la confidencialitat.

D’aquesta manera ens deia doncs que cal passar d’una òptica deontològica a una òptica dialògica en la que preval la defensa de l’autonomia del malalt.

Indiscutiblement la millor manera de fer prevaldre aquesta autonomia és mitjançant el document EL TESTAMENT VITAL/VOLUNTATS ANTICIPADES a fi i efecte la voluntant del pacient pugui prevaldre en algun moment que hagi perdut la facultat d’expressar-la. Una manera doncs de garantir aquest dret és mitjançant un document.

Per exemple, donat el cas, el pacient pot tenir el dret a no ser ingressat, el dret a posar límit al seu tractament, el dret a no ser intubat, el dret a retirar la intubació, el dret a la sedació –en els darrers moment- per a no patir, i fins i tot va dir que té el dret a voluntats que podríem dir “capriocioses”, aquestes han de tenir certa lògica perquè a vegades es podrien trobar que un digués que vol morir a la cambra més alta de l’Hotel Arts (els americans diuen un de Manhattan). I també molt important, el que s’ha dit de la medicació és aplicable també a l’alimentació..

Per tal que el document sigui vàlid cal assegurar-se que s’ha fet amb tota la llibertat, sense cap mena de coacció i que, indiscutiblement, el signant està perfectament informat, és a dir, que sap molt bé totes les implicacions que hi ha al darrera de la seva signatural.

El Dr. Broggi ens recomana que es demani fer incloure les VOLUNTATS ANTICIPADES a l’historial clínic i, si convé, que aquest document es renovi quan un cregui que s’ha produït un canvi objectiu en la seva salut o un canvi objectiu, és a dir, que ha canviat el punt de vista en un determinat aspecte dava una malaltia.

En determinades situacions hauria de ser el metge qui aconsella al pacient que faci les Voluntats Anticipades.

És també important que el document sigui conegut, és a dir, per llei han d’haver un mínim de tres persones que el coneguin.

Si el metge no està segur, sempre ha de poder demanar consell a la Conselleria.

Finalment va dir que l’eutanàsia no està permesa, és a dir, no està prevista en el projecte d’estatut de Catalunya, la qual cosa no impedeix que, si es vol, figuri en el document per si hi ha un canvi legislatiu.

En aquest punt va acabar la conferència.

Veure article d'Eulalia Solé

diumenge, de febrer 26, 2006

dijous, de febrer 23, 2006

Dee Dee Bridgewater al Palau de la Música





Fa un temps un company de feina em va deixar un CD de la cantant negra de jazz Dee Dee Bridgewater, per mi era en aquell moment un nom desconegut. Vaig escoltar-lo a casa i em va agradar tant que vaig anar a Discos Castelló a veure si en trobava un altre CD de la mateixa. Des d’aleshores he intentant anar seguint-li la pista.

El cas és que aquest gran cantant és ja de les més importants del món del jazz vocal i possiblement la millor d'aquesta modalitat que se'n diu scatt.

Així que arran del VII Festival del Mil.lenni de Barcelona, que s'ha fet al Palau de la Música, abans d'ahir vaig anar a veure a Dee Dee Bridgewater.

Com s'endevina pel programa que es diu J'ai deux amours va primar la cançó francesa. Així va començar amb La mer, per després amb cançons com Mon home, Et maintenant, La bell vie, la vie en rose, Les feuilles mortes. Segurament em deixo alguna.

Val a dir que totes aquestes cançons estan arranjades pel jazz, que per això ve acompanyada amb un magnífic conjunt de músics.

Que són : Louis Winsberg (guitarra), Minino Garay (bateria i percussió), Marc Berthoumieux (acordió) i Ira Coleman (baix).

Aquests arranjaments converteixen aquestes cançons franceses en veritables caçons de jazz, que per això la cantant sap donar un toc de geni i precisió fantàstic, passant de la forma més melòdica al scatt i també fa la viu-viu amb el rap, però d'una manera molt personal.

De tota manera he de assenyalar un cançó en particular que es diu Dont say so what, amb aquesta peça Dee Dee Bridgewater fa un veritable lluïment de les seves facultats de jazz i scatt.

Sense subestimar a cap cantant, en l'art de l'scatt qui per mi era la de referència era l'elegant i, curiosament, blanc Anita O'Day per la seva actuació al Newport Jazz Festival de 1958.

Acabat el programa, van ser tan insistents els aplaudiments que ella va sortir a dir vàries vegades gràcies i va dir que acabava de venir dels E.U.A. que també l'apreciaven, però que hi ha en l'ambient certa tensió a causa que hi ha such an idiot

Per a donar un final no polític a la festa ens va obsequiar finalment amb l'Ode à l'amour, que també la cantava Edith Piaf, d'una altra manera, clar.

dimecres, de febrer 22, 2006

"Buenos días, y buenas noches", de George Clooney



Acabo de veure BUENAS NOCHES, Y BUENA SUERTE, títol original: Good night, and good luck.
Direcció: George Clooney. País: E.U.A. Any: 2005. Durada: 93 min. Gènere: Thriller polític. Intérprets: David Strathairn (Edward R. Murrow), Robert Downey Jr. (Joe Wershba), Patricia Clarkson (Shirley Wershba), Ray Wise (Don Hollenbeck), Frank Langella (William Paley), Jeff Daniels (Sigfried "Sig" Mickelson), George Clooney (Fred Friendly), Tate Donovan (Jesse Zousmer), Tom McCarthy (Palmer Williams), Matt Ross (Eddie Scott).Guió: George Clooney y Grant Heslov.

La pel.lícula està ambientada en els primers temps del periodismo televisiu als E.U.A. a la dècada dels cinquanta. Es tracta d’un tall de la història d’un període curt, però intens, l’enfrontament entre el periodista televisiu Murrow i el senador McCarthy i el seu Comité d’Activitats Antiamericanes, aleshores era ser antiamericà pertanyer al Partit Comunista, la tasca d’aquest comité ha pasta a la història com la Caça de Bruixes.

La tasca de Murrow no era altra que dir la veritat perquè la veritat és i era la millor manera de fer front a les pressions corporatives i dels patrocinadors que practicaven una alarma anticomunista a base de mentides i que Murrow havia de desmuntar. Fins al punt que McCarthy intenta acusar a Murrow i el seu equip de la C.B.S., però aquests es van mantenir ferm amb les seves armes, dir sempre la veritat. Al final McCarthy va perdre el càrrec de senador.

Es tracta d’una pel.lícula perfecte en funció del seu objectiu. Dic perfecte perquè si una cosa destaca és la sobrietat. Jo crec que és el millor elogi que puc dir, especialment quan fa poce m queixava de King Kong de ser massa llarga.

Si voleu veure una pel.lícula senzilla en la forma i fonda de contingut, veieu-la. Un consell: si sou dels qui solen preferir la versió original, però que malgrat tot necesiten els subtítols, com jo, no hi aneu, mireula doblada perquè els subtítols resulten quasi illegibles.

dimarts, de febrer 21, 2006

Gravat del General Prim




Seguint el que deia a la meva entrada del 14 Febrer 2006, aquí tenim un gravat del General Prim, que és del llibre: Historia Militar y Política del General DON JUAN PRIM, Marqués de Los Castillejos, Conde de Reus, Vizconde del Bruch, Grande de España de Primera Clase, etc. etc. etc. enlazada con la particular DE LA GUERRA CIVIL EN CATALUÑA Y CON LA DE AFRICA, por D. Francisco Giménez y Guited. Obra adornada con preciosas láminas abiertas sobre acero, y viñetas alegóricas en el texto. TOMO PRIMERO. Barcelona Librería del Plus Ultra, Rambla del centro, núm. 15, HABANA, Librería La Enciclopedia, O-Reilly, 58. 1860.

Seguint d'alguna manera el que deia el dia 14 Febrer, deia que els llibres cars d'abans tenien gravats i veiem que en aquest, junt amb el títol, es fa propaganda dels gravats, com avui en els índex es diuen les fotos de color que porta.

Espero que sigui d'interès el gravat. Seguiran més gravats del TOMO PRIMERO

dilluns, de febrer 20, 2006

"Lorca eran todos", de Pepe Rubianes


Com deia el dia 29 de gener, prop de casa tinc un afamat crític teatral que més de recomenar-me l’espectacle que feien a La Paloma, també em va recomenar Lorca eran todos, escrita i dirigida per Pepe Rubianes.

Admeto que són dos espectacles que no hi hauria pas anat, però agraeixo la recomenació.

La veritat és que teatralment parlant Pepe Rubianes no ha estat mai el meu tipus, però reconec que amb aquesta obra un ha de dir chapeau.

L’obra es planteja com un conjunt de monòlegs dels personatges que varen intervenir en els darrers moment de la vida del gran poeta andalús.

Així doncs Esteban Labari fa de Luis Rosales, Alejandra Jiménez de Federico García Lorda, Jonatan Minaya de Luis Valdés Escobar, Maite Molina de Margarita Xirgu, Eloi Benet de José Caballero, Pablo Neruda, José Rosales, Marian Bermejo de Isabel García Lorca, Xesus Brañas de Rafael Martínez Nadal, Ramon Ruiz Alonson, Ainhoa Roca de Emilia Llanos, Silvana Pérez de Miguel Rosales i Laura Galán és la ballarina que encarna La Mort.

Així doncs, l’obra es planteja com un homenatge a les persones que envoltaven a Federico García Lorca en el sentit més ampli possible, per això eran todos, tots els demòcrates espanyols d'aleshores, així com una crítica els qui van intervenir per acabar amb ell.

En conjunt, el treball de les dones és millor que el dels homes i encara que sobre el paper xoqui que García Lorca sigui interpretat per una dona, veient l’obra queda molt bé perquè l’actriu li dona una gràcia especial al personatge.

Si una actriu he de destacar és la que fa de Isabel García Lorca. I vaja, la bailaora ho fa molt bé i amb molt caràcter, que és el que compte.

He de dir que abans que comenci l'obra, és a dir, la tragèdia, Pepe Rubianes fa una molt simpàtica i divertida introducció a l'obra que també és un perla, cal dir-ho. Segons ens diu Rubianes això ho feia també García Lorca, que solia fer unes divertides presentacions de les seves obres per compensar que ja es ploraria després.

El diari del diumenge 19 ens diu que Pepe Rubianes guanyat el Gat Perich per la seva trajectòria. Es tracta d'un premi que es donava normalment i dibuixant, però també s'ha instituït donar-lo a humoristes. El comentari de Pepe Rubianes davant del premi ha estat que Deben habérmelo dado más por mi simpatía que por mi calidad intelectual. Jo sempre aplaudiré la humilitat, però aquesta obra té qualitat intel.lectual.

dissabte, de febrer 18, 2006

Fa 27 anys a la revista TRIUNFO





Crec que la diferència més significativa entre la ràdio d'avui i la que quan vaig escriure aquesta carta a la revista TRIUNFO és que de fa un temps totes les emisores de ràdio s'han posat d'acord a fer tertúlies, les qual tenen el mèrit de què opinen persones que són això ara se'n diu ser lìders d'opinió mercès a la facilitat de paraula que tenen per a tractar qualsevol tema de l'actualitat.

Evidentment aquestes tertúlies tenen l'inconvenient del tint ideològic de l'emisora en qüestió, però en qualsevol cas, se segueix amb el que jo deia fa 27 anys: les emisores són incapaces de fer un veritable programa de ràdio si entenem per un programa allò que s'ha elaborat prèviament. La prova és que no ens podem imaginar encara l'estrena d'una obra de teatre escrita i pensada per a ser emesa per la ràdio.

El senyor Benet i Jornet, per exemple, estrena al teatre i a la televisió,però no sembla que s'hagi plamtejat o li hagin plantejat res per a la ràdio.

A part del que podeu veure en aquesta carta a la revista setmanal TRIUNFO, també recordo Brand, de Henrik Ibsen, que es va fer per ser emesa per la ràdio, exactament BBC-Radio, així com, només faltaria!, alguna obra de Shakespeare, com també la lectura que Alec Guiness va fer del poema Four Quartets, de T.S.Eliot. Val a dir que tots aquests programa anaven amb acompanyats amb música adient per a l'ocasió. També guardo aquest enregistrament en cassette com una joia.

De com costa en algunes mentalitats ibèriques a no confondre allò que és realment anglès del que és gal.lès o escocès o irlandès no cal insistir-hi gaire.

divendres, de febrer 17, 2006

Catalunya a Cuba, una amor que fa història





A la ciutat de Barcelona es fan cada dia moltes activitats culturals, que és la cosa més normal del món a una gran ciutat. A més de tot allò que es fa en sales de projecció, teatres, sales de concerts i grans casinos o ateneus; també hi ha petits pisos en què es fan petites coses que tenen una petita audiència. I malgrat aquesta petita audiència no treu que hom hi trobi coses interessants, sin més no per mi.

A La Vanguardia del dia 14 vaig llegir l’anunci d’una conferència amb aquests mots: Catalunya a Cuba: una amor que fa història.

Acte organitzat per ACISI, una entitat dedicada a fer estudis sociològics en especial incidència a la interculturalitat i a la influència de la Unió Europea. La xerrada per mi interesant va ser la que va fer Tate Cabré, la qual demostra que el que és Catalunya avui és gràcies els que van tornar de Cuba.

Aíxí doncs ens diu i exposa en pantalla
Els primers catalans 1492-1778: Cristòfol Colom al 1492, l’expedició des de Barcelona al 1493: 17 navilis i 1.500 homes: Bernat de Boïl, Ramon Paner, Jaume Ferrer de Blanes, Pere Margarit, Miquel de Ballester, Joan Millan…

Fer les Amèriques: el gran moment del segle XIX: els Partagàs, Samà, Gumà, Baró, Güell…

Gumà va fer fer una plaça a Matanzas que després la va fer fer exactament igual a Vilanova i la Geltrú.

Arquitectura i pensament: el llegat de les pedres i de les idees, modernisme, antiespanyolisme…

Aquest antiespanyolisme s’ha d’interpretar des de l’òptica americana, és a dir, col.laborar en la independencia de les colònies espanyoles a les Amèriques.

Aquests catalans van portar diners, molts diners de Catalunya, però també va fer molta obra per tot Cuba, que ara en diríem social, com col.legis i teatres que ara són cinemes.

Catalunya no seria tal com la coneixem avui sense el gran llegat que va rebre de Cuba.
Haurien existit el Modernisme i La Renaixença sense els mecenes-indians que els van impulsar?
La revolució industrial hagués estat la mateixa?
La gran importància d’aquesta herència ha fet que les relacions amb Cuba no s’hagin interromput mai, ni en els moments històrics més durs, sobretot a les viles i ciutats amb forta herència d’ultramar,
Especialment al Maresme i al Garraf. Sempre hi ha hagut historiadors locals que han realitzat profunds estudis sobre personatges o empreses.

Altres nuclis de recepció d’indians: Corçà, Pals, Torroella de Montgrí, Tossa de Mar, Girona, Olot, Santa Coloma de Farners, Calella, Caldes d’Estrach, Pineda de Mar, Lliçà d’Amunt, Sant Cugat del Vallès, Vilafranca del Penedès, Montblanc, Rocafort de Queralt,Torredembarra, Riudoms, Montbrió del Camp...

El fet és que una bona part de les persones implicades en el Modernisme i la Renaixensa tenien vincles amb Cuba. Com també en aspectes de la vida en general.

Així tenim que el Club Nàutic de Barcelona i la Federació Catalana de Bèisbol van ser fundats per indians. El poeta Joan Vinyoli té avantpassats a Cuba, la mare d’Eugeni d’Ors havia nascut a Cuba, Un tiet rebesavi de Salvador Espriu va fundar, junt amb altres catalans, la ciutat de Cárdenas i l’avi del poeta va fer-se construir al carrer Perera d’Arenys de Mar la Casaa Pairal.

La Revolució Industrial a Catalunya també va ser possible pels diners que en bona part van arribar de Cuba, com és el cas del Vapor.

El porxos de Xifré van ser fets per Xifré un indià que va ser el català més ric del XIX.
El pintor Cusachs va ser finançat pel Marquès de Marianao, un indià. La Pedrera va ser feta per la senyora Milà, vídua de Josep Guardiola, un indià, que al morir la gent deia si s’havia casat per la guardiola. És evident que l’Anís del Mono va ser fet per un indià perquè el logo és un animal tropical i que entre els hereus d’aquesta marca hi ha la família del polític Artur Mas. Com sabem tots els aficionats als còctels, el Boadas Cocktail Bar va ser fundat pel pare de l’actual mestressa, que havia treballat al Floridita de l’Havana i que el còctel Daiquiri el va crear un català que treballava a l’Havana.Encara hem d’afegir que el Pare Claret va ser bisbe de Santiago de Cuba. Els Torres de Vilafranca del Penedès també va arribar de Cuba.

Com es pot veure la hisòria és inacabable.

No cal dir que la llegenda de La Puntaire i altres històriques romàntiques semblants ens evoquen la duresa d’aquelles noies que va passar la vida esperant que el seu promès tornés d’Amèrica i que quan ho feia, arribava amb una família ja feta.

El nostre allioli en cubà és oleole

Després de la Tate Cabré ens va parlar Roberto Hernández un radiofonista cubà, amb avantpassats catalans, que viu aquì i ens va fer un interessant recull de les diferents activitats en les que podem trobar a Barcelona cubans, en un especial ènfasi en el món de la música.

Després vam gaudir de dolços fets a l’estil cubà, acompanyats d’un rom cremat i unes havaneres en viu cantades per Blau Mediterrà

A la foto de dalt tenim Roberto Hernández, Flora Royo d'ACISI i Tate Cabré

dimecres, de febrer 15, 2006

Rajoy, el català i la normalitat






Ahir pel matí vaig sentir a Mariano Rajoy, cap del Partido Popular a Corts, que ens deia per la ràdio que la situació actual del castellà a Catalunya és la mateixa que la del català en temps de Franco, que ha quedat com idioma per a la intimitat.

Després vaig sentir que avui es faria una recollida de firmes contra el projecte de l'Estatut a Barcelona, per tant, vaig anar a la seu de l'esmentat partit a fi de saber on es faria. Vaig rebre un tracta íntim, en castellà, per una senyora que em va dir que seria a les quatre de la tarda a la Diagonal amb Balmes.

Efectivament la taula estava posada en aquell punt, a la Diagonal davant del Círculo Ecuestre, que és a on Mariano Rajoy acabava de dinar junt amb en Josep Piqué i altres dirigents.
¿Algú dubtava que el Círculo Ecuestre és l'entitat botiflera per excel.lència a la nostra ciutat?

El cas és que tota la gent que hi havia al voltant de la taula i cobria tota la voravia de l'Eqüestre se sentia com a casa, les dames i els cavallers, tots perfectament ben vestits i parlant en castellà. I a la sortida de Rajoy se li cridava presidente, presidente. El mossos d'esquadra no hi eren, per tant, van poder seguir cridant i parlant en castellà amb tota la seva intimitat.

Una elegant senyora, que estava entre altres, em va dir que aquí no s'informava i, clar, jo li vaig preguntar quin eren els diaris que informen; em va dir, La Razón, El Mundo i l'ABC. Aleshores li vaig dir com estàvem de malament aquí i em va dir que sí, que molt malament, que La Vanguardia diu mentides i no diguem El Periódico.

En un bloc amic s'ha fet una mica de debat sobre si Hi gent normal al PP? i curiosament ahir Rajoy arran de ser preguntat sobre les discrepàncies entre el Josep i l'Alejo ha dit que en el PP cabe todo el mundo que tenga buena voluntad y diga cosas normales perquè clar això del castellà com el català en temps de Franco és normal i només faltar dir que cada diari que es compra en castellà a Barcelona és un acte de militància i aviat l'Instituto Cervantes haurà de subvencionar les traduccions de llibre al castellà

dimarts, de febrer 14, 2006

Gravats, llibres i federalisme

Aquest cap de setmana he visitat a La Pedrera l'exposició que hi ha dels més interessants gravats que va fer Rembrandt. Com es pot veure, el gravat feia la funció que ara ocupa la fotografia i podem apreciar que els gravats de Rembrandt són quasi fotografies per la seva qualitat i perfecció.

Així doncs de la mateixa manera que avui els llibres cars tenen com a marca la qualitat de les seves fotografies de color, els llibres cars d'abans es distingien pels seus gravats.

El cas és que tinc per herència alguns d'aquests llibres que estan editats a mitjans del segle XIX i quasi tots tenen un grapat de gravats.

La persona de la que venen aquests pocs llibres era indubtablement amic de Fernando Garrido Tortosa i aquest era amic del President de la I República Pi y Margall, els dos eren socialistes i federalistes, per la qual cosa, puc sospitar que la persona de la que m'han arribat els llibres també ho era perquè en el petit lot heredat hi ha llibres d'un francès no gaire conegut avui dia que es deia Eugenio Sué, que també combregava amb el socialisme utòpic de l'anglès Robert Owen.

Així doncs, a partir d'avui aniré posant, de tant en tant un gravat, que sense pretendre tenir la qualitat artística dels que va fer Rembrandt, també són força dignes i com es podrà anar veient, la major part van ser fets a la ciutat de Barcelona.

Com hi ha llibres que tenen més d'un gravat, a la primera entrada corresponent a un llibre hi posaré totes les dades del llibre en qüestió, però a partir de la següent només hi posaré el títol.

M'ha semblat coherent començar doncs per un gravat de Fernando Garrido i que en aquest cas és l'únic que hi ha al llibre. Es tracta de OBRAS ESCOGIDA de Fernando Garrido, PUBLICADAS É INÉDITAS, PRECEDIDAS DE UN PRÓLOGO POR D. FRANCISCO PI Y MARGALL. Editat per LIBRERIA DE SALVADOR MANERO, Rambla de Sta. Mónica, n. 2, frente á Correos, Barcelona, 1859.

dilluns, de febrer 13, 2006

"KING KONG", de Peter Jackson


Títol original: KING KONG. Gènere: aventures/acció. Director: Peter Jackson. Guió: Peter Jackson, Fran Walsh, Philippa Boyens
Intérprets: Naomi Watts, Jack Black, Adrien Brody, Andy Serkis, Jamie Bell, Kyle Chandler, Lobo Chan

Naomi Watts interpreta a Ann Darrow, una actriu de vodevil que es queda sense feina durant la Gran Depressión a Nova York. La seva sort canvia quan coneix a Carl Denham, interpretat per Jack Black, un empresari, xerraire, aventurer i cineasta que lluita per obrir-se camí en el món de l'espectacle. Atrevit, exuberant i carismàtic, però que té el do innat per el món de l'espectacle i un desig insaciable de grandesa, que el durà en un principi a una peculiar illa a on han de rodar una pel.lícula d'aventures. Després d'un arriscat desembarcament es troben amb els indígenes i uns animals grandiosos i perillosos.

La cosa comença quan un simi grandiós de la illa s'enamora d'Anna Darrow. Tanmateix, el guionista de la pel.lícula que ha de fer l'equip està secretament enamorat també d'Ann, el qual l'alliberarà i tornaran a Nova York junt amb el simi, que Carl Deham em vol exhibir com una gran troballa exòtica. Tanmateix King Kong trenca les cadenes, troba novament a Ann.

Crec que aquesta pel.lícula l'hem de dividir en dos parts a tot al llarg de la pel.lícula. Una part és la més espectacular que és les diferents lluites que té l'equip de filmació a la illa contra els diferents animals. Aquestes escenes pot ser molt bé que durin prop d'una hora en conjunt. Una hora que se la podrien haver estalviat i que resulta avorridíssima.

Les escenes a Nova York tan al principi com al final estan molt aconseguides.

Com hom sap, King Kong és una recreació de La Bella i la Bèstia, que va donar peu a una de les millors pel.lícules de la història del cinema i de les més belles: La Belle et la Bête, de Jean Cocteau. I no solament de les millors, sinó de les més belles. De tota manera, en el film francès, la Béstia té premi al final.

En el cas americà no, ni aquest King Kong del 2005, ni en les versions anteriors.

La característica principal d'aquest King Kong respecte als anteriors, és que aquí, la noia no és un subjecte passiu que es dedica a cridar com un boja perquè està espantada del simi, sinó que per a calmar-lo, fent ús de les seves aptituds de corista, es posa a ballar davant d'ell. Així doncs, si al principi la noia havia de ser devorada, com havia fet en les ocasions anteriors, es queda perplex mirant-la. De la mateixa manera que els sers que estimem tenen quelcom d'intocable, com si l'amor no fos altra cosa que presència i renúncia.

Per això a les darreres escenes a Nova York són un llarg acomiadament, un acomiadament semblant el que fan els amants a les andanes esperant el tren que els separarà per sempre. Per això el director Peter Jackson dona la oportunitat a què King Kong tingui una estona de felicitat, que és quan la noia i King Kong juguen relliscant pel gel de Central Park. Evidentment la noia també estima a King Kong, a la seva manera clar, i per això ella també del joc i no participa en l'espectacle degradant del teatre en què l'havia sotmès el farsant de Carl Denham.

L'actriu australiana, nascuda a Anglaterra, Naomi Watts ha obtingut el premi com a millor actriu pel London Film Critics' Circle Awards pel seu paper en aquesta pel.lícula i acaba d'obtenir en el Santa Barbara International Film Festival el premi conegut com Montecito Award

No sé si recomenar una pel.lícula que per a gaudir d'uns minuts ens dura 180.

dissabte, de febrer 11, 2006

"Memorias de una geisha", de Robert Marshall


La pel.lícula “MEMORIAS DE UNA GEISHA” títol original: Memoirs of a geisha.
Dirigida per : Rob Marshall.Intérprets: Zhang Ziyi (Sayuri), Ken Watanabe (President), Michelle Yeoh (Mameha), Gong Li (Hatsumomo), Kôji Yakusho (Nobu), Youki Kudoh (Carabassa), Kaori Momoi (Mamita), Tsai Chin (Tía), Cary-Hiroyuki Tagawa (Baró), Suzuka Ohgo (Chiyo), Zoe Weizenbaum (Calrabassa [nena), Thomas Ikeda (Sr. Bekku).Guió: Robin Swicord y Doug Wright; basada en la novel.la del mateix títol d’Arthur Golden. Música: John Williams.

Fa ja cinc anys vaig llegir MEMOIRS OF A GEISHA, d’Arthur Golden, editada per VINTAGE, Londres, 1998. La vaig llegir per casualitat perquè l’autor esmentat va dedicar l’exemplar a la meva dona.

El fet doncs d’haver llegit el llibre m’obligava a veure la pel.lícula perquè encara que tinc clar que un director de cine no té perquè ser fidel a l’obra, jo no deixo de tenir curiositat de veure com la treu.

En conjunt doncs considero que és força coherent amb el llibre si exceptuem el final i, evidentment, com dicen els diaris l’obra és un típic producte de Hollywood. AQuesta tipificció té aspectos positius i negatius.

El fet que els papers femenins siguin xineses, encara que grans actrius, i no japoneses doncs crec que és una errada, per altra banda en el platet positiu de la balança tenim una de les més belles fotografies del cinema i una magnífica música. I indiscutiblement tot evidencia el bon ofici del personal California.

L’obra és la vida d’una nena d’una familia de pagesos pobres del Japó que es venuda pel seu pare junt amb una altra germana. La germana anirà directament a la prostitució i l’altra a una okiya, una casa de gueixes, per a fer de criada.

Gràcies a que troba el President, se li aplana el camí per fer l’aprenentatge de gueixa i nohaver de romandra com a criada per sempre. Això li porta a dues rivals que ha de suportar, la que durant un temps és la gueixa favorita de l’okiya i la seva criada que tenia aspiracions.

Amb tot això ella arriba a ser la gueixa més important de Kyoto, però esdevé el final de la II Guerra Mundial que capgira el món i el Japó.

Un aspecto positiu de la pel.lícula és que contribueix a desfer el mite que gueixa és sinònim de prostituta. Una gueixa és, sobretot, una artista que ha de saber cantar, ballar, tocar bé uns determinats instruments musicals i ser bona conversadora. De tota manera una gueixa no es pot enamorar, ni casar, per tant, pot acabar necessitant dependre d’un danna, que serà el seu protector, el qual pot ser un casat.

Cal dir que l’obra té de tot, odi declarat, amor no declarat, enveja, exotisme, supervivència, esperança, humiliacions, esclavatge.

A dalt tenim: Cartell de la pel.lícula i de la coberta del llibre en què es basa la pel.lícula

divendres, de febrer 10, 2006

"En la cuerda floja", de James Mangold




Pel 1971 va caure a les meves mans l’LP que duia el títol JOHNNY CASH AT SAN QUENTIN. Des d’aleshores sempre he posat atenció en aquest cantant. Aquest disc en concret va ser enregistrat quan ell cantava pels presoners d’aquesta penitenciaria. Com Cash també havia estat empresonat s’adreça amb un nice see you again i així, tot tractant els presoners com iguals, entre cançó i cançó es va posar el públic a la butxaca.

El cas curiós és que Johnny Cash no ha format mai de la nòmina de la protest song, però indubtablement moltes de les seves cançons són de protesta i tenen un caràcter trencador.

Així doncs que amb aquest equipament emocional no tenia més remei que anar a veure la pel.lícula :

EN LA CUERDA FLOJA, títol original: Walk de line, que en alguns cinemes la podem veure en V.O.S.
Dirigida per James Mangold i guió de Gill Dennis i James Mangold. Intérprets: Joaquín Phoenix (Johnny Cash), Rees Witherspoon (June Carter), Ginnifer Goodwin (Vivian Loberto, Robert Patrick (Ray Cash) Dallas Roberts (Sam Phillips), Dan John Miller (Luther Perkins) Shelby Lynne (Carrie Cash), Tyler Hilton (Elvis Presley), Waylon Malloy Payne (Jerry Lee Lewis). Shooter Jennings (Waylon Jennings) i Jonathan Rice (Roy Orbison)

La pel.lícula és la biografia de Jonny Cash. La seva vida va ser durant una bona part dels primers anys força dramàtica, marcada d’entrada per la mort del seu germà quan els dos eren nens. Això passa en l’ambient que en diem l’Amèrica profunda on el còctel de la difícil lluita per la supervivència, la religió, el poder dur del pare i la submissió de la mare creen un ambient asfixiant, per exemple el pare s’encarrega de fer responsable a Johny per la mort del seu germà.

Després vindrà enregistrar el seu primer disc, casar-se, drogues, presó i tornar-se a casar amb la que serà la seva dona de tota la vida, June Carter, la dona que com diem nosaltres el farà anar recte. Tot això en mig de la gran aventura que representa que junt amb altres com Elvis Presley, Carl Perkins, Roy Orbison, Jerry Lee Lewis y Waylon Jennings fan gires com a pioners del rock and roll. Assoleix el gran èxit arran del concert que va enregistrar a la presó de Folson el 1968 i arriba a vendre més que The Beatles. Johnny Cash és un cas particular com tots, però alhora és generalitzable com un dels tants que van lluitar per fer valdre les seves cançons i no com esdevindria més tard, només que fer diners. Així per exemple, va ser un dels primers a gaudir/patir els problemes de ser estrella, que el durien a les drogues, com altres.

Una de les característiques més conegudes era que sempre vestia de negre, the man in black, perquè ell sempre deia que anava de funeral, que era un working class hero –anys després això ho diria també John Lennon, un reconegut cantant de gospels, etc. Se sentia d’alguna manera una mica especial.

Cal dir que els dos actor principals, Joaquin Phoenix i Reese Witherpoon demostren ser dos actors de gran talent i per tant el seus Johnny Cash i June carter són absolutament convincents. Les cançons triades i la seva interpretació per Phoenix no deixen lloc al dubte. En definitiva es tracta d'una història d'amor de la vida real que gràcies a la gran pantalla esdevé real com poques vegades.

Crec que en aquesta ocasió és quan més que mai Hollywood es vesteix de gala.

Em permeto recomenar la pel.lícula a qui no han sentit mai parlar de Johnny Cash perquè no deixe de ser una oportunitat per a conéixer un aspecte interessant de la història de la música moderna, una música que per raons diferents ha esdevingut la música de bona part del jovent d’arreu del món. I per descomptat no se la pot perdre qui se'n consideri admirador perquè encara que Joaquin Phoenix no sigui el seu clon en posar la imatge i la veu, no deixe de ser un perfecte intérpret com actor i de les seves cançons.

També és interessant des del punt de vista sociològic per com eren les relacions familiars que, com tantes coses de la vida, tot és relatiu i no hi ha absoluts, així per exemple, podem apreciar que la religiositat va ser molt positiva pel segon matrimoni de Johnny Cash perquè va trobar una dona molt religiosa, però molt forta.

Una frase de Joaquin Phoenix: Tocar la guitarra i cantar no va ser tan difícil com trobar l'home que hi ha darrera la llegenda, humanitzar a algú tan respectat com Johnny Cash

Les cançons de Johnny Cash tracten doncs de l’amor, la traïció, l’esperança, el pecat, la fe i Déu, com també en té relacionades amb la presó, com

San Quentin

San Quentin, you've been livin' hell to me
You've scalded me since nineteen sixty three
I've seen 'em come and go and I've seen them die
And long ago I stopped askin' why

San Quentin, I hate every inch of you.
You've cut me and have scarred me thru an' thru.
And I'll walk out a wiser, weaker man;
Mister Congressman why can't you understand.

San Quentin, what good do you think you do?
Do you think that I'll be different when you're through?
You bend my heart and mind and you warp my soul,
your stone walls turn my blood a little cold.

San Quentin, may you rot and burn in hell.
May your walls fall and may I live to tell.
May all the world forget you ever stood.
And the whole world regret you did no good.

San Quentin, you've been livin' hell to me.

En les fotos tenim a Johnny Cash amb la seva dona, que també cantava. En color a la pel.lícula i en blanc i negre en la realitat

dijous, de febrer 09, 2006

Els papers "entretinguts" a Salamanca



Ahir, tot passejant per Barcelona vaig encepegar amb la cua que hi havia, i segur que avui hi ha, per a veure els anomenats papers de Salamanca perquè de salmantins no ho han estat mai.

Salamanca té un títol de la UNESCO que l'honora i segur que molts catalans hem jugat a veure qui és el primer a veure la granota de la façana de la Universitat. De ma mare sé la dita que a Salamanca hi ha un gall que tot ho canta per a fer entendre que en aquesta ciutat se sap de tot.

És doncs una llàstima que per una cosa que no els interessa gens ni mica s’hagi muntat un trip-i-joc inimaginable i que ara aquesta ciutat ens resulti antipàtica a causa de la gran manipulació que s'ha fet amb finalitats polítiques. Manipulació que no solament afecta a nosaltres, sinó que, evidentment, no tots els salmantins s'hi han identificat, alguns han patit d'allò més i com no sé els noms només em permeto assenylar el descendent de don Miguel de Unamuno, el qual, a més de ser amic de don Joan Maragall, com deia ell, s'ha manipulat de la manera més obscena la frase unamuniana de vencereis pero no convencereis, una frase dedicada a les tropes franquistes, les que van robar els papers a Catalunya.

Tots estarem d’acord que els papers catalans desats a l’arxiu de Salamanca no han interessat gens ni mica als ciutadans d’aquella ciutat perquè de la mateixa manera que no volen saber res de la nostra llengua i de la nostra cultura, tampoc no tenen cap interès a saber què hi diuen. Tampoc els interessa què ens va passar com a poble, que és del que es tracten. L’únic que els interessava era la seva possessió, més ben dit, la seva infantil possessió, era com allò de la canalla quan diu “jo sí, tu no”. Així de clar, així de senzill.

Aquest gran home d’Estat que es deia José Mª Aznar va parlar en el seu moment de l’antiamericanismo infantil, però ell i els seus, especialment el tercet Acebes, Rajoy i Zaplana –l’ordre és alfabètic- s’han dedicat - i segueixen- a promoure un anticatalanisme infantil, que crec perillós per a tothom. Ja veurem com acaba.

De moment, m’ha semblat fantàstic que hi hagi cua per a veure els papers recuperats. Cosa que ja demostra la diferència d’interessos entre els barcelonins i els salmantins.

Aquesta recuperació ha estat un cert reconeixement de la nostra personalitat, però en aquesta noble tasca també han participat persones sense cap altra atribut que les ganes de fer una tasca necessàries

dimecres, de febrer 08, 2006

"La vida secreta de las palabras", de Isabel Coixet






“LA VIDA SECRETA DE LAS PALABRAS”, dirigida, escrita i a voltes a la càmara ISABEL COIXET. Intérprets: Hanna (SARAH POLLEY) Josef (TIM ROBBINS) Simon (JAVIER CAMARA), Dimitri (SVERRE ANKER OUSDAL), Dr. Sulitzer (STEVEN MACKINTOSH), Victor (EDDIE MARSAN), Inge, asesora de Hanna (JULIE CHRISTIE INGE), Martin (DANIEL MAYS), Liam (DEAN LENNOX KELLY), Scout (DANNY CUNNINGHAM), Abdul (EMMANUEL IDOWU), Director de la Fàbrica (REG WILSON) i esposa de l’amic de Josef (LEONOR WATLING)

Acabo de veure aquesta pel.lícula que pel meu gust o entendre, amb aquesta pel-lícula Isabel Coixet es pot considerar que junt amb els aragonesos (Buñuel i Saura) el millor del cinema espanyol.

No hi ha duote que s’han fet bones pel.lícules, poques, des dels grans temps de Saura, però fins ara no hi havia una pel.lícula que fos un veritable pas endavant.

Aquest pas endavant la fet Isabel Coixet amb una pel.lícula que a més de imaginació sura drama, emoció, solidaritat i bon cinema. I això és degut a què Coixet no solament se sap posar darrera la càmara, sinó perque, sobretot, escriu.

Hanna és una dona mig sorda que necessita un audífon per escoltar i que per això, entre altres raons, la fan una mica estranya quan no va conectada. De fet, a la seva manera, se sent bé desconectada, desconnetada del món, del món que l’envolta i del món que recorda.

Circumstàncies la fan anar d’infermera en una plataforma petrolífera al mig de la mar per a tenir cura d’un home (Josef) que a causa d’un accident té Graus cremades i que el seu millor amic ha mort

Josef està temporalment cec. A poc a poc els dos van parlant i van sortint secrets, mentides, rialles i plors. Al final, quan ell abandona la plataforma per a anar a un hospital els dos han quedat marcats.

Com tothom sap, aquest pel.lícula va donar la sorpresa la nit dels Goya

A guisa de parèntesi, però posat al final: S'ha dit que és la primera pel.lícula que s'ha fet en una plataforma petrolífera, la qual cosa no és certa perque encara que no recordo el nom, vaig veure fa uns pocs anys a l’Alexis una altra que és una dona del poble que es casa amb un treballador de la plataforma i que sonava la música del LP de Jethro Tull que es diu Aqualung.

dilluns, de febrer 06, 2006

Ha mort Betty Friedan



Ahir diumenge vaig saber de la recent mort, quan era a punt de fer 85 anys, de Betty Friedan, és a dir, la mort de qui jo diria que va ser una de les capdavanteres de l'anomenat Women's Lib o Moviment per a l'Alliberament de la Dona.

Evidentment aquest moviment se'l pot considerar com la segona onada del feminisme perquè la primera, el fundacional va ser en temps de Mary Wollsencraft Shelley, és a dir, el temps de la sufragistes del segle XIX, mentre que Betty Friedan va agafar notorietat amb la publicació el 1963 de THE FEMININE MYSTIQUE, que va ser traduïda al català i editada Edicions 62 amb aquella inoblidable col.lecció de Llibres a l'abast.

Com es pot veure amb aquest llibre Betty Friedan va revolucionar el món del feminisme que és com dir la humanitat.

Evidentment ella va esdevenir una autora prolífica i entre altres llibres el 1983 va treure THE SECOND STAGE que pretenia ser un pas endavant.

A la dècada dels setanta vaig veure Betty Friedan a Col.legi de Periodistes de Barcelona on era presentada per, lògicament, la Maria Aurèlia Capmany. Com en aquest món no han faltat més papistes que el papa (m'agradaria dir-ho d'una altra manera, però no la sé), recordo encara que en un racó de la sala hi havia un petit grup de dones que li van fer uns xiulets...

No cal dir que que d'aquesta autora podem trobar força informació per internet, fins i tot en català

The Feminine Mystique està editat per Penguin Books, Londres, 1973
The Second Stage està editat per Abacus, Londres 1981

dissabte, de febrer 04, 2006

es retira Lluís Llach?


Llegim als mitjans que Lluis LLach anuncia la seva retirada a la primavera del 2007.

Als anys seixanta sóc un dels primers que amb la meva presència vaig contribuir amb el meu gra de sorra a fer possible -com espectador que passa per taquilla- la nova cançó, com aquell diumenge pel matí al Romea, que va fer que la premsa del dilluns i dimarts anés plena parlant de la nova cançó.

Aleshores Lluis Llach no era encara a l'escena, però aviat es va convertir entre els millors, junt clar, amb en Raimon i Serrat.

Algunes cançons de Llach han fet història i si no vaig errat L'estaca és una mena d'himne en algun país o partit de més amunt del Pirineu.

És indiscutible que per molts de nosaltres Lluís Llach, com la Maria del Mar Bonet, que estiueja a la plaça del Rei, o el Quico Pi de la Serra o l'anyorat Ovidi Montllor i altres són part de la nostra vida. He de dir doncs de la meva vida perquè, al capdevall, som tots subjectes.

De tota manera la força social que va tenir la nova cançó s'ha anat esllanguint amb el pas del temps i no crec que la raó sigui que la democràcia els hagi convertit en innecessaris.

Tenint en compte que els artistes esmentats no eren únicament cantants, vocalistes es deia abans, sinó que han estat creadors; considero doncs això, que han estat, però ja no ho són, per tant, la seva retirada ja fa temps que es va produir.

Avui llegeixo que un tal Marc Parrot presenta el seu disc Mentider, esperem doncs que sigui l'inici de quelcom, del contrari anirem veient una desfilada de cantants que ens van dient adéu i acaba tot com el rosari de l'aurora.

Vagi per endavant que escric des de la profunda admiració de tots els noms esmentats i de tots els Setze Jutges, que encara no esmenti van ser part de la meva vida i, per tant, tenen l'estima d'aquell qui quan els aplaudia ho feia perquè el moviment de la nova cançó era més que un club

divendres, de febrer 03, 2006

Fa avui 8 anys a LA VANGUARDIA



Aquesta carta va ser publicada a LA VANGUARDIA el dia 3 Febrer 1998.