EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de juliol 14, 2017

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique


E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique


Intérprets: 
Rosa Gámiz Lola
Carolina Morro Eva
Marta Pérez Paloma
Carme Pla Clara
Albert Ribalta Yoshiro . Àngel
Jordi Rico Puidam
Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi
Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia
Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.
Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).
La meva reflexió
Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.




Paloma, Lola i Àgata


dijous, de juliol 06, 2017

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.
Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.


dimecres, de juny 14, 2017

Ballet Nascional de Cuba - La magia de la danza


LA MAGIA DE LA DANZA

Dirección y coreografia: Alicia Alonso

Teatre Tivoli

Ballet Nacional de Cuba, arriba amb La Magia De La Danza, interpretant les peces més famoses de: Giselle, La bella durmiente, Cascanueces, Coppélia, Don Quijote, El lago de los cisnes, Sinfonia de Gottschalk.

LA COMPANYIA

El Ballet Nacional de Cuba és una de les més prestigioses companyies del món del ballet que ocupa un lloc prominent en la cultura hispanoamericana contemporània. El rigor artístic-tècnic dels seus ballarins i l’amplitud i diversitat en la concepció estètica dels coreògrafs, atorguen a aquesta agrupació un lloc rellevant entre les grans institucions del seu gènere en l’escena internacional. El Ballet Nacional de Cuba és la màxima expressió de l’escola cubana de ballet, que sobre la base cultural que brinden diversos segles de tradició en la dansa teatral.
La companyia sorgeix en 1948, amb Alicia Alonso com a principal fundadora i primera figura. Alicia Alonso, directora del Ballet Nacional de Cuba, és una de les personalitats més rellevants en la història de la dansa i constitueix la figura del ballet clàssic en l’àmbit iberoamericà. Les seves versions coreogràfiques dels grans clàssics són cèlebres internacionalment, i s’han ballat per altres importants companyies com els Ballets de la Òpera de Paris (Giselle, Grand Pas de Quatre, La bella durmiente del bosque); de la Òpera de Viena i el San Carlo de Nápoles (Giselle); de la Òpera de Praga (La fille mal gardée); del Teatre alla Scala de Milán (La bella durmiente del bosque) i el Real Ballet Danés (Don Quijote

La meva valoració
Quan tenia menys de vint anys vaig començar a anar sol al Liceu. Al principi era pura curiositat. Havia de descobrir que m'agradava i què no m'agradava. La resposta no es va fer esperar: encara no m'agrada l'òpera i segueix agradant-me el ballet o la dansa, sigui clàssic o modern. No sentia un gran entusiasme d'anar a veure una companyia en la que la directora, Alicia Alonso, té 97 anys, però, per altra banda, sóc dels que creuen que un no s'ha de deixar portar per un prejudici perquè la coreagrafia pot fer dècades que la va fer i l'única cosa és procurar que es faci com sempre. 
L'equip de ball no em va decebre, les ballarines i els ballarins estan molt ben preparats i no tenen res a envejar de les companyies més internacionals.
















dimecres, de juny 07, 2017

Amors & Humors, d'Abel Folk i Pep Planas


Amors & Humors

Autors: Abel Folk i Pep Planas
basat en textos de Shakespeare i CervantesTraduccions Salvador Oliva i Joan Sellent
Assessors literaris Jordi Carrión Gálvez i Marilena de Chiara


Teatre Romea

Actors Pep Planas i Abel Folk
Soprano Maria AltadillGuitarres Felipe Sánchez
Viola de gamba Javier Aguirre
Llaüt Mikko Ikäheimo


Sinòpsi
En el IV centenari de la seva mort, el Teatre Romea ret homenatge a William Shakespeare i Miguel de Cervantes amb Amors & humors, un espectacle de nova creació basat en la vida i l’obra d’aquests mestres. Teatre i recitals es combinen en aquesta obra, conduïda per Abel Folk i Pep Planas, que comptarà amb música d’època interpretada en directe.
Ens agrada el teatre, ens agraden els concerts, ens agraden els recitals, ens agraden les conferències (les bones). Farem un espectacle que beurà de tots aquests mons de comunicació. Volem enfrontar, confrontar, comparar les literatures de dos dels més grans de la història. A vegades estaran d’acord i a vegades no. Voldrem saber com parlaven de les coses que ens interessen, com parlaven en aquell moment de les coses que ens interessen ara. Ho amanirem amb músiques de l’època, tocades per grans instrumentistes: Felipe Sanchez, vihuela i guitarres, Javier Aguirre, Viola de Gamba i Mikko Ikäheimo, llaüts.

Cantarem, actuarem, recitarem, conferenciarem sobre temes que ens apassionen amb les paraules i les notes d’autors apassionants. Ho farem amb veu contemporània i amb orelles contemporànies.

Ens capbussem en aquest projecte amb tot l’amor i, evidentment, amb tot l’humor.

Ho donarem tot per fer-vos feliços durant “Amors & humors” i també quan la recordeu.

Amb amors i amb humors la vida va molt més bé. 
Abel Folk

La meva valoració
Amb l’excusa del centenari de Shakespeare s’estan fent molts sofregits. Tots tenen una certa gràcia i van bé per passar l’estona. Suposo que el teatre és també això. Evidentment s’ha fet l’esforç de ser quelcom originals, això explica la presència a l’escenari d’un guitarrista, un viola de gamba, un llaüt i també una soprano. Cal dir que ho fan molt bé i, en aquest aspecte he disfrutat. Sí, he disfrutat més escoltant els músics i la soprano que no pas els actors. No, no ho fan malament, al contrari, però clar, la marca Shakespeare és una altra cosa.




dissabte, de juny 03, 2017

Ricard III, de William Shakespeare


Ricard III

Autor: William Shakespeare

Teatre Nacional de Catalunya

Director: Xavier Albertí



Traducció
Joan Sellent
Adaptació
Lluïsa Cunillé
Intérprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi


Presentació:
Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.


La meva valoració
Un títol com aquest, vull dir un títol que indica que va de reis, que és com dir de polítics avui. En sdubstància no hi ha gaire diferència entre uns i altres perquè ara la violència es manifesta amb els diners, que si no en tens et pots morir de fam, el diner fa que la caiguda sigui lenta i aleshores la caiguda, amb un cop d’espasa, era instantània. Així doncs Ricard III és rei amb l’espasa, Macron o Aznarf o Trump ho fan diferent, però el resultat és el mateix. 




dijous, de juny 01, 2017

Els tres aniversaris, de Rebekka Kricheldorf


Els tres aniversaris

Autora: Rebekka Kricheldorf

Teatre: La Villarroel

Director: Jordi Prat i Coll

Intérprets:
Anna Alarcón (Masha) 
Rosa Boladeras (Irina)
Miranda Gas (Janine)
Joan Negrié (Andrei)
Victòria Pagès (Olga)
Albert Triola (Georg)


Sinopsi
La Irina celebra el seu aniversari. Havia planejat una gran festa amb música, ball i molts convidats. Però la Irina s'avorreix. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts a terra desganats i el seu germà Andrei ha vingut amb una nova parella, embarassada.

Les seves germanes tampoc contribueixen gaire a que s'estengui l'alegria: la Masha està atrapada en un matrimoni sense amor i flirteja amb Georg, l'únic amic casat de l’Andrei. L'Olga és l'única dels quatre que treballa i ha de finançar tota la família. L'herència que van deixar els seus pares va ser malgastada fa temps i la casa familiar està molt deteriorada. 

La festa d'aniversari fracassa també els dos anys següents a causa d'un nou embaràs, una aventura amorosa, intents de suïcidi, deutes, manca de feina i perspectives vitals. I la solidaritat entre les tres germanes es posa a prova.

Els personatges de Kriecheldorf tenen una extrema capacitat analítica, i això els submergeix encara més en el dolor de saber-se fracassats en el terreny personal i social, i de veure reflectit el seu propi fracàs en el de l'altre. La decadència de la casa dels germans representa així l'exteriorització d'aquest sentiment de ruïna i degradació.


La meva valoració
Com veiem per la sinòpsi aquest obra està basada amb Txèkhov i, encara que no sóc partidari d’aquestes mena d’mitacions o “a la manera de”, val a dir que aquest producte edtà fora ben travat i l’obra és interessant i bona. Com de costum, un bon costum actualment, el treball de les actrius i actors és excel.lent.

dimecres, de maig 24, 2017

El test, de Jordi Vallejo Duarre


Teatre: Club Capitol

Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. 

Andreu Satorra escriu al NÚVOL:

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se’n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014 va obtenir amb El test, en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.


Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d’autodestrucció que tothom porta dins.
Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s’anomenaria “amics de l’ànima” o, vulgarment, “carn i ungla”.
I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d’amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora—, posen sobre l’escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d’enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.
La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d’euros d’aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d’un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés); uparella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura. Ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d’una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l’Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme. Una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d’una gestoria pròpia, de qui l’Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.
Però l’autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d’acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s’hi esgarrapa el que hi ha.

La meva valoració
Si hi ha alguna persona que segueix aquest blog es deu haver adonat que vaig força al teatre, però que vaig força al Teatre Lliure i al Teatre Nacional, mentre no gaire els altres, tot i amb això hi ha anades al Goya i a La Villarroel i molt de tant en tant a la Sala Muntaner. El cas curiós és que al Club Capitol aquesta ha estat la segona vegada tot i que fa molts mesos o ja més d'un any que hi vaig veure Animals de companyia que em va agradar moltíssim i fins ara no hi havia tornat. Potser he estat injust? Penso que sí perquè aquesta m'ha tornat a agradar moltíssim. Magnífic treball de dos actors i dues actrius que no havia vist mai, d'un autor del que no en sabia res. He estat injust? Segur


dissabte, de maig 20, 2017

Ivànov, d'Anton Txèkhov, versió lliure d'Àlex Rigola


Ivànov, 
d'Anton Txékhov versió lliure i direcció d'Alex Rigols

Teatre Lliure de Montjuïc

Intérprets: Nao Albet / Andreu Benito Joan Carreras / Pep Cruz Sara Espígul / Vicky Luengo Sandra Monclús / Àgata Roca / Pau Roca

Presentació:
És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.
En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.
Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.
Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.
Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.
Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?
Anem bé?
Àlex Rigola

La meva valoració
Durant els primers minuts de la funció em deia que això no m'agradaria, però a poc a poc hi vaig anar entrant i al final em va agradar tant o més que altres postes en escenes del mateix autor de la manera tradicional. Emva agradar.






dijous, de maig 18, 2017

Diumenge, de Joan Brossa



Diumenge

Teatre: La Seca, Espai Joan Brossa.

Autor: Joan Brossa

Dramatúrgia i direcció : Hermann Bonnín
Intérprets: Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk

Sinòpsi
Tres personatges, el Marit, la Muller i l'Amic protagonitzen la petita història d'un matrimoni de la burgesia enriquida que estiueja a la Costa Brava. “Diumenge” és una comèdia amb referents surrealistes com per exemple els de Magritte, quan desplega en la seva obra telons de vellut, ombres i paraules inflamades en les que hi plana l’atmosfera de la Barcelona dels “60”. Els cinemes de barri, la ràdio, les primeres televisions en blanc i negre i els noticiaris, els No-Dos, en els que la presència del Caudillo Franco era una constant inaugurant pantans, desfilant sota pal·li en les processons del Corpus seguit dels cardenals i bisbes del moment i d’algunes unitats de la cavalleria “mora” de la falange.

La meva valoració
Quan va al teatre La Seca i sap, que l'autor és Joan Brossa, un dels pocs genis catalans, ha d'estar preparat per tot. Sap que no serà mai res del que s'espera, ho acceptes o no hi vas. Aleshores, si un té ganes de descobrir coses hi va, i això és el qwue vaig fer. I ho vaig disfrutar, però no es pot recomenar. És personal sempre.











dimecres, de maig 17, 2017

5-11-2012, de Rafael Argullol


En la mesa de al lado
un gordinflón de mejillas rojas
se vanagloria de haber matado
mil pájaros este año.
Fatuo, a voz en grito
- para que los demás comensales
oigan sus prodigiosas azañas-,
el cazador proclama
que él no respeta veda alguna. 
Apunta al cielo, y mata;
respira, y mata;
eructa, y mata.
Es inútil explicarle la obra perfecta
encerrada en los pequeños organismos 
que él abate con necedad suprema.
¿Qué le importa la perfección
a alguien que se cree con derecho a matar
sólo porque al nacer
ha sido clasificado como hombre?
Prefiero a los alacranes:
no usan fusil
y combaten a pecho descubierto.

Font:
Pàgina 49 del llibre Poema, de Rafael Argullol, editat per Acantilado, Barcelona, març 2017

Llibre comprat el dia de Sant Jordi d'aquest 2017






diumenge, de maig 07, 2017

L'electe, de Ramon Madaula



Sala Muntaner

L'electe

Autor: Ramon Madaula
Director: Jordi Casanovas

Intérprets:
Ramon Madaula
Roger Coma


Sinopsi

Un jove polític acaba de ser escollit president. En poques hores ha de pronunciar el seu discurs d’investidura però, cada vegada que l’assaja, un terrible tic deforma la seva cara de forma tan ridícula com hilarant. El psiquiatra només té unes poques hores per resoldre aquest aparent trastorn i evitar que el president electe faci un ridícul espantós en la seva primera compareixença. L’electe es converteix en una batalla entre el president i el psiquiatra. Què amaga cadascú? Quines són les veritables intencions d’un i altre? Quins fets de la nostra vida marquen el nostre futur i, sobretot, la nostra vocació? Política contra ciència, consciència contra aparença, poder contra poder.

La meva valoració
A vegades opinar sembla dir obvietats, però és just dir que normalment una obra amb només dos personatges sol ser molt bona perquè els dos se l'han rumiada molt. En aquest cas, com veiem, Ramon Madaula n'és l'autor i un dels intérprets. En aquest casos això no acostuma a fallar i no falla. Perfecte.





dissabte, d’abril 29, 2017

Broken Heart Story, de Saara Trunen



La Villarroel

Broken Heart Story

Autora i directora: saara Turunen

Intérprets:
Pepe Blasco, Vero Cendoya, Patricia Mendoza, David Menéndez, Carmela Poch, Carla Torres

Sinópsi
Broken Heart Story és una història que parla d'art i d'amor, una irònica exposició dual sobre les pressions que experimenta una artista femenina que intenta combinar el paper de dona independent i lliure amb la vida familiar i casolana molt més tradicional i socialment acceptada. Els personatges principals són una escriptora (amb bigoti), i el seu contrari complet, una vanitosa i exuberant dona àvida d'amor (la seva ànima). Un cor de veus situa i narra la història, entre els quals es troben una mare, un pare, una gata blanca, un ant que parla, un esquarterador mediàtic, que construeixen aquest delirant i particular univers poètic. 

La meva valoració
Els actors fan un gran treball i es guanyen la complicitat del públic, però l’espectacle no em va satisfer




diumenge, d’abril 23, 2017

A tots els que heu vingut, de Marc Rosich


Teatre Nacional de Catalunya

A tots els qui heu vingut



Autor
Marc Rosich
Direcció
Marc Rosich
Amb
Mercè Aránega, Lurdes Barba, Montse Esteve, Àurea Márquez, Mireia Pàmies, Carles Gilabert
Sinòpsi
És estiu. La Magda, la senyora gran que viu en un «davants i darreres» de l'Eixample, porta dol des de fa un mes per la mort del seu marit. L'ajuden a tirar endavant els discos de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotografia del difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de la cantonada. Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.
La meva valoració
No vaig disfrutar gens ni mica aquesta obra, com se sol dir no hi vaig entrar. Més tard, parlant amb amics em vaig adonar que no és que jo sigui massa intransigenyt, sinó que per alguna raó jo vaig tenir una mena de bloqueig que no em permetia ser prou objectiu. El fet és que davant certes explicacions em va semblar que l'obra feia una aportació interessant.


dissabte, d’abril 22, 2017

La autora de las Meninas, de Ernesto Caballero

https://youtu.be/uN4_eI_xuAs


Teatre Goya

La autora de las Meninas

Autor i director: Ernesto Caballero
Amb
Carmen Machi
Mireia Aixalà Francisco Reyes
Sinòpsi
En un futuro no muy lejano la crisis financiera que sacude Europa obliga al Estado español a desprenderse de su patrimonio artístico. Ante la posibilidad de la venta de Las meninas, una afamada monja copista recibe el encargo de realizar una réplica exacta del original velazqueño. A partir de ese momento, la religiosa se va a ver atrapada en una encrucijada de intereses de diversa índole, al tiempo que sufrirá una repentina transformación de su personalidad cuando la humilde artesana del pincel inopinadamente se convierta en una reconocida figura de las artes plásticas y en una estrella mediática.
La autora de Las meninas es una sátira distópica en la que se aborda el lugar que debe ocupar el arte en la sociedad, así como el controvertible concepto de bienestar social. La obra, igualmente, despliega una mirada irónica sobre el ensimismamiento ególatra de buena parte de la creación más vanguardista y comprometida de los últimos años, así como sobre la banalización de la experiencia artística convertida en multitudinario acontecimiento mediático en sintonía con los grandes parques temáticos de entretenimiento de masas.
El autor quiere compartir el interés con que contempla las sorprendentes realidades que está generando la democratización indiscriminada en todos los ámbitos del quehacer cultural; el derrumbe de la autoritas referida al arte y al saber, el advenimiento, en fin, de un nuevo paradigma que sitúa y equipara en el mismo canon una arraigada tonadilla local con, pongamos por caso, el Réquiem de Mozart.

Ernesto Caballero

La meva valoració

És una enginyosa obra amb  tocs divertits i a voltes intel.ligents. Un bon espectacle.



diumenge, d’abril 16, 2017

SHEN YUN 2017 al Teatre Liceu




Shen Yun és una escola de la dansa tradicional xinesa fundada per a fer propaganda política i religiosa contra el Partit Comunista de la Xina perquè va declarar fora de la llei Falung Gong pel fet que Shen Yun va ser fundada per un grup de membres de Falung Gong com es pot llegir a Los Angeles Times.

Shen Yun 2017 és un bon i respectable espectacle de dansa xinesa però té un punt de monòton, la qual cosa no treu que siguin molt belles la majoria de les coreografies; tanmateix, es fa una mica pesat el factor de propaganda política perquè en dues coreografies apareixen els dolents de la pel.lícula, els policies de l'Estat xinès. Fa uns anys vaig visitar la Xina i vaig veure quatre vegades ballet i no hi havia gens de propaganda explícita; una altra cosa que un pugui dir que el fet en si ja és propaganda.




Recomano visitar la web

A continuació una de les poques que vaig registrat a la Xina. Encara que no es veu molt bé a causa perquè no tinc un bon equip per fer video i perquè, en general no m'atrau fer-ne. Es pot veure que les xineses no solament ballen, també canten.