EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de juny 27, 2007

A la memòria del meu pare I

El 27 de Juny de 1893,  avui fa 114 anys, a l'Havana, va néixer el que esdevindria el meu pare. I morí a Barcelona quan jo acabava de fer els catorze anys.
.
La seva vida, com la de tants altres no va ser excepcional, però tampoc del tot normal. Fill de la cuinera i de l' ajuda de cambra dels marquesos de la Mortera, de Cantàbria. Val a dir que els marquesos tenien dos palaus: un a Cantàbria, que encara és de la seva propietat i un altre palau a l'Havana, que el règim castrista va confiscar i actualment és el Museu del Rom que gestiona la marca Havana Club, que és una empresa "amiga" del règim. 

Resulta evident que a la vista dels fets el meu pare va néixer a l'esmentat palau o al que ara és el museu de l'Havana Club, perquè els seus progenitors estaven al servei personal dels marquesos. 
.

Aquesta circumstància va fer que fos nat a L'Havana i no a Santander, com hauria pogut ser a Buenos Aires o qualsevol altra ciutat. I és que els senyors viatjaven molt, estaven en possessió d'una de les fortunes més grans de l'Espanya d'aleshores.

.
Quan el meu pare tenia dos anys varen tornar a Santander perquè la Guerra de Cuba era imminent. Com sia que la senyora comtessa va decidir que es faria càrrec dels estudis del fill petit de la parella, el meu pare va ser internat als Salesians de Santander.
.
Va dir que volia ser mecànic, així que quan va tenir l'edat escaient els Salesians el varen enviar a la seva seu de Sarrià. D'on no va sortir fins els dinou anys. Va sortir amb la preparació per a ser un mecànic complet, és a dir, ajustador, serraller i dominant el fresatge i el torn.
.
Per descomptat que va tenir una infància i joventut dura perquè ser internat tots els dies de l'any no és precisament el que feien els altres internats, tots de classes benestants. El cost va ser una úlcera a l'estómac.
.

D'aquest període podem dir que va ser campió d'Espanya de salt de perxa, tot i que hem de considerar que aleshores molt poques persones practicaven l'atletisme. Com a dada curiosa 

el Comité Olímpic Internacional es va crear quatre dies abans del neixement del meu pare.

.
Va començar a treballar a la Xartresa (Chartreuse) de Tarragona, per influència Salesiana. A Tarragona no solament va tenir el seu primer treball, també hi va conéixer qui seria la meva mare.
.
Degut a les circumstàncies peculiars del que va ser el seu entorn social fins a prop dels vint anys, es trobava en una situació ambigua.
.
Era un treballador manual que tenia una certa cultura, molt bona lletra i durant la guerra s'escrivia amb l'últim ministre de treball de la monarquia, Gabrierl Maura, fill d'Antonio Maura. Amb aquesta qualitat d'informant dels esdeveniments de Barcelona, li va escriure quelcom que ma mare li aconsellava que no escrivís. El resultat va ser allò que amb les veritats es perden les amistats. Tot i que quedà clar que no era ben bé una amistat. Per o escoltar a la seva dona va perdre la relació d'una persona molt influent.
.
En temps de la monarquia havia fet un projecte d'un motor per a avió i va ser rebut pel ministre de l'aire. Cosa impensable en un mecànic diguem normal.
.
Va treballar a la Hispano Suiza i a l'Ossa, també va fer de xofer de qui tenia un parell de Rolls Royce o de qui tenia un Hispano Suiza.
.
El recordo els diumenges a la tarda fent dibuixos amb regla i compàs de màquines i motors; quan de camí a casa veia un cotxe avariat no dubtava a ajudar el conductor, sense esperar res a canvi. I a la Fira, a on passava més estona era on hi havia motors. Adorava la mecànica.

També sabia treballar la fusta i em va fer algunes joguines, entre les que recordo un balandre, que navegava al darrera de la Golondrina i jo el tenia agafat amb un cordill. La primera rentadora que va entrar a casa l'havia feta ell.
.

Dom Ernesto Miglietti, un institució en el món salesià, va ser el màxim responsable de la construcció del Sagrat Cor del Tibidabo i degut a l'especial relació que tenia amb el meu pare, les peces de serralleria que hi ha a la porta principal del temple -els mànecs i els barrots de les finestretes- són fetes pel meu pare.

.
Quan jo vaig néixer dom Ernesto Miglietti li va suggerir que jo podria ser encaminat envers el sacerdoci a la qual cosa el meu pare s'hi va negar en rodó, posant com excusa que durant la guerra s'havien matat capellans. Novament va perdre una relació amb una persona que tenia un pes social a Barcelona.
.
Així es va acabar una altra amistat de dècades amb un que va passar tota la guerra a Itàlia.
.

Acabada la guerra la policia de Franco el volia fer fora d'Espanya perquè no era espanyol, es va arreglar tot nacionalitzant-

se.


Era un apassionat dels esports, amb una incidència lògica amb els de motor. De molt nen recordo el dia que em va portar a veure el Gran Premio de la Peña Ring a Pedralbes, que esdevingué per molts anys la darrera competició d'automobilisme que es va fer a Barcelona, la va guanyar l'argentí Fangio. Com també em va portar a una exhibició aèria que es va fer al Prat.

A les famoses 24 hores de motos a Montjuïc feia del que ara en diem servei d'ordre, el recordo amb el seu xiulet i el corresponent braçalet.

Era de la secció de veterans del Centre Ciclista de Catalunya. A la platja, el veia nedar mar endins fins que el perdia de vista i em posava a plorar. Quan tornava havia passat prop d'una hora.

La seva bena atlètica va sortir quan em va portar als II Jocs Mediterranis a Montjuïc. Recordo que em va donar unes explicacions tècniques sobre les curses de tanques que no vaig entendre, però em van quedar les paraules i quan anys més tard jo feia els 400 m. tanques aleshores vaig entendre el que m'havia dit aquell llunyà dia.

Finalment va assistir, com espectador, a alguns dels partits que es van fer per a inaugurar el Camp Nou del Barça, sempre es va mantenir com un espectador neutral. Li agradava el futbol, però no va ser mai ni dels culers ni dels periquitos.


Aquesta entrada al blog està continuada per aquesta segona i darrera entrada relacionada amb el meu pare:

Si us ve de gust s'amplia informació a l'entrada del 24 juliol 2010, 
és a dir,

http://albertdelahoz.blogspot.com.es/2010/07/la-memoria-del-meu-pare.html



Moltes gràcies per arribar fins aquí,


Albert