EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

divendres, de juliol 29, 2011

Tapeando



de Tap Olé
DIRECCIÓ: Tap Olé
COREOGRAFIA: Guillem Alonso i Roser Font
DIRECCIÓ MUSICAL: Roger Raventós
BALLARINS:
Guillem Alonso
Roser Font
Ruben Pérez
Laia Molins
MÚSICS:
Roger Raventós (Guitarra)
Mario Mas (Guitarra)
Dani Figueras (Guitarra)
Paco Weth (Baix)
Blanca Giménez (Baix)
Carlos Cortes (Percussió)
Pablo Gómez (Percussió)
Teatre Goya

Animat per la dada que el la troupe de dansa Tap Olé l'any 2007 va actuar al Festival d'Edimburg amb èxit el he anat a veure al Teatre Goya i no m'he empenedit, però sí que m'ha deixat un mal gust a la boca veure el poc públic que hi havia.

El ballet que fan és una fusió del jazz amb el flamenc amb notes de cançó de llatinoamèrica, una famosa peça composta per Charles Chaplin i una rumba catalana. Els líders del grup són els catalans Guillem Alonso i Roser Font. La Roser és incansable i la coreagrafia de Guillem és excel.lent dintre del plantejament de l'espectacle. Cal admetre que no és un espectacle ambiciós si l'hem de comparar amb les grans companyies de ballet internacional, però crec que el públic de Catalunya i de Barcelona en especial no pot ignorar aquell art digne fet pels nostres conciutadans. L'espectacle és de noranta minuts i garanteixo que el públic s'ho passa bé fins al darrer minut.

Crec que cal ser consicient que un poble tant petit com Catalunya no es pot permetre el luxe d'ignorar els seus artistes i és una pobra excusa que es tracti de flamenc perquè jo també vaig avorrir el flamenc en temps de Franco, però també en aquest temps van arribar molts andalusos i reconec que la gran majoria no s'ha integrat com haurien d'haver fet. Malgrat aquesta lamentable realitat el flamenc és un art de veritat i si ha Catalunya es conrea aquest art hem de fer l'esforç de respectar-lo i estimar-lo perquè la ignorància d'uns no ha de comportar la ignorància d'uns altres. El que hem de valorar és allò que es fa aquí amb qualitat i aquesta excel.lència és assolida pels de Tap Olé.

dilluns, de juliol 25, 2011

Carta a Cristina de Lorena

de Galileo Galilei


El llibre no conté únicament la carta que Galileo va dirigir a Cristina de Lorena Gran Duquesa de Toscana, sinó que hi ha una interessantíssima introducció de Moisés González García, una carta de D. Benedetto Castelli, dues cartes a Mn. Piero Dini i una carta del cardenal Roberto Bellarmino a Paolo Antonio Foscarini.

La carta més llarga de totes i la que justifica el llibre és la que Galileo va escriure a Cristina de Lorena, el motiu d'aquesta carta va ser que el seu amic i deixeble Benedetto Castelli li va escriure una carta en data 14 de desembre del 1613 en la que li informava d'una discussió que va haver a la cort del Duc de Toscana en la que hi era Castelli, aleshores professor de matemàtiques a la Universitat de Pisa, els Grans Ducs de Toscana, la gran duquesa mare Cristina de Lorena, membres de la família Medici, filòsofs i altres persones d'alta posició. La discussió va ser tranquil.la al principi quan es parlava dels satèlits de Júpiter que Galileo havia descobert, però l'ambient es va posar tens quan el peripatètic Cosimo de Coscaglia va treure el tema que Galileo s'equivocava en defensar el moviment de la Terra, per anar en contra de les Sagrades Escriptures. Acabada la reunió la Gran Duquesa demanà a Castelli que es quedés per xerrar sobre l'afer i aquest fet animà a Galileo a escriure-la.

Ém resulta trist veure els grans esforços que va haver de fer Galileo per salva la pell perquè en aquesta carta el que fa no és altra cosa que dir per activa i per passiva, pel davant i pel darrera, pel dret i pel revés, que allò que concerneix a les Sagrades Escriptures és la salvació, mentre que la ciència s'ocupa dels fets naturals.

Així a la pàgina 128 llegim:
De lo que se deduce cuan falsos serían los sentidos que diésemos a los pasajes de la Escritura, siempre que no se.revelasen acordes con las verdades demostra¬das. Se debe, pues, con la ayuda de la verdad demos¬trada buscar el sentido seguro de la Escritura, y no de acuerdo con el sentido literal de las palabras, que pareciese verdad a nuestra debilidad, querer en cier¬to modo forzar la naturaleza y negar las experiencias y las demostraciones necesarias.Mentre que a la 129 reforça el seu argument amb les paraules següents de Sant Augstí:
«Pero si una experiencia clara demos¬trara que esto es verdad, todavía sería incierto si el autor de los libros sagrados quiso decir esto en aque¬llas palabras o alguna otra cosa no menos verdadera; pero si el contexto del discurso hubiera hecho supo¬ner que éste no había querido esto, no por esto será falso lo que él mismo quiso que se entendiera, sino verdadero y lo más útil».Llibre molt útil per a qui estigui interessat en el debat ciència i religió.

dissabte, de juliol 23, 2011

Días estupendos


Autor/Director: Alfredo Sanzol
Intérprets:
Paco Déniz (El de la bicicleta)
Elena González (La nudista)
Juan Antonio Lumbreras (El del tronco)
Natalia Hernández (La que canta)
Pablo Vázquez (El del melón)
Teatre: La Villarroel



Programa de mà:
L'estiu és l'època de l'any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... . I volem que tot es faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l'activitat habitual per entrar en una mena de bombolla. L'estiu és un tub de laboratori on apareixen les veus que la resta de l'any s'oculten i que, ara, ens proporcionen una experiència de realitat paral•lela.
Les històries de Días estupendos tenen a veure amb aquesta sensació de cresta vital. Allà on amb més força s'expressa la vida, comença la mort.
Són històries en què la intensitat arrossega l'acció. En què, horroritzats, riem.

Alfredo Sanzol

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

El plantejament de l'obra podria comparar-se parcialment amb vides creuades, però no hi ha tals creuaments, sinó que és més aviat un seguit de contes o històries, però dramatizades, de manera que moltes vegades el darrer personatge d'una història no es mou de l'escenari i immediatament és el primer personatge de la història següent, la qual cosa, li dóna un dinamisme que nopermet que l'espectador es distregui i estigui predisposat a seguir una nova història.

Totes les històries són personatges actuals, com passa en la literatura, duts a l'extrem, de manera que podem dir que són exagerats o tant paròdics com els del Quixot, però es presenten els drames de la manera més divertida i inversemblant possible; com la parella que després de nou anys de feliç matrimoni es plantegen fer una "separació preventiva" per a evitar passar pel tràngol d'una separació traumàtica i és magnífica, corprenedora i assenyada la guia per a la vida que una mare li diu a la seva filla que encara té a la panxa. No hi ha dubte que és del millor i més divertit que ara hi ha a l'escena barcelonina.

divendres, de juliol 22, 2011

La nostra classe


de Tadeus Slobodzianek
Traducció: Joan Senent
Direcció: Carme Portaceli
Intérprets: intèrprets David Bagés / Rosa Boladeras / Jordi Brunet / Ferran Carvajal / Roger Casamajor / Lluïsa Castell / Gabriela Flores / Albert Pérez / Xavier Ripoll / Albert Triola
Teatre Lliure de Gràcia

Programa de mà:
El 1941, prop de 1.600 jueus van morir cremats a la lo¬calitat polonesa de Jedwbane. La versió oficial de la història en va responsabilitzar els ocupants nazis, però dos estudis publicats a principis d'aquest segle van de¬mostrar que els autors de la massacre van ser, de fet, els mateixos companys i veïns de les víctimes.
Partint d'aquest material històric, l'obra posa en esce¬na deu companys de classe, cinc de catòlics i cinc de jueus, que esdevenen víctimes i botxins en el moment dels fets i que, en els anys posteriors, al llarg de cator¬ze escenes/lliçons, assumiran el paper de supervivents torturats o de fantasmes permanentment presents en la ment dels assassins.

La nostra classe és una història escandalosa sobre la relació entre aquells que, durant el segle xx, es van tornar enemics sense cap raó personal, sobre la culpa col•lectiva, sobre la veritat que ningú sembla tenir ne¬cessitat de conèixer i sobre la Història, que no pot ser jutjada, que no pot tornar enrere i, moltes vegades, ni tan sols pot explicar-se.
Però l'obra no parla només de Polònia. Ens mostra tam¬bé que, com diu Thomas Bernhard, si rasquem una mica trobarem sota la nostra pell el nazi, l'intolerant, l'irra¬cional. I, tal com es va veure al nostre país durant la Guerra Civil o com ens ensenyen les pel•lícules sobre els Balcans, una circumstància aliena a nosaltres el pot fer emergir ràpidament
.

Com es pot endevinar és un espectacle molt dur i cal dir que portar a l'escenari un text d'aquestes característiques és molt difícil; tanmateix, goso dir que és de les millors tasques que ens ha muntat la Carme Portaceli. Estic segur que aquesta producció marcarà un abans i un després en la trajectòria personal i professional d'aquesta gran directora teatral. No cal dir que també, com sempre, és gràcies al bon treball dels artistes, especialment si tenim en compte que és una obra coral per excel.lència en la que els actors interpreten amb la paraula, però també amb el cos, movent-se per l'escenari unes vegades com autòmates i altres com saltimbanquis: tot al servei d'un intens dramatisme i d'una crítica social i política perquè si, com es demostra, tots tenim un nazi dintre, també ens adonem del dret de la memòria històrica i alhora com alguns la corrompen.

dimecres, de juliol 20, 2011

No em deixis mai

de Kazuo Ishiguro



Kazuo Ishiguro, és un escriptor britànic nascut al Japó, va néixer el 1954 a la ciutat de Nagasaki i es va traslladar a Anglaterra als sis anys. El seu pare, oceanògraf, va treballar a les plataformes petrolíferes del Mar del Nord. Va estudiar filosofia a la universitat de Kent i literatura creativa a la universitat de East Anglia.

Encara que les seves novel•les estan ambientades al passat, com ara “An artist of the floating world” (1986), situada a la seva ciutat natal després del bombardeig del 1945, ha destacat més com a autor de ciència ficció. Les seves novel•les estan escrites en primera persona i els narradors sovint mostren el fracàs humà. La tècnica de Ishiguro permet que els personatges revelin les seves imperfeccions de forma implícita al llarg de la narració, creant així un patetisme que permet al lector observar els defectes del narrador a la vegada que simpatitza amb ell.

Kazuo Ishiguro ha rebut nombrosos premis, entre els qual el Premi Booker de 1989 per l’obra “The remains of the day”, així com també l’Ordre de les arts i les lletres que atorga el Ministeri de cultura francès. Font

Com m'he posat a llegir aquest novel.la sense saber que era de ciència ficció i, molt concretament, sobre una branca que rep el nom de distopia, una paraula que desconeixia he hagut d'averiguar, el meu cervell estava en ple caos a l'inicia de la lectura; tanmateix, a poc a poc he anat traient l'entrellat. La novel.la tracta de les vivències de tres clons humans en una residència especial per a preparar-los del que serà la seva activitat principal en el futur, és a dir, quan deixin la residència.

Com al llarg de la vida no perdran l'status de clon, vol dir que sempre seran dependent dels altres, els que no són clons. El fons de la novel.la és com han d'assolir o intenten assolir la seva individuació. Com es pot endevinar això crearà conflictes personals i interpersonals.

Opto per no entrar en detalls per a no desvetllar el lector a llegir aquesta magnífica, profundament psicològica novel.la, que es llegeix amb veritable fruició i passió, per la que la recomano molt vívament i que, com es podrà veure, nosaltres no estem molt lluny del món que planteja i que els neguits dels personatges no són tan diferents als nostres.

En aquest darrer sentit val a dir que qui pugui seguir l'entrevista del vido aquí adjunt sentirà que l'autor ens diu que és tracta d'una història d'amor i que el tema principal és amor.

Com alumne d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra no em puc estar de fer esment de Javier Aparicio Masdeu que l'he tingut de professor a literatura espanyola i aquest setembre el tindré de literatura contemporània perquè és l'autor de Lecturas de Ficción Contemporánea i a la pàgina 385 referint-se a aquesta novel.la diu: "Nunca me abandones (títol castellà), su última y espléndida novela, tampoco es lo que parece, y sus hechuras de fábula futurista con ecos góticos de claustrofobia y la sordidez de Flannery O'Connor resultan el persuasivo espejismo con lo que el autor de Los restos del día le esconde al lector su verdadero objetivo: tejer una alegoría de la inmanente orfandad del individuo que funcione de manera de una fábula moral. Se nos invita a creer que se trata de una novela de ciencia-ficción, pero no lo es. Una novela de Ishiguro jamás es lo que pretende ser, sino un tramposo ejercicio de enmascaramiento del género que confunde y que desbarata el horizonte de expectativas del lector"

diumenge, de juliol 17, 2011

Desaparecer


Espectacle a partir de textos d' Edgar Allan Poe traduiïts per Julio Cortázar
Director: Calixto Bieito
Intérprets: Juan Echanove i Maika Makovski
Música original de Maika Makovski
Pianista: Maika Makovsli
Teatre Romea

Desaparecer - Grec Festival de Barcelona from Barcelona Cultura on Vimeo.


Contes de terror i poemes de l'escriptor nord-amerlcà Edgar Allan Poe (1809-1849) com ara El corb o El gat negre són la base literària amb la qual Calixto Bielto ha construït el seu comiat del Teatre Romea per fer-se càrrec dels projectes internacionals del grup Focus.
El mestre del relat curt serà el seu principal company de viatge en aquesta aventura escènica, però no pas l'únic: l'acompanyen Juan Echanove, un actor amb qui ja va col•laborar a Plataforma, de Michel Houellebecq, vista al Romea l'any 2007, i Maika Makovski, la cantant i compositora mallorquina que és una de les veus més noves del panorama del rock i que, amb Bieito, afronta la seva primera experiència sobre un escenari.
Makovski ha compost per a l'espectacle una desena de cançons que giren al voltant de la idea de la desaparició i de la por d'afrontar la realitat. Tot plegat conforma un muntatge singular i ple de personalitat, on confluei¬xen la foscor de Poe, la renovadora visió de l'escena de Bieito, el talent interpretatiu d'Echanove i la potència artística de Maika Makovski.

divendres, de juliol 15, 2011

El misterioso caso alemán


Rosa Sala Rose

De aquellos polvos, vinieron estos lodos. Aquest refrany castellà és pertinent per a comentar el procés històric de la cultura alemanya perquè no podem oblidar com va acabar el trajecte. Òbviament, valorar la cadena de fets quan tot ha passat és fàcil, tanmateix, no deixa de ser un exercici interessant per a fer-nos adonar que amb les coses de la cultura no s’hi juga i sembla que s’hi va jugar, especialment si considerem que la persona que va tirar la primera pedra va ser algú que amb els anys es va anar veient que va ser més un il.luminat que no pas un erudit, potser seria més rigorós dir que no va ser un erudit en tot. Aquesta troca d’aconteixements i de personatges l’anirem desfent en les línies que segueixen i que ens serviran per a entendre millor el segle XX alemany. El motiu determinant de la perspectiva escollida és que unes decisions de caràcter cultural que es van prendre el segle XVIII van anar envolant-se al llarg del temps impregnant els més alts poders polítics, les persones que ara en diríem líders d’opinió i el poble en general, és a dir, tota la cultura alemanya en el seu sentit més ampli. Conseqüència d’aquesta cultura va ser que el poble alemany va atorgar el poder polític a l’home que va crear la màquina de matar més gran de la història.

Aquesta història comença a la biblioteca d’un comte alemany de la ciutat de Dresde, de la que n’era bibliotecari Johann Joachim Winckelmann (1717-1768). Aquest personatge havia estudiat teologia, cultura grega, història i medicina. El càrrec li va servir per a conéixer la gran col.lecció d’obres d’art que havia reunit el duc de Saxònia i per escriure la seva obra més important: Gedanken über die Nachahmung der griechischen Werke in der Malerei und Bildhauerkunst (1755) (Reflexions sobre la imitació de l’art grec en la pintura i en l’escultura). El mateix Winckelmann es va considerar l’inventor de la moderna història de l’art. Tot i així, crida l’atenció que sigui un autor citat en textos d’art actuals. Aquest fet ens mostra que, en art, l’encertava sovint: tanmateix llegim: “Hoy sabemos que hay que tomar con ciertas reservas algunos de los logros que el propio Winckelmann se atribuyó a sí mismo” . La mateixa autora d’aquestes paraules és més contundent encara quan ens fa veure que “Winckelmann no se limitó a descubrir el arte griego, sino que lo inventó”.

No ens hauria d’estranyar gaire però que inventés qui escriu en termes tan grandiloqüents com aquests: “Los más puros manantiales del arte están abiertos: dichoso quien los encuentre y los deguste. Buscar estas fuentes significa viajar a Atenas” Aquest llenguatge evidencia una psicopatologia perillosa per bé que, amb tota probabilitat, l’autor no era prou conscient de la transcendència, influència, significació i abast de les seves paraules. En el seu discurs va plantar una llavor. En unes línies anteriors a aquesta cita, l’autor escriu: “El gusto que esta nación manifestó en sus obras no ha dejado de serle peculiar; rara vez se ha alejado de Grecia sin alguna pérdida” . Evidentment no s’està referint aquí a la nació alemanya sinó a la grega, però cal no oblidar que en el segle V aC els grecs no formaven una nació i no existia aquest sentiment; Winckelmann però va sentir ja la necessitat de relacionar art i nació. Afegim-hi que aquests mots suren una mena de religiositat, que és una de les característiques del nacionalisme més essencialista.
No deixa de sorprendre encara més que una persona tan apassionada com Winckelmann proclamés que una de les virtuts dels alemanys havia de ser la contenció, una qualitat que a ell justament li mancava. El seu motto era “la noble simplicitat i la serena grandesa” perquè considerava que aquestes eren precisament les característiques de l’art grec que els alemanys havien de seguir en encaixar amb el concepte de contenció, és a dir, el no deixar-se dominar per les passions per bé que la tragèdia grega ha produït les obres més apassionades que hom es pot imaginar. Com explica Rosa Sala, conceptes com simplicitat, grandesa i noblesa ja havien estat emprats per altres autors per a referir-se a l’art, encara que no necessàriament a l’art grec. L’únic invent de Winckelmann per tant va ser el qualificatiu “stille”, que en aquest cas s’ha traduït per “serena”, podent-se traduir alhora per “calma, quietud, tranquil.litat”. És evident que aquest personatge no se sentia satisfet com a bibliotecari i sabia que n’havia de fer una de grossa per a destacar. Quan va veure unes escultures d’art grec que estaven embolicades en un magatzem i per tant no podia percebre ni amb claredat ni amb detall, en va tenir prou fent volar la seva imaginació i plasmant un dels textos més arrauxats que mai s’han escrit sobre art.

Com a mostra del que diem transcriurem unes paraules que va escriure sobre l’Apol.lo del Belvedere: “Henchido de veneración, mi pecho pareció expandirse y dilatarse. Gracias a una poderosa emoción que me situaba más allá de mí” . Aquestes poques paraules diuen molt més del que possiblement Winckelmann volia dir i tenen una significació essencial per a arribar a fons. Per una banda, encara que no sigui l’únic, està convertint l’art en una mena de religió. No negarem que l’art, en el decurs de la història, ha jugat un paper trascendental en el fet religiós perquè els símbols, que són la plasmació material del sagrat, han estat gairebé sempre motius de l’obra d’art. L’art en sí però no és la religió sinó un mitjà i el que no pot fer un crític com a tal és extasiar-se davant l’obra d’art a no ser que ens vulgui dir que aquest Apol.lo, per exemple, és obra de Déu. Si recordem que Apol.lo és el déu de la bellesa masculina, amb aquest èxtasi davant un Apol.lo es posa en evidència la inclinació sexual de Winckelmann, tal com apunta Rosa Sala. Un dels aspectes que més criden l’atenció per a qui fa aquest treball és la foscor que envolta la vida de Winckelmann. Potser per manca de prou coneixement, la impressió general és que aquesta vida resulta misteriosa, fa l’efecte de ser un home inquiet que, en lloc d’aprofundir en el seu estudi, canviava de tema. Encara que un no està obligat a la coherència, sorprèn que abandoni el protestantisme i es passi a una religió que destaca per un nombre infinit d’estàtues de colors que tenen serena grandesa però que no llueixen una noble simplicitat. No menystinguem tampoc el fet que després de tant somniar amb Roma, un cop en aquella ciutat li venen ganes d’anar a Atenes i quan més tard arriba el moment de la veritat ho deixa córrer amb excuses que s’han demostrat que no tenien cap consistència com tampoc la tenien molts dels seus arguments sobre l’estètica de l’art grec, com en el cas concret de la blancor o més ben dit de l’absència del color, entre d’altres. Tot el que s’ha dit fins ara és per a evidenciar que la principal obra de Winckelmann va ser una de les més llegides en el seu temps i va marcar indeleblement l’edifici de la cultura alemanya, una de les nacions més importants del món i temporalment la més industrial. Precisament per aquest fet el debat sobre l’acromia va durar des de 1811 fins el 1945 , més de cent anys doncs. En una societat culturalment madura i altament crítica, aquest descobriment hauria aixecat molta polsaguera pel que representa d’error arqueològic per part d’un dels països amb el pressupost més elevat però que el debat acabés el mateix any que Alemanya es feia miques ens diu que el país de la “la noble simplicitat i la serena grandesa” es va sentir colpejada en el seu sentit d’identitat nacional davant el descobriment de l’acromia grega.

La predeterminació del poble jueu a Alemanya estava cantada si considerem el que ens diu Rosa Sala arran del personatge Spiegelberg de l’obra Els bandits (1781) de Friedrich Schiller (1759-1805): “la asociación del humor con lo afrancesado y racionalista, con el personaje de Spiegelberg se percibe ya –aunque sin diferenciar mucho entre uno y otro- la ominosa asociación con lo judío… Así, con su jocosidad manifiesta, Spiegelberg encarna en gran medida el viejo tópico ideológico-cultural del judío ingenioso y dotado de toda clase de persuasivos trucos dialécticos” . En un dels seus poemes més famosos, “Els déus de Grècia”, Schiller fa una contraposició entre els déus grecs i el déu cristià: els déus grecs eren sublims perquè estaven més a prop de la natura, com corresponia a un poeta romàntic. Schiller, com Goethe, es caracteritza per seguir el camí marcat per Winckelmann en el sentit de sublimar el món clàssic, a qual cosa només s’explica per “El desacerbado entusiasmo por la antigua Grecia y los ideales que supuestament ésta representaba constituyeron el germen del neohumanismo alemán… el arte había sido apartado de la función religiosa que desempeñaba en la antigua Grecia real para pasar a convertirse en una instancia de culto por sí misma.” Aquesta citació explica el perquè Schiller va escriure un poema com el que s’ha esmentat i deixa palès que la cultura alemanya va crear una mena de falsa consciència on els artistes del classicisme transmetien unes emocions que fonamentaven no en base a una realistat viscuda sinó en base a un món imaginari vinculat a una mitologia d’una altra cultura, que ja estava morta, però de la que en quedaven unes escultures que en el seu moment tampoc no eren com els alemanys les sentien i les imaginaven. Ho creieren amb tant de fervor però que quan saberen la veritat no l’assumiren. Per altra banda, aquesta incredulitat és comprensible si tenim en compte que els alemanys van veure en l’art grec una comunió íntima amb la natura que afavoreix una capacitat superior per a la bellesa. Raó aquesta que ens fa comprendre per quin camí el poble alemany se sentia superior a la resta d’Europa tot i que ho feien extrapolant la facultat d’altri: la Grècia clàssica.
L’altre aspecte que no es pot defugir de l’art a Alemanya és que a finals del segle XVIII va prendre força el que se’n deia la religió de l’art perquè un ideal de bellesa trascendeix la pròpia natura com era la contemplació dels cossos humans, cossos ben formats. N’és l’explicació la pel.lícula de Leni Riefenstahl Olympia (Prologue) , relacionada amb les Olimpiades de Hitler , que comença a Atenes entre columnes i estàtues fins que quasi al final hi apareix el Discòbol, que s’aprofita hàbilment per fer-ne una fusió seqüencial amb un llançador de disc alemany veritable. Hi seguirà el llançador de pes, etc. Tota una retòrica visual amb l’anhel de convertir el poble alemany en hereu de la bellesa grega. Queda clar que el llegat programàtic de Winckelmann és seguit amb perfecció rigurosa.


Certament Leni Riefenstahl no va sinó seguir les instruccions del seu comitent perquè Hitler a Mi lucha escriu: “La lucha que hoy se ha desatado anhela unas metas muy elevadas: está combatiendo por su existencia una cultura que abarca milenios y que contiene, unidas, el helenismo y la germanidad” . Així doncs, si en el cas de la pel.lícula ens hem referit a una fusió visual, la interpretació d’aquestes paraules de Hitler és una fusió escrita de deu anys enrera. Sorprèn que la màxima jerarquia d’una potència mundial es “rebaixi” a fer seva la cultura museística d’un altre país. Aquí ens limitem a constatar que en el classicisme alemany no entrava el teatre pre-socràtic, encara que sí que hi va entrar la “homeromanía” .

És opinió extesa que la història en general sol ser com un péndol: a un període de seny li seguéix un període de rauxa. El protestantisme és una religió en la que el creient s’ha de guanyar el cel amb el seu propi esforç i no té l’avantatge del catòlic a qui empara una església sempre està disposada a perdonar-li tots els pecats. Aquest fet implica que el bon protestant ha de ser molt coherent en la seva conducta tot i que la cultura popular ens recorda que der Geist ist willig, aber das Fleisch, ist schwach, d’aquí que llegim “De hecho, como se ha visto, parte del secreto de la fascinación que los griegos suscitaban en Alemania era, precisamente, su carácter amoral; por lo que ofrecían una coartada potencial para desprenderse de la pesada losa inhibidora que siglos de protestantismo y algunas décadas de imperativos categóricos kantianos habían depositado sobre la nación en ciernes”. La cultura alemanya fluctuava en allò del voler i doldre perquè era impossible ésser alemany i grec, treballador i hedonista, fer un estat fort i estètic. Enmig d’aquestes contradiccions no varen faltar veus que tenien la percepció de l’anomalia, que alhora anava acompanyada, com ja s’ha dit, de manca de sentit de l’humor. Així, la paròdia que va fer Heinrich Heine a “Los dioses en el exilio” és interessant perquè evidencia que no tothom veia l’ideal clàssic de semblant manera; una aportació més matisada va ser la de Friedrch Hölderlin que sense dissimular l’admiració pels grecs no renuncia a un sentit crític: “Pero lo propio debe aprenderse tan a fondo como lo ajeno. Por ello los griegos nos son tan imprescindibles, sólo que precisamente en lo que nos es propio, lo nacional, no podremos alcanzarles, porque, como ya he dicho, el uso libre de lo propio es lo más difícil” . Un pas interessant i original de Hölderlin és que va fer un sincretisme entre el déu cristià i els déus grecs i va assenyalar com la literatura s’havia d’apropar als clàssics. La seva norma era: consciència, convenciment i propòsit, sense perdre el que és propi dels alemanys, la sobrietat i sabent plasmar alhora el que pertany als grecs, el pathos sagrat, el foc del cel; tanmateix, no com una regla, sinó amb llibertat creativa.

És un mal de l’espècie humana no saber-se acceptar i no reconéixer les pròpies limitacions, però això es podria entendre d’un país que se sent maltractat per la història com podria ser Polònia que gairebé sempre se l’han repartida els altres. No és però aquest el cas d’Alemanya. Malgrat que Frederich de Prússia parlava francès, la seva unificació fou molt tardana, però no la unió duanera que fou un gran ajut per a la seva revolució industrial i essencial per a crear una densa xarxa ferroviària, la qual cosa vol dir que la nació alemanya es solidificava abans de ser un estat.

El problema doncs rau en la llavor plantada per Wkinckelmann: “la noble simplicitat i la serena grandesa”. Aquest lema és atractiu però també és buit de contingut real. És parell a qualsevol declaració de bones intencions perquè dona peu a fer el que es vulgui. Winckelmann va fer un programa cultural amb ramificacions polítiques. Mentre per un banda, Himmler mantenia la visió filogermànica de Heinrich Himmler que, com es diu avui, va cercar el Grial a Montserrat, per l’altra banda Hitler pertanyia a la línia filohelenista i en comparar els clàssics amb els germànics deia “nos acurrucábamos al raso alrededor de hogueras cuando Grecia y Roma ya habían alcanzado su más alto grado de esplendor” . És indubtable que un complex d’inferioritrat no permet dur una tasca de serena grandesa per al govern d’un país: l’aventura de Hitler de voler demostrar al món que Alemanya ara sí seria capaç d’estar per sobre de totes les nacions, ens apareix com una conseqüència lògica. Malgrat el convenciment que l’obra de Winckelmann no es pot considerar positiva per a la cultura alemanya i que el nazisme en podria haver estat una conseqüència, queda aquí com una especulació més que una demostració perquè les ciències socials no són ciència i, a més, cal tenir present que una de les principals característiques del nazisme va ser el seu antisemitisme. En aquest sentit hem de tenir present que l’artista més filogermànic de la història és Richard Wagner, que va dir que “aquel que venere el arte tendrá, necesariamente, que odiar a los judíos” , per tant, el tema queda obert a falta d’un hipotètic debat Winckelmann-Wagner, serena bellesa-art amb odi.

dimarts, de juliol 12, 2011

Luces de Bohemía


de Valle Inclán
Direcció/Adaptació: Oriol Broggi
Intèrprets
Lluís Soler
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Manel Dueso
Camilo García
Marissa Josa
Jordi Martínez
Jacob Torres
Teatre: Biblioteca de Catalunya

No hi ha dubte que Luces de Bohemia és l'obra més important de Valle Inclán i en la que s'hi fa una antològica referència al esperpento.

dilluns, de juliol 11, 2011

La Trieste de Magris


És el nom que el CCCB ha posat a l'exposició que ha acabat el 17 de juliol. Aquesta exposició és una més dins d'un cicle que ja té anys en la que s'ha relacionat un gran escriptor amb la seva ciutat, així hem pogut veure el Buenos Aires de Borges, el Dublín de Joyce, etc.Si no cal dir que cada escriptor és un món, també la seva ciutat o totes les ciutats tenen un món propi. El més peculiar de Trieste és que és una ciutat frontera, situada en un extrem de la Mar Adriàtica, a la regió Friuli-Venecia Julia, ha esdevingut pionera del que ara en diem multiculturalitat, per la gran varietat de races, ètnies i cultures que hi ha, especialmente de la Mediterrània i de l'est d'Europa. D'aquí que hi hagi alhora una gran varietat de religions que es palesa en l'església greco-ortodoxa de Sant Nicoló dels grecs, l'església serbo-ortodoxa de Sant Spiridione, el temple israelític i diverses esglésies catòliques. Aquest fet va fer de Trieste una ciutat internacional que esdevingué la meca de molts escriptors.

El tema no s'acaba aquí i aquestes línies només són per subratllar que ha estat una exposició molt ben muntada; del muntatge el més impressionat per mi ha estat l'interior del psiquiàtric i una llibreria.

Per altra banda, cal afegir que el filòsof Claudio Magris és un visitant regular del CCCB i la seva obra és molt traduïda, amb el català inclòs. Fet que explica que en l'exposició hi hagi una mostra de les edicions de Magris, així com també dels molts altres autors que han fet literatura amb Trieste com a referència.

dissabte, de juliol 09, 2011

Realisme(s). L’empremta de Courbet



A qui es prengui la molèstia de visitar aquest blog li recomano molt vívament que escolti el qye ens diu Mª Teresa Ocaña i Gomà, Directora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) perquè per un estudiant d'art, que no erudit, no pot entendre que l'exposició es digui "realismes" quan de moviment realista a la pintura només se'n reconeix un, que va anar del 1840 fins el 1870-1880. I per descomptat el que costa més d'entendre doncs és la presència d'Antoni Tàpies.

Estic d'acord, car és de manual, amb el que diu la directora del museu, que el realisme va ser un moviment, que no un estil, del segle XIX. El realisme va ser precedit pel romanticisme que va significar en la història de l'art l'aparició de la figura de l'artista ja com l'entenem ara i que el realisme ho va accentuar i es podria dir que la seva culminació en aquest accent la principal i, possiblement, encara indiscutible figura és Salvador Dalí. Evidentment aquest aspecte de la figura de l'artista no és l'únic del realisme, encara que hi està relacionat perquè a partir del romanticisme la figura de l'artista té una faceta social, però també artística perquè en qualsevol cas el més important serà, cada vegada més, la mirada de l'artista.

Així el pintor realista té una preocupació màxima: plasmar en el llenç la realitat tal com el l'ha vista perquè, no hem d'oblidar, que l'obra es fa sempre després, a l'estudi. La plasmació de la realitat en el moment real vindrà en la pintura a l'exterior, à plain air, és a dir, l'impressionisme.

Com l'objectiu del pintor era l'art d'allò real, els artistes realistes tenien, com havia de ser en plena Revolució Indusdtrial, una vocació científica per una banda, i com també toca al voltant del 1848, una vocació revolucionària, provocadora.

Fetes aquestes dues observacions és força interessant el plantejament del MNAC i cal aplaudir, en primer lloc, l'estada per uns dies a Barcelona d'unes quantes peces importants de Gustave Courbet, el pintor realista més important de la història de l'art, però també cal aplaudir que se l'hagi relacionat amb el pintor realista més important a nivell peninsular, Martí Alsina, que va conéixer a Courbet. També altres pintors realistes catalans i, com justifica la directora una mostra "realilsta" que va de Murillo a Tàpies.


www.btvnoticies.cat

diumenge, de juliol 03, 2011