EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de març 10, 2006

LA MUNTANYA MÀGICA, de Thomas Mann


Acabo de llegir La muntanya màgica, de Thomas Mann, traduïda per Carme Gala, editada per Proa, Barcelona 1992. I val a dir que em va costar trobar l’edició catalana perquè fa relativament poc que ha sortit la primera edició íntegre en castellà, per la qual cosa les llibreries en van plenes de la castellana i buides de la catalana.

La lectura de La Muntanya Màgica requereix un esforç especial, però no tant com el que em va caldre per llegir l’Ulisses, de James Joyce, i molt menys que el Guerra i Pau, de Tolstoi.

Aquesta obra de Mann són set anys en la vida de Hans Castorp, un jove alemany que va a fer una visita de tres setmanes a un cosí que està en un sanatori prop de Davos, però que s’hi queda per set anys. Durant aquests anys Hans coneix una sèrie de personatges curiosos que són l’excusa de Mann per convertir una novel.la en el que jo en diria una enciclopèdia amb argument.

En aquesta novel.la tenim de tot, és a dir, la metafísica, el fonògraf, el comunisme, el cinema, els caldeus, la botànica, la república, els jesuïtes. el capitalisme, els templers, la parapsicologia, la teocràcia, l’astronomia, la maçoneria, la guerra, l’antisemitisme, els Rosa-Creu i naturalment l’amor i la malaltia.

Apart dels continguts filosòfics de l’obra, goso dir que és de les que està més bellament escrites. He de suposar que aquí també hi ha, en certa mesura, el mèrit de la traductora.

Així, per exemple, llegim Còmodament i no pas sense dignitat, duia a les espatlles l’alta civilització que la societat dominant de la democràcia comercial urbana transmet als fills. Sense oblidar definicions indestructibles com la malaltia fa molt més corporal l’home, el fa viure només per al cos...

I ja que el tema són els mots i la cultura llegim La parla és la urbanitat pròpiament. La paraula, fins la més contradictòria, vincula... Però la manca de paraules isola.

Desconec si l’autor ha estat a Barcelona, però ho sembla o si més no tenia a la meva ciutat com capital del món del progrés social perquè hi llegim Aquesta primavera, una junta general de la Lliga va ser convocada a Barcelona. Ja sap que aquesta ciutat pot fer gala de les seves importants relacions amb la idea del progrés polític.

Per altra banda llegim I teniu el rang i l’obediència i us demostreu un honor cerimoniós entre vosaltres, i això en el sentit espanyol, per devoció.

El que sí xoca és aquest diàleg

-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya...
-El Escorial
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça plena. “C’est charmant”. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen els homes i els nois del poble, és gairebé un fes, la “boina”. Me la poso per la cura de repós en en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.


No fa gaire que l'Ajuntament ha posat unes plaques a la memòria de Maurici Serrahïma, Xavier Benguerel, Carmen Laforet i Hans Christian Andersen. Crec que caldria mirar si Thomas Mann n'és mereixedor, crec que sí