EL MEU LOGO

EL MEU LOGO
a

dijous, de febrer 28, 2013

La branca morta de l'arbre d'Israel


"Excepte alguns ascetes i místics, potencialment tot el món és burgès per molt obrer que sigui." (La frase del dia)




________________________________________________________________________________

de Robert Graves. Edicions Arxipièlag. Palma de Mallorca. 1986. Traducció: Lucía Graves i Natàlia Farran. Pàgines: 38


Acabo de llegir aquest llibre tot tenint en compte que el pròleg arriba a la pàgina 15. Tanmateix, és una lectura força interessant perquè com se sap l'autor és poeta i novel.lista, però un gran coneixedor de la història i com ha viscut molts anys a Palma, lògicament s'ha interessant per la seva història.

El llibret és, com es pot endevinar pel títol, una història dels jueus de Mallorca, és a dir, dels xuetes. Resulta doncs evident que qui estigui interessat per les persecucions dels jueus a Europa, aquest llibret és un bon complement.

Entre les diferents petites històries que van desfilant com quan el 1229 els cavallers de Jaume d'Aragó s'apoderaren de l'illa, però com trobaren tres sinagogues, els sacerdots que formaven part de l'equip de Jaume s'apropiaren de la més gran.

Com també quan el 1344 es presentaren dos cristians alemanys que es volien convertir al judaïsme, quan ho aconseguiren el bisbe va iniciar una acció judicial de manera que les sinagogues mallorquines van ser sancionades amb 15.000 lliiures en or per perversió de dues ànimes cristianes.

Amb consideració que ara som en un país pacífic deixo de banda tot allò de cremar sers humans en vida quan al mateix temps es qualificava de cafres els indígenes de segons quins pobles del que avui és el Tercer Món.

Per a què es vegi el tarannà de l'autor hi podeu veure la darrera pàgina del llibret, que també és interessant.

dissabte, de febrer 23, 2013

ROBERTO ZUCCO

"Qui no sàpiga conversar, sigui un individu, una col·lectivitat, un Estat, no mereix sinó el menyspreu." (La frase del dia)



_____________________________________________________________________________________

de Bernard-Marie Koltès
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Intérprets:
Pablo Derqui
Cristina Genebat
Ivan Benet
Maria Rodríguez
Xavier Boada
Rosa Gámiz
Xavier Ricart
Oriol Guinart
Teatre Romea

No sé què passa en el món del teatre, però un diria que es vol amargar la vida de molts que anem al teatre. A propòsit de l'obra que fa poc vaig veure al Teatre Lliure de Montjuïc deia que era la més dura que he vist mai; tanmateix, té un punt d'humor que com tot bon drama permet anar-la digerint, però aquesta del Romea no fa concessions a la gal.leria, menys doncs a la platea, perquè no solament és dura, sinó que és sòrdida. L'espectador queda tranquil quan s'acaba.

No cal dir que el director fa un gran treball perquè posar a l'escenari una obra d'aquestes característiques és difícil, especialment quan és fàcil passar de la sordidesa a la vulgaritat més vulgar perquè en una obra com Roberto Zucco, que es mou en el baixos fons, un director arrauxat podria haver-se deixat anar, però crec que Julio Manrique ha fet bé la feina. La qüestió és que l'obra no m'ha plagut en el sentit literal, és a dir, una copa de priorat amb plau, mentre que una copa de la millor grappa em desplau, és a dir, de gustibus non est dispuntandum. Tanmateix, entenc que el director transmet perfectament la intenció del director.

He llegit en un blog que desaprova tot, fins i tot la posta en escena, quan la considero magnífica fins al terrat, com a cim d'un edifici en la que es veuen els diferents ambients dels ocupants. L'escena en la que el germà lliura la seva germana a la prostitució està feta amb una plasticitat perfecta; no cal dir que Pablo Derqui fa magistralment el paper de l'arrauxat Roberto Zucco, que és molt mé que un enfant terrible, sinó un serial killer. Un text potent, només recomanable a espectadors potents.

dissabte, de febrer 16, 2013

LS SONATA DELS ESPECTRES / EL PELICÀ

LA SONATA DELS ESPECTRES
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Laura Aubert la filla del coronel / Andreu Benito el vell, director Hummel / Laura Conejero la cuinera / Pol López l’estudiant, Arkenholz / Carles Martínez Johansson, el criat de Hummel / Xicu Masó el coronel / Rosa Renom la núvia, antiga promesa de Hummel / Boris Ruiz Bengtsson, el majordom del coronel / Rosa Vila la mòmia, dona del coronel.
Direcció: Pau Carrió
Representació única: 16 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.




EL PELICÀ
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Muntsa Alcañiz la mare, Elise, vídua / Eva Cartanyà la filla, Gerda / Eli Iranzo Margret, la minyona / Jordi Llobet el fill, Fredrik, estudiant de dret / Jordi Oriol el gendre, Axel, casat amb Gerda
Direcció: Pau Miró
Representació única: 16 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.


dijous, de febrer 14, 2013

LA TEMPESTA i LA CASA CREMADA

LA TEMPESTA                                                                       
d'August Strindberg
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Javier Beltrán el repartidor de gel, el carter, el fanaler; el senyor Fischer, el marit de Gerda / Jordi Boixaderas el germà, cònsul / Laia Martí Lluïsa, una parenta del senyor / Bàrbara Mestanza Agnès, la filla de Stark / Lluís Pasqual el senyor, funcionari públic jubilat / Boris Ruiz el pastisser, senyor Starck / Bea Segura Gerda, l’exmuller del senyor
Direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Representació única: 13 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.



LA CASA CREMADA
d'August Strindberf
Traducció: Marc Artigau
Intérprets: Pere Arquillué el foraster / Laura Aubert Matilda / Javier Beltran el policia de paisà / Andreu Benito el tintorer / Jordi Boixaderas el picapedrer / Jordi Bosch Alfred / Pol López l’estudiant /Laia Martí la senyora / Carles Martínez el pintor / Xicu Masó el paleta / Rosa Renom la senyora Vesterlund / Boris Ruiz el cotxer de la funerària / David Verdaguer el pagès / Rosa Vila la vella
Representació única: 13 febrer 2013

És una obra que sorprèn pel seu plantejament teatral, els actors actúen tot fent veure que duen un paper a la mà com si estiguessin llegint. Com uns se'l saben millor que altres, uns només fan veure que llegeixen i altres llegeixei força, encara que no tot. L'obra és rica amb paraules, plena de frases amb molta substància, però per molts es fa difícil seguir-la d'una manera natural perquè, senzillament, per molts espectadors no resulta natural.

diumenge, de febrer 10, 2013

DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX

"Tan idiota o tan intel·ligent és ser ateu com religiós. Tan idiota o tan intel·ligent és ser religiós com ateu". (La frase del dia)
_________________________________________________________________________________
 

de Mark Ravenhill
Intèrprets:
Sílvia Bel / Boré Buika / Roger Casamajor / Àlex Casanovas / Mar Casas / Gonzalo Cunill / Mónica López / Carmen Machi / Àurea Márquez / Adrià Roca / Oriol Sans
Director: Josep Maria Mestres
Traductor: Joan Sallent

Cal precisar que el títol és totalment enganyador i que es tracta d'un espectacle teatral compost per set curtes obres del mateix autor, que són:

Primera part: Les troianes, Terror i misèria, El crepuscle dels déus i La Madre
Segona part: El paradís perdut, Crim i càstig  i Guerra i Pau

Sens dubte és l'espectacle teatral més dur que he vist a la meva vida, res a veure amb aquelles obres dels anys seixanta que s'insultava al públic, però de les que ningú ja no se'n recorda, ni res a veure amb la famosa Las criadas, de Jean Genet, en la que part del públic marxava en plena representació en el Teatro Poliorama. De tota manera un matrimoni de la fila del davant va marxar abans que acabés la primera part.

Malgrat tot aquesta duresa quedava compensada per instants de la més sublim tendresa o d'una comicitat plena d'ironia. Avisem que Les troianes no són les d'Eurípides, són de Mark Ravenhill, que podrien ser de quansevol ciutat del món castigada per les bombes o el terrorisme, quan les sis troianes pregunten, dirigint-se al públic, que elles són les bones persones i perquè els hi tireu bombes; mentre que a Terror i misèria tenim un matrimoni amb un fill que no se senten segurs a casa malgrat les exagerades mesures de seguretat; però sense dubte la peça més potent és La madre en la que una parella de soldats van a infomar a la mare, una Carmen Machi en estat de gràcia, que el seu fill ha mort en combat. Ella descol.loca am  la parella amb un llenguatge groller carregat d'humor negre i ens qüestiona el paper de l'exèrcit. L'actriu Mar Casas en El crepuescle dels déus interpreta el paper d'una dona en un país ocupat per una força estrangera en nom de la llibertat i la democràcia. Aquestes dues paraules són les protagonistes d'aquest espectacle. Aquesta dona, dèiem, està prima de la fam que passa des de la invasió, mentre que abans era una feliç professora universitària i ara, al despatx d'una funcionària de les forces ocupants, té que lluita per un tros de pa que hi ha a la taula, però que no li deixa menjar perquè no és bo menjar quan es porta tant de temps sense fer-ho i efectivament, la professora acaba morint als braços de la funcionària, la Silvia Bel.

Crec que amb aquests tres resums és suficient per a adonar-se de la duresa de l'espectacle, però que és d'allò del millor que s'ha fet darrerament en aquesta ciutat. Teniu temps fins el 10 de març de veure aquest espectacle al Teatre Lliure de Montjuïc.

dissabte, de febrer 09, 2013

ADREÇA DESCONEGUDA


"Què és l’amor, vell Memucan? / —Un nap al caliu, senyor. / —Quina gran definició! / —C’est de ma pauvre maman."
(La frase del dia de l'Any Espriu)
__________________________________________________________________________________

de Kathrine Kressmann Taylor
Intérprets: Lluís Homar
                  Eduard Fernández
Director: Lluís Homar
Teatre: La Villarroel

Per a començar m'agrada que La Villarroel hagi recuperat el seu nom, tal com l'anomenàven els que fa anys que anem al teatre perquè no tenia sentit i anava contra el costum dir-se "Teatre Villarroel", per la senzilla raó que de La Villarroel només n'hi ha una i no es pot confondre en res.

De l'obra, ADREÇA DESCONEGUDA, ja en vaig parlar el 30 maig 2006 en aquest blog quan la vaig veure al Teatre Auditori de Sant Cugat interpretada per Jordi Bosch i Joan Madaula.

No faré comparacions amb els actors perquè tots m'han donat molt bones hores al teatre i m'estimo l'escena catalana.

La comparació entre les dues representacions m'ha plagut més la de La Villarroel perquè a l'estar l'escenari al mig del públic, fins i tot hi ha unes poques butaques a l'escenari, fa que el públic quedi més integrat a la funció i quan es tracta d'un text molt emotiu, aleshores la proximitat actor-espectador es fa més palesa i, indubtablement es confirma la teoria del director de teatre el, polonès Jerzy Grotowski

Just abans de començar la representació els dos actors van fer un emotiu brindis a la gran actriu
Anna Lizaran, que ens ha deixat quan encara tenia un públic que la seguia

Com l'obra es representarà fins el 24 de març hi ha temps per anar-hi, cal.

.

dimecres, de febrer 06, 2013

CRIMINALS! CRIMINALS! CRIMINALS!

"Malvisc en un país
que no és lliure,
cansadíssim, cruel,
corromput, molt covard"
(La frase del dia de l'Any Espriu va separada de l'entrada del blog per una línia, però aquesta vegada, per raons òbvies no procedeix la separació. La corrupció no té fronteres i Catalunya no és cap oasi.






Com se sap, a la República Popular de Xina no hi ha democràcia i, en conseqüència, hi ha una corrupció que pot sermblar que el que passa aquí no té importància, alhora, allà és normal que molts dels corruptes, si són detinguts, siguin castigats amb la pena de mort. La injustícia no és la pena de mort, sinó que els que estan més ben situats en el poder se'n i no ho paguin de cap manera; a no ser que el cas sigui escandalós. En el cas de Xina la pena de mort és coherent perquè si, per exemple, des de la capital s'envien uns diners a un poble que està a mils de quilòmetres i aquests diners són les pensions o indemnitzacions per uns quants pagesos, però resulta que un funcinari es queda amb els diners, podem entendre que el resultat serà que unes quantes famílies passaran gana. Així de simple. És un cas clar de causa i efecte.
 
A Occident la situació no és tan dràstica ni dramàtica, però recordo que abans, no sé si encara ho fa, la revista anglesa PRIVATE EYE quan, per exemple, el dirigent de la patronal o el director d'una gran multinacional havia denegat l'augment de sou d'unes poques lliures esterlines a la setmana, la revista informava dels mils de lliures que aquest senyor guanyava a l'any. Una manera clara de dir que la signatura d'una persona té grans conseqüències en moltes famílies.
 
Les operacions amb diner negre, els paradisos fiscals, els guanys exagerats de la banca, certes amnisties fiscals, certs avantatges fiscals que tenen les grans fortunes i les grans empreses, frau fiscal, corrupció a l'administració pública, és a dir, totes aquelles accions econòmiques que no tenen altra finalitat que ampliar les diferències econòmiques entre la població, és a dir, la distància entre rics i pobres. Tot fet amb una signatura, legal o no. Mentre es donen aquests fets hi ha unes altres persones que no poden pagar la hipoteca, una infància que no s'alimenta com cal de cara el rendiment escolar i un llarg etcètera. No sé si es pot criminalitzar a nivell individual com ha fet la valenta Ada Collau a les "Cortes Españolas", però no hi ha cap dubte que hi ha criminals perquè amb els seus actes col.lectius o individuals posen en risc un gran col.lectiu humà i un no és criminal només en funció del seu homicidi directe, sinó per la seva conducta social o professional, com quan un es posa a l'autopista i condueix en sentit contrari. Crec que això úlim és el que ha volgut dir l'Ada Collau perquè no pot ser que les persones més ben pagades facin anar a la gent per la drecera equivocada, la que ens porta al precipici.
 
 

dimarts, de febrer 05, 2013

BLACKBIRD

"Pledejo d'innocent i sóc culpable. Però de què i davant de quin jutge?"
(La frase del dia de l'Any Espriu)
_________________________________________________________




de David Harrower
Intérprets: Jordi Bosch
                  Bea Segura
Director: Lluís Pasqual
Traducció de l'anglès: Júlia Ibarz
Teatre LLiure de Gràcia

El tema de BLACKBIRD no és nou, l'espectador de seguida s'adona que està davant una nova versió de LOLITA, però l'obra de David Harrower està inspirada ens fets reals. Les relacions sexuals entre una nena de dotze anys i un adult no són noves, però l'autor escocés ho fa des d'una altra perspectiva. Una nena que vol ser adulta abans d'hora i es troba que el seu amant adult se li esmuny dels seus braços quan ella més el necessita. Aleshores es quan comencen les peripècies de debò perquè és rebutjada per la família, pels amics, pel barri, pel món. Tenim doncs que aquesta merla ("blackbird", que és el títol d'una cançó de The Beatles) beatliana volia volar sense adonar-se que tenia les ales trencades i ho va pagar car, més car que ell. Malgrat que ell va passar-se uns quants anys a la presó està més alliberat que ella tot i que han passat quinze anys dels fets. Ell no és un pederasta, sinó un home enamorat, de la mateixa manera que ella no va ser víctima d'un violador, els dos eren còmplices i van viure intensament aquest impossible gran amor.

Ella va a la recerca de l'amor perdut perquè ha conegut molts homes, però no n'ha estimat a cap altre. Ell tampoc és el que sembla i, precisament per això juga amb avantatge: ho té tot resolt.


Bea Segura és per mi nova, però ja no és nova perquè fa un bon paper. ¿Què puc dir del veterà Jordi Bosch de qui no oblidaré mai el seu barret de cascavells?

divendres, de febrer 01, 2013

EL DICCIONARIO

"Els «principis ideològics» són, en general, accessoris, oportunistes i fluctuants." (La frase del dia)
_______________________________________________________
 
de Manuel Calzada.
Direcció: José Carlos Plaza
Intérprets: Vicky Peña, Helio Pedregal, Lander Iglesias i la veu de José Pedro Carrión
Una producción de La Abadía i Anadramápete
Teatre Romea

Si d'alguna cosa m'he adonat amb el temps que porto en aquest món és que hi ha moltes més heroïnes que herois, tot afegint que la major part dels considerats herois són molt qüestionables. Sense anar més lluny la mare de la Vicky Peña, Montserrat Carulla, ha estat una heroïna. Quan tenia uns divuit anys la vaig veure al mateix Teatre Romea fent de Julieta, els anys seixanta això no era una professió, era només la defensa de l'escena catalana.

De tota manera de l'heroïna que ara toca és de Maria Moliner, que encara ho va tenir més difícil perquè acabada la Guerra Civil va ser depurada per haver estat una bibliotecària que es va prendre massa seriosament la cultura popular. I és que si ens imaginem un heroi el veurem amb una escopeta a la mà a la vanguàrdia d'un batalló, però les armes d'aquesta gran dona van ser els mots. Creia en els mots molt abans que ho cantés Raimon i precisament per això es va posar a fer un diccionari. Com usuari fix d'aquest diccionari agraeixo a l'autor d'aquest magnífic text que ens ha apropat a una persona que defensava la llibertat de la millor manera.

Vicky Peña interpreta a Maria Moliner de manera no solament convincent, sinó que se n'apropia tant dels seus patiments i frustracions que un, còmodament des de la butaca, es pensa que qui té al davant és la pròpia diccionarista perquè sembla que ningú la veia capaç de fer aquest gran diccionari, que, no ens hem pas d'enganyar, representava una crítica al diccionari de l'Acadèmia, per tant, que no aconseguís una cadira a la RAE. En aquesta obra hi ha bona part d'allò que ens agrada de la ficció, encara que no és del tot ficció, humor, tendresa, història, drama i, a cada moment, la paraula justa. Maria Moliner s'ho mereix.

Si des que vaig començar a estudiar em vaig comprar aquest diccionari, també resulta coincident que la idea del diccionari li va venir quan el 1952 li va caure a les mans Learner’s Dictionary of Current English de A. S. Hornby, que és també el meu.

Qui ha tingut la paciència de llegir-me fins aquí, només puc dir-li ja que no es perdi EL DICCIONARIO que el dia 10 de febrer és l'últim i que la Vicky Peña està immensa, així com els altres dos homes fan un treball perfecte.