EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

diumenge, de novembre 12, 2017

El metge de Lampedusa


El metge de Lampedusa
a partir de les Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
adaptació Anna Maria Ricart.
Director: Miquel Gorriz
Intérpret: Xicu Masó

Teatre Lliure Montjuïc


Presentació:
Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.




Moltes vegades, qui més qui menys, ha dit "això ho hauria de veure tothom",  doncs efectivament aquesta frase s'hi escau d'allò més per aquesta obra, que no és de teatre, que no és ficció, que és el que passa a una de les entrades a la Unió Europea.

Una vegada més ens convencem que la Unió Europea només funciona amb cert rigor amb les qüestions financeres, però que no vetlla pels drets humans. El que passa en aquesta petita illa europea, més a prop de Tunísia que d'Itàlia, de manera que entre Lampedusa i Sicília hi ha Malta, el que passa doncs en aquesta illa és que s'ha convertit en l'objectiu d'arribada dels que volen emigrar d'Àfrica per entrar a Europa. Aquest fet crea una materia sensible per la manca d'humanitat, és a dir, les mil hipocresies que ens volten. Per fer-nos cinc cèntims del que això representa, com deia al principi, això s'ha de veure perquè està molt ben explicat per les persones que hi han treballat i, també, per qui ens ho explica amb recursos teatrals: Xicu Masó. Diria que aquest actor fa el paper de la seva vida. Desitjo a Xicu Masó molt anys de salut i de vida i crec no equivocar-me que durant molts anys recordarà el treball memorable que aquests dies està fent al Teatre Lliure de Montjuïc. Si us plau, aneu'hi. Paga la pena.


dissabte, de novembre 04, 2017

La calavera de Connemara, Martin McDonagh




Teatre: La Villarroel

La calavera de Connemara
Autor: Martin McDonagh
Traducció i adaptació: Pau Gener sobre idea d'Iván Morales
Direcció: Iván Morales
Intérprets: 
Pol López és Mick Dowd
Marta Millà és Maryjonny
Oriol Pla és Mairtin Hanlon
Xavi Sáez és Thomas Hanlon


Sinopsi
Som a l'oest d'Irlanda, a Connemara, una comarca rural, verda i encara salvatge, a principis dels anys noranta.
El solitari i misteriós Mick Dowd sembla tenir una vida molt anodina, les seves activitats semblen limitar-se a beure poiteen i fer safareig cada nit amb la seva veïna addicta al bingo, l'anciana Maryjohnny, i a rebre la visita de tant en tant del Thomas, un policia local amb ínfules de convertir-se algun dia en un detectiu triomfador com el seu admirat Colombo. Tant de bo encara tingués al seu costat la seva difunta esposa, l'Oona, ella era l'amor de la seva vida i no passa dia que el Mick no la trobi a faltar.
Durant uns pocs dies, cada tardor, l'avorrida existència del Mick pren un caire una mica més sinistre: És l'encarregat de desenterrar els cadàvers que ja fa més de set anys que descansen al cementiri local. És una ocupació macabra, però algú l'ha de fer, per al bé del bon funcionament social. Cal fer espai per als morts nouvinguts.
Però aquest any no serà pas com els altres. Ha arribat el moment d'exhumar les restes de l'Oona. I els rumors que l'acusen d'haver estat el culpable voluntari de la seva mort tornen a aparèixer entre el veïnat, fins i tot en els que ell considerava els seus amics.
Per si això no fos prou, per primera vegada estarà obligat a treballar amb companyia, i tindrà el pitjor dels ajudants possibles, el jove Mairtin, el bala perduda del poble, que guarda més cops amagats dels que sembla.
Benvinguts a La calavera de Connemara, una comèdia negra d'amor i ossos.
Iván Morales

És un drama de primera, un bon argument, jo crec que té una bona traducció, si més no els diàlegs tenen vivor i, per descomptat molt ben interpretat. Com és ja habitual, Pol López és l'actor que destaca.

Com a bon drama té les seves pinzellades d'humor, però com es pot endevinar per la sinòpsi l'obra reflecteix un ambient dur amb una tensió de va del principi fins al final de l'obra. La interpretació té dues característiques que cal apuntar. L'entonació i el vocabulari emprat traspua molt bé que estem en un poble rural amb un nivell social i económic molt baix, miserable, aquest aspecte és especialment destacat amb el bala peerduda que interpreta magistralment Oriol Pla, que esdevé amb el magnífic actor secundari. A més a més l'obra té uns moments de actuació corporal en la que Oriol Pla esdevé una sàvia combinació de pallasso, en l'estil clàssic, i també un gran saltimbanqui. Pol López és qui carrega amb el drama i d'alguna manera Xavi Sáez i també la Marta Millà.

Una magnífica obra teatral de text, d'un treballat text, que recomano.

Aquí presentem un video que no té res a veure amb La calavera de Connemara, sinó que el seu interès és per una entrevista amb el Pol López

I am a Catalan

dijous, d’agost 31, 2017

El corc i, com a pedra de toc, l'atac a Barcelona del 17 d'agost

El 17 d'agost la meva dona i jo vam arribar a l'Aeroport de Barcelona després d'un viatge de prop de deu dies a l'estranger. L'arribada va ser bella perquè, per sorpresa, ens van anar a buscar la nostra filla amb el seu marit i la nostra néta. Era un dia feliç. A primera hora de la tarda, com tothom, em vaig assabentar dels fets de la Rambla i l'endemà dels de Cambrils.

Per altra banda, fa unes poques setmanes que llegeixo el llibre "Poema", de Rafael Argullol, que per la seves característiques no es llegeix com una novel.la o un relat, sinó que un llegeix una pàgina al dia o un parell o tres. L'endemà, per la tarda del 18 d'agost vaig llegir:


21-VII-2012


Lo más llamativo
no es que la carcoma
se haya instalado en la casa,
sino que el espíritu de la carcoma
se haya adueñado sigilosamente
del corazón de sus habitantes.
La casa se hunde!, la casa se hunde!
En nuestras circunstancias
ya no podemos hablar de otra cosa
que no sea del inminente hundimiento.
Ni siquiera podemos consolarnos
con el recuerdo de los días dichosos,
llenos de diversión y opulencia,
en los que creíamos vivir
sin temor, en una morada segura
donde nunca aparecería la carcoma.
El miedo acaba desvaneciendo la memoria.
La casa se hunde!
Aunque, bien mirado, también
el patronazgo espiritual de la carcoma
ofrece sus ventajas: por fin
tenemos algo de que conversar.
Antes, en la casa segura,
sólo hablábamos de la admirable seguridad
de aquella casa, o callábamos,
hartos de la insoportable rutina.
La casa se hunde!, la casa se hunde!:
ése sí es un buen tema de conversación.

Rafael Argullol

"Poema" 2017

De seguida, acabat de llegir, em vaig dir que això, precisamernt això que va passar és la "carcoma", en català el corc.

Preciso que no estic dient que el gihad és el corc, no. El corc és aquesta suma de fets distints que estem vivint i que els humans no acabem d'entendre i que no som capaços de controlar. La Humanitat ha esdevingut una mena de guerra de tots contra tots. El corc és el "Trío de las Azores" que com va demostrar, entre altres, Noam Chomsky a "It's the Oil, stupid" el motiu de la guerra va ser el petroli i, com de passada, un camió militar es va posar a la porta del museu Bagdad que contenia més art de l'antiguitat; el corc també és la societat líquida, que explica Zygmunt Bauman, que fa possible aquesta manca del sentit del compromís que domina la societat i que, com una de les conseqüències, hi ha un 1% de persones que tenen tant de patrimoni com tota la resta del món, no cal dir que aquesta dada ens diu que no hi ha cap utopia que pugui mobilitzar les diferents comunitats humanes que hi ha al planeta. No cal dir que un altre corc són els moviments migratoris. No se malinterpreti, migracions hi hagut a tot al llarg de la història i el món és ple de distintes diàspores, com les xineses i les jueves; tanmateix el 1750 hi havia 791 milions de persones al planeta i el 2015 més de 7.300 milions, per tant, els fluxes migratoris són més elevats per anar a llocs també més poblats. 

Intentant fer una fotografia dels diferents corcs que fan difícil la nostra vida un podria referir-se a l'escalfament del planeta induït, la pèrdua de biodiversitat. Sota aquesta perspectiva també cal parlar de l'ecolingüística.  

No entro en el tema de les religions perquè està subjecte al fanatisme en els dos sentits.

En qualsevol cas, hi ha molts corcs que resten defenses a les societats. Aquests dies sentim que els únics responsables dels fets de 17 d'agost són els que han assassinat, que és cert; tanmateix, no hi ha cap fenòmen que surti del no-res, tot té una explicació, que no s'ha de confondre en justificació, però on rau el corc? Quin és el mal dels mals. Sí, n'hi ha un: la cobdícia. La mare de totes les crueltats, violències, guerres, armisticis. El fet indiscutible és que avui tot el planeta està en xarxa, per tant, només hi ha un món, però ple de cobdícia. Com una dada per a reflexionar sobre el corc global és el cas de l'espanyol que a Mexic ha matat a la seva dona. Ell, com tothom, sap que a Mèxic moltes dones són assassinades a mans de les màfies de la droga i que la policia no aconsegueix trobar el culpable, de manera que aquest home va creure que a Mèxic seria més fàcil matar a la seva dona. És un bon exemple de l'ús de la informació global.

divendres, de juliol 21, 2017

NIT DE REIS (o el que vulguis), William Shakespeare


NIT DE REIS (o el que vulguis)

Autors: William Shakespeare i Pau Carrió
Versió: Pau Carrió i La Kompanyia Lliure

Teatre Lliure de Gràcia

Intérprets:
Joan Amargós / Enric Auquer / Quim Àvila / Clàudia Benito / Raquel Ferri / Eduardo Lloveras / Jaume Madaula / Lluís Marquès / Joan Solé / Júlia Truyol

Director: Pau Carrió
Presentació
Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.
És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.


Presentació
Concebuda com una peça d’entreteniment que tancava el cicle festiu del Nadal, Nit de Reis és considerada una de les comèdies d’estructura més rodona de Shakespeare. La rellegeix amb els seus propis codis Pau Carrió, que ja ha signat versions especialment renovadores i aplaudides de les obres del dramaturg anglès, entre els quals Victòria d’Enric V (basada en Enric IV i Enric V i vista al Grec 2014) o la seva pròpia versió del Hamlet estrenada el 2016. Ara porta a escena la història de dos bessons que naufraguen davant la costa d’Il·líria, on hi ha la cort del duc d’Orsino. La noia, Viola, es farà passar per home i entrarà a treballar, amb el nom de Cesàrio, a la cort del duc. Els embolics causats per aquests canvis de gènere donen peu a una història feta de disbauxa, festa, desconcert, separacions forçades, venjança, burla, ambigüitat, llàgrimes de riure i llàgrimes de tristesa…  Ho experimenten uns personatges que, com diu el mateix director del muntatge, “es busquen i no es troben, s’acaricien i s’esgarrapen”.
És el nou repte dels joves actors i actrius que integraran en els pròxims tres anys la Kompanyia Lliure i que ara es posen a les ordres de Pau Carrió després d’haver presentat aquesta temporada In memoriam (La quinta del biberó), Revolta de bruixes i Moby Dick, un viatge pel teatre.

La meva valoració

Encara que jo abans era bastant repatani en això que se’n diu “en versió de” perquè era una mena de fonamentalista que volia que allò que passa a l’escenari s’havia d’ajustar amb el que havia escrit l’autor. Tanmateix darrerament he vist un seguit de versions que m’han convençut i aquesta Nit de Reis n’és una i això que més que teatre sembla més aviat una comèdia musical, el que els americans en diuen senzillament un musical. Tanmateix molt ben travat, fins al punt que goso dir que si Shakespare veiés aquest treball diria que super el seu original perquè al presentar-se com un musical els treball dels actors i actrius és molt més laboriós perquè sempre estan ballant o, com a mínim, fent de saltimbanqui. Aquesta labor fa que l’engany característic d’aquesta perd relleu perquè els actors/saltimbanquis estan més queben dotats per fer la tasca que fan i converteixen aquest teatre de text en un musical amb molta substància












divendres, de juliol 14, 2017

E.V.A., de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique


E.V.A.

Autors: Marc Artigau, Cristina Genebat (T de Teatre) i Julio Manrique


Intérprets: 
Rosa Gámiz Lola
Carolina Morro Eva
Marta Pérez Paloma
Carme Pla Clara
Albert Ribalta Yoshiro . Àngel
Jordi Rico Puidam
Àgata Roca Àgata

Direcció: Julio Manrique 

Sinòpsi
Una comèdia dramàtica per reflexionar sobre el dolor dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per T de Teatre en motiu del vint-i-cinquè aniversari de la companyia
Amb l’acrònim E.V.A. es coneix l’escala visual analògica del dolor, una línia dividida en deu punts que serveix per mesurar el grau de dolor que experimenta un subjecte determinat. I E.V.A. és, també, el títol d’una comèdia dramàtica amb la qual les T de Teatre ens conviden a reflexionar sobre el dolor. Ens parlen de la poètica que de vegades l’acompanya i ens presenten un catàleg de les diverses formes que adopta a partir de les històries de quatre antigues companyes d’escola: Una actriu que pateix un bloqueig i no pot cantar; una anestesista experta en l’E.V.A. que ha acabat anestesiant els seus sentiments; una mare soltera a punt de deixar marxar del niu la seva filla (l’Eva!), i una agent de la propietat immobiliària que mai no s’ha atrevit a fer les seves pròpies eleccions a la vida.
Les integrants de T de Teatre, que enguany celebren vint-i- cinc anys de trajectòria, són les encarregades de compartir amb el públic els dolors diversos que pateixen aquestes dones. Des de la formació de la companyia, les T de Teatre han creat una desena d’espectacles com ara Petits contes misògins, Homes! i Criatures. Sempre disposades a ampliar i enriquir la seva mirada, han col·laborat amb directors com Javier Daulte (Com pot ser que t’estimi tant), Alfredo Sanzol (Delicades, Aventura!), Pau Miró (Dones com jo) i Ciro Zorzoli (Premis i càstigs). Ara es posen a les ordres de Julio Manrique en una peça coescrita pel director juntament amb Marc Artigau (Ushuaïa, T’estimem tant, Grace) i amb l’actriu, traductora i dramaturga Cristina Genebat (Santa Nit).
La meva reflexió
Des que escric la meva reflexió, que sol ser molt breu, aquesta vegada la començo citant parcialment la crítica que va aparéixer a La Vanguardia signada per un crític que estimo i segueixo, però que amb tota humilitat s'equivoca. Joan-Anton Benach diu: "E.V.A., però, renuncia al tractament coral de gairebé totes les creacions de T de Teatre, de manera que cadascun dels seus personatges principals –quatre dones que havien compartit escola en la seva adolescència– interpreten la seva pròpia anècdota. La Paloma (Marta Pérez), especialista en el tema del dolor, és l'anestesista que participa en la intervenció quirúrgica de la Clara (Carme Pla) quan el mal d'esquena d'aquesta –una professora d'història– s'ha fet insuportable. És l'únic lligam directe que hi ha entre les protagonistes, en tant que les altres dues, la Lola (Rosa Gàmiz) i l'Àgata (Àgata Roca) són una agent immobiliària i una actriu, respectivament, l'experiència de les quals està del tot allunyada del tema principal de la comèdia. Qualsevol altra dada que pogués donar de l'espectacle, així com de les intervencions episòdiques dels actors Albert Ribalta i Jordi Rico, penso que contribuiria a accentuar l'aspecte dispers, despentinat, d'una peça que, em fa l'efecte, decebrà la majoria dels que conservem un record inequívocament positiu de la trajectòria de T de Teatre." La meva visió del tema discrepa de la de'n Benach perquè la Lola i l'Àgata son alguna cosa més, de tal manera que també la fan coral, el que passa és que la marca que elles van deixar quan l'actual anestessista era una nena de catorze anys, la Lola i l'Àgata van infligir un turment a la nena Paloma, "Paloma Mensajera" li deien, que va quedar marcada per vida i no podia sentir i estimar. El final de l'obra és prou eloqüent i l'anestessista ja pot sentir i estimar, per tant, l'obra és coral, per això aquest final agrada al públic com una redempció i la vam aplaudir amb goig i entusiasme.




Paloma, Lola i Àgata


dijous, de juliol 06, 2017

Gonzalo Bernardos, TV3 i la Via Catalana a la Independència

Aquests dies o aquest mesos o aquests anys estem veient la quantitat de ximpleries que s'arriben a dir en contra del procés. Això no treu que a favor del procés també se'n diuen de ximpleries, però jo m'he imposat defensar la independència perquè els altres tenen més força. Tenen la raó de la força i no es prenen la molèstia de quina hauria pogut ser una línia intermitja, una línia que seria la força de la raó. En el fons jo em considero federalista, aquesta és la meva ideologia; tanmateix, ningún no està disposat a plantejar d'un manera clara l'Estat Federal, per tant, no hi ha altra alternativa que la independència, per tant, la independència ha esdevingut la força de la raó. Parodiant el famós text de Joan Maragall, està massa demostrat que Espanya no escolta.

La principal acusació que fan els unionistes, els nacionalistes espanyols, als independentistes, és que som nazis. No han trobat millor arma que l'insult més barroer perquè si entrem en aquest terreny podem dir que l'Espanya actual, el Regne d'Espanya, és hereu directa d'un govern feixista, tots sabem que qui va posar virtualment la corona a Joan Carles va ser Franco, precisament per aquesta raó no va haver una veritable ruptura, la Transició o la Constitució van quedar farcides de contradiccions que no detallo perquè qui vulgui saber-ho ho té fàcil.

Sí, sí, som nazis i per això els fa ràbia que la Via Catalana a la Independència sigui pacífica. Tots estan esperant, Felipe González el primer, que esclati una bomba a favor de l'independentisme, que seria la prova de l'insult més barroer, però s'enganyen. No saben encara quina és la nostra força, quin és el nostre tarannà.

Aquesta ignorància la va demostra ahir per la nit Gonzalo Bernardos en una tertúlua a TV3. Va haver una intervenció posant en relleu l'èxit absolut de públic que va ser l'acte oficial per la independència que es va fer abans d'ahir al Teatre Nacional de Catalunya. Un bona part de la gent es va quedar al carrer, es varen ocupar totes les butaques. El cas és que es  va voler teatralitzar l'acte per fer un missatge potent davant del poble i amb el poble.
Aquest aspecte de la comunicació teatral va fer que Gonzalo Bernardos es tragués del barret la paraula "performance" per a referir-se a l'acte i donar entendre que la representació feta pels polítics era un vol gal.linaci, de via estreta. Bernardos va demostrar la seva poca cultura de les arts perquè tothom sap que als performaces arreu del món hi van quatre gats, són actes de poca volada, de poc públic, fins i tot, la nº 1 en el món en performance, Marina Abramović, no ompliria ni la sala petita del TNC.


dimecres, de juny 14, 2017

Ballet Nascional de Cuba - La magia de la danza


LA MAGIA DE LA DANZA

Dirección y coreografia: Alicia Alonso

Teatre Tivoli

Ballet Nacional de Cuba, arriba amb La Magia De La Danza, interpretant les peces més famoses de: Giselle, La bella durmiente, Cascanueces, Coppélia, Don Quijote, El lago de los cisnes, Sinfonia de Gottschalk.

LA COMPANYIA

El Ballet Nacional de Cuba és una de les més prestigioses companyies del món del ballet que ocupa un lloc prominent en la cultura hispanoamericana contemporània. El rigor artístic-tècnic dels seus ballarins i l’amplitud i diversitat en la concepció estètica dels coreògrafs, atorguen a aquesta agrupació un lloc rellevant entre les grans institucions del seu gènere en l’escena internacional. El Ballet Nacional de Cuba és la màxima expressió de l’escola cubana de ballet, que sobre la base cultural que brinden diversos segles de tradició en la dansa teatral.
La companyia sorgeix en 1948, amb Alicia Alonso com a principal fundadora i primera figura. Alicia Alonso, directora del Ballet Nacional de Cuba, és una de les personalitats més rellevants en la història de la dansa i constitueix la figura del ballet clàssic en l’àmbit iberoamericà. Les seves versions coreogràfiques dels grans clàssics són cèlebres internacionalment, i s’han ballat per altres importants companyies com els Ballets de la Òpera de Paris (Giselle, Grand Pas de Quatre, La bella durmiente del bosque); de la Òpera de Viena i el San Carlo de Nápoles (Giselle); de la Òpera de Praga (La fille mal gardée); del Teatre alla Scala de Milán (La bella durmiente del bosque) i el Real Ballet Danés (Don Quijote

La meva valoració
Quan tenia menys de vint anys vaig començar a anar sol al Liceu. Al principi era pura curiositat. Havia de descobrir que m'agradava i què no m'agradava. La resposta no es va fer esperar: encara no m'agrada l'òpera i segueix agradant-me el ballet o la dansa, sigui clàssic o modern. No sentia un gran entusiasme d'anar a veure una companyia en la que la directora, Alicia Alonso, té 97 anys, però, per altra banda, sóc dels que creuen que un no s'ha de deixar portar per un prejudici perquè la coreagrafia pot fer dècades que la va fer i l'única cosa és procurar que es faci com sempre. 
L'equip de ball no em va decebre, les ballarines i els ballarins estan molt ben preparats i no tenen res a envejar de les companyies més internacionals.
















dimecres, de juny 07, 2017

Amors & Humors, d'Abel Folk i Pep Planas


Amors & Humors

Autors: Abel Folk i Pep Planas
basat en textos de Shakespeare i CervantesTraduccions Salvador Oliva i Joan Sellent
Assessors literaris Jordi Carrión Gálvez i Marilena de Chiara


Teatre Romea

Actors Pep Planas i Abel Folk
Soprano Maria AltadillGuitarres Felipe Sánchez
Viola de gamba Javier Aguirre
Llaüt Mikko Ikäheimo


Sinòpsi
En el IV centenari de la seva mort, el Teatre Romea ret homenatge a William Shakespeare i Miguel de Cervantes amb Amors & humors, un espectacle de nova creació basat en la vida i l’obra d’aquests mestres. Teatre i recitals es combinen en aquesta obra, conduïda per Abel Folk i Pep Planas, que comptarà amb música d’època interpretada en directe.
Ens agrada el teatre, ens agraden els concerts, ens agraden els recitals, ens agraden les conferències (les bones). Farem un espectacle que beurà de tots aquests mons de comunicació. Volem enfrontar, confrontar, comparar les literatures de dos dels més grans de la història. A vegades estaran d’acord i a vegades no. Voldrem saber com parlaven de les coses que ens interessen, com parlaven en aquell moment de les coses que ens interessen ara. Ho amanirem amb músiques de l’època, tocades per grans instrumentistes: Felipe Sanchez, vihuela i guitarres, Javier Aguirre, Viola de Gamba i Mikko Ikäheimo, llaüts.

Cantarem, actuarem, recitarem, conferenciarem sobre temes que ens apassionen amb les paraules i les notes d’autors apassionants. Ho farem amb veu contemporània i amb orelles contemporànies.

Ens capbussem en aquest projecte amb tot l’amor i, evidentment, amb tot l’humor.

Ho donarem tot per fer-vos feliços durant “Amors & humors” i també quan la recordeu.

Amb amors i amb humors la vida va molt més bé. 
Abel Folk

La meva valoració
Amb l’excusa del centenari de Shakespeare s’estan fent molts sofregits. Tots tenen una certa gràcia i van bé per passar l’estona. Suposo que el teatre és també això. Evidentment s’ha fet l’esforç de ser quelcom originals, això explica la presència a l’escenari d’un guitarrista, un viola de gamba, un llaüt i també una soprano. Cal dir que ho fan molt bé i, en aquest aspecte he disfrutat. Sí, he disfrutat més escoltant els músics i la soprano que no pas els actors. No, no ho fan malament, al contrari, però clar, la marca Shakespeare és una altra cosa.




dissabte, de juny 03, 2017

Ricard III, de William Shakespeare


Ricard III

Autor: William Shakespeare

Teatre Nacional de Catalunya

Director: Xavier Albertí



Traducció
Joan Sellent
Adaptació
Lluïsa Cunillé
Intérprets:
Roger Casamajor, Jordi Collet, Antoni Comas, Carme Elias, Oriol Genís, Robert González, Lluís Homar, Joel Joan, Lina Lambert, Albert Prat, Anna Sahun, Aina Sánchez, Julieta Serrano i Oscar Valsecchi


Presentació:
Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.
L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.


La meva valoració
Un títol com aquest, vull dir un títol que indica que va de reis, que és com dir de polítics avui. En sdubstància no hi ha gaire diferència entre uns i altres perquè ara la violència es manifesta amb els diners, que si no en tens et pots morir de fam, el diner fa que la caiguda sigui lenta i aleshores la caiguda, amb un cop d’espasa, era instantània. Així doncs Ricard III és rei amb l’espasa, Macron o Aznarf o Trump ho fan diferent, però el resultat és el mateix. 




dijous, de juny 01, 2017

Els tres aniversaris, de Rebekka Kricheldorf


Els tres aniversaris

Autora: Rebekka Kricheldorf

Teatre: La Villarroel

Director: Jordi Prat i Coll

Intérprets:
Anna Alarcón (Masha) 
Rosa Boladeras (Irina)
Miranda Gas (Janine)
Joan Negrié (Andrei)
Victòria Pagès (Olga)
Albert Triola (Georg)


Sinopsi
La Irina celebra el seu aniversari. Havia planejat una gran festa amb música, ball i molts convidats. Però la Irina s'avorreix. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts a terra desganats i el seu germà Andrei ha vingut amb una nova parella, embarassada.

Les seves germanes tampoc contribueixen gaire a que s'estengui l'alegria: la Masha està atrapada en un matrimoni sense amor i flirteja amb Georg, l'únic amic casat de l’Andrei. L'Olga és l'única dels quatre que treballa i ha de finançar tota la família. L'herència que van deixar els seus pares va ser malgastada fa temps i la casa familiar està molt deteriorada. 

La festa d'aniversari fracassa també els dos anys següents a causa d'un nou embaràs, una aventura amorosa, intents de suïcidi, deutes, manca de feina i perspectives vitals. I la solidaritat entre les tres germanes es posa a prova.

Els personatges de Kriecheldorf tenen una extrema capacitat analítica, i això els submergeix encara més en el dolor de saber-se fracassats en el terreny personal i social, i de veure reflectit el seu propi fracàs en el de l'altre. La decadència de la casa dels germans representa així l'exteriorització d'aquest sentiment de ruïna i degradació.


La meva valoració
Com veiem per la sinòpsi aquest obra està basada amb Txèkhov i, encara que no sóc partidari d’aquestes mena d’mitacions o “a la manera de”, val a dir que aquest producte edtà fora ben travat i l’obra és interessant i bona. Com de costum, un bon costum actualment, el treball de les actrius i actors és excel.lent.

dimecres, de maig 24, 2017

El test, de Jordi Vallejo Duarre


Teatre: Club Capitol

Intèrprets: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. 

Andreu Satorra escriu al NÚVOL:

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se’n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014 va obtenir amb El test, en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.


Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d’autodestrucció que tothom porta dins.
Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s’anomenaria “amics de l’ànima” o, vulgarment, “carn i ungla”.
I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d’amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora—, posen sobre l’escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d’enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.
La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d’euros d’aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d’un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés); uparella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura. Ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d’una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l’Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme. Una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d’una gestoria pròpia, de qui l’Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.
Però l’autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d’acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s’hi esgarrapa el que hi ha.

La meva valoració
Si hi ha alguna persona que segueix aquest blog es deu haver adonat que vaig força al teatre, però que vaig força al Teatre Lliure i al Teatre Nacional, mentre no gaire els altres, tot i amb això hi ha anades al Goya i a La Villarroel i molt de tant en tant a la Sala Muntaner. El cas curiós és que al Club Capitol aquesta ha estat la segona vegada tot i que fa molts mesos o ja més d'un any que hi vaig veure Animals de companyia que em va agradar moltíssim i fins ara no hi havia tornat. Potser he estat injust? Penso que sí perquè aquesta m'ha tornat a agradar moltíssim. Magnífic treball de dos actors i dues actrius que no havia vist mai, d'un autor del que no en sabia res. He estat injust? Segur


dissabte, de maig 20, 2017

Ivànov, d'Anton Txèkhov, versió lliure d'Àlex Rigola


Ivànov, 
d'Anton Txékhov versió lliure i direcció d'Alex Rigols

Teatre Lliure de Montjuïc

Intérprets: Nao Albet / Andreu Benito Joan Carreras / Pep Cruz Sara Espígul / Vicky Luengo Sandra Monclús / Àgata Roca / Pau Roca

Presentació:
És absurd parlar massa d’Ivànov a priori. És molt millor que la versió que presentem s’expliqui per ella mateixa. Molt millor no definir aquesta peça que crea una gran diversitat d’opinions sobre el seu protagonista i el seu entorn. Un entorn confús, com el que vivim en l’actualitat.
En tot cas, insinuem que potser parla d’algú imperfecte, com nosaltres; ple de contradiccions, com nosaltres; que en un moment de crisi i/o saturació, ens interpela sobre el sentit de l’existència i sobre el nostre comportament.
Kierkegaard deia que tenim llibertat per prendre decisions morals per dirigir la nostra vida, però que la consciència d’elecció ens crea angoixa.
Sartre deia que la consciència de la nostra existència ens fa crear el nostre propi objectiu en la vida, per tal de donar-li un sentit.
Camus afirmava que la nostra vida no té una finalitat fonamental i, per tant, per afrontar l’angoixa que això ens provoca, hem d’escollir entre acceptar la banalitat i l’absurditat de la nostra existència o deixar d’existir.
Tots nosaltres hem tingut moments de crisi a la vida, cada u per diverses raons, que ens han creat angoixa. Observem ara, doncs, què li passa a Ivànov i als seus companys en una societat perduda, desestabilitzada i amb valors molt tocats. Us sona?
Anem bé?
Àlex Rigola

La meva valoració
Durant els primers minuts de la funció em deia que això no m'agradaria, però a poc a poc hi vaig anar entrant i al final em va agradar tant o més que altres postes en escenes del mateix autor de la manera tradicional. Emva agradar.