EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dissabte, de maig 31, 2014

Victus-Barcelona 1714, d'Albert Sánchez Piñol

  Tot i que aquest blog ja té prop de 10 anys aquest llibre és una excusa per a dir que de noi havia llegit alguna novel.la història de Eugenio Sue i de Pablo Feval, amb aquests perquè els llibres eren en castellà. Els llibres eren part d'una biblioteca feta a mitjans del segle XIX per un oncle-besavi. Finalment un lot d'aquest llibres els vaig donar no fa gaire a la Universitat Pompeu Fabra. A més d'altres llibres comprats per mi i d'aquesta manera tenir més espai a casa pels llibres més actuals. 

Aprofito per dir que quan vaig començar la carrera d'Humanitats, el setembre del 2004, vaig escriure al blog una entrada en la que deia que aturava el blog per a dedicar-me a la carrera. Els pocs lectors que des del setembre del 2004 em visiten es deuen adonar que darrerament la meva activitat blogaire ha augmentat. Té una explicació. Tal com dic en el blog A la Universitat el 16 de desembre vaig acabar la carrera i, per tant, estic més lliura del que he estat durant tot aquest temps.

Des d'aleshores no havia llegit mai novel.la històrica, però tenia interès per VICTUS perquè ho evidencia l'actualitat política, perquè som a l'any del Tricentenari (altres van celebrar el "V Centenerio") i perquè durant la carrera em vaig interessar per la Barcelona moderna. El motiu directe no era l'Onze de Setembre, sinó un llibre de l'americà James Amelang sobre el món dels artesans i la classe mitjana en general. Aquest llibre dóna llum sobre com era aquesta societat i perquè va defensar el seu sistema polític davant els borbons. 

Encara que sé que aquesta novel.la està en el mercat també en català, he optat per llegir-lo en castellà perquè així és l'original de l'autor essent la versió catalana una traducció que no és de l'autor.


Comencem per la sinopsi, que és part de la contraportada:
Victus es una novela histórica que nos narra la guerra de Sucesión española, un conflicto que puede considerarse como la primera de las contiendas mundiales y que termina el 11 de septiembre de 1714 con el apocalíptico asalto a Barcelona. También es la tragedia de Martí Zuviría, un joven barcelonés, alumno aventajado del marqués de Vauban, que se convierte en un genio de la ingeniería militar. VICTUS es un derroche de información y rigor histórico al servicio de un relato ágil, potente y desenfadado, con una dicción rabiosamente contemporánea que nos lleva de Francia a Barcelona pasando por Madrid, Toledo, Tortosa o las batallas de Brihuega y Almansa. Y es también una obra sobre la Barcelona irreductible de 1714, que sufrió un asedio desigual de trece meses y el bombardeo de más de treinta mil proyectiles. I la contraportada segueix: VICTUS cuestiona las versiones oficiales de ambos bandos y cede la palabra a los auténticos protagonistas de la historia, desde la figura inmensa de Villarroel, el general que defendió la capital catalana con lágrimas en los ojos, hasta los civiles y soldados anónimos de todas las naciones que lucharon a un lado y otro de las murallas. Pero ante todo, VICTUS es un festín literario de primer orden que se devora del modo en que siempre se han devorado las grandes obras, como demuestra que se hayan vendido los derechos al ruso, el alemán, el holandés, el italiano, el portugués, el coreano, el croata, el francés, el noruego y el inglés.

En El blog de Ivan Rúmar llegeixo: "A lo que argumento se refiere, el libro, durante la primera parte, es monótono. Sobre todo cuando el protagonista aprende de Vauban el arte de la ingeniería en una especie de Hogwarts para ingenieros; parece que es una retahíla de datos sobre murallas, baluartes y trincheras de ataque y la historia apenas tiene gancho".És una opinió que la puc comprendre, però no la comparteixo perquè la trobo interessantíssima i fa que tinguin més sentit les cavil.lacions sobre l'atac i o defensa d'una muralla o d'una trinxera. A l'esmentat blog no és l'únic d'opinar d'una manera semblant, em recorda el que diu Umberto Eco sobre les cent o dues-centes primeres pàgines de El nom de la rosa, que per ell són la formació del lector. Jo opino el mateix i, evidentment, és un mal lector el que abandona el llibre perquè aquesta primera part la troba "un rotllo".

De tota manera aquest punt no és el més important perquè el que m'interessa, com ja he exposat més amunt arran d'un llibre de James Amelang, és la lluita de classes que de forma soterrada vivia Barcelona durant aquell temps i el que diu l'esmentat blog no em convenç, ho considero una interpretació lliure: "Muchas veces, y tal y como nos retrata Piñol, nos llenamos la boca diciendo que el pueblo luchó para conservar las libertades catalanas, pero este lo hizo para proteger sus vidas y las de sus seres queridos." És possible que a VICTUS pugui fer aquest afecta perquè l'autor fa un esforç per a desideologitzar la novel.la. En aquest sentit crec que és interessant l'article que el 9 de gener de l'any passat el diari La Vanguardia li va publicar com a resposta a un article del 27 de gener signat per Francesc de Carreras. Albert Sánchez Piñol deia: "El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita." Naturalment, al final de la lluita, quan es veia clarament que els exèrcits borbònics entrarien guanyadors a Barcelona, aleshores es van acollir a la vida, la família i la casa. Sabien que no solament serien invasors, sinó venjatius.


Darrerament es parla d'una segona part de VICTUS, serà interessant veure com es novel.larà la post-guerra perquè no va ser gaire diferent a la que hi va haver després del 1939.

De tota manera no hem d'oblidar que VICTUS és una novel.la i, per tant, el que més val no és que té de veritat o de versemblant. Tant Cervantes com Nabokov van ser uns grans mentiders i, tanmateix, els seus llibres es llegeixen amb gran fruïció, doncs jo també m'ho he passat molt bé amb VICTUS. No solament això, sinó que la part final m'ha emocionat.

dijous, de maig 29, 2014

Mediterrani - Del mite a la raó

Exposició a Caixa Forum


No hi ha cap dubte que en una ciutat com Barcelona que no té un Louvre o British Museum li cal de tant en tant una exposició d'aquestes característiques.

A més a més cal agrair als organitzadors que, com de costum, l'exposició sol tenir un objectiu pedagògic, és a dir, que no es limita a mostrar unes obres artístiques que pel sol fet de ser-ho ja són ben rebudes a la ciutat, sinó que a més a més les peces en qüestió conformen una temàtica o, com diuen els del ram, un discurs.

En aquest cas el discurs més que històric o artístic és filosòfic, per tant, l'exposició mostra les peces a la vora del riu del discurs.

Per a no perdre's a cada tombant del riu hi ha uns plafons trilingües que van situant al visitant. No obstant aquest ajut mínim i essencial, com de costum de la casa, hi ha un magnífic catàleg, de 280 pàgines en aquest cas, que amplia a bastament la informació.

Al catàleg podem llegir un interessant text de Gregorio Luri del que m'ha atret: "Res no és obvi en el descobriment de la natural. De fet, allò que els grecs entenen coma tal (la physis) no és a la Bíblia. Per natural no ens referim aquí a geografia, sinó a allò de què sorgeix tot el que és concret. Veiem que les coses neixen, es modifiquen i moren. Però neixen d'alguna cosa, es modifiquen amb l'ajut d'alguna cosa i quan moren tornen a aquesta cosa de la qual van sorgir. En termes grecs, diríem que la natura és el que roman mentre tot el que veiem canvia."

Com el comissari de l'exposició és Pedro Azara, també és pràcticament l'autor del catlàleg en el que hi ha capítols tant interessants com La Mitologia, El Cosmos, L'Espai comú, La Persona. 



En un subcapítol sobre el rapte d'Europa llegim: "Europpa era una princesa fenícia. Zeus va quedar enamorat de lña seva bellesa en veure-la al costat d'altres noies mentre passejava per la platja de Sidó. Sabent que no aconseguiria atansar-se ala jove si no recorria a un subterfugi, el déu es va metamorfosar en un esplèndid i afable brau blanc, de banyes albes com la lluna. Es va acostar a les joves, que el van acariciar i jugar amb ell. A poc a poc li van anar perdent la por, fins al punt que Europa va gosar asseure's damunt del seu llom, moment que Zeus va aprofitar per allunyar-se de la costa tot endinsant-se al mar.

Aquest text acompanya aquesta pintura al fresc de l'any 79 trobada a Pompeia i que sota el títol Europa i el brau pertany al Museo Archeologico Nazionale di Napoli.


Arran de la pintura al fresc de l'any 45-79 també de Pompeia i que sota el títol Eros i Psique, pertany també al mateis museu de Nàpols. Fedre de Plató, difós al segle IIIaC, un període en què trobem la primera representació dels dos personatges alats units en una clara actitud amorosa ... La Psique amb ales de papallona és també una al.legoria de l'ànima, entesa com una ombra que deixa el cos després de la mort".
D'aquesta obra llegim: "Ell està assegut damunt d'una roca i ella, d'esquenes a l'espectador, mostra les seves ales de papallona ... és una al.legoria de la unió de l'ànima humana amb l'amor diví, un tema tractat en el

No cal dir que l'exposició consta no només de frescos de Pompeia, com podria sembla aquí, ans tot el contrari, però a mi m'han agradat especialment els frescos.

Només em queda apuntar que aquesta exposició acaba el 15 de juny, per tant, qui vulgui anar, que no trigui.

dimarts, de maig 27, 2014

"El banquero anarquista", Fernando Pessoa

El títol d'aquesta obra del 1922 es podria dir que és el contrari d'un oxímoron. El títol em recorda un text de fa uns quants anys que també era contradictori, em refereixo a La terrorista bona, de Doris Lessing.

El veritable problema és que és una obra força inclassificable perquè no és una novel.la, per la brevetat podríem pensar que és un conte, però tampoc. Té l'aparença de diàleg filosòfic quan de fet és un monòleg que sembla un diàleg, que no es pot dir ben bé que sigui filosòfic; tanmateix ho sembla.

No es pot dir filosòfic perquè és, com el títol, tot força contradictori, encara que molt ben plantejat que sembla que sigui coherent i lògic.

En aquest diàleg que només parla un, el banquer, l'altre escolta. El banquer vol fer la disintició entre els anarquistes de la bomba i ell mateix, que presumeix de ser banquer i de ser més anarquista que tots els altres:

No hay otra diferencia: ellos sólo son anarquista teóricos, yo soy téorico y práctico; ellos son anarquistas místicos, y yo científico: ellos son anarquistas acobardados, y yo lucho y libero…en una palabra: ellos son pseudoanarquistas, y yo soy anarquista."

Aquest curiós plantejament el porta, no diguem l'autor, sinó el narrador o el banquer anarquista creat pel narrador a fer aquesta crítica dels anarquistes, els altres: "Los anarquistas, trabajando en conjunto, condicionándose lo sunos a los otros tal como ya le he indicado, crean entre ellos, al margen de las ficciones sociales, una tiranía; y ésa que es una tiranía nueva. Pero esa yo no la he creado. De hecho no podría crearla, dadas las condiciones de mi actuación. No, amigo mío; yo sólo he creado libertad. Me he liberado. Me he liberado a mí mismo.

 Veiem que el que critica dels anarquistes és exactament el mateix del que es critica dels comunistes, socialistes i de totes les organitzacions humanes. El banquer diu que s'ha alliberat, però no ens diu que té esclaus que treballen per ell.

Pel final de l'obra ens fa aquest acudit:

El socialismo y el comunismo se basan en la idea de igualdad, pero desprecian la libertad. Son peores tiranías que el sistema burgués, que al menos, al basarse en el individualismo , se basa indefactiblemente en algo que contiene el germen de la libertad."

Suposo que aquesta visió és molt del 1922 perquè els individualistes que treballen per ell en el seu banc intentaran robar al banc -en diuen "corrupció"- i si no ho fan és per por a què els enxampin, perquè el gèrmen de la llibertat dels esclaus ha estat sempre trencar les cadenes, que en aquest cas passaria per robar al banc perquè en la cultura burgesa la llibertat té un preu: diners.

De tota manera, com no sabem quin és el joc literari de Fernando Pessoa, cal acceptar que al marge de la contradicció que planteja el text, està molt ben travat i és una lectura interessant i amena de com va construint l'ideal anarquista de forma que arriba a la conclusió d'abandonar els anarquistes per a fer-se banquer, que no bancari.  

diumenge, de maig 25, 2014

EL LOCO DE LA CAMISA, de Nelson Valente

AUTOR, DIRECCIÓ I POSADA EN ESCENA: Nelson Valente
REPARTIMENT:
Compañía Banfield Teatro Ensamble
Gabriel Beck (Beto, el hijo)
Lide Uranga (Matilde, la madre)
Carlos Rosas (José, el padre)
Soledad Bautista (María Pía, la hija)
José Pablo Suárez (Mariano, el novio)
DISSENY D'ESCENOGRAFIA: Luciano Stechina
ASSISTENT DE DIRECCIÓ: Mariana Fossatti
PRODUCCIÓ: Banfield Teatro Ensamble
Teatre Romea

No hi ha dubte que es tracta d'una gran obra teatral, però que resulta inquietant, ningún pot quedar indiferent a les diferents motivacions dels personatges que apareixen perquè l'espectador pot fàcilment despertar simpatia per uns, tendresa per un altres, odi per un altre, però què podem sentir pel boig? Perdoneu, no és que sigui boig, de fet és el més lúcid; també és el fill petit i el mimat per la mare, una dona que quan parla, mentre planxa la camisa del marit, ell no l'escolta, però li descobreix que la seva camisa està bruta de pintallavis. Ell li respon que, ves per on, la camisa l'havia deixada a un company de la feina. S'ho creurà la mare? No ho sabem, però qui no s'ho creu és el fill.

I el fill, quan es posa a l'atac, primer fa "kixx, kixx, kixx" mentre amb la mà dreta traça "el signo del zorro" (perdoneu, però no encaixa dir el signe de la guineu).

La mare o l'esposa és un ser feble, només és mestressa de casa i no sap res del món d'ara, però, com totes les dones, sí que sap de la vida.

El personatge més entranyable és la filla de la casa, ella té un gran conflicte. Estima el seu germà, però el vol amagar perquè la família espera un invitat que és molt important per ella. L'home amb qui ella vol unir la seva vida. Es tracta d'una família humil amb una casa senzilla fins al punt que quan ella li ensenya el menjador, el millor de la casa és una paret que el pare ha arreglat fa poc. Per altra banda, el jove pretendent mira la peça amb una mirada expressiva que s'adona perfectament a on ha anat a parar, per això el primer que pregunta és si corre perill el cotxe que ha deixat davant la casa. Ell viu al nord, en un dels barris rics de Buenos Aires.

Serà en plena reunió familia, amb el jove inclós, quan es repetirà "el signo del zorro" i el fill de la casa parlará de la camisa tacada del seu pare. Una bomba que esclata al final de l'obra.

A l'arribar en aquest punt els espectador ens hem fet un fart de riure i de patir amb la noia i la mare, però al final és quasi de tragèdia grega, sense sang. Al mateix temps l'encadament de conflictes, uns més que altres, ha permès adonar-nos del gran treball dels actors. Dit sigui de passada, el mèrit no és únicament del director, sinó de tots els actors perquè tots ells ha construït la dramatúrgia.

dimarts, de maig 20, 2014

Cinc dies a Eivissa (antiga Ibosim, la ciutat del déu Bes)

Platja de ses Figueretes




 
Sargantana de les Pitiüsses

Dalt de Vila
Foto des de Dalt Vila
Foto des de l'hotel

Platja de ses Figueretes
Deessa Tanit, Museu Monogràfic i Necròpolis Púnica de Puig de ses Molins
Església de Nta. Sra. des Puig
Far de Sant Antoni de Portmany
Ajuntament de Santa Eulària des Riu
 
Far de Moscarter, Portinatx
Cementiri de Puig de sa Missa, Santa Eulària des Riu

Es xacoters de sa Torre, Esquadra de Caramallers, Sant Joan de Labritja
Mercat hippy a Sant Joan de Labritja
Torre de ses Portes, Parc Natural de ses Salines, Sant Josep de Talaia
Poblat fenici de Sa Caleta, Sant Josep de Talaia
Sa Caleta, Sant Josep de sa Talaia
Sa Caleta, Sant Josep de Talaia
Platja de ses Salines, Sant Josep de Talaia
Far de Pou, Estret es Freus, Parc Natural de ses Salines
Salines de Sant Jordi de ses Salines

diumenge, de maig 18, 2014

LA DAMA DE LES CAMÈLIES, d'Alexandre Dumas, fill

Director: Hermann Bonnín
Traducció: Anna Soler Horta
Dramatúrgia: Sabine Dufrenoy
Intérprets: 

Toni-Lluís Reyes, Laia de Mendoza, 
Nausicaa Bonnín,  Anna Gonzalvo, Pep Jové, Montse Guallar, Joan Sureda,  Albert Prat, Òscar Intente, Joan Anguera i Aida Oset.  
Espai escènic: Hermann Bonnín. 
 Assessorament vestuari: 
Nidia Tusal. Col·laboració vestuari: Maria Roch (dissenyadora). Il·luminació: Josep Maria Civit. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció moviment: Leo Castro. Caracterització: Toni Santos. 
Teatre: LA SECA - ESPAI BROSSA



Al programa de mà que aquesta novel.la està inspirada en un fet real de la vida de l'autor i que la "protagonista és una dona que destil.la sensualitat i melacolia, una feminista abans d'hora que il.lustra la lluita per la llibertat i la independència econòmica de la dona en el París del s. XIX, una societat acomodada en la seva doble moral on el valor en alça ja no és la virtut, sinó els diners."

No comparteixo l'opinió que la protagonista sigui una protofeminista, ni una feminista abans d'hora, ni res que s'assembli. L'únic element que cal reconéixer a la protagonista és que estima de veritat i ho demostra no acceptant ni un cèntim de la persona que estima, però, per descomptat, segueix essent una prostituta envers els altres homes, que són els que fa possible la seva relativa "independència econòmica". Feta aquesta puntulització ideològica cal dir que és un magnífic espectacle teatral.

Sorprèn especialment que en un teatre "low cost" apareguin a l'escenari onze actors, que no és poca cosa en els temps que vivim, i a més tres de llarg recorregut com són Montse Guallar, Joan Anguera i Pep Jové. El protagonisme se l'emporta la filla del director, Nausicaa Bonnín, mentre que la dramatúrgia és de la mare. O sigui que algunes coses són de casa, però aquest aspecte no afecta al bon producte i, tampoc fa de mal dir que qui fa un magnífic treball és la Montse Guallar, cosa que m'alegre perquè fa temps que no la veia a l'escenari.
 

Si per una banda l'escenografia és zero, no que sigui dolenta, sinó que no hi ha absolutament res a l'escenari, tampoc hi fa cap falta perquè el vestuari, de disseny, està molt encertat. Especialment notable és, com no podria ser d'altra manera, el vestit que porta Nausicaa Bonnín: vermell foc i sang, passió, amor, sensualitat. Per altra banda, els espectadors situats a dues bandes de l'escenari, els intérprets entrant i sortint, amb totes les escenes a peu dret, amb un ball tradicional francès de corranda entremig, diverses partides de cartes, tot plegat fa que sigui una obra coreogràfica que no fa altra cosa que pujar el llistó ben amunt com exemple de bon teatre sense necessitat d'una espectacular escenografia.




divendres, de maig 16, 2014

AL GALOP (teatre), de Mark Hampton i Mary Louis Wilson

Director: Guido Torlonia
Traductor: Joan Sellent
Intérpret: Carme Elias
Teatre Akadèmia

L'interés per a aquest monòleg ha estat, com sempre, la curiositat. Per una banda la Carme Elias és ja una actriu consagrada i, per l'altra banda, perquè tracta de la moda, que és un món totalment aliè, o potser no tant perquè tots hi queiem, però que per ser fill d'una modista d'alta costura sempre m'ha atret.

Clar que aquest factor de la moda té un alt voltatge perquè el monòleg és més o menys una biografia d'una persona real, Diana Vreeland, que va ser directora editorial de moda de la revista Harper's Bazaar i Vogue, per tant, una nº 1 mundial.

Amb aquest credencial més que Carme Elias apareix a l'escenari com si fos la pròpia Diana Vreeland, cosa lògica, i que es mou per l'escenari amb absoluta elegància, tant si parla per telèfon com quan fuma o beu vodka, l'obra, junt amb l'escenografia, sembla que mirem a Diana pel forat del pany de casa seva.

I és que Diana se'ns presenta com una dona de la "grand life" i ens diu que va veure la Mort del Cigne per Anna Pavlova i com Nijinsly travessava l'escenari amb un salt o el dia que va tenir a casa seva a Elizabeth Arden xerrant amb Coco Chanel. Tot dit en la pròpia sofisticació, mentre van aparaguent les misèries de la vida real, la mort prematura del marit, la carta d'acomiadament que es va trobar a la taula del seu despatx a Vogue, el desencontre amb el seu fill, etc.

Tot plegat un treball perfecte, la traducció al català no grinyola gens, la música que a voltes es posa adequada, com l'escenari i, per descomptat el treball de Carme Elias magnífic. Una llàstima que arribi l'ultima representació, 25 de maig, i quedarà molta gent amb ganes d'anar-hi perquè ja ara estan reservades totes les localitats.

Nota del 2 de juny: Aquí podeu llegir sobre el llibre en què hi ha la lletra de l'obra de teatre
.