EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dimecres, de maig 24, 2017

El test, de Jordi Vallejo Duarre


Teatre: Club Capitol

Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. 

Andreu Satorra escriu al NÚVOL:

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se’n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014 va obtenir amb El test, en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.


Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d’autodestrucció que tothom porta dins.
Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s’anomenaria “amics de l’ànima” o, vulgarment, “carn i ungla”.
I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d’amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora—, posen sobre l’escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d’enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.
La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d’euros d’aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d’un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés); uparella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura. Ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d’una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l’Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme. Una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d’una gestoria pròpia, de qui l’Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.
Però l’autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d’acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s’hi esgarrapa el que hi ha.

La meva valoració
Si hi ha alguna persona que segueix aquest blog es deu haver adonat que vaig força al teatre, però que vaig força al Teatre Lliure i al Teatre Nacional, mentre no gaire els altres, tot i amb això hi ha anades al Goya i a La Villarroel i molt de tant en tant a la Sala Muntaner. El cas curiós és que al Club Capitol aquesta ha estat la segona vegada tot i que fa molts mesos o ja més d'un any que hi vaig veure Animals de companyia que em va agradar moltíssim i fins ara no hi havia tornat. Potser he estat injust? Penso que sí perquè aquesta m'ha tornat a agradar moltíssim. Magnífic treball de dos actors i dues actrius que no havia vist mai, d'un autor del que no en sabia res. He estat injust? Segur


dissabte, de maig 20, 2017

Ivànov, d'Anton Txèkhov, versió lliure d'Àlex Rigola


Ivànov, 
d'Anton Txékhov versió lliure i direcció d'Alex Rigols

Teatre Lliure de Montjuïc

Intérprets: Nao Albet / Andreu Benito Joan Carreras / Pep Cruz Sara Espígul / Vicky Luengo Sandra Monclús / Àgata Roca / Pau Roca

Presentació:
És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.
En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.
Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.
Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.
Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.
Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?
Anem bé?
Àlex Rigola

La meva valoració
Durant els primers minuts de la funció em deia que això no m'agradaria, però a poc a poc hi vaig anar entrant i al final em va agradar tant o més que altres postes en escenes del mateix autor de la manera tradicional. Emva agradar.






dijous, de maig 18, 2017

Diumenge, de Joan Brossa



Diumenge

Teatre: La Seca, Espai Joan Brossa.

Autor: Joan Brossa

Dramatúrgia i direcció : Hermann Bonnín
Intérprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk

Sinòpsi
Tres personatges, el Marit, la Muller i l'Amic protagonitzen la petita història d'un matrimoni de la burgesia enriquida que estiueja a la Costa Brava. “Diumenge” és una comèdia amb referents surrealistes com per exemple els de Magritte, quan desplega en la seva obra telons de vellut, ombres i paraules inflamades en les que hi plana l’atmosfera de la Barcelona dels “60”. Els cinemes de barri, la ràdio, les primeres televisions en blanc i negre i els noticiaris, els No-Dos, en els que la presència del Caudillo Franco era una constant inaugurant pantans, desfilant sota pal·li en les processons del Corpus seguit dels cardenals i bisbes del moment i d’algunes unitats de la cavalleria “mora” de la falange.

La meva valoració
Quan va al teatre La Seca i sap, que l'autor és Joan Brossa, un dels pocs genis catalans, ha d'estar preparat per tot. Sap que no serà mai res del que s'espera, ho acceptes o no hi vas. Aleshores, si un té ganes de descobrir coses hi va, i això és el qwue vaig fer. I ho vaig disfrutar, però no es pot recomenar. És personal sempre.











dimecres, de maig 17, 2017

5-11-2012, de Rafael Argullol


En la mesa de al lado
un gordinflón de mejillas rojas
se vanagloria de haber matado
mil pájaros este año.
Fatuo, a voz en grito
- para que los demás comensales
oigan sus prodigiosas azañas-,
el cazador proclama
que él no respeta veda alguna. 
Apunta al cielo, y mata;
respira, y mata;
eructa, y mata.
Es inútil explicarle la obra perfecta
encerrada en los pequeños organismos 
que él abate con necedad suprema.
¿Qué le importa la perfección
a alguien que se cree con derecho a matar
sólo porque al nacer
ha sido clasificado como hombre?
Prefiero a los alacranes:
no usan fusil
y combaten a pecho descubierto.

Font:
Pàgina 49 del llibre Poema, de Rafael Argullol, editat per Acantilado, Barcelona, març 2017

Llibre comprat el dia de Sant Jordi d'aquest 2017






diumenge, de maig 07, 2017

L'electe, de Ramon Madaula



Sala Muntaner

L'electe

Autor: Ramon Madaula
Director: Jordi Casanovas

Intérprets:
Ramon Madaula
Roger Coma


Sinopsi

Un jove polític acaba de ser escollit president. En poques hores ha de pronunciar el seu discurs d’investidura però, cada vegada que l’assaja, un terrible tic deforma la seva cara de forma tan ridícula com hilarant. El psiquiatra només té unes poques hores per resoldre aquest aparent trastorn i evitar que el president electe faci un ridícul espantós en la seva primera compareixença. L’electe es converteix en una batalla entre el president i el psiquiatra. Què amaga cadascú? Quines són les veritables intencions d’un i altre? Quins fets de la nostra vida marquen el nostre futur i, sobretot, la nostra vocació? Política contra ciència, consciència contra aparença, poder contra poder.

La meva valoració
A vegades opinar sembla dir obvietats, però és just dir que normalment una obra amb només dos personatges sol ser molt bona perquè els dos se l'han rumiada molt. En aquest cas, com veiem, Ramon Madaula n'és l'autor i un dels intérprets. En aquest casos això no acostuma a fallar i no falla. Perfecte.