EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de novembre 30, 2005

"Nada", de Carmen Laforet


Aquesta novel.la té el Premio Nadal 1944. Tot i que hi ha premis més ben pagats encara manté el seu antic prestigi. Va ser editat el 1945 però el de la foto està editat per Comunicación y Publicaciones, Barcelona, 2004.

No és de sorprendre la seva re-edició perquè és una obra que manté la vigència de la mateixa manera que continuen sortint al mercat nous llibres d'història sobre la Guerra d'Espanya i és que la novel.la és un retrat de les misèries de la Barcelona que s'estrenava amb el franquisme.

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobre, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau.Història ubicada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-se independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, falta d'amor, l'ambient de la novel.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-nos clautrofòbic, tufat i enrarit.Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obre l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-lo copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-lo amb els mateixos ulls dolços que ell té per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no té cap escapatòria i que és del tot probable que es vegi abocada a una vida tan gris com la dels seus parents del carrer Aribau.

dilluns, de novembre 28, 2005

"Match Point", de Woody Allen





Ahir vaig veure la darrera pel.lícula d'aquest director nordamericà i com, per altra banda, fa poc comentava la darrera d'Ingmar Bergman, em permeto puntualitzar que Interiors (1978) era un homenatge a Bergman.
Si cliqueu a
http://fr.movies.yahoo.com/promo/matchpoint/trailer.html

veureu algunes escenes i diàlegs de MATCH POINT.

Encara que no sigui la millor pel.lícula de Woody Allen, no treu que és una de molt bona i manté a l'espectador tens fins al final.

En aquesta pel.lícula es repeteix una temàtica que Allen ja la va tocar a Crimes and Misdemeanors (1989), que és la culpabilitat. Per descomptat que com tots els seus films aquest aspecte de la conducta humana el tracte magistralment i, a més, no cau amb aquesta mania de Hollywood que qui la fa la paga, que a més no és cert enlloc i E.U.A. no és cap excepció. També tracta molt bé un altre aspecte de la natura humana, el desig de no perdre un nivell socio-econòmic aconseguit per qui era un ningú. Aquests dos aspectes, així com l'amor i el sexe és tractat amb finura i mestratge.

diumenge, de novembre 27, 2005

Torre Agbar










Quan era nen a la plaça de les Glòries Catalanes em diem el Camp del Sidral i com vivia al carrer del Clot (final carrer València) i el col.legi era davant la plaça o mercat, alguna vegada, havíem anat a fer un partit de pilota al Camp del Sidral.

Aquesta zona se li vol donar certa centralitat perquè en teoria la plaça de les Glòries havia de ser una mena de "place de l'Etoile" de París, però sí això està lluny, és un fet que el Teatre Nacional de Catalunya i l'Auditori ja hi són, sembla que arribaran altres edificis d'interès public. El que també acaba d'estrenar-se és la seu central d'una empresa privada que ha volgut donar un toc de prestigi i fer el que no sol fer darrerament la burgesia catalana, aquesta burgesia que va deixar una ciutat modernista.

Així doncs la societat que fa possible que a Barcelona no ens manqui l'aigua a l'aixeta ens ha plantat la Torre Agbar, un edifici que ja és emblemàtic.

He tingut l'oportunitat de fer-hi una visita guiada que ha resultat molt interessant.

Es tracta d'una torre de 142 metres d'alçària, amb 34 pisos i 4 pisos de sòtan, dos dels quals són aparcament i els altres dos sales audotòrium amb capacitat de 316 persones.

En el seu interior la Torre Agbar ofereix un espai únic: plantes diàfanes i minimalistes que aporten llum mitjançant 4500 finestres.

Com a dada curiosa és que a sota de la Torre Agbar, com passa al Liceu, però el què han fet aquí és treure'n partit d'aquesta aigua i que mitjançant una tècnica dona a l'edifici una certa estabilitat que el fa menys vulnerable en cas de terratrèmol.

Després de dues fotos externes de la torre, tenim una feta a l'auditori on ens han explicat aspectes interessants de la construcció, seguides de dues fotos de la cúpula, que recorda a la del Reichstag a Berlín, per acabar amb una vista del pont de Calatrava i una dels Encants.

"Saraband", d'Ingmar Bergman






Quan era noi, una de les pel.lícules que va crear molta polèmica va ser El manantial de la doncella, del director suec Ingmar Bergman. Des d'aleshores he anat seguint la trajectòria d'aquest director, no puc pas dir que m'han agradat totes, però sí que quan m'han agradat, m'han entusiasmat.

Avui he vist Saraband, que és el darrer film de Bergman, en el que hi ha actors clàssics de Bergman com la Liv Ullmann (64 anys) i Erland Josephson (80 anys i amb parkinson), que són els del cartell i les dues primeres fotos, però m'ha impressionat el treball de Julia Dufvenius (30 anys), la de la darrera foto.

A http://es.movies.yahoo.com/db/f/2/0/2000789.html s'hi pot trobar la sinòpsi de la pel.lícula, per tant, el que em permeto assenyalar que tracta de l'amor i de l'odi. Això fa que se la compari amb Escenas de un matrimonio, però encara que feia 30 anys que Bergman no feia cap pel.lícula, la maduració s'ha notat en positiu. Això és valid pels seus actors veterans com pel propi director perquè malgrat la comparació, aquesta pel.lícula diria que és de les més dures que ha fet, però tranmateix una gran pel.lícula que cap aficionat al cinema s'hauria de perdre.

Val a dir que la fotografia es manté en la línia bergmaniana, que per alguns és lenta, però d'una gran bellesa com l'escena en que Karin (Julia Dufvenius) està tombada al llit i son pare al seu darrera.

El títol fa al.lusió a un moviment d'una suite per a violoncel de J.S.Bach

dijous, de novembre 24, 2005

"La construcció de Xina", de Dolors Folch


Aquest llibre d'Editorial Empúries, Barcelona, 2001, és molt especialment recomenable a tothom perquè nosaltres, els europeus, ens creiem ser el melic del món i Xina és realment una altra civilització.

La història de Xina és la que té una línea més contínua i té la particularitat que encara no ha estat absorbida per la nostra. Fins i tot el capitalisme xinès és diferent, però aquest tema l'aparco perquè "ara no toca". Al nostre planeta blau hi ha altres civilitzacions, però han estat absorbides per l'occidental.
Vull dir que la civilització de l'Antic Egipte es pot considerar ja que és part de la nostra perquè a més del que van fer els científics que Napoleó hi va dur, quan un anglès va descobrir la tomba de Tutankhamon esdevingué un fet científic europeu, mentre que la tomba de Fu Hao, dona de l'emperador Wu Ding, morta pel 1250 aC, la seva troballa no té res a envejar a la de Howard Carter, però va ser trobada i estudiada pels xinesos perquè en tots els seus aspectes el món xinès evoluciona sobre si mateix, sense interferències.

Evidentment la muralla xinesa és una obra colossal, però és alhora la plasmació d'un fet: Xina és un món apart o, si es vol, fins fa poc.

Aquest aspecte de l'isolament de Xina afegit en què el xinès és l'idioma més difícil del món per nosaltres fan que sigui una cultura interessant perquè jo crec que: (a) si assumim que la màxima que més ens humanitza és "coneix-te tu mateix", una de les millors maneres d'assolir-ho és conéixer les altres cultures o civilitzacions perquè faran adonar-nos que molts dels nostres valors, déus, mites i creeneces són relatius i que els absoluts tendeixen a dur-nos a la intolerància. Conéixer és estimar. (b) això no treu que un anglès o un català miri el món des del color del cristall que la seva pròpia cultura ha tintat.

Un aspecte simpàtic del llibre de Dolors Folch és que no solament és en català; així trobem un tipus de comparació al que no estem acostumats, com per exemple: Xina té 6000 illes, dues de les quals, Taiwan i Hainan, amb unes superfícies de 36000 i 32000 km. quadrats respectivament, són lleugerament més grans que Catalunya

Un dels aspectes més polèmics de la cultura xinesa rau en la persona de Cunfuci en el sentít de si el confucisme és una religió, per Dolors Folch sí.

Donat el debat que avui dia hi ha a Barcelona sobre el civisme, el confucisme ens aniria força bé perquè per a Confuci l'educació tant humana com cívica de l'individu es fa dins del marc familiar: l'amor filial, en tant que profund respecte pel marc jeràrquic, educa l'individu a comportar-se en societat a través d'educar-lo a comportar-se en família.

Així doncs mentre aquí ens han sublimat l'acadèmia de traductors de Toledo, Dolors Folch ens diu que Les traduccions del cànon budista al xinès són l'esforç d'adaptació cultural més important del món antic i que a l'any 400 de la nostra era es va fer una escola de traductors on treballaven 500 monjos.

Ja sabem que el xinesos també se'nsvan anticipar en el descobriment del paper entre altres coses, però és que si van descobrir el paper abans que aquí era per raons de necessitat, van escriure abans que nosaltres i abans del paper havien usat ossos, pedres i bambú. Com també van ser els primer enginyers hidràulics, per tant, quan acabin l'envassament de les Tres Gorges no haurem de dir que és gràcies a la tecnologia occidental.

Espero que això animi a llegir aquest llibre perquè, evidentment, Xina ens ofereix ara molts clarobscurs, però aporta un bagatge cultural immens i aquest llibre és una petita, discreta i, a principiants com jo, imprescindible aportació. I és per això que em permeto transcriure els darrers mots de la introducció: l'exotisme de Xina es dissol en un mar de múltiples individualitats i ens permet, finalment, mirar la nostra pròpia història des de l'altre costat del mirall.

dimarts, de novembre 22, 2005

RAIMON al Palau de la Música Catalana


Aquests dies l'Institut Químic de Sarrià commemora el seu centenari.

El Dr. Enric Julià, Director General de l'IQS, explica que entre els diferents actes per aquesta celebració s'ha considerat oportú que Raimon faci un recital al Palau de la Música com a record d'un que va fer també per l'IQS el dia de Sant Albert Magne (patró dels químics) de l'any 1966 i que va tenir un gran ressó per raons extra-artístiques.

Jo no sóc químic, ni he passat per la universitat; i en aquella data per mi (que em dic Albert) va ser un dia qualsevol de treball, però ara he tingut oportunitat de tornar a veure el "meu" Raimon al Palau.

Vaig veure a Raimon per primera vegada en una de les seves primeres actuacions que va fer a Barcelona, va ser un diumenge pel matí al Teatre Romea als principis de la dècada dels seixanta.

Més endavant va ser en una de les Sis Hores de Canet amb la Guàrdia Civil a la porta i algunes vegades més en condicions més normals, en democràcia.

Quan avui amb disposava a agafar el metro per a anar al Palau de la Música, una amiga de 32 anys m'ha dit que no li agrada Raimon. Normal. Ella, com els de la seva generació, no ve d'un silenci antic i molt llarg, per ella, com els de la seva generació, Raimon és un cantant que pot ser com a mínim son pare.

Per això parlo del "meu" Raimon, encara que no sigui l'únic que pugui dir "el meu Raimon" o, si es vol, "el nostre Raimon" perquè sentir segons quines cançons emociona i quan un cantant té la capacitat d'arribar directe al nostre cor i emocionar-nos és perquè hi ha un nexe entre l'artista i l'expectador. Evidentment que Raimon és un artista de ple dret, com ho demostra en cançons com Veles e vents o amb la simple lectura d'uns versos de l'Espill, de Jaume Roig.

Tanmateix, en cantants com Raimon es combina, més ben dit, es combinava, la pràctica d'un art amb la necessitat de comunicar unes inquietuds que una part del poble va fer seves i jo, com un més, vaig fer meves i el crit de Raimon era el meu crit.

M'ha omplert de joia veure com avui el crit de Raimon no ha perdut la seva força física, ni tampoc l'emotiva. Potser perquè he mirat aquesta terra l'emoció sempre m'acompanyarà. Després del recital he tornat a casa en un taxi que sintonitzava la COPE.

diumenge, de novembre 20, 2005

Maurice Béjart i Ángel Corella





Qui segueix el meu bloc ja ha vist la meva afició al teatre, però he de dir que també fa molts anys que en sóc del ballet. Suposo que, com molts, el primer ballet que vaig conéixer va ser el clàssic dels clàssics, El Llac dels Cignes. Després vingueren altres com Les Silfides, Giselle, com també grans ballarins com Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev; tot al Liceu.

El que per mi va marcar una nova manera de veure el ballet va ser el coreògraf Maurice Béjart al Sadler’s Wells, Londres, amb el ballet Nijinsky, Clown of God (1971) amb el gran Jorge Donn, com estrella, i també un desconegut Víctor Ullate.

Des d’aleshores he procurat no perdre’m cap coreografia de Maurice Béjart.

Fa poques setmanes Maurice Béjart va ser al Liceu amb la companyia Béjart Ballet Lausanne a presentar les seves noves creacions: Brel et Barbara, basat amb les cançons d’aquests dos grans chansoniers, un espectacle que mesclava la tendresa i l’humor, així com L’Art d’être Grand-Père, en què ens parla de la relació entre el ballarí i el professor de ballet. L’espectacle va acabar amb un clàssic del seu repertori: Boléro, un ballet que encara no havia vist mai i que és un impressionant mescla de força i sensualitat, un ballet que només pot tenir un efecte amb qui té la sort de veure’l: entusiasmar-se.

Cal dir que el gran Maurice Béjart va voler obsequiar els barcelonins amb unes proves d’un ballet que està preparant amb música de Richard Wagner. Promet, però esperarem amb il.lusió.

Ahir vaig veure un espectacle de ballet al Palau de la Música, es tracta de la companyia Ángel Corella & Stars of American Ballet, que està liderada pel propi Ángel Corella que és indiscutiblement un gran ballarí, com també un bon empresari.

Ángel Corella és estrella en diverses companyies de fora d’Espanya i al mateix temps ha creat la seva pròpia troupe i tres botigues per vendre roba i complements pel ballet (Madrid, Barcelona i la tercera on-line).

L’espectacle d’ahir consistia amb Who cares?, Work within work, Tango i After the rain. La segona part La fierecilla domada, Sueño de una noche de verano i Romeo y Julieta.

Vull destacar en primer lloc l’únic que em va emocionar, que va ser After the rain. Un pas a deux d’una gran sensualitat i tendresa, fet a l’estil Modern American Ballet.

La resta de l’espectacle és molt digne, pels noms dels coreògrafs semblen americans, però no s’aparten gaire dels ballets de l’estil que va imposar Marius Petipa el segle XIX.

Es tracta d’un bon i entretingut espectacle de ballet, portat a Barcelona per un senyor que en el seu programa de mà ens diu que ha ballat per la Reina Isabel II d’Anglaterra i la Princesa Margarida, per Bill Clinton i Hillary Roddam Clinton, per George Bush i la seva esposa i que té molts premis de dansa, entre altres. Em deixava que el 2004 va ser nominat pel Premi Príncep d’Astúries.

divendres, de novembre 18, 2005

Albert Ràfols Casamada

Encara que això de les adhessions o de les entregues totals tingui lògicament mala premsa, no tinc més remei que admetre que quasi tota l'obra plàstica de Ràfols Casamada m'agrada.

Ara, quan escric aquesta entrada al blog, fa poca estona passava pel davant de la GALERIA JOAN PRATS (Rambla de Catalunya, 54) i he vist que exposava l'esmentat artista i clar, hi he entrat.

He vist que l'exposició va ser inaugurada just ahir i que unes quantes peces ja estan venudes. De fet no és que em preocupi gaire que la seva obra estigui venuda perquè el més econòmic de tots està marcat a Eur.6.000, per tant, em seguiré conformant amb les litografies que ja tinc.

Val a dir que no sóc lector de poesia, però Ràfols Casamada és dels pocs artistes que també són poetes i, potser és això, que malgrat tot, la seva obra plàstica em dona una mena de pau interna, d'harmonia i que amb la seva combinació dels colors, sense cap estridència sap fer-se present.

En qualsevol cas, n'he triat un petit poema seu que parla d'un dels colors més presents a la seva obra

(blau)
damunt el blau
o dins el blau
o encara darrere
el blau
apareixen les figures
signes o estrelles
la ratlla que separa
l'alè que uneix

i el color s'accentua
que hi hagi
diu Miró
una gran contundència
de color
i es mouen les ones del blau
damunt la tela

1999

Recomano la visita a la galeria i per altra banda, com he rebut l'avís de la GALERIA JORDI BARNADAS que el dia 23 inaugura una col.lectiva, espero poder-ne dir alguna cosa al respecte. Es tracta d'una galeria força interessant encara que té una linnea artística ben diferent a la Joan Prats.

dilluns, de novembre 14, 2005

Novel.les i contes d' Alexandr S. Puixkin


Acabo de llegir NOVEL.LES I CONTES, d'Alexandr S. Puixkin, de la famosa col.lecció "Les millors obres de la literatura universal" d'Edicions 62 i "la Caixa", Barcelona 1981. En el seu moment vaig comprar alguna cosa d'aquesta col.lecció com també molts de la M.O.L.C.

El tractar-se de clàssics fa que un no tingui mai pressa en llegir, així doncs que al cap de més de vint anys de tenir-lo a casa m'he decidit.

Està clar que no puc aportar res de nou amb aquesta entrada, si és que alguna cosa nova jo aporto al món blogaire, el punt és que es tracta d'un llibre que es llegeix bé, però no treu que és una manera d'escriure que pot resultar ensopida per molts lectors d'avui.

A més, tot i que llegim que l'autor va ser desterrat pels seus poemes, amb ull d'avui la seva obra resulta molt classista amb un to excessivament missaire.

De tota manera és prou evident que cal saber-lo llegir en ulls de l'època que la podem situar pel 1830.

dimarts, de novembre 08, 2005

"La Lectora", de Raymond Jean

Curiós llibre del que se'n va fer una pel.lícula, que no he vist. A partir de la situació d'una jove francesa de 34 anys, casada, sense fills, i sense treball, sorgeix la idea de la protagonista d'oferir-se com a lectora a domicili. Parteix de la premissa d'haver estudiat a la Universitat, encara que no va acabar els seus estudis, i de disposar d'una veu encisadora que posa " a la venda " junt amb els seus encants personals. Seguint els consells d'una seva amiga, posa un anunci en un diari oferint-se a llegir per gent que d'alguna manera necessita llegir a través d'algú altre ja sigui per minusvàlua física, per fer de "cangur lector" d'una nena de vuit anys (la mare top business woman de la qual no disposa de temps per tenir-ne cura), per desgast visual degut a la vellesa o per ajudar a un home de negocis a fer-se una "cultureta" que necessita en el món de l'alta direcció on es mou, on queda bé d'estar al corrent des darrers esdeveniments literaris.La lectora veu com darrera de cada personatge se li obre una porta de móns ben diferents, d'actituds diverses que esperen d'ella que sigui més que una simple lectora, que completi el buit que té cadascun dels personatges-clients. La feina que en un principi li resulta una distracció, un divertiment, s'acaba convertint en una font de problemes per a ella perquè acaba posant-se sense gairebé adonar-se en la pell dels altres, acceptant sense reaccionar les exigències i les necessitats vitals dels altres. És una fulla moguda pel vent fins al final del llibre on el que se li demana és ja tan forassanyat que fuig del darrer client, un vell magistrat i els seus amics, aficionats a la lectura dels llibres del Marquès de Sade

dissabte, de novembre 05, 2005

"Cisnes salvajes", de Jung Change




Com se sol dir, temps era temps que l'obra de Mao Zedong brillava a Europa amb llum pròpia.

Encara que puc afirmar que no era maoista vaig llegir FANSHEN, de William Hinton, editorial Laia, Barcelona, 1977. Un llibre en el que l'autor ens explica al llarg de les seves 800 pàgines l'evolució del feudalisme al socialisme en un poble xinès.

Val a dir, que es tracta d'un cas real. L'èxit del llibre va ser aclaparador perquè no hi havia res de literatura, sinó facts and figures. Així doncs, aquest relat es va passar al teatre i com mentre es feia l'obra a Londres casualment vaig anar-hi per feina, el fet em va permetre veure-la al teatre. Evidentment el text teatral tenia molta grapa i quan ho vaig explicar a Barcelona es van fer intents de estrenar-la en català, però coses del país, no va passar de ser un projecte.

Mentre Xina anava cada vegada pitjor, si és que mai havia anat realment bé. Això no treu que possiblement el poble fotografiat per William Hinton deuria de ser una excepció, potser no l'única, però marginal tanmateix. En qualsevol cas això és aigua passada i si ho he volgut evocar és perquè els fets són tossuts i la veritat no la podem defugir.

Així doncs, si un llibre avui he de recomenar és CISNES SALVAJES, de Jung Chang, editat per CIRCE, 1993 Barcelona. Encara que ja té més de 10 anys crec que continua essent interessant encara que sigui només pel fet que cada dia que passa la Xina està cada vegada més de moda fins que arribi el dia que només es parlarà de Xina...

El cas és que en poc més de 500 planes, l'autora ens explica les vicissituds de la seva àvia i de la seva mare; naturalment, després, aquesta xinesa ens explica com la seva fe comunista la va fer ingressar al partit junt amb el seu marit.

A través dels seus mots, escrits sense odi però amb claredat, s'entén perquè ella ara viu a Londres i s'entén perquè un home que es creia ser el timoner, els qui hem vist el que s'ha esdevingut a Xina, podem dir, usant també terminologia marinera, que Mao Zedong l'han tirat per la borda.

divendres, de novembre 04, 2005

Quatre dies a A CORUÑA






























Aquestes darreres festes les he passades a A Coruña.

Quan un visita una ciutat per primera vegada sempre hi troba coses interessants i A Coruña no és una excepció perquè malgrat tot no deixe de ser la ciutat que havia aspirat a ser la capital de la Galícia autònoma, però la competència de Vigo va fer que no fos ni una, ni l'altra, sinó Santiago de Compostela.

Les dues coses més sorprenents per mi han estat la Torre d'Hèrcules i el passeig marítim.

La Torre d'Hèrcules fou feta el segle II en temps de Trajà i és la que hi ha a l'escut de la ciutat. Encara que ha estat parcialment destruïda i exteriorment refeta el seglex XVIII, val a dir que el seu interior és encara romà.

El passeig marítim és nou i molt polit i té una llargada d'un nou quilòmetres i arribarà a tenir-ne uns tretze, per tant, encara que no tinguin veritable carrer major, queden compensats amb aquest ampli i llarg passeig.

Detall de les fotografies.

1. Passeig Marítim i al fons la torre de control marítim
2. El port i al fons la torre de control marítim
3. Des del Passeig Marítim el port i al fons la torre del Milènium
4. Façana de cases de pescadors de la Marina, que fa que se'n digui "Ciudad Cristal"
5. Vista del port i també al fons cases de pescadors
6. Façana del DOMUS, museu interactiu del cos humà, per Arata Isozaki i escultura de Botero
7. Memorial als afusellats durant la Guerra d'Espanya
8. Grup escultòric Familia de Menhieres, 1994, Manolo de Paz, a Punta Herminia
9. Torre d'Hèrcules
10. Interior de la Torre d'Hèrcules
11. Torre de Milènium