EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dilluns, de desembre 18, 2017

Adossats, de Ramon Madaula



Títol: Adossats

Autor: Ramon Madaula

Ho vaig llegir en una novel.la i vaig escriure "Adossats." Ramon Madaula


Direcció Jordi Casanovas
Repartiment

Carme  Rosa Renom
Jordi   Jordi Bosch 
Joan  Ramon Madaula 
Deisy   Marieta Sánchez
Jordi Avi Carles Canut
Jordi Petit Guillem Balart
Teatre Romea

Sinòpsi
23 d’abril. Sant Jordi. Una urbanització de cases adossades al Vallès Occidental. El dia s’allarga, comença el bon temps. Els veïns surten a arreglar el jardí, a fer l’hort, a dinar a fora. Una família de classe mitjana catalana es troba al jardí de la casa del Jordi i la Carme. El pare del Jordi -l’avi- es diu Jordi; el fill del Jordi -el nét- també es diu Jordi. Tres generacions de Jordis celebren plegats el dia del nostre patró. Però ho faran envoltats de roses plenes d’espines, de dracs que treuen foc, de cavallers que potser no són tan valents i de princeses que es reserven un fort caràcter.

La meva valoració
No és un gran text, però sí que és una obra molt divertida, com diu l'autor en el programa de mà "em vaig imposar a l'hora d'escriure era que fos una família que no patís cap situació extrema: prohibit adulteris, prohibit incestos, prohibit maltractaments, prohibit addiccions... Gent "normal" -si és que n'hi ha- que els hi passen coses "normals". Molt coherent i, per tant, unes prohibicions encertades per quan es tracta d'anar al teatre per a passar una bona estona rient de les nostres petites flaqueses, que són les de tots. Així doncs, insisteixo, l'obra perfecte per passar una bona estona i oblidar una mica aquestes coses dels diaris, TV, etc. que ens posen de mala hòstia.





diumenge, de desembre 17, 2017

Les noies de Mossbank Road, d'Amelia Bullmore





Traducció: Roser Batalla
Direcció: Sílvia Munt
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco Clara Segura

La Villarroel

Sinòpsi
Les noies de Mossbank Road és una història que ens parla d’amistat, de l’amistat que sorgeix en un espai de llibertat com és un pis d’estudiants, lluny del pes de la família. 
I és en aquesta casa d’estudiants, entre els 18 i els 19 anys, que les tres protagonistes faran “l’estirada” juntes, i juntes tastaran la llibertat de poder descobrir qui són més enllà del que els pares o l’entorn han projectat damunt de cadascuna d’elles.
Seran només un parell d’anys, però el que compartiran serà tan pur, tan de veritat, que aquests anys les marcaran per tota la vida.
La Di, la Viv i la Rose comparteixen casa d’estudiants durant dos anys de la seva vida. Totes tres són molt diferents entre elles, però acabaran fent d’aquesta casa una nova llar i les unes de les altres una nova família.
Aquesta casa serà un refugi que construiran a base de desitjos, de pors i de projeccions de futur. Sembla que res dolent els pot passar quan són al refugi (Mossbank) les tres juntes. 
ROSE: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils.” 
Però el costat més fosc de la vida irromprà dins el refugi interromprà aquest flux de vida que és Mossbank. Aquest fet les afectarà profundament, fins al punt que a partir de llavors les decisions de les protagonistes estaran d’alguna forma marcades per aquest succés i, malgrat la seva joventut, determinaran les seves vides.
Inevitablement, el pis d’estudiants té un temps determinat de vida i arriba un punt en què Mossbank deixarà de ser un lloc físic per convertir-se en un espai interior que les acompanyarà sempre.
L’obra ens parla amb humor de l’amistat, l’amor, la solitud i la inevitabilitat de la vida. Serem espectadors d’aquest moment tan especial com és el naixement de Mossbank, i anirem seguint les protagonistes al llarg de les seves vides. 
El pas del temps serà implacable, però a elles sempre els quedarà Mossbank.
Marta Marco i Clara Segura
La meva valoració
Ja fa molts anys que al Teatre Lliure de Gràcia vaig veure una peça irlandesa protagonitzada per quatre actrius. La crítica que va fer Joan de Sagarra duia per títol "Póker de damas". No puc dir el mateix perquè a l'escenari hi havia tres actrius, i dir trio queda pobre; tanmateix, aquestes tres dames no estan per sota d'aquelles quatre. És el drama perfecte, al principi ens patem de riure, especialment, per l'extraordinari treball de Clara Segura i una mena de segona part ens porta a la tragèdia de la mà de Cristina Genebat. Per altra banda, Marta Marco, la filla de l'entranyable Lluís Marco, és ja una actriu consolidada i hi fa un papel molt dur perquè representa a una dona que viu una gravíssima tragèdia, ja no serà mai més aquella noia vital, esportista i coratjosa i esdevindrà una dona buida d'ella mateixa.
No m'equivoco si invito -a qualsevol que em llegeixi- a veure aquesta peça teatral perquè té una frescor i desimboltura que la fan quasi única en el sentit que pot agradar a qualsevol persona que digui "a mi no m'agrada el teatre".  
Cristina Genebat i al fons Marta Marco
Marta Marco i Clara Segura assegudes i Cristina Genebat d'esquena

dissabte, de desembre 16, 2017

Tristan und Isolde, Richard Wagner



Títol: Tristan und Isolde

Autor: Richard Wagner

Teatre Liceu

Repartiment
TristanStefan Vinke
MarkeAlbert Dohmen
IsoldeIréne Theorin
KurwenalGreer Grimsley
MelotFrancisco Vas
BrangäneSarah Connolly
Pastor / Jove marinerJorge Rodríguez Norton
TimonerGermán Olvera

Una obra que va canviar la història de la música

Tristan und Isolde és la culminació de l’ideari artístic de Wagner. Una òpera que va revolucionar, amb la seva ambigüitat harmònica, la música tonal. L’obra és, alhora, la traducció musical de la filosofia nihilista d’Arthur Schopenhauer. Àlex Ollé (La Fura dels Baus) concentra l’acció escènica en el llenguatge simbòlic, amb un treball excel·lent de caracterització dels personatges. L’escenografia d’Alfons Flores i les videoprojeccions de Franc Aleu contribueixen a la materialització de l’ideal wagnerià de l’«obra d’art integral» gràcies a unes imatges que sustenten i subratllen el llibret i la música. Iréne Theorin i Stefan Vinke, indiscutibles triomfadors al Liceu com a Brünnhilde i Siegfried, respectivament, a Der Ring des Nibelungen, tornen a Barcelona al costat d’un equip ideal per a aquesta òpera. 

Valoració personal
No es pot anar a veure una òpera si ja saps que l'òpera no t'agrada i no pots anar a veure una òpera de Richard Wagner si ja saps que Richard Wagner no t'agrada. Abans d'anar-hi jo ja sabia que no m'agraden cap de les dues coses. O sigui que vaig anar-hi només perquè em sentia atret per aquesta llegenda celta medieval: Tristany i Isolda. Una història d'amor que deixa petit a Romeu i Julieta.
De tota manera cal dir que sí que m'agrada la música de Wagner, el meu problema és quan canten, però goso dir que la música wagneriana és la més expressiva de totes. És en aquest aspecte que té sentit quan llegim "Una obra que va canviar la història de la música i de l'art".

Un altre element favorable per mi que té aquesta òpera d'ahir al Liceu és que la coreografia és de La Fura dels Baus.









divendres, de desembre 08, 2017

Reina Juana, d'Ernesto Caballero



Títol: Reina Juana

Autor: Ernesto Caballero
Director: Gerardo Vera

Intérpret: Concha Velasco

Teatre Borràs


Presentació


Concha Velasco se convierte en Juana de Castilla, más conocida como "Juana la Loca", uno de los personajes más conmovedores de nuestra historia, para contarnos sus vivencias y por supuesto, rendir cuentas a las personas que estuvieron en su vida antes de morir sola y alejada de lo que más quería: sus hijos.
Juana de Castilla fue convertida en una sombra primero por su marido, Felipe el Hermoso; después por su padre, Fernando el Católico, quien la recluye en Tordesillas; y finalmente por su hijo Carlos V, que la ignora.


Valoració personal

Com a obra de teatre no té gaire o cap interès. No hi he disfrutat gernsd ni mica, però no treu que Concha Velasco faci un gran paper, per la senzilla raó que és un papel molt difícil ja que el drama el sosté únicament Concha Velasco. El text té una única virtud: com la majoria no sabem res de la reina Joana de Castella el que li agradi la història té un motiu interessant per endinsar-s'hi. Admeto que he agafat curiositat per saber-ne més.



dijous, de desembre 07, 2017

Prefiero que seamos amigos, de Laurent Ruquier



Títol: Prefiero que seamos amigos

Text Laurent Ruquier
Versió Tamzin Townsend Chema Rodríguez-Calderón
Direcció: Tamzin Townsend

REPARTIMENT
Lolita Flores
Luis Mottola



Teatre Goya


Sinòpsi
Prefiero que seamos amigos”. Qui no ha sentit en algun moment de la seva vida aquesta terrible frase? Una sentència que condemna qualsevol expectativa cap a la persona estimada, que et destrueix la il·lusió de ser objecte de desig, de passió, de formar una parella, de ser la mitja taronja del teu amor. El 'happy ending' de la teva història s'esvaeix i el teu amant desitjat es converteix en amic...
En aquesta entranyable comèdia francesa veiem dos amics, tan propers i tan còmodes en la companyia de l'altre, que quan un vol canviar les regles de l'amistat, l'altre està totalment encegat i és incapaç de veure-hi més enllà. Aquí està servida la comèdia. Un busca alguna cosa més passional que el sofà, la peli i una pizza en companyia del seu amic xerrant i intercanviant històries de conquestes.
Regnen les frustracions i les paraules estan plenes de sentiments no compresos, i les insinuacions i missatges subtils no són captats.
L'obra també planteja un altre tema universal al món femení: l'abrupte canvi d'estatus quan passes d'una certa edat. La sensació de ser sobtadament invisible per al sexe contrari.
Com diu l'antiga cançó anglesa: "No one loves a Fairy when she's forty" (Ningú vol una fada quan té quaranta anys).
La lluita interna de la dona segura de si mateixa, feta i dreta, amb tota una vida a l'esquena, independent i satisfeta amb si mateixa, que s'enfronta a la terrible inseguretat i la por de no ser mai més desitjada ni joiosa en el terreny de l'amor. Estàs caducada. 'Se t'ha passat l'arròs!’ Cal actuar ja o acceptar el teu destí de 'mai més'.
Aquesta comèdia d'aroma fresc i àgil ens porta a través d’un viatge divertit amb girs inesperats, converses esquitxades d'ironia, frustracions i desig sexual no correspost. Veiem els nostres dos protagonistes ballar un tango, però ni amb la mateixa cançó ni amb el mateix pas.
Les relacions i la recerca de l'amor mai són fàcils i aquí gaudim de l'odissea que és per Claudia i Valentí aprendre a estimar-se.
Amb Lolita i Luis garantim una nit plena de flors, desitjos, rialles i somriures.
Tamzin Townsend
La meva valoració
El text és molt fluix, l'obra no té cap interès. L'espectacle s'aguanta gràcies als dos intérprets, sense desmeréixer a Luis no cal dir que la Lolita és una dona que té moltes taules i pot fer el que vulgui- El seu treball no el pot fer qualsevol dona perquè no es talla un pèl per demostrar que malgrat l'edat manté un sex appeal. Val a dir també que encara que l'obra és fluixa té alguns gags que li donen una espurna de vida. És amb aquestds gags que els actors es llueixen i la Lolita d'una manera remarcable.

dimecres, de desembre 06, 2017

La formació d'una identitat - Una història de Catalunya, de Josep Fontana



Eume Editorial
496 pàgines


És evident que a Catalunya estem vivint temps políticament difícils i dolorosos com va ser el primer d'Octubre, tot just fa 66 dies, especialment dur veient com la policia, més invasora que amiga, anava a cops de porra, causant més de mil ferits de baixa i alta intensitat. A més de mantenir a la presó persones que han contravingut la Constitució Espanyola, però que no va promoure cap acte violent, mentre persones que sí han emprat la violència per manifestar el seu pensament són lliures i, per tant, tenen la porta oberta per repetir.

Aquest conjunt de fets no ho havíem vist mai des que hi ha una Constitució que crèiem que respectava la llibertat d'opinió i manifestació.

Tot plegat m'ha fet interessar sobre la història de Catalunya perquè tenia idea d'alguns aspectes, però amb moltes llacunes, per tant, aquest llibre que acabo de llegir ha estat perfecte per mi i crec que pot ser útil per molts. 

Es parla molt de què Espanya té 300 anys, 400, 500 o mil anys. No importa la xifra, el que sí importa és que podem veure de la mà de Josep Fontana que la relació Castella-Catalunya no ha estat mai una història d'amor perquè uns han tingut i tenen una visió militar, d'imposició, de la política i els altres una visió comercial, pactista.

A la pàgina 232, el Borbó Felip V ja mana i hi llegim: "Havien aconseguit posar fi a l'estat català, però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracterizava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s'enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d'una societat industrial."

A la pàgina 233 i arran del que es volia fer a Catalunya el 12 de març de 1715 s'ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella "sería una grande confusión" tant pel que fa a l'exercici de la justícia, com en "los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nulidades y defectos por dichas leyes, en prejuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado".

Crec que aquest parell de citacions mostren el rigor en que ha estat fet aquest llibre i que anima a llegir-lo.

dimarts, de desembre 05, 2017

Y no quedará ninguno: Agatha Christie





Títol: Y no quedarà ninguno

Autora: Agatha Christie
Adaptació: Gianluca Ramazzoti i Ricard Reguant

Direcció: Ricard Reguant
Intérprets:
Cata Munar
Toni Sevilla
Jaume Fuster
Joan Carles Bestard
Júlia Creus
Eduard Doncos
Ivana Miño
Arnau Puig
Pol Nubiala
Pep Munné

Teatre Apolo

Descripció:
Deu persones tancades a la Illa del Pirata, víctimes o assassins? Una incògnita per resoldre per part de l'espectador a l'obra “Y NO QUEDARÁ NINGUNO”, una nova versió actualitzada de la novel·la policíaca més famosa de Agatha Christie. A l’obra, l'autora revela la doble moral victoriana, estesa actualment per tot el món, a la qual es mostren a través d'un cert sentit d'humor i d'un macabre escenari criminal els defectes ocults de cada personatge, i on vostès es preguntaran qui serà l'assassí?

Un misteri que hauran de resoldre en aquesta adaptació realitzada pel seu director Ricard Reguant i el dramaturg italià Gianluca Ramazzotti, i que vostès no revelaran mai, tret que vulguin rebre una invitació per a una curta estada a la Illa del Pirata. 

Benvinguts al misteri!!!

Valoració personal
Agatha Christie no és una veritable autora teatral, però sí que dominava la creació del misteri i es pot considerar una pionera en la novel.la negra. Aquesta obra en la que moren tots com a Hamlet les morts esdevenen quelcom mecànic, l'espectador ja ho preveu, fins a cert punt, clar. El misteri està controlat, el que no està tant són les pulsions humanes, però aquí això no toca. És un bon espectacle i, per tant, distreu, com diuen els americans 
This is Entertainment



dimarts, de novembre 28, 2017

Calígula, d'Albert Camus



Calígula

Autor: Albert Camus
Traducció: Borja Sitjà
Dramatúrgia i direcció: Mario Gas
Intérprets:
Pablo Derqui  (Calígula)
Borja Espinosa  (Quereas)
Mónica López  (Cesonia)
Bernat Quintana  (Escipión)
David Vert  (Helicón)
Pep Ferrer  (Corifeo)
Pep Molina  (Corifeo)
Anabel Moreno  (Corifeo)
Ricardo Moya  (Corifeo)

Teatre Romea

Una coproducció del Teatre Romea, Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinòpsi:
L’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder són alguns dels temes que toca aquest muntatge, que posa en escena una de les grans peces dramàtiques del novel·lista i dramaturg francès nascut a Algèria.
Suetoni, un escriptor romà que és un dels mestres del gènere biogràfic del món antic, va deixar per a la posteritat un retrat del tercer emperador romà, Gai Juli César August Germànic, que ha passat a la història amb el seu sobrenom infantil: Calígula. L’escriptor Albert Camus, un dels autors imprescindibles de la França del segle XX i premi Nobel de Literatura el 1957, va partir d’aquest retrat per tal de crear una peça teatral que és, de fet, un conjunt d’obres integrades en una de sola. El seu protagonista s’enfronta a l’absurd de l’existència (un dels temes clau en l’obra de Camus) després de la mort de la seva amant i germana, Drussil·la, i en un intent de demostrar la mortalitat i infelicitat dels éssers humans, sotmet els seus súbdits a tota mena d’horrors i persecucions.


La meva valoració:
Avui dia no hi ha dubte de què Mario Gas és un dels grans directors, ja fa molts anys que està establert a Madrid a on és el director d'èxit. Això no treu que de tant en tant porti a Barcelona algunes de les seves produccions, de fet ara n'hi ha dues, aquest Calígula i Incendios.
Calígula es ja un clàssic, fa uns cinquanta anys que la vaig veure en una circumstància molt especial. Vaig fer el servei militar a la Marina en base a San Fernando. Vam anar a la badia de Mallorca a fer unes maniobres, però també hi havia temps per passejar per Palma. La gran casualitat va ser que em vaig trobar el meu amic d'infància que feia de cambrer. Després d'una xerrada ens vam posar d'acord per anar a veure Calígula que es representava en el teatre principal de la ciutat.
És una obra dura perquè posa en evidència el que pot arribar a ser el poder, quan el poder individual pot assolir cotes d'abús que no ens podem imaginar però que a vegades passen, com seria un exemple el pederasta austríac Josef Fritzl. Poso un exemple no polític intencionadament.





dijous, de novembre 23, 2017

Incenmdios, de Autor: Wajdi Mouawad



INCENDIOS

Autor: Wajdi MouawadDirector: Mario GasIntérprets: Nuria Espert, Laia Marull, Ramón Barea*, Álex García*, Alberto Iglesias, Candela Serrat, Lucia Barrado Germán Torres
Producció: Ysarca S.LCoproducció: Teatro de la Abadía. Amb la col.laboració: Teatro del Invernadero

Teatre Goya

Sinòpsi
La infantesa és un ganivet clavat a la gola 

Una dona acaba de morir. Es deia Nawal Marwan. I avui, en la lectura del testament, ella obre la porta al seu silenci i als seus secrets, als misteris dolorosos d'una família. Ha deixat als seus bessons, Jeanne i Simon, un quadern vermell, una jaqueta de tela verda i dos sobres amb una petició plena de conseqüències, com sengles caixes de Pandora, orígens de mals i meravelles, el contingut de les quals arrossegarà als bessons cap a un passat desconegut, cap a un continent llunyà, cap a un segon naixement.

La meva valoració
Em sap greu no haver-ho sabut abans que fa uns cinc anys que aquesta obra es va fer al Romea en català, dirigida per Broggi, i que, per altra banda, n'hi ha una pel.lícula.  

És una obra molt dura i, sense entrar en detalls, és inevitable pensar amb l'Èdip de Sòfocles, però com també passa amb Sòfocles, l'anècdota no és el tot. Aquest Incendios és un veritable incendi perquè es crema tot, les relacions pare, mare, germà, germana, família, la comunitat, el país i la humanitat tota estan al fil de la navalla.

Si el drama fa alguna concessió a l'espectador, aquí, com amb Sòfocles, a la tragèdia pura i dura, tot és tragèdia. Cal dir que aquesta producció ve de Madrid, concretament del Teatro de la Abadía, una garantia. I ha vingut gairebé amb els mateixos actors i actrius que la van estrenar l'any passat. L'obra compte amb grans actors i actrius, de les que en destaco dues. És una obvietat l'esment de Núria Espert que per la seva veterania és ja la deessa del teatre, realment hi fa un gran treball, gens fàcil. Per altra banda la Laia Marull és, d'alguna manera, la protagonista.

Potser perquè quan era jove estava ficat, sense actuar, en una companyia de teatre amb pocs recursos (GoGo, Teatro Independiente) i, per tant, l'escenografia era pobra, però m'agradava. Actualment les escenografies no són pobres, però poden ser molt simples, del que en diuen minimal. Aquest és el cas i m'agrada. El que compte és que el seu contingut sigui suficient per a situar l'espectador.

A les famílies solen haver secrets o silencis i, evidentment, aquest simple fet pot donar molt de joc en una trama que comença en un país en guerra i una dona que l'ha patida en tots els sentits mora a l'exili a on deixa dos fills bessons que no saben quasi res de la seva mare.

Com he dit més amunt, és molt dura, però també versemblant encara avui perquè guerra n'hi ha. Aquest Incendios és de les millors coses que m'ha regalat el teatre.







diumenge, de novembre 19, 2017

Perra de nadie, de Marta Carrasco




Creació Marta Carrasco
Intèrpret Marta Carrasco
Direcció Marta Carrasco, Pep Cors, Antoni Vilicic
Escenografia Marta Carrasco
Vigilants de la nit Dominique Falda
Vestuari Pau Fernández y Cía. Marta Carrasco


Teatre: La Seca Espai Brossa

SINOPSI
Vint anys fa, que els alquimistes habiten el món singular. Aquí i ara Lili està sola, com ho estava fa vint anys, en altres llocs, Violeta (Aiguardent) i Claudel (Blanc d’ombra). Lili és una ‘perra’, perquè ‘perra’ s’és, no s’aprèn. I és ‘Perra de Nadie’.Tan sols qui és ningú i de ningú, pot arribar fins al fons de la seva intimitat, on juguen a la gallineta cega, ballen i criden totes les intimitats. La teva i la seva també. Potser us resulti estrany que avui, aquí i ara, precisament vosaltres, us convertíssiu en còmplices d'una ‘Perra de Nadie’. Potser algú adverteixi, amb raó, que la gossa és un dels primers animals domèstics, que era molt útil per caçar i que avui en dia no existeixen gosses de ningú. Perquè una gossa, si és de ningú, no serveix per a res o, millor dit, per a ningú. Doncs sí que existeixen, i és més, poden ser imprescindibles en les seves inutilitats... si s'atreveixen a descobrir-les. Allà, en el més profund de cada un de vosaltres, habiten Lili i els seus vigilants de la nit. ‘Perra de Nadie’, dins de vosaltres està el món que tenen cura on brollen les seves  entranyables immensitats. Si vosaltres voleu, és clar. Si vosaltres voleu.

La meva valoració

Com es desprèn dels crèdits ésd un espectacle d'allò més personal que un es pot imaginar perquè l Marta Carrasco ho fa tot perquè interpreta la seva pròpia creació, l'escenografia és seva i hi ha el Pep Cors i l'Antoni Vilicic que li han dirigit parcialment.

Bàsicament l'obra és un gran treball de gesticulació, però així com els ballarins són inexpressius Marta Carrasco és tot el contrari, però ho fa d'una manera tant original que no es pot explicar perquè és un cas únic. Ningú no fa el que ella fa, per tant, el que toca és veure-la i si algú em fa cas em donafrà les gràcies perquè és una meravella.



divendres, de novembre 17, 2017

Yes, potser, Marguerite Duras





Yes, potser, Marguerite Duras

 Director: Andrea Segura

Intérprets: Alícia González Laá, Anna Casas, Txabi Grass

Teatre Akadèmia


Sinopsi

'Yes, peut-être' és una tragicomèdia surrealista que ens confronta amb la més gran de les nostres misèries: la pèrdua de memòria constant que torna una i altre vegada al llarg de la història endinsant-nos en l’horror de la catàstrofe. Només dues dones i un soldat, sense noms ni memòria, figuren com a supervivents d’un conflicte apocalíptic nuclear en un gran desert envoltat d’oceans. Ell voldrà recuperar els rituals i els càntics, elles procuraran recuperar el seu llenguatge i la història a partir d’elles mateixes, de l’altre, del ‘nosaltres’. 

La meva valoració
Els primers llargs minuts l'obra se m'ha fet avorrida. No entenia res, però a poc a poc hi he anat entrant a copsar la ironia del que pot arribar ser un l'únic supervivent del planeta després d'una gran guerra. Sense que s'assembli gens, només el tema, la fi del món, m'ha recordat la pel.lícula La hora final. Evidentment aquesta encara resulta més dura perquè, com veiem a la sinòpsi un ha perdut la memòria i elles intenten cercar els mots per posar un nom a cada cosa, com Adam.

diumenge, de novembre 12, 2017

El metge de Lampedusa


El metge de Lampedusa
a partir de les Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
adaptació Anna Maria Ricart.
Director: Miquel Gorriz
Intérpret: Xicu Masó

Teatre Lliure Montjuïc


Presentació:
Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.




Moltes vegades, qui més qui menys, ha dit "això ho hauria de veure tothom",  doncs efectivament aquesta frase s'hi escau d'allò més per aquesta obra, que no és de teatre, que no és ficció, que és el que passa a una de les entrades a la Unió Europea.

Una vegada més ens convencem que la Unió Europea només funciona amb cert rigor amb les qüestions financeres, però que no vetlla pels drets humans. El que passa en aquesta petita illa europea, més a prop de Tunísia que d'Itàlia, de manera que entre Lampedusa i Sicília hi ha Malta, el que passa doncs en aquesta illa és que s'ha convertit en l'objectiu d'arribada dels que volen emigrar d'Àfrica per entrar a Europa. Aquest fet crea una materia sensible per la manca d'humanitat, és a dir, les mil hipocresies que ens volten. Per fer-nos cinc cèntims del que això representa, com deia al principi, això s'ha de veure perquè està molt ben explicat per les persones que hi han treballat i, també, per qui ens ho explica amb recursos teatrals: Xicu Masó. Diria que aquest actor fa el paper de la seva vida. Desitjo a Xicu Masó molt anys de salut i de vida i crec no equivocar-me que durant molts anys recordarà el treball memorable que aquests dies està fent al Teatre Lliure de Montjuïc. Si us plau, aneu'hi. Paga la pena.