EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de juliol 21, 2017

NIT DE REIS (o el que vulguis), William Shakespeare


NIT DE REIS (o el que vulguis)

Autors: William Shakespeare i Pau Carrió
Versió: Pau Carrió i La Kompanyia Lliure

Teatre Lliure de Gràcia

Intérprets:
Joan Amargós / Enric Auquer / Quim Àvila / Clàudia Benito / Raquel Ferri / Eduardo Lloveras / Jaume Madaula / Lluís Marquès / Joan Solé / Júlia Truyol

Director: Pau Carrió
Presentació
Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.
És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.


Presentació
Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.
És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.

La meva valoració

Encara que jo abans era bastant repatani en això que se’n diu “en versió de” perquè era una mena de fonamentalista que volia que allò que passa a l’escenari s’havia d’ajustar amb el que havia escrit l’autor. Tanmateix darrerament he vist un seguit de versions que m’han convençut i aquesta Nit de Reis n’és una i això que més que teatre sembla més aviat una comèdia musical, el que els americans en diuen senzillament un musical. Tanmateix molt ben travat, fins al punt que goso dir que si Shakespare veiés aquest treball diria que super el seu original perquè al presentar-se com un musical els treball dels actors i actrius és molt més laboriós perquè sempre estan ballant o, com a mínim, fent de saltimbanqui. Aquesta labor fa que l’engany característic d’aquesta perd relleu perquè els actors/saltimbanquis estan més queben dotats per fer la tasca que fan i converteixen aquest teatre de text en un musical amb molta substància












divendres, de juliol 14, 2017

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique


E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique


Intérprets: 
Rosa Gámiz Lola
Carolina Morro Eva
Marta Pérez Paloma
Carme Pla Clara
Albert Ribalta Yoshiro . Àngel
Jordi Rico Puidam
Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi
Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia
Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.
Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).
La meva reflexió
Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.




Paloma, Lola i Àgata


dijous, de juliol 06, 2017

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.
Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.